dilluns, 20 de juny del 2011

Nun: el Pare dels Déus

Es diu que, sovint, el tot és força més que la suma de les seves parts. Això és cert en molts àmbits, i es fa palès amb claredat, per exemple, en un tast vertical. Tastar, una al costat de l'altra altra, les successives collites d'un vi, és una experiència que va molt més enllà de tastar, per separat, cadascun d'aquests vins. Ara bé, quan el tast vertical pren el seu màxim significat és quan es tracta d'un celler que es basa en un terrer petit i que intenta que cada collita reflecteixi les característiques de l'anyada, potenciades per una vinificació dissenyada ad hoc.

És per tot això que un dels tastos que més de grat m'ha vingut en aquestes darreres setmanes és el tast vertical de totes les collites dels vins de Cal Raspallet. D'una banda, les collites 2006 a 2009 de Improvisació. De l'altra, les collites 2004 a 2009 de Nun Vinya dels Taus. En total, 9 vins —tots els que han fet en aquest celler de Sabanell— alguns dels quals són, a la pràctica, impossibles de trobar. Pensem, per exemple, que la primera collita d'Improvisació va donar només dues-centes cinquanta ampolles —les que van sortir d'un únic ou de ciment on el vi es va criar.

Mai abans no havia tastat aquests vins. Certament, en coneixia els padrins: l'Enric Soler, propietari i sommelier extraordinari i l'Ester Nin, una de les viticultores més notables d'aquest país nostre. També sabia que el celler treballa amb una única vinya vella de xarel·lo de menys d'una hectàrea (darrerament, l'Improvisació incorpora també raïms d'una petita vinya del Garraf de quaranta-cinc anys). Tota la resta, ho he après a partir de les nou copes del tast vertical i de les explicacions de l'Enric Soler —clares i ben estructurades, amb una manera de dir les coses que denota experiència docent.

A nivell general, podria parlar d'enologia i viticultura d'un rigor extrem —premsa neumàtica en atmosfera de carbònic, sense desfangats, sense sembrar llevats, sense provocar la malolàctica, sense estabilització, sense correcció d'acidesa, amb una tria acuradíssima de la fusta en que els vins es crien durant vuit o nou mesos...— però parlaré d'un altre concepte que em sembla importantíssim: L'Enric i l'Ester persegueixen fer xarel·los de criança reductius. M'explico. Ha estat una casualitat que aquest tast de Nun Vinya dels Taus coincidís amb la lectura d'un article de Chris Kissack al seu conegudíssim bloc en que parla de vins oxidats i vins oxidatius. En aquest cas, doncs, reductiu significaria el contrari d'oxidatiu: no només el Nun no tendeix a l'oxidació sinó que el seu estil —molt pur, molt estructurat, molt "vertical"— circula en la direcció contraria. Si llegiu l'article d'en Chris Kissack, ell us ho explicarà d'una manera molt més acurada del que podria fer jo.

Acabaré amb alguns apunts dels diversos vins, sempre limitats per la meva estreta capacitat.

L'Improvisació 2006 no té criança en fusta i el nas potser denota l'agressivitat del ciment nou. A la boca és molt millor, amb una fluïdesa molt agradable. L'Improvisació 2007 —600 ampolles, el resultat d'un ou de ciment i una bóta— és un dels Improvisació més voluminosos, més persistents. Melós, fet, sense cap aresta, amb un nas complex que inclou algunes notes subtils de pastisseria. L'Improvisació 2008 —1.350 ampolles, també meitat en ciment i meitat en fusta— és tancat i dur en un primer moment, però passat un cert temps es mostra pur i lineal, interessant i estricte. El més jove, l'Improvisació 2009, és una delícia de fruita que, si tenim paciència, anirà incorporant matisos més i més complexos.

