El Rosselló

He de reconèixer amb tristesa que conec poc i malament els vins del Rosselló, però també puc dir que, tot i la meva ignorància, he tingut la sort de tastar, més enllà d'un nombre indeterminat de vins del Rosselló fàcils d'oblidar, un petit nombre de vins de gran qualitat, vins que hauríem de veure amb més facilitat a les botigues de Barcelona

El primer d'aquests vins, el que va fer-me obrir els ulls a tota una realitat que desconeixia, va ser La Muntada 2001, del Domaine Gauby, al poblet de Calça. D'aquest vi magnífic en que hi és majoritària la Syrah, se'n van fer només unes vuit mil ampolles i el podem situar perfectament entre els millors vins de les terres d'aquesta banda de la mediterrània.


A l'indret anomenat Trullars s'hi troben les 50 ha. del celler La Casenove que dirigeix Étienne Montes. El seu vi més emblemàtic és el Pla del Rei, un monovarietal de Syrah, però jo també vaig trobar molt encertat el que du el nom de Cuvée Cdt François Jaubert que du també garnatxa. Veiem, doncs, que els vins d'aquest celler es mouen entre la monarquia i la milícia, però això no treu que siguin totalment recomanables.


El tercer celler de referència del Rosselló es troba al petit municipi de Vingrau, prop del museu prehistòric de Tautavel i s'anomena Le Clos des Fées. Els seus vins van del relativament simple, però agradable Les Sorcières a l'exclusiu (i caríssim) La Petite Sibérie. La llista de vins de la trobada de desembre del GMT va incloure un magnífic Le Clos des Fées 2005, un vi de Syrah, Mouvèdre, Garnatxa i Carinyena a parts pràcticament iguals, potent i mediterrani, molt harmònic, suau i vellutat. Per a mi, el millor vi de la Catalunya Nord que he tastat mai.

El Celler Pardas

Visitar la finca Can Comas a l'entrada de Sant Pere de Riudebitlles, DO Penedès, parlar amb en Ramon Parera, visitar el Celler Pardas i conèixer els seus projectes i la seva manera d'entendre la viticultura i l'elaboració del vi, va ser un plaer. En un dia d'aquells clar i net de tardor, vaig arribar-me fins aquesta finca que, tot i estar ben aprop del municipi de Sant Pere, gaudeix d'un entorn tranquil i recollit, envoltat de vinyes que, situades com estan en una petita vall, tenen parcel·les orientades a mitjorn i altres d'orientades a nord.

El celler ha estat reformat amb uns nivells de bon gust i respecte per l'arquitectura original que no són habituals. L'escala és raonable, ni massa gran ni massa petita i tot té un aspecte acurat i exigent, però sense exageracions ni exhuberàncies. En Ramon Parera, que se'm va presentar més com a viticultor que com a enòleg i que em va parlar de la seva experiència a algun celler il·lustre del Penedès, em va mostrar els seus projectes i els mitjans de què disposa. Em va parlar d'allò que ara en diuen la "filosofia" del celler. Vam parlar de varietats tradicionals del Penedès, com el Xarel·lo o el Sumoll i de com podem extreure d'elles tot el que són capaces de donar.

Va ser una visita llarga i relaxada, d'aquelles que et fan estimar el país i que tan s'adiuen amb el leit-motiv d'aquest bloc ("una aproximació excursionista al món del vi"). Ara bé, tots aquests bons propòsits i aquestes bones sensacions no tindrien cap valor si el producte final que en sortís, el vi, no estés al mateix nivell de totes aquestes expectatives. De cap manera! Els vins d'aquest celler són magnífics, molt recomanables. És un nom a tenir molt en compte a partir d'ara.

Anem a pams. Potser hem de començar parlant d'un extraordinari Pardas Franc 2005, finíssim, fresc, saborós, diferent i atractiu. Un vi equilibrat i engrescador, que té el valor afegit de presentar uns registres que ens sorprenen, possiblement per la presència majoritària del cabernet franc. S'hi troba una fruita de gran qualitat i una vinificació encertada.

Al Pardas Aspriu 2005 també hi predomina el cabernet franc, però és un vi ben diferent de l'anterior. S'hi assembla per la finor del nas i la bona integració de la fusta però, en la meva opinió, aquest és molt més vi que l'altre. Complex i profund, vessa personalitat i s'intueix que pot evolucionar fins qui sap on. Un gran vi que haurem de seguir a les properes collites.

El tercer i últim vi d'aquest celler que he tastat és el Pardas Xarel·lo 2006 i potser gosaria dir que és el que més m'ha agradat dels tres. El celler ha assumit el repte de tractar la xarel·lo com poca gent ha fet abans, fins a fer-li mostrar totes les seves propietats i demostrar que pot competir honorablement amb qualsevol altra varietat més a la moda. Parlant clar: pot arribar on arribi la charnonnay i més amunt si cal. Un nas amb fines notes de fumats i unes sensacions cremoses i fresques al mateix temps, a la boca, ens faran estimar aquest vi que s'allunya de tants i tants chardonnays criats en fusta que no tenen suc ni bruc.

