dimecres, 26 de desembre del 2012

Triangulacions

Si voleu fer un bonic exercici de contraposició entre la força de la vinya i la força de l'enòleg, us en proposo un que és, al mateix temps, senzill de fer i absolutament deliciós. Imagineu una vinya i dos enòlegs que fan cadascú el seu vi a partir dels raïms d'aquesta mateixa vinya. Imagineu que els dos vins que resulten són ambdós magnífics. Aquesta situació es dóna aquí mateix, a tocar de Manresa. Els vins es diuen Singular i Blunt. El primer el fa en Gerard Escudé i en vaig parlar en un article d'aquest bloc. El segon el fa en Joan Soler. Tots dos surten de la mateixa vinya del Celler el Molí.

Malauradament, no he pogut fer el tast simultani d'aquests dos vins, però l'altre dia vaig obrir una ampolla d'Aire de Blunt 2006 i és un vi que per ell mateix ja té una presència i unes virtuts prou sòlides com per que en faci esment en aquesta pàgina. És un vi d'aromes potents i confitades, de denses llàgrimes, un vi que manifesta maduresa i tipicitat varietal. A la boca hi entra amb notes dolces, madures i voluminoses i a mig camí mostra molt de caràcter —una forta tensió— per donar pas a unes sensacions una mica assecants, completament correctes. Hi ha un bon equilibri entre tot un munt de variables com són la fruita, la maduresa, l'acidesa, el tremp i la virtut de la fusta.

* * * *
 Per Nadal érem dotze a taula. És un bon moment per a les ampolles màgnum —per molts motius, ja n'he parlat algun cop. I és també un bon moment per unes ampolles que sàpiguen donar-nos plaer i, al mateix temps, sàpiguen quedar en un segon pla, sense interferir en l'ambient de bullícia d'aquests àpats. Un  vins que, de cap manera, exigeixin un tast introspectiu i pausat.


Dels màgnums que he tingut a la taula d'aquest Nadal, vull esmentar-ne un que em va plaure força. És el Brut 21 d'Albet i Noya (sense anyada), que és un cava de chardonnay i parellada. Em va agradar l'aroma, neta i lleument cremosa, sense perdre la frescor, i em va agradar a la boca perquè era viu i àgil, ben arrodonit i amb un puntet sedós que el feia bo de beure, mentre la conversa fluïa d'un tema a l'altre, anàvem tastant els entrants saborosos que la Núria ens havia preparat i esperàvem l'escudella i la carn d'olla.

* * * *
Hi ha vegades que em ve molt de gust tastar un vi com El Templari de Bàrbara Forés. Vi vermell, lluent, exquisit, subtil, amb fruitetes i un acurat toc de fusta. Aquests dies he obert un parell d'ampolles de la collita 2010 —ja sabeu que aquest vi es fa amb garnatxa i amb una varietat autòctona anomenada morenillo— i he tornat a gaudir d'aquella sensació fresca de fruites primerenques que persisteix a la boca. No és un vi ni prim ni fluix —de cap manera!— però sí que dóna una sensació poc gràvida, mesurada i fluïda. Ja sé que estic comparant peres amb pomes, però no puc evitar, mentre bec aquest vi de la Terra Alta, pensar en algunes sensacions que he experimentat amb alguna ampolla de Morgon.


dimarts, 18 de desembre del 2012

Apunts

Repassant la meva llibreta hi trobo molts apunts recents que no han pujat a aquest bloc. Són vins que he tastat o begut de manera puntual i que s'acumulen mentre esperen una ocasió d'entrar en algun escrit. De tant en tant —ara mateix, per exemple— potser convé que buidi una mica aquest calaix de sastre i passi en net alguns d'aquests apunts dispersos.

Podria parlar d'un Nuat 2008 que va donar transcendència a un sopar de turbot al forn. És un vi que va caldre airejar i aleshores ens va donar la plenitud de la seva complexitat neta i austera, que no defuig les notes d'anís, de pastisseria o de fruits secs. L'atac és magnífic i el vi es manté a la boca amb moltíssim volum i, malgrat això, amb elegància. Hi ha acidesa i una lleu untuositat, ben conjuntades, però ja no hi trobo —és natural— la mateixa fruita que em va enlluernar ara fa un any. No és un vi fàcil ni té cap atractiu superficial. Com seria si fos picapoll pur, si no tingués l'aportació del macabeu?

