dilluns, 23 d’abril de 2012

Poboleda Vins 2012

He participat a Poboleda Vins, la jornada tècnica que es fa cada any en aquesta època i en la que els dotze cellers de Poboleda presenten els seus vins a un públic reduït, format principalment per professionals del món del vi. L'objectiu, a més de fer una avaluació continuada de la qualitat dels vins d'aquesta vila del Priorat, és avançar cap a una hipotètica delimitació de la tipicitat —si és que aquesta realment existeix— dels vins de Poboleda.


Respecte de la jornada de l'any passat —en vaig parlar en aquest bloc— hi ha hagut alguns canvis que, per al meu gust personal, han desvirtuat una mica el caràcter de la jornada. L'any passat vam fer un tast seqüencial, d'un únic vi de cada celler, sempre de la mateixa collita —la 2008— asseguts a una taula, amb diverses copes Riedel a la nostra disposició, i de manera que cada vi era presentat pel seu creador. Aquest any, en canvi, el format era el de les mostres de vins més tradicionals i més populars: cadascun dels dotze cellers tenia una taula amb tots els seus vins —hi havia vins del 2005 al 2010, una comparació gens equitativa— i els participants podíem anar tastant  —en una copa de qualitat inferior— allò que ens abellís.


Incomprensiblement, una de les coses que sí que va anar com l'any passat va ser que un dels vins més prestigiosos de Poboleda no hi era present. El celler Mas Doix oferia al tast Les Crestes i Salanques, però no pas el Doix. Diria que era l'únic vi de Poboleda absent de la jornada. Escatimar aquest vi en un tast popular, amb alguns centenars de participants, tindria una certa justificació, però en una jornada com aquesta en que unes vint o trenta persones —tirant llarg— ens havíem reunit per avaluar els vins de Poboleda —tots els vins de Poboleda— es fa estrany que el celler no hagi volgut sotmetre a avaluació el seu millor vi. Potser l'any vinent...

I el millor vi de Poboleda és.....

No, no ho diré pas. Cada vegada se'm fa més difícil pensar en termes de millor/pitjor, cada vegada hi crec menys. Vaig llegir en algun lloc que, ara que es fan tants i tants vins de qualitat arreu del món, la tasca del crític hauria de ser més la de parlar de l'estil d'un vi que no pas la d'avorrir el lector amb puntuacions i rànkings estèrils. Tots els vins que vaig tastar —van ser la majoria dels que hi havia al tast— em van semblar francament bons, decididament valuosos. És clar que, com que els tastavins som uns perepunyetes, a gairebé tots hi vaig trobar alguna mena de màcula: el blanc magnífic, però amb alguna nota apegalosa al nas, el negre excessivament llaminer o amb aquell toc ardent o massa prim, o ....

