dilluns, 27 de desembre del 2010

Sis collites de Sot Lefriec

El vi que fan la Irene Alemany i en Laurent Corrió amb els raïms d'unes petites vinyes de Lavern, en un petit magatzem de Vilafranca, és singular i atípic entre els vins del Penedès. El vi du el nom enigmàtic de Sot Lefriec i jo només l'havia pogut tastar en una ocasió. Es tractava de la collita 2000, que acabava de sortir al mercat i, en aquell moment, em va semblar que era un vi massa concentrat i massa "dur" per al meu gust. Des d'aleshores, creia que havia de tornar a tastar aquest vi, però l'ocasió apropiada no s'havia presentat... fins aquest mes de desembre en que vaig veure que la fira Catavins Sabadell 2010 incloïa, entre la seva llarga llista d'activitats, un tast vertical de Sot Lefriec, presentat per la Irene i en Laurent.

Poder participar en un tast vertical d'algun vi interessant és un privilegi i una ocasió idònia per conèixer a fons la personalitat d'aquest vi i, al mateix temps, la seva variabilitat en funció de les diverses anyades. Hi ha poques ocasions de fer aquests tasts verticals i, quan es presenten, cal aprofitar-les. L'aprenentatge que se n'obté és extraordinari. Recordo, per exemple, un tast vertical de Manyetes o un altre de Santa Rosa, ambdós memorables.

La primera collita de Sot Lefriec va ser la del 1999. Normalment, el vi conté al voltant d'un cinquanta per cent de merlot, de la vinya Dels Ànecs, de menys de dues hectàrees. La resta és cabernet i carinyena. El cabernet procedeix de dues vinyes que sumen una hectàrea, plantades fa uns trenta anys, anomenades Xica Escuder i Tifarro, i la carinyena surt de la vinya Mateu, de tres quarts d'hectàrea i més de seixanta anys d'edat. La producció total d'aquest vi es situa al voltant de les deu mil ampolles. El procés de verema i vinificació es du a terme amb una precisió exquisida i el qualificatiu de "vi de garatge" que sovint s'ha aplicat a aquest celler hi escau completament, no només per la mida de les instal·lacions, sinó també per l'adhesió a uns codis de qualitat exigents fins al màxim, com els que van caracteritzar els primers vins de garatge bordelesos.

Al llarg del tast —que va començar amb La Lluna, La Pruna 2008 i Pas Curtei 2008, que comentaré en una altra ocasió— la Irene i en Laurent ens van anar explicant els seus mètodes i la seva filosofia de treball, i també les trasmudances de les diverses collites. Anem, però, al tast pròpiament dit i a oferir alguna pinzellada aproximada sobre cada collita. Diré, com a comentari general, que es tracta d'un vi d'una gran força i concentració que necessita un cert temps a l'ampolla per mostrar les seves millors virtuts.

El Sot Lefriec 1999 —la primera collita— se'm va mostrar, d'entrada, força reduït, força carregat de notes terciàries, però quan va agafar una mica d'aire va començar a mostrar una gran complexitat i una riquesa i una intensitat magnífiques. Un vi que entapissava la boca i combinava força i elegància.

El Sot Lefriec 2000 va ser el preferit d'alguns companys de tast. En aquest cas, la sensació de fruita era immensa però, en la meva opinió, el vi mostrava algunes (lleus) notes apegaloses, dolcenques, pansificades, que me'l feien menys atractiu. Malgrat això, he de dir que em va semblar un vi força gran, amb un tacte sedós impressionant.

El que més em va fer gaudir va ser el Sot Lefriec 2001, més equilibrat, molt complex, elegant malgrat la seva potència. A la boca el vaig trobar fora de mida: una explosió de fruita que omplia la boca, però amb elegància, força, intensitat i longitud. Magnífic!

El Sot Lefriec 2002 —un any de fred i pluja— jugava en una lliga diferent. Excepcionalment, duia més cabernet que no pas merlot i no tenia ni de lluny la força dels seus companys. Malgrat això, era prou fresc, amb prou fruita i una certa suavitat que el feia agradable.

