dissabte, 25 d’agost del 2012

Pluja, pagre, macabeu

Finalment ha plogut —amb poques ganes, perquè de seguida ha començat a bufar la tramuntana. En molt poca estona, la humitat del vuitanta per cent que hem tingut durant set o vuit dies ha baixat al trenta per cent. Amb cada alenada es nota com el cos s'omple d'aire net. Tot es fa més lleuger i puc tornar a veure les carenes que s'havien ocultat per art d'aquest aire opac en que hem estat submergits tants dies. El vi torna a venir de gust.

Sigui per efecte de l'atzar, sigui per aquesta xafogor aclaparadora que hem sofert, ens aquests dies he begut un parell o tres de vins que no m'han satisfet. Un 2009 que m'havia enamorat en la collita 2007, ara m'ha semblat rústic i cantellut. Una altra ampolla d'un vi que no coneixia però del que havia llegit una crítica força elogiosa també mostrava oxidació i desestructura. Ara que ha canviat el temps i el cos s'ha deixondit, voldria obrir una ampolla que em tornés a exaltar.

A la brasa hi ha dos pagres de bona mida que hem anat a buscar al port de Roses i que desprenen una aroma exquisida. L'escata és d'un roig daurat, forta i turgent, la carn té consistència i tendresa, les galtes són carnoses i plenes. Amb una mica de xamba (o potser amb intuïció magistral) hem encertat el punt de cocció. He obert una ampolla de Gelamà Macabeu 2011.


Que n'és de bo aquest macabeu que fa en Roger Rius! Neix a unes vinyes força velles i es cria un cert temps en bóta. Ja me'n vaig enamorar a la collita del 2009 —que crec que va ser la primera— i ara aquest 2011 em torna a seduir profundament. Aromàtic, net, atractiu, untuós, persistent, amb volum i densitat de sabor, amb un puntet salí, tot ell ben fluid, amb textura equilibrada i cos fresc i elegant. El macabeu, quan arriba a aquesta perfecció, és un vi immensament sensual.

La mica de pluja, la mica de fresca, la rotunditat dels pagres, la sensualitat del macabeu de Gelamà... en aquests moments —que sé segur que seran massa breus, com un parèntesi— crec que no ambiciono res millor.

diumenge, 19 d’agost del 2012

Vinyes de Colera

Esquers, Taravaus, Molinàs, Sant Miquel, Sant Silvestre, Querroig... Les valls, curtes i abruptes, que es formen quan el Pirineu s'enfonsa al mar, més amunt de Llançà, estan plenes de racons salvatges, feréstecs i minerals, poc coneguts. Al pic de l'estiu, si no hi bufa la tramuntana, l'aspecte d'aquests indrets sembla inhòspit i ressec, però si hi aneu a la primavera, en aquell moment exacte en que floreixen els matolls aromàtics, us sorprendreu de l'esclat de color i, sobretot, d'olor que generen les mateixes plantes que a l'agost ens semblen miserables.

Una excursió molt bonica que vaig fer fa uns anys consisteix en pujar de Llançà al Puig d'Esquers, baixar a Colera per Sant Miquel i Molinàs, remuntar el coll de Sant Antoni, baixar a Garbet i, aleshores, retornar a Llançà seguin el camí de ronda, arran de mar. També he seguit tota la carena de la vall de Portbou. Vaig sortir de Portbou i vaig pujar fins el coll del Frare. A partir d'aquí, vaig anar seguint la carena fins el coll del Suro, passant per la font de Taravaus, em vaig enfilar al Querroig i, pel coll de la Farella i el dels Belitres vaig arribar fins el puig de Cervera, que cau estimbat sobre el mar.

Si feu aquestes excursions i us hi fixeu bé, veureu alguna petita vinya escadussera —res a veure amb les vinyes extenses i esponeroses que hi ha a l'altra banda de la ratlla que el Tractat dels Pirineus ens va imposar— que dóna una mica de raïm o de vi per al consum propi. També veureu tres o quatre vinyes força més significatives. 

En primer lloc, l'esplèndida vinya de Garbet (Garbet? Garvet? als mapes de l'ICC hi apareixen les dues grafies), que es troba al vessant solei de l'anomenada Muntanya dels Canons, que és la que separa la badia de Colera de la platja de Garbet. D'aquesta vinya en surt el monumental Finca Garbet, del celler "Castillo de Perelada" (sic).


