divendres, 23 de desembre del 2011

Blanc de negre pirinenc

Finalment, la primera collita dels vins del Batlliu de Sort és al mercat. N'hi ha poques ampolles i, per això mateix, aquests vins d'aigües amunt de Collegats —un de blanc i un de negre— no seran pas fàcils de trobar. El nom que duen és Biu i la presentació —etiqueta elegant i, evidentment, ampolla borgonyona— és atractiva i molt neta. El fet que es tracti dels primers vins d'una comarca com el Pallars Sobirà i, també, la singularitat de l'elaboració i l'estil, em feien esperar amb delit el moment de poder tastar-los en la seva forma definitiva. En un article anterior ja vaig parlar de les característiques d'aquest nou celler i de la impressió que em van causar els seus vins quan encara s'estaven acabant d'arrodonir al dipòsit. Ara puc parlar del vi embotellat, d'aquesta primera collita de Biu blanc 2010 i Biu negre 2010.

La varietat, en tots dos casos, és la pinot noir i la criança s'ha fet sense fusta. El Biu negre 2010 té, per ser un pinot, un color força dens, i el nas és agradable, amb sensacions fresques i elegants, i una bona dosi de fruita a la punta de la llengua. Diferent, saborós i llaminer, ens fa pensar en l'extrem sud de la Borgonya —Givry, Mercurey,...— si bé aquest negre de Sort és encara una mica primet i no té pas una notable complexitat. Com que es tracta de la primera collita d'unes vinyes joveníssimes, crec que caldrà estar atents a l'evolució d'aquest projecte singular.

Ja he dit que el Biu blanc 2010 és fet amb pinot noir i és, per tant, un autèntic blanc de noirs. Només dient això ja veiem que estem davant d'un vi del que tenim pocs referents per comparar-lo. No hi ha pas gaires vins blancs fets amb pinot noir! Em refereixo, és clar, a vins blancs tranquils, perquè ja sabem que el Champagne sí que conté —en major o menor proporció— pinot noir. Em falten, doncs, referents per poder situar aquest vi català estrany i atípic que, fàcilment, ens durà records de Champagne, de xerès fino, d'aquell "vi taronja" de Recaredo que vaig tastar un dia...

Què us diré d'aquest blanc? D'entrada, m'interessen aquests vins off topic com un estirabot perquè et fan replantejar esquemes i prejudicis. És un blanc subtilment daurat amb reflexos vermellosos evanescents; és dens al nas, fins en podríem dir acaramel·lat —però no pas dolç—; entra a la boca amb un volum molt gran, amb notes lleument meloses i amb acidesa, per acabar amb un punt amargós. Tot plegat dóna una mica de sensació d'anarquia i s'hi pot llucar alguna tendència oxidativa que pot provocar rebuig en certs paladars ultra-ortodoxos. Però el volum i l'atac llaminer i ple d'aquest vi iconoclasta no els hem de menystenir. Només convidaria a tastar-lo a algun bon amic d'esperit obert i inquiet.