dissabte, 25 de setembre del 2010

L'Oratori: criança sense fusta

Entre Mollet de Peralada i Sant Climent Sescebes hi ha una carretera estretíssima que supera la lleu elevació que separa els dos municipis. En aquest petit altiplà —just quan la carretera passa pel costat del cementiri— hi trobem un sol que potser és el millor del terme de Sant Climent, i unes velles vinyes de Martí Fabra, el gran celler d'aquesta zona i un dels cellers empordanesos que, al llarg dels anys, més ampolles memorables m'ha donat.

A la banda de ponent de la carretera, davant per davant del cementiri, hi ha les vinyes d'on surt el Masia Carreras, el Grand Vin del celler, un vi que, més o menys, he anat seguint en cada nova collita, des de la del 1998. Recordo que aquest celler era encara força desconegut en l'època en que Robert Parker el va presentar al món amb paraules com aquestes: "...a dead-ringer for a Châteauneuf du Pape from Henri Bonneau or Domaine Pégaü [...] huge perfume [...] tremendous complexity..." En Parker parlava de la collita del 1999, una collita que va néixer en una època en que encara poca gent de casa nostra creia en les virtuts de la nostra garnatxa...

Però ara no vull parlar de les vinyes del costat esquerre —les venerables garnatxes velles d'on surt el Masia Carreras— sinó de les vinyes de l'altra banda, més joves, plantades en una zona que es coneix, tradicionalment, com L'Oratori, en un terreny que mira a Mollet i a les muntanyes de la Serra de Rodes.


D'aquestes vinyes en surt un vi que duu aquest mateix nom —L'Oratori— i apareix per primera vegada amb la collita 2007. És un vi amb "criança", però sense fusta. El que vull dir és que el vi s'ha criat durant dotze mesos en dipòsits de ciment subterranis, una elaboració poc habitual al nostre país (Comalats és un altre celler que elabora un vi d'aquesta manera) però ben coneguda en altres zones, com ara Châteauneuf-du-Pape, per exemple.

L'Oratori 2007 conté un 50% de Garnatxa —de fet, la variant autòctona que se'n diu Lledoner, suposo—, un 30% de Cabernet i la resta de Carinyena. Més enllà de la qualitat del vi, que està a l'alçada de la trajectòria del celler, m'agrada el seu caràcter innovador i diferent. Tastar-lo és un plaer, però també una petita lliçó d'enologia pràctica perquè fa que te n'adonis de la immensa complicació dels processos bioquímics que tenen lloc al si del vi, amb el pas del temps. En parlo amb en Joan Fabra, l'artífex de tot això, i li comento com m'ha sorprès trobar en aquest vi —que, recordem-ho, no ha passat per fusta— una mena de "cremositat fresca" que jo, en la meva ineptitud, hauria relacionat amb el contacte del roure. Ell m'explica que el vi, en el temps que passa al dipòsit, sofreix unes transformacions que li aporten virtuts i matisos valuosíssims, diferents dels que vindrien de la fusta, però gens menyspreables, sempre que partim d'una primera matèria de gran qualitat.

Fruita fresca i molt neta, una certa originalitat i aquest toc lleugerament cremós que he comentat són algunes de les característiques d'un producte que és força més complex que un vi jove però més fresc que la majoria de vins "de criança". Un nou producte de qualitat en el catàleg del celler Martí Fabra.

Al llarg dels anys en que he anat visitant aquest celler cada estiu i tastant els seus vins diversos, m'he preguntat, sovint, quin deu ser el "secret" de la qualitat que, més enllà de la natural variabilitat de les collites, es fa evident en cada nova ampolla que tasto. Ara mateix, tinc a les mans una copa del Flor d'Albera 2008 —un moscatell perfumat i fresc amb dotze mesos de criança en roure d'Allier— i em meravella el seu joc de notes dolces i notes àcides en contrapunt continu. És evident que en Joan Fabra i el seu pare Martí Fabra tenen un excel·lent domini de l'enologia i un delit per la qualitat, però hi ha d'haver alguna cosa més.

Potser l'origen de tot l'hem de trobar en aquestes vinyes excepcionals, en aquests terrers d'on la família Carreras en treu vi des del segle XII, en aquestes parcel·les de nivell Grand Cru. En Joan Fabra m'explica, mentre trepitgem les vinyes amb ceps de 80 anys, la importància que, segons ell, té la biodiversitat entre els seus ceps, que no provenen pas d'un mateix clon, ni d'una selecció massal. Em parla de la baixa fertilitat, de rendiments minsos, de la pissarra i de la tramuntana...

