dilluns, 28 de març del 2011

Opus magnum

Els alquimistes àrabs parlaven de l'al-iksir —és a dir, l'elixir— i els de cultura llatina parlaven de l'opus magnum, que volia dir la pedra filosofal, la substància que havia de transformar la matèria comuna en matèria preciosa. Ara el terme opus magnum —o, també, opera magna— fa referència a l'obra màxima, la més sublim d'un determinat creador o artesà/artista.

Un màgnum és també una ampolla de vi de mil cinc-cents centímetres cúbics, aquella de la qual una facècia tòpica i trivial afirma que "té la mida idònia per a dues persones... si una no beu".

A aquests conceptes donava voltes jo, l'altre dia, després de participar en un tast excepcional de Clos Dominic en que un grup d'al·lucinats vam tastar, en format màgnum, alguns exemples de l'obra màxima d'aquest celler de Porrera. L'Óscar Gallifa —que distribueix els vins del celler— ens va citar a casa seva i ens va oferir aquests quatre vins monumentals i escassos:
  • Clos Dominic Blanc 2008 màgnum
  • Clos Dominic Vinyes Altes Selecció Míriam 2006
  • Clos Dominic Vinyes Altes Selecció Íngrid 2007 màgnum
  • Clos Dominic Vinyes Altes Selecció Andreu 2007 màgnum
Érem un grup d'addictes als vins d'en Paco i la Dominic. Hi havia companys del meu grup de tast, com en Josep Lluís i l'Anna, i també autors de blocs que llegeixo i admiro, com en Marc de Tanino Tanino, en Joan de wine@catalonia i en Ricard de Vins que vaig tastant. Tots tres han parlat ja d'aquest tast memorable i la seva eloqüència i el seu olfacte esmolat i exacte fan pràcticament superflu qualsevol comentari meu. Ara bé, com que aquest bloc no deixa de ser, en el fons, cap altra cosa més que un recull d'experiències personals, sense ambició periodística, publicaré alguns comentaris que no puc deixar d'escriure.

En un article recent d'aquest mateix bloc, deia això:

Diguem-ho clar: en Paco i la Dominic fan Priorats que són "second to none".

Ara tinc encara més arguments per reafirmar-me en aquesta opinió. Clos Dominic ha de figurar en qualsevol tria dels cinc o sis cellers top del Priorat i les seves Seleccions són del bo i millor que surt d'aquesta regió admirable.

El blanc 2008 màgnum —amb garnatxa blanca, macabeu, picapoll i fins una mica de riesling— és un vi de producció minúscula que, en aquest màgnum del 2008 —decantat unes quatre hores abans (!)— va desplegar un ventall d'aromes contundent i elegant al mateix temps. Ametlles, pastisseria i herbes d'olor. Quin plaer atansar el nas a una copa d'aquest vi! I a la boca, com una gran bombolla esfèrica que t'omple. I és llarg i melós, sense ser ni decadent ni afectat. Sembla no tenir fi.

El Míriam 2006 —carinyena pràcticament pura— era profund, mineral, aromàtic i complex, molt perfumat, i a la boca era sedós i llarg, amb un gran volum que lliscava i lliscava. Està en un moment magnificent, madur i pur, vellutat i llarguíssim.

Vam seguir amb l'Íngrid 2007 màgnum —una garnatxa d'una anyada que crec que serà important— i vam poder observar com anava evolucionant a la copa. Era una explosió de fruita poderosa i impressionant, que ja mostrava una delitosa complexitat d'aromes que anaven del bosc mediterrani a la fruita roja i que, molt probablement, creixerà i és farà més afinat i complex amb una mica més de criança a l'ampolla.

L'Andreu 2007 màgnum ens va deixar al·lucinats —un mot que, segons el DIEC, significa encegar, captivar irresistiblement. "Estranya perfecció, qualitat al·lucinant" vaig escriure a la meva llibreta. Era molt gran però, malgrat això, semblava com si encara s'estigués contenint, com si hi hagués en ell una tensió interna que, arribat el moment, ha d'esclatar en una apoteosi enlluernadora. Un gran vi, que persistirà en la nostra memòria i que em fa delir imaginant com deurà ser d'aquí a cinc o deu anys...

Al-iksir, opus magnum, pedra filosofal, transmutació de les pedres eixutes d'un escarpat coster del barranc de la Garranxa... em sento afortunat d'haver tastat uns vins com aquests.



dijous, 17 de març del 2011

Mas Candí, d'Avinyonet

El celler Mas Candí, nou i ben dissenyat, es troba al peu del Puig de la Mireta, a la plana entre Les Gunyoles i Les Cabòries, envoltat de vinyes. El terme municipal és Avinyonet del Penedès. L'indret és molt atractiu i mereix ser visitat. Els seus vins i la seva manera de plantejar-se la viticultura també mereixen que ens atansem a aquest petit celler i tastem els seus productes.

