dimecres, 26 de desembre del 2012

Triangulacions

Si voleu fer un bonic exercici de contraposició entre la força de la vinya i la força de l'enòleg, us en proposo un que és, al mateix temps, senzill de fer i absolutament deliciós. Imagineu una vinya i dos enòlegs que fan cadascú el seu vi a partir dels raïms d'aquesta mateixa vinya. Imagineu que els dos vins que resulten són ambdós magnífics. Aquesta situació es dóna aquí mateix, a tocar de Manresa. Els vins es diuen Singular i Blunt. El primer el fa en Gerard Escudé i en vaig parlar en un article d'aquest bloc. El segon el fa en Joan Soler. Tots dos surten de la mateixa vinya del Celler el Molí.

Malauradament, no he pogut fer el tast simultani d'aquests dos vins, però l'altre dia vaig obrir una ampolla d'Aire de Blunt 2006 i és un vi que per ell mateix ja té una presència i unes virtuts prou sòlides com per que en faci esment en aquesta pàgina. És un vi d'aromes potents i confitades, de denses llàgrimes, un vi que manifesta maduresa i tipicitat varietal. A la boca hi entra amb notes dolces, madures i voluminoses i a mig camí mostra molt de caràcter —una forta tensió— per donar pas a unes sensacions una mica assecants, completament correctes. Hi ha un bon equilibri entre tot un munt de variables com són la fruita, la maduresa, l'acidesa, el tremp i la virtut de la fusta.

* * * *
 Per Nadal érem dotze a taula. És un bon moment per a les ampolles màgnum —per molts motius, ja n'he parlat algun cop. I és també un bon moment per unes ampolles que sàpiguen donar-nos plaer i, al mateix temps, sàpiguen quedar en un segon pla, sense interferir en l'ambient de bullícia d'aquests àpats. Un  vins que, de cap manera, exigeixin un tast introspectiu i pausat.


Dels màgnums que he tingut a la taula d'aquest Nadal, vull esmentar-ne un que em va plaure força. És el Brut 21 d'Albet i Noya (sense anyada), que és un cava de chardonnay i parellada. Em va agradar l'aroma, neta i lleument cremosa, sense perdre la frescor, i em va agradar a la boca perquè era viu i àgil, ben arrodonit i amb un puntet sedós que el feia bo de beure, mentre la conversa fluïa d'un tema a l'altre, anàvem tastant els entrants saborosos que la Núria ens havia preparat i esperàvem l'escudella i la carn d'olla.

* * * *
Hi ha vegades que em ve molt de gust tastar un vi com El Templari de Bàrbara Forés. Vi vermell, lluent, exquisit, subtil, amb fruitetes i un acurat toc de fusta. Aquests dies he obert un parell d'ampolles de la collita 2010 —ja sabeu que aquest vi es fa amb garnatxa i amb una varietat autòctona anomenada morenillo— i he tornat a gaudir d'aquella sensació fresca de fruites primerenques que persisteix a la boca. No és un vi ni prim ni fluix —de cap manera!— però sí que dóna una sensació poc gràvida, mesurada i fluïda. Ja sé que estic comparant peres amb pomes, però no puc evitar, mentre bec aquest vi de la Terra Alta, pensar en algunes sensacions que he experimentat amb alguna ampolla de Morgon.


dimarts, 18 de desembre del 2012

Apunts

Repassant la meva llibreta hi trobo molts apunts recents que no han pujat a aquest bloc. Són vins que he tastat o begut de manera puntual i que s'acumulen mentre esperen una ocasió d'entrar en algun escrit. De tant en tant —ara mateix, per exemple— potser convé que buidi una mica aquest calaix de sastre i passi en net alguns d'aquests apunts dispersos.

Podria parlar d'un Nuat 2008 que va donar transcendència a un sopar de turbot al forn. És un vi que va caldre airejar i aleshores ens va donar la plenitud de la seva complexitat neta i austera, que no defuig les notes d'anís, de pastisseria o de fruits secs. L'atac és magnífic i el vi es manté a la boca amb moltíssim volum i, malgrat això, amb elegància. Hi ha acidesa i una lleu untuositat, ben conjuntades, però ja no hi trobo —és natural— la mateixa fruita que em va enlluernar ara fa un any. No és un vi fàcil ni té cap atractiu superficial. Com seria si fos picapoll pur, si no tingués l'aportació del macabeu?

Poc o molt, he tastat cada anyada de Cérvoles que ha anat sortint. Algun dia d'aquesta tardor vaig obrir-ne una ampolla de 2003 i la vaig compartir amb el meu fill. Suggeridor i penetrant, fluid i amorosit, al punt de maduresa. Quan, a la copa, anava agafant més aire, donava més volum, més opulència. Diria que aquesta ampolla ha donat sentit als anys d'espera pacient.

Obrir un Mas la Plana 2000 em du, inevitablement, a un joc d'expectatives que em destorben l'objectivitat —si és que aquesta cosa realment pot existir. N'espero molt i, per això mateix, el jutjo amb (massa?) severitat. No em puc sostreure al record dels meus primers "Gran Coronas Etiqueta Negra" que em van obrir —fa trenta anys— noves dimensions en la meva incipient relació amb el vi català.
Ara, després de tants altres vins, encara miro de tenir alguna ampolla de cada anyada per poder-la obrir quan ja ha fet els deu anys. Aquest 2000 era una lliçó de classicisme, amb totes aquelles notes aromàtiques que no repetiré aquí i que són la tarja d'identitat d'un gran cabernet quan ha fet els dotze anys. A la boca era perfectament fluid i ben persistent, amb tanins endolcits i lliscants. Però el final... ai el final! S'acabava abans d'hora i era assecant i fins una mica abrupte.
 
I acabaré amb un vi que em va fer conèixer l'amic Ramon Roset i que ara és a la meva llista de vins que vull conèixer millor: Valldeferret 2004. Per si no el sabeu us diré que és un cava brut nature de llarga criança, fet al celler Josep Maria Ferret Guasch, amb parellada, xarel·lo, macabeu, pinot noir i chardonnay. Viu i fresc i equilibrat i amb un nas d'una complexitat espectacular, va ser un dels  highlights —n'hi va haver uns quants!— d'una vetllada memorable a casa d'en Ramon.

diumenge, 9 de desembre del 2012

Barroc

Vaig recomanar "El siglo de las luces" al meu fill i me'l va retornar dient-me que no podia empassar-se el barroquisme desfermat de la prosa de Carpentier. No m'ha estranyat gens perquè el barroc no és apte per a tots els moments ni totes les edats.

Arrufar el nas davant de l'art barroc —llevat de la música— s'ha considerat, durant força temps, un cert senyal de bon gust. Si parlem de vins, jo mateix he pontificat sobre la puresa, l'exactitud i l'austeritat com a valors màxims d'alguns grans vins. Ara bé, és realment necessari tot aquest ascetisme? No podem confessar sense avergonyir-nos que —per exemple— ens hem emocionat a l'interior del monestir d'Einsideln? No podem delir-nos, de vegades, amb alguns plaers desmesurats i decadents? La prosa de Carpentier, un arròs a la cassola —gran exponent del geni barroc de la nostra cuina— o, si parlem de vins, una ampolla d'algun dels desmesurats vins d'en Juan Gil —com el Can Blau 2004 que vaig obrir l'altre dia.

El sopar era d'aniversari. El plat principal era un risotto d'arròs bomba de L'Estany de Pals amb porro, brou de pollastre i una generosa quantitat de bolets de diverses menes. El vi va ser un 2004 —ja me'n queden poques ampolles— del Masroig. El conjunt s'allunyava completament de qualsevol sobrietat i podríem titllar-lo, sense embuts, de barroc.


El Can Blau 2004 du carinyena, garnatxa i sirà i el vaig decantar perquè vaig creure que tanta matèria continguda mereixia una generosa estona de contacte amb l'aire. L'aroma era potent, amb madureses de compota gairebé decadent i amb notes de regalèssia i fruita madura. Plenitud exuberant a la boca, amb densitat suau, tanins amorosits i sensacions de glopada plena i opulent. Melós i confitat. Amb la tensió ja força relaxada. Barroc, excessiu, sobrecarregat, impur, boníssim.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Amb els Envinats

Els Envinats són un grup de blocaires amb els que cada dos per tres coincidim en algun acte d'interès enològic. Són gent que en saben i també saben gaudir-ne amb ganes. Actuen d'agitadors socials —en el millor sentit de la paraula— i organitzen uns tastos per a la seva colla i els seus amics que ja són tot un referent a Girona. Els trobareu al seu bloc Envinats, que és un bloc que val la pena d'anar visitant sovint perquè sempre hi trobareu apunts molt encertats sobre vins catalans ben triats.