En acabat, tasto en primícia un vi negre excepcional que podria esdevenir, en un futur, un nou producte en el catàleg d'aquest celler. Estic segur que en parlaré quan arribi el moment.


divendres, 17 de setembre del 2010

Torroja de Priorat: Tots els vins

Imagineu que podeu tastar tots els vins —pràcticament tots— que es fan a Torroja de Priorat. Imagineu que el lloc és la terrassa de Cal Comte, de cara als Solans de Torroja, a l'horabaixa. Imagineu que tots els vins —vint-i-set— han estat convenientment decantats i es troben a la temperatura idònia, a la vostra disposició. El tast és a cegues, perquè res aliè no interfereixi en les pures percepcions sensorials. L'ambient és de concentració i serenitat. La llum del sol ponent és càlida i amable.

No és un somni. És un dels meus millors moments d'aquest mes d'agost. Un grup de persones vinculades al món del vi i la comunicació vam ser convidades a fer aquest tast memorable amb motiu de la 3ª Nit dels Vins de Torroja. Hi havia, per exemple, els companys de Envinats, que han publicat una excel·lent crònica de l'esdeveniment. També hi havia viticultors, enòlegs, crítics, autors de guies, directius de les d.o., periodistes...

El meu coneixement dels vins de Torroja ha estat massa fragmentari. Tinc algun record recent extraordinàriament plaent, com el dels vins que vaig comentar en l'article "Apoteosi de Torroja". Però, fet i fet, hi ha molts cellers a Torroja que no coneixia i molts vins que no havia tastat mai. A més, la simultaneïtat del tast i l'ocultació de la identitat dels vins, que evita qualsevol engruna de menyspreu —ni que sigui inconscient— envers els vins de cellers de poca anomenada, fan créixer la vàlua d'aquesta experiència.

El Priorat és un dels millors terrers vinícoles del món i Torroja n'és, com a mínim, el cap i casal. Tancant els ulls a la terrassa de Cal Comte, envoltat de tots els vins d'aquest petit racó, et pots sentir, per un moment, com si fossis al centre del món. És un pensament irracional, potser ridícul, ja ho sé, però té algun punt de realitat.

A Torroja hi ha moltes vinyes espectaculars i el tast va ser precedit per una visita a una d'aquestes vinyes: la del celler Trio Infernal, des de la que es té una visió molt estesa de tot el terme. Va ser una localització perfecte per a parlar-nos de Torroja, les seves vinyes i els seus vins, i per induir-nos a concebre que tot aquest terrer posseeix una certa identitat pròpia. Modestament voldria dir que en el tast dels vint-i-set vins em va semblar copsar alguna virtut unificadora, però si això és realment així, només ho podran certificar —en el seu cas— persones amb unes capacitats molt per damunt de les meves.

Dit tot això, suposo que ha arribat el moment d'explicar quins són els vins que més em van agradar. Som-hi, doncs.

Quan, en acabat el tast, se'ns va revelar el nom de cada vi, em va sorprendre el fet que, a la meva curta llista de favorits, hi havia els tres vins del celler Trio Infernal. Casualitat? Afinitat entre l'estil d'aquest celler i les meves fílies? Constatació que aquest celler és un dels millors de la zona? Potser una mica de tot. El cas és que els vins Riu, 1/3 i 2/3 de Trio Infernal —que en cap moment vaig identificar ni vaig sospitar que fossin d'un mateix celler, no m'avergonyeix dir-ho— em van semblar magnífics. Potser el més expressiu era el 1/3, mentre que el 2/3 em va semblar encara una mica tancat, una mica dur, sense que això pogués amagar la gran qualitat que s'hi endevinava a l'interior.

L'altre vi que vaig posar al capdamunt de la meva tria personal va resultar ser el Torroja 2008 de Terroir al Límit. Que bo que era! Molta fruita, molta complexitat d'aromes i una justa expressió de la fusta. Alguna petita aresta que s'anirà polint a l'ampolla no deslluïa el conjunt d'un vi molt sòlid, potent i saborós.

Hi va haver un vi que em va captivar poderosament. A la meva llibreta hi vaig escriure coses com aquestes: ...fruita extra-madura i notes de pastisseria, deliciós, ric, opulent, embolcallant, gran, madur, dens... Va resultar ser Amadís, del celler Rotllan i Torra, un vi que no havia tastat mai abans i que tindré en compte de cara al futur.

Completaven el meu petit "podi" particular dos vins més que van resultar ser el Reserva del celler Heid i Marquès i el Destrankis 2008 del celler Aixalà i Alcait.

