dissabte, 30 de juliol del 2011

Carinyenes de l'Empordà

Si visiteu la botiga d'Empordàlia a Pau o a Vilajuïga hi trobareu els vins que es diuen Sinols, dels que ja he parlat en alguna altra ocasió, però també hi trobareu un parell de vins monovarietals molt interessants.

Un d'aquests vins és el Samsó 2009, un monovarietal de carinyena, procedent de vinyes de més de cinquanta anys —ja sabeu que la carinyena és una varietat que millora extraordinàriament amb l'edat de les vinyes— dels costers de l'Albera de la banda de Rabós, Garriguella i Vilajuïga, en terreny de llicorelles. És un vi que no passa per fusta sinó que, quan acaba la fermentació malolàctica, es cria en un dipòsit de ciment.

Us el recomano. De fet, és el vi que m'està acompanyant en aquests vespres d'estiu, perquè trobo que s'adiu força amb l'ambient dels àpats del temps de les vacances. Té una aroma atractiva, fresca i penetrant, lleument cremosa i dòcil, neta, que recorda el pa i les flors. Un vi fàcil de beure —com ens cal ara—, ben equilibrat, sense defectes i sense un pes excessiu. De bona acidesa, fluid i amb un bell final. Com us deia, aquest serà el vi que ens acompanyarà demà al vespre, en aquesta terrassa empordanesa on escric, quan ens trobem a l'entorn de les graelles per festivar l'inici del temps de lleure.

Cada ampolla de carinyena ben feta —com aquesta d'Empordàlia— em fa valorar més i més la importància d'aquest cep en els vins del nostre país. Tenim vins de carinyena que són absolutament els millors carinyenes del món —no exagero gens ni dic res que m'estigui inventant jo. També hi ha cada cop més cellers que saben produir vins de carinyena deliciosos i molt ben fets. Si a aquestes dues propietats de la carinyena de Catalunya hi afegim el fet que aquesta varietat no sembla capaç de donar grans vins fins que no comença a tenir una edat venerable, entendrem com és d'important que es protegeixin les vinyes velles de carinyena que (encara!) tenim i que els seus raïms vagin a parar a cellers que creguin en aquest cep i el sàpiguen tractar. I, al final de la cadena, cal que nosaltres, els consumidors, sapiguem apreciar aquests vins com a resultat últim d'un patrimoni ben nostre.

L'altre monovarietal d'Empordàlia —que, recordem-ho, representa la unió del que foren les cooperatives de Pau, Roses i Vilajuïga— és el Garnatxa 2005, però d'aquest vi ja en parlaré un altre dia...

divendres, 22 de juliol del 2011

Al peu de Collbaix

Gairebé es podria dir que vaig tastar aquest vi a cegues: sense saber-ne res, sense esperar-ne res. I ens uns instants —només en acostar el meu nas a la copa— vaig passar de la displicència a l'exultació.

La situació era aquesta. Estava sol a casa, assegut a taula, a la cuina, a punt de sopar. A la copa hi tenia un cert cabernet —d'uns disset euros— que m'havien recomanat a Vins Noè i que m'era desconegut. M'acosto la copa al nas i, com en un d'aquells cops d'efecte que veiem sovint al teatre, tot el que hi ha al meu entorn desapareix i la copa i el líquid que conté capten el cent per cent de la meva atenció. Penso: Aquest vi és extraordinari! Abandono el plat que hi ha a taula i m'enduc la copa a la sala. Encara no me l'he acostada a la boca. Segueixo flairant, embadalit, les olors magnífiques que n'emanen. I el tast m'absorbeix completament durant un temps indefinit.

És una situació que no és pas freqüent. Recordo, per exemple, un cas similar amb la primera collita del Gresa de Vinyes d'Olivardots. I també amb el Saó Expressiu del celler Mas Blanch i Jové.