Quan acosto el nas al Nun 2004, hi ha un cert ensurt, perquè els aromes que m'arriben són poc agraciats. Després d'un temps, aquest problema desapareix, però el vi es mostra desgarbellat fins el punt que obrim una segona ampolla, clarament millor. El Nun 2005 és força peculiar, amb unes notes de mel, endolcides, amb un toc d'olivada i un conjunt que tendeix al fino amontillado (en el bon sentit de l'expressió!). El Nun 2006 és allò que en diuen un "show stopper": quan aquest vi apareix, el tast surt de mare. Quines sensacions d'equilibri, frescor, volum, estructura! Un blanc molt gran! El Nun 2007 s'assembla força al magnífic 2005 i potser l'arribarà a superar amb el pas del temps, perquè té una acidesa modèlica. El Nun 2008 és el més "borgonyó" del tast, en el sentit de l'exactitud i la puresa que sovint esperem en els millors blancs d'aquella regió admirable. Quina sensació de plenitud! El Nun 2009 és potser encara més perfecte, però jo diria que, ara per ara, està en una fase de creixement interior que el fa poc accessible.

Amb poques paraules: si parlem de xarel·lo i parlem de criança en fusta, la resposta és la Vinya dels Taus. L'Enric Costa i l'Ester Nin creen, amb la seva vinya de 0.89 ha, un blanc català d'excel·lència, de virtuts sòlides i sense concessions ni als focs d'artifici ni a la mistificació. He localitzat, en una botiga, un màgnum de Nun Vinya dels Taus 2008. Em serà difícil resistir la temptació de comprar-lo.

diumenge, 19 de juny del 2011

Cigonyes a l'Empordà

Fa uns anys, les cigonyes no niaven a l'Empordà i ara, després d'un procés de recuperació que va començar el 1987, n'hi ha vuitanta parelles. Als jardins del Castell de Peralada hi ha més de vint nius, i també n'hi ha algun a Ultramort. Als aiguamolls n'hi ha més de cinquanta. Es diu que la primera parella que va fer un niu el va fer al campanar de Parlavà —era el 1982— i un veí del poble va matar d'un tret una de les cigonyes. Ara, en canvi, la presència d'aquestes aus ens sembla una realitat perfectament natural i consolidada, com si la cigonya mai no hagués marxat.

Però no vull parlar d'aus, sinó de vins, perquè el celler del Castell de Peralada (oficialment, "Castillo Perelada") acaba de presentar dos vins —un negre de garnatxa i un blanc de macabeu— que duen el nom de Cigonyes. Són vins interessants, per més d'un motiu.

El Cigonyes negre 2010 conté, a més de garnatxa, un 10% de sirà i s'ha criat quatre mesos en roure francès. D'un roig cirera relativament clar, té la tipicitat de la garnatxa, amb aromes força netes de fruita madura i un lleu fons d'herba i fusta. Ens omple la boca de sensacions de fruita fresca, però llisca bé i té l'acidesa justa. És equilibrat i saborós, directe i franc.

El Cigonyes blanc 2010 —90% macabeu i 10% sauvignon blanc— té un nas amb clares notes de fruita blanca, atractiu, i a la boca és net i melós, equilibrat i clàssic. Incita a beure. Incita al bon viure.

Diguem, doncs, que aquests dos vins nous estan prou bé. I, a més, són molt accessibles. Però, en la meva opinió, la importància d'aquests Cigonyes va més enllà de l'estricta valoració qualitativa que ens mereixin. El que és remarcable, el que ens hauria de fer reflexionar, és que un celler com el de Peralada —amb el seu perfil comercial i la seva penetració en el mercat— decideixi, ara mateix, treure uns vins amb aquestes característiques. Això vol dir alguna cosa. Per exemple, pot voler dir que, finalment, hi ha un públic prou genèric que aprecia els vins que donen prioritat a la fruita (els vins "moderns" —ja m'enteneu).

Si volem que el vi català guanyi, algun dia, el lloc que li pertoca a les cartes de vins, necessitem vins d'aquesta mena.

divendres, 10 de juny del 2011

Incitació al Carpe Diem

Quan un celler que ja parteix d'un bon nivell de qualitat i de feina ben feta confia la direcció tècnica i enològica a una persona amb coneixement, rigor, empenta i creativitat —estic parlant, en aquest cas concret, de la Blanca Ozcariz— segur que hi passaran coses interessants.