Quan el tast es va acabar, va començar pròpiament la festa de la Nit dels Vins i em vaig sentir afortunat per haver pogut tenir aquesta visió de conjunt dels vins que es fan a Torroja. Ara caldrà anar repassant, aprofundint, re-avaluant, retrobant, aquest microcosmos de vins i vinyes. Aviat tornaré a Torroja per seguir aprenent com són els seus vins.

dilluns, 13 de setembre del 2010

El "misteriós" celler de les Gavarres

Al massís de les Gavarres, entre el Puig Cargol i Calonge, de cara al mar, hi ha un celler envoltat de vinyes que podria ser el celler més estrany i singular de tot el país. Desconegut i atípic són adjectius que també li escaurien força bé. Estaria justificat dir que és extraordinàriament discret i discretament extraordinari. I també podríem parlar dels seus vins com a rars, exclusius o misteriosos.
Estic parlant del Celler Mas Gil, on s'elabora el vi anomenat Clos d'Agon, un vi que, quan el vaig tastar per primera vegada ---potser era la collita 2001--- em va impressionar tant que el vaig afegir a la meva petita llista personal de vins que vull tenir en el meu celler, en cada nova collita.

Fem una petita llista d'algunes peculiaritats d'aquest celler que justificarien que l'hagi qualificat d'estrany:
  • És un dels poquíssims cellers catalans que ven els seus vins a l'avançada, és a dir, quan encara són a la bóta i falta més d'un any perquè el vi surti al mercat. Que jo en tingui coneixement, el Clos d'Agon i els priorats de l'Àlvaro Palacios són els únics vins catalans que es poden comprar a l'avançada.
  • La direcció enològica del celler és del famosíssim Peter Sisseck, l'autor del mític Pingus.
  • El vi blanc d'aquest celler, un Viognier-Roussanne-Marsanne espectacular va ser, fa anys, el primer vi blanc a pujar al capdamunt del podi de la "guia Peñín", el qual va afirmar, textualment, que es tractava del "Pingus blanc".
  • El Clos d'Agon negre també rep, per part dels crítics, puntuacions consistentment elevades que el situen entre els millors vins catalans.
  • Els propietaris del celler són sis suïssos, professionals del món del vi, que semblen estar més interessats en produir un gran vi que no pas en promocionar-lo mediàticament a Catalunya.
  • La major part de la producció s'exporta i el Clos d'Agon, fet i fet, és força desconegut al país on neix.
  • El celler està dins la D.O. Catalunya i és un cas atípic dintre d'aquesta denominació, per les seves característiques i pel seu preu, força elevat.
  • El celler està signat per un dels arquitectes actuals més reconeguts: Jesús Manzanares, autor, per exemple, de cellers espectaculars com el d'Àlvaro Palacios a Gratallops, Enate a Somontano o Pago de los Capellanes a Ribera del Duero. És una edificació sorprenent, perfectament integrada a l'entorn i magníficament funcional que mereix la visita i representa un valor afegit al patrimoni arquitectònic del país.
A la vista d'aquest "currículum", es fa estrany veure la poca presència d'aquest celler i dels seus vins en el panorama vitivinícola català. En parlo amb en Miguel Coronado, l'enòleg resident de Mas Gil, mentre tastem el que serà el Clos d'Agon blanc 2009, i ell em comenta la voluntat dels propietaris de donar-se a conèixer una mica més al públic català. La producció d'aquest blanc cristal·lí i voluptuós és molt petita: procedeix de tres ha de vinya de rendiment força baix. Després de la fermentació en bóta, una part del vi es cria en fusta i el resultat és magnificent i singular.

En blanc i el negre són vins que necessiten temps per donar tot el que duen dintre seu. Si pogués triar, ara beuria el negre 2001 i el blanc 2007 que es deuen situar, ambdós, en el punt òptim de la seva evolució. Pel que fa al negre 2001, ja fa temps que no en tinc cap ampolla i parlo, doncs, de manera conjectural. El blanc 2007, en canvi, el tinc a la copa en el moment d'escriure això. Ha acompanyat un turbot de sabor intens i carn ferma, amanit amb un oli de nom il·lustre: Clos Mogador.