En resum, un celler que va per molt bon camí i que no dubto a recomanar des d'aquest bloc. tres vins magnífics... i més que estan en camí, com el negre de sumoll que estava en plena fermentació el dia que vaig visitar el celler i que serà una novetat interessantíssima, ben aviat.

Dos vins del Priorat al tast 36 del GMT

Aquest Ferrer-Bobet Selecció Especial 2005 encara no prové de les vinyes pròpies d'aquest nou (i espectacular) celler del Priorat, sinó de raïms comprats a altres viticultors. És un vi on la carinyena hi és majoritària i que té un nas magnífic, amb aromes de tota mena, principalment de fuita madura, i un indici de flors. L'atac és potent i encara una mica massa agressiu, però el segueixen bones sensacions de frescor i elegància. Hi hem trobat un punt de complexitat i subtilesa, en un conjunt harmònic i reeixit. El celler ha trobat una nova manera d'interpretar el Priorat.


L'altre vi català que hem tastat en aquesta sessió de novembre del nostre grup de tastavins, és el Miserere 2002 de Costers del Siurana, el celler dels pioners Carles Pastrana i Mariona Jarque, el mateix celler que produeix el Clos de l'Obac. Aquest Miserere va ser un dels triomfadors del tast. De color fosc però amb clars indicis d'evolució, vora lleugerament teula i llàgrima densa, té un nas de gran qualitat, amb notes afruitades ben embolcallades per la criança. Molt ben equilibrat, deixa una sensació elegant i plena. A la boca, és suau, equilibrat i amb volum. Que bé li han anat aquests pocs anys d'ampolla! Hi hem trobat un punt de cremositat vellutada, molt agradable. Es beu amb plaer i omple la boca i té un final llarg i sense arestes. Sembla que està en un moment de consum òptim. Ha estat una agradable sorpresa el veure com en un any fred i difícil com el 2002, aquest Miserere ha arribat a un nivell de qualitat tan alt. Ens confirma en l'opinió que la majoria de vins del Priorat els bebem, malauradament, uns anys abans d'hora.

Quan el vi negre no té fusta

La major part del vi negre que bec ha estat criat en roure i quan tasto un vi jove la probabilitat que en surti decebut és força alta. Pot tractar-se d'un defecte meu o potser té alguna explicació objectiva relacionada amb el fet que, en aquest país, el millor vi va a parar, indefectiblement, a la criança. De tota manera, ara i adés trobo un negre jove que em satisfà i em sorprèn i m'agrada parlar-ne i recomanar-lo.

Un negre jove hauria de ser, d'entrada, saborós i fàcil de beure, hauria de tenir un munt de fruita i, sense exigir-li la complexitat de la criança i la reducció, hauria de tenir una certa personalitat i un nas fi i engrescador. Avui parlaré de dos vins que s'acosten a aquest ideal i m'han reconciliat amb els vins joves.

El primer és un Montsant. Es diu L'Heravi 2006, del celler Vinyes d'en Gabriel de Darmós. Si a algun vi li escau el nom de "vi de garatge", és aquest, perquè el "celler" és realment una nau minúscula, ben bé un garatge que hi ha a l'entrada del poble i que em va sorprendre molt quan el vaig visitar. Gens ni mica de "glamour" i uns mitjans correctes, però elementals, encabits en un espai mínim, és el que trobarem en aquest simpàtic celler, si en fem la visita. Produeixen, en petites quantitats, aquest vi jove i també un criança, que no està gens malament. La base de tot plegat, evidentment, està en una matèria prima excel·lent i en unes vinyes molt ben treballades.

L'Heravi 2006 és de color roig viu, molt atractiu. El nas és franc i llaminer, amb un punt d'espècies. Fins i tot hi ha una certa complexitat. És un vi fresc, agradable, prou rodó. Molta fruita i molt bona. Fet amb Garnatxa, Syrah i Carinyena. Una qualitat sorprenent en un vi que cal tenir en compte.


L'altre vi jove que recomanaria prové d'una finca entre Balaguer i Agramunt, a la DO Costers del Segre. Es tracta del Flor del Sió 2007, un monovarietal d'Ull de Llebre, de vinyes joves, del celler Costers del Sió que és propietat, per cert, del fill de l'alcalde Porcioles... Deixant de banda les anècdotes, no deixa de ser curiós comparar la immensa finca agrícola i ramadera on neix aquest vi amb les modestes instal·lacions del celler anterior. En qualsevol cas, el Flor del Sió és un negre de maceració carbònica que res té a veure amb alguns altres tristos exemples de maceració carbònica que han aparegut i desaparegut als mercats d'aquest país. Ben al contrari! Es tracta d'un vi extraordinàriament saborós i fresc, un autèntic plaer de fruita madura que omple la boca, un vi satisfactori i no pas simple, llaminer i una mica sorprenent. Un encert!