El celler és Mas Tinell, de Vilafranca, i els seus vins i caves que jo —em sap greu dir-ho— coneixia poc, mereixen que se'n faci esment en aquest bloc. Si alguna cosa em va quedar clara després de les tres hores que vaig passar al celler, parlant amb la Blanca i tastant, un a un, amb tota l'atenció necessària, els caves i els vins, és que les idees clares i l'experiència d'aquesta enòloga (Llicenciada en biologia per la UB, diploma d'enologia per la Université de la Bourgogne, DEA en viticultura i enologia per l'Université Bordeaux I) estan donant-nos uns productes amb un altíssim nivell de qualitat i, més enllà d'això, uns productes amb una certa personalitat.

Aquest celler només fa caves de més de dos anys de criança, verema a ma, fa un treball acurat a la vinya —vinya pròpia a l'entorn del celler i també, en alguns casos, vinya d'altri, però estrictament controlada per la Blanca—, utilitza una premsa atípica, de corrons, que dóna un premsat molt suau, indica a cada etiqueta la data de degollat i fa uns dosatges —quan s'escau— que a mi, personalment, m'han agradat molt.

L'Alba 2010 és un cupatge de totes les varietats blanques de les vinyes del celler: Macabeu, xarel·lo, parellada, chardonnay i moscatell. El vaig trobar fresc i pur, equilibrat i amb bona trajectòria. Al nas, subtil i bonic, hi dominava la fruita. En aquell moment (era el mes d'abril) l'acidesa era encara una mica massa marcada, però a dia d'avui, és segur que el vi està ja plenament integrat.

El Chardonnay 2010 és un clàssic d'aquest celler. Té la untuositat, la suavitat i aquelles lleus notes varietals que cal esperar, però sense ni estridències ni "aplatanament" (perdoneu l'expressió). Vaig trobar que era un chardonnay fresc i jove que s'adiu força amb el meu gust personal.

Però el cert és que el blanc que més em va agradar va ser el Gisele 2009, un xarel·lo pur, fermentat en roure francès i hongarès (amb sistema de fred) i criat uns dos mesos a la mateixa bóta. Només hi ha 2.980 ampolles d'aquest vi exquisit, de nas complex, amb fruits secs i cítrics, amb volum i estructura, molt bo.

Al catàleg de Mas Tinell hi ha cinc caves, i cap d'ells no és trivial. Fins el més "senzill", que seria el Brut Real 2007 —brut, macabeu-xarel·lo-parellada a parts iguals, més de 24 mesos de criança— és un cava net i estructurat, fresc però amb pes i caràcter i amb una integració del carbònic impecable. El Nature Real 2005 té un estil semblant a l'anterior, però és més fet, més complex, més melós. És un brut nature de més de 48 mesos de criança, amb una mica de chardonnay. Clàssic, substancial, molt recomanable.

Al capdamunt de la piràmide hi trobem dos caves ben diferents, de qualitats sòlides i, al mateix temps, contrastades. Dos caves que, si un dia els serviu a taula simultàniament, de ben segur que generaran una bonica controvèrsia entre els partidaris de l'un i de l'altre. El Carpe Diem 2005 té un 40% de chardonnay i és floral, molt aromàtic, molt subtil, molt champenoise. És l'elegància, que parla amb veu baixa i que cal escoltar amb atenció. L'altre cava pertany a la poc habitual categoria dels extra brut —situada entre el brut i el brut nature— i es diu Cristina 2006. Conté un 20% de chardonnay i un 35% de xarel·lo, del qual una petita part ha estat envellit en bóta. La resta és macabeu (10%) i parellada (35%). Se'n fan poques ampolles (unes divuit mil) i em va semblar impressionant. El nas és molt expressiu i de gran complexitat, amb un ventall que va de la fruita blanca a la pastisseria, i a la boca ens ofereix totes aquelles sensacions netes, amorosides i untuoses (sense deixar de ser fresques) que tant m'agraden. Quina força que té! Encara tinc al celler una ampolla d'aquest vi formidable que obriré en alguna propera ocasió especial.