Parlaré només de quatre vins de Poboleda que van superar el llindar de l'emoció.
  •  D'una banda, el Nunci Costero 2005 del celler Mas de les Pereres —o Mas de les Peres, que ho he vist de les dues maneres. El nom d'aquest vi és ben enigmàtic. Què vol dir això de "costero"? En castellà vol dir "d'arran de mar", que no ve gens al cas. En català, no vol dir res. (Tanmateix, aquest celler fa també un vi que du un nom que, en la meva opinió, podria guanyar el primer premi al nom més ridícul del país: es diu "Nuncito".) Si deixem de banda les filologies, el vi és fenomenal. Amb un 60% de carinyena de vinyes molt velles, ens dóna una interpretació del Priorat força personal, que potser ens recorda el Roine: equilibri, elegància, subtilesa —no pas feblesa— cremositat fresca, llargada... Un vi de plaer! I el Nunci 2006 segueix també unes línies de qualitat i d'estil similars. És un vi molt aromàtic que té, a la boca, un caràcter força lineal, amb pes al centre de la llengua i fluïdesa fresca i plaent. 
  • Mas Sinén 2006. Aquí tenim un vi d'aromes espectaculars, amb molta fruita ben madura i ben criada i unes textures suaus a la boca que enamoren. Un d'aquells vins amb la riquesa de matisos que esperem dels millors priorats. Els altres vins de Mas Sinén no eren pas gaire diferents d'aquest, però el 2006, potser perquè estava ja una mica més polit, va ser el que va restar amb més força a la meva memòria. A destacar també l'existència d'un nou vi de Mas Sinén: Petit Sinén, amb una criança més curta i certament més primet que el primer vi, però amb tot el caràcter aromàtic de Mas Sinén.
  • De Terres de Vidalba no sabria si quedar-me amb el Tocs 2007 o amb el Tocs 2008. Podria dir, copiant una frase enigmàtica que m'ensenyaven de petit a classe de religió, que són dos vins diferents amb una única personalitat. Tots dos són monumentals. Precisament, entre el 2007 i el 2008, el celler va decidir canviar el cupatge del vi i prescindir del cabernet i, pràcticament, del merlot. O sigui que el 2008 ja només té garnatxa i sirà, amb una miqueta de merlot. El cas és que hi ha potència i elegància i una certa força lineal que dóna sensació de puresa. 
  • El Salanques 2007 (65% garnatxa, 15% carinyena, i la resta sirà, merlot i cabernet), de Mas Doix, em va donar la sensació d'estar tastant un vi realment gran i complet, un vi del que no se'm va acudir d'escriure a la meva llibreta res que no fossin tòpics: elegant, equilibrat, sedós, potent, madur, persistent... aquelles paraules que, en el fons, volen dir: sí, sí, és això, justa la fusta,... o com li vulgueu dir. 
He volgut destacar aquests vins, però n'hi va haver molts d'altres que em van causar delit, com ara el Mas la Mola 2009, afruitat al nas i fresc, cremós i elegant a la boca. O també el Tane 2009, monovarietal de carinyena, sedós i atractiu. I també el 1270 negre 2007 del celler Hidalgo Albert, fresc, melós i fluid, amb una bona amplada i una mica directe, però ben bo.

I —last but not least— també hi havia els blancs!

dijous, 19 d’abril de 2012

"Els nous Penedès"

Vaig ser en aquesta presentació de les noves collites del Penedès a la casa Batlló, que és una seu prestigiosa, però esquifida de mides per una trobada com aquesta. Vaig tastar força coses bones i, com que hi havia molts més vins dels que bonament puc arribar a apreciar de manera raonable, vaig limitar-me voluntàriament a tastar només vins blancs —amb una única excepció que ja comentaré.

El lloc, ja ho he dit, era estret i atapeït i generava claustrofòbia. Com vaig enyorar les drassanes! Potser són manies meves, però jo trobo que sóc més capaç d'apreciar el vi si em trobo en un espai prou ampli. No pas a l'aire lliure —no sé per què— però sí en una sala relativament grau, com la de les drassanes on es va fer la presentació de l'any passat.

Com que ni l'ambient ni l'escarransit menjar que se'ns va oferir —de qui va ser la idea de servir safates de xocolata?— mereixen gaire comentari, parlaré directament dels vins que més em van interessar. Van ser aquests:

  • Dos xarel·los. Vaig tastar un bon nombre de xarel·los i els dos que més em van agradar van ser tots dos del mateix celler: Mas Tinell. Hi havia el 2009 —en la plenitud de les seves capacitats— i el 2011 —acabat d'embotellar, de gran puresa. Hi havia a la mostra un cert nombre de xarel·los prou bons, en tot un espectre que anava del vins frescos i simples als vins pesats i fustenys. En el punt exacte —per al meu gust— hi havia aquests vins de Mas Tinell. Ambdós assolien aquest equilibri inestable i difícil que fa que el xarel·lo s'expressi de manera pura i estricta.
  • Dos macabeus. El Finca els Camps 2010 de Jané Ventura, amb quatre mesos de criança, amb amplada, complexitat, subtilesa —acostant-se a la perfecció. I també un nou vi varietal d'Agustí Torelló Mata que du l'estrany nom de Aptià 2011 i que em va semblar excel·lent. El nom té significat geològic i el vi és un cent per cent macabeu fermentat en bóta i criat sobre les mares fins a sis mesos. A la boca dóna una bella sensació de volum arrodonit i saborós i el nas, malgrat el període de criança en fusta, és del tot net.
  • Dos vins voluptuosos. Jané Ventura ja fa temps que treballa la Malvasia de Sitges i alguns dels seus vins blancs n'inclouen, però ara ens va presentar un nou vi monovarietal de malvasia (collita 2011) amb quatre mesos de criança. Aquest vi va ser, per a mi, allò que els americans en diuen el "show-stopper". Em va enlluernar. Em va semblar boníssim. Floral, sedós, diferent, amb multiplicitat de registres. És sec i em duia records de dolçor, sense cap truculència. L'altre vi de la mostra al que escauria el qualificatiu de sensual va ser el Giró Ribot Muscat 2011, un vi afruitadíssim que, màgicament, conserva la puresa que l'allunya de qualsevol temptació exòtica o fada. Persistent, melós i molt bo.
  • Un vi vermell. El sumoll 2008 del celler Pardas. No parlo del seu rosat de sumoll, sinó d'un escàs sumoll negre —que no recordo ara com es diu— fet amb raïms de vinyes molt velles, fermentat en castanyer i criat en bótes de roure de segon o tercer any. Quin vi més deliciós! El vaig tastar per primera vegada per recomanació d'en Jaume, de la Fonda Farré de Baro, al Pallars Sobirà. Posat a la copa és com un generador d'aromes de fruites bones, de matisos canviants. A la boca és atípic, fi i llaminer, amb el tremp del sumoll, però molt ben domesticat per una criança molt equilibrada.

