dimecres, 26 de maig de 2010

Guies i punts: Llegiu les instruccions

Quan apareix una nova guia de vins, estic segur que tots reaccionem més o menys igual: Amb delit morbós cerquem els vins més ben puntuats i els comparem amb els nostres vins preferits. Si hi ha coincidència, pensem "jo ja ho sabia". Si no hi és, pensem "aquesta guia és poc fiable". Si un vi que ens deixa indiferents rep una bona nota, pensem "s'han venut". Si un vi que creiem haver "descobert" no hi és, diem "aquesta guia és molt incompleta". Si un vi que ens agrada rep una mala puntuació, pensem "no hi entenen gens".

Potser me n'hauria d'avergonyir però jo, ho reconec, sóc així.

Per Sant Jordi em van regalar la Guia de Vins de Catalunya --Tast a Cegues-- 2010 d'en Jordi Alcover i la Sílvia Naranjo i el primer que vaig fer, naturalment, va ser cometre el pecat de supèrbia que us acabo d'explicar.

Vaig anar caient en una profunda sensació de desconcert. No entenia res. No aconseguia veure cap correlació entre les puntuacions de la guia i la meva pròpia experiència. No entenia què hi feia la sangria (sí!, sangria i vermut, però ni calimocho ni vinagre) en una guia de vins. Em sorprenia veure com, sovint, el millor vi d'un celler rep una puntuació inferior a la del vi "menor" d'aquest mateix celler. O com un cert vi fresc i agradable, criat durant 3 mesos en xips de roure, rep la qualificació de "vi de guarda". O com un Finca Garbet queda per sota, en puntuació global, d'una certa marca de sangria. O que entre el petit nombre de vins que no arriben ni al 7 hi hagi joies com l'Ad Fines 2001, el gran pinot noir de Can Ràfols...

Aquestes, i moltes altres incongruències aparents em produïen perplexitat. Què estava passant? El problema ---el meu problema--- és que m'estava administrant un medicament sense haver llegit abans el prospecte. Estava interpretant les puntuacions com una mesura de la qualitat organolèptica del vi, sense haver-me llegit abans quin són els criteris que els autors de la Guia utilitzen per puntuar.

És molt d'agrair que, en aquesta Guia, els autors hagin explicitat clarament quina és la manera de puntuar que han seguit. Per tal d'evitar malentesos lamentables, fóra molt convenient que, abans de consultar les puntuacions d'aquesta Guia, el lector sigui conscient que la qualitat del vi només puntua un 8,8 sobre 10. La resta fins arribar a 10 procedeix d'altres criteris, com són:
  1. La relació preu-qualitat.
  2. La qualitat del tap.
  3. El disseny de l'ampolla.
  4. El disseny de l'etiqueta.
  5. El disseny de la contraetiqueta i la informació que contingui.
  6. El seguiment o no de l'agricultura ecològica.
  7. La utilització o no de varietats de raïm "no autòctones". (En el sentit que un vi que utilitzi el cabernet, per exemple, és penalitzat. No es diu si la utilització de les bótes de roure francès també penalitzen.)
Posem un exemple perquè s'entengui millor.

Suposem que volem valorar el Lafite 2003 segons aquests criteris. És ben sabut que diversos crítics han donat a aquest vi la màxima puntuació: 100 punts. Per tant, suposem que en l'apartat de qualitat del vi, se li reconeixen els seus mèrits i li donem la màxima nota: 8,8. Una ampolla val més de 1.000€: zero punts a l'apartat 1. Els taps dels vins de Bordeus, fins i tot els Premier Cru són relativament mediocres. L'ampolla és estàndard i vulgar. L'etiqueta té un disseny passat de moda. No hi ha contraetiqueta. No segueixen l'agricultura ecològica i el raïm és cabernet.

Total: el llegendari Lafite 2003 tindria un 9 justet i es quedaria per sota, per exemple, del Puntils 2006 de la Cooperativa de Garriguella (un vi que, per cert, m'agrada molt, com ja he deixat escrit en algun altre lloc d'aquest blog) o d'aquella sangria que ja he esmentat abans.

Ja tenim, doncs, un titular ben sensacionalista: "Vi de l'Empordà de 4 euros més ben puntuat que un Château Lafite de 100 punts".

