dilluns, 27 de desembre de 2010

Sis collites de Sot Lefriec

El vi que fan la Irene Alemany i en Laurent Corrió amb els raïms d'unes petites vinyes de Lavern, en un petit magatzem de Vilafranca, és singular i atípic entre els vins del Penedès. El vi du el nom enigmàtic de Sot Lefriec i jo només l'havia pogut tastar en una ocasió. Es tractava de la collita 2000, que acabava de sortir al mercat i, en aquell moment, em va semblar que era un vi massa concentrat i massa "dur" per al meu gust. Des d'aleshores, creia que havia de tornar a tastar aquest vi, però l'ocasió apropiada no s'havia presentat... fins aquest mes de desembre en que vaig veure que la fira Catavins Sabadell 2010 incloïa, entre la seva llarga llista d'activitats, un tast vertical de Sot Lefriec, presentat per la Irene i en Laurent.

Poder participar en un tast vertical d'algun vi interessant és un privilegi i una ocasió idònia per conèixer a fons la personalitat d'aquest vi i, al mateix temps, la seva variabilitat en funció de les diverses anyades. Hi ha poques ocasions de fer aquests tasts verticals i, quan es presenten, cal aprofitar-les. L'aprenentatge que se n'obté és extraordinari. Recordo, per exemple, un tast vertical de Manyetes o un altre de Santa Rosa, ambdós memorables.

La primera collita de Sot Lefriec va ser la del 1999. Normalment, el vi conté al voltant d'un cinquanta per cent de merlot, de la vinya Dels Ànecs, de menys de dues hectàrees. La resta és cabernet i carinyena. El cabernet procedeix de dues vinyes que sumen una hectàrea, plantades fa uns trenta anys, anomenades Xica Escuder i Tifarro, i la carinyena surt de la vinya Mateu, de tres quarts d'hectàrea i més de seixanta anys d'edat. La producció total d'aquest vi es situa al voltant de les deu mil ampolles. El procés de verema i vinificació es du a terme amb una precisió exquisida i el qualificatiu de "vi de garatge" que sovint s'ha aplicat a aquest celler hi escau completament, no només per la mida de les instal·lacions, sinó també per l'adhesió a uns codis de qualitat exigents fins al màxim, com els que van caracteritzar els primers vins de garatge bordelesos.

Al llarg del tast —que va començar amb La Lluna, La Pruna 2008 i Pas Curtei 2008, que comentaré en una altra ocasió— la Irene i en Laurent ens van anar explicant els seus mètodes i la seva filosofia de treball, i també les trasmudances de les diverses collites. Anem, però, al tast pròpiament dit i a oferir alguna pinzellada aproximada sobre cada collita. Diré, com a comentari general, que es tracta d'un vi d'una gran força i concentració que necessita un cert temps a l'ampolla per mostrar les seves millors virtuts.

El Sot Lefriec 1999 —la primera collita— se'm va mostrar, d'entrada, força reduït, força carregat de notes terciàries, però quan va agafar una mica d'aire va començar a mostrar una gran complexitat i una riquesa i una intensitat magnífiques. Un vi que entapissava la boca i combinava força i elegància.

El Sot Lefriec 2000 va ser el preferit d'alguns companys de tast. En aquest cas, la sensació de fruita era immensa però, en la meva opinió, el vi mostrava algunes (lleus) notes apegaloses, dolcenques, pansificades, que me'l feien menys atractiu. Malgrat això, he de dir que em va semblar un vi força gran, amb un tacte sedós impressionant.

El que més em va fer gaudir va ser el Sot Lefriec 2001, més equilibrat, molt complex, elegant malgrat la seva potència. A la boca el vaig trobar fora de mida: una explosió de fruita que omplia la boca, però amb elegància, força, intensitat i longitud. Magnífic!

El Sot Lefriec 2002 —un any de fred i pluja— jugava en una lliga diferent. Excepcionalment, duia més cabernet que no pas merlot i no tenia ni de lluny la força dels seus companys. Malgrat això, era prou fresc, amb prou fruita i una certa suavitat que el feia agradable.

El Sot Lefriec 2003 —un any excepcionalment càlid— em va semblar molt més "senzill" que els anteriors. No em va convèncer, més que res per la comparació amb els extraordinaris 99, 2000 i 2001.

El Sot Lefriec 2004 em va semblar que tenia una potencialitat òptima i és l'ampolla que potser compraria ara per obrir d'aquí a uns anys. El nas mostrava molt bona matèria i a la boca hi vaig trobar un equilibri impressionant, proper a la perfecció. El 2004 i el 2001 van ser, per a mi, les estrelles d'aquell tast, amb la possibilitat que el 2004 encara pugui millorar amb una mica més de temps a l'ampolla.

divendres, 24 de desembre de 2010

El palau de les tres estances

Al palau de les tres estances, cada estança està dedicada a un tipus de vi, però a totes hi ha menges saboroses i simples: pa, oli, embotits, fruita seca... A l'estança del vi blanc, hi trobem la riquesa del Xarel·lo, la finesa del Chenin blanc, l'elegància de l'Incrocio Manzoni; a l'estança dels negres, Pinot noir, Merlot i Cabernet franc d'anyades diverses, perquè en puguem apreciar l'evolució; a l'estança dels escumosos, Chardonnay, Xarel·lo, Macabeu i Pinot amb llargues criances. Ara i adés, mentre avaluem la fruita explosiva d'un Cabernet Franc del 2006 o els aromes terciaris d'un bell Merlot del 1998, s'en ofereix algun bocí de coca de ceps, o de bull negre, o un minúscul panet farcit de Gruyère fos.

No estic somiant. Sóc a Can Ràfols dels Caus, gaudint de l'hospitalitat d'en Carles Esteva, que avui, un dia fresc i lluminós de novembre, ha obert les portes de casa seva a un ampli grup d'amics del seu celler. Tastar tots els vins de Can Ràfols, incloent anyades antigues i algun màgnum singular, mentre ens sentim acollits per l'ambient refinat i pairal d'aquesta masia privilegiada, ha estat per a mi una de les experiències enològiques més plaents d'aquests darrers mesos. L'indret és d'altíssima qualitat i sembla difícil imaginar un lloc millor que aquest palauet d'indiano per anar tastant, a pleret, vins que són exemples del bo i millor que es fa al nostre país. L'amfitrió ha disposat cada detall amb precisió exquisida i tot convida a aquella mena d'hedonisme humanista i terrenal que tan bé ens explicava en Josep Pla.

No tindria sentit que jo ara pretengués presentar els vins de Can Ràfols. Tots els coneixem i tots sabem quina ha estat la influència impressionant que en Carles Esteva i el seu celler han tingut, des del 1979, en el món vitivinícola català. També seria excessiu voler escriure aquí el currículum complet d'aquest celler fonamental, o pretendre transcriure les notes que vaig prendre dels vins i les anyades que vaig tenir el privilegi de tastar en aquell dissabte gloriós a Can Ràfols. Tampoc no diré res d'aquella ampolla irrepetible de Cabernet Franc 1992 que en Carles Esteva va voler oferir-nos a la Dolors, en Joan i a mi. Em limitaré a parlar d'allò que més em va impressionar de tot el que vaig viure i beure en aquell dia: els vins blancs de Can Ràfols.

Del sumptuós Xarel·lo Pairal ja n'he parlat en un article recent. En aquesta ocasió ens van obsequiar amb la collita 2006, també boníssima, equilibrada de fruita i greix, molt viva, magnífica.

