dilluns, 21 de febrer de 2011

Avinyó, d'Avinyonet

Avinyonet del Penedès té diversos cellers que convé conèixer. Tanmateix, l'admirat Can Ràfols dels Caus, però també Mas Comtal, Cuscó-Berga (a les Gunyoles) i el nou Mas Candí. Finalment, a la masia de Cal Fontanals, a mig camí entre Les Cabòries —que ara, oficialment, du l'insípid nom d'Avinyó Nou— i Sant Sebastià dels Gorgs, hi trobem el celler Avinyó.

Com que és un lloc de pas —la carretera de l'Ordal i la de Begues es creuen a les Cabòries— i els seus cellers són, tots cinc, recomanables, Avinyonet del Penedès és un municipi que convida a fer-hi, sovint, una escapada i tornar a casa amb algunes ampolles ben triades. D'altra banda, si l'aire és net, el paisatge de vinyes que veurem des de l'indret elevat de les Gunyoles no ens decebrà gens i el seu record, quan arribi el moment d'obrir aquelles ampolles, ens farà més plaent el tast.

L'altre dia vaig fer cap a Cal Fontanals i vaig comprar-hi —molt bé de preu!— els seus dos vins negres. Ja els havia tastat en un parell o tres d'ocasions i també havien format part, algun Nadal, de la taula familiar. L'Avinyó Merlot, sorprenentment, no indica l'any de collita, i aquesta mancança no em sembla pas que sigui cap bona idea. És un vi que té una breu criança en fusta i ens mostra un color roig cirera claret, bonic. El nas és relativament simple, però llaminer, fruitat i amb un lleu toc d'espècies i herbes. De cos lleuger i fi, convida a beure i té aquell pas de boca franc que plau i "passa bé". L'Avinyó Cabernet Sauvignon 2005 té una criança d'uns dotze mesos i és d'un vermell fosc viu, bonic i lluent. El nas és força intens, amb alguna nota torrada i força fruita madura. És un vi elegant, fresc a la boca i saborós, amb cos, bona estructura i un cert caràcter.

La masia, les vinyes del seu entorn i aquests vins escaients justifiquen que passem per Cal Fontanals. Ara, a més, el camí d'accés està consolidat i no hi haurà perill que el cotxe se'ns quedi entrapat al fang, com va anar de ben prim que no em passa la primera vegada que vaig anar-hi!

dissabte, 12 de febrer de 2011

Gloriosa Garnatxa

El grup d'amics —l'Anna i la Dolors, en Josep Lluís, en Wolf i en Joan— que fa anys que compartim, un cop al mes, ampolles màgiques, aquest febrer del 2011 volíem explorar les millors garnatxes que es fan al nostre país.

Si haguéssiu de triar tres vins de garnatxa, no sé quins escolliríeu. La tria és difícil perquè en molts indrets d'aquesta terra hi ha velles vinyes de garnatxa i persones que saben conrear-les i extreure'n vins valuosíssims.

Tampoc no és gens fàcil, de vegades, trobar l'ampolla desitjada. Aquests grans vins s'elaboren en quantitats minúscules i la seva vida comercial és efímera.

Finalment, en aquesta nit extraordinària, vam obrir tres ampolles que no oblidarem fàcilment:

El més jove dels tres vins era l'Auditori 2008 del celler Acústic, d'Els Guiamets. Crec que aquesta joventut el situava en uns certa inferioritat respecte dels altres vins, que havien tingut més temps per créixer a l'ampolla. Malgrat això, quin vi més gran teníem a les copes! L'etiqueta proclama "vinyes velles màgiques de garnatxa" i certament alguna cosa tenen aquestes vinyes, si són capaces de donar, amb l'ajuda dels astres i de la bona feina de l'Albert Jané —un dels germans del celler Jané Ventura— un vi d'aquesta riquesa i d'aquesta profunditat. El nas —canviant, polièdric, molt complex— convidava al gaudi prolongat i posava en evidència les meves pobres capacitats olfactives. La copa em transmetia registres de la gamma mineral, de la gamma balsàmica, del món de les espècies. En algun moment, enmig d'aquesta festa d'aromes, unes notes de pebre es manifestaven clarament. M'era difícil seguir el ritme d'aquesta exhibició plaent, però tant-se-val! A la boca, el vi és ple de força i, al mateix temps, envolcallant i vellutat. Crec que encara millorarà amb el temps, però tots vàrem pensar que estàvem davant d'una gran i gloriosa garnatxa.

Espectacle 2006 és el fruit d'una vinya singular i de la saviesa de les sis persones que signen aquesta obra magna. La vinya és a l'obaga del turó de Sant Pau, prop de La Figuera. Les persones són en René Barbier i la seva dona Isabelle Meyer (Clos Mogador), en Chistopher i la Charlotte Cannan (Clos Figueres), en Fernando Zamora i la Marta Conde. L'obra és un vi d'una qualitat tan gran que ens va sumir en un estat de meditació reverencial.

L'elegància i la complexitat de les aromes d'aquest vi no les oblidaré fàcilment. Si és cert que hi ha vins que inciten a la reflexió, aquest en deu ser un. La sensació global és de perfecció, de llarga i sostinguda perfecció. Tanmateix, un vi "espectacular", però contingut, subtil, pur i equilibrat, d'una finor exemplar. Textures de seda, integració total de longitud i volum, qualitat extraordinària.


