Fem un parèntesi per parlar de pluges i de temperatures. Observem —per posar un exemple— els valors climatològics de Mâcon: 859.3 litres per metre quadrat de pluja anual; temperatura mínima mitjana de 7.4 graus; temperatura màxima mitjana de 16.1 graus. Comparem-los ara amb els del Batlliu de Sort segons l'Atles Climàtic Digital de Catalunya: 867.0 litres per metre quadrat de pluja anual; temperatura mínima mitjana 3.8 graus; temperatura màxima mitjana 16.7 graus. La semblança és molt gran. És clar que aquesta similitud climàtica no farà, per ella mateixa, que del Batlliu de Sort en surti automàticament un Pouilly-Fuissé, però trobo que val la pena prendre nota de quin clima estem parlant quan parlem del Batlliu de Sort, entre Olp i la Bastida.
El Biu negre 2011 és un pinot noir sense fusta que val la pena de conèixer. És vermell lluent i, quan ha agafat una mica d'oxigen, és fruitat i té un atractiu immediat i directe. Més enllà, és d'aquells vins que t'omplen la boca amb bones sensacions de fruita saborosa i fluida. Mentre el paladejava, pensava en una frase que he sentit a dir al Quim Vila i que pot semblar ridícula si s'escolta fora de context: aigua de fruites. Només que tingués una miqueta més de complexitat —un pas per bocoi, una criança que no el desvirtuï— podria esdevenir, potser, un vi remarcable i profund.
La collita 2010 del Biu Blanc (en vaig parlar aquí) era una mena de cosa que potser algú podria considerar estrafolària però que jo estic content d'haver tastat: era un pinot noir vinificat en blanc amb qualitats estranyes i desconcertants, però que incitaven a la reflexió. El que hi ha a les ampolles del Biu Blanc 2011 no té res a veure amb allò. Es tracta d'un vi de riesling amb un cert percentatge de viognier que m'ha semblat excel·lent, expressiu i al mateix temps seriós i exacte, amb força fruita blanca i algun toc inequívocament riesling. El cupatge amb viognier sembla un encert perquè el vi té un volum fresc i melós, que s'allargassa sense perdre l'equilibri entre acidesa, dolçor de fuita i tonalitat. M'ha semblat que era un vi molt bo, sorprenentment, inequívocament bo.
Són dos vins que s'oposen al tedi i em conviden a seguir recorrent la nostra enografia, sense por de caure, ni a curt ni a mitjà termini, en l'avorriment o la displicència.