El Rocallís procedeix d'una petita vinya, ben pedregosa, situada just a la part del damunt del mas, plantada fa més de vint anys amb una varietat totalment inusual: Incrocio Manzoni. Com el seu nom indica —és incorrecte escriure "incroccio"— és una varietat que es va obtenir per creuament de dues varietats clàssiques que, en aquest cas, van ser Riesling i Pinot Blanc. Cap als anys trenta del segle xx el professor d'enologia Luigi Manzoni va obtenir tota una família de varietats noves i la que ens ocupa ara es designa pel codi 6.0.13. El Rocallís 2006 és un blanc amb una personalitat immensa, amb un nas lleugerament exòtic, sense perdre la puresa. Elegantíssim i complex, equilibrat i voluminós, notable.

La trilogia dels grans vins blancs de Can Ràfols es completa amb el Chenin Blanc que du el nom de La Calma, que és el nom de la vinya d'on surt el líquid preciós i escàs que vam tenir el privilegi de tastar a "l'estança dels vins blancs". Vam començar amb La Calma 2007, que tenia un nas impressionant, amb boniques notes florals i tocs subtils d'herbes aromàtiques. A la boca, hi havia un pes de greix lleument untuós, magníficament equilibrat amb una acidesa fresca i mesurada.

Mentre estàvem embadalits amb aquest vi delectable, es va obrir un màgnum de La Calma 1999 que va atraure immediatament la nostra atenció. Són escasses les ocasions que hi ha de poder tastar un vi blanc català d'aquesta edat i d'aquesta categoria i un màgnum com aquest ja justificaria, tot sol, que aquesta visita a Can Ràfols fos inoblidable.

Vam haver d'esperar una estona fins que el vi s'airegés una mica i comencés a emetre tota mena d'aromes de fruita seca i torrats, finíssimes. Quan ho va fer, vam poder gaudir d'un vi que em va semblar excepcional: A la boca, una plenitud que espanta. Viu, amb molta força, nectari i arrodonit. Memorable. Quin plaer veure que tenim algun celler que pot crear un vi blanc d'aquest nivell!

dimecres, 22 de desembre de 2010

Apunts de tast

Repassant la meva llibreta, m'adono que se'm van acumulant notes de tast de vins molt interessants que encara no he transcrit al bloc, potser esperant conèixer millor els cellers i les vinyes d'on surten. Mentre arriba aquest moment de fer un article més ben documentat, publicaré avui tres apunts de tast que em sembla que poden ser útils.

Començaré per una ampolla molt especial, el Mas Vilella 1999. Dic que és especial perquè aquest va ser un dels primers vins que vam tastar amb la colla d'amics que, d'ençà d'un ja llunyà 2004, ens trobem cada mes per tastar vins i anar-ne aprenent cada cop més. El Mas Vilella 1999 va formar part d'un dels primers tasts i em va semblar que era un vi exquisit, capaç de millorar força amb uns anys de guarda. L'ampolla que vaig comprar, aquell any 2004, és la que vaig obrir fa uns pocs dies, amb la incertesa de descobrir en quina direcció l'hauria dut el pas del temps.

Quin plaer obrir una ampolla que hem conservat durant anys i veure com el vi s'ha fet, s'ha amorosit, s'ha desenvolupat! Aquest 99 té un nas elegantíssim i molt complex, amb tota mena de fruita, espècies, xarops i melmelades, sense ser ni licorós ni gens ni mica agressiu. A la boca té un atac extraordinari i ens omple de textures sedoses. Tot seguit, omple la totalitat de la boca amb una dolçor plena, però no pas una dolçor fada, sinó la dolçor amb tremp dels grans vins madurs. Records d'algun Pomerol de bona mena. Potent, amb expressió de fruita. Gens cansat, gens envellit, molt ben estructurat, elegant i memorable. En el seu punt òptim de plenitud.

El Camí Pesseroles 2007 el vaig tastar a peu dret el dia de la presentació de la Guia de Vins de Catalunya 2010. Quina expressivitat al nas! Madur, fruitat, opulent, majestuós. Gran i tridimensional a la boca, vellutat i una mica càlid, amb gran caràcter, molt i molt madur. Quin privilegi tenir un celler com Mas Martinet i com m'agradaria, un dia, fer un tast reposat i aprofundit de la totalitat dels seus vins de Gratallops i de Porrera que he anat tastant de manera desordenada i esporàdica.


I acabaré parlant d'un vi que acabo de descobrir —també gràcies a la presentació de la Guia: Palell 2008, una sorprenent garnatxa peluda del celler Orto Vins del Masroig. Aquest celler està format per tres socis —un d'ells és Joan Asens, ben conegut per la seva trajectòria amb l'Àlvaro Palacios— i vinifica els seus vins a la cooperativa del Molar. La 2008 és la seva primera collita i ens ofereix tres vins absolutament espectaculars, monovarietals d'ull de llebre, picapoll negre (!) i garnatxa peluda, respectivament, a més d'un parell de vins més genèrics.

Pel que fa al Palell no he de parlar d'opulència —com en els dos vins anteriors— sinó d'exactitud i puresa impecables, de linealitat, d'aromes fruitades però simultàniament molt netes, de matisos subtils i frescos, de personalitat, d'originalitat. Un Montsant inversemblant que sembla allunyar-se d'alguns models habituals i, sense deixar de ser molt madur, ens duu records de les terres de la Borgonya. Un vi escàs d'un celler petit que caldrà anar seguint en les successives anyades.

diumenge, 19 de desembre de 2010

La poesia i la prosa

Blocs com aquest que llegiu ara, dedicats a l'exaltació del vi que es fa al nostre país i al coneixement de les vinyes que el fan néixer, la gent que el conrea i cria, i els paisatges que l'envolten, blocs com aquest que jo escric, podrien ser classificats —amb admiració o menyspreu, en funció del to de veu— com a "poesia patriòtico-enològica".

No hem de deixar que l'excés de poesia ens faci oblidar la prosa. Prosa com la de la Guia de Vins de Catalunya 2011 de Jordi Alcover i Sílvia Naranjo que acaba de sortir a la llum i que recomano a tothom que s'interessi pels vins de la nostra terra. En particular, us recomano que llegiu la introducció que duu el títol L'ull de l'Ocell i en la qual hi trobareu una visió de la situació del nostre món vinícola que és dura i realista sense ser desesperançada. Compreu aquesta guia —la guia— i meravelleu-vos amb la multiplicitat exuberant dels vins catalans. Utilitzeu-la per inspirar-vos a l'hora de triar el vi que voleu beure o el celler que voleu conèixer i per complementar allò que podeu trobar en el meu bloc —la poesia— amb la informació ben classificada que trobareu a la guia —la prosa.

Enguany aquesta Guia arriba a la seva tercera edició i se situa en el bon camí d'una consolidació que tots desitgem que s'acompleixi ben aviat. El nostre país i els nostres cellers necessiten una guia pròpia perquè no ens calgui pouar en terra aliena la informació dels vins catalans. Per això, cal que fem pinya a l'entorn d'aquesta empresa valenta i cal que encoratgem els seus autors a perseverar en aquest camí certament difícil que han emprès.

Per aquest mateix motiu, com que volem que aquesta Guia sigui la millor referència mundial sobre els nostres vins i els nostres cellers, és imperatiu que les veus dels que coneixem i estimem els vins catalans —començant per les més autoritzades i arribant, també, a les veus menys transcendents, com ara la meva— assenyalem amb el dit tot allò que, en la nostra opinió, no ajuda a la consolidació de la Guia.