L'altre dia em van convidar a un dels seus tastos i va ser una experiència molt agradable. Devíem ser unes cinquanta o seixanta persones i vaig tenir la sort de trobar-m'hi dos personatges del món del vi i la comunicació que respecto molt. D'una banda, en Ramon Roset, que escriu un bloc que cal llegir. De l'altra, l'Agustí Ensesa, mestre tastavins, col·laborador de Dominical, fundador del Girovi i de l'Escola de Tastavins del Gironès. Tastar al seu costat va ser un privilegi.


Els amics Envinats ens van preparar vuit vins de quatre cellers de l'Empordà. En David Molas ens va presentar el Blanc dels Aspres 2011 i S'Alou 2008. De Terra Remota vam tastar el Caminante 2011 i el Camino 2010. A continuació en Joan Fabra ens va presentar el Masia Carreras blanc 2010 i el Martí Fabra Vinyes Velles màgnum 2008. Per acabar, la Maria Jesús Polanco en va presentar el Sota els Àngels blanc 2011 i Sota els Àngels negre 2008. Després va arribar el moment de sopar i encara va aparèixer alguna altra ampolla de vi empordanès.

D'aquest quatre cellers i dels seus vins ja n'he parlat a bastament en diversos articles en aquest bloc. No voldria acabar, però, sense destacar tres d'aquests vuit vins. D'una banda, el delectable S'Alou 2008, un vi que he tingut la sort de tastar —i beure!— en diverses ocasions recents. Vaig escriure això i no em desdic gens ni mica del que vaig dir aleshores. Aquesta nova ampolla m'ha confirmat —si encara calgués— el que ja pensava i les opinions concordants d'en Ramon i l'Agustí em deien que no vaig errat. 


L'altre vi memorable d'aquella nit va ser, per a mi, el Masia Carreras blanc 2010, un vi que he anat seguint cada anyada —la primera va ser la del 2003— i pel que sempre he sentit un interès especial. En Joan ens explica que el vi procedeix d'una vinya molt antiga, plantada just després de la fil·loxera amb ceps híbrids, una vinya on hi ha una barreja de varietats blanques i negres com la garnatxa, la carinyena i el picapoll. La criança amb les mares s'ha perllongat tot un any, sense usar bótes noves. El resultat és espectacular ara mateix —i encara potser ho serà més en el futur. No sé si en Joan omple algun màgnum amb aquest vi, però sembla talment la mena de vi que hauríem de comprar en ampolla grossa i deixar que evolucioni durant una bona temporada. L'equilibri de sensacions de fruita i criança és impecable —cap nota fustenya desafinada— i al nas hi ha un munt d'aromes complexes i atractives, de fonoll i anís i tota mena d'herbes.

La tercera ampolla de la que em plau parlar és també obra d'en Joan Fabra —aquest "crack" de l'Empordà, de tarannà modest i de gran coneixement. El seu màgnum de Vinyes Velles 2008 va passar de l'ampolla a la copa en pocs minuts i va caldre que tinguéssim el seny d'esperar ben bé una mitja hora si volíem apreciar-ne plenament les virtuts. El premi per als que vàrem saber esperar va ser força gran. Era un vi amb un bon pes i amb recorregut impecable, clàssic i opulent, amb força i capacitat de créixer. Ben allunyat del S'Alou i, nogensmenys, també enfilant-se cap a l'excel·lència.

dimecres, 21 de novembre del 2012

La força del temps

Hi havia un anunci, fa temps, que es preguntava si l'autèntic luxe no era l'espai. Jo em pregunto si l'autèntic luxe no és el temps.

No vull parlar ni de Kant ni d'Einstein, sinó d'alguns vins que he begut recentment i que, en la meva opinió, han assolit la grandesa per la força combinada del temps i de la seva virtut intrínseca. Són tres ampolles de collites que ja en podríem dir antigues i que el temps les ha fet com són ara. Ja sé que, per motius que no puc entendre, el vi "vell" ha perdut la credibilitat. No tenim temps per esperar que un vi maduri i es veu que el mercat vol vins joves. Aleshores, fent de la necessitat virtut, fa temps que se'ns diu que no, que no té sentit esperar, que els vins es malmeten, que no hi ha res com la fruita d'un vi jove, que ara toca beure els 2010...


La primera ampolla és un Finca Malaveïna 2003. A l'etiqueta hi diu que està fet amb un 40% de merlot, un 10% de garnatxa i la resta a parts iguals entre sirà i cabernet. Se'n van ver 28.468 ampolles i em sap greu pensar que la majoria d'aquestes ampolles ja fa anys que es van buidar, molt abans que el vi pogués desenvolupat les virtuts impressionants que jo hi he trobat ara. De fet, jo mateix n'he quedat sorprès. He tastat molt bones ampolles de Malaveïna, però aquesta potser les supera totes. Aromes molt complexes i perfectament netes, amb sensació de profunditat i concentració. A la boca hi entra com una gran esfera que es va desfent en capes consecutives (com una ceba) i després es va allargassant sense perdre l'equilibri. Ple de vida, però també ple de maduresa, ple de temps. Magnífic!


Dec a l'Adrià —el fill d'en Josep Lluís Pérez— el plaer de tastar un màgnum de Cims de Porrera 1997. La guineu —que no les pot haver— diria que va ser una collita fluixa, però ja us asseguro jo que aquest màgnum, que fins avui ha dormit al celler de Porrera, és una de les coses més delicioses que he tastat darrerament. És ben cert que els paladars massa acostumats als vins joves (pa tou?) hi posarien objeccions, però la llarga i plaent suavitat d'aquest vi, begut avui, ens incita a reflexionar sobre fins on pot arribar un priorat de quinze anys.


I la darrera ampolla de la que voldria parlar —però em mancaran les paraules— és un Reserva Particular de Recaredo 1984. He tastat aquest vi en dues ocasions memorables, sempre a les galeries de les caves de Recaredo, amb l'ampolla acabada de degollar, després d'un quart de segle de temps de criança. De la primera vegada ja en fa uns dos anys i mig. La segona va ser ara fa poc, quan vaig tenir l'honor de ser convidat a la celebració dels 50 anys —i 39 collites— de la Reserva Particular. Que jo parli aquí d'aquest vi sublim, quan en aquella festa hi havia alguns dels millors experts, només em podria dur al plagi o al ridícul. Podria parlar —això sí— de les meves sensacions, del meu personal èxtasi —que no deu interessar ningú. En lloc de fer res d'això, em limitaré a fer una reflexió molt concreta: Situem-nos a l'any 1984 i pensem en en Josep Mata Capellades i els seus fills fent aquest cava, seguint uns principis que, possiblement, només podem entendre ara que han passat vint-i-cinc anys. Ni el rendiment immediat, ni l'èxit fàcil, ni molt menys cap tripijoc mediàtic podien moure'l a fer el que calia fer per aconseguir això que ara jo he begut. Només el devia moure fer les coses com creus que s'han de fer, amb obsessió per la perfecció. I posar-les a les mans del temps.

diumenge, 18 de novembre del 2012

Domini propi

El setembre de l'any 2008 vaig decidir-me a obrir in blog a blogspot.com. Aquell estiu creia que ja coneixia tots els cellers de l'Empodà i no podia entendre que els vins de l'Empordà no fossin coneguts i apreciats arreu com els coneixia i els apreciava jo mateix. Amb l'atreviment que dóna la ignorància, vaig començar a escriure els primers articles d'aquest blog. La motivació era doble. D'una banda, volia fer alguna cosa per ajudar a "normalitzar" la situació del vi català —que en aquell any 2008 encara era absurdament anormal— i, a més, volia donar sortida a una certa necessitat interior d'expressar-me amb paraules —jo que m'he guanyat la vida com a matemàtic.


Han passat quatre any plens d'experiències enològiques —i, per damunt de tot, enogràfiques— i jo m'he anat fent conscient de la meva ignorància i de la magnitud del projecte que m'havia plantejat. En aquest mateix temps, el vi català ha anat guanyant el reconeixement que es mereix i sembla mentida, ara mateix, el creixement que ha experimentat la nostra enografia en aquest temps relativament curt.

Després del premi del 2010 i després de veure que el que jo escrivia ho llegien milers de persones, vaig pensar que havia arribat el moment de tenir una adreça pròpia, no subordinada a blogspot.com —més encara quan Google va començar a afegir el sufix .es a la meva adreça. He publicat 170 articles que fan referència a 177 cellers catalans. Esperonat per aquest mateix blog, he recorregut la nostra enografia com mai no ho havia fet. He sentit l'íntima satisfacció de parlar d'alguns grans vins catalans quan eren encara un projecte incipient i desconegut. He dit sempre allò que jo pensava sense sotmetre'm a cap altre condicionant que no sigui la tirania de la la meva pròpia consciència. Ja feia massa temps que creia que em calia un domini propi.