En resum: per evitar interpretacions indegudes i errors lamentables, llegiu bé les instruccions d'aquesta Guia abans de fer ús de les seves puntuacions.

dissabte, 22 de maig de 2010

Grans cellers, petits vins

Sovint, quan s'acosta el temps de la calor, ens ve de gust un vi senzill ---en el sentit de "no complicat"---, agradable, fresc i net, amb bona expressió de fruita. Un "petit vi" que, tot i la seva senzillesa, sigui impecable en la definició i en el pas de boca.

Aquest Petit Albet 2009, d'Albet i Noya, podria ser una molt bona opció en aquestes circumstàncies. Un vi d'ull de llebre i garnatxa de cultiu orgànic, amb la signatura d'un gran celler, a un preu que també és molt petit. Un vi que es presenta amb un tap de rosca que és, en aquest cas, en la meva opinió, totalment escaient.

Un altre celler il·lustre que també ens ofereix un "petit vi"---de característiques ben diverses, no cal dir-ho, al vi anterior--- a un preu força interessant, és Mas Doix, de Poboleda.

Cal tenir en compte que les característiques dels terrenys del Priorat fan que la despesa necessària per conrear aquelles vinyes sigui molt elevada i, tanmateix, no sigui gens fàcil poder oferir vins "econòmics". Per això mateix, quan un celler com Mas Doix ens presenta Les Crestes 2007 a menys de 15 euros, s'escau tastar-lo i avaluar-ne la qualitat.

És un vi de garnatxa, vigorós i fruitat, força prioratí, saborós i amb un puntet de mineral, càlid, potent i voluminós. Un vi que hem de deixar respirar una estona i que ens ofereix una bona aproximació al Priorat. Nogensmenys, jo l'he trobat una mica cantellut i amb un final poc amorosit que, malgrat tot, no invalida, de cap manera, la impressió positiva del conjunt.

Amb la collita 2007, l'Àlvaro Palacios ens va presentar dues novetats que impliquen una certa reestructuració del seu catàleg. Al capdamunt de la piràmide, hi tenim els dos vins, escassos i valuosos, que procedeixen cadascun d'una finca concreta. Són L'Ermita (al voltant de les 1.000 ampolles, depenent dels anys) i Finca Dofí (unes 20.000). A continuació, el vi de poble del que ha parlat en un escrit recent d'aquest mateix blog, Gratallops (unes 10.000 ampolles), procedent de 5 vinyes concretes d'aquest terme i que apareix per primer cop amb la collita 2007. Les Terrasses (unes 150.000 ampolles) era, fins ara, el vi més bàsic del celler, però amb la collita 2007 apareix una nova oferta: Camins del Priorat, amb carinyena i garnatxa gairebé a parts iguals i una mica de cabernet i syrah. La producció és d'unes 200.000 ampolles i el preu no arriba als 14 euros.

Aquest Camins del Priorat presenta, en un primer moment, un nas poc franc, però l'oxigen i una mica de paciència esvaeixen aquestes primeres notes negatives i ben aviat veiem emergir un vi notable, viu, potent i fresc, que es veu amb facilitat i que ens plau, entre altres coses, per unes sensacions cremoses ---elegants i embolcallants--- que evoquen les millors carinyenes del Priorat. És un vi que troba aquell punt dolç entre una certa complexitat i una bona drinkability.

Fet i fet, Camins del Priorat 2007 posa al nostre abast l'oportunitat de viure una excel·lent introducció al Priorat.

divendres, 14 de maig de 2010

Vins substantius i de llarg recorregut

El volum i la força: El Bugader 2001

Em sembla que El Bugader, del Celler Joan d'Anguera, de Darmós, és un vi que necessita un cert temps de celler per expressar-se de la seva millor manera. Dic això perquè n'havia tastat alguna ampolla que no havia passat per aquest procés de repòs i cap no m'havia impressionat com ho ha fet l'ampolla de la collita 2001 que he obert ara fa uns dies.

La varietat majoritària del Bugader és la syrah, però també hi ha un 15% de cabernet i un 15% de garnatxa (en aquesta collita 2001, si més no). El resultat és espectacular, és una abundància de fruita madura i potent, amb notes d'herba subtils, de fusta fina, de melmelada. És dens i confitat, carnós i vellutat, concentrat i explosiu. No el definiria pas com a elegant, però tota la seva força es manté sotmesa a un equilibri suficient i necessari.