Amb motiu de l'aparició de l'edició anterior de la Guia, vaig gosar criticar alguns aspectes que no em van convèncer. En aquella ocasió vaig adoptar un cert to burleta que ara lamento. Avui m'adreçaré als autors de la Guia —que conec i admiro— en un to molt més serè.

Sílvia i Jordi: si volem que la vostra Guia sigui la referència per al comprador d'Oslo, Olot o Seül, i que els cellers catalans s'hi sentin implicats, és imperatiu que les puntuacions reflecteixin fidelment la qualitat dels vins. Ja sabem que el tast és força subjectiu i que cada crític té les seves manies, les seves preferències i els seus biaixos —en Parker es deleix pel Clos Erasmus i en Peñín prefereix L'Ermita— però, més enllà d'aquesta subjectivitat inevitable, cal que una gran quantitat de qualificacions —diguem un vuitanta per cent— generin consens entre els aficionats, els crítics i els propis cellers.

No sé com arribeu a les vostres puntuacions, però jo veig una correlació insuficient entre les puntuacions i la qualitat del vi i per argumentar aquesta afirmació posaré només tres exemples:
  • No és impossible que un enòleg incompetent embotelli el seu millor vi amb la seva "segona marca" i deixi el vi inferior per a la seva etiqueta més prestigiosa i més cara. No és impossible, però tampoc no és habitual. Fullejant la Guia he trobat desenes d'exemples de cellers en els quals el segon vi rep una puntuació superior a la del primer vi. Ho he comentat amb algun celler implicat i se'n fan creus. O bé els nostres enòlegs tenen un problema que s'haurien de fer mirar o bé les vostres puntuacions tenen en compte factors aliens a la qualitat intrínseca del vi.
  • Només he trobat deu vins a tota la Guia amb una puntuació inferior a 6, és a dir, amb puntuacions de cinc i escaig, pròpies de vins absolutament abominables. Dos d'aquests vins procedeixen de cellers amb una excel·lent reputació i com a mínim un d'aquests vins ha obtingut noranta punts Parker. No n'he tastat cap dels dos, però em deleixo per fer-ho. No heu pensat que, abans de donar per bona una puntuació tan inversemblant, potser caldria haver fet un segon tast?
  • Tota guia conté sorpreses, però en aquesta potser n'hi ha massa. Em refereixo al fet de veure repetidament com vins que he tastat i m'han deixat un record inesborrable reben la mateixa puntuació que altres vins senzills i bons, però poc transcendents, que també he tastat. Que això ho digui jo ("tastavins inepte", hi diu al subtítol d'aquest bloc) no té cap valor, però en els casos més flagrants potser hauríeu pogut demanar l'opinió d'algun dels grans sommeliers que hi ha al nostre país i fer així que la seva opinió autoritzada corrobori, si escau, la vostra afirmació sorprenent. És perfectament possible que el vi X, elaborat amb cura infinita per un celler exemplar dirigit per un dels enòlegs més significatius d'Europa, obtingui una puntuació inferior a la del vi Y, un vi comercial, elaborat en grans quantitats per un celler industrial. És perfectament possible però, quan els exemples com aquest es van multiplicant a cada pàgina de la Guia, la credibilitat de la Guia en surt danyada, a menys que alguna autoritat indiscutible del món del vi li doni suport.
Com he dit, jo crec que només afinant molt bé en el tema de les puntuacions, podrem aconseguir que la Guia de Vins de Catalunya esdevingui la guia de referència que tots esperem.

dimecres, 8 de desembre de 2010

M'exalta el nou

A la Pobla de Cérvoles hi ha novetats i convé que hi estiguem atents.

Quan en Foix deia allò de m'exalta el nou i m'enamora el vell, potser no es referia a vins ni a cellers, però la frase la podríem fer nostra els aficionats als vins de Catalunya, perquè constantment hem d'afegir cellers nouvinguts a la llista dels productors que cal anar seguint atentament. La novetat, per ella mateixa, no tindria cap valor si no fos que, força sovint, alguns d'aquests cellers nous que sorgeixen al nostre país comencen amb una exigència de qualitat impressionant. És el cas del celler Mas Blanch i Jové.

Parlo amb en Joan Jové a la vora de l'immens mural d'en Guinovart que dóna força a la sala de tast del celler i se'm fa difícil no començar a enamorar-me del seu vi, fins i tot abans de tastar-lo. L'energia que ell desprèn no es basa només en l'entusiasme —que hi és, i n'hi ha molt— ni en l'amor a la terra i a l'ofici de pagès —que es manifesta en cada una de les seves paraules— sinó també, de manera claríssima, en una tossuda voluntat de fer el millor vi possible i no estalviar esforços per aconseguir-lo.

La presència d'en Guinovart es percep en cada racó d'aquest projecte. En Joan Jové és un ferrer d'Agramunt que ha treballat per a un bon nombre d'artistes i que va mantenir una estreta relació amb en Josep Guinovart. La gran obra que, com he dit, presideix la planta superior del celler, va ser una de les darreres de l'artista i no és l'única que podem trobar en aquest celler d'arquitectura peculiar, integrat a la terra i al paisatge.

De tot el que m'explica en Joan Jové en dedueixo que el reeiximent d'aquest projecte es fonamenta —no podria ser d'altra manera— en tres valors capitals. D'una banda, la voluntat i les idees clares de la família propietària, ja ho he dit. En segon lloc, la qualitat de les vinyes del celler: onze hectàrees a la Pobla de Cérvoles, en diverses parcel·les de climatologia i terreny adients, escollides amb cura. Finalment, coordinant tot el procés i segellant-lo, el winemaker, la persona que realment fa que aquests vins siguin el que són. Aquesta persona és en Toni Coca.

Quan arribo en aquest celler ja havia tastat un dels seus vins i sabia, per tant, que em trobaria amb un producte d'alta qualitat. Vaig conèixer el seu Saó Expressiu 2006 a la Fira de Vins de Torrelles de Llobregat i, posteriorment, l'he tastat un parell més de vegades. Sempre m'ha agradat molt. A la meva llibreta hi llegeixo: "nas penetrant, especiat i viu, de bona criança, net i madur. A la boca, encara millor, molt saborós, molt ample: omple la boca i és mel·lós i ple i, tot i tenir bon cos, rellisca amb unes lleus notes vellutades. S'expandeix molt a la boca i és més ample que llarg. Quin bon pes de fruita!" A la fitxa del vi hi diu que la meitat és Garnatxa i la resta, a parts més o menys iguals, Cabernet i Ull de Llebre, la criança és de catorze mesos en roure nou, majoritàriament francès, de torrat mitjà i lleuger i se n'han fet poc menys de setze mil ampolles.

L'altre negre del celler és el Saó Abrivat 2008 del qual vaig escriure, en el seu moment: "Molt aromàtic! Nas força net, amb notes de fusta elegants i amb la força de la fruita madura. A la boca es manté l'elegància d'una molt bona acidesa. No té la complexitat de l'Expressiu, però és fresc i sòlid." Avui n'he obert una altra ampolla i ara que el tinc a la copa, al meu costat, penso que aquestes frases que vaig escriure no li fan prou justícia. És francament deliciós i es beu amb satisfacció.

