dilluns, 12 d’octubre de 2009

Xarel·lo: Vi

Tots sabem que la paraula xarel·lo ha designat, en llenguatge col·loquial, el vi, afegint-hi, gairebé sempre, una connotació positiva: "el bon vi". Vist així, tots bevem, i hem begut, xarel·lo, en el sentit que hem begut i bevem vi, bon vi català.

Però en sentit estricte... vull dir, xarel·lo autèntic, vi fet amb raïm de xarel·lo, n'hem begut recentment? Deixant de banda, és clar, que el xarel·lo forma part essencial del cava, el cert és que s'estava perdent l'art de vinificar xarel·lo per ell mateix, amb la intenció d'obtenir vins monovarietals de gran qualitat.

És una excel·lent notícia el veure com diversos cellers del Penedès estan treballant el xarel·lo amb un rigor i un encert molt grans i veure com ara podem trobar tres o més vins blancs del màxim nivell que extreuen d'aquests ceps el bo i millor que ens poden donar. Vins que han de ser doblement benvinguts perquè, a més de reivindicar aquesta varietat tan nostra, ens ofereixen unes característiques organolèptiques que són novelles i, al mateix temps, acurades i valuoses (i.e., allunyades de tot sensacionalisme fàcil).

Un d'aquests xarel·los excel·lents és el del celler Pardas, del que ja he parlat en una altra ocasió. El que avui em motiva a escriure aquestes ratlles procedeix de Can Ràfols, un celler capdavanter en tantes coses i admirable pel rigor dels seus productes. No vull aturar-me ara a repassar les bones ampolles de Can Ràfols que he tastat al llarg dels anys, però sí que vull deixar constància de que no conec cap altra interpretació de la pinot noir, al sud del Pirineu, que superi l'admirat Ad Fines.


Llegeixo a la contraetiqueta del Xarel·lo Pairal 2005 de Can Ràfols dels Caus que d'aquest vi singular només se n'han fet 3.000 ampolles i que els ceps d'on ve aquest vi tenen més de seixanta anys. També, que el most ha fermentat en bótes noves de castanyer de 450 litres "com es feia antigament". El cas és que és un vi d'una riquesa notable i amb un cos i una densitat importantíssimes, ben equilibrades per una acidesa justa i ben aconseguida i per una frescor llaminera. També hi trobarem, cal dir-ho, aquell punt de sorprenent i "diferent" que el fa més atractiu, però tot sempre dintre d'uns paràmetres de gran solidesa i harmonia.

En definitiva, un vi "rar" i valuós, un vi que sembla mentida que es pugui trobar al nostre abast, enlloc d'haver anat a parar completament a les mans d'uns pocs col·leccionistes afortunats. Quin gran vi per acompanyar, ahir al vespre, uns ceps crus grossos i turgents, tallats ben fins i amanits en la seva justa mesura!

dijous, 1 d’octubre de 2009

Ctònia, canvi d'etiqueta i canvi d'estil



Amb la collita 2008 el personalíssim Ctònia de Masia Serra, de Cantallops, estrena una nova etiqueta força cridanera. Al mateix temps, s'hi observa un important canvi d'estil. Ja he explicat en algun altre lloc com valoro aquest vi de garnatxa blanca de producció molt petita i virtuts sorprenents. Es tractava d'un vi amb una criança notable, un vi que creix amb el pas del temps. Un vi que potser no era del gust de tothom, però que a mi m'havia ofert moments molt plaents i del qual encara tinc alguna ampolla descansant al meu celler.

Què passara ara, amb aquest canvi d'estil? El cert és que el vi és diferent, però també és molt encertat. M'expliquen al celler que només la meitat del vi ha estat criat en bóta. El color és menys daurat que en collites anteriors. El nas no és molt potent, però és força elegant, amb unes lleus notes cítriques. Dóna una excel·lent sensació de volum a la boca. És un vi fresc i complex al mateix temps, amb una acidesa magnífica que fa pensar en els bons Borgonya. Un vi que aconsegueix ser molt ple sense decantar-se cap a les sensacions licoroses o greixoses. Un altre vi que podem afegir a la llista de magnífiques garnatxes blanques de l'Empordà, uns vins blancs que, com el Masia Carreras del celler Martí Fabra, de Sant Climent, viuen una vida discreta i força anònima, coneguts i apreciats només per un minúscul cercle de, diguem-ne, fanàtics.