L'adreça que m'hauria agradat —l'adreça que semblava més natural— era vinsdecatalunya.cat, però el 30 de desembre del 2010 una empresa de Vilafranca havia registrat aquesta adreça que ara és la porta d'entrada  d'un cert projecte comercial de promoció dels vins catalans —que jo celebro que existeixi, però que res té a veure amb el meu blog. Descartat el .cat i descartat també el .com —que no s'adeia gens ni mica amb el caràcter no comercial d'aquest blog que jo escric— he optat per

vinsdecatalunya.org

i a partir d'ara em trobareu, doncs, en aquesta adreça —encara que l'antiga adreça de blogspot seguirà funcionant, per tal de no perdre els enllaços que s'han anat creant en aquests quatre anys de vida.

Espero que em seguiu visitant!

dimecres, 14 de novembre del 2012

Festa major a Porrera

Els colors de la tardor d'enguany no acaben de tenir la brillantor d'altres anys. Fins les vinyes —les roges carinyenes, per exemple— tiren més a marró que a aquells grocs i vermells que tan bells són, a Porrera, el mes de novembre. Però tant se val perquè sempre que retorno a Porrera trobo que és bonic, tant si plou com si fa sol. Hi vaig sempre pel coll de les Marrades, perquè així veig millor les vinyes de la Mallola, de la Coma, de Terracuques, dels Perers... I aleshores m'enfilo a Sant Antoni per mirar la vila des de dalt i per contemplar els ceps dels drets costers que miren el barranc, amb el sòl de llicorella que sembla de mirallets.


El Tasta Porrera és una de les festes populars relacionades amb el vi que trobo més reeixida. D'alguna manera, els cellers de Porrera han aconseguit mantenir —que duri!— un ambient relativament tranquil i amable, mentre tantes altres festes estan seguint un camí de massificació —fins i tot xavacaneria— que les fa, per a mi, cada vegada menys atractives. Hi havia força gent, és cert, però sense ser cap gernació, i el dia era clar i temperat, gairebé perfecte. Cal felicitar l'Associació de Cellers de Porrera per oferir-nos aquesta festa, lamentant, això sí, que aquest any hi va haver cinc cellers que no hi van ser presents.

 

Dels vins de Porrera, què us en puc dir que no s'hagi dit? Vaig poder tastar l'immens Vinyes Altes 2008 i el prematur Ferrer Bobet 2010. També el madur i opulent Idus 2009, denigrat per una certa guia de color verd (el mateix Lluís Llach em va dir, sorneguer: "Deixa'ls que malparlin de nosaltres, tu i jo ja sabem què hi ha a dins de l'ampolla"). Em va agradar molt —no és el primer cop— el Roquers de Porrera 2009 del Celler de l'Encastell, de les vinyes del mas d'en Caçador, que són aquelles que es veuen, enfilades cap a la carena de la Serra Alta, quan vas de Porrera a Torroja i puges fins el collet del Pere Joan. Però... si n'hagués de triar només un, si em calgués escollir, potser triaria Les Eres 2007 de Joan Simó. Quines aromes més múltiples i complexes! Quina força amorosida i allargada! No em van sorprendre gens les qualitats d'aquest vi de Porrera, perquè ja coneixia la gran collita 2005 —de fet, en tinc una ampolla desada al meu petit celler. El vi procedeix d'una vinya de carinyena molt vella que du el mateix nom que el vi i també incorpora cabernet del Molar (el celler diu que es tracta del cabernet més vell del Priorat, plantat l'any 78), garnatxa peluda vella de Bellmunt i fins una petita quantitat de picapoll.

Vaig marxar de Porrera per la carretera de Torroja. M'enduia records dels vins que havia tastat i de les vinyes que havia vist. També m'enduia una ampolla de Les Eres 2007. M'agradaria tornar-hi aviat.

diumenge, 11 de novembre del 2012

Campions per punts

S'acaba el campionat de lliga de futbol, però abans de proclamar els campions definitius, s'aplica a cada equip uns coeficients que tenen en compte:
  • El percentatge de jugadors autòctons.
  • El pressupost del club.
  • El disseny de la samarreta.
Aleshores, combinant aquests elements, convenientment ponderats, s'arriba a la classificació final.

No, la lliga de futbol no funciona així, però aquesta simulació sí que reflecteix prou bé el modus operandi de la Guia de Vins de Catalunya. Res a objectar. Entre altres coses, res a objectar perquè els autor de la Guia expliquen clarament i sense embuts què és el que fan.

M'ha vingut al cap aquesta comparació futbolística perquè fa pocs dies vàrem tenir l'oportunitat de tastar els millors vins —vol dir els vins amb la puntuació més alta, després d'aplicar els barems— de la nova edició de la Guia.  Va ser una ocasió esplèndida per gaudir d'uns vins meravellosos, d'uns vins que fan il·lusionar. Res m'agrada més que veure, any rere any, com cada cop em costa més seguir el ritme dels vins de Catalunya —malgrat que hi esmerci, cada vegada, més temps i més esforç.

Vins excelsos i persones compromeses amb la seva feina. Malauradament, l'espai que es va triar aquest any no ajudava gens ni mica a que aquests vins poguessin expressar-se en tota la seva plenitud. Empentes i sensació de claustrofòbia i anxovament;  música "disco" fortíssima i llums de les que quan jo era jove en deien "psicodèliques"; escopidors escassos i oiosos; ampolles calentes... Calia una gran capacitat d'abstracció per poder tastar mínimament bé alguna cosa. Reunir tots aquests vins magnífics té un immens valor. Fer-ho en condicions dignes hauria convertit la festa en un esdeveniment memorable.


Hi havia tanta excel·lència en aquella cova anomenada Otto Zutz que no puc pas fer ni un retrat aproximat del que vaig tastar. Però sí que vull deixar constància de mitja dotzena de vins que em vam impressionar i de vins dels que he pres nota de cara a poder, un dia, conèixer-los més a fons.
  • Tres vins negres gegantins. D'una banda, el Vd'O 2.09 de Vinyes d'Olivardots. És la collita 2009 d'una vinya molt vella de carinyena sobre terreny de sauló que hi ha a tocar d'aquest celler de Capmany. D'aquesta vinya i d'aquest vi en vaig parlar aquí, amb motiu de la collita 2008. Una joia amb un segell aromàtic que a mi em diu "Olivardots". El Ferrer Bobet Selecció Especial 2009 també em va semblar d'una estatura immensa: un altre vi per reivindicar les nostres vinyes velles de carinyena —i l'art dels nostres enòlegs. Finalment, el Tros Negre 2010 de l'Alfredo Arribas em va esgarrifar per la seva perfecció i complexitat. Aquí parlem de garnatxa, però d'una garnatxa transformada en un líquid eteri, singular i difícil de contextualitzar, que incita a la reflexió.
  • Dos blancs imponents, ambdós de garnatxa blanca: El Tros Blanc 2010 de Portal del Priorat i el sorprenent Brisat 2011 d'Orto Vins. Cadascun d'ells requeriria —si els vull fer un mínim de justícia— un llarg article en aquest bloc que, si puc, escriuré.
  • Una col·lecció de vins blancs excel·lents i molt atractius, alguns dels quals no coneixia. Per exemple, el picapoll criat en acàcia Pd'A 2011 de Solergibert; el Tern 2011 d'un celler relativament nou de Batea; el Xarel·lo Macerat 2011 de Coma Romà; el macabeu de Sàtirs 2011 d'Arché Pagès; el Quintà Blanc 2011 de Bàrbara Forés; el Bouquet d'Alella 2011...
  • La bona notícia de la incorporació de la Cooperativa d'Ulldemolins en una nova etapa de qualitat de la que Les Pedrenyeres negre 2009 n'és un bon exemple.
  • ...I tantes altres coses delectables!
És ben lamentable que hi hagi alguns cellers catalans que encara s'aferrin a la postura absurda de no voler participar a la Guia de Vins de Catalunya.

dimecres, 7 de novembre del 2012

Batlliu de Sort: any dos

En aquests dies de Tots Sants, al Pallars Sobirà hi ha hagut grans nuvolades, moments amb ullades de sol esplèndides i llargues estones de pluja. He visitat Esplà i Romadriu, he caminat per les valls de Santa Magdalena, he comprat una "Peça d'Altron" a la Fira de Sort i he tornat a tastar els vins de la segona collita de Batlliu de Sort. Fa poc que vaig pujar a la borda de Cebrià —a tocar dels nou-cents metres d'alçada—  i amb en Rabasa, l'Aleix i en Ramon vàrem estar tastant el seu Biu Blanc 2011 i el seu Biu Negre 2011, mentre plovia a les vinyes i al celler anava fermentant la verema del 2012. Ara, en aquest moment en que la sensació de tardor és més plena, he tornat a obrir dues ampolles d'aquests vins i he vist que les bones sensacions que vaig notar al celler no eren pas cap miratge.