Aquest Clos d'Agon blanc 2007, de nas complex i penetrant, mostra un equilibri exemplar entre la puresa i la contundència i és un vi d'una persistència magnífica. Plenitud, opulència, solidesa i tremp són alguns dels adjectius que em venen al cap, però per damunt de tot n'admiro aquest equilibri que l'allunya de qualsevol exageració fàcil, de qualsevol parany lamentable: Ni licorós ni fat, ni ardent ni fustenc. Em venen records d'algun Condrieu memorable. És un vi que t'incita a mantenir-lo en la boca més temps del que es considera socialment correcte, perquè no sembla que hagi d'acabar mai de excitar els teus sentits i ---com diu un cert bon coneixedor dels grans vins blancs--- "et va parlant mentre el tens a la boca". La sensació de volum és molt i molt gran. És una sort que tinguem vins així.

dilluns, 6 de setembre del 2010

Heracli, el riu i l'ampolla de vi

Qualsevol mena de crítica de vins pressuposa una mínima correlació entre les sensacions que una ampolla determinada produeix en el crític en un cert moment i les que produirà una ampolla «equivalent» en una altra persona, en un altre moment. Sense aquesta presumpció, res del molt que s'ha escrit sobre vins tindria cap sentit.

Ara bé, l'existència d'aquesta correlació, es fonamenta en principis prou sòlids?

Si està ben documentada la immensa variabilitat entre les sensacions i les valoracions que un mateix vi pot suscitar en una mateixa persona, en circumstàncies diverses, què ens assegura que el que a mi, avui, em fa sentir una ampolla concreta tingui cap punt de contacte amb el que a tu, un dia, et farà sentir una altra ampolla del mateix nom?

Potser el que realment volia dir Heracli és que no bevem mai dues vegades el mateix vi?

Posem dos exemples concrets de situacions reals que m'han passat a mi, recentment. Estic segur que qualsevol aficionat al vi deu tenir històries similars per explicar.
  • (A) Visito un celler conegut i hi compro una ampolla d'un vi blanc que vaig tastar fa un temps i em va semblar exquisit. Arribo a casa il·lusionat amb la possibilitat de reviure el plaer que em va proporcionar l'anterior ampolla d'aquest mateix vi. Sorprenentment, quan tasto el vi el trobo simple, insubstancial, fins i tot bast.
  • (B) Participo en un tast a cegues amb una quantitat considerable de vins que no conec. Els tasto amb tota l'atenció que sóc capaç i prenc notes. M'agrada un determinat vi que, sense formar part del nivell superior entre els vins del tast, em mostra unes certes qualitats força interessant. Quan el tast s'ha acabat i les identitats dels vins ens són revelades, veig que hi ha una segona ampolla d'aquest vi que m'ha cridat l'atenció. El tasto i no hi trobo cap de les virtuts que havia vist —o imaginat— en el tast a cegues.
Aquests fenòmens —força freqüents— poden tenir moltíssimes causes, de mena diversa:
  1. Som limitats. I alguns —parlo de mi— som encara més limitats que d'altres. L'olfacte i el gust ens enganyen amb facilitat i ens posen paranys en els que caiem com l'insecte a la flama.
  2. Potser són vins diferents. Hi pot haver un error d'identificació en el tast a cegues o, en el cas (A), el celler pot haver etiquetat el vi incorrectament, per error o a gratcient.
  3. Falta d'homogeneïtat. Quan s'embotella una collita d'un vi, hi pot haver diferències significatives entre el vi que va a la primera ampolla i el que va a la darrera.
  4. Evolució a l'ampolla. Aconseguir que un vi millori a l'ampolla és força difícil però, en canvi, és ben senzill fer que una ampolla de vi perdi totes les seves bones qualitats. És per això que, sempre que sigui possible, comprarem el vi al celler o a una botiga de la màxima confiança. Però ni comprant-lo al celler tindrem una garantia total. Recorrent els cellers del país he vist més d'un cas en que la criança en l'ampolla es feia en una sala sense climatització, sotmesa a la calor sufocant dels nostres estius...
  5. Contaminació. Del tap, de l'ampolla, de la copa... Hi ha compostos químics i microorganismes que, en quantitats infinitesimals, poden deformar completament l'aroma i el sabor d'un vi.
  6. L'estat dels nostre olfacte i el nostre gust. No té el mateix gust la primera copa que la segona, ni la que prenem en dejú es valora igual que la que prenem de postres. El nas es satura fàcilment, la llengua té una certa "memòria" i un gust pot contaminar el següent.
  7. Alteracions dels nostres sentits produïdes per patologies o per agents externs com certs fàrmacs. D'aquesta possibilitat en tinc un exemple molt clar. Fa uns mesos vaig destapar una ampolla del meu celler que esperava que fos deliciosa. Recordo que era un Furvus 2004. Al nas hi vaig notar una aroma desagradable que es va confirmar a la boca: el vi estava completament fet malbé i, després de lamentar-me'n una estona, em vaig aixecar de taula per abocar-lo a l'eixidiu. Just abans de fer-ho, la meva dona, que havia escoltat les meves lamentacions amb un mig somriure, em diu «el vi és excel·lent». Resulta que jo estava prenent un cert medicament que feia que certs aliments adquirissin un regust profundament desagradable.
  8. Condicionants psicològics. Aquí la llista d'influències podria ser il·limitada i si bé els bons tastavins han de ser capaços de sostreure's a aquestes influències, la majoria de nosaltres estem a la seva mercè. Les expectatives, la predisposició, les idees preconcebudes, la humana supèrbia... són obstacles temibles a l'hora de tastar un vi amb objectivitat. I no parlem de l'ambient, la companyia, les circumstàncies...
  9. Els astres. Algunes teories biodinàmiques afirmen que el dia i l'hora poden influir força en les qualitats d'un vi. He vist alguna pàgina web d'algun celler on s'hi assenyalen els dies propicis per a tastar els seus vins i els dies que no ho són. Personalment, aquestes teories em semblen més properes a l'astrologia que no pas a la ciència i tampoc no conec que s'hagin fet experimentacions rigoroses per confirmar o desmentir aquests punts de vista.
I malgrat tot, malgrat tot... seguirem parlant de vins i seguirem pensant que sí que hi ha alguna cosa que podem comunicar, alguna experiència que podem compartir.