Diguem el nom d'aquest vi: Collbaix Singular 2007. És un cabernet sauvignon cent per cent d'un celler que hi ha al peu del Turó de Collbaix, entre Monistrolet i Sant Joan de Vilatorrada, al Bages. Se'n diu Celler el Molí i l'endemà mateix vaig anar-lo a visitar, perquè és evident que un vi d'aquesta qualitat no pot sorgir pas per casualitat i jo volia esbrinar-ne l'origen.

La silueta de Montserrat domina, per la banda de migdia, el panorama de les vinyes d'aquest celler, que s'ajeuen a la falda del Collbaix, al voltant del mas. Hi ha cabernet sauvignon i cabernet franc, ull de llebre, merlot, picapoll i macabeu, i també hi ha olivera. En total, uns trenta mil ceps i unes vuit mil oliveres.

El vi més sumptuós del celler, el Singular —del que només se'n fan quatre bótes de tres-cents cada anyada— surt de la millor vinya de la finca, situada a la part més enlairada. L'indret dóna sensació de bon endreç, i la vista sobre la plana del Bages, tancada per les familiars siluetes de Montserrat i Sant Llorenç, atorga amplitud i espai. La marinada visita la finca, els vespres d'estiu, i hi du la fresca i la renovació de l'aire.

Hi ha tres persones involucrades en aquest projecte. D'una banda, en Josep Maria Claret i en Sebastià Catllà, que controlen el celler i les vinyes. De l'altra, l'enòleg Gerard Escudé. En la meva visita, només vaig conèixer en Josep Maria, però en vaig tenir prou per entendre que aquest projecte té aspiracions de qualitat molt sòlides i que la rotunditat del Singular 2007 no és pas fruit de l'atzar sinó el resultat d'un afany —"Esforç treballós, penible, ansiós. Desig viu", segons el DLC— meticulós i savi d'aquestes tres persones.

El Celler el Molí elabora oli verge extra d'arbequina, un rosat de merlot, un blanc de picapoll i macabeu i un negre de cupatge de les varietats de la finca. Les dues cuvées de nivell superior són els negres La Llobeta i Singular. Tenen en ment, també, un hipotètic Singular blanc, quan les condicions siguin les adients per aconseguir un blanc de criança d'un nivell apropiat. Parlaré d'aquests vins —n'estic segur— en un futur proper, però ara s'escau que em concentri en el Singular 2007.

Si us fa peresa seguir llegint, si voleu anar directament a la conclusió, si voleu la "versió curta" de la història, us diré que no conec cap altre cabernet del nostre país que se li pugui comparar. I si, buscant a la meva memòria, he de trobar algun vi tastat recentment que s'assembli a n'aquest, he d'anar al sumptuós Viader 2000 de la vall de Napa.

L'aroma d'aquest vi —ja ho he dit abans— és espectacular, seductora, molt potent, fortament cremosa, enorme. De gran riquesa, té una maduresa que no es decanta cap a la melmelada, sinó que té un tremp que no cansa, inequívocament cabernet. A la boca, podríem parlar d'aquell tòpic de la bombolla de fruita, però no ens hauríem de confondre, perquè aquesta "bombolla" s'ha d'entendre amb una grandíssima densitat de criança —que vol dir fusta, clar que sí, però vol dir fusta finíssima i també vol dir molt més que fusta: La cura d'en Gerard Escudé a l'hora d'escollir les quatre bótes noves on es farà aquest vi és extraordinària. Elegant, potent, untuós, especiat, amb capacitat per créixer més a l'ampolla. Em venen al cap records de La Conseillante, Pichon-Baron, Pape-Clément... però no és exactament això. És més Napa Valley, però "amb seny mediterrani".

Al celler tasto el Singular 2009, que encara no està embotellat. També n'hi ha només quatre bótes i ara mateix em sembla que està al mateix nivell —potser fins i tot una mica més amunt— que el Singular 2007 del que he estat parlant tot aquest temps.

Aniré tastant els altres vins d'aquest celler. Aconseguiré —si puc— una ampolla de cada nova collita. En tornaré a parlar en aquest bloc (encara no he dit res del grup d'enòlegs 10 sentits...). He desat una ampolla d'aquest Singular 2007 al meu celler, perquè voldré tastar-la d'aquí a uns anys.

