dijous, 26 de desembre de 2013

Vins de Nadal


A casa meva per Nadal sempre som una bona colla —ahir érem exactament una dotzena— i mengem i bevem en abundància, seguint les tradicions de l'escudella, la carn d'olla, el xai, el capó... És un dia per compartir vins que no reclamin un protagonisme exagerat —que en un dia de Nadal no obtindrien. Els vins de Nadal —així és com ho veig jo— han de ser vins de festa i no pas vins de meditació.

Aquestes són les ampolles que hi ha haver ahir a la nostra taula. Una elecció personal tan vàlida i aleatòria com la de qualsevol altra llar.

La copa de benvinguda —a mida que els parents anaven arribant— va ser de la nova malvasia seca de l'Hospital Sant Joan Baptista: Blanc Subur 2012. El vi és fresc i simple, lleument aromàtic, amb un moderat volum a la boca i unes notes sàpides que sorprenien una mica els convidats i cridaven —per uns instants— la seva atenció. La copa va ser una Schott-Zwiesel de vi negre amb disseny dels anys vuitanta: impecable a nivell de qualitat del cristall, però amb una forma que ara ja no consideraríem encertada per a un negre. Crec que s'adeia perfectament a aquesta malvasia.

Quan seiem a taula és el moment d'obrir les ampolles de Recaredo Brut Nature 2008, un vi del que no cal que digui res: qualitat plenament garantida, plaer a tots els nivells —com més atenció li dediques més profunditat hi trobes— i el valor d'un celler compromès plenament amb el respecte a la terra i la vinya. Malauradament, em va tocar servir-la amb les nefastes "flautes", unes copes que cada dia que passa em semblen més equivocades i que vull substituir el més aviat possible. [Em costa molt trobar una copa per a vins espumosos que m'agradi. Quan la trobi, us ho explicaré. És segur que entre els lectors d'aquest blog hi ha gent experta que em podia aconsellar.]

El plat principal era de xai i el vi va ser Les Crestes 2010 màgnum de Mas Doix. Conté garnatxa i carinyena de les vinyes més joves d'aquest celler de Poboleda, i també una mica de sirà. Evidentment, es tracta del "vi petit" de Mas Doix, i està lluny de la profunda complexitat d'un Salanques o un Doix —però us asseguro que aquest màgnum em va agradar moltíssim i va complir a la perfecció la missió d'acompanyar la festa. Abans de servir-lo, vaig decantar el vi i vaig tornar-lo a l'ampolla, i aquesta oxigenació va fer que mostrés tota la seva expressivitat —que era prou alta. La copa era la meva copa habitual —la de cada dia— que és una Schott-Zwiesel Cru Classic.

I a l'hora dels torrons vaig oferir la garnatxa Carratell del Celler de Capçanes i el moscatell El Vi del Vent 2012 de Mas Vicenç. Aquest segon vi m'ha agradat molt cada vegada que l'he tastat: el seu perfum deliciós a l'olfacte i el seu equilibri de sensacions dolces i seques al gust són magnífics! La copa va ser una Schott-Zwiesel antiga, d'aquelles que abans eren "de vi blanc" i ara més aviat les usaríem per als dolços.

En aquests dies també hi ha hagut alguns regals. En particular, he rebut un bell i pertorbador anagiros fet amb fusta de brosimum guianense i signat per un artista suís. Més rellevant per al contingut d'aquest blog és l'altre regal que, per sorpresa, vaig rebre el dia del meu aniversari: l'ampolla 058/850 del nou vi de Mas Doix fet amb la carinyena d'una vinya centenària i singular, plantada l'any 1902:

divendres, 20 de desembre de 2013

Apunts a mà alçada —2—

A la primera part d'aquest article vaig parlar d'algunes vins blancs que havia tastat a la festa de presentació de la Guia de Vins de Catalunya d'enguany. Ara continuaré amb alguns vins negres, després de tornar a recalcar que només vaig tastar una ínfima part del que era present a la mostra, amb especial predilecció per a vins que m'eren poc coneguts.

