dilluns, 29 d’octubre de 2012

Pardas, quatre anys després

Aquest bloc d'Enografia de Catalunya va començar el 2008 i un dels primers articles que hi vaig publicar —potser el primer article mínimament digne— feia referència al celler Pardas, que és a Can Comas, a tocar de la llera del Riu de Bitlles, entre Terrassola i Sant Pere. Gràcies a l'Oleguer, de Vins Noé, jo havia tastat el cabernet franc de Pardas —i també l'Aspriu i m'havien impressionat. En aquell temps, el celler Pardas encara no tenia l'anomenada que té ara i a mi em va semblar que havia fet una troballa important que s'esqueia que donés a conèixer a través del meu bloc.


El novembre de 2008, ara fa pràcticament quatre anys, en Ramon Parera em va rebre a can Comas —potser amb una certa perplexitat perquè, encara que ara ens sembli estrany, fa només quatre dies, una persona que s'interessés per conèixer els vins al lloc on es fan era un ésser estrany i fora de context. Vaig escriure això i, si ho llegeixo ara que han passat quatre anys, hi puc trobar unes premonicions divertides. Per exemple, sobre el paper que jugarien el xarel·lo i el sumoll al Penedès, o sobre la solidesa del projecte d'aquest celler tan engrescador.

Al final d'aquell article explicava que havia vist com fermentava un sumoll que "serà una novetat interessantíssima". És clar que es tractava del most que es convertiria en el Collita Roja 2008, un extraordinari negre de sumoll —i una mica de marselan— que ja és tot un referent.


En un dia plujós i rúfol d'aquest octubre en que la tardor va venint a estrebades —quatre dies amb calor d'estiu i una ploguda més fresca— he pogut, finalment, acceptar la invitació que en Ramon em va fer a la fira "Els Nous Penedès" del mes d'abril d'enguany (vegeu això) i tornar, quatre anys després, a Can Comas. M'han rebut en Jordi Arnan i els seus col·laboradors. El dia convidava a aixoplugar-se prop d'un foc i el foc suggeria la torrada. Han aparegut els embotits, els formatges i les anxoves; hem obert ampolles de sumoll rosat —fins un increïble sumoll rosat 2007, en la seva plenitud. La pluja, quan és fina i constant, té la facultat de distorsionar el pas del temps, que s'alenteix. En aquest estat de suspensió temporal —la pluja cau lentament i les llesques es van torrant— anem parlant de vins, de vinyes, de bótes i de criances. Parlem del sumoll, de la seva grandesa potencial i dels reptes que planteja; parlem dels vells i torturats ceps de sumoll de la finca de Can Comas. En un cert moment, en Jordi obre una ampolla de Collita Roja 2009.

Ara sóc a casa i recordo l'estona que vaig passar a Can Comas i els vins que hi vaig tastar. Tinc al meu costat una ampolla de Collita Roja 2009 que bec en copa Borgonya. La meva fràgil memòria sensorial s'esforça a comparar-lo amb el 2008 que vaig tastar, a peu dret, fa mesos, i que tant em va emocionar.

Si el nom d'aquest vi us recorda Dashiell Hammett, aneu ben encaminats. Em sembla que els autors volien dir-nos que és un vi que es fa amb patiment i amb "sang i fetge", un vi que sorgeix de vinyes impossibles. El resultat de tot aquest esforç i tota aquesta intel·ligència té una elegància atractiva, feta d'aromes voluptuoses i polièdriques. Em sembla trobar-hi moltes flors sobre un fons de fusta subtil. Hi ha tremp i frescor, una incipient cremositat embolcallant i una fluïdesa persistent. Hi ha molta personalitat i fruita neta. Hi ha una puresa inusual, fugissera. Penso en el Gaintus, penso en aquell Échezeaux d'Arnoux que duc a la memòria... El Collita Roja 2009 m'incita més al plaer dels sentits que no pas a un expressionisme verbal estèril.