Fem un parèntesi per parlar de pluges i de temperatures. Observem —per posar un exemple— els valors climatològics de Mâcon: 859.3 litres per metre quadrat de pluja anual; temperatura mínima mitjana de 7.4 graus; temperatura màxima mitjana de 16.1 graus. Comparem-los ara amb els del Batlliu de Sort segons l'Atles Climàtic Digital de Catalunya: 867.0 litres per metre quadrat de pluja anual; temperatura mínima mitjana 3.8 graus; temperatura màxima mitjana 16.7 graus. La semblança és molt gran. És clar que aquesta similitud climàtica no farà, per ella mateixa, que del Batlliu de Sort en surti automàticament un Pouilly-Fuissé, però trobo que val la pena prendre nota de quin clima estem parlant quan parlem del Batlliu de Sort, entre Olp i la Bastida.


El Biu negre 2011 és un pinot noir sense fusta que val la pena de conèixer. És vermell lluent i, quan ha agafat una mica d'oxigen, és fruitat i té un atractiu immediat i directe. Més enllà, és d'aquells vins que t'omplen la boca amb bones sensacions de fruita saborosa i fluida. Mentre el paladejava, pensava en una frase que he sentit a dir al Quim Vila i que pot semblar ridícula si s'escolta fora de context: aigua de fruites. Només que tingués una miqueta més de complexitat —un pas per bocoi, una criança que no el desvirtuï— podria esdevenir, potser, un vi remarcable i profund.

La collita 2010 del Biu Blanc (en vaig parlar aquí) era una mena de cosa que potser algú podria considerar estrafolària però que jo estic content d'haver tastat: era un pinot noir vinificat en blanc amb qualitats estranyes i desconcertants, però que incitaven a la reflexió. El que hi ha a les ampolles del Biu Blanc 2011 no té res a veure amb allò. Es tracta d'un vi de riesling amb un cert percentatge de viognier que m'ha semblat excel·lent, expressiu i al mateix temps seriós i exacte, amb força fruita blanca i algun toc inequívocament riesling. El cupatge amb viognier sembla un encert perquè el vi té un volum fresc i melós, que s'allargassa sense perdre l'equilibri entre acidesa, dolçor de fuita i tonalitat. M'ha semblat que era un vi molt bo, sorprenentment, inequívocament bo.

Són dos vins que s'oposen al tedi i em conviden a seguir recorrent la nostra enografia, sense por de caure, ni a curt ni a mitjà termini, en l'avorriment o la displicència.

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Pardas, quatre anys després

Aquest bloc d'Enografia de Catalunya va començar el 2008 i un dels primers articles que hi vaig publicar —potser el primer article mínimament digne— feia referència al celler Pardas, que és a Can Comas, a tocar de la llera del Riu de Bitlles, entre Terrassola i Sant Pere. Gràcies a l'Oleguer, de Vins Noé, jo havia tastat el cabernet franc de Pardas —i també l'Aspriu i m'havien impressionat. En aquell temps, el celler Pardas encara no tenia l'anomenada que té ara i a mi em va semblar que havia fet una troballa important que s'esqueia que donés a conèixer a través del meu bloc.


El novembre de 2008, ara fa pràcticament quatre anys, en Ramon Parera em va rebre a can Comas —potser amb una certa perplexitat perquè, encara que ara ens sembli estrany, fa només quatre dies, una persona que s'interessés per conèixer els vins al lloc on es fan era un ésser estrany i fora de context. Vaig escriure això i, si ho llegeixo ara que han passat quatre anys, hi puc trobar unes premonicions divertides. Per exemple, sobre el paper que jugarien el xarel·lo i el sumoll al Penedès, o sobre la solidesa del projecte d'aquest celler tan engrescador.

Al final d'aquell article explicava que havia vist com fermentava un sumoll que "serà una novetat interessantíssima". És clar que es tractava del most que es convertiria en el Collita Roja 2008, un extraordinari negre de sumoll —i una mica de marselan— que ja és tot un referent.


En un dia plujós i rúfol d'aquest octubre en que la tardor va venint a estrebades —quatre dies amb calor d'estiu i una ploguda més fresca— he pogut, finalment, acceptar la invitació que en Ramon em va fer a la fira "Els Nous Penedès" del mes d'abril d'enguany (vegeu això) i tornar, quatre anys després, a Can Comas. M'han rebut en Jordi Arnan i els seus col·laboradors. El dia convidava a aixoplugar-se prop d'un foc i el foc suggeria la torrada. Han aparegut els embotits, els formatges i les anxoves; hem obert ampolles de sumoll rosat —fins un increïble sumoll rosat 2007, en la seva plenitud. La pluja, quan és fina i constant, té la facultat de distorsionar el pas del temps, que s'alenteix. En aquest estat de suspensió temporal —la pluja cau lentament i les llesques es van torrant— anem parlant de vins, de vinyes, de bótes i de criances. Parlem del sumoll, de la seva grandesa potencial i dels reptes que planteja; parlem dels vells i torturats ceps de sumoll de la finca de Can Comas. En un cert moment, en Jordi obre una ampolla de Collita Roja 2009.

Ara sóc a casa i recordo l'estona que vaig passar a Can Comas i els vins que hi vaig tastar. Tinc al meu costat una ampolla de Collita Roja 2009 que bec en copa Borgonya. La meva fràgil memòria sensorial s'esforça a comparar-lo amb el 2008 que vaig tastar, a peu dret, fa mesos, i que tant em va emocionar.

Si el nom d'aquest vi us recorda Dashiell Hammett, aneu ben encaminats. Em sembla que els autors volien dir-nos que és un vi que es fa amb patiment i amb "sang i fetge", un vi que sorgeix de vinyes impossibles. El resultat de tot aquest esforç i tota aquesta intel·ligència té una elegància atractiva, feta d'aromes voluptuoses i polièdriques. Em sembla trobar-hi moltes flors sobre un fons de fusta subtil. Hi ha tremp i frescor, una incipient cremositat embolcallant i una fluïdesa persistent. Hi ha molta personalitat i fruita neta. Hi ha una puresa inusual, fugissera. Penso en el Gaintus, penso en aquell Échezeaux d'Arnoux que duc a la memòria... El Collita Roja 2009 m'incita més al plaer dels sentits que no pas a un expressionisme verbal estèril.

Si no teniu al celler cap ampolla de 2008, ja no hi sou a temps, perquè aquella primera collita mítica s'ha exhaurit. No badeu i percaceu una ampolla de 2009, mentre n'hi hagi. O millor, mitja dotzena, perquè sóc del parer que d'aquí uns anys aquest vi podria ser monumental. El 2010 no existirà; el 2011, a la bóta, estava en aquell moment en que es tanca sobre ell mateix; el 2012 està acabant la fermentació i és un esclat de fruita i matèria. Són vins que m'inciten a l'avarícia que és, segons el DLC, en primera accepció, el desig excessiu i desordenat d’adquirir riqueses per guardar-les.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Alguns vins (però pensant en Recaredo)

La festa d'abans d'ahir a les entranyes de Recaredo em va commoure fins el punt que avui m'imposo parlar d'altres coses i d'altres vins. Si voleu conèixer els fets, en Ramon Francàs ho va explicar de manera impecable al seu bloc. Si voleu conèixer les meves sensacions, potser aquestes traspuaran un dia en aquest bloc meu i vostre. Aquest dia no és avui, encara:

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure [...]
[...] Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d'aquest moment?
(G. Ferrater) 


He obert una ampolla del nou vi de l'Albert Jané. És un Priorat que surt de vinyes velles boniques de garnatxa i carinyena. (M'agrada llegir "carinyena" a l'etiqueta, amb totes les lletres!) No en sé pas gaire coses, d'aquest vi. No he visitat l'Albert des dels temps en que el seu celler era un garatge dels Guiamets, però els seus vins, que vaig bevent sovint, em diuen prou coses per ells mateixos. Aquest d'ara du el nom de Ritme 2010 i és vermell fosc i viu, de nas seductor i potent, atractiu i fruitat, gran quan agafa aire. A la boca em sorprèn el seu estil més fluid del que m'esperava. És llaminer, atractiu, lineal i net. El bevem amb plaer i l'ampolla gairebé se'ns fa curta.