Començaré per uns vins monumentals com són les tres garnatxes singulars de Scala Dei: La Creueta, Sant Antoni i Artigots. Perfum exquisit, perfecció, immensitat plena. No els havia pogut tastar fins ara i més enllà d'un enlluernament sobtat, vaig percebre que em caldria molt més temps, molta més reflexió —podria dir meditació— per assimilar tot el que hi ha en aquestes escasses ampolles. La conversa amb en Ricard Rofes —breu i intensa— em va ajudar a acostar-me a la filosofia que presideix la refundació d'aquest celler ancestral.

Vinya al Pla del Diego (La Morera del Montsant)

Seguint amb singularitats excelses, en Joan Ignasi Domènech em va fer tastar el vi de dos màgnums que contenien dues microvinificacions —una garnatxa i una carinyena— que, malgrat que encara els faltava una bona estada a l'ampolla, deixaven l'esperit en suspens durant uns instants màgics. Si el Teixar ens enlluerna, aquestes petites joies amagades al celler de Capçanes potser ens poden acostar a tocar unes engrunes de felicitat.

Cabernet sauvignon, merlot i cabernet franc és el que diuen que hi ha al Reserva Real 2009 —però no vaig poder treure l'entrellat de la proporció en que participen aquestes varietats en el resultat final, perquè Torres va ser potser l'únic celler que —ai las!— no va estar representat a la mostra per cap persona responsable dels seus vins. És una llàstima, perquè m'agradaria poder conèixer més a fons aquest vi exquisit, complex i clàssic que tan poques vegades he tastat. A l'etiqueta hi diu que surt d'unes vinyes de "Santa Maria d'Agulladolç" i, en canvi, l'única capella coneguda amb un nom similar és la de Santa Margarida d'Agullàdols.... En qualsevol cas, aquest vi que ens diuen que tant va plaure a un cert monarca —d'aquest fet li ve el nom— a mi, que sóc dels que creuen que aquestes monarquies puden, també em plau extraordinàriament.

Del celler Cal Batllet, de Gratallops —que abans coneixíem amb el nom de celler Ripoll-Sans— el vi que més em va emocionar va ser el Torroja Ronçavall 2010 que és un extraordinari monovarietal de carinyena d'una vella vinya de coster que —si no em confonc— és la que es troba a la falda del turó de Montjuic, a tocar del Mas de la Coma. És un vi d'una única bóta, fresc, delicat, perfumat i elegantíssim que, com passa amb les diverses joies que descric en aquestes ratlles, exigeix un tast més reflexiu del que vaig poder fer l'altre dia.

I podria anar seguint... Podria parlar del Cara Nord negre 2012, el vi del nou celler d'en Tomàs Cusiné a les muntanyes de Prades. És un vi de garnatxa, sirà i garrut que neix a una vinya d'unes sis ha que hi ha al Serret de la Mina (es diu així perquè a l'altra banda de la carena hi ha les antigues mines de plom de Vallclara), entre vuit i nou-cents metres d'altitud, amb orientació SE, prop de Poblet —que és on es fa la vinificació. Em va agradar molt el caràcter aromàtic, fi, fluid i saborós d'aquest vi que voldré seguir amb atenció perquè hi vaig trobar un no-sé-què d'innovador, una certa puresa. I parlar dels vins d'en Tomàs Cusiné em pot dur a comentar que vaig poder tastar per primera vegada el Finca Comabarra 2010 —cabernet, garnatxa i sirà de màxima qualitat, exquisit, immensament arrodonit i ben equilibrat, amb unes espectaculars sensacions de dolça plenitud...

