divendres, 30 de setembre del 2011

Carinyenes de l'Empordà -3-

El 1909 el país començava a recuperar-se de la devastació de la fil·loxera, el meu avi arribava a la colònia Gomis ("can Gomis") desnonat de la casa pairal de l'Alt Camp, i a Capmany —en un terreny sorrenc del "paratge d'Olivardots"— es plantava la vinya de l'Hort d'en Joan. Ara que han passat cent anys, Can Gomis ha desaparegut, però els vells ceps de carinyena de Capmany estan ben vius i donen el que pot ser un dels millors vins de l'Empordà.

La vinya no és pas gaire gran. Es troba a tocar del celler Vinyes d'Olivardots, en una lleu clotada de terra de sauló. No pertany al celler, però la Carme, l'enòloga, controla el procés de viticultura d'aquesta petita joia que, en la collita 2008, ha donat un vi extraordinari, elegantíssim i profund, que es diu V d'O 2.08. En aquest repàs que estic fent —la d'avui és la tercera entrega— dels millors vins de carinyena de l'Empordà, calia que, en algun moment, em referís al dos vins de carinyena que elabora —quan l'anyada arriba a un cert nivell d'excel·lència— el celler Vinyes d'Olivardots.

El V d'O 1 és un carinyena cent per cent d'una vinya molt vella de Vilamaniscle, en terreny de pissarra. El vi du el subtítol "Samsó de Pissarra" i se n'han fet 2.500 ampolles el 2007 i només 750 el 2008. El V d'O 2 du el subtítol "Samsó de Sorra" i és un carinyena cent per cent d'aquesta vinya del 1909. La primera collita, amb només 1.350 ampolles, ha estat la del 2008 i, com amb la resta de vins de la col·lecció V d'O, només existirà en aquelles anyades que donin alguna bóta de virtuts excepcionals.

Un vespre d'aquest setembre estiuenc vam obrir, amb els companys de sempre, una ampolla de V d'O 2.08. Fèiem un tast de vins de carinyena de procedències diverses. El cas és que aquest V d'O em va enamorar: Potència i complexitat però, per damunt de tot, una elegància que incitava al silenci i a la reflexió. Aquell punt dolç d'equilibri entre el pes d'una fruita molt madura i la finor avainillada d'unes fustes que són on han de ser —ni més amunt ni més avall. Textures sedoses, molt precises, impecables en el pas de boca. Sensacions esfèriques plaents, amb un final que s'allarga i s'arrodoneix. Elegància —ja ho he dit— i una certa sensació —inversemblant en un vi que, segons l'etiqueta, arriba als quinze graus— de delicadesa.

He caminat per la vinya de l'hort d'en Joan. He conegut el procés meticulós que practica aquest celler. He tastat el Vd'O 2.08 amb els meus amics, en una llarga vesprada plena de vivències i dialèctiques a l'entorn d'unes ampolles de carinyena. Em considero privilegiat.

diumenge, 25 de setembre del 2011

Vins de fora

Aquest bloc està dedicat al coneixement, apreciació i exaltació dels vins de Catalunya i de la feina dels nostres viticultors i enòlegs, però no voldria de cap manera que aquesta focalització en els vins catalans es prengués com una invitació a desentendre's dels vins de la resta del món ni, encara menys, a menystenir-los. Ni practico l'autarquia enològica ni la recomano a ningú.

Per deixar clar que crec que només podem entendre i valorar encertadament el que fem a Catalunya si ho situem dintre d'un món global, avui parlaré de vins de fora del nostre país. Enteneu-ho, si voleu, com una divagació off topic.

El problema que tenim amb els vins de fora de Catalunya és que, si exceptuem els que ens arriben d'Espanya —que omplen les nostres botigues fins més enllà del que seria lògic— són difícils o impossibles de trobar. Quines opcions tenim si volem conèixer els vins d'Àustria o Califòrnia? Quina és l'oferta real de vins d'Itàlia o Alemanya al nostre país?