L'altra ampolla de la que em plau fer un apunt avui és un Abadal 2007 Selecció 25 Aniversari. L'havia tastat fa uns anys i m'havia semblat que estava encara massa dur i li calia temps d'ampolla. I tant! Com ha evolucionat! Quina densitat d'aromes! Compotes i fustes ben integrades, maduresa, esfericitat, plenitud. Tanins, caràcter i força —que s'amoroseixen a la boca i es tornen fluids. Quin equilibri més bonic de fruita i solidesa! Aquest celler d'Horta d'Avinyó m'ha donat tants vins memorables —penso en el seu Nuat 2008 que tinc ara al meu davant, a dins de la vinoteca, i en el Selecció 2001 del que, ai las!, ja no me'n queda cap ampolla.


M'he entretingut parlant de dos vins delectables. Però encara no em puc treure Recaredo del cap.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Els vins naturals de l'Abel Aguadé

El 9 de febrer de 1616, Benet Aguader, de Constantí, es casa amb Elisabet Manyer, donzella, i s'estableixen a Renau, que en aquella època té uns 25 focs. Deu generacions i tres-cents setanta-un anys em separen d'aquest primer Aguader de la meva nissaga que he pogut documentar. Els noms són Josep Aguader Manyer, Pere Aguader Recasens, Jaume Aguader Parera, Josep Aguader Segarra, Francisco Aguader Rull, Francisco Aguader Gils, Josep Aguadé Ferrer, Martí Aguadé Esteve, Rafel Aguadé Juan i jo. D'aquests, els set primers van néixer a Renau mateix i va ser el meu besavi Josep Aguadé Ferrer el que va marxar. Primer, a la colònia Gomis —després, a Barcelona.

Quan vaig saber que hi havia un homònim meu que feia vi a Bràfim vaig cuitar a conèixer-lo. Es tracta de l'Abel Aguadé que, amb el nom de Sant Roc, elabora des de fa un parell o tres d'anys una quantitat molt petita de vi blanc sota els paràmetres del vi natural i sota el lema de "La terra és vida, respectem-la". Si aneu a Bràfim no us costarà gens trobar l'Abel: només cal que feu cap a Cal Garriga, al mig del poble, una botiga de productes locals —hi trobareu els vins de Padró, evidentment, i també moltes coses interessants, incloent el vi propi de l'Abel— i també una masia senyorívola que és digna de conèixer.


La meva experiència amb els vins naturals és curta i, al mateix temps, està plena de clarobscurs, però els dos Sant Roc que he tastat m'han semblat interessantíssims. Hi ha el el Sant Roc Xarel·lo 2011 i el Sant Roc Macabeu 2011 i ambdós procedeixen de vinyes pròpies de l'Abel Aguadé, conreades amb extrema precisió. L'Abel, que és enòleg i coneix bé, per tant, tots els paradigmes de l'enologia, ha estat capaç de no aplicar-ne gairebé cap i fer —en paraules d'un altre autor de vi natural amb qui vaig parlar fa uns mesos— viticultura del segle XVII —amb els coneixements del segle XXI.

Aquest vins, segons em sembla a mi, estan tan vius que una nota de tast feta en un moment concret de la seva evolució constant pot tenir un interès força relatiu. En tot cas, sí que vull deixar un apunt de les sensacions que aquestes dues ampolles m'han generat. En contra del que jo esperava, el Macabeu era més net, més elegant, més lineal que el xarel·lo, i tenia un nas incisiu i amb un punt salí —però va ser el xarel·lo el que em va seduir!


El Xarel·lo era interessantíssim perquè vivia en el difícil equilibri entre la dimensió i consistència que li atorgaven la presència conspícua de les mares i el risc d'una carnositat una mica pesant. Al nas ja s'hi notava la densitat neta, penetrant i força pura d'un vi atípic, molsut i llaminer que es presenta d'aquella manera que en anglès en dirien assertive, sense perdre el rigor.

M'ha agradat fer la coneixença d'aquestes microvinificacions peculiars, artesanals i poc conegudes, fetes per un Aguadé. Són vins que, com he dit abans, et transmeten amb força una agradable sensació de matèria viva.

dissabte, 6 d’octubre del 2012

El pròleg

He acabat de llegir Washington Square en l'edició de Penguin classics. La història —ja la coneixeu: la noia bleda, el pare inflexible, el noiet caça-dots i la tieta fantasiosa— és absolutament trivial i els personatges, en una primera lectura, semblen simples caricatures. Quan el llibre va sortir, el 1880, la crítica el va menystenir completament i la paraula que més es va utilitzar per descriure'l va ser "common-place". El propi Henry James no se'n devia sentir massa satisfet, perquè en una carta al seu germà William deia que "the only good thing in the story is the girl" —i aquesta noia era "not constituted to inspire a romantic passion". Jo mateix, que em confesso seduït per les dones de les novel·les de Henry James i, encara més, per la seva prosa precisa com l'aritmètica, he passat per les dues-centes pàgines del llibre sense entendre exactament on podia amagar-se l'interès d'aquesta historieta.

Després de llegir el llibre he llegit la introducció de trenta-vuit pàgines de Martha Banta que es troba a l'edició de Penguin. Tot ha canviat. He llegit sobre New York a la segona part del XIX i sobre la Washington Square. Marta Banta m'ha instruït sobre el concepte de romanticisme versus realisme a Henry James i sobre com aquesta obra primerenca de James ja insinuava el camí que havia de seguir aquest escriptor en les seves obres posteriors, a partir de The Portrait of a Lady. I, per damunt de tot, aquesta introducció de Martha Banta m'ha descobert matisos que no sospitava a la personalitat d'aquesta "not ugly [] not clever [] not abnormally deficient [] dull, plain, common-place young woman" que protagonitza l'obra.

On és la veritat?
  • El pròleg m'ha revelat la veritable bellesa oculta de l'obra?
  • O potser la impressió primerenca que m'ha fet el llibre —sense la contaminació de cap exegeta lletraferit— és la que és realment vàlida?
  • O, encara, la recreació de la prologuista i la re-interpretació de l'obra que m'ha generat tenen un valor en elles mateixes, independent de la voluntat del propi Henry James?
  • Finalment, si acceptéssim que el fi justifica els mitjans, encara que les elucubracions de la Martha Banta no tinguin cap mena de fonament, queden justificades pel fet d'haver augmentat enormement el plaer que aquest llibre m'ha produït? 
He obert una ampolla de La lluna la pruna 2008 —el monestrell més atlàntic que no pas mediterrani de la Irene Alemany i en Laurent Corrio— i he pensat que les reflexions anteriors es poden aplicar, amb molta exactitud, al món del vi. Els punts de contacte entre aquesta ampolla d'avui i l'heroïna de Washington Square són evidents. És un vi que no sembla que estigui fet per "despertar cap passió romàntica" i, com passa amb la noia de la novel·la, si el tastes amb poca atenció et pot arribar a passar desapercebut. Però, si hi pares més atenció, si llegeixes més aprofundidament —si tens un bon pròleg— l'elegància d'aquest vi del Garraf, escàs i poc conegut, la fruiteta que amaga, la netedat que transmet... poden acompanyar-nos magníficament mentre llegim Henry James en aquests dies de tardor bonancenca.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

La importància dels cigrons

L'altre dia, a la seu de Recaredo, en Ton Mata m'explicava amb vehemència la importància dels cigrons.

En primer lloc —com que tots sabem que hi ha cigrons i cigrons— diguem que estic parlant del "cigronet de l'Anoia", que és una varietat de qualitats delicioses, tradicional i exquisida, impossible de trobar fins no fa gaire. Diguem també que parlo de cigrons de cultiu biodinàmic que Recaredo planta a les seves finques de guaret i que juguen un  paper importantíssim en la regeneració natural d'aquestes finques, abans que s'hi torni a plantar la vinya.

He menjat Cigronets de Can Credo per dinar, aquest dissabte plujós que és el primer dia que sembla realment de tardor. La Núria els ha cuinat amb espinacs i morro de bacallà i el resultat ha estat d'una rotunditat pràcticament sensual. És un cigró saborós i tendre, consistent i de pell subtil, que absorbeix magníficament el gust del bacallà i el fa seu. Per coherència, el tomàquet llarg —de Vilafant— que acompanyava el plat l'hem amanit amb l'oli de Can Credo.


Al subsol de Recaredo, mentre tastàvem coses inexplicables —i.e. que seran explicades quan arribi el moment de la seva revelació— en Ton em deia que si decideixes fer una viticultura que col·labori amb la natura en lloc d'oposar-s'hi, et veus necessàriament abocat a tenir en compte tots els processos agrícoles d'una manera global. Aquest convenciment és el que els ha dut a triar els cigrons com a aliats seus en  el manteniment del cicle natural del nitrogen.