La tradició borgonyona mana servir els blancs després dels negres —a l'inrevés de com ho fem a casa nostra— i, d'acord amb ella, he deixat per al final d'aquest article el Saó Blanc 2009, un Macabeu fermentat en fusta i criat sis mesos en roure francès nou. L'he deixat per al final, també, perquè m'agradaria esplaiar-me en un vi que posseeix virtuts meravelloses i que és, possiblement, el producte més espectacular d'aquest celler i d'aquestes vinyes. Que n'és de difícil trobar al nostre país un blanc criat en fusta que hagi assimilat la fusta com cal! Quin plaer tastar un vi així! Aquest blanc em fa pensar en l'extraordinària capacitat del Macabeu per enriquir-se amb el roure, mantenint la seva puresa. Al nas hi ha força coses, però totes hi són ben endreçades i no generen dissonàncies. Quins bells matisos! Quin equilibri entre les notes greixoses —molt subtils— i les notes àcides, fresques i saboroses! Un vi amb tota la riquesa i la complexitat de la criança en roure, però sense que aquesta fusta distregui mai l'atenció ni doni un pes excessiu al vi. Alegre i complex, simultàniament. Magnífic!

dimarts, 30 de novembre de 2010

Vins per beure

Tots els vins són per beure, deixem-ho clar. Podem parlar-ne fins a l'infinit, col·leccionar-los, intentar descriure'ls amb paraules sempre insuficients, fins i tot podem escopir-los però, malgrat tot, la raó de ser del vi és ser begut i, encara millor, ser begut en bona companyia.

Dit això, no podem deixar d'admetre que la frase "vins per beure" pot tenir algun sentit. Si estem d'acord en que el tast d'un gran vi és una meravellosa combinació d'elements sensorials i intel·lectuals, entendrem que un "vi per beure" podria ser aquell que ens dóna un gran plaer sense exigir-nos cap anàlisi d'alta volada, que parla directament als nostres sentits d'una manera simple i directa. Seria un vi saborós i fresc, però substancial i amb personalitat.

Cal que hi hagi vins d'aquesta mena. No pas vins adotzenats, que d'aquests les lleixes de les grans superfícies en van plens, sinó vins senzills —en el millor sentit d'aquesta paraula tan complexa— vins que ens plaguin sense que ens calgui esmerçar-hi la concentrada atenció d'aquells vins difícils i profunds.

Aquesta setmana he tastat dos vins —un de blanc i un de negre— que jo situaria clarament en aquesta categoria de "vins per beure". Això sí: voldria que ningú es prengués aquesta qualificació en cap sentit pejoratiu, perquè són dos vins excel·lents, de dos cellers que admiro.

El Blanc Selecció 15 vinyes 2009 de Jané Ventura el fan amb Xarel·lo, Moscatell, Chardonnay i Malvasia de Sitges, i és magníficament saborós, fresc, alegre, equilibrat i llaminer. Té una lleu untuositat que el fa deliciós. Convida a beure i et fa pensar en les paraules d'en Josep Pla quan afirmava que "l'humor, la fantasia, la tolerància s'esterilitzen si no reviscolen amb aquests amables sucs de raïm".

El Puntils Negre 2007, de la Cooperativa de Garriguella, el fan amb Carinyena i Merlot, acompanyats de Garnatxa i Cabernet, i és potser el millor exponent de la regeneració d'algunes de les cooperatives empordaneses. És potent i molt saborós, amb força amplada i un punt d'opulència, sempre sobre un fons de fruita ben madura . Em recorda alguns vins d'Okanagan Valley que aconsegueixen, dintre d'una certa simplicitat, ser profundament atractius.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Olivardots: any dos

El record de l'efecte que em va fer tastar, fa un temps, la primera collita de Vinyes d'Olivardots, —l'excel·lent Gresa 2006, del que ja vaig parlar en el seu moment en aquest bloc— em feia esperar amb delit la nova collita. En la meva modesta opinió, vaig veure en aquell vi l'inici d'un projecte que podria ocupar una posició substantiva en els vins de l'Empordà.

Vaig tenir la sort que la Carme —propietària i factòtum— d'aquest celler espectacular m'expliqués, mentre tastàvem el Gresa 2007 i altres coses que ja diré, la filosofia, els projectes i les realitats que surten d'aquest racó de Capmany que es coneix amb el nom de Paratge Olivardots. Era un dia de finals d'agost, els raïms estaven turgents i la calor era intensa.

Avui, en un dia força fred de novembre, he obert una altra ampolla d'aquest vi i ara mateix el tinc encara a la copa. Conté, pràcticament a parts iguals, Garnatxa, Carinyena, Syrah i Cabernet Sauvignon. La Carinyena, en particular, procedeix d'una vinya vella que té un rendiment baixíssim. La verema i la vinificació es fan amb una cura extrema, seguint les directrius que va donar, en el moment de la creació del celler, en Josep Lluís Pérez.

El raïm es cull a ma en caixes molt petites, amb selecció gra a gra, i la verema es refreda així que arriba al celler (que, recordem-ho, és al bell mig de les vinyes); la fermentació es fa de manera combinada en inoxidable i en fusta (el que en francès se'n diu foudres) i per a la criança s'utilitzen bótes de roure francès de gra molt fi. Caminant pel celler s'observa una intensa focalització en la qualitat, sense solucions de compromís.

El Gresa 2007 que tinc a la copa emet un ventall d'aromes deliciós i complex, molt personal, força intens. Hi ha notes de flors i un fons de fusta molt lleu i molt agradable. És net i elegant, però molt ric en matisos, i convida a anar-ne gaudint de mica en mica, alentint el glop. A la boca, l'equilibri entre acidesa i intensitat de fruita és molt exacte i el vi és fresc. Sense ser, de cap manera, prim, té aquell pas de boca que concentra el pes en l'eix de la llengua. M'agrada molt. A mida que va rebent aire, creix una mica en volum i es fa, com és natural, més ufanós. Els tanins hi són presents, però són elegants. Al final del tast, com ja passava amb la collita anterior, hi ha un puntet amargós que no fa nosa. Crec que aquest 2007 és lleugerament més complex que el 2006.

Tot i que les vinyes i el celler estan lleugerament enclotats —passen fàcilment desapercebuts— pels finestrals de la sala de tast es veu la carena de l'Albera. La Carme em dóna a tastar una novetat del celler. Es tracta d'un Carinyena cent per cent que m'enamora. Diria que arreu del nostre país s'estan fent coses prodigioses amb algunes vinyes velles de carinyena. Al Priorat —no cal dir-ho— però també a l'Empordà. A nivell personal, crec que cada dia que passa m'atreuen més aquestes vinificacions de la Carinyena, sedoses, perfumades i complexes.

Aquesta carinyena de Vinyes d'Olivardots du el nom Vd'O 1.07. El dígit "1" fa referència a que és el primer vi de la col·lecció Varietats de Terrer. Se n'han fet només 2.585 ampolles i du el lema "Samsó - Pissarra". A la collita 2008 hi haurà, a més d'aquest Samsó-pissarra també un Sansó-granit. Es tracta de dues vinyes velles situades en terrenys allunyats i diversos. La de granit té més de cent anys i és a Capmany, prop del celler, i la de pissarra és a Vilamaniscle, a tocar de l'eix de l'Albera. He tastat els dos vins —encara a la bóta— i la diferència és espectacular. Serà un plaer poder comparar dos vins que, nascuts de la mateixa varietat de cep i criats com a germans bessons, mostraran amb claredat indiscutible la força del seu terrer.

divendres, 19 de novembre de 2010

Un dia de novembre, a Porrera

El Tasta Porrera és una festa que sembla feta a mida dels que estem seduïts per aquesta terra i els seus vins. La idea és simple: coincidint amb la festa major d'hivern, els cellers de Porrera ofereixen, a la plaça del poble, un tast dels seus vins. A més, els restaurants s'afegeixen a la festa amb diversos guisats saborosos i els vins es poden comprar a preus rebaixats. El que fa que aquesta idea simple doni lloc a una diada memorable és l'organització acurada i, per damunt de tot, la grandesa dels vins que es conreen i es crien en aquesta vall privilegiada.