Poc o molt, he tastat cada anyada de Cérvoles que ha anat sortint. Algun dia d'aquesta tardor vaig obrir-ne una ampolla de 2003 i la vaig compartir amb el meu fill. Suggeridor i penetrant, fluid i amorosit, al punt de maduresa. Quan, a la copa, anava agafant més aire, donava més volum, més opulència. Diria que aquesta ampolla ha donat sentit als anys d'espera pacient.

Obrir un Mas la Plana 2000 em du, inevitablement, a un joc d'expectatives que em destorben l'objectivitat —si és que aquesta cosa realment pot existir. N'espero molt i, per això mateix, el jutjo amb (massa?) severitat. No em puc sostreure al record dels meus primers "Gran Coronas Etiqueta Negra" que em van obrir —fa trenta anys— noves dimensions en la meva incipient relació amb el vi català.
Ara, després de tants altres vins, encara miro de tenir alguna ampolla de cada anyada per poder-la obrir quan ja ha fet els deu anys. Aquest 2000 era una lliçó de classicisme, amb totes aquelles notes aromàtiques que no repetiré aquí i que són la tarja d'identitat d'un gran cabernet quan ha fet els dotze anys. A la boca era perfectament fluid i ben persistent, amb tanins endolcits i lliscants. Però el final... ai el final! S'acabava abans d'hora i era assecant i fins una mica abrupte.
 
I acabaré amb un vi que em va fer conèixer l'amic Ramon Roset i que ara és a la meva llista de vins que vull conèixer millor: Valldeferret 2004. Per si no el sabeu us diré que és un cava brut nature de llarga criança, fet al celler Josep Maria Ferret Guasch, amb parellada, xarel·lo, macabeu, pinot noir i chardonnay. Viu i fresc i equilibrat i amb un nas d'una complexitat espectacular, va ser un dels  highlights —n'hi va haver uns quants!— d'una vetllada memorable a casa d'en Ramon.

diumenge, 9 de desembre del 2012

Barroc

Vaig recomanar "El siglo de las luces" al meu fill i me'l va retornar dient-me que no podia empassar-se el barroquisme desfermat de la prosa de Carpentier. No m'ha estranyat gens perquè el barroc no és apte per a tots els moments ni totes les edats.

Arrufar el nas davant de l'art barroc —llevat de la música— s'ha considerat, durant força temps, un cert senyal de bon gust. Si parlem de vins, jo mateix he pontificat sobre la puresa, l'exactitud i l'austeritat com a valors màxims d'alguns grans vins. Ara bé, és realment necessari tot aquest ascetisme? No podem confessar sense avergonyir-nos que —per exemple— ens hem emocionat a l'interior del monestir d'Einsideln? No podem delir-nos, de vegades, amb alguns plaers desmesurats i decadents? La prosa de Carpentier, un arròs a la cassola —gran exponent del geni barroc de la nostra cuina— o, si parlem de vins, una ampolla d'algun dels desmesurats vins d'en Juan Gil —com el Can Blau 2004 que vaig obrir l'altre dia.

El sopar era d'aniversari. El plat principal era un risotto d'arròs bomba de L'Estany de Pals amb porro, brou de pollastre i una generosa quantitat de bolets de diverses menes. El vi va ser un 2004 —ja me'n queden poques ampolles— del Masroig. El conjunt s'allunyava completament de qualsevol sobrietat i podríem titllar-lo, sense embuts, de barroc.


El Can Blau 2004 du carinyena, garnatxa i sirà i el vaig decantar perquè vaig creure que tanta matèria continguda mereixia una generosa estona de contacte amb l'aire. L'aroma era potent, amb madureses de compota gairebé decadent i amb notes de regalèssia i fruita madura. Plenitud exuberant a la boca, amb densitat suau, tanins amorosits i sensacions de glopada plena i opulent. Melós i confitat. Amb la tensió ja força relaxada. Barroc, excessiu, sobrecarregat, impur, boníssim.