Parlar de vins com aquests justifica —ho vull creure— el bloc Vins de Catalunya.

diumenge, 17 de juliol del 2011

Comprar vins del 2010

Ara és el temps de comprar, a l'avançada, els vins del 2010.

No tinc cap intenció de parlar de la gran bogeria especulativa dels vins de Bordeus, immersos en una espiral sense fi —en una autèntica bombolla enològica— que els fa inaccessibles a la major part del seu públic propi i tradicional. En aquest bloc s'escau parlar de vins catalans i potser convé començar donant a conèixer el fet que hi ha alguns vins catalans —molt poquets— que es poden comprar a l'avançada.

Pel que jo sé, només hi ha tres cellers catalans que ofereixen els seus vins a l'avançada. D'una banda, tenim el celler de l'Àlvaro Palacios, al Priorat. Ara podem comprar els seus Gratallops 2010, Finca Dofí 2010 i L'Ermita 2010 a uns preus rebaixats, i els rebrem a casa d'aquí a dos anys. L'altre celler català que, des de fa anys, ofereix els seus vins a l'avançada és Mas Gil, el celler de Calonge d'on surt el Clos d'Agon i el Valmanya, dels que ja he parlat en un altre article d'aquest bloc. Finalment, Hervé Bizeul també ofereix a l'avançada els seus Le Clos des Fées 2010 i La Petite Sibérie 2010.

Té sentit comprar aquests vins a l'avançada? Jo crec que sí que en té. Bé, té sentit si realment hom vol comprar aquests vins. Si, per exemple, el Finca Dofí no us interessa, no l'heu pas de comprar, ni a l'avançada ni mai. Ara bé, si penseu que sí, que us ve de gust tenir alguna ampolla d'aquest vi, us he de dir que comprant-lo a l'avançada aconseguireu un descompte força significatiu.

Per exemple, repassant l'històric de les meves compres de Finca Dofí, observo uns estalvis que van del 29% al 33% sobre el preu de venda final. La situació amb L'Ermita és similar: l'estalvi va d'un 25% el 2004 fins un 40% el 2008. Finalment, el Clos des Fées a l'avançada és un 28% més barat que el que ens costaria si esperem a comprar-lo quan el vi surt al mercat. És clar, però, que aquests descomptes no estan pas garantits i podria donar-se el cas que la compra a l'avançada no representés cap estalvi. A mi no m'ha passat mai, però no es pot descartar.

Hi ha quatre factors a considerar a l'hora de valorar l'interès de la compra de vi a l'avançada:
  • Especulació. Per als "brokers", aquesta és la motivació principal, però no és aplicable als vins catalans. D'altra banda, si algú està interessat en aquesta línia, està llegint el bloc menys indicat. És cert que jo he anat comprant alguna ampolla escadussera de Bordeus a l'avançada, i m'he estalviat entre un vint-i-cinc i un trenta per cent —que sempre ve de gust— però especular amb vi està infinitament allunyat de les meves possibilitats i els meus interessos.
  • Estalvi. Ja he comentat quins han estat els descomptes que he pogut aconseguir. Són un bon motiu per comprar a l'avançada.
  • Disponibilitat. Sovint, alguns vins escassos i molt apreciats desapareixen del mercat als pocs dies d'arribar-hi. Per aconseguir-ne una ampolla cal estar molt amatent a quin és el moment en que arriben a les botigues. Tot això ens ho estalviem si podem comprar aquest vi a l'avançada.
  • Comoditat. Lliga amb l'apartat anterior. Saps que el vi t'arribarà a casa en el moment en que surti del celler.
Per tot el que he dit, sembla clar que a mi m'agradaria que hi hagués més vins catalans que es poguessin comprar a l'avançada. No sé si aquest sistema pot tenir algun interès per al celler. M'imagino que no gaire. Pel que fa al consumidor, és evident que si necessitem una ampolla per al sopar de demà, la compra a l'avançada no ens interessa, però si la situació és que hi ha una sèrie de vins que comprem més o menys cada anyada, aleshores comprar a l'avançada té tots els avantatges i —pràcticament— cap inconvenient.