I m'aturaré aquí perquè penso que ja dec estar cansant el lector. Deixeu-me acabar amb un vi deliciós i molt sorprenent, un vi d'ull de llebre fet amb maceració carbònica que no me'n sabia avenir de bo que era! Es diu Encantats 2012 i el fan tres viticultors joves de Blancafort dels quals només sé que es diuen Gerard, Ricard i Dani i han creat un celler que es diu Gerida. Diré que jo, que no sóc pas gens sospitós de ser amant dels vins de maceració carbònica, em trec el barret davant d'aquest prodigi de fruita i perfum —que quan és a la boca es resol amb una complexitat inesperada i plaent.

diumenge, 15 de desembre de 2013

El vi nou i Brecht

Cada any hi ha un dia —enguany va ser ahir— que obrim la primera ampolla del vi nou, del vi de l'any. Independentment que ja hagi tastat vi de l'any a un o altre celler, obrir la primera ampolla té per a mi un cert sentit de començament, d'inici. Gaudirem d'aquesta collita durant deu anys —o força més, si podem— i aquesta ampolla és exactament la primera d'una llarga sèrie. 

Normalment, quan això passa, fem l'antic gest de brindar. Normalment —no sé ben bé per què— em vénen al cap els versos d'un dels poemes de les Buckower Elegien de Bertolt Brecht:
Ohne schwere Krankheit, ohne schwere Feindshaft.
Genug Arbeit.
Und ich bekam meinen Teil von den neuen Kartoffeln
Den Gurken, den Spargeln, der Erdbeeren.
Ich sah den Flieder in Buckow, den Marktplatz von Brügge
Die Grachten in Amsterdam, die Hallen von Paris.
Ich genoss die Freundlichkeiten der lieblichen A.T.
Ich las die Briefe des Voltaire und Maos Aufsatz über den Widerspruch.
Ich machte den Kreidekreis amb Schiffbauerdamm
L'ampolla era un Josep Foraster Collita 2013 d'un roig intens i d'una aroma indòmita, de sabors que inciten al plaer i a l'acció. He de dir que els primers vins que vaig tastar d'aquest celler de Montblanc —era la collita del 1998— no em van semblar gaire reeixits. Ara, tanmateix, he canviat d'opinió. Mai no sabré si és el celler o jo qui ha canviat en tots aquests anys. Potser ho hem fet els dos —en paral·lel. En qualsevol cas, ara sí que tinc una certa addicció als vins de Mas Foraster —al seu trepat i al seu ull de llebre jove. La setmana passada vaig obrir una ampolla del Collita 2012 i em va semblar que era un vi jove del bo i millor —després vaig llegir que havia guanyat un Vinari d'Or.


Neix a la vida la collita 2013. Que per molts anys puguem anar-ne obrint ampolles! Salut!

dilluns, 9 de desembre de 2013

Apunts a mà alçada —1—

La festa de la Guia de Vins de Catalunya d'enguany va ser una orgia de grans vins i grans cellers, que sadollaven amb escreix els més vehements desitjos de qualsevol adorador dels vins de Catalunya. Hi vaig ser i, deixant de banda el goig de retrobar tants amics, hauria pogut tastar fins extenuar-me en el plaer. Vaig limitar-me a tastar les propostes que em resultaven menys conegudes. Avui, en aquest article, passo en net alguns dels "apunts a mà alçada" que vaig poder fer en aquella jornada memorable.

Dibuix de ceps d'or al capvespre (Poboleda)

Si parlem de vins blancs, he de fer esment del gran Edetària 2011, estructurat, equilibrat, profund. He tingut la sort de poder tastar aquest vi un parell de vegades en una mateixa setmana i sempre m'ha semblat immens en la seva elegància rotunda. No coneixia els vins de Mas d'en Blei i gràcies a la festa de la Guia vaig poder tastar el seu Clos Martina 2012 —garnatxa blanca i una mica de pedro ximenez i pansal— que em va semblar excel·lent, amb una untuosa potència perfectament en equilibri amb la fruita i l'acidesa. O també el centXcent 2011 de Vins del Tros, una altra important garnatxa blanca de la Terra Alta, d'un celler que mereix un article complet —que espero escriure algun dia. Del Celler Batllet, de Gratallops, voldria fer esment del seu aromàtic Escanyavelles 2011. És un "Vi de Vila" de Gratallops fet amb aquesta varietat tradicional —tradicionalment menystinguda. I si us plau tastar alguna cosa atípica, podeu obrir una ampolla de la nova varietat experimental d'Albet i Noya: Rion 2012. A mi em va dur records de riesling i a la boca em va sorprendre el seu volum net.