Penedès 2005: Algunes sorpreses agradables

Al llarg dels anys, hem begut molt de vi del Penedès i molt bo. A més, hi va haver un temps en que el Penedès --o, potser seria millor dir, alguns cellers del Penedès-- estava al capdavant de la innovació enològica a Catalunya. Si bé és innegable que en la revolució vinícola catalana dels darrers anys el Penedès ha perdut una part d'aquell protagonisme, segueix havent-hi un grup de cellers que treballen al més alt nivell. I la bona notícia és que aquest grup va creixent.

El Finca La Milana 2005 d'Albet i Noya és un vi extraordinari. No negaré que els vins d'aquest celler han tingut sempre una bona qualitat però, en la meva opinió, els faltava un vi realment gran com és aquest per aspirar a un reconeixement que espero que ara no se'ls escatimi. Recomano sense reserves aquest vi complex, equilibrat, amb unes finíssimes notes de criança i una magnífica "cremositat" elegant. El preu contingut i l'elaboració ecològica --que, en particular, ens garanteix una quantitat de sulfits inferior a l'habitual-- fan que aquest vi sigui encara més atractiu

L'altra petita sorpresa d'aquests dies ha estat el Casa Vella d'Espiells 2005 de Juvé y Camps, una recomanació de Vins Noé. És ben segur que aquest vi us resultarà familiar però, per dir-ho ras i curt, aquest Casa Vella 2005 no té res a veure amb el Casa Vella --correcte i ben fet, però amb escassa personalitat-- que tots coneixíem. Es veu que els responsables de Juvé i Camps han buscat l'assessorament d'enòlegs de prestigi i han aconseguit un vi modern, elegant i amb una certa complexitat, molt satisfactori. Un vi que, en certa manera, redefineix el cabernet català o, per ser més exactes, retorna el cabernet al lloc que li és propi. D'altra banda, el Merlot que du l'estrany nom de Viña Escarlata també ha sofert aquesta renovació espectacular i la collita 2005 és un vi saborós i bellament aromàtic, molt recomanable.

Els millors vins, segon el senyor Peñín

Com cada any, ja tenim la llista dels millors vins d'Espanya (i, en particular, de Catalunya) en l'opinió del senyor Peñín. Amb totes les reserves que cal fer sobre les llistes, i sobre aquesta en especial, convé conèixer-les per poder valorar-les críticament.

En aquesta llista-Peñín 2009 hi observo algunes particularitats, com ara:

• Sembla que les puntuacions són força més elevades que en anys anteriors. En Peñín ho justifica dient que la qualitat va pujant cada any. Però jo veig difícil de creure'm el pas dels 500 vins "90" de fa dos anys als 1.200 d'aquest any.
• Els vins catalanys perden protagonisme. Dels 39 blancs i negres "excepcionals" de la guia 2009, només n'hi ha dos de catalans: L'Ermita i Clos Mogador. És una situació realista?
• Seguim observant l'afició del senyor Peñín a sobrevalorar les novetats.

Pel que fa al que ens importa en aquest bloc, és a dir, als vins de Catalunya, després de constatar que la multiplicació de nous cellers o nous vins segueix imparable, fent cada cop més utòpic el somni que vaig tenir fa uns anys de voler tastar tots els vins catalans, diguem que els vins (secs, tranquils) preferits de Peñín són aquests:

1. Vins negres
   
• 98 punts: L'Ermita 2005
• 95 punts: Clos Mogador 2005
• 94 punts: Espectacle 2005, Pardas Negre Franc 2005, Reserva Real 2003, Sot Lefriec 2005, Ferrer Bobet sel. esp. 2005, Finca Dofí 2006 i Manyetes 2005.
• 93 punts: Clos d'Agon 2006, Grans Muralles 2004, Ex Ex 7 2005, Finca Garbet 2004, Gneis 2003, Bugader 2005, Corbatera 2005, Dido 2007, Mas de Can Blau 2005, Teixar 2005, Finca la Milana 2005, Pardas Aspriu 2005, Pas Curtei 2006, Clos Erasmus 2005, La Creu Alta 2005, Melis 2006, N S del Portal 2006.
• 92 punts: Bru de Verdú 14 2005, Cérvoles Estrats 2005, Oliver Conti Carlota 2004, Furvus 2006, Gallicant 2005, Casa Vella d'Espiells Cabernet 2005, Caus Lubis 2000, Mas Vilella 2005, Jané Ventura sel. 2006, Mas la Plana 2004, Clos Fontà 2006, Doix 2006, Èlix 2005, Ferrer Bobet 2005, Gran Buig 2004, Melis 2005, Miserere 2005, Nus del Terrer 2006, Durona 2004.
  