Deixant de banda la vinya de Garbet, al vessant nord de la carena que va del coll de Sant Antoni al coll de Sant Miquel, en el que es coneix com la Coma Fredosa, i també més amunt, sobre el Rec de la Falguera, hi trobareu unes vinyes noves, espectaculars, plantades en bancals com els del Priorat. Hi ha garnatxa, cabernet, merlot i marselan i també hi ha una vinya vella de carinyena. Quan vaig fer les excursions a peu que he explicat més amunt, em va sorprendre trobar aquestes vinyes que jo no sabia fer correspondre amb cap vi o celler conegut.

Ara ja sé que aquestes són les vinyes del celler Hugas de Batlle, de Colera, un projecte relativament nou i força interessant que va començar ara fa uns deu anys, quan es van plantar aquestes vinyes sorprenents, enfilades a la muntanya, sacsejades per la tramuntana, arrelades en les pissarres d'aquests terrenys rocallosos i aspres, envoltades d'herbes d'olor mediterrànies.

La primera collita que es va embotellar va ser la del 2008. El vi es diu Coma Fredosa i està fet amb garnatxa i cabernet a parts més o menys iguals. La criança es va fer en bótes de roure francès d'un vi i, com que el celler encara no té instal·lacions pròpies, la vinificació i criança es va fer en un celler de l'Empordà. A banda de l'equip propi del celler, que inclou l'Eduard Hugas i en Marc Mallol, hi ha també la ma de l'Oriol Guevara.

Aquest projecte està encara en una fase d'evolució que fa que amb cada nova collita hi hagi novetats significatives. Ara acaba de sortir al mercat el Coma Fredosa 2009, a finals d'any podrem tastar un vi de carinyena i garnatxa que es dirà Vinya Falguera 2009, i l'any que ve potser hi haurà un vi blanc d'unes vinyes de garnatxa blanca i moscatell que hi ha prop del mar. Els noms que duen els vins d'Hugas de Batlle posen de manifest la voluntat de fer vins "de finca" que reflecteixin les individualitats de les vinyes i les anyades.


Fa un parell de dies, vaig tornar a trepitjar les vinyes de la Coma Fredosa, acompanyat aquest cop per en Marc Mallol. El dia era càlid, però bufava una mica de tramuntaneta que feia fora la xafogor i feia que els horitzons fossin nítids. He visitat també l'edifici del centre de Colera on, probablement, es vinificarà i criarà la collita 2012. He tastat el Coma Fredosa 2009 i potser m'ha agradat més que el Coma Fredosa 2008 que vaig tastar l'any passat.

Avui, a casa hem fet una cassola d'arròs de Pals amb cues de rap, d'una dimensió sàpida immensa, i he decantat una ampolla de Coma Fredosa 2009, fosc i concentrat, amb una estructura sòlida i equilibrada, tanins dolcencs i tensos i bona persistència. La fruita hi és en abundància i el record de les cireres se't fa present quan ensumes la copa. Hi ha volum i sensacions carnoses i saboroses. L'arròs, per la seva banda, té el punt de cocció precís i no és ni eixut ni caldós, i aquest vi de les muntanyes de la vall de Colera s'hi adiu perfectament. Només n'hi ha sis mil dues-centes cinquanta ampolles. Caldrà seguir de prop aquest celler que tot indica que anirà creixent.

dissabte, 11 d’agost del 2012

Garnatxa de Blanes

Podeu beure cava fet a Blanes o podeu beure cava fet amb raïm de Blanes. Són coses diferents.


A Blanes pràcticament no hi queda vinya però a la banda dels Tres Turons, al paratge de can Bruno, hi ha  una vinya petita —sis quarteres de sauló, endreçades com un jardí—  de garnatxa, xarel·lo i malvasia, amb quatre rengles de ceps de monestrell, dissenyada amb l’assessorament d’en Sergi Silguero, impulsada per la Montserrat Saura —a l’indret on hi tenia unes vinyes el seu avi— i conreada amb un rigor extrem per en Climent Polls. Aquest projecte de la Montserrat i en Climent es diu Ses Vernes i pretén elaborar cava de la màxima qualitat possible a partir del raïm que surt d’aquesta vinya exquisida. El nom del celler és el de la riera que hi ha a l'altra banda de la carena, ben a prop de les vinyes. 

De fet, els dos vins de Ses Vernes de la DO Cava ja són al mercat, i són remarcables. D’una banda, hi ha un brut nature de xarel·lo —potser a Blanes n’hauríem de dir pansa blanca— i malvasia —de gra lluent i carn saborosa— i també hi ha un cava rosat brut —es diu Vinya de Rosa— que està fet amb garnatxa i una mica de monestrell. La vinificació i criança es fa en un celler del Penedès on els gotims —seleccionats acuradíssimament al propi cep— hi arriben en caixes molt petites, convenientment refrigerades. En tots dos casos, la qualitat és elevada i el rosat de garnatxa, en particular, és singular i diferent, amb més fruita i força del que estem acostumats i amb unes textures molt agradables.


