dijous, 27 d’octubre de 2011

Alella, però de cara al Montseny

M'agrada el nom d'aquest celler: Altrabanda. Està inclòs a la DO Alella, però les seves vinyes no miren a mar, sinó que són a Martorelles, a l'altra banda. De fet, els seus vins duen el nom Serralada de Marina i dubto si el nom del celler és pròpiament aquest o l'altre. Tant se val. Hi he anat en un dia d'aquesta tardor tan càlida i en Joan i la Roser m'han parlat dels seus vins i els seus projectes.


El celler és molt petit, s'abraça amb un cop d'ull, però les ganes d'aconseguir que la pansa blanca s'expressi en tota la seva vàlua s'hi mostren amb força i els vins que he anat tastant arran de la meva visita a aquest mas de Martorelles —tots són vins blancs fets exclusivament amb pansa blanca— tenen un clar interès.

El Pas de les Bruixes 2009 és un vi blanc de maceració pel·licular, una mica desconcertant, que m'aporta unes aromes peculiars de pellofa de raïm, que no són pas desagradables. Les sensacions a la boca em semblen desordenades, sui generis, amb textures complexes i canviants. El Pansa Blanca 2009 és fresc i viu, amb bon pas de boca i una certa elegància. Finalment, el Santa Maria 2009 —pansa blanca fermentada en bóta— té un nas força interessant, amb notes de fruita seca i un puntet de fusta. És el vi que més m'ha agradat dels tres. Agradable, saborós, fresc, cítric, consistent, no oxidatiu, molt viu.

La producció d'aquests vins és minsa: de l'ordre de les cinc mil ampolles per a cada un dels tres vins blancs.

Ara estic tastant la darrera copa de El Pas de les Bruixes i no entenc que la pàgina web d'un celler que es diu Altrabanda —o, potser, Serralada de Marina— i que es troba a Martorelles, a la DO Alella, no estigui escrita en català.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Els blancs que estan venint

Ja sé que sóc de mena optimista, però no puc deixar de creure que no trigarem gaire a tenir uns vins blancs catalans del més alt nivell. S'acosten i algunes primícies ja les tenim aquí. Crec que en vindran més i que seran vins extraordinaris, purs, profunds i rics. Com alguns que ara ja són realitat.

Mil detalls fan augurar aquesta nova generació de vins blancs. Ara i adés, un celler amb vins negres excel·lents i ben consolidats em fa tastar un blanc sorprenent i força gran, un blanc que m'enamora. Són sempre produccions petites, sovint marginals, amb un cert toc d'experimentalitat. Es tracta de vins que defugen l'estigma de superficialitat que un cert estereotip ha encolomat, lamentablement, al vi blanc. Vins "de meditació", rics en matisos i registres, que ens exigeixen una atenció elevada i uns sentits ben agusats.

Per exemple, aquí tenim el Nuat 2008 —picapoll amb un treball molt potent amb les mares del vi— d'Abadal, que vaig conèixer l'altre dia i em va impressionar profundament. O l'inabastable Rita 2010 —vuit-centes ampolles de garnatxa blanca i macabeu criats sis mesos sobre les mares i amb quatre mesos de bóta de roure francès— de Vinyes Domènech. Amb aquests dos vins —vull parlar-ne més a fons quan s'escaigui— ja n'hauríem de tenir prou per començar a prendre'ns seriosament els nostres vins blancs. Però n'hi ha un bon grapat més.

Si m'he de limitar a parlar de vins que hagi tastat en aquestes darreres setmanes, mencionaré el Sota els Àngels 2010, un picapoll/viognier d'un celler molt interessant del que vull parlar en un article proper. O també el Xarel·lo 2009 de Gramona, un vi que és un model d'equilibri entre l'austeritat i la verticalitat més pures i contingudes i una certa sensació de plenitud que es perllonga i s'allargassa amb elegància impecable. I també el Blanc de Gresa 2010, de Vinyes d'Olivardots, que avui mateix he tornat a tastar; o l'excel·lent Cartesius 2010 d'Arché-Pagès; o el vi blanc de Clos Dominic, el Nun de Cal Raspallet, i aquell, i l'altre...

...i els que estan venint, si aquesta empenta no s'estronca.

divendres, 14 d’octubre de 2011

Dues bótes de gatnatxa empordanesa

Parlaré de dos vins de l'Empordà que tenen en comú que només se'n va fer una bóta de cadascun d'ells. També, que són vins de garnatxa, però un dels dos és un vi blanc i l'altre és un vi negre.

El blanc es diu Blanc de Roig 2007 i el van fer al celler Setzevins d'Espolla, un petit celler del que he parlat en un article recent i que em va sorprendre per la qualitat dels seus vins. El nom del vi fa referència a que és un vi blanc fet amb garnatxa roja, una varietat que, a l'Empordà, es coneix com a lledoner roig. És un vi que només s'ha produït, en molt petites quantitats, en algunes anyades escadusseres. He estat afortunat de tastar-lo i em reca que aquest vi sigui tan escàs, perquè m'ha semblat que és un vi valuós i significatiu.

El Blanc de Roig ha estat criat en bóta, però el nas es manté impecable, sense excessos de fusta i amb notes cítriques i una mica meloses, ben netes. Fins hi observo un subtil toc de flors i alguna sensació de pastisseria. És un vi elegant, embolcallant, moderadament untuós sense deixar de ser fresc. Pensant que és un 2007, m'agrada constatar que no s'hi observa cap signe de declivi, cap nota oxidant, espesseïda ni assecant. Nectari i potent, fresc i fi. Sorprenent.

L'altra bóta de garnatxa és d'Empordàlia i es tracta del seu Garnatxa 2005. Pel que m'expliquen al celler, en aquella collita van seleccionar la millor bóta de garnatxa del celler —quatre-centes ampolles mal comptades— i en van fer un vi monovarietal que, a dia d'avui, encara es pot aconseguir a la botiga de Pau o a la de Vilajuïga.

Si us agraden les virtuts de la garnatxa, crec que us agradarà aquest vi d'aromes potents i denses, força múltiples, molt atractives, equilibrades de fruita i alguns torrats. És un vi llaminer, ben afinat, d'aquells que omplen la boca de bones sensacions, amb uns bells tanins, amb caràcter. Per damunt de tot, un vi saborós i de bona mena.