El Sot Lefriec 2003 —un any excepcionalment càlid— em va semblar molt més "senzill" que els anteriors. No em va convèncer, més que res per la comparació amb els extraordinaris 99, 2000 i 2001.

El Sot Lefriec 2004 em va semblar que tenia una potencialitat òptima i és l'ampolla que potser compraria ara per obrir d'aquí a uns anys. El nas mostrava molt bona matèria i a la boca hi vaig trobar un equilibri impressionant, proper a la perfecció. El 2004 i el 2001 van ser, per a mi, les estrelles d'aquell tast, amb la possibilitat que el 2004 encara pugui millorar amb una mica més de temps a l'ampolla.

divendres, 24 de desembre del 2010

El palau de les tres estances

Al palau de les tres estances, cada estança està dedicada a un tipus de vi, però a totes hi ha menges saboroses i simples: pa, oli, embotits, fruita seca... A l'estança del vi blanc, hi trobem la riquesa del Xarel·lo, la finesa del Chenin blanc, l'elegància de l'Incrocio Manzoni; a l'estança dels negres, Pinot noir, Merlot i Cabernet franc d'anyades diverses, perquè en puguem apreciar l'evolució; a l'estança dels escumosos, Chardonnay, Xarel·lo, Macabeu i Pinot amb llargues criances. Ara i adés, mentre avaluem la fruita explosiva d'un Cabernet Franc del 2006 o els aromes terciaris d'un bell Merlot del 1998, s'en ofereix algun bocí de coca de ceps, o de bull negre, o un minúscul panet farcit de Gruyère fos.

No estic somiant. Sóc a Can Ràfols dels Caus, gaudint de l'hospitalitat d'en Carles Esteva, que avui, un dia fresc i lluminós de novembre, ha obert les portes de casa seva a un ampli grup d'amics del seu celler. Tastar tots els vins de Can Ràfols, incloent anyades antigues i algun màgnum singular, mentre ens sentim acollits per l'ambient refinat i pairal d'aquesta masia privilegiada, ha estat per a mi una de les experiències enològiques més plaents d'aquests darrers mesos. L'indret és d'altíssima qualitat i sembla difícil imaginar un lloc millor que aquest palauet d'indiano per anar tastant, a pleret, vins que són exemples del bo i millor que es fa al nostre país. L'amfitrió ha disposat cada detall amb precisió exquisida i tot convida a aquella mena d'hedonisme humanista i terrenal que tan bé ens explicava en Josep Pla.

No tindria sentit que jo ara pretengués presentar els vins de Can Ràfols. Tots els coneixem i tots sabem quina ha estat la influència impressionant que en Carles Esteva i el seu celler han tingut, des del 1979, en el món vitivinícola català. També seria excessiu voler escriure aquí el currículum complet d'aquest celler fonamental, o pretendre transcriure les notes que vaig prendre dels vins i les anyades que vaig tenir el privilegi de tastar en aquell dissabte gloriós a Can Ràfols. Tampoc no diré res d'aquella ampolla irrepetible de Cabernet Franc 1992 que en Carles Esteva va voler oferir-nos a la Dolors, en Joan i a mi. Em limitaré a parlar d'allò que més em va impressionar de tot el que vaig viure i beure en aquell dia: els vins blancs de Can Ràfols.

Del sumptuós Xarel·lo Pairal ja n'he parlat en un article recent. En aquesta ocasió ens van obsequiar amb la collita 2006, també boníssima, equilibrada de fruita i greix, molt viva, magnífica.

