dimarts, 31 de juliol del 2012

Canvi a la capçalera

Des dels inicis, a la capçalera d'aquest bloc hi ha figurat la frase: Opinions esbiaixades d'un tastavins inepte. Semblava allò que en diuen un disclaimer, inclòs amb la intenció de descarregar-me de qualsevol responsabilitat sobre l'exactitud d'allò que publicava. Eren opinions, eren esbiaixades i estaven emeses per una persona que, malgrat tot l'interès i dedicació que hi posa, mai no posseirà les qualitats sensorials que calen per ser un tastavins expert. És a dir, les opinions d'un inepte...

Tot això segueix essent cert, però ara he volgut canviar aquesta frase per una altra que sigui més positiva i no sembli com una simple i vergonyant excusa.

Tot va venir a partir d'una portada de la publicació Papers de Vi on hi sortia la paraula "vinografia". En un article recent jo afirmava, mig en broma, que m'agradaria que a les meves tarjetes hi digués precisament això: Vinògraf. És a dir, geògraf del planeta vitivinícola.


La paraula vinografia em va dur a la paraula enografia, que té validesa gramatical i sembla que sigui la més apropiada per definir-me a mi i al que jo intento fer en aquest bloc. No sóc enòleg, no sóc sommelier, però potser sí que sóc una mica enògraf. M'interessa tant el líquid que hi ha dins de l'ampolla com tot el que hi ha al seu darrere: enografia física de les terres i els paisatges, enografia biològica dels ceps i el món vegetal, enografia ambiental. I, finalment, enografia sensorial que intenta descriure el misteriós planeta de les sensacions que el vi ens produeix.

D'ençà d'ara, doncs, aquest bloc durà a la seva capçalera la frase Apunts d'enografia de Catalunya. Però no us espereu cap meravella, seguiré essent jo mateix, amb les meves limitacions i incomprensions.

dimecres, 25 de juliol del 2012

L'Empordà: solidaritat, amor

Com és natural, tinc esborranys d'articles que un dia acabaré i publicaré en aquest bloc. Entre ells, en tenia un sobre el celler Mas Llunes, de Garriguella, que quan el llegeixo avui, després de les grans desgràcies que el foc ha fet al nostre estimat Empordà, em produeix una sensació de desolació immensa.

Aquell article havia d'haver començat així:

"Si us enfileu una mica des de Garriguella en direcció al Puig de Sant Silvestre, per la valleta de la riera de Pontils, més amunt de la Mare de Déu del Camp, a mig camí de Vilamaniscle, la visió sobre la plana empordanesa s'anirà fent més i més ampla i les parcel·les de vinya aniran sorgint en totes direccions. Si hi aneu en un dia de tramuntana benigna, sense violència, d'aquelles que refresquen l'aire i sembla que facin créixer el diàmetre de l'horitzó, pensareu potser que aquest indret a mig camí de la carena de l'Albera posseeix un dels millors paisatges del món. Algunes de les vinyes del celler Mas Llunes es troben en aquest paratge lluminós.


"Hi ha alguna vinya que arriba als cent anys —per exemple, una vinya de carinyena que l'Antoni Roig m'ensenya amb un orgull ben natural. N'hi ha d'altres de força més joves. Vista des d'aquesta cota lleument enlairada, la plana sembla un mar de vinyes agitades pel vent. Al cel hi ha nuvolades ben fosques, que no arribaran on som perquè la tramuntana les mantindrà a ratlla.

[...]

Amb tota la meva amistat i solidaritat, una abraçada a tots els empordanesos,

Jaume Aguadé

dissabte, 21 de juliol del 2012

Vins d'en Vicenç, del mas Vicenç

El Coll de Cabra és el pas natural entre l'Alt Camp i la Conca de Barberà. A ponent hi ha la muntanya de Jordà i a llevant hi ha la de Cabarrà, que són dues serres que s'enfilen fins més amunt dels vuit-cents metres d'alçada sobre el mar, és a dir, entre tres-cents i quatre-cents metres més que el pla de l'Alt Camp. Si consultem el mapa geològic d'aquesta zona veurem la diferència edàfica entre els sòls dels vessants d'questes serres i els sòls de la plana. La climatologia —el coll de Cabra està obert al vent del nord— també hi és diferent.