L'ambient del Tasta Porrera 2010 és festiu i aquest dissabte de novembre vessa de sol de tardor i té només aquell punt just de frescor que ve de gust. Els organitzadors ens ofereixen copes de molt bona qualitat —Riedel i Schott— i els cellers no són gasius a l'hora d'omplir-les. Hi ha força gent, però l'espai és prou ampli. Vaig trobant bloggers amics que, com he fet jo, no han faltat a aquesta cita. Com en Demos, de elVi.net, amb la seva llibreta i el seu nas privilegiat. O en Joan, de wine@catalonia, un blog en anglès que fa una feina excel·lent de cara a la visibilitat internacional dels nostres vins. També hi havia una bona representació dels Envinats, sempre amatents a l'hora de tastar amb exactitud els nostres millors vins.


Em va satisfer molt veure l'alt nivell enològic del públic de la festa. Més enllà que hi havia força gent prenent notes de cada tast, s'hi feia palès un ambient general de veritable apreciació sensorial del vi, de concentració en el tast, de valoració, comparació i debat de les virtuts i, si fos el cas, mancances, de cadascun dels vins. Fa goig veure que, de gent d'aquesta mena, en som cada dia més i més!

Pel que fa, estrictament, als vins que es podien tastar, quin munt de propostes delitoses! quina multiplicitat de petits —o grans— plaers! Deixant per un instant de banda que cada vi és un món, jo diria —assumint el risc de semblar poc estricte o massa acontentadís— que la gran majoria dels vins del Tasta Porrera 2010 tenien en comú que eren francament bons, decididament notables en la seva qualitat. Dit això, deixeu-me que destaqui algun vi concret.

Clos Dominic és sempre un valor segur i els seus vins —del Clos Petó a les Seleccions— no deixen mai de donar-me plaer. El Clos Petó 2008, malgrat ser el vi més petit del celler, té el tremp dels seus germans grans. Ple de fruita, pur i persistent, traspua una certa complexitat i és molt agradable de beure. Diria que és, en la seva zona de preus, un dels campions del tast. També s'oferia al tast el Vinyes Baixes 2007, complex i elegant, de gran classe.

Les Eres 2006, del celler Joan Simó, estava magnífic de forma, amb un nas perfumat i madur que donava pas a sensacions elegants, amb volum i recorregut.

L'Ardiles 2005 del celler Merum Priorati va ser, per a mi, una descoberta molt notable i un dels vins que més em va impressionar de tots els que vaig tastar. Potent i voluminós, opulent i ple, important en les sensacions de fruita molt madura.

En l'altre extrem de l'espectre, hi havia el Martinet degustació 2005 #2, un extraordinari syrah-cabernet amb un 10% de garnatxa. Al nas, subtil, elegant, delicadament perfumat. A la boca, impecablement equilibrat, amb una "linealitat" poc habitual i una elegància que el fa interessantíssim.

El Celler de l'Encastell és un celler de Porrera que també em mereix un gran respecte. Vaig tastar el seu Roquers de Porrera 2006 i me'n vaig enamorar. Un bon equilibri entre elegància i potència i una certa puresa d'aromes són els seus punts forts. Dit pla i curt: és molt bo.

El celler Vall-Llach ens presentava el seu Idus 2008, que és "molt Priorat", amb molta fruita i molt de cos i una poderosa matèria que encara s'ha d'acabar d'integrar millor. Crec que, si li donem el temps que li cal, serà una ampolla excel·lent.

dilluns, 15 de novembre de 2010

El nom de cada vinya

Terracuques, Aubaguets, Pardelasses, Garranxa, la Tena, la Sentiu, Pesseroles, L'Arbossar, Planetes,...

Són noms de vinyes del Priorat, les vinyes on neixen els vins que admirem. Són noms de lloc que, en la majoria dels casos, no estan inventariats a l'Institut Cartogràfic de Catalunya, noms que només coneixen els que viuen ben a prop d'aquelles terres i d'aquells ceps.

Tots ens hem embadalit alguna vegada mirant els mapes de la Côte de Nuits on els noms mil·lenaris de cada vinya, cada parcel·la i cada lieu-dit hi apareixen situats i delimitats amb precisió, de manera que el plaer de tastar, diguem, un Amoureuses es pot complementar amb el coneixement precís del lloc concret, gairebé de la filera de ceps exacta, que ha fet créixer el raïm d'aquella ampolla.

Com m'agradaria que, en el nostre Priorat on la influència del terrer és tan poderosa, el nom de cada vinya, de cada "tros", anés formant part, mica a mica, del patrimoni cultural de tots els aficionats als nostres vins! No es tracta pas de copiar ni d'imitar el que hi ha a la Borgonya, perquè cada terra té la seva diversa personalitat pròpia, sinó de preservar "el nom de cada cosa", com a camí per valorar més el nostre país i el nostre vi.

Fa uns dies, a "la Cooperativa", a Porrera, dinava amb una ampolla de Planeta de Nin 2008, el nou vi de l'Esther Nin —roig viu, molt fresc i net, amb aquell perfil aromàtic que sembla que sigui un segell personal d'aquesta enòloga— i en Litus em parlava d'aquesta nova vinya de l'Esther situada, com el nom del vi indica, a la zona que es coneix com a Planetes. Conèixer el lloc, haver-lo situat, no deu fer que el vi sigui millor del que és, però sí que enriqueix l'experiència del tast —i aquesta experiència és el que, fet i fet, realment compta.

Dit tot això, vull felicitar el Consell Regulador de la DOQ Priorat per haver publicat un mapa de vinyes del Priorat. Ja sabia que aquest mapa existia, però no va ser fins fa uns pocs dies que vaig conèixer del cert que es pensava comercialitzar. Serà una eina magnífica per començar a fer tot això que proposo en aquestes ratlles. Crec que es tracta només d'una primera versió, que caldrà anar enriquint amb més topònims, però és ja un gran pas endavant. L'aspecte d'aquest mapa —que crec que podeu comprar a partir d'ara mateix— és aquest:

Jo mateix m'havia obsessionat en anar anotant els noms i la situació de moltes vinyes de Porrera i Torroja, i tinc diversos d'esborranys d'un mapa de vinyes que mai no he publicat perquè el trobava massa poc acurat. Tenia aquest aspecte:


Ara puc oblidar-me de tot això perquè ja disposem d'un mapa oficial, que serà, a partir d'ara, una referència imprescindible per a tots els qui estimem el Priorat, les seves vinyes i els seus vins.

divendres, 5 de novembre de 2010

Líquids domèstics

Una vegada, vaig demanar als Reis d'Orient una ampolla de L'Ermita. Em van contestar, ja us ho podeu imaginar, que de cap de les maneres em podien dur una ampolla de vi d'un preu tan desorbitat. Vaig acceptar el seu reial veredicte però, la mateixa diada de Reis, a la tarda, vaig adonar-me que, a igualtat de volum, el preu d'un perfum que sí que havien dut els Tres Reis —no pas un perfum extraordinari, sinó una d'aquestes aigües de colònia normaletes, habituals en els regals nadalencs— era, si fa no fa, equivalent al del famós vi d'en Palacios. És clar que l'ampolla de perfum era força més petita, però el preu per litre es situava al mateix nivell que el preu per litre d'aquell Priorat mític.

Aquesta descoberta va despertar la meva curiositat per conèixer fins a quin punt tenim, entre els objectes domèstics més usuals, líquids de preu descomunal. Vaig anar de sorpresa en sorpresa i vaig escriure les meves troballes en una petita "taula de conversió" que, n'estic convençut, us sorprendrà.