Quan vaig sortir de la casa Batlló, els turistes em miraven amb cares d'incomprensió. No vaig poder evitar de pensar quin vi beurien ells aquest vespre. N'hi havia un munt. Eren davant de la Casa Batlló perquè saben —els ho han dit— que és una cosa que cal fer. No els podríem ensenyar que, després de retratar la casa Batlló, han de demanar una copa de macabeu —o de xarel·lo, o de malvasia de sitges— de Catalunya? També vaig pensar: "i nosaltres mateixos, ja ho fem?"

dijous, 12 d’abril de 2012

Vins de passió i de glòria

Aquests dies de la Setmana Santa, un cop acabat el parèntesi canadenc, m'he retrobat amb els vins del nostre país. Per exemple, el Gòtia 2004 —el Montsant de Mas Perinet— d'una collita memorable que ara està en una bella plenitud. Un vi poderós que escau a aquests vespres de fred i pluja que la primavera d'enguany ens ha proporcionat.

Com correspon a un bon 2004, el vi encara és ben viu. La varietat majoritària és el merlot i realment s'hi nota. Amb la copa al nas les sensacions són de maduresa i també de plenitud. La fusta s'ha integrat completament i les aromes són penetrants, mel·loses, amb personalitat. A la boca m'atrau la textura —lleument untuosa— i els tanins elegants. El glop s'allargassa i fineix amb un puntet amargós.

Obrir aquesta ampolla —no en tinc cap més— i anar-la tastant lentament, compartint-la amb uns amics, ha estat una experiència agredolça. Davant d'un vi de Mas Perinet és inevitable que ens envaeixi una certa sensació de defallença, de buidor. Tots sabem que aquest celler és tancat i les seves vinyes estan abandonades. Beure ara aquest superb Gòtia 2004 és com participar en un delitós i decadent memento mori.

Obrir ara un 2003 comporta una certa incertesa, perquè en aquell any de climatologia tan salvatge es van fer al nostre país vins força bons i d'altres que, prop de deu anys després, no ho són tant. Com a norma general, no és pas una collita de vins elegants i ben equilibrats, però sí que n'hi ha que ens poden aportar sensacions nerviüdes i potents.

El dilluns de Pasqua, com a complement del xai, vaig obrir el Clos d'Agon 2003, fet amb els dos cabernets, sirà i merlot, en parts més o menys iguals, i criat fins a vint mesos en roure francès nou. És un vi roig molt fosc, amb ben poca vora, de nas potent en l'espectre de les compotes i sensacions molt madures, gairebé decadents.

Crec que la decantació l'ha ajudat a mostrar millor les seves virtuts: l'amplada i el volum, la textura sedosa, les qualitats d'elixir. A la boca és com una esfera tridimensional, generosa de dolçor de panses i figues, però sense amanerament ni —encara menys— caràcter simplista. Gran i persistent: Persistent en els sentits i persistent també en la memòria.