He pujat amb en Vicenç Ferré a les seves vinyes més altes —les que són sota el turó de la Plana d'en Sarrils, en un indret que la toponímia oficial anomena els Carpis— i, allà mateix, hem tastat el seu Rombes d'Arlequí 2009. El celler és Mas Vicenç, la DO és Tarragona i l'etiqueta d'aquest vi —i dels altres d'aquest celler— proclama que el vi prové del "Nord de l'Alt Camp".

El mas Vicenç és el mas familiar d'en Vicenç Ferré i tots l'hem vist alguna vegada perquè és a tocar de l'AP-2, justament al kilòmetre 205. El que potser no és encara prou conegut és que en aquest celler on s'hi ha fet vi des de temps remots, els membres de la generació actual hi estan elaborant tota una gamma de vins de qualitat que mereixen la nostra atenció.


En Vicenç va estudiar a Falset i va completar la seva formació a Châteauneuf-du-Pape. Al llarg d'un seguit d'anys va ser l'enòleg d'un celler molt respectat del Priorat. Finalment, ha emprès el seu propi projecte, amb unes idees —enològiques i també comercials— prou sòlides. Quan ja fa una bona estona que parlem, a la terrassa del mas, amb una ampolla del seu vi blanc jove el Terrat i una del blanc de criança Dent de Lleó al nostre davant, crec que començo a entendre què em vol dir amb el seu motto "re-evolucionant la tradició". No sé si ho sabré expressar fidelment, però jo diria que el que ell vol va més enllà de que les seves ampolles tinguin un disseny atractiu —que ho és, i força. Vol posar el centre del discurs en el moment en que l'ampolla és oberta i ens produeix plaer. Al darrera d'aquesta ampolla hi ha un munt de tecnologia enològica, terrer, persones, bótes excel·lents, vinyes i varietats. Tot això hi és i qui hi estigui interessat pot informar-se'n. Però en Vicenç aposta per potenciar la interfície amb l'usuari. Sembla que en Vicenç és un bon deixeble de l'Steve Jobs...


Ara escric aquestes ratlles amb una copa de Rombes d'Arlequí 2009 al meu costat, que és un d'aquests vins que, segons la cridòria dels beocis, confon el consumidor. [Si no sabeu de què parlo, si no us entra al cap que "d'" pugui confondre ningú, podeu llegir aquest text i aquest altre.] El vi és d'ull de llebre i cabernet i la criança —es nota— s'ha fet amb gran precisió. N'hi ha prou amb acostar el nas a la vora de la copa per sentir-se atret per la força elegant de la fruita madura i melosa, gens decadent, viva i complexa. A la boca és líquid —quin adjectiu més estrany i més suggeridor alhora!— i també tridimensional, ben estructurat a l'entorn d'una matèria important. Fresc i persistent, saborós i amb tanins força dolços. Un vi amb una certa personalitat, que no sabria comparar amb cap altre, o potser sí, amb un Châteauneuf-du-Pape de Tardieu Laurent que vaig beure fa poc, pel que fa a les textures, la fluïdesa i la qualitat de la criança. És un vi que estic content d'haver conegut.

Hi ha més coses a aquest celler de les que he dit avui. Quan s'escaigui, parlaré del seu Vi del Vent o del Dent de Lleó.

divendres, 13 de juliol del 2012

La més petita

La DO Alella és tan petita que tots els cellers junts poden exposar els seus productes en una sala de dimensions modestes. És tan petita que hi ha municipis a Catalunya —per exemple, Porrera— que tenen el doble de cellers que tota la DO Alella. La seva petitesa minva la seva capacitat de promoció i, de fet, hi ha moments que sembla que el nostre país hagi oblidat aquests vins que —en una època passada— havíem arribat a tenir completament integrats en la vida quotidiana. La tenim tan a prop que no la veiem.