Si no teniu al celler cap ampolla de 2008, ja no hi sou a temps, perquè aquella primera collita mítica s'ha exhaurit. No badeu i percaceu una ampolla de 2009, mentre n'hi hagi. O millor, mitja dotzena, perquè sóc del parer que d'aquí uns anys aquest vi podria ser monumental. El 2010 no existirà; el 2011, a la bóta, estava en aquell moment en que es tanca sobre ell mateix; el 2012 està acabant la fermentació i és un esclat de fruita i matèria. Són vins que m'inciten a l'avarícia que és, segons el DLC, en primera accepció, el desig excessiu i desordenat d’adquirir riqueses per guardar-les.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Alguns vins (però pensant en Recaredo)

La festa d'abans d'ahir a les entranyes de Recaredo em va commoure fins el punt que avui m'imposo parlar d'altres coses i d'altres vins. Si voleu conèixer els fets, en Ramon Francàs ho va explicar de manera impecable al seu bloc. Si voleu conèixer les meves sensacions, potser aquestes traspuaran un dia en aquest bloc meu i vostre. Aquest dia no és avui, encara:

Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure [...]
[...] Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d'aquest moment?
(G. Ferrater) 


He obert una ampolla del nou vi de l'Albert Jané. És un Priorat que surt de vinyes velles boniques de garnatxa i carinyena. (M'agrada llegir "carinyena" a l'etiqueta, amb totes les lletres!) No en sé pas gaire coses, d'aquest vi. No he visitat l'Albert des dels temps en que el seu celler era un garatge dels Guiamets, però els seus vins, que vaig bevent sovint, em diuen prou coses per ells mateixos. Aquest d'ara du el nom de Ritme 2010 i és vermell fosc i viu, de nas seductor i potent, atractiu i fruitat, gran quan agafa aire. A la boca em sorprèn el seu estil més fluid del que m'esperava. És llaminer, atractiu, lineal i net. El bevem amb plaer i l'ampolla gairebé se'ns fa curta.

L'altra ampolla de la que em plau fer un apunt avui és un Abadal 2007 Selecció 25 Aniversari. L'havia tastat fa uns anys i m'havia semblat que estava encara massa dur i li calia temps d'ampolla. I tant! Com ha evolucionat! Quina densitat d'aromes! Compotes i fustes ben integrades, maduresa, esfericitat, plenitud. Tanins, caràcter i força —que s'amoroseixen a la boca i es tornen fluids. Quin equilibri més bonic de fruita i solidesa! Aquest celler d'Horta d'Avinyó m'ha donat tants vins memorables —penso en el seu Nuat 2008 que tinc ara al meu davant, a dins de la vinoteca, i en el Selecció 2001 del que, ai las!, ja no me'n queda cap ampolla.


M'he entretingut parlant de dos vins delectables. Però encara no em puc treure Recaredo del cap.

dimecres, 10 d’octubre de 2012

Els vins naturals de l'Abel Aguadé

El 9 de febrer de 1616, Benet Aguader, de Constantí, es casa amb Elisabet Manyer, donzella, i s'estableixen a Renau, que en aquella època té uns 25 focs. Deu generacions i tres-cents setanta-un anys em separen d'aquest primer Aguader de la meva nissaga que he pogut documentar. Els noms són Josep Aguader Manyer, Pere Aguader Recasens, Jaume Aguader Parera, Josep Aguader Segarra, Francisco Aguader Rull, Francisco Aguader Gils, Josep Aguadé Ferrer, Martí Aguadé Esteve, Rafel Aguadé Juan i jo. D'aquests, els set primers van néixer a Renau mateix i va ser el meu besavi Josep Aguadé Ferrer el que va marxar. Primer, a la colònia Gomis —després, a Barcelona.

Quan vaig saber que hi havia un homònim meu que feia vi a Bràfim vaig cuitar a conèixer-lo. Es tracta de l'Abel Aguadé que, amb el nom de Sant Roc, elabora des de fa un parell o tres d'anys una quantitat molt petita de vi blanc sota els paràmetres del vi natural i sota el lema de "La terra és vida, respectem-la". Si aneu a Bràfim no us costarà gens trobar l'Abel: només cal que feu cap a Cal Garriga, al mig del poble, una botiga de productes locals —hi trobareu els vins de Padró, evidentment, i també moltes coses interessants, incloent el vi propi de l'Abel— i també una masia senyorívola que és digna de conèixer.


