diumenge, 14 de febrer del 2010

Menjar i beure

Menjar i beure, o beure i menjar. És a dir, el "maridatge", pel que tanta tinta s'ha vessat. Un tema tècnicament molt difícil i, al mateix temps, un tema en que sovintegen els dogmes difícils de demostrar i les modes sense massa sentit pràctic. També, un tema, com tants d'altres, opinable, en el que ens hem de permetre tenir opinions pròpies que no cal que, necessàriament, obeeixin els dogmes...

El principi fonamental, el setè cel del maridatge, està ben clar: es tractaria de que el vi i l'aliment sòlid es reforcessin mútuament en els seus atributs i transcendissin les seves virtuts individuals per assolir una mena de Nirvana col·lectiu, una mena de transmutació o d'unió divina que .....

Jo, personalment, no segueixo pas aquest camí. Respecto els savis que volen percaçar així l'èxtasi, però jo crec que la majoria d'aficionats al vi hem de seguir una via que toqui més de peus a terra.

M'explico. Per a mi, hi ha unes idees bàsiques que, poc més o menys, serien aquestes.

En primer lloc, seguir el principi hipocràtic del Primum non nocere: cal evitar que el vi danyi el plat o a l'inrevés. Per poca experiència que tinguem amb el consum de vi, ja haurem observat que hi ha menges que poden anorrear fàcilment un determinat tipus de vi i també hi ha alguns vins que ens impedirien apreciar convenientment algun determinat plat. Cal conèixer ---o intuir--- aquestes incompatibilitats i evitar-les en tot cas.

D'altra banda, hi ha vins extraordinaris que, en la meva modesta opinió, simplement no estan fets per acompanyar els àpats. Així com sona. Ja sé que s'ha debatut molt si un vi que no lligui amb cap menjar pot ser considerat un gran vi, però per a mi la resposta és ben clara: Si un vi, tastat per ell mateix, toca els meus sentits d'una manera efectiva, no li retrauré mai que no es comporti correctament a taula.

També hi ha vins que, tot i que poden maridar bé amb alguns plats, només s'expressen plenament si som capaços de tastar-los amb una concentració sensorial i intel·lectual màximes que no es donen en els "grans" àpats formals.

I, finalment, he de dir que jo no crec gaire en la bicefàlia. El que vull dir és que, enfrontat amb el risc de que el combat entre un gran vi i una gran elaboració gastronòmica acabi amb un vencedor i un vençut o, encara pitjor, amb dos vençuts, jo sempre em decanto per atorgar a un d'ells el paper de protagonista, i a l'altre, el paper d'actor secundari: Un gran vi, amb un plat de qualitat, però discret en la seva personalitat, que no pugui robar protagonisme al vi; un menjar de gran nivell, amb un vi adient i de bona mena, que respecti el lideratge del plat. És clar que pot passar que, fet i fet, l'Oscar se l'endugui l'actor secundari...


Després de totes aquestes elucubracions, obro una ampolla de vi blanc del Celler Carlania, de Barberà de la Conca. És un Macabeu-Trepat molt saborós, amb una agradable i fina sensació de cos
---que deu venir de la vinificació en blanc d'un raïm negre com és el Trepat--- i un bon final, un exemple més de la voluntat de tanta gent del nostre país de fer vins assenyats i amb identitat pròpia. Aquest blanc que tant m'agrada acompanyarà (o serà acompanyat per?) un bell exemplar de lluç fet al forn i minimalistament condimentat. Salut!