Però tot té sempre dues cares: Les AOC franceses ens demostren que, en aquests casos, la mida no importa, o no hauria d'importar. És més, ser petit pot comportar un valor afegit que suggereixi exclusivitat i singularitat, si al darrera hi ha uns fonaments que donin suport a aquests conceptes. Alella pot tenir un munt de reptes i limitacions, però hi ha cellers i persones que tenen arguments per fer-hi front. Arguments com les propostes d'enoturisme d'Alta Alella o la publicació Papers de Vi, arguments que vénen de la terra —el sauló— i dels ceps —la pansa blanca, la garnatxa blanca—,  i l'argument fonamental, que és el que es troba a l'interior de les ampolles de la DO Alella.


Un dilluns a la tarda, a l'espai Can Manyé, la publicació Papers de Vi va organitzar un tast on hi van ser presents tots els cellers de la DO Alella. Quin bon moment per acabar de conèixer el que s'està fent ara a les vinyes i els cellers d'Alella! Quin bon moment per conèixer la "vinografia" de la DO Alella!
[M'agrada molt aquest neologisme que surt a la portada d'un número de Papers de Vi: vinografia. Quina troballa! (Montse: et sap greu que l'usi en el meu bloc?) Ja sé que recorda massa el nom d'un bloc de vins ben conegut, però tant se val. Diu i suggereix coses que no sé expressar amb cap altra paraula. I també trobo meravellosa la paraula "vinògraf", que és com un geògraf de les vinyes, dels cellers i dels vins... M'agrada més que no pas "enòfil", que sembla el nom d'una malaltia venèria; o "enoturista", que lliga amb "turista", mot certament despectiu... Potser el posaré a les meves targetes: Jaume Aguadé, vinògraf!]
Hi havia un munt de bons vins per tastar i gaudir-ne. La pansa blanca era protagonista de ple dret. Vaig sentir algú que la menystenia una mica acusant-la de ser "molt neutra". I tant que ho és! Però ho és en el millor sentit de la paraula, en el sentit que, quan assoleix la seva perfecció, dóna vins purs, de gran seriositat i forta tensió, vins que cal tastar amb atenció i ens recompensen amb virtuts no aparents. Dir que la pansa blanca —el xarel·lo— dóna vins neutres és com dir que la sardana —ben ballada— és una dansa sonsa.

Sense desmerèixer la resta de vins, en destacaré quatre que crec que són remarcables.
  • Bouquet d'A 2011 blanc de criança del jove celler Bouquet d'Alella. Pansa blanca i un 20% de garnatxa blanca, fermentades en fusta i criades en bóta nova durant uns tres mesos. Va ser el meu preferit. Al nas la criança justa li ha aportat més matisos, més complexitat i sí que hi ha un indici de la fusta, però hi és en un perfecte equilibri amb les notes de la fruita. És força pur (allò que deia quan parlava de "neutre"), és elegant. I a la boca t'omple amb una sensació de volum que no cansa, perquè és fresc i té aquell puntet d'untuositat que el fa més saborós encara. Hi vaig trobar una persistència preciosa: el seu sabor encara hi era quan el vi feia una estona que havia marxat.
  • Pansa Blanca 2011 de Can Roda. Aquest celler de Martorelles és tan bonic, i la gent que du aquest projecte estan tan engrescats, que quan els vaig visitar l'any passat vaig pensar que m'agradaria que els seus vins m'agradessin. Em van agradar, però no vaig arribar a parlar-ne en aquest bloc. Avui tampoc no faré cap descripció completa d'aquest celler que hi ha a l'altra banda de la carena, però sí que vull anotar les virtuts d'aquest vi característic, atractiu i fresc, que ens mostra l'autenticitat de la pansa blanca. 
  • Galàctica 2009 és un vi poc conegut de Marquès d'Alella que em va cridar fortament l'atenció. Està fet també amb pansa blanca i està criat en dipòsits de ciment de forma d'ou. El cas és que el resultat és esplèndid i fins una mica intrigant. Tanmateix, aquest vi —com els dos anteriors— té la tensió i la puresa que calen i cap estirabot no trenca el seu caràcter seriós i elegant. La sensació a la boca és impressionant, gràvida, persistent, sòlida, afinada. 
  • Marfil Molt Dolç, d'Alella Vinícola, una delícia suprema. Pansa blanca pansida criada en solera. Un vi de gran complexitat sàpida que no intentaré descriure: tasteu-lo! Quan ho hagueu fet, potser entendreu millor les paraules —cíniques, duríssimes, però encertades— d'en Jordi Alcover i la Sílvia Naranjo: "...els catalans som tan cosmopolites que abans ens prenem un icewine del Niàgara [...] que un excel·lent vi dolç d'Alella." Fem entre tots que això canviï (que no vol pas dir que deixem de banda l'icewine del Niàgara!).