El Rocallís procedeix d'una petita vinya, ben pedregosa, situada just a la part del damunt del mas, plantada fa més de vint anys amb una varietat totalment inusual: Incrocio Manzoni. Com el seu nom indica —és incorrecte escriure "incroccio"— és una varietat que es va obtenir per creuament de dues varietats clàssiques que, en aquest cas, van ser Riesling i Pinot Blanc. Cap als anys trenta del segle xx el professor d'enologia Luigi Manzoni va obtenir tota una família de varietats noves i la que ens ocupa ara es designa pel codi 6.0.13. El Rocallís 2006 és un blanc amb una personalitat immensa, amb un nas lleugerament exòtic, sense perdre la puresa. Elegantíssim i complex, equilibrat i voluminós, notable.

La trilogia dels grans vins blancs de Can Ràfols es completa amb el Chenin Blanc que du el nom de La Calma, que és el nom de la vinya d'on surt el líquid preciós i escàs que vam tenir el privilegi de tastar a "l'estança dels vins blancs". Vam començar amb La Calma 2007, que tenia un nas impressionant, amb boniques notes florals i tocs subtils d'herbes aromàtiques. A la boca, hi havia un pes de greix lleument untuós, magníficament equilibrat amb una acidesa fresca i mesurada.

Mentre estàvem embadalits amb aquest vi delectable, es va obrir un màgnum de La Calma 1999 que va atraure immediatament la nostra atenció. Són escasses les ocasions que hi ha de poder tastar un vi blanc català d'aquesta edat i d'aquesta categoria i un màgnum com aquest ja justificaria, tot sol, que aquesta visita a Can Ràfols fos inoblidable.

Vam haver d'esperar una estona fins que el vi s'airegés una mica i comencés a emetre tota mena d'aromes de fruita seca i torrats, finíssimes. Quan ho va fer, vam poder gaudir d'un vi que em va semblar excepcional: A la boca, una plenitud que espanta. Viu, amb molta força, nectari i arrodonit. Memorable. Quin plaer veure que tenim algun celler que pot crear un vi blanc d'aquest nivell!

dimecres, 22 de desembre del 2010

Apunts de tast

Repassant la meva llibreta, m'adono que se'm van acumulant notes de tast de vins molt interessants que encara no he transcrit al bloc, potser esperant conèixer millor els cellers i les vinyes d'on surten. Mentre arriba aquest moment de fer un article més ben documentat, publicaré avui tres apunts de tast que em sembla que poden ser útils.

Començaré per una ampolla molt especial, el Mas Vilella 1999. Dic que és especial perquè aquest va ser un dels primers vins que vam tastar amb la colla d'amics que, d'ençà d'un ja llunyà 2004, ens trobem cada mes per tastar vins i anar-ne aprenent cada cop més. El Mas Vilella 1999 va formar part d'un dels primers tasts i em va semblar que era un vi exquisit, capaç de millorar força amb uns anys de guarda. L'ampolla que vaig comprar, aquell any 2004, és la que vaig obrir fa uns pocs dies, amb la incertesa de descobrir en quina direcció l'hauria dut el pas del temps.

Quin plaer obrir una ampolla que hem conservat durant anys i veure com el vi s'ha fet, s'ha amorosit, s'ha desenvolupat! Aquest 99 té un nas elegantíssim i molt complex, amb tota mena de fruita, espècies, xarops i melmelades, sense ser ni licorós ni gens ni mica agressiu. A la boca té un atac extraordinari i ens omple de textures sedoses. Tot seguit, omple la totalitat de la boca amb una dolçor plena, però no pas una dolçor fada, sinó la dolçor amb tremp dels grans vins madurs. Records d'algun Pomerol de bona mena. Potent, amb expressió de fruita. Gens cansat, gens envellit, molt ben estructurat, elegant i memorable. En el seu punt òptim de plenitud.

El Camí Pesseroles 2007 el vaig tastar a peu dret el dia de la presentació de la Guia de Vins de Catalunya 2010. Quina expressivitat al nas! Madur, fruitat, opulent, majestuós. Gran i tridimensional a la boca, vellutat i una mica càlid, amb gran caràcter, molt i molt madur. Quin privilegi tenir un celler com Mas Martinet i com m'agradaria, un dia, fer un tast reposat i aprofundit de la totalitat dels seus vins de Gratallops i de Porrera que he anat tastant de manera desordenada i esporàdica.