dijous, 2 de setembre del 2010

Un château a l'Empordà?

Un château a l'Empordà?

No exactament, però s'hi assembla força: Una masia senyorívola, amb una llarga història que es remunta, com a mínim, al segle XIII; lligada a les diverses vicissituds de la història del país i al conreu de la vinya i de l'oli; envoltada de vinyes i amb una entrada que és una avinguda flanquejada de xiprers que suggereixen acollença. I tot aquest conjunt elegantíssim el tenim situat a tocar del Golf de Roses, en un dels millors paisatges del nostre món petit.

Estic parlant del Mas d'en Coll, de Roses, un dels casals més significatius de l'Alt Empordà que ha estat, successivament al llarg de vint-i-dos segles, vil·la romana, torre de defensa, castell, masia, refugi i hospital. La història ens diu que el 1720 es va acabar de rehabilitar, més o menys tal com és ara, i que la família Coll hi ha conreat la vinya i l'olivera durant 13 generacions.

Si a tots aquests ingredients hi poguéssim afegir l'elaboració d'un vi de gran qualitat, ja tindríem el nostre petit château, la versió empordanesa de les admirables institucions de la Gironde.

El cas és que a finals dels vuitanta és va replantar la vinya del Mas d'en Coll i crec que en alguna ocasió havia vist, en alguna lleixa d'alguna botiga, alguna ampolla escadussera que deuria procedir d'aquest celler. Mai no l'havia tastat, ni n'havia sentit cap comentari positiu que m'incités a fer-ho.

Ara, però, aquesta situació pot canviar radicalment.

D'entrada, el mas està sent restaurat a fons i ofereix un aspecte enlluernador. D'altra banda, pel que he pogut saber, el celler Espelt s'ha fer càrrec de l'enologia i ara acaba de sortir al mercat la primera collita d'una nova etapa que caldrà anar seguint de prop.

He tastat el Coll de Roses 2009 i el Coll de Roses Finca del Mar 2009 i ambdós m'han semblat força interessants.

El primer d'aquests vins ---a base de Garnatxa i Ull de Llebre--- té una criança de cinc mesos en roure francès i és fresc i molt saborós, atractiu i llaminer. Potser al nas es queda una mica curt, però el conjunt és molt correcte.

El Finca del Mar 2009 s'elabora amb Garnatxa i Cabernet i té una criança de deu mesos en roure francès. El nas es mostra molt tancat, però això potser és degut a que no ha passat prou de temps a l'ampolla (és un 2009!). A la boca té volum i pes i, tot i la seva joventut, no presenta arestes i se li endevina una certa opulència, una certa solidesa. M'ha agradat força.

Caldrà seguir de prop l'evolució d'aquest nou projecte empordanès. Ara per ara, tenim com a actius la història de l'indret, la bellesa del seu paisatge i la bona qualitat que apunten els vins de la primera collita d'aquesta nova etapa. La resta, per a mi, són incògnites. No sé quines són les intencions del celler Espelt ni quin lloc ha d'ocupar el Coll de Roses en el seu catàleg de vins. Ara per ara, el Mas d'en Coll és només un "decorat", perquè tota la vinificació i la criança es fan al celler Espelt (si ho he entès bé). No sé si es vol anar cap a una vinificació i criança específiques, independents de la resta dels vins d'Espelt i fetes in situ al propi Mas d'en Coll, o bé si el vi no és més que una excusa per promocionar el Mas com a equipament d'hoteleria.

Ho haurem d'anar veient a mida que es succeeixin les collites.