dijous, 27 de setembre del 2012

Paralipomena

El meu avi Martí Aguadé Esteve va néixer al monestir de Santes Creus, al terme municipal d'Aiguamúrcia i fa temps que visito els arxius històrics comarcals i diocesans per mirar d'esbrinar què hi va anar a fer el meu besavi a Santes Creus —on sembla que només hi va viure tres o quatre anys— però encara no tinc una resposta clara, si bé he trobat papers antics que parlen de testaments, de llegítimes i d'hipoteques. Aquest neguit per entendre els meus orígens m'ha dut més d'una vegada a Aiguamúrcia i ara hi he trobat una petita joia que —si bé no té relació amb els meus neguits genealògics— sí que té una relació clara amb el món de la viticultura i el vi que, fet i fet, és el tema d'aquest bloc.

Al terme d'Aiguamúrcia hi ha el Mas Regany i en aquest mas la Emma Lehnberg i en Jesús Baixas hi cultiven, de manera ecològica, macabeu, parellada, ull de llebre, sirà i també un encreuament de petit Bouschet i garnatxa, que és una varietat amb molt de color. El que és singular és que d'aquests raïms no en fan pas vi, sinó que únicament en fan most. Un most exquisit que jo ni coneixia ni sospitava i que, ara que l'he tastat, crec que té tot el dret a figurar en aquestes pàgines dedicades als vins de Catalunya.

Fan un most de parellada i macabeu i també un rar most negre d'ull de llebre, sirà i la varietat aquella obtinguda per encreuament de garnatxa i petit Bouschet. Són begudes fragants, delicioses, que no poden deixar indiferent cap aficionat al millor vi. Ara que hem après a valorar més que mai les qualitats primàries del vi, el most Baixas–Lehnberg ens pot sadollar magníficament.

Tracteu-lo com un vi —com un vi excel·lent— i, si realment voleu apreciar-ne les virtuts, beveu-lo en una bona copa, com la Riedel chardonnay que surt a la fotografia.

Paralipomena: paraula grega que significa "coses omeses". Mai no havia parlat de most en aquest bloc. Potser caldrà fer-ho.

dimarts, 18 de setembre del 2012

"Passió equilibrada i el·laborada"

La verema del 2004 al Priorat va fer-se molt més tard del que és habitual. De fet, tot el cicle vegetatiu s'havia anat alentint —la brotada va arribar a l'abril— perquè l'hivern va ser força fred i va ploure molt, mentre que a l'estiu gairebé no va caure ni una gota. Crec que hi va haver vinyes que es van arribar a veremar el mes de novembre, després d'una tardor modèlica.

La qualitat del raïm d'aquell any ja és llegendària i les ampolles de Priorat 2004 que hagin perviscut dins avui poden confirmar l'excel·lència d'aquella collita generosa i plenament madura.

Si tinguéssim una major estimació per aquestes collites excepcionals, si tinguéssim més paciència per deixar que cada vi arribi a la seva perfecció —sense venerar el que és merament vetust, sinó apreciant el que ja és madur i complex— ara seria més senzill, més habitual, poder obrir alguna ampolla de Priorat del 2004 —o del 2001. És segur que hi ha ampolles d'aquestes que encara reposen en algun celler, però la major part deuen haver-se buidat —prematurament...

Aquest vespre he escoltat la música immensament austera i paisatgística de Jan Garbarek a Places. La gravació és del 1977 i hi intervenen Bill Connors amb la guitarra, John Taylor amb el piano i Jack DeJohnette amb la percusió. I he compartit amb el meu fill —que demà ha d'emprendre un viatge que l'allunyarà de casa durant una temporada llarga— una ampolla de Coma Vella 2004 del celler Mas d'en Gil. M'ha sorprès fins a quin punt la dualitat evanescència/persistència es manifesta de manera molt similar en la música de Garbarek i en el vi de Mas d'en Gil.

Recordo que el Coma Vella 2004 va ser molt ben valorat quan, en el seu moment, va sortir al mercat. De fet, avui ha superat les meves expectatives. Tinc poca experiència amb els vins de Mas d'en Gil, que he tastat en ben poques ocasions, però el vi d'aquest vespre era suggeridor, elegant, complex i net, i a la boca hi entrava com un nèctar delectable que persistia una bona estona en els sentits, com les notes del saxòfon d'en Garbarek. Un prodigi d'integració, de blanor exquisida. Un argument més per cobejar els Priorats del 2004.

La darrera peça del disc d'en Garbarek es diu Passing i he llegit que un crític hi troba "a restrained passion that is somehow perfectly balanced and elaborated". No sabria expressar millor el que el Coma Vella 2004 m'ha suggerit.

dilluns, 10 de setembre del 2012

Plenitud de l'Empordà

A Cantallops, a l'Alt Empordà, el topònim S'Alou —o Salou— està recollit per l'ICC i fa referència a una torrentera —el Còrrec de Salou— que baixa del collet de la Inglada cap a la Riera de Torrelles. S'Alou és també el nom d'una vinya que hi ha a tocar d'aquest còrrec i és el nom que el celler Vinyes dels Aspres ha triat per al seu vi més sumptuós. Aquest vi es fa a partir dels raïms de la vinya de S'Alou, però també hi intervenen raïms d'altres finques. De fet, el cupatge del S'Alou es decideix a base de triar les millors bótes de cada collita. Se'n fan unes tres mil ampolles.

En aquests dies de final d'estiu, quan un marcat vent d'esperança ens deixondeix, he obert una ampolla de S'Alou 2008 que m'ha seduït profundament. És un vi complex i profund, expressiu i elegant, que ens dóna una sensació de suavitat, d'esfericitat lliscant, d'equilibri. No hi ha arestes ni cap vel·leïtat de sobre-extracció. L'aroma és d'una gran bellesa, amb un puntet confitat, una mica de torrat i una plenitud sense histrionisme. Hi predomina la garnatxa i també hi ha cabernet, carinyena i sirà. És un dels grans vins negres de l'Empordà.