I acabaré parlant d'un vi que acabo de descobrir —també gràcies a la presentació de la Guia: Palell 2008, una sorprenent garnatxa peluda del celler Orto Vins del Masroig. Aquest celler està format per tres socis —un d'ells és Joan Asens, ben conegut per la seva trajectòria amb l'Àlvaro Palacios— i vinifica els seus vins a la cooperativa del Molar. La 2008 és la seva primera collita i ens ofereix tres vins absolutament espectaculars, monovarietals d'ull de llebre, picapoll negre (!) i garnatxa peluda, respectivament, a més d'un parell de vins més genèrics.

Pel que fa al Palell no he de parlar d'opulència —com en els dos vins anteriors— sinó d'exactitud i puresa impecables, de linealitat, d'aromes fruitades però simultàniament molt netes, de matisos subtils i frescos, de personalitat, d'originalitat. Un Montsant inversemblant que sembla allunyar-se d'alguns models habituals i, sense deixar de ser molt madur, ens duu records de les terres de la Borgonya. Un vi escàs d'un celler petit que caldrà anar seguint en les successives anyades.

diumenge, 19 de desembre del 2010

La poesia i la prosa

Blocs com aquest que llegiu ara, dedicats a l'exaltació del vi que es fa al nostre país i al coneixement de les vinyes que el fan néixer, la gent que el conrea i cria, i els paisatges que l'envolten, blocs com aquest que jo escric, podrien ser classificats —amb admiració o menyspreu, en funció del to de veu— com a "poesia patriòtico-enològica".

No hem de deixar que l'excés de poesia ens faci oblidar la prosa. Prosa com la de la Guia de Vins de Catalunya 2011 de Jordi Alcover i Sílvia Naranjo que acaba de sortir a la llum i que recomano a tothom que s'interessi pels vins de la nostra terra. En particular, us recomano que llegiu la introducció que duu el títol L'ull de l'Ocell i en la qual hi trobareu una visió de la situació del nostre món vinícola que és dura i realista sense ser desesperançada. Compreu aquesta guia —la guia— i meravelleu-vos amb la multiplicitat exuberant dels vins catalans. Utilitzeu-la per inspirar-vos a l'hora de triar el vi que voleu beure o el celler que voleu conèixer i per complementar allò que podeu trobar en el meu bloc —la poesia— amb la informació ben classificada que trobareu a la guia —la prosa.

Enguany aquesta Guia arriba a la seva tercera edició i se situa en el bon camí d'una consolidació que tots desitgem que s'acompleixi ben aviat. El nostre país i els nostres cellers necessiten una guia pròpia perquè no ens calgui pouar en terra aliena la informació dels vins catalans. Per això, cal que fem pinya a l'entorn d'aquesta empresa valenta i cal que encoratgem els seus autors a perseverar en aquest camí certament difícil que han emprès.

Per aquest mateix motiu, com que volem que aquesta Guia sigui la millor referència mundial sobre els nostres vins i els nostres cellers, és imperatiu que les veus dels que coneixem i estimem els vins catalans —començant per les més autoritzades i arribant, també, a les veus menys transcendents, com ara la meva— assenyalem amb el dit tot allò que, en la nostra opinió, no ajuda a la consolidació de la Guia.

Amb motiu de l'aparició de l'edició anterior de la Guia, vaig gosar criticar alguns aspectes que no em van convèncer. En aquella ocasió vaig adoptar un cert to burleta que ara lamento. Avui m'adreçaré als autors de la Guia —que conec i admiro— en un to molt més serè.