Els cigrons que he menjat per dinar es van plantar el mes de maig a la que fou la Vinya del Savall, un terreny que ara estarà en repòs uns vuit anys fins que el sòl s'hagi recuperat i s'hi pugui tornar a plantar vinya. Per celebrar la primera collita d'aquest cigró petit, vuit restaurants de l'Alt Penedès proposen plats fets amb aquesta lleguminosa concreta. Es tracta de La Cava d'en Sergi i Cal Blai de Sant Sadurní;  El Cigró d'Or i Cal Ton, de Vilafranca; Cal Pere del Maset, Cal Saldoni i Cal Xim de Sant Pau d'Ordal; i Sol i Vi de Subirats.

M'agrada la manera d'entendre la viticultura que es respira a Recaredo. M'agrada l'esperit inquiet d'en Ton Mata i la seva aposta per la "innovació a partir del respecte als cicles de la natura". Mentre tastem un líquid preciós i escàs que es convertirà —no abans de l'any vint!— en un cava Recaredo, en Ton em diu que, de la mateixa manera que voler fer el millor cava possible els ha dut a ser viticultors, voler la millor vinya possible els duu a ser pagesos en el sentit més global i més noble de la paraula.

dijous, 27 de setembre del 2012

Paralipomena

El meu avi Martí Aguadé Esteve va néixer al monestir de Santes Creus, al terme municipal d'Aiguamúrcia i fa temps que visito els arxius històrics comarcals i diocesans per mirar d'esbrinar què hi va anar a fer el meu besavi a Santes Creus —on sembla que només hi va viure tres o quatre anys— però encara no tinc una resposta clara, si bé he trobat papers antics que parlen de testaments, de llegítimes i d'hipoteques. Aquest neguit per entendre els meus orígens m'ha dut més d'una vegada a Aiguamúrcia i ara hi he trobat una petita joia que —si bé no té relació amb els meus neguits genealògics— sí que té una relació clara amb el món de la viticultura i el vi que, fet i fet, és el tema d'aquest bloc.

Al terme d'Aiguamúrcia hi ha el Mas Regany i en aquest mas la Emma Lehnberg i en Jesús Baixas hi cultiven, de manera ecològica, macabeu, parellada, ull de llebre, sirà i també un encreuament de petit Bouschet i garnatxa, que és una varietat amb molt de color. El que és singular és que d'aquests raïms no en fan pas vi, sinó que únicament en fan most. Un most exquisit que jo ni coneixia ni sospitava i que, ara que l'he tastat, crec que té tot el dret a figurar en aquestes pàgines dedicades als vins de Catalunya.

Fan un most de parellada i macabeu i també un rar most negre d'ull de llebre, sirà i la varietat aquella obtinguda per encreuament de garnatxa i petit Bouschet. Són begudes fragants, delicioses, que no poden deixar indiferent cap aficionat al millor vi. Ara que hem après a valorar més que mai les qualitats primàries del vi, el most Baixas–Lehnberg ens pot sadollar magníficament.

Tracteu-lo com un vi —com un vi excel·lent— i, si realment voleu apreciar-ne les virtuts, beveu-lo en una bona copa, com la Riedel chardonnay que surt a la fotografia.

Paralipomena: paraula grega que significa "coses omeses". Mai no havia parlat de most en aquest bloc. Potser caldrà fer-ho.

dimarts, 18 de setembre del 2012

"Passió equilibrada i el·laborada"

La verema del 2004 al Priorat va fer-se molt més tard del que és habitual. De fet, tot el cicle vegetatiu s'havia anat alentint —la brotada va arribar a l'abril— perquè l'hivern va ser força fred i va ploure molt, mentre que a l'estiu gairebé no va caure ni una gota. Crec que hi va haver vinyes que es van arribar a veremar el mes de novembre, després d'una tardor modèlica.

La qualitat del raïm d'aquell any ja és llegendària i les ampolles de Priorat 2004 que hagin perviscut dins avui poden confirmar l'excel·lència d'aquella collita generosa i plenament madura.

Si tinguéssim una major estimació per aquestes collites excepcionals, si tinguéssim més paciència per deixar que cada vi arribi a la seva perfecció —sense venerar el que és merament vetust, sinó apreciant el que ja és madur i complex— ara seria més senzill, més habitual, poder obrir alguna ampolla de Priorat del 2004 —o del 2001. És segur que hi ha ampolles d'aquestes que encara reposen en algun celler, però la major part deuen haver-se buidat —prematurament...

Aquest vespre he escoltat la música immensament austera i paisatgística de Jan Garbarek a Places. La gravació és del 1977 i hi intervenen Bill Connors amb la guitarra, John Taylor amb el piano i Jack DeJohnette amb la percusió. I he compartit amb el meu fill —que demà ha d'emprendre un viatge que l'allunyarà de casa durant una temporada llarga— una ampolla de Coma Vella 2004 del celler Mas d'en Gil. M'ha sorprès fins a quin punt la dualitat evanescència/persistència es manifesta de manera molt similar en la música de Garbarek i en el vi de Mas d'en Gil.

Recordo que el Coma Vella 2004 va ser molt ben valorat quan, en el seu moment, va sortir al mercat. De fet, avui ha superat les meves expectatives. Tinc poca experiència amb els vins de Mas d'en Gil, que he tastat en ben poques ocasions, però el vi d'aquest vespre era suggeridor, elegant, complex i net, i a la boca hi entrava com un nèctar delectable que persistia una bona estona en els sentits, com les notes del saxòfon d'en Garbarek. Un prodigi d'integració, de blanor exquisida. Un argument més per cobejar els Priorats del 2004.

La darrera peça del disc d'en Garbarek es diu Passing i he llegit que un crític hi troba "a restrained passion that is somehow perfectly balanced and elaborated". No sabria expressar millor el que el Coma Vella 2004 m'ha suggerit.

dilluns, 10 de setembre del 2012

Plenitud de l'Empordà

A Cantallops, a l'Alt Empordà, el topònim S'Alou —o Salou— està recollit per l'ICC i fa referència a una torrentera —el Còrrec de Salou— que baixa del collet de la Inglada cap a la Riera de Torrelles. S'Alou és també el nom d'una vinya que hi ha a tocar d'aquest còrrec i és el nom que el celler Vinyes dels Aspres ha triat per al seu vi més sumptuós. Aquest vi es fa a partir dels raïms de la vinya de S'Alou, però també hi intervenen raïms d'altres finques. De fet, el cupatge del S'Alou es decideix a base de triar les millors bótes de cada collita. Se'n fan unes tres mil ampolles.

En aquests dies de final d'estiu, quan un marcat vent d'esperança ens deixondeix, he obert una ampolla de S'Alou 2008 que m'ha seduït profundament. És un vi complex i profund, expressiu i elegant, que ens dóna una sensació de suavitat, d'esfericitat lliscant, d'equilibri. No hi ha arestes ni cap vel·leïtat de sobre-extracció. L'aroma és d'una gran bellesa, amb un puntet confitat, una mica de torrat i una plenitud sense histrionisme. Hi predomina la garnatxa i també hi ha cabernet, carinyena i sirà. És un dels grans vins negres de l'Empordà.

L'altra ampolla memorable d'aquests darrers dies d'estiu ve d'un celler petit de Mollet de Peralada, del que ja he parlat en alguna altra ocasió. Es tracta del Camí de Cormes 2007 de Roig Parals, un vi de carinyena que procedeix d'una vinya de més de cent anys que hi ha al sud de Mollet (vegeu aquest article). 



És un vi de gran riquesa i profunditat d'aromes, amb molta fruita vermella madura, tanmateix, però també amb moltes altres coses més complexes i suggeridores. L'he decantat i crec que li ha anat bé, perquè a la copa la seva potència s'anava expressant pas a pas. A la boca hi trobo un líquid cremós i voluminós, que excita sensorialment i que és persistent i impecable. Per anar degustant a pleret i deixar que ens ompli amb visions d'opulències i textures consistents i delectables.

Si voleu gaudir del Camí de Cormes 2007, no heu de badar, perquè la Jancis Robinson —que va visitar l'Empordà fa poc i va tastar-ne els vins— n'ha parlat molt i molt bé i ara mateix les ampolles d'aquest vi estan fugint veloçment cap el Regne Unit. En Santi m'explica que algun importador britànic volia tota la producció, però ell ha declinat l'oferta perquè els catalans tinguem també el privilegi de tastar-ho. No l'hem de deixar escapar perquè és un vi magnífic que jo diria que pot encara evolucionar molt positivament amb uns anys de criança en ampolla.