D’aquesta vinya —petita, bonica— també n’ha sortit un vi negre que he pogut tastar i que és el vi que m’ha empès a escriure aquestes notes. Crec que només es va el·laborar a la collita del 2008 i encara no s’ha comercialitzat. Vaig conèixer la seva existència perquè la Guia d’Enoturisme de l’Empordà d’en Lluís Tolosa en fa esment —encara que Blanes no sigui a l’Empordà— i l’he pogut tastar, ara que encara no ha arribat a les botigues, gràcies a la generositat d’en Climent. Ell assegura que es va tractar d’una experiència que no tindrà continuïtat, però a mi m’agradaria poder-lo fer canviar d’opinió perquè el resultat és tan encertat que no hauríem de permetre que es malbaratés.

Ara tinc aquest vi negre Ses Vernes 2008 a la meva copa. És un vi de garnatxa amb una mica de monestrell i una criança en bóta molt curta. Crec que en Climent em va parlar de només dos mesos. El to és vermell, no molt fosc, i al nas hi ha fruita madura i unes notes de criança de sorprenent perfecció. Em sembla que tinc al meu davant una interpretació diferent de la garnatxa, amb molt de sabor i unes sensacions arrodonides, cremoses i lliscants, fresques i fruitades. El vi és alegre, madur, fluid, embolcallant, una mica atípic. M’agrada i em ve de gust. 

Lloar les virtuts d’un vi que no és al mercat i que, previsiblement, existirà en una única collita, té —ho admeto— un punt de cinisme. Però fer un apunt d’allò que és efímer ens pot ajudar a donar consistència a la petita història del vi de Blanes —del vi fet amb raïm de Blanes.

diumenge, 5 d’agost del 2012

Carinyenes de l'Empordà -4-

Hi ha moments —brevíssims, però reals— en que, per uns instants, ens sembla com si fóssim en un món ordenat i just —encara que sapiguem del cert que no és pas així. Ara mateix, hem tret de la brasa la carn de xai i el carbassó i unes albergínies —i també unes cebes— i les hem salat i les hem amanit amb oli de Pau. La carinyena de Gelamà és al decantador, una mica fresca, perquè el dia és càlid. Però bufa la marinada i dóna bo de ser a l'Empordà.

El capítol quart del meu repàs del vins de l'Empordà fets amb carinyena —els capítols anteriors els trobareu aquí, aquí i aquí, amb els vins d'Empordàlia, Roig Parals i Vinyes d'Olivardots, respectivament— ens du a Vilajuïga i parla del magnífic monovarietal de carinyena que en Roger Rius ha creat al seu celler Gelamà.


El vi neix a una vinya dels anys cinquanta, de la zona dels Mordals, que és el vinyar que hi ha a ponent de Vilajuïga, encaixat entre la N-260, la GI-604 i el ferrocarril de França. La collita 2011 està a punt de sortir al mercat i caldrà estar a l'aguait, perquè el Samsó 2010 —que he tastat i em va semblar excel·lent— ja s'ha exhaurit, i el Samsó 2009 que ara tinc a taula tampoc no és fàcil de trobar.

La carinyena d'en Roger no té criança en fusta i té una qualitat que sorprèn: quan el tastes podries pensar que el més normal fóra que un vi com aquest s'hagués destinat a la criança. Que ens Roger ens l'ofereixi així, sense mistificació ni valors —o desvalors— afegits, és una singularitat que em plau i que farà delir els que valoren l'autenticitat i les qualitats primàries dels bons vins.

Tinc al meu davant el vi de la collita 2009 i descriure el seu color és la cosa més senzilla del món. A taula, a més del vi i unes carns i verdures a la brasa, hi ha un plat amb remolatxa cuita i és divertit adonar-se que el Samsó 2009 té exactament el mateix color d'aquesta remolatxa. Al nas, hi ha fruita vermella molt madura i el vi és potent i té una complexitat d'aromes que el fa interessant. L'he decantat i amb l'aire va emetent aromes penetrants, denses, ben netes. Quan el tasto, m'agrada la seva potència fluïda i equilibrada amb sensacions arrodonides i cremoses d'una banda i, de l'altra, un caràcter molsut, fins una mica rugós. Convé tenir cura de la temperatura per evitar alguna punta ardent que pot aparèixer quan el vi s'escalfa massa.

El Samsó 2009 de Gelamà és molt bo i la collita 2010 potser encara és millor. Espero amb delit el moment de conèixer la collita 2011 que en Roger m'ha dit que aviat estarà a punt. De vegades penso que potser no som conscients de la importància de tenir al nostre abast vins com aquests.