Mentre escric aquest llarg article (seré capaç, un dia, de fer escrits més breus, més concisos?) sóc en una terrassa d'una casa de l'Empordà, a recer de la pluja primaveral que està caient amb força, i a la copa no hi tinc cap dels vins anteriors. Hi tinc el Mas Tinell Brut Rosé 2007, un cava fet 100% amb trepat de la Conca que, entre els productes d'aquest celler és, tanmateix, last but not least.

Diada de vins i festa

Broqueta de llagostí amb coco al curry i anacard, bombó de foie amb cacau, tripa de bacallà amb cigrons, neula farcida de xocolata negra amb taronja, steak tàrtar amb anguila fumada, maduixot macerat amb vinagre d'anxova i formatge... i l'arròs de porc i trompetes de la mort... i moltes altres delícies. I la visió del mar, més enllà de les vinyes, i el sauló i fins la gotellada breu i refrescant.

Es tracta de la diada de portes obertes d'Alta Alella i s'inaugura el centre d'enoturisme. El nombre de convidats és molt gran. El celler posa a la nostra disposició tots els seus vins i caves i algun "bonus", com una vertical de Dolç Mataró del 2001 al 2009. A cadascun dels espais del celler hi ha una oferta gastronòmica engrescadora, presentada per diversos establiments ben coneguts —Can Vinyers de Matadepera, Casa Graupera de Mataró o l'Arrosseria de l'Andreu, de Cunit, per exemple—, acompanyada pels productes d'Alta Alella més apropiats.

No podria repetir quins vins vaig tastar —no era pas un dia per prendre notes: Em vaig deixar endur per un cert atzar, sense cap intenció analítica. Recordo, per exemple, la personalitat del Laietà Iluro Rosé que vaig maridar amb una neula de xocolata i maduixa de la Casa Graupera —exquisida. Aquest cava, que té més de vint mesos de criança, està fet amb la varietat mataró i és delicadament saborós, amb una bella consistència. Recordo, també, el Opus Evolution, un gran cava de llarga criança, a base de chardonnay i pinot noir, que va acompanyar-me amb el tàrtar de tonyina de Moll Oest, del Masnou. I el monumental arròs amb trompetes de la mort el vaig menjar amb el Mirgin Rosé, un pinot noir parcialment fermentat en fusta, molt original, molt plaent.

L'ambient de festa és extraordinari. Les nuvolades del matí s'han allunyat i ara el mar es fa més present. Les vinyes, ufanoses, ens envolten. Hi ha gent d'arreu, amics d'Alta Alella, viticultors, el món de la vinya i el vi en tota la seva amplitud. Tasto el Blanc de Neu, l'Exeo, l'Xtrem PS....

El meu gran error va ser haver de marxar abans d'hora...

diumenge, 5 de juny del 2011

Vint anys de Clos Martinet

Som al peu de la vinya dels Mollons, a la Serra Alta, a la carena de la Pedra del Terme, dos-cents metres per sobre del barranc de la Sardana. Al nostre davant, l'altiplà de Falset i la Serra de Llaberia. Estem assistint, embadalits, a una lliçó magistral de viticultura que imparteix, amb rigor acadèmic i amb retòrica abrandada, en Josep Lluís Pérez.


Amb generositat magnànima, en Josep Lluís i la seva filla Sara han convidat un grup de persones —entre les que he tingut l'honor de ser-hi comptat— a una jornada memorable al Mas Martinet, entre Falset i Gratallops. Escoltem com aquests dos mestres de la ciència i l'art de fer vi ens expliquen, de manera raonada i fefaent, "el com i el perquè de cada cosa", el creixement dels ceps i dels botims, les variables que hi poden influir, el control del vigor i de la superfície foliar, la ciència de la poda, el paper de l'aigua, del sol i del sòl,... i de les persones! Tantes i tantes coses sobre les que en Josep Lluís Pérez no ha deixat mai d'experimentar i qüestionar.