Heus-la aquí. Consta de tres columnes. En la primera, hi ha un cert líquid que, molt probablement, teniu a casa vostra, ara mateix —si no el mateix, un de semblant. En la segona, hi he escrit el preu aproximat de 750 cc d'aquest líquid. Finalment, a la tercera columna, he buscat algun vi de preu similar.

Sabó Germisdin9€L'Olivera Agaliu 2008
Salsa Perrins15€Martinet Bru 2006
Xampú Fructis17€Finca Malaveïna 2006
Loció Gillette20€Gresa 2006
Elixir Licor del Polo24€Les Terrasses 2007
Desodorant Sanex29€Ad Fines 2003
Salsa Tabasco33€Miserere 2005
Eliminador d'esmalt d'ungles50€Gramona Celler Batlle 2000
Tinta Parker53€Nit de Nin 2007
Tipp-Ex59€Billecart-Salmon Brut Rosé
Desodorant Axe63€Vall Llach 2006
Recanvi antimosquits122€Clos Erasmus 2008
Colònia Massimo Dutti238€Clos Saint-Denis Dujac 2006
Colònia A. R. de la Prada260€Viña El Pisón 2007
Col·liri Ojosbel366€Yquem 1997
Solució salina nassal410€Léoville-Las-Cases 2005
Adhesiu Imedio Nexus589€L'Ermita 2006
Perfum Chanel nº5702€Ch. Lafite 2006
Perfum Clinique "Happy"773€Pingus 2007
Adhesiu super-glue930€Ch. Ausone 2004
Esmalt d'ungles Yria953€Harlan 2004
Perfum "J'Adore" l'Absolu1.100€Ch. Cheval Blanc 2005
H. Rubinstein "powercell"1.370€Ch. Latour 2000
Tinta impressora HP2.300€D. R.-C. Montrachet 2001
Sisley "eye concealer"2.800€La Tâche 1999

Observeu que els productes de l'esquerra —que podem trobar amb certa facilitat a les nostres llars— es fabriquen amb processos industrials en les quantitats necessàries per satisfer la demanda i els productes de la dreta, en canvi, es produeixen en quantitats limitades, no ampliables. Per exemple, Hewlet-Packard fabricarà tanta tinta d'impressora com vulguem comprar mentre que d'ampolles de Romanée-Conti Montrachet 2001 n'hi ha exactament les que hi ha i ni una més.

Per molt que ho intento, no m'entra el cap que ens facin pagar la tinta d'impressora a més de tres mil euros el litre!

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Duet càlid de 2003

He obert dues ampolles de 2003 —aquell any de la gran onada de calor, que tantes meravelles i tants desastres enològics va generar. Les he obertes ara, en el seu setè aniversari, perquè la gran opulència dels millors vins d'aquell any tòrrid sembla poc amiga de llargues criances reductives. També puc estar ben equivocat però, en aquests casos, sembre és millor pecar de curt que no pas de llarg.

Els vins són l'Embruix 2003, del celler Vall Llach i el Gneis 2003 del celler Masia Serra, dos vins amb una forta personalitat, dos vins que m'agraden.

L'Embruix és el vi "petit" del celler Vall Llach, de Porrera, el vi que recull el fruit de les vinyes més joves d'entre les que vinifica aquest celler admirable. Conté un 30% de carinyena —les màgiques carinyenes de Porrera— i la resta es reparteix entre cabernet, garnatxa i syrah, amb una miqueta de merlot. En tot cas, el mètode del celler consisteix en vinificar per separat cada "tros" i cada varietat i, quan la criança en bóta arriba a la seva completació, decidir per a cada bóta si el seu contingut anirà al "Grand Vin", a l'Idus o bé a l'Embruix. Això que dic es podria formular, certament, dient que l'Embruix rep el rebuig del celler... però si tasteu aquest vi entendreu que dir les coses d'aquesta manera seria un complet disbarat: l'Embruix és un magnífic Priorat, digne de ser valorat per ell mateix, sense que hagi de patir per les comparacions amb els seus germans grans.

Aquest 2003 ha afirmat la seva presència a la copa amb la força d'unes aromes llamineres i, al mateix temps, profundes i múltiples, que convidaven l'olfacte a entretenir-s'hi una llarga estona, gairebé tancant el ulls: un nas amb empenta, que et fa delejar el tast. Quan, finalment, el vi ens arriba a la boca, ho fa amb una embranzida tànica que el temps d'ampolla no ha ablanit. Calidesa i caràcter fort i una mica cantellut, que no deixen indiferent.

Al Gneis 2003 hi predomina el merlot i la resta procedeix de la garnatxa negra i el cabernet. Tot ell és un paradigma de maduresa, gairebé en el límit de la pansificació, i tot en ell evoca les confitures, el cabell d'àngel, la fruita molt madura i les compotes, amb un puntet de xocolata i torrats. A la boca és opulent i lleugerament vellutat, molt voluminós. Un vi que, utilitzant una paraula arcaica, del temps de Joan Timoneda, potser podríem qualificar —en el bon sentit de la paraula— de demesiat.

Dos vins, doncs, ben mediterranis, abrivats i luxuriants, d'una collita extraordinàriament càlida, signats per dos grans cellers del nostre país. L'un neix a les llicorelles salvatges del Priorat, l'altre ho fa als granits ventolans de l'Albera. Dos vins que, en la meva opinió, estan ara en un bon moment de tast.

dilluns, 18 d’octubre de 2010

Cava català al decantador

Ens agradaria que els nostres millors Caves fossin coneguts i apreciats per la comunitat mundial dels aficionats al vi. Ens agradaria però, ara mateix, estem encara molt lluny de que això succeeixi: Si us passegeu per alguna bona vinoteca de, diguem, Vancouver, Madison o Manchester, hi trobareu una mostra dels nostres millors vins negres però el Cava català de qualitat no el veureu per enlloc.

Sempre hi ha excepcions, és clar, però arreu del món el nostre Cava s'ha creat una imatge francament deplorable de vinet escumós trivial i, per damunt de tot, baratíssim, de manera que, fins que no canviïn les coses, és pràcticament impossible que un consumidor americà (per exemple) estigui disposat a pagar, diguem, trenta dòlars per una ampolla de Cava, per excels que aquest Cava pugui ser.

Caldria treballar molt per començar a canviar aquest estat de coses. Aquests dies, per exemple, s'ha donat un pas important en la bona direcció: L'Andrew Jefford —guanyador del premi Louis Roederer 2010 al millor columnista de vins— publica un article a l'edició de Decanter del mes de novembre de 2010 on, sota el títol "Homenatge a Catalunya" hi diu coses que nosaltres ja sabem, però que, publicades a les pàgines de Decanter, adquireixen una força impressionant. Hi llegim, per exemple,
  • El Cava pot ser un vin de terroir.
  • El Cava obre tot un nou territori de possibilitats per al vi escumós, que l'hegemonia del Champagne ha estat ocultant al món.
  • No és cert que el Champagne sigui l'únic vi escumós digne de ser imitat.
  • Hi ha maneres de dotar d'estructura, equilibri i "intriga sensual" un vi escumós, més enllà de la de partir d'un esquelet àcid i afegir-li "carn" com es fa en les zones vinícoles més fredes.
  • Els cellers del Penedès no són pas ni menys profunds ni menys frescos que els d'Epernay.
  • Els millors Caves posseeixen un sentit de profunditat, puresa, estructura i autoritat.
  • Si el Champagne fos Chablis, el Cava podria ser Hermitage blanc i, qui seria capaç de dir quin dels dos és més perfecte?
  • És un símptoma de qualitat veure com els més grans entre els productors de Cava tenen cada un d'ells la seva personalitat pròpia, sempre dintre d'una tradició que és prou rica com per encabir totes aquestes diverses formes de l'excel·lència.
  • El resultat de combinar criances llargues i matèria primera d'alta qualitat, veremada a ma, és més sumptuós i més refinat del que jo [Jefford] mai hauria somniat que pogués ser el Cava.
  • Aquest grandíssims Caves no els trobem, ara per ara, als mercats internacionals, però els hi trobarem, aviat.
La lectura de l'article complet és recomanable. Si deixem de banda el títol —que als catalans ja ens sona una mica massa a tòpic— veurem que és un article molt ben escrit que, de ben segur, ha de despertar la curiositat d'un cert sector del públic britànic, com a mínim. Pel que fa a cellers, l'article parla, principalment, de Recaredo, però també d'alguns altres grans noms del millor Cava, com Agustí Torelló, Raventós i Blanc, Mestres i Gramona.