L'altra ampolla memorable d'aquests darrers dies d'estiu ve d'un celler petit de Mollet de Peralada, del que ja he parlat en alguna altra ocasió. Es tracta del Camí de Cormes 2007 de Roig Parals, un vi de carinyena que procedeix d'una vinya de més de cent anys que hi ha al sud de Mollet (vegeu aquest article). 



És un vi de gran riquesa i profunditat d'aromes, amb molta fruita vermella madura, tanmateix, però també amb moltes altres coses més complexes i suggeridores. L'he decantat i crec que li ha anat bé, perquè a la copa la seva potència s'anava expressant pas a pas. A la boca hi trobo un líquid cremós i voluminós, que excita sensorialment i que és persistent i impecable. Per anar degustant a pleret i deixar que ens ompli amb visions d'opulències i textures consistents i delectables.

Si voleu gaudir del Camí de Cormes 2007, no heu de badar, perquè la Jancis Robinson —que va visitar l'Empordà fa poc i va tastar-ne els vins— n'ha parlat molt i molt bé i ara mateix les ampolles d'aquest vi estan fugint veloçment cap el Regne Unit. En Santi m'explica que algun importador britànic volia tota la producció, però ell ha declinat l'oferta perquè els catalans tinguem també el privilegi de tastar-ho. No l'hem de deixar escapar perquè és un vi magnífic que jo diria que pot encara evolucionar molt positivament amb uns anys de criança en ampolla.

He caminat per les vinyes de S'Alou i Camí de Cormes, he estat als cellers, amb els estris i les bótes. En Santi de Roig Parals i en David de Vinyes dels Aspres m'han explicat les vicissituds i les intencions d'aquests vins. Els he tastat i els he begut i els he compartit. Ara són a la meva memòria i també són al meu celler —on esperaran una conjectural maduresa superior. Dir que la virtut d'un gran vi s'exhaureix a la boca seria com dir que una gran música només excita els nostres timpans.

diumenge, 2 de setembre del 2012

Garnatxa i carinyena —blanques

Una tarda del mes de juliol  —és a dir, abans del foc devastador— l'Antoni Roig em va convidar a visitar algunes de les vinyes de Mas Llunes. Ens vàrem enfilar per la banda de la riera de Pontils, per sobre de la Mare de Déu del Camp. Feia un airet de tramuntana, refrescant i agradable, i la visió de la plana de l'Alt Empordà era extraordinària. No sabíem en aquell moment fins a quin punt la tramuntana i el foc sumarien les seves forces, uns dies més endavant, per convertir en un infern una gran part del paisatge que contemplàvem. Però el foc no havia d'arribar a Garriguella i tot aquest primer terme de Les Comes i el Pla de Costoja quedaria estalvi.


Quan tornem al celler, tastem les collites actuals dels vins de Mas Llunes. L'Antoni m'explica amb detall les característiques de la vinificació de cadascun d'ells i, mentre els anem tastant, ell els jutja amb severitat, com s'escau a una persona que percaci l'excel·lència. Els vins d'aquest celler, des de la collita 2001, m'han acompanyat sovint en els àpats empordanesos. Tastar-los tots de manera simultània —incloent-hi una sorprenent garnatxa dolça collita del 2002— i entendre per quins camins han arribat a ser com són, és un plaer i un privilegi.


Vaig escriure sobre el vins de Mas Llunes en aquest mateix bloc, fa força temps. Deixaré per un altre moment parlar de l'Emporion 2005 o el Rhodes 2007—o de l'agradabilíssim Maragda 2011, que tantes vegades he begut en aquest estiu xafogós.  Avui em vull limitar a parlar del blanc Nívia, fet amb garnatxa blanca i carinyena blanca. La singularitat d'aquest vi exquisit comença a la pròpia vinya, on es trien els millors botims, que són els únics que s'usaran. La primera part de la fermentació es fa en dipòsits d'inoxidable, a tretze graus; després, la fermentació continua en bótes noves de roure Allier. Finalment, el vi es cria en aquestes bótes, amb les seves mares, fins el moment que es considera que el vi ha integrat plenament el que la fusta li pot aportar. Se'n fan unes tres mil cinc-centes ampolles.

Aquest vespre he obert dues ampolles de Nívia. Una de la collita 2010 i l'altra —amb una nova etiqueta, molt més atractiva— de la collita 2011. M'ha semblat que havia de ser interessant poder apreciar les diferències entre aquests dos anys i, encara més, l'evolució que s'hagi pogut produir en els dotze mesos addicionals de permanència a l'ampolla.

Com és d'esperar, els dos vins em donen sensacions diferents, però no és tan senzill com dir que un és millor que l'altre.  El 2011 té un color més transparent i emet aromes menys complexes. També, la fusta, malgrat estar força integrada en el conjunt, es fa una mica més evident. El vi és ben agradable a la boca i és sorprenentment fresc per un vi amb aquesta criança relativament llarga. El 2010, per la seva banda, té un nas complex i elegant, amb força fruita blanca i també pell de raïm, tot força franc i net. A la boca és deliciós, amb volum i cos, sense deixar de ser fresc. Amorosit, amb pas de boca ample, amb acidesa i caràcter, equilibrat, saborós, força persistent i amb una lleu untuositat que no li fa perdre la fluïdesa. Consistent i amb tremp.

El Nívia de Mas Llunes pot servir per reivindicar —si fes falta— les virtuts de la garnatxa blanca i la carinyena blanca.