Sílvia i Jordi: si volem que la vostra Guia sigui la referència per al comprador d'Oslo, Olot o Seül, i que els cellers catalans s'hi sentin implicats, és imperatiu que les puntuacions reflecteixin fidelment la qualitat dels vins. Ja sabem que el tast és força subjectiu i que cada crític té les seves manies, les seves preferències i els seus biaixos —en Parker es deleix pel Clos Erasmus i en Peñín prefereix L'Ermita— però, més enllà d'aquesta subjectivitat inevitable, cal que una gran quantitat de qualificacions —diguem un vuitanta per cent— generin consens entre els aficionats, els crítics i els propis cellers.

No sé com arribeu a les vostres puntuacions, però jo veig una correlació insuficient entre les puntuacions i la qualitat del vi i per argumentar aquesta afirmació posaré només tres exemples:
  • No és impossible que un enòleg incompetent embotelli el seu millor vi amb la seva "segona marca" i deixi el vi inferior per a la seva etiqueta més prestigiosa i més cara. No és impossible, però tampoc no és habitual. Fullejant la Guia he trobat desenes d'exemples de cellers en els quals el segon vi rep una puntuació superior a la del primer vi. Ho he comentat amb algun celler implicat i se'n fan creus. O bé els nostres enòlegs tenen un problema que s'haurien de fer mirar o bé les vostres puntuacions tenen en compte factors aliens a la qualitat intrínseca del vi.
  • Només he trobat deu vins a tota la Guia amb una puntuació inferior a 6, és a dir, amb puntuacions de cinc i escaig, pròpies de vins absolutament abominables. Dos d'aquests vins procedeixen de cellers amb una excel·lent reputació i com a mínim un d'aquests vins ha obtingut noranta punts Parker. No n'he tastat cap dels dos, però em deleixo per fer-ho. No heu pensat que, abans de donar per bona una puntuació tan inversemblant, potser caldria haver fet un segon tast?
  • Tota guia conté sorpreses, però en aquesta potser n'hi ha massa. Em refereixo al fet de veure repetidament com vins que he tastat i m'han deixat un record inesborrable reben la mateixa puntuació que altres vins senzills i bons, però poc transcendents, que també he tastat. Que això ho digui jo ("tastavins inepte", hi diu al subtítol d'aquest bloc) no té cap valor, però en els casos més flagrants potser hauríeu pogut demanar l'opinió d'algun dels grans sommeliers que hi ha al nostre país i fer així que la seva opinió autoritzada corrobori, si escau, la vostra afirmació sorprenent. És perfectament possible que el vi X, elaborat amb cura infinita per un celler exemplar dirigit per un dels enòlegs més significatius d'Europa, obtingui una puntuació inferior a la del vi Y, un vi comercial, elaborat en grans quantitats per un celler industrial. És perfectament possible però, quan els exemples com aquest es van multiplicant a cada pàgina de la Guia, la credibilitat de la Guia en surt danyada, a menys que alguna autoritat indiscutible del món del vi li doni suport.
Com he dit, jo crec que només afinant molt bé en el tema de les puntuacions, podrem aconseguir que la Guia de Vins de Catalunya esdevingui la guia de referència que tots esperem.

dimecres, 8 de desembre del 2010

M'exalta el nou

A la Pobla de Cérvoles hi ha novetats i convé que hi estiguem atents.

Quan en Foix deia allò de m'exalta el nou i m'enamora el vell, potser no es referia a vins ni a cellers, però la frase la podríem fer nostra els aficionats als vins de Catalunya, perquè constantment hem d'afegir cellers nouvinguts a la llista dels productors que cal anar seguint atentament. La novetat, per ella mateixa, no tindria cap valor si no fos que, força sovint, alguns d'aquests cellers nous que sorgeixen al nostre país comencen amb una exigència de qualitat impressionant. És el cas del celler Mas Blanch i Jové.

Parlo amb en Joan Jové a la vora de l'immens mural d'en Guinovart que dóna força a la sala de tast del celler i se'm fa difícil no començar a enamorar-me del seu vi, fins i tot abans de tastar-lo. L'energia que ell desprèn no es basa només en l'entusiasme —que hi és, i n'hi ha molt— ni en l'amor a la terra i a l'ofici de pagès —que es manifesta en cada una de les seves paraules— sinó també, de manera claríssima, en una tossuda voluntat de fer el millor vi possible i no estalviar esforços per aconseguir-lo.