No sé el temps que fa que l'escoltem. Com passa amb els bons mestres, tot el que diu sembla que vessi de sentit, que sigui d'una evidència total, clar i català. Parla també dels aspectes sociològics de la vinya, de la necessitat de dignificar el vi de taula i aconseguir que sigui econòmicament rendible i, al mateix temps, saborós i intrínsecament bo. El temps passa sense que ens n'adonem. M'agrada escoltar com la ciència i l'experimentació són sempre a la base tot el que ell diu, m'agrada aquesta combinació de seny i rauxa, d'enginyeria i imaginació que l'han dut a ser la figura cabdal que és ara mateix. Ell és la persona que fa vi de qualitat al desert d'Egipte i a una illa bàltica, ell és el pare d'un gran nombre dels millors vins que es fan al nostre país. Ell va ser un dels pioners del Priorat i els seus Clos Martinet —que ja fa anys que dirigeix la seva filla Sara— i Cims de Porrera s'escriuen amb lletra gran a l'atles dels vins més significatius de Catalunya.

La Sara telefona per acuitar-nos a tornar al mas, on tot és a punt per a un dels tastos més memorables que he fet mai. En Josep Lluís ens va oferir una panoràmica del Clos Martinet que començava ara fa vint anys —quan les vinyes eren encara ben joves, la proporció de cabernet era molt superior a la d'ara, els pioners vinificaven el seu vi conjuntament i la seva filla encara no havia assumit la responsabilitat d'aquest Clos— i repassava algunes de les collites més significatives entre el 1990 i el 2004.

Clos Martinet 1990! Quin privilegi! Quina lliçó per a qui pugui dubtar de la capacitat d'evolució d'aquests grans vins! La Sara ens anava explicant —amb emoció— les característiques de cada collita, mentre omplia les nostres copes amb Clos Martinet 1990, Clos Martinet 1993, Clos Martinet 1996, Clos Martinet 1998, Clos Martinet 2000 i Clos Martinet 2004, que són algunes de les millors collites d'aquest vi. Tot un ventall de matisos, de maduresa, una gradació de virtuts en la que cadascú de nosaltres podia intentar trobar el punt dolç personal entre un vi de sis anys i un de vint anys.

El 1990 va ser el segon any de producció del celler. El vi ens ofereix totes aquelles coses valuoses que només el temps pot donar a un vi, en el millor dels casos. Refinat i vellutat, extraordinari. Al nas van sortint, lentament, matisos diversos, de marcada elegància. El 1993 em va entusiasmar, al mateix temps que em sorprenia per la seva força. Aromàtic, de gran volum, com una esfera perfecta a la boca, llarg i de bella textura. Una gemma. El 1996 era menys expressiu, més amagat, més difícil d'entendre, i el 1998, en canvi, tenia potència i complexitat, amb una interessant barreja de notes dolces i notes terciàries que ja començaven a treure el cap. Per alguns, era el punt d'equilibri entre la jovenesa i l'edat adulta. Meravellós. El 2000 era hedonisme pur, amb força fruita madura, aromàtic i complex. Sensacions d'opulència d'un vi molt gran que llisca amb plenitud. Quin plaer! Tancava la sèrie el 2004 que, per comparació amb els altres, se'l notava "poc fet". Però era elegant i tenia una força i una tensió internes que es manifestaran quan arribi el moment. Es feia difícil destriar tot el que aportava al nas.

En qualsevol cas, cada un d'aquest vins era tot un món, tota una història. Que, a dia d'avui, aquests vins catalans existeixin i hagin desenvolupat aquesta qualitat, m'omple de satisfacció. Haver-los pogut tastar —en la companyia i en les circumstàncies que he explicat— és un autèntic privilegi.