Les vinyes de syrah de Joan d'Anguera són llegendàries. Es diu que és el primer syrah que es va plantar a aquesta banda dels Pirineus. L'indret ---Darmós--- és d'aquells que mereixen ser visitats, pel seu paisatge, per les seves vinyes i pels seus vins. Hi trobareu, a mes d'aquest celler de referència, alguna altra proposta interessantíssima, com el celler Vinyes d'en Gabriel; us podeu arribar també fins a La Serra d'Almos i conèixer el celler Cedó-Anguera i també el Celler Cooperatiu, que elabora uns vins magnífics. I a tocar hi teniu Els Guiamets on s'hi fan vins com l'Acústic o l'Isis...

La blanor i l'elegància: Mas Irene 2003

Una altra joia de Parés Baltà que, a partir dels dos cabernets ---el sauvignon i el franc---, ens ofereix un nas de gran complexitat, fi i potent, i un volum immens, amb sensacions vellutades i madures. Un vi elegant, amb un punt de lleugeresa, amb persistència i harmonia. Un vi diferent, de potència ben continguda, senyorívol, satisfactori.

Jo que ---ho he de confessar--- tinc una certa debilitat pels bordeus de bona mena, m'enamora aquest vi i em satisfà que la nostra terra pugui criar, al mateix temps, un Bugader i un Mas Irene, i tants altres vins d'un espectre tan ampli.

La complexitat i l'equilibri: Mas La Plana 1998

Sigui pel motiu que sigui, tastar vins que ja han passat el seu desè aniversari, com aquest Mas La Plana 1998, és un plaer cada cop més desuet. Ens hem acostumat tant als vins súper-joves, súper-fruitats i súper-potents que, abans de tastar un cabernet del 98 com aquest, ens cal un breu exercici de concentració.

El cas és que el Mas La Plana, quan se'n deia "Gran Coronas Etiqueta Negra", forma part de la meva personal història de tastavins, perquè les collites dels setanta d'aquest vi van contribuir ---i molt!--- a que jo sentís la necessitat d'anar més enllà del vi "ordinari" que, fins aleshores i llevat d'escasses excepcions, havia conegut. I aquesta relació que he tingut sempre amb el Mas La Plana ---diria que he anat tastant gairebé totes les seves collites--- em fan valorar-lo, de vegades, amb una certa severitat i, d'altres vegades, amb una certa complaença.

Aquesta ampolla del 98 tenia un equilibri, una complexitat i una maduresa ben dibuixades. El vi entrava amb pes i volum i fins i tot una certa opulència, amb tanins madurs i domats però no gens plans. Vaig poder gaudir d'un vi evolucionat i força viu que s'expressava en una gran multitud de registres. Ja espero amb delit el moment d'obrir l'ampolla de la collita 1999 que descansa al meu celler!

dimarts, 11 de maig de 2010

En Parker ha parlat!

En Parker ha parlat: Ja s'han publicat les puntuacions que l'equip d'en Parker ---és a dir, en Jay Miller--- ha donat als vins catalans que han tastat.

"..and the winner is..." podríem dir, imitant el moment en que es fan públics els premis Oscar.

Els dos vins classificats en primer lloc, ex-aequo amb 98 punts, són dos vins que ja en anteriors anyades han merescut els elogis de l'equip Parker. Són Espectacle del Montsant, aquesta garnatxa poderosa i escassíssima d'una vinya que en René Barbier va salvar in-extremis de l'anorreament, i Clos Erasmus, un dels "Clos" primigenis del Priorat modern. L'enhorabona a en René, i a la Daphne i a tota la gent que hi ha al darrera d'aquests vins, com l'Esther Nin, en Chistopher Cannan i en Fernando Zamora.

Poc puc parlar d'aquests dos vins. De l'Espectacle, en tinc una única ampolla ---que vaig poder aconseguir amb gran dificultat--- i és de la collita 2005, una collita que sembla ser inferior a les tan aplaudides 2004 i 2007. Clos Erasmus és també un vi no gaire fàcil d'aconseguir. Jo només he pogut tastar la collita 2002 i, repassant les meves notes, observo que no em va impactar excessivament, potser perquè la collita 2002 va ser força atípica o potser perquè vaig tastar el vi en un estadi massa prematur.