dilluns, 9 de juliol del 2012

Trepat, collita del 85

Ara que s'ha fet la Festa del Trepat, a Barberà de la Conca, he trobat a la meva col·lecció —només etiquetes d'ampolles que he begut al llarg dels anys— una etiqueta que pot tenir un cert valor històric. El vi es va dir Xipella i l'etiqueta proclama, com podeu veure, que es tractava de 23.000 ampolles d'un "vi negre de maceració carbònica elaborat amb trepat". L'any és el 1985 i el lloc és la Cooperativa de Montblanc. Gairebé recordo que va ser un vi sorprenent i, en aquell moment, fora de context. Un vi avançat al seu temps.

Avui, en canvi, el trepat té un cert nombre de practicants, a ambdues bandes del taulell. Enòlegs que saben fer que s'expressi de la millor manera possible —sense emmascarar-lo ni voler-li fer dir allò que no sap dir— i consumidors que ja saben entendre'l. El moment és engrescador, però també convé no estirar més el braç que la màniga perquè el procés de crear aquests nous paradigmes ha d'anar acompanyat del desvetllament d'una demanda suficient. En tot això, els que en diuen prescriptors —paraula que defujo i que em du més aviat records de caire farmacèutic— hi hauríem de jugar un paper important.

És potser per això que els organitzadors de la Festa del Trepat d'enguany van voler convidar-nos a un tast especial de tots els monovarietals de trepat de la Conca. Vàrem fer cap al Castell de Barberà en un matí assolellat i fresc. Les pluges del dia abans havien netejat l'ambient i des de la talaia del Castell la vista podia estendre's sense noses en qualsevol direcció. Pels carrers de Barberà encara s'hi veien els rastres de la festa del dia abans i els balcons proclamaven la presència d'aquesta varietat característica de la comarca: A la Conca hi ha un miler d'hectàrees de trepat, repartides entre un gran nombre de viticultors.


Hi ha trepat al Penedès i n'hi ha una mica a la Conca de Tremps (vegeu això). També m'han dit que hi ha una varietat a la banda de Castelló que s'ha demostrat que és genèticament igual al trepat. En tot cas, dir trepat és gairebé sinònim de dir Conca de Barberà i és apropiat que els barberencs se'n sentin orgullosos.

Al tast hi havia els caves rosats d'en Carles Andreu i el seu vi negre; el negre jove Gatzara que fa l'Anton Castellà; el rosat de Carlania; el vi natural Vinya Sanfeliu d'EcoSetrill, de Ciutadilla, a la vall del riu Corb; el T de Trepat de Vidbertus; un rosat excepcional de Josep Foraster i també el seu negre de criança; el cava rosat Castell de la Comanda i el negre jove Cabanal de la Cooperativa de Barberà; i el Gran Clos Montblanc Únic. Tots aquests vins i caves estan fets cent per cent amb raïm trepat.


A més de poder tastar tot això, en Xavi Nolla ens va guiar en un tast de vuit ampolles que ell va triar, una de cada celler. Tot convidava a fer una millor coneixença del trepat i del que ara mateix s'està fent amb aquesta varietat.

Un viticultor em va dir que no té sentit voler fer vins negres amb un raïm que només dóna color rosat. No sé si hi puc estar d'acord perquè, de fet, els vins que més em van interessar dels que hi havia al Castell de Barberà eren vins negres —que no són de color negre, i potser aniria bé que en diguéssim "vins vermells" com fan arreu del món. Em van interessar els vins negres i també —i molt!— el cava rosat amb criança d'en Carles Andreu, que omplia la copa d'aromes espectaculars.