Són aquests cellers —i algun altre— els que han de liderar aquest projecte de trencar amb la imatge cheapie que envolta el nostre Cava. Serà difícil, perquè els cellers als que ja els va bé aquesta imatge de mediocritat són molt poderosos, però ara que des de la important tribuna que és Decanter ens donen un cop de ma, ara ens hi hauríem de posar més que mai.

Mentre reflexiono sobre aquests temes, tasto un cava poc conegut d'un celler petit de Les Peces, municipi d'Albinyana, al Baix Penedès, a tocar del Camp de Tarragona. Només n'hi ha 2.650 ampolles que neixen d'una vinya d'uns cinquanta anys —conreada biodinàmicament— que es troba al Cal Cabellut, prop de Masllorenç. El nom del celler és Cal Sanctó i, des del 2005, elaboren Cava Brut Nature —amb un 60% de Xarel·lo— i diversos tipus de vins tranquils, que m'agradarà comentar quan els hagi tornat a tastar. Els vaig conèixer a la Fira de Vins de Torrelles de Llobregat d'aquest cap de setmana i el seu Cava, en el tast a peu dret, em va semblar molt peculiar, allunyat del mainstream —allunyat en la bona direcció, s'entén. D'ell m'enamora l'elegant integració del carbònic, ben champenoise, que actua allà on ha d'actuar, i també l'equilibri àcid impecable.

Les paraules de l'Andrew Jefford i un parell de copes d'aquest Sanctó Brut Nature em permeten, potser il·lusòriament, mirar el futur del nostre Cava amb un cert optimisme.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

En Parker parla de mi

El títol és, evidentment, un estirabot pel qual demano disculpes. El que volia dir és que a la setena edició de la Parker's wine buyer's guide hi llegeixo aquestes paraules:

"...the advent of many free Internet wine blogs, which usually do little more than raise the level of useless white noise to a deafening and confusing level of nonsense."

No es mossega pas gens la llengua, el senyor de Baltimore! Soroll inútil i eixordador o absurd confusionari són els adjectius que li mereixen els blogs que, com ara aquest, parlen de vins. De fet, si llegim bé la frase, ell adreça les seves menyspreadores paraules més específicament contra els blogs gratuïts, sense que quedi gaire clar si el fet de demanar una quota de subscripció podria elevar un blog com aquest meu per damunt de la categoria del "white noise" —la tradicional "neu" dels televisors antics—.


L'exegesi d'aquesta desqualificació radical que fa en Robert Parker de tants i tants bloggers com hi ha en aquest nostre àmbit admet diversos nivells d'anàlisi, com s'escau als textos "bíblics".
  • En un primer nivell, podríem comentar que en Parker sembla que acusa els efectes de la seva pròpia medecina: Qui va donar-se a conèixer com l'home del poble cridat a revolucionar la crítica de vins de l'antic règim —uncritical and emphasizing wine as a romantic beverage, en les seves pròpies paraules—, objectivant-la i posant-la en les mans d'una persona independent com, per exemple, ell mateix; ara veu amb menyspreu com la societat fa un pas més enllà i dóna la paraula a una multitud immensa de consumidors de tota mena i condició, que hi diem la nostra sense encomanar-nos a res ni a ningú.
  • Més enllà d'això, podríem observar que, encara que hi hagi força gent que no se n'adoni, el fenomen Internet ha desmembrat l'ancestral binomi Autoritat/Publicació. M'explico: Temps era temps, el Llibre, pel sol fet d'existir com a tal, era sagrat, era la paraula de Deu. La impremta ho va capgirar tot, però encara, fins avui dia, el llibre, la paraula publicada, ha posseït una certa "presumpció d'autoritat". En canvi, ara que qualsevol de nosaltres pot publicar urbi et orbi allò que bonament li plagui, l'autoritat ja res té a veure amb la simple publicació, sinó que cal guanyar-se-la per mitjans que, probablement, són més ardus que els dels temps passats.
  • Però si hi reflexionem encara una mica més, potser ens decantarem a trobar una certa dosi de versemblança en les paraules d'en Parker. I potser ens envairà una certa lassitud, un cert desànim. Sembla, tanmateix, que tot estigui dit, que tot vi estigui comentat pel dret i pel revés, criticat, denigrat, menystingut, lloat i venerat. Si Google dóna més de 1.900 entrades per a "Vall Llach 2004" tasting, (un vi del qual només se'n van fer unes disset mil ampolles) quin sentit té que jo ara pretengui afegir una entrada més a aquest "soroll eixordador"?
En acabat de dir tot això en la meva manera maldestra, em remeto a un blog amic —i d'amic— que reflexiona amb profunditat sobre si hem de seguir escrivint: DeVinis.

dissabte, 25 de setembre de 2010

L'Oratori: criança sense fusta

Entre Mollet de Peralada i Sant Climent Sescebes hi ha una carretera estretíssima que supera la lleu elevació que separa els dos municipis. En aquest petit altiplà —just quan la carretera passa pel costat del cementiri— hi trobem un sol que potser és el millor del terme de Sant Climent, i unes velles vinyes de Martí Fabra, el gran celler d'aquesta zona i un dels cellers empordanesos que, al llarg dels anys, més ampolles memorables m'ha donat.

A la banda de ponent de la carretera, davant per davant del cementiri, hi ha les vinyes d'on surt el Masia Carreras, el Grand Vin del celler, un vi que, més o menys, he anat seguint en cada nova collita, des de la del 1998. Recordo que aquest celler era encara força desconegut en l'època en que Robert Parker el va presentar al món amb paraules com aquestes: "...a dead-ringer for a Châteauneuf du Pape from Henri Bonneau or Domaine Pégaü [...] huge perfume [...] tremendous complexity..." En Parker parlava de la collita del 1999, una collita que va néixer en una època en que encara poca gent de casa nostra creia en les virtuts de la nostra garnatxa...

Però ara no vull parlar de les vinyes del costat esquerre —les venerables garnatxes velles d'on surt el Masia Carreras— sinó de les vinyes de l'altra banda, més joves, plantades en una zona que es coneix, tradicionalment, com L'Oratori, en un terreny que mira a Mollet i a les muntanyes de la Serra de Rodes.


D'aquestes vinyes en surt un vi que duu aquest mateix nom —L'Oratori— i apareix per primera vegada amb la collita 2007. És un vi amb "criança", però sense fusta. El que vull dir és que el vi s'ha criat durant dotze mesos en dipòsits de ciment subterranis, una elaboració poc habitual al nostre país (Comalats és un altre celler que elabora un vi d'aquesta manera) però ben coneguda en altres zones, com ara Châteauneuf-du-Pape, per exemple.