No us agradaria poder aconseguir un 30% de descompte en el Clos Mogador, Espectacle, Selecció Andreu, Finca Garbet, Clos Erasmus, Auditori, Vall Llach, Les Tallades de Cal Nicolau, Turó d'en Mota, Camí Pesseroles.....?

dimecres, 13 de juliol del 2011

D'ací i d'allà

Tinc poc més d'una dotzena de priorats o montsants de la collita 2004 i me'ls he de dosificar amb prudència. L'altre dia vaig obrir una ampolla del celler Joan d'Anguera i no es tractava del Bugader del que ja he parlat en alguna altra ocasiósinó del Finca L'Argatà 2004 garnatxa, sirà i cabernet amb dotze mesos de criança en roure francès. Els 2004 d'aquella banda del nostre país són, gairebé sempre, una tria força segura, però aquesta ampolla m'ha donat encara més del que esperava.

Quina bona ampolla! Aroma potent, de fruita confitada i melmelada, viu i persistent, amb una presència ben discreta de la fusta, amb uns torrats subtils que es decanten més cap el pa que cap el fum. Hi ha fruita, força fruita, que ens dóna sensacions arrodonides i fins una mica vellutades, sense perdre la fluïdesa. Llargada, frescor, maduresa impecable... Quin encert haver sabut esperar uns anys... i quina recança no tenir-ne cap més ampolla!

Fent un canvi complet de registre, he de parlar d'un vi que m'ha acompanyat en més d'una ocasió recent, un vi deliciós i llaminer, sorprenentment pur i agradable, amb fruita tendra i sense cap aresta. Es tracta de l'Heus 2010, de La Vinyeta. Carinyena, garnatxa, sirà i merlot, per ordre decreixent d'importància. Molt polit, saborós, amb aquell puntet rodó-cremós que tant ve de gust. Jove, però no simple. Exacte. Impecable.

És meravellós poder beure vins com aquest per menys de sis euros.

I acabo amb un blanc excel·lent, la garnatxa blanca de vinyes velles del Domaine du Clos des Fées 2007. És el gran blanc de l'Hervé Bizeul, el viticultor de Vingrau, i es tracta també d'una ampolla que he tingut la paciència de deixar evolucionar un cert temps.

Garnatxa blanca i una mica de garnatxa gris que ha fermentat en fusta. Criança sobre les mares durant uns vuit mesos. Només unes sis mil ampolles que surten d'una vinya de ceps centenaris.

El color és força cristal·lí i l'aroma, molt continguda i subtil, necessita una estona d'aireació per poder-se manifestar. Quan ho fa, tot és molt endreçat i pur, amb un fons d'ametlles i indicis de moltes altres coses fugisseres. A la boca, sorprèn trobar-hi un puntet dolcenc, sense arribar a ser realment dolcenc, potser només amorosit. És un vi de prop de 15 graus, i és un 2007 i, en canvi, es mostra perfectament ben situat en un punt d'equilibri que l'allunya de qualsevol sensació pesant o ardent. Té pes sense ser pesat. Té greix sense ser apegalós. Una ampolla memorable.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Tres copes i un quartet

Es parla de música i s'analitza la música, i es parla —parlem— de vi i l'analitzem, com si el vi i la música fossin construccions funcionals que admetessin judicis mecanicistes. Sabem, en canvi, que el vi i la música només tenen sentit en l'àmbit de les sensacions i que, per això mateix, els seus efectes van plenament lligats als estats de la nostra sensibilitat, a les coordenades del nostre esperit.

Dono voltes a aquestes idees de filosofia barata mentre sóc en una sala de L'Agrícol de Vilafranca. Un quartet de saxos (Roger Martínez, Sergi Raya, David Miret i Dani Margalef) interpreta alguns standards d'aquells que tan estimem —Monk, Gillespie...— i al meu davant hi tinc tres copes de vi blanc del Penedès. Música i vi: sensacions que podríem voler analitzar i categoritzar, però no ho aconseguiríem. Sóc a Vilafranca, durant el VIJAZZ 2011 i la música i el vi són arreu.