La meva experiència amb els vins naturals és curta i, al mateix temps, està plena de clarobscurs, però els dos Sant Roc que he tastat m'han semblat interessantíssims. Hi ha el el Sant Roc Xarel·lo 2011 i el Sant Roc Macabeu 2011 i ambdós procedeixen de vinyes pròpies de l'Abel Aguadé, conreades amb extrema precisió. L'Abel, que és enòleg i coneix bé, per tant, tots els paradigmes de l'enologia, ha estat capaç de no aplicar-ne gairebé cap i fer —en paraules d'un altre autor de vi natural amb qui vaig parlar fa uns mesos— viticultura del segle XVII —amb els coneixements del segle XXI.

Aquest vins, segons em sembla a mi, estan tan vius que una nota de tast feta en un moment concret de la seva evolució constant pot tenir un interès força relatiu. En tot cas, sí que vull deixar un apunt de les sensacions que aquestes dues ampolles m'han generat. En contra del que jo esperava, el Macabeu era més net, més elegant, més lineal que el xarel·lo, i tenia un nas incisiu i amb un punt salí —però va ser el xarel·lo el que em va seduir!


El Xarel·lo era interessantíssim perquè vivia en el difícil equilibri entre la dimensió i consistència que li atorgaven la presència conspícua de les mares i el risc d'una carnositat una mica pesant. Al nas ja s'hi notava la densitat neta, penetrant i força pura d'un vi atípic, molsut i llaminer que es presenta d'aquella manera que en anglès en dirien assertive, sense perdre el rigor.

M'ha agradat fer la coneixença d'aquestes microvinificacions peculiars, artesanals i poc conegudes, fetes per un Aguadé. Són vins que, com he dit abans, et transmeten amb força una agradable sensació de matèria viva.

dissabte, 6 d’octubre de 2012

El pròleg

He acabat de llegir Washington Square en l'edició de Penguin classics. La història —ja la coneixeu: la noia bleda, el pare inflexible, el noiet caça-dots i la tieta fantasiosa— és absolutament trivial i els personatges, en una primera lectura, semblen simples caricatures. Quan el llibre va sortir, el 1880, la crítica el va menystenir completament i la paraula que més es va utilitzar per descriure'l va ser "common-place". El propi Henry James no se'n devia sentir massa satisfet, perquè en una carta al seu germà William deia que "the only good thing in the story is the girl" —i aquesta noia era "not constituted to inspire a romantic passion". Jo mateix, que em confesso seduït per les dones de les novel·les de Henry James i, encara més, per la seva prosa precisa com l'aritmètica, he passat per les dues-centes pàgines del llibre sense entendre exactament on podia amagar-se l'interès d'aquesta historieta.

Després de llegir el llibre he llegit la introducció de trenta-vuit pàgines de Martha Banta que es troba a l'edició de Penguin. Tot ha canviat. He llegit sobre New York a la segona part del XIX i sobre la Washington Square. Marta Banta m'ha instruït sobre el concepte de romanticisme versus realisme a Henry James i sobre com aquesta obra primerenca de James ja insinuava el camí que havia de seguir aquest escriptor en les seves obres posteriors, a partir de The Portrait of a Lady. I, per damunt de tot, aquesta introducció de Martha Banta m'ha descobert matisos que no sospitava a la personalitat d'aquesta "not ugly [] not clever [] not abnormally deficient [] dull, plain, common-place young woman" que protagonitza l'obra.