L'Oratori 2007 conté un 50% de Garnatxa —de fet, la variant autòctona que se'n diu Lledoner, suposo—, un 30% de Cabernet i la resta de Carinyena. Més enllà de la qualitat del vi, que està a l'alçada de la trajectòria del celler, m'agrada el seu caràcter innovador i diferent. Tastar-lo és un plaer, però també una petita lliçó d'enologia pràctica perquè fa que te n'adonis de la immensa complicació dels processos bioquímics que tenen lloc al si del vi, amb el pas del temps. En parlo amb en Joan Fabra, l'artífex de tot això, i li comento com m'ha sorprès trobar en aquest vi —que, recordem-ho, no ha passat per fusta— una mena de "cremositat fresca" que jo, en la meva ineptitud, hauria relacionat amb el contacte del roure. Ell m'explica que el vi, en el temps que passa al dipòsit, sofreix unes transformacions que li aporten virtuts i matisos valuosíssims, diferents dels que vindrien de la fusta, però gens menyspreables, sempre que partim d'una primera matèria de gran qualitat.

Fruita fresca i molt neta, una certa originalitat i aquest toc lleugerament cremós que he comentat són algunes de les característiques d'un producte que és força més complex que un vi jove però més fresc que la majoria de vins "de criança". Un nou producte de qualitat en el catàleg del celler Martí Fabra.

Al llarg dels anys en que he anat visitant aquest celler cada estiu i tastant els seus vins diversos, m'he preguntat, sovint, quin deu ser el "secret" de la qualitat que, més enllà de la natural variabilitat de les collites, es fa evident en cada nova ampolla que tasto. Ara mateix, tinc a les mans una copa del Flor d'Albera 2008 —un moscatell perfumat i fresc amb dotze mesos de criança en roure d'Allier— i em meravella el seu joc de notes dolces i notes àcides en contrapunt continu. És evident que en Joan Fabra i el seu pare Martí Fabra tenen un excel·lent domini de l'enologia i un delit per la qualitat, però hi ha d'haver alguna cosa més.

Potser l'origen de tot l'hem de trobar en aquestes vinyes excepcionals, en aquests terrers d'on la família Carreras en treu vi des del segle XII, en aquestes parcel·les de nivell Grand Cru. En Joan Fabra m'explica, mentre trepitgem les vinyes amb ceps de 80 anys, la importància que, segons ell, té la biodiversitat entre els seus ceps, que no provenen pas d'un mateix clon, ni d'una selecció massal. Em parla de la baixa fertilitat, de rendiments minsos, de la pissarra i de la tramuntana...

En acabat, tasto en primícia un vi negre excepcional que podria esdevenir, en un futur, un nou producte en el catàleg d'aquest celler. Estic segur que en parlaré quan arribi el moment.


divendres, 17 de setembre de 2010

Torroja de Priorat: Tots els vins

Imagineu que podeu tastar tots els vins —pràcticament tots— que es fan a Torroja de Priorat. Imagineu que el lloc és la terrassa de Cal Comte, de cara als Solans de Torroja, a l'horabaixa. Imagineu que tots els vins —vint-i-set— han estat convenientment decantats i es troben a la temperatura idònia, a la vostra disposició. El tast és a cegues, perquè res aliè no interfereixi en les pures percepcions sensorials. L'ambient és de concentració i serenitat. La llum del sol ponent és càlida i amable.

No és un somni. És un dels meus millors moments d'aquest mes d'agost. Un grup de persones vinculades al món del vi i la comunicació vam ser convidades a fer aquest tast memorable amb motiu de la 3ª Nit dels Vins de Torroja. Hi havia, per exemple, els companys de Envinats, que han publicat una excel·lent crònica de l'esdeveniment. També hi havia viticultors, enòlegs, crítics, autors de guies, directius de les d.o., periodistes...

El meu coneixement dels vins de Torroja ha estat massa fragmentari. Tinc algun record recent extraordinàriament plaent, com el dels vins que vaig comentar en l'article "Apoteosi de Torroja". Però, fet i fet, hi ha molts cellers a Torroja que no coneixia i molts vins que no havia tastat mai. A més, la simultaneïtat del tast i l'ocultació de la identitat dels vins, que evita qualsevol engruna de menyspreu —ni que sigui inconscient— envers els vins de cellers de poca anomenada, fan créixer la vàlua d'aquesta experiència.

El Priorat és un dels millors terrers vinícoles del món i Torroja n'és, com a mínim, el cap i casal. Tancant els ulls a la terrassa de Cal Comte, envoltat de tots els vins d'aquest petit racó, et pots sentir, per un moment, com si fossis al centre del món. És un pensament irracional, potser ridícul, ja ho sé, però té algun punt de realitat.

A Torroja hi ha moltes vinyes espectaculars i el tast va ser precedit per una visita a una d'aquestes vinyes: la del celler Trio Infernal, des de la que es té una visió molt estesa de tot el terme. Va ser una localització perfecte per a parlar-nos de Torroja, les seves vinyes i els seus vins, i per induir-nos a concebre que tot aquest terrer posseeix una certa identitat pròpia. Modestament voldria dir que en el tast dels vint-i-set vins em va semblar copsar alguna virtut unificadora, però si això és realment així, només ho podran certificar —en el seu cas— persones amb unes capacitats molt per damunt de les meves.

Dit tot això, suposo que ha arribat el moment d'explicar quins són els vins que més em van agradar. Som-hi, doncs.

Quan, en acabat el tast, se'ns va revelar el nom de cada vi, em va sorprendre el fet que, a la meva curta llista de favorits, hi havia els tres vins del celler Trio Infernal. Casualitat? Afinitat entre l'estil d'aquest celler i les meves fílies? Constatació que aquest celler és un dels millors de la zona? Potser una mica de tot. El cas és que els vins Riu, 1/3 i 2/3 de Trio Infernal —que en cap moment vaig identificar ni vaig sospitar que fossin d'un mateix celler, no m'avergonyeix dir-ho— em van semblar magnífics. Potser el més expressiu era el 1/3, mentre que el 2/3 em va semblar encara una mica tancat, una mica dur, sense que això pogués amagar la gran qualitat que s'hi endevinava a l'interior.

L'altre vi que vaig posar al capdamunt de la meva tria personal va resultar ser el Torroja 2008 de Terroir al Límit. Que bo que era! Molta fruita, molta complexitat d'aromes i una justa expressió de la fusta. Alguna petita aresta que s'anirà polint a l'ampolla no deslluïa el conjunt d'un vi molt sòlid, potent i saborós.

Hi va haver un vi que em va captivar poderosament. A la meva llibreta hi vaig escriure coses com aquestes: ...fruita extra-madura i notes de pastisseria, deliciós, ric, opulent, embolcallant, gran, madur, dens... Va resultar ser Amadís, del celler Rotllan i Torra, un vi que no havia tastat mai abans i que tindré en compte de cara al futur.

Completaven el meu petit "podi" particular dos vins més que van resultar ser el Reserva del celler Heid i Marquès i el Destrankis 2008 del celler Aixalà i Alcait.

Quan el tast es va acabar, va començar pròpiament la festa de la Nit dels Vins i em vaig sentir afortunat per haver pogut tenir aquesta visió de conjunt dels vins que es fan a Torroja. Ara caldrà anar repassant, aprofundint, re-avaluant, retrobant, aquest microcosmos de vins i vinyes. Aviat tornaré a Torroja per seguir aprenent com són els seus vins.