M'enamora el jazz, però el que realment m'ha dut fins aquí té a veure amb el vi. En Ton Mata i en Joan Rubió, del celler Recaredo, han convidat un petit grup de persones a escoltar aquest quartet i tastar, al mateix temps, alguns dels vins tranquils d'aquest celler, un celler que els que llegiu el meu bloc ja sabeu que tinc en bona estima. A més, en Ton m'havia dit que, en el tast, hi hauria alguna sorpresa.

Mentre escoltem A Night in Tunisia (Paparelli & Gillespie) tastem Aloers 2010, una novetat de Recaredo, de la que vaig parlar fa poc, quan la van presentar a les Drassanes de Barcelona. Em va semblar, una vegada més, immensament atractiu.

Quan sona el conegudíssim Blue Monk tastem el Can Credo 2009 i la puresa d'aquest xarel·lo em torna a commoure. Finalment, amb els acords de Round Midnight (Williams & Monk) arriba la sorpresa —la gran sorpresa. Abans de dir-ne res, mireu aquesta fotografia:

Què és això que hi ha a la copa de la dreta? És un vi que no és ni blanc ni negre ni rosat. És el que a Itàlia en diuen "vino arancione". Per si no hi esteu familiaritzats, n'hi ha prou amb dir que el "vi taronja" és un vi blanc fet amb una varietat blanca, però amb una llarga maceració amb la pell del raïm. Era un vi tradicional a Itàlia que, com tantes altres coses, havia estat força oblidat fins fa uns pocs anys en que ha tornat a agafar embranzida i ara hi ha diversos cellers que l'estan treballant —no només a Itàlia, sinó també a Califòrnia i altres indrets.

La història d'aquest "xarel·lo taronja" tan singular és força interessant. El que hi ha a la meva copa es diu El Xarel·lo de Can Credo 2003 i és un xarel·lo cent per cent, vinificat, com he dit, amb una maceració extremadament llarga, per tal d'extreure tot el que la pell d'aquest raïm ens pugui arribar a donar. Es veu que a Recaredo van voler treballar el xarel·lo d'aquesta manera, amb la intenció d'experimentar fins a quin punt es podia arribar amb aquesta varietat tan tradicional. Hi va haver, doncs, un petit nombre d'ampolles de xarel·lo vinificat "en taronja" el 2002 i el 2003, i prou. El vi mai no va sortir de casa. Entre altres coses, perquè la DO Penedès va rebutjar aquest vi "incomprensible". Aquestes ampolles, van passar a formar part, doncs, de la sèrie de tresors ocults que s'amaguen als cellers de casa nostra.

La meva dona i jo no ens acabem de posar d'acord en si preferim l'aroma o el gust d'aquest xarel·lo 2003. Ella va quedar fascinada pel ventall d'olors que emanaven d'aquesta copa de color sorprenent. Notes de mel i cítrics, de panses i confiteria —per dir alguna cosa, sabent que no serà pas exacta, perquè aquest vi (que, recordem-ho, no és ni negre, ni blanc, ni rosat) és intrínsecament diferent de qualsevol altre vi. A mi, en canvi, el caràcter oxidatiu del nas d'aquest vi se m'alçava com un mur que em separava d'aquelles olors i, en canvi, quan el tenia a la boca, tot jo m'omplia d'una certa beatitud, com si el jazz de Monk se'm fes, de cop i volta, clar i transparent.

Quan el tast s'estava acabant, ens sentíem feliços d'haver tastat aquest vi inversemblant i delitós, però teníem la recança de pensar que era un vi pràcticament inexistent i que mai més no el podríem tornar a tastar. Tot plegat havia estat com un miratge. Aleshores, en Ton Mata i en Joan Rubió van dir-nos que ells pensaven tornar a fer un vi d'aquesta mena. I van afegir: "...si ningú no el compra, ens el beurem nosaltres." Amen!