He caminat per les vinyes de S'Alou i Camí de Cormes, he estat als cellers, amb els estris i les bótes. En Santi de Roig Parals i en David de Vinyes dels Aspres m'han explicat les vicissituds i les intencions d'aquests vins. Els he tastat i els he begut i els he compartit. Ara són a la meva memòria i també són al meu celler —on esperaran una conjectural maduresa superior. Dir que la virtut d'un gran vi s'exhaureix a la boca seria com dir que una gran música només excita els nostres timpans.

diumenge, 2 de setembre del 2012

Garnatxa i carinyena —blanques

Una tarda del mes de juliol  —és a dir, abans del foc devastador— l'Antoni Roig em va convidar a visitar algunes de les vinyes de Mas Llunes. Ens vàrem enfilar per la banda de la riera de Pontils, per sobre de la Mare de Déu del Camp. Feia un airet de tramuntana, refrescant i agradable, i la visió de la plana de l'Alt Empordà era extraordinària. No sabíem en aquell moment fins a quin punt la tramuntana i el foc sumarien les seves forces, uns dies més endavant, per convertir en un infern una gran part del paisatge que contemplàvem. Però el foc no havia d'arribar a Garriguella i tot aquest primer terme de Les Comes i el Pla de Costoja quedaria estalvi.


Quan tornem al celler, tastem les collites actuals dels vins de Mas Llunes. L'Antoni m'explica amb detall les característiques de la vinificació de cadascun d'ells i, mentre els anem tastant, ell els jutja amb severitat, com s'escau a una persona que percaci l'excel·lència. Els vins d'aquest celler, des de la collita 2001, m'han acompanyat sovint en els àpats empordanesos. Tastar-los tots de manera simultània —incloent-hi una sorprenent garnatxa dolça collita del 2002— i entendre per quins camins han arribat a ser com són, és un plaer i un privilegi.


Vaig escriure sobre el vins de Mas Llunes en aquest mateix bloc, fa força temps. Deixaré per un altre moment parlar de l'Emporion 2005 o el Rhodes 2007—o de l'agradabilíssim Maragda 2011, que tantes vegades he begut en aquest estiu xafogós.  Avui em vull limitar a parlar del blanc Nívia, fet amb garnatxa blanca i carinyena blanca. La singularitat d'aquest vi exquisit comença a la pròpia vinya, on es trien els millors botims, que són els únics que s'usaran. La primera part de la fermentació es fa en dipòsits d'inoxidable, a tretze graus; després, la fermentació continua en bótes noves de roure Allier. Finalment, el vi es cria en aquestes bótes, amb les seves mares, fins el moment que es considera que el vi ha integrat plenament el que la fusta li pot aportar. Se'n fan unes tres mil cinc-centes ampolles.

Aquest vespre he obert dues ampolles de Nívia. Una de la collita 2010 i l'altra —amb una nova etiqueta, molt més atractiva— de la collita 2011. M'ha semblat que havia de ser interessant poder apreciar les diferències entre aquests dos anys i, encara més, l'evolució que s'hagi pogut produir en els dotze mesos addicionals de permanència a l'ampolla.

Com és d'esperar, els dos vins em donen sensacions diferents, però no és tan senzill com dir que un és millor que l'altre.  El 2011 té un color més transparent i emet aromes menys complexes. També, la fusta, malgrat estar força integrada en el conjunt, es fa una mica més evident. El vi és ben agradable a la boca i és sorprenentment fresc per un vi amb aquesta criança relativament llarga. El 2010, per la seva banda, té un nas complex i elegant, amb força fruita blanca i també pell de raïm, tot força franc i net. A la boca és deliciós, amb volum i cos, sense deixar de ser fresc. Amorosit, amb pas de boca ample, amb acidesa i caràcter, equilibrat, saborós, força persistent i amb una lleu untuositat que no li fa perdre la fluïdesa. Consistent i amb tremp.

El Nívia de Mas Llunes pot servir per reivindicar —si fes falta— les virtuts de la garnatxa blanca i la carinyena blanca.

dissabte, 25 d’agost del 2012

Pluja, pagre, macabeu

Finalment ha plogut —amb poques ganes, perquè de seguida ha començat a bufar la tramuntana. En molt poca estona, la humitat del vuitanta per cent que hem tingut durant set o vuit dies ha baixat al trenta per cent. Amb cada alenada es nota com el cos s'omple d'aire net. Tot es fa més lleuger i puc tornar a veure les carenes que s'havien ocultat per art d'aquest aire opac en que hem estat submergits tants dies. El vi torna a venir de gust.

Sigui per efecte de l'atzar, sigui per aquesta xafogor aclaparadora que hem sofert, ens aquests dies he begut un parell o tres de vins que no m'han satisfet. Un 2009 que m'havia enamorat en la collita 2007, ara m'ha semblat rústic i cantellut. Una altra ampolla d'un vi que no coneixia però del que havia llegit una crítica força elogiosa també mostrava oxidació i desestructura. Ara que ha canviat el temps i el cos s'ha deixondit, voldria obrir una ampolla que em tornés a exaltar.

A la brasa hi ha dos pagres de bona mida que hem anat a buscar al port de Roses i que desprenen una aroma exquisida. L'escata és d'un roig daurat, forta i turgent, la carn té consistència i tendresa, les galtes són carnoses i plenes. Amb una mica de xamba (o potser amb intuïció magistral) hem encertat el punt de cocció. He obert una ampolla de Gelamà Macabeu 2011.


Que n'és de bo aquest macabeu que fa en Roger Rius! Neix a unes vinyes força velles i es cria un cert temps en bóta. Ja me'n vaig enamorar a la collita del 2009 —que crec que va ser la primera— i ara aquest 2011 em torna a seduir profundament. Aromàtic, net, atractiu, untuós, persistent, amb volum i densitat de sabor, amb un puntet salí, tot ell ben fluid, amb textura equilibrada i cos fresc i elegant. El macabeu, quan arriba a aquesta perfecció, és un vi immensament sensual.

La mica de pluja, la mica de fresca, la rotunditat dels pagres, la sensualitat del macabeu de Gelamà... en aquests moments —que sé segur que seran massa breus, com un parèntesi— crec que no ambiciono res millor.

diumenge, 19 d’agost del 2012

Vinyes de Colera

Esquers, Taravaus, Molinàs, Sant Miquel, Sant Silvestre, Querroig... Les valls, curtes i abruptes, que es formen quan el Pirineu s'enfonsa al mar, més amunt de Llançà, estan plenes de racons salvatges, feréstecs i minerals, poc coneguts. Al pic de l'estiu, si no hi bufa la tramuntana, l'aspecte d'aquests indrets sembla inhòspit i ressec, però si hi aneu a la primavera, en aquell moment exacte en que floreixen els matolls aromàtics, us sorprendreu de l'esclat de color i, sobretot, d'olor que generen les mateixes plantes que a l'agost ens semblen miserables.

Una excursió molt bonica que vaig fer fa uns anys consisteix en pujar de Llançà al Puig d'Esquers, baixar a Colera per Sant Miquel i Molinàs, remuntar el coll de Sant Antoni, baixar a Garbet i, aleshores, retornar a Llançà seguin el camí de ronda, arran de mar. També he seguit tota la carena de la vall de Portbou. Vaig sortir de Portbou i vaig pujar fins el coll del Frare. A partir d'aquí, vaig anar seguint la carena fins el coll del Suro, passant per la font de Taravaus, em vaig enfilar al Querroig i, pel coll de la Farella i el dels Belitres vaig arribar fins el puig de Cervera, que cau estimbat sobre el mar.

Si feu aquestes excursions i us hi fixeu bé, veureu alguna petita vinya escadussera —res a veure amb les vinyes extenses i esponeroses que hi ha a l'altra banda de la ratlla que el Tractat dels Pirineus ens va imposar— que dóna una mica de raïm o de vi per al consum propi. També veureu tres o quatre vinyes força més significatives. 

En primer lloc, l'esplèndida vinya de Garbet (Garbet? Garvet? als mapes de l'ICC hi apareixen les dues grafies), que es troba al vessant solei de l'anomenada Muntanya dels Canons, que és la que separa la badia de Colera de la platja de Garbet. D'aquesta vinya en surt el monumental Finca Garbet, del celler "Castillo de Perelada" (sic).


Deixant de banda la vinya de Garbet, al vessant nord de la carena que va del coll de Sant Antoni al coll de Sant Miquel, en el que es coneix com la Coma Fredosa, i també més amunt, sobre el Rec de la Falguera, hi trobareu unes vinyes noves, espectaculars, plantades en bancals com els del Priorat. Hi ha garnatxa, cabernet, merlot i marselan i també hi ha una vinya vella de carinyena. Quan vaig fer les excursions a peu que he explicat més amunt, em va sorprendre trobar aquestes vinyes que jo no sabia fer correspondre amb cap vi o celler conegut.