Ara bé, en aquest panorama tan poc satisfactori hi ha alguna excepció que hem de saber aprofitar: la gloriosa Borgonya té una ambaixada a Barcelona. Se'n diu La Part dels Àngels i l'ambaixador és en Julien, que posa al nostre abast un llarg catàleg de delícies borgonyones. Per exemple, aquest Givry Pied de Chaume 2009 de Joblot, que vaig tastar fa poc i em va fer delir. En Julien me'l va recomanar com una introducció al que podrà ser la gran collita del 2009, en un vi que encara és econòmicament força accessible. Quina ampolla més bonica! Subtil i pur al nas, persistent, llaminer i expressiu a la boca. Fruitat i auster, fluid i saborós, lineal i amb una bellíssima expressió de fruita. Franc, plaent, d'estructura senzilla, borgonyó. Un excel·lent contrapunt als nostres vins mediterranis!

Pel que fa als vins d'Itàlia, hi ha una petita botiga a Gràcia que val la pena de visitar: L'Enoteca d'Italia, a tocar de la plaça de Trilla. Allà em van recomanar aquest Amarone della Valpolicella 2006 del celler Ca'Rugate de la família Tessari, a Montecchia di Crosara.

D'aquest Amarone només se'n fan unes quatre mil ampolles i és una petita meravella. Penetrant i intens, molt peculiar, complex, amb sentors de figues i compotes i notes amargoses i, al mateix temps, untuoses i llamineres. L'amarone della Valpolicella és —ja ho sabeu— un vi de panses sec. Per fer-lo, es cull el raïm ben madur, triant bé els botims, i es deixa que es panseixi. A finals de gener, es premsen els raïms i s'inicia una lenta fermentació que acaba donant un vi sec que, aleshores, es cria de vint a trenta mesos en bótes de roure de cinc-cents litres. Si el tasteu i us agrada, ja sempre més viureu seduïts per aquest vi.

Pouilly-Fumé, quin altre món per explorar! Fa poc vaig tenir la sort de compartir amb la colla d'amics de sempre una ampolla de Blanc Fumé de Pouilly 2009 de Didier Dagueneau. Es tracta de la cuvée més bàsica d'aquest "monstre" de la viticultura —heterodox i arriscat— que ens va deixar el 2008. Si us hagués de parlar d'aquest blanc no sabria trobar les paraules i acabaria utilitzant termes ambigus, com enigmàtic o apassionant. O també estrany, auster, complex, difícil... Però el cas és que aquesta ampolla persisteix a la meva memòria com alguna cosa substancial, significativa.


I acabaré aquesta petita recol·lecció de vins de fora amb un vi d'Espanya: Clío 2008, aquesta obra d'art que en Miguel Gil i en Chris Ringland fan a Jumilla. Quaranta mil ampolles d'un vi extraordinàriament ric i potent fet amb un 70% de monastrell i un 30% de cabernet sauvignon.

He de confessar que hi ha alguns vins d'aquesta mena que m'han arribat a intimidar una mica —per exemple, el propi El Nido, d'aquest mateix celler que, per dir-ho ras i curt, no em va fer el pes— però aquest Clío em va enamorar. Al nas, és com un "generador" aromàtic, però no és simplement potència bruta, sinó que hi ha tot un món aromàtic molt complex que no et cansaries mai d'explorar. Vi ric i opulent com el que més, explosiu però increïblement equilibrat. Es situa francament a un extrem de l'espectre però, si el seu nivell de potència us abelleix i us tempta, us pot semblar sublim.

dissabte, 17 de setembre del 2011

El discret encant de la collita 2002

Mica a mica, van buidant-se les ampolles que encara em queden de la terrible collita del 2002. Va ser un any fred i plujós i la vinya va estar sotmesa a tota mena de malures. Molts vins d'aquell any són dignes d'haver estat oblidats, però n'hi ha alguns que, ara que estan propers al seu desè aniversari, posseeixen una certa elegància que a mi me'ls fa força atractius.