El tercer vi d'aquesta tríada va ser el Clos Dominic Selecció Íngrid 2005 i potser aquest va ser el vi més immens de tots tres. Als bon aficionats no els cal cap presentació dels vins de Clos Dominic, el petit celler d'en Paco i la Dominic, a Porrera. Les seves produccions són d'un nivell impressionant i si el seu Vinyes Altes és, n'estic segur, un dels nostres Priorats més recomanables, les minúscules cuvées que duen el nom dels seus fills —Andreu, Íngrid i Míriam— i que ara ja només embotellen en format màgnum, mereixen un lloc a l'altar dels déus de les vinyes i els vins.

Aquest Íngrid 2005 és un garnatxa cent per cent i ens va produir un impacte tan gran que, en el paroxisme del nostre entusiasme, vam telefonar la Dominic i en Paco per agrair-los de viva veu els moments de felicitat i plenitud que el seu vi ens estava oferint. Devien pensar que som uns ximples, però ho vàrem fer, certament, des del respecte i des de l'amistat.

Vaig començar a prendre nota de tot el que el meu nas semblava copsar en aquest vi màgic... però vaig desistir, perquè si l'Espectacle convidava a la reflexió, el Clos Dominic convidava a l'hedonisme més exultant. Vaig escriure coses com nas molt complex i múltiple, amb potència balsàmica i, sobretot, molt de bosc i d'herbes aromàtiques mediterrànies, però també amb algun torrat, fustes puríssimes i moltes altres coses bones. Extraordinari, molt vellutat, rodó, amplíssim, excepcional, perfecte... Aquí vaig deixar de banda el llapis i vaig tancar els ulls.

Diguem-ho clar: en Paco i la Dominic fan Priorats que són "second to none". Haurem d'esperar a que ens ho digui el senyor de Baltimore?

El tast d'aquests tres vins va durar prop de dues hores. Era el nostre tast número cinquanta-set. No oblidarem aquestes garnatxes. El proper mes tastarem Chablis.

dimecres, 9 de febrer de 2011

El món del sauló

Potser estic tastant ara el meu primer 2010, i és un vi d'Alella.

Deu fer poc menys d'uns cinquanta anys, jo corria per les vinyes de la Coma Fosca d'Alella, amb la Maria i els fills dels masovers. Jugàvem a cuit a amagar sota els ceps, mentre anàvem xarrupant un gra de cada botim. A la masia, tot era a punt per rebre la verema, i aviat veuríem les portadores que s'omplirien de raïms madurs. El padrí diria "no deixeu que aquesta canalla s'acosti al celler, que poden prendre mal" i jo miraria embadalit com el raïm queia a la premsa i com el misteri de la fermentació transformava aquells grans dolços que menjàvem amagats sota els ceps, en el vi aspre que la mare vessava sobre la llesca de pa-amb-vi-i-sucre del meu berenar.

Tot aquell món va desaparèixer: la finca mal venuda ara és una ruïna, les vinyes ja no hi són, els vins d'Alella van passar ran de la desaparició completa.

He estat molts anys sense posar els peus a Alella, per mor de no voler enfrontar-me al pas del temps, però l'altre dia vaig visitar Alta Alella, l'extraordinari celler de cultiu ecològic d'en Josep Maria Pujol-Busquets al Torrent de Vallcirera —un rial de sorra i sauló, un terreny pobre i amenaçat per les riades, obert a la marinada.

No tindré la supèrbia de voler "descobrir" els vins d'aquest celler. Ja han fet prou mèrits per ser ben coneguts de tothom i la seva trajectòria és prou llarga. Jo mateix, en aquest bloc eixelebrat, he cantat les excel·lències del seu Dolç Mataró, un vi de virtuts sòlides i indiscutibles, que està trobant addictes arreu del món.

El vi que tinc ara a la meva copa és el Pansa Blanca 2010: Viu, llaminer, encisador i amable, amb una qualitat innegable. Mentre bec aquest vi tan net i alegre penso que, donat que hi ha vins així, mai no hauríem d'acceptar de beure vins mediocres. No és pas un vi de grans cogitacions, ni de virtuts recòndites: és lluminós i assequible i convida a viure bé. En un altre ordre de coses, m'encanta que, per aquest vi, hagin escollit el tap de rosca. Hi ha mercats que ho exigeixen i jo mateix crec que, en vins de consum immediat com és aquest, és l'opció més encertada.

La Marta em mostra els diversos racons del celler i em parla dels projectes i les inquietuds d'en Josep Maria. Hi ha un centre de recepció de visitants en construcció i la gamma de caves —sempre amb la data de degollat present a l'etiqueta— és plena de propostes atípiques. Caves amb mataró o pinot noir, i fins i tot un cava sense gens de sulfurós; el famós Orbus, un dels nostres grans syrah; el Lanius i el nou Exeo, amb pansa blanca, chardonnay i viognier; i també els dos Xtrem, un 100% syrah i l'altre 100% petit syrah... Tant i tant per triar i anar tastant, mentre, a l'altra banda dels finestrals, els ceps semblen adormits però ja es preparen per a la gran renaixença de la primavera.

Enmig d'aquest embarras du choix, la Marta em suggereix que tasti el seu Blanc de Neu, un blanc dolç fet pel mètode de l'Eiswein. Com li agraeixo! Quines notes de mel al nas, i quina exactitud de dolçor, textura i acidesa a la boca! L'ampolla que tinc, ara mateix, desada al celler, espera el moment de ser compartida amb alguns amics que sàpiguen apreciar aquests delicats plaers.

Marxo d'Alella com si hagués trencat un cert malefici.