La presència d'en Guinovart es percep en cada racó d'aquest projecte. En Joan Jové és un ferrer d'Agramunt que ha treballat per a un bon nombre d'artistes i que va mantenir una estreta relació amb en Josep Guinovart. La gran obra que, com he dit, presideix la planta superior del celler, va ser una de les darreres de l'artista i no és l'única que podem trobar en aquest celler d'arquitectura peculiar, integrat a la terra i al paisatge.

De tot el que m'explica en Joan Jové en dedueixo que el reeiximent d'aquest projecte es fonamenta —no podria ser d'altra manera— en tres valors capitals. D'una banda, la voluntat i les idees clares de la família propietària, ja ho he dit. En segon lloc, la qualitat de les vinyes del celler: onze hectàrees a la Pobla de Cérvoles, en diverses parcel·les de climatologia i terreny adients, escollides amb cura. Finalment, coordinant tot el procés i segellant-lo, el winemaker, la persona que realment fa que aquests vins siguin el que són. Aquesta persona és en Toni Coca.

Quan arribo en aquest celler ja havia tastat un dels seus vins i sabia, per tant, que em trobaria amb un producte d'alta qualitat. Vaig conèixer el seu Saó Expressiu 2006 a la Fira de Vins de Torrelles de Llobregat i, posteriorment, l'he tastat un parell més de vegades. Sempre m'ha agradat molt. A la meva llibreta hi llegeixo: "nas penetrant, especiat i viu, de bona criança, net i madur. A la boca, encara millor, molt saborós, molt ample: omple la boca i és mel·lós i ple i, tot i tenir bon cos, rellisca amb unes lleus notes vellutades. S'expandeix molt a la boca i és més ample que llarg. Quin bon pes de fruita!" A la fitxa del vi hi diu que la meitat és Garnatxa i la resta, a parts més o menys iguals, Cabernet i Ull de Llebre, la criança és de catorze mesos en roure nou, majoritàriament francès, de torrat mitjà i lleuger i se n'han fet poc menys de setze mil ampolles.

L'altre negre del celler és el Saó Abrivat 2008 del qual vaig escriure, en el seu moment: "Molt aromàtic! Nas força net, amb notes de fusta elegants i amb la força de la fruita madura. A la boca es manté l'elegància d'una molt bona acidesa. No té la complexitat de l'Expressiu, però és fresc i sòlid." Avui n'he obert una altra ampolla i ara que el tinc a la copa, al meu costat, penso que aquestes frases que vaig escriure no li fan prou justícia. És francament deliciós i es beu amb satisfacció.

La tradició borgonyona mana servir els blancs després dels negres —a l'inrevés de com ho fem a casa nostra— i, d'acord amb ella, he deixat per al final d'aquest article el Saó Blanc 2009, un Macabeu fermentat en fusta i criat sis mesos en roure francès nou. L'he deixat per al final, també, perquè m'agradaria esplaiar-me en un vi que posseeix virtuts meravelloses i que és, possiblement, el producte més espectacular d'aquest celler i d'aquestes vinyes. Que n'és de difícil trobar al nostre país un blanc criat en fusta que hagi assimilat la fusta com cal! Quin plaer tastar un vi així! Aquest blanc em fa pensar en l'extraordinària capacitat del Macabeu per enriquir-se amb el roure, mantenint la seva puresa. Al nas hi ha força coses, però totes hi són ben endreçades i no generen dissonàncies. Quins bells matisos! Quin equilibri entre les notes greixoses —molt subtils— i les notes àcides, fresques i saboroses! Un vi amb tota la riquesa i la complexitat de la criança en roure, però sense que aquesta fusta distregui mai l'atenció ni doni un pes excessiu al vi. Alegre i complex, simultàniament. Magnífic!