On és la veritat?
  • El pròleg m'ha revelat la veritable bellesa oculta de l'obra?
  • O potser la impressió primerenca que m'ha fet el llibre —sense la contaminació de cap exegeta lletraferit— és la que és realment vàlida?
  • O, encara, la recreació de la prologuista i la re-interpretació de l'obra que m'ha generat tenen un valor en elles mateixes, independent de la voluntat del propi Henry James?
  • Finalment, si acceptéssim que el fi justifica els mitjans, encara que les elucubracions de la Martha Banta no tinguin cap mena de fonament, queden justificades pel fet d'haver augmentat enormement el plaer que aquest llibre m'ha produït? 
He obert una ampolla de La lluna la pruna 2008 —el monestrell més atlàntic que no pas mediterrani de la Irene Alemany i en Laurent Corrio— i he pensat que les reflexions anteriors es poden aplicar, amb molta exactitud, al món del vi. Els punts de contacte entre aquesta ampolla d'avui i l'heroïna de Washington Square són evidents. És un vi que no sembla que estigui fet per "despertar cap passió romàntica" i, com passa amb la noia de la novel·la, si el tastes amb poca atenció et pot arribar a passar desapercebut. Però, si hi pares més atenció, si llegeixes més aprofundidament —si tens un bon pròleg— l'elegància d'aquest vi del Garraf, escàs i poc conegut, la fruiteta que amaga, la netedat que transmet... poden acompanyar-nos magníficament mentre llegim Henry James en aquests dies de tardor bonancenca.

dimarts, 2 d’octubre de 2012

La importància dels cigrons

L'altre dia, a la seu de Recaredo, en Ton Mata m'explicava amb vehemència la importància dels cigrons.

En primer lloc —com que tots sabem que hi ha cigrons i cigrons— diguem que estic parlant del "cigronet de l'Anoia", que és una varietat de qualitats delicioses, tradicional i exquisida, impossible de trobar fins no fa gaire. Diguem també que parlo de cigrons de cultiu biodinàmic que Recaredo planta a les seves finques de guaret i que juguen un  paper importantíssim en la regeneració natural d'aquestes finques, abans que s'hi torni a plantar la vinya.

He menjat Cigronets de Can Credo per dinar, aquest dissabte plujós que és el primer dia que sembla realment de tardor. La Núria els ha cuinat amb espinacs i morro de bacallà i el resultat ha estat d'una rotunditat pràcticament sensual. És un cigró saborós i tendre, consistent i de pell subtil, que absorbeix magníficament el gust del bacallà i el fa seu. Per coherència, el tomàquet llarg —de Vilafant— que acompanyava el plat l'hem amanit amb l'oli de Can Credo.


Al subsol de Recaredo, mentre tastàvem coses inexplicables —i.e. que seran explicades quan arribi el moment de la seva revelació— en Ton em deia que si decideixes fer una viticultura que col·labori amb la natura en lloc d'oposar-s'hi, et veus necessàriament abocat a tenir en compte tots els processos agrícoles d'una manera global. Aquest convenciment és el que els ha dut a triar els cigrons com a aliats seus en  el manteniment del cicle natural del nitrogen.

Els cigrons que he menjat per dinar es van plantar el mes de maig a la que fou la Vinya del Savall, un terreny que ara estarà en repòs uns vuit anys fins que el sòl s'hagi recuperat i s'hi pugui tornar a plantar vinya. Per celebrar la primera collita d'aquest cigró petit, vuit restaurants de l'Alt Penedès proposen plats fets amb aquesta lleguminosa concreta. Es tracta de La Cava d'en Sergi i Cal Blai de Sant Sadurní;  El Cigró d'Or i Cal Ton, de Vilafranca; Cal Pere del Maset, Cal Saldoni i Cal Xim de Sant Pau d'Ordal; i Sol i Vi de Subirats.

M'agrada la manera d'entendre la viticultura que es respira a Recaredo. M'agrada l'esperit inquiet d'en Ton Mata i la seva aposta per la "innovació a partir del respecte als cicles de la natura". Mentre tastem un líquid preciós i escàs que es convertirà —no abans de l'any vint!— en un cava Recaredo, en Ton em diu que, de la mateixa manera que voler fer el millor cava possible els ha dut a ser viticultors, voler la millor vinya possible els duu a ser pagesos en el sentit més global i més noble de la paraula.