Per sota d'aquests dos vins, Parker-Miller destaquen, entre els vins de la collita 2007:
  • Amb 97 punts, cap vi.
  • Amb 96 punts, L'Ermita i Clos Mogador;
  • Amb 95 punts, Nit de Nin i Doix;
  • Amb 94 punts, Somni de Portal del Priorat; Coster de Mas Sinen; Vall Llach; Laurel (el segon vi de Clos Erasmus) i Clos Figueres.
(M'agrada veure el Clos Figueres en aquesta llista perquè, en les collites que he tastat, m'ha semblat que aquest vi pertany al màxim nivell.)

Quina importància té aquesta llista de vins catalans puntuats? Es podria argumentar que "nosaltres" ja sabem que aquests vins són excel·lents, sense que en Jay Miller ens ho "descobreixi". Es podria argumentar que aquesta llista reflecteix el gust individual d'una persona concreta, que podria estar molt allunyat del nostre propi gust. O que està feta per orientar el consumidor americà i està sota la influència dels interessos comercials d'un reduït nombre d'importadors dels USA. Es podria dir tot això i molt més. Però és innegable que aquesta llista ---que, ens agradi o no, és LA llista--- té una importància econòmica i mediàtica immensa i ser-hi és un èxit que mereix ser reconegut i aplaudit. Dit això, que cadascú begui el que bonament li plagui, sense pensar en llistes ni en puntuacions!

dijous, 6 de maig de 2010

Mataró, Macabeu, Morenillo i altres delícies

Fresc i diferent: El Templari 2007

Quin color més bonic que té aquest "vi vermell" de Bàrbara Forés! Un nas llaminer que incita al tast i una frescor força equilibrada configuren un vi atractiu i diferent que, sense ser, de cap de les maneres, ni prim ni magre, és més fluid i més "lineal" del que és habitual en els negres del nostre país. Si jo fos francès i aquest vi fos de la Côte-Rotie (de fet, m'hi ha fet pensar), potser parlaria d'un vi coup-de-coeur!

Ens expliquen a la seva pàgina web que les vinyes de morenillo són a l'Obaga de la Teuleria, i suposo que potser deuen ser les que es veuen a tocar de la carretera de Gandesa al Pinell de Brai, a l'entorn del mas d'en Tomasset.

És un privilegi poder tastar un vi fet amb raïms d'una varietat que ja es donava pràcticament per perduda, com és la morenillo, i que, a més, aquest vi estigui tan deliciosament ben acabat que pugui harmonitzar modernitat i complexitat amb una lloable recuperació del nostre patrimoni bio-cultural.

Dolç no vol dir fat: Dolç Mataró 2007

Mourvèdre, Monastrell o Mataró són els noms que rep una varietat estesa per tot el món que s'origina, sembla ser, al nostre Maresme, quan els Fenicis hi comencen el cultiu de la vinya. A partir d'aquesta varietat, Alta Alella ens ofereix una petita obra d'art, imprescindible, un vi dolç excepcional, que combina meravellosament les sensacions de xarop amb unes sòlides qualitats vinoses. Al nas hi ha de tot: fruita madura, vernís, mel, caramel, fins unes lleus notes com pansides i decadents, elegants. A la boca hi trobem la potència i la persistència del xarop, però amb una trajectòria prou rectilínia, que acaba amb unes notes amargoses de gran qualitat, a anys llum de cap indici apegalós o fat. Una gran proposta dolça.

Per a aquest vi dolç, s'espera a que el raïm estigui sobremadurat i, després d'un llarguíssim procés de maceració, es fa una breu criança en bóta de roure francès.

No digueu que no us agraden els vins dolços si no heu tastat aquest vi d'Alella.

Dens i viu: Cérvoles blanc 2005

Aquest vi ---que combina el Macabeu i el Chardonnay a parts relativament iguals--- és un dels blancs que té un lloc al meu petit celler, perquè m'agrada beure'l quan ja ha madurat un cert temps a l'ampolla. Ara, per exemple, aquest 2005 estava en la plenitud de la seva expressió, dens i potent, però encara molt viu i pur, amb prou nervi. És un vi, tanmateix, que ha estat criat en fusta, i la fusta hi és present, però el resultat és tan net ---amb aquell just puntet de greix i vainilla--- que no en farem escarafalls.