A la festa també vaig tenir l'oportunitat de tastar un vi blanc mític que mai no havia tastat: Vinya Llisarda 2001. Em va semblar emocionant —per l'extrema complexitat de les seves aromes, per la fresca i sedosa plenitud del seu pas per boca.

Aparentment, va ser el gran dia dels blancs de garnatxa.

Els apunts de vins negres aniran a l'article següent.

dimarts, 3 de desembre de 2013

La vinya del Mas de la Rosa

L'Albert Costa m'ha acompanyat fins la Roca d'en Pere, al capdamunt de la vinya del Mas de la Rosa, allà on neix el barranc de les Escomelles, al terme de Porrera. Fa un vent glaçat i les llums van canviant a cada moment. No fa gaires dies que la vinya es va veremar —el celler Vall Llach l'acostuma a veremar a primers de novembre. La sensació de pau i de natura mineral és intensa. L'Albert em confessa que aquest és exactament l'indret on puja quan vol deixondir l'esperit.


Els ceps —principalment carinyena, però també garnatxa i uns quants ceps de cabernet— llueixen els colors de la tardor, accentuats per la força nítida de la llum. Encara hi ha algun gotim escadusser, dolcíssim. El sòl és un immens trencadís de llicorella.


Potser aquesta és una de les vinyes més velles de Porrera —ja ha fet els cent anys. Al mig hi ha les restes del que fou el Mas de la Rosa on, temps era temps, es vinificava el raïm d'aquesta vinya, de manera que era el vi bo i fet el que calia carregar fins el poble, i no pas els gotims.


El pendent d'aquests costers és exagerat. Costa mantenir-hi l'equilibri —imagineu si, a més, cal arrossegar la portadora amb la verema! Els ceps són esquifits i ens parlen de la duresa del terreny on han sobreviscut tots aquests anys. Calen ben bé quatre ceps per arribar a omplir una ampolla de vi —en els millors anys! Aquest cap de barranc i aquests costers podrien ser el símbol del Priorat tel·lúric i de la seva capacitat de destil·lar la roca per fer-ne un vi reverenciable.


Aquesta vinya que feia temps que volia conèixer té un magnetisme especial —com la Tena, com la vinya de l'Espectacle. Els seus raïms han anat donant, cada anyada, la millor carinyena del celler Vall Llach. És per això que, a partir de la collita 2010, aquest celler elabora el seu vi principal únicament amb aquesta vinya. El gran Vall Llach que coneixem i admirem des de la primera collita del 1998 ara es diu Vall Llach Mas de la Rosa i du el qualificatiu de "Vi de Finca Qualificada".


Fa sol, però el vent potent i fred va penetrant-me mica a mica. No sé quant de temps hem estat aquí dalt. De tornada al celler, l'Albert em mostra unes poques bótes que contenen el fruit d'enguany de la vinya del Mas de la Rosa: potser no en sortiran més de cinc-centes ampolles. Les botes —obertes, en posició vertical— esperen que la natura iniciï espontàniament els processos de la fermentació. A Vall Llach ho fan sempre així, em diu l'Albert. Amb infinit respecte, tasto el most que un dia serà Vall Llach Mas de la Rosa 2013 i la seva immensa matèria fa vertigen —elixir dolcíssim i profund.