Per exemple, el Clos de l'Obac 2002. Aquest vi me'l va fer tastar en Carles Pastrana al seu celler de Gratallops, juntament amb el gran Clos de l'Obac 2004 —i altres delícies que explicaré en algun altre moment— en un dia força fred de l'hivern passat. Tastar aquests dos vins en paral·lel podria semblar una mena joc del tipus "David versus Goliat": Un gran vi de l'excel·lent collita del 2004, amb 95 punts de R.P., intens i complex, poderosament prioratí, enfrontat a un modest 2002, que no va passar dels 86 punts de R.P., subtil i elegant, amb qualitats de les que, en èpoques passades, s'anomenaven femenines.

El resultat d'aquest enfrontament —si en podem dir així— va ser que, sense menystenir la qualitat del 2004, l'ampolla que em va fascinar i l'ampolla que jo vaig endur-me a casa aquell dia va ser la del 2002. Quan l'he destapada, hi he trobat fruita amagada i subtil sobre un fons força cremós i amb uns torrats elegants i persistents, molt ben integrats; i també aquelles notes terciàries clàssiques de cuirs i de tabac, sempre molt suaus. Un vi de virtuts una mica amagades, que convida a tastar a pleret.

Un altre 2002 que he begut en aquests darrers mesos és el Cérvoles 2002. El vaig trobar complex i molt sòlid, amb bona evolució i un cos equilibrat i encara molt viu. Fruita agradable i torrats i pastisseria. Compota i cabell d'àngel i un pas de boca amb bona textura, lleument vellutada. "Persistència i elegància", vaig anotar a la meva agenda. Tinc la sort de tenir al meu celler alguna ampolla de (poc o molt) cadascuna de les collites de Cérvoles, perquè intueixo que aquest vi pot ser molt interessant als vuit o dotze anys, com ha estat el cas amb aquest 2002.

Per a l'àpat d'avui també he triat un 2002: Gran Claustro 2002, del celler del Castell de Peralada. A l'etiqueta hi llegeixo que només se'n van fer unes 14.000 ampolles i que les varietats són cabernet sauvignon (59%), merlot (23%), garnatxa (10%) i carinyena (8%). Aquí sí que hi he trobat poques coses que em recordin els freds d'aquell estiu del 2002, perquè el vi, tot i l'evolució que hagi pogut fer en aquests anys d'ampolla, té una gran potència i es mostra immens a la boca, amb un gran volum, textures una mica vellutades i tanins de bona maduresa. El nas és força característic —pebrot, tanmateix, però també fruita madura— i tot ell es mostra viu, amb gran matèria, però també amb prou equilibri. Encara en tinc una copa al meu costat, mentre escric això, i vaig bevent-ne mentre penso com n'és de fútil voler condemnar a priori —de manera genèrica— tal o tal collita.

dilluns, 12 de setembre del 2011

El celler petit d'Espolla

A l'antic edifici de la "guardia civil" d'Espolla, ben bé al peu de la serra de l'Albera, a la sala de sostre voltat on hi havia hagut els cavalls del "cuerpo", ara s'hi elabora un dels vins més minimal i menys conegut de l'Empordà.

Crec que es tracta del celler més petit de la D.O., amb una hectàrea i mitja de carinyena, sirà i les tres garnatxes —blanca, negra i roja. Estic parlant del celler Setzevins, talment un celler de garatge, modest i artesanal, que fa cada any unes dues mil cinc-centes ampolles d'un vi negre que du el nom d'Octubre.

Descobrir aquest celler i aquest vi —aquest estiu ho he fet, gràcies a l'amabilitat del propietari, en Carles Galofré Batlle "Galo"— ha transcendit la simple satisfacció d'una curiositat, per una raó fonamental: l'Octubre és un vi molt bo! Que la modèstia del celler no us enganyi: el vi que s'hi fa té un nivell altíssim que no pot ser —no és— fruit de l'atzar sinó que, necessàriament, ha de respondre a la conjunció de diversos factors com són la terra, la vinya, l'enologia i, tanmateix, la dedicació i la bona feina d'en Galo.