2. Vins blancs
   
   • 94 punts: Auzells 2007 i Dido 2007.
   • 93 punts: Clos d'Agon 2007, Cérvoles 2007, Coma Blanca 2006, Nelin 2006.
   • 92 punts: Marqués de Alella Allier 2006, Idoia 2007, Castell del Remei Oda 2007, Missenyora 2007, Clos Maria 2006, El Rocallís 2003, Ètim garnatxa blanca 2006, Jean Leon chardonnay 2006, Nun Vinya dels Taus 2006, Advent 2006.
     
   Com cada any, hi veiem els "tics" de l'autor de la guia, hi veiem sorpreses notables, absències no menys notables, repetició de certes sobrevaloracions tradicionals...
   
   Ja anirem parlant d'aquests vins a mesura que els anem tastant. Tanmateix, haurem de lluitar amb un problema aparentment insoluble: Pràcticament tots aquests vins estaran millor d'aquí uns anys, i molts d'ells desapareixeran del mercat en molt poc temps. Un cas extrem d'això és el del vi "Espectacle del Montsant" que es va exhaurir en 24 hores....

Dos grans vins catalans al Tast 33 del GMT

En la darrera reunió (la número 33) del grup de tastavins al que pertanyo (el GMT) vam tastar dos vins catalans de gran qualitat que mereixen un lloc en aquest bloc.


El Mas de Can Blau 2004 és un Montsant força desconegut i relativament difícil d'aconseguir. Es tracta del vi d'en Jorge Ordoñez que s'elabora al Celler del Masroig (on fan, per exemple, Les Sorts) i va a parar, majoritàriament, al mercat americà. Va ser gràcies a vinsnoe.cat, la meva botiga de confiança, que finalment en vaig poder aconseguir una ampolla. Volia tastar aquest vi d'ençà que vaig veure que la Guia Peñín 2007 el situava, juntament amb L'Ermita 2004 i Clos Fontà 2004, al capdamunt de tots els vins de Catalunya.

Es tracta d'un cupatge de 35% Carinyena, 35% Syrah i 30% Garnatxa, de 15 graus, criat uns 18 mesos en roure francès i americà.

El que importa és, evidentment, el vi, però vull comentar que l'ampolla que el conté és la més gran i més pesada que mai he vist. Sembla talment un màgnum. El vi és intens i ple de qualitats. De color impenetrable, desplega un ampli ventall d'aromes que va evolucionant al llarg del tast. Hi trobo fruita molt madura, notes balsàmiques i herbes. També, algunes notes espirituoses una mica excessives. A la boca té un pes i un volum considerables. Vellutat, llarg, amb notes dolces força marcades, potser massa marcades. Una mica "excessiu", com si tingués massa coses, no prou ben endreçades. Respon a un determinat "standard" que en podríem dir "parkerià", però no es pot negar que és un vi important i memorable, una magnífica experiència.



Malgrat la impressió que ens va produïr el Mas de Can Blau, l'estrella de la nit, per unanimitat dels membres del grup de tast, va ser un excepcional Ex Ex 6 de Castell de Perelada.

La idea d'aquests "Ex Ex" no em desagrada (el nom, en canvi, el trobo poc afortunat): Es tracta d'una sèrie de vins que, en principi, no tenen relació entre ells, i que provenen de petites cuvées experimentals del Celler Castell de Perelada. La presentació d'aquests vins és molt acurada, amb unes notes força exhaustives sobre les característiques del vi i de la verema. Tot això, és clar, no tindria cap valor si els vins no fossin d'una qualitat suficient. Ho són, i molt! Des que vaig tastar el meu primer Ex Ex (el Ex Ex 4, magnífic!) no vull perdre'm cap vi d'aquesta sèrie.

El Ex Ex 6 és un monovarietal de Syrah de la collita 2004, amb raïms procedents de la meravellosa vinya de Garbet (7 ha. de les quals en surt també el cèlebre Finca Garbet). És un vi amb un nas de gran riquesa i intensitat, que va de la fruita molt madura a les herbes alpines i que inclou unes curioses notes mentolades que no desmereixen gens. En conjunt, una gran qualitat olfactiva, amb equilibri i elegància. A la boca és complex, agradable, força vellutat, ample i "esfèric", sense la més mínima aresta. Té la grandesa de conjuntar equilibradament la potència amb una elegància en la que tots els elements són al lloc que els pertoca. Tanins dolços molt atractius. Deliciós. Sense fissures. Un gran vi. El millor Ex Ex que he tastat. Excel·lent!

Em pregunto si aquest magnífic Ex Ex 6 no serà un preludi del que ha de ser el proper Finca Garbet 2004.