Ara ja sé que aquestes són les vinyes del celler Hugas de Batlle, de Colera, un projecte relativament nou i força interessant que va començar ara fa uns deu anys, quan es van plantar aquestes vinyes sorprenents, enfilades a la muntanya, sacsejades per la tramuntana, arrelades en les pissarres d'aquests terrenys rocallosos i aspres, envoltades d'herbes d'olor mediterrànies.

La primera collita que es va embotellar va ser la del 2008. El vi es diu Coma Fredosa i està fet amb garnatxa i cabernet a parts més o menys iguals. La criança es va fer en bótes de roure francès d'un vi i, com que el celler encara no té instal·lacions pròpies, la vinificació i criança es va fer en un celler de l'Empordà. A banda de l'equip propi del celler, que inclou l'Eduard Hugas i en Marc Mallol, hi ha també la ma de l'Oriol Guevara.

Aquest projecte està encara en una fase d'evolució que fa que amb cada nova collita hi hagi novetats significatives. Ara acaba de sortir al mercat el Coma Fredosa 2009, a finals d'any podrem tastar un vi de carinyena i garnatxa que es dirà Vinya Falguera 2009, i l'any que ve potser hi haurà un vi blanc d'unes vinyes de garnatxa blanca i moscatell que hi ha prop del mar. Els noms que duen els vins d'Hugas de Batlle posen de manifest la voluntat de fer vins "de finca" que reflecteixin les individualitats de les vinyes i les anyades.


Fa un parell de dies, vaig tornar a trepitjar les vinyes de la Coma Fredosa, acompanyat aquest cop per en Marc Mallol. El dia era càlid, però bufava una mica de tramuntaneta que feia fora la xafogor i feia que els horitzons fossin nítids. He visitat també l'edifici del centre de Colera on, probablement, es vinificarà i criarà la collita 2012. He tastat el Coma Fredosa 2009 i potser m'ha agradat més que el Coma Fredosa 2008 que vaig tastar l'any passat.

Avui, a casa hem fet una cassola d'arròs de Pals amb cues de rap, d'una dimensió sàpida immensa, i he decantat una ampolla de Coma Fredosa 2009, fosc i concentrat, amb una estructura sòlida i equilibrada, tanins dolcencs i tensos i bona persistència. La fruita hi és en abundància i el record de les cireres se't fa present quan ensumes la copa. Hi ha volum i sensacions carnoses i saboroses. L'arròs, per la seva banda, té el punt de cocció precís i no és ni eixut ni caldós, i aquest vi de les muntanyes de la vall de Colera s'hi adiu perfectament. Només n'hi ha sis mil dues-centes cinquanta ampolles. Caldrà seguir de prop aquest celler que tot indica que anirà creixent.

dissabte, 11 d’agost del 2012

Garnatxa de Blanes

Podeu beure cava fet a Blanes o podeu beure cava fet amb raïm de Blanes. Són coses diferents.


A Blanes pràcticament no hi queda vinya però a la banda dels Tres Turons, al paratge de can Bruno, hi ha  una vinya petita —sis quarteres de sauló, endreçades com un jardí—  de garnatxa, xarel·lo i malvasia, amb quatre rengles de ceps de monestrell, dissenyada amb l’assessorament d’en Sergi Silguero, impulsada per la Montserrat Saura —a l’indret on hi tenia unes vinyes el seu avi— i conreada amb un rigor extrem per en Climent Polls. Aquest projecte de la Montserrat i en Climent es diu Ses Vernes i pretén elaborar cava de la màxima qualitat possible a partir del raïm que surt d’aquesta vinya exquisida. El nom del celler és el de la riera que hi ha a l'altra banda de la carena, ben a prop de les vinyes. 

De fet, els dos vins de Ses Vernes de la DO Cava ja són al mercat, i són remarcables. D’una banda, hi ha un brut nature de xarel·lo —potser a Blanes n’hauríem de dir pansa blanca— i malvasia —de gra lluent i carn saborosa— i també hi ha un cava rosat brut —es diu Vinya de Rosa— que està fet amb garnatxa i una mica de monestrell. La vinificació i criança es fa en un celler del Penedès on els gotims —seleccionats acuradíssimament al propi cep— hi arriben en caixes molt petites, convenientment refrigerades. En tots dos casos, la qualitat és elevada i el rosat de garnatxa, en particular, és singular i diferent, amb més fruita i força del que estem acostumats i amb unes textures molt agradables.


D’aquesta vinya —petita, bonica— també n’ha sortit un vi negre que he pogut tastar i que és el vi que m’ha empès a escriure aquestes notes. Crec que només es va el·laborar a la collita del 2008 i encara no s’ha comercialitzat. Vaig conèixer la seva existència perquè la Guia d’Enoturisme de l’Empordà d’en Lluís Tolosa en fa esment —encara que Blanes no sigui a l’Empordà— i l’he pogut tastar, ara que encara no ha arribat a les botigues, gràcies a la generositat d’en Climent. Ell assegura que es va tractar d’una experiència que no tindrà continuïtat, però a mi m’agradaria poder-lo fer canviar d’opinió perquè el resultat és tan encertat que no hauríem de permetre que es malbaratés.

Ara tinc aquest vi negre Ses Vernes 2008 a la meva copa. És un vi de garnatxa amb una mica de monestrell i una criança en bóta molt curta. Crec que en Climent em va parlar de només dos mesos. El to és vermell, no molt fosc, i al nas hi ha fruita madura i unes notes de criança de sorprenent perfecció. Em sembla que tinc al meu davant una interpretació diferent de la garnatxa, amb molt de sabor i unes sensacions arrodonides, cremoses i lliscants, fresques i fruitades. El vi és alegre, madur, fluid, embolcallant, una mica atípic. M’agrada i em ve de gust. 

Lloar les virtuts d’un vi que no és al mercat i que, previsiblement, existirà en una única collita, té —ho admeto— un punt de cinisme. Però fer un apunt d’allò que és efímer ens pot ajudar a donar consistència a la petita història del vi de Blanes —del vi fet amb raïm de Blanes.

diumenge, 5 d’agost del 2012

Carinyenes de l'Empordà -4-

Hi ha moments —brevíssims, però reals— en que, per uns instants, ens sembla com si fóssim en un món ordenat i just —encara que sapiguem del cert que no és pas així. Ara mateix, hem tret de la brasa la carn de xai i el carbassó i unes albergínies —i també unes cebes— i les hem salat i les hem amanit amb oli de Pau. La carinyena de Gelamà és al decantador, una mica fresca, perquè el dia és càlid. Però bufa la marinada i dóna bo de ser a l'Empordà.

El capítol quart del meu repàs del vins de l'Empordà fets amb carinyena —els capítols anteriors els trobareu aquí, aquí i aquí, amb els vins d'Empordàlia, Roig Parals i Vinyes d'Olivardots, respectivament— ens du a Vilajuïga i parla del magnífic monovarietal de carinyena que en Roger Rius ha creat al seu celler Gelamà.


El vi neix a una vinya dels anys cinquanta, de la zona dels Mordals, que és el vinyar que hi ha a ponent de Vilajuïga, encaixat entre la N-260, la GI-604 i el ferrocarril de França. La collita 2011 està a punt de sortir al mercat i caldrà estar a l'aguait, perquè el Samsó 2010 —que he tastat i em va semblar excel·lent— ja s'ha exhaurit, i el Samsó 2009 que ara tinc a taula tampoc no és fàcil de trobar.

La carinyena d'en Roger no té criança en fusta i té una qualitat que sorprèn: quan el tastes podries pensar que el més normal fóra que un vi com aquest s'hagués destinat a la criança. Que ens Roger ens l'ofereixi així, sense mistificació ni valors —o desvalors— afegits, és una singularitat que em plau i que farà delir els que valoren l'autenticitat i les qualitats primàries dels bons vins.

Tinc al meu davant el vi de la collita 2009 i descriure el seu color és la cosa més senzilla del món. A taula, a més del vi i unes carns i verdures a la brasa, hi ha un plat amb remolatxa cuita i és divertit adonar-se que el Samsó 2009 té exactament el mateix color d'aquesta remolatxa. Al nas, hi ha fruita vermella molt madura i el vi és potent i té una complexitat d'aromes que el fa interessant. L'he decantat i amb l'aire va emetent aromes penetrants, denses, ben netes. Quan el tasto, m'agrada la seva potència fluïda i equilibrada amb sensacions arrodonides i cremoses d'una banda i, de l'altra, un caràcter molsut, fins una mica rugós. Convé tenir cura de la temperatura per evitar alguna punta ardent que pot aparèixer quan el vi s'escalfa massa.

El Samsó 2009 de Gelamà és molt bo i la collita 2010 potser encara és millor. Espero amb delit el moment de conèixer la collita 2011 que en Roger m'ha dit que aviat estarà a punt. De vegades penso que potser no som conscients de la importància de tenir al nostre abast vins com aquests.