Si entrem a Les Gunyoles i seguim les indicacions que ens duen a Can Candi, no trobarem pas el celler. Observeu que el nom del celler és Mas Candí, amb accent a la i. De fet, Can Candi és la masia pairal i ara és un edifici d'equipaments municipals situat al bell mig del poble. El celler, en canvi, és un edifici de nova planta que hi ha a la dreta de la carretera, anant d'Avinyonet Nou a Les Gunyoles, i els autors del projecte —quatre viticultors amb ganes de fer una bona feina i amb una aposta decidida per la recuperació d'algunes varietats tradicionals— han optat per aquesta i tònica per obtenir una certa diferenciació amb la masia que ara és edifici polivalent.

Parlant amb en Ramon Jané —un dels quatre socis— m'adono que busquen un elevat nivell de complicitat amb la terra i amb els ceps i que treballen amb la màxima cura per obtenir uns productes que siguin respectuosos amb la terra i, al mateix temps, personals i fidedignes. Cal esmentar molt especialment —ja ho he dit— el seu afany per recuperar varietats insòlites. Per exemple, fan un vi —al Penedès!— de garnatxa blanca. Procedeix d'una vinya minúscula i es diu Ovella Negra. La producció és tan mínima que no he tingut ocasió de tastar-lo. Com tampoc no he pogut tastar el seu Can 28, un vi insòlit que procedeix d'unes vinyes de la varietat mandó. En Ramon em parla de com estan recuperant varietats pràcticament desaparegudes, a base de trobar-ne algun cep escadusser. Em parla de noms que mai no havia sentit, com mònica, rogenc, cannonnau... Tot plegat ens indica que haurem d'estar atents a cada nova collita per veure si aquestes troballes donen vins de qualitats inèdites.

Els vins que sí que he tastat són els dos xarel·los i els negres Les Forques 2007 i Sol + Sòl 2007 que vénen d'una vella vinya de cabernet i el segon, de fet, és una selecció en vinya. Els xarel·los de Mas Candí són magnífics! En fan un sense criança en fusta: es diu Desig 2009 i s'ha criat set mesos amb les mares. Suau i elegant al nas, mostra a la boca un bon equilibri entre una entrada lleument untuosa i una bona acidesa, en un cos ampli. S'acaba amb unes agradables notes amargoses i és tot ell contingut i fins auster, sense deixar de ser llaminer.

El Quatre Xarel·los (QX) 2009 es diu així perquè surt de quatre vinyes de més de 50 anys —una de cada soci— i perquè està criat en quatre fustes diferents: acàcia, castanyer, roure francès i roure americà. Ara mateix el tinc a la copa i el trobo molt tancat, molt poc expressiu. Tot i això, el poc que deixa entreveure —després d'una bona oxigenació— és força sòlid i traspua qualitat. Em pregunto si aquest vi necessitarà un temps d'ampolla perquè pugui manifestar allò que estic segur que té a dins.

Els dos negres m'han resultat, personalment, menys atractius que aquests dos xarel·los, però reconec que tenen una força extraordinària que, si bé a mi m'ha semblat una mica massa agressiva i poc integrada, no deixa de tenir el seu atractiu, si us agraden els vins massius i una mica desbocats.

dijous, 10 de març del 2011

Vins que fan mal a la llengua

Hi ha vins que fan mal a la llengua. No pas per ser massa tànnics, ni massa àcids, ni picats. Fan mal a la llengua, de fet, abans d'obrir l'ampolla.

Avui he trobat un d'aquests vins i encara no me'n sé avenir. Encara no ho entenc. Estic parlant, ja ho haureu endevinat, de vins catalans que usen la nostra llengua de manera barroera o maldestra. Tots n'hem vist: Contraetiquetes amb textos de qualitat més que dubtosa, amb alguna —o moltes— incorreccions gramaticals o ortogràfiques.

També hi ha molts vins —ja hi estem acostumats, però no per això ens deixa de doldre— que, simplement, no utilitzen la llengua pròpia de la terra que, teòricament, haurien de representar. Ja sabem que vivim en un país on avui dia, com a tants d'altres, es parlen diverses llengües —del castellà al romanès, passant per l'àrab, l'anglès, l'amazic o el xinès. Però jo sóc dels que creuen que un producte tan lligat a la terra com és —o hauria de ser— el vi, s'hauria de comercialitzar en la llengua pròpia del país.

Però encara hi ha un cas pitjor. Les incorreccions gramaticals a les contraetiquetes les puc arribar a disculpar, a contracor. L'etiqueta que no és íntegrament en català em dol, però l'accepto amb resignació, pensant que un dia podrem capgirar —amb l'esforç de tots— aquesta situació que ens ofega com a país. Dic que hi ha un cas pitjor. Incomprensible, absurd:

Avui he vist una ampolla d'un vi que es diu així: SERRAS DEL PRIORAT. Textual. Es tracta d'un vi del celler Clos Figueras (sí, el celler es diu FiguerAS!), un celler que sap fer bons vins, però que hi ha alguna cosa important que no sap fer. O no vol saber fer.

Senyora Cannan, senyor Cannan (Chevalier de l’Ordre du Mérite Agricole): no els entenc. Ja el nom del celler em va semblar sospitós. Per què "Figueras" i no pas "Figueres"? Potser es tracta d'un patronímic que no s'ha volgut canviar per respecte a una certa tradició ancestral? Ho dubto. Per què "Serras"? Simple —i profunda— ignorància? O pretén fer escarn de la nostra llengua, senyor Cannan?