Quan vaig anar al celler Setzevins —el nom fa referència a que el projecte va començar amb un gran nombre de socis, potser setze— vaig comprar tres ampolles: Octubre 2007, Octubre 2008 i una ampolla d'un blanc que han elaborat en alguna anyada especial i es diu Blanc de Roig.

De moment, he tastat els dos negres que, com és natural, tenen característiques similars. La varietat majoritària és la carinyena, que procedeix d'una vinya de més de cinquanta anys que es troba al nord d'Espolla, al camí dels Vilars. També hi ha garnatxa i sirà de vinyes de nova plantació. He preferit l'Octubre 2008, que m'ha semblat més arrodonit, més elegant que el 2007. L'he decantat, i crec que he fet bé, perquè semblava que el vi agraïa l'aire, que feia emergir més i més aromes de fruites i confitures. Fins m'hi ha semblat distingir algunes notes com de pedra, de mineral. A la boca té qualitat i persistència i l'hi pots mantenir una llarga estona —assaborint-lo intensament— sense que defalleixi ni deixi d'aportar-te tonalitats i matisos. Hi ha caràcter, hi ha maduresa, ordre i riquesa tànnica. És francament bo.

Tornem a trobar a l'Empordà una vinya de carinyena d'una edat important de la qual un celler eixerit —i audaç!— ha sabut extreure un vi notable. Felicito en Galo i també, molt especialment, l'enòleg d'aquests vins que no és altre que l'Emili Esteve, l'enòleg d'Empordàlia. M'imagino que aquest Octubre deu representar el vi més personal de l'Emili.

diumenge, 4 de setembre del 2011

Exercici de tast empordanès

La Cooperativa de Garriguella ens convida a fer un exercici de tast que és, simultàniament, agradable, instructiu i molt assequible. Aquesta cooperativa fa uns vins excel·lents anomenats Puntils —el nom ve d'un topònim local que, tanmateix, l'ICC escriu Pontils— que tinc sovint a la meva taula. Però amb la collita 2010 aquest celler innovador ens ha sorprès amb una col·lecció de tres Puntils blancs monovarietals fets, respectivament, amb carinyena blanca, garnatxa blanca i macabeu.

N'hi ha poques ampolles —em diuen que poc més de mil ampolles de cada mena— i el preu, vista la qualitat i la singularitat d'aquests vins, sembla ridícul perquè no arriba ni als cinc euros. Cadascun dels tres ens podria acompanyar perfectament en aquests vespres de les acaballes de l'estiu, però el que us recomano de fer és dur-los tots tres a taula i aleshores, al plaer de tastar tres bons vins s'hi afegirà el plaer de comparar, d'aprendre a distingir matisos, de descriure i comentar allò que trobem a cada copa. Si feu el tast amb uns bons amics, la vetlla s'enriquirà i, glop a glop, les virtuts de l'Empordà que es concentren en aquestes tres varietats ancestrals ens faran, potser, una mica més entenimentats.


El Puntils blanc 2010 carinyena m'ha semblat el més sorprenent dels tres, segurament perquè aquesta varietat és força escassa i no estem avesats a tastar-ne. És el més auster al nas i el més elegant a la boca: cos lliscant, amb sensacions suaus, fluides i persistents, lleument untuoses. Es manté molta estona a la boca fins que es resol amb un puntet amargós i àcid.

El Puntils blanc 2010 macabeu és més predictible, més clàssic: saborós, fresc, amb un fons de fruita subtil, net i bonic. L'acidesa actua ja des de l'atac i el pas de boca és més lineal que en els altres dos.

Finalment, el Puntils blanc 2010 garnatxa té el caràcter i la tipicitat dels blancs de garnatxa de l'Empordà, que sorprèn si no hi estàs acostumat. M'ha semblat que és el més voluminós, melós i embolcallant dels tres. Aroma una mica complexa, amb una mica de pela de llimona i fins —si no m'enganyo— algun indici de mel i pastisseria.

No feu gaire cas de tot això que dic. Aneu a Garriguella, aconseguiu alguna ampolla de cada mena i gaudiu per vosaltres mateixos d'un exercici de tast ben arrelat a la terra de l'Empordà.