Per exemple, el Gatzara 2011 era una delícia al nas i a la boca, perquè tenia molta fruita vermella saborosa i amable, però ben puntuada amb notes complexes d'espècies, i el conjunt era equilibrat i divertit. De característiques similars, però amb algun valor afegit, com ara una lleu indicació de fusta i un punt més de complexitat i volum, i també un final força llarg, hi havia el Josep Foraster 2010, un dels vins que més em van agradar. El tercer vi que vull destacar per damunt dels altres és el Carles Andreu negre 2010, que és el degà dels trepats de la Conca i això es nota en la seva deliciosa perfecció.

En aquest tast de trepat es va parlar molt de pinot noir. Pot resultar sorprenent —o no. La idea subjacent és que per fer que el trepat s'obri pas comercialment, cal un consumidor que sigui capaç de valorar un bon vi que ni tingui un color fosc com la tinta ni tingui una concentració espessa com el xarop. Als països més freds, amb tradició de pinot noir o Blauburgunder, aquest consumidor ja hi és. Aquí l'anirem tenint, si anem fens bons vins de trepat —i els sabem explicar.

dilluns, 2 de juliol del 2012

La guia que a mi m'agrada

L'altre dia em van regalar la Guía Peñín de los Vinos de España. Feia anys i panys que no fullejava aquest patracol de més de mil tres-centes pàgines de paper fi, que s'assembla més a un directori telefònic —el llistín, en dèiem, a casa, quan jo era petit— que a la imatge mental que jo em faig del que hauria de ser una guia de vins.

Tot va venir d'una trobada entre l'equip d'aquesta Guía i un grup de blocaires, que tenia l'objectiu de mostrar-nos les excel·lències de la manera de treballar d'aquest equip. Tanmateix, ens varen regalar la Guía, però més d'un va sortir de la reunió amb més dubtes dels que teníem abans d'anar-hi. Per exemple, la inclusió de publicitat a la guia i —encara més fort— l'activitat empresarial d'assessorament de cellers que després seran valorats a la Guía, planteja un problema greu de conflicte d'interessos.

Encara que acceptéssim que aquest conflicte no té influència en les puntuacions, encara que creguéssim en l'absoluta infal·libilitat de les dues o tres persones que tasten i puntuen els deu mil vins de la Guía, el que és cert és que jo no acabo de veure on és la utilitat de tot això. Tornant al símil d'abans, és com si volguéssim conèixer com són els barcelonins i la resposta fos el llistín de Barcelona...

La guia que a mi m'agradaria és ben diferent de tot això. Seria, per exemple, una guia que s'assemblés a la Guia d'Enoturisme de l'Empordà de Lluís Tolosa, que és un llibre que he estat llegint amb avidesa aquests darrers dies. Us la recomano amb entusiasme. M'hi agraden el format, l'estil, els continguts, les valoracions, el punt de vista, el to de veu. M'identifico amb un alt percentatge del que s'hi diu.

Fa força anys que he anat coneixent mica a mica cada celler de l'Empordà i, de fet, aquest bloc meu va néixer com a bloc de notes de la meva relació amb els vins de l'Empordà. Això em fa ser especialment crític amb qualsevol text que parli d'enologia i de viticultura de l'Empordà i de les persones que hi treballen. Dit això, he de dir que la meva sintonia amb les opinions d'aquesta guia és elevadíssima.

Encara que el títol ho digui, no us cregueu pas que és una simple guia d'enoturisme. Per a mi, és una Guia de Vins, en el millor sentit de l'expressió, en el sentit global. I, per tant, és una guia de vinyes i de cellers i de persones i de la terra on aquests vins neixen i es fan i de la seva història. I també és una guia de restaurants i de visites culturals. Si de tot això en voleu dir "enoturisme", doncs alabat sigui Déu!

En tornaré a parlar, d'aquesta guia modèlica, perquè diu coses que convé comentar. De moment, deixem-ho amb la meva felicitació a l'autor —i a la llarga llista de persones i entitats que, segons consta a la pàgina d'agraïments, han contribuït a que aquest llibre sigui com és. I per tal que no tot siguin flors i violes, acabaré amb una mínima crítica: lamentar que aquesta bella obra hagi sortit a la llum sense la revisió tipogràfica final que hauria esporgat les inevitables incorreccions i errades que sempre s'esmunyen a tot text.