Al Priorat hi ha vinyes i cellers —i persones!— que fan vins de qualitat descomunal. Entre aquests, n'hi ha alguns que, a més, pouen les seves virtuts en les més veritables essències d'aquesta terra. Vall Llach n'és un exemple imprescindible i emblemàtic.

dijous, 28 de novembre de 2013

Vi de la Laietània

Al temps de Titus Flavius Domicianus no hi havia ni twitter ni blogger, però Marcus Valerius Martialis publicava cada any un volum dels seus Epigrames, que s'hi acosten força. Entre els temes d'en Marcial —sexe, vicis i vida quotidiana a la Roma del seu temps— hi ocupa un lloc important el vi: Potser l'hauríem d'anomenar el primer "wine blogger" de la nostra cultura. Als epigrames hi trobem alguns dels tics dels bloggers actuals. Per exemple, la mitificació d'una denominació d'origen o d'una collita aparentment immortal. Com la collita del 121 aC que apareix sovint als Epigrames —escrits dos segles després de la collita!

Marcial parla sovint dels vins del que ara és Catalunya —no sempre de manera laudatòria. S'ha citat sovint l'Epigrama XXVI del primer llibre on recomana a una persona que beu en excés que no malbarati cap vi excel·lent, sinó que
A copone tibi faex Laletana petatur,
Si plus quam decies, Sextiliane, bibis.
és a dir, que begui "merda (faex) de la Laietània". Així denigrava Marcial el vi que es feia a la regió que va del Maresme al Vallès Occidental.

Per contradir Marcial, el celler Can Morral fa un macabeu que es diu Martialis i du el subtítol de "Vi laietà".


Can Morral és una masia que es troba a la clotada de la Riera del Morral del Molí, a cavall de les comarques del Vallès Occidental i el Baix Llobregat, entre Santa Maria de Vilalba i Ullastrell. Fins fa quatre o cinc anys, els fruits de les vinyes del mas anaven a alguna de les grans empreses del Penedès, però ara el celler embotella el seu propi vi —hi ha un negre jove, un espumós i el blanc Martialis—, vinificat sota la direcció dels amics de Mas Candí. El Martialis —que és el vi més interessant del celler, amb molta diferència— procedeix d'una vinya de macabeu de seixanta anys (anava a dir-ne "vella", però en diré "adulta" perquè és l'edat que tinc jo...).


Vaig anar a Can Morral en un dia de pluges ferotges que exigien aixoplugar-se i no em van permetre poder visitar la vinya de macabeu del Martialis, però vaig veure com el que serà el Martialis 2013 s'està criant en una bordelesa i en una bóta de castanyer. Ara mateix estic bevent l'ampolla de Martialis 2012 que vaig comprar al celler —només se'n van fer 940 ampolles: en contrast amb el que passava al temps d'en Marcial, ara el "vi laietà" és força escàs. 

El vi m'ha sorprès i m'ha encantat. Em va sorprendre perquè trobo que —per dir-ho d'una manera poc acurada però clara— és un vi que "xarel·leja" és a dir, que està fet seguint uns paradigmes que s'acosten més als dels bons xarel·los del Penedès que no pas als dels macabeus clàssics. L'aroma és fresca i cítrica i a la boca hi ha puresa, austeritat, linealitat, plenitud. Pellofa de raïm i pell de llimona. Caràcter estricte sense concessions a les modes ni a les llaminadures, amb un final amb notes amargoses ben fines. El vi va evolucionant a la copa i trobo que hi ha qualitat. En algun moment, no puc evitar de pensar en els xarel·los de Mas Candí o, fins i tot, de Can Credo.

Benvolgut Marcus Valerius Martialis: Entendries aquest vi laietà fet dinou segles després de la teva mort? Jo crec que sí i crec que et faria escriure uns epigrames magnífics que ràpidament serien trending topic a tot l'imperi!


diumenge, 24 de novembre de 2013

Or, Espriu, carinyena

Mira que passes sense saviesa
pel vell camí fressat, tan sols un cop,
i que la veu de sobte cridarà
el secret nom que porta en tu la mort.
No tornaràs. Recorda, no t'apartis,
mentre fas via, del que tan senzill
és d'estimar: aquest blat i la casa,
el blanc senyal de barca dins el mar,
el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes,
l'ombra d'un arbre damunt l'ample camp.
Oh, sobretot estima la sagrada
vida de l'arbre i la remor del vent
a les branques que s'alcen vers la llum! 
He estat a Poboleda a l'hora del capvespre i la visió de les vinyes del Mas de les Pereres m'ha recordat un vers d'Espriu que ens diu què és allò del què no ens hem d'apartar —i ens diu que hem d'estimar. Mentre mirava aquestes vinyes daurades duia a l'esperit dos vins que encara s'estan fent, dues carinyenes —que no són ceps d'or, sinó de carboncle!—  de vinyes centenàries de virtuts que transcendeixen el meu pobre llenguatge. 

No vull ni puc escriure un article erudit sobre aquests dos vins que avui he gosat destorbar en el seu repòs: un a una cambra d'una casa de Porrera, l'altre a l'interior de la roca del subsol de Poboleda. M'ha pertorbat la seva bellesa. Em sembla que seran molt grans i no vull fer res més ara sinó deixar apuntat aquí el que serà el seu nom, quan finalment neixin:

Vall Llach Mas de la Rosa 2012
1902 de Mas Doix 2012

Amén, amén!

dimecres, 20 de novembre de 2013

Plaers de cabernet —2—

Si a l'article anterior parlava d'un vi que tothom coneix, fins el punt —deia— que ja el donem per descomptat —we take it for granted— avui parlaré d'un altre gran vi de cabernet que potser no és gaire conegut i en el qual tots els paràmetres contrasten profundament amb els del Mas la Plana.

L'altre cabernet immensament plaent que he begut en aquests dies de novembre procedeix d'una vinya que potser podríem qualificar de màgica: la parcel·la 21 del celler El Molí, a la falda del turó de Collbaix, al Pla de Bages. El vi es diu U d'Urpina. Fem-ne la presentació:

 

  • La parcel·la 21 és una extraordinària vinya de cabernet que sembla que posseeix una especial virtut. Forma part de la propietat del celler El Molí i els seus raïms donen lloc al Collbaix Singular, un vi del qual ja he parlat en algun altre article.
  • Aquesta parcel·la podríem dir que és "multiús" —com si parléssim de Montrachet, però diferent— perquè dóna lloc a tres vins elaborats per separat per persones diferents —tots tres d'un altíssim nivell, entre el bo i millor que el cabernet dóna al nostre país. Un d'aquests vins ja l'acabo de dir: Collbaix Singular, d'en Josep Maria Claret i en Gerard Escudé. L'altre és el Blunt, d'en Ricard Sans i en Joan Soler. El tercer és l'U d'Urpina.
  • L'elaboració d'aquest vi forma part del projecte de la Fundació Ampans que des del 1965 desenvolupa al Bages una tasca de servei a les persones amb discapacitat.
  • La vinificació de l'U d'Urpina es fa a les instal·lacions del celler El Molí —igual que el Singular i el Blunt. Els responsables enològics són en Joan Soler (La Fou) i en Gerard Escudé (10 Sentits). Parlem, doncs, d'un vi "de bona família", perquè els seus pares són uns autèntics mestres de l'ofici de fer vi, amb un currículum impressionant.
  • La fermentació es fa en bóta oberta i la criança —divuit mesos— es fa en bótes noves Cadus de gra extrafí. Jo mateix, que he tingut el privilegi de visitar el celler i tastar una bona quantitat de mostres de bóta, discutint amb en Gerard les virtuts de cada una d'aquestes bótes, sóc testimoni de la immensa cura que tenen aquests enòlegs a l'hora de triar les seves fustes.
  • De la collita 2010 de l'U d'Urpina només se n'ha fet 1.300 ampolles. Si en trobeu alguna, no us la deixeu perdre.
Tastar aquest vi que m'era desconegut va donar-me un gran plaer. En primer lloc, per la qualitat aromàtica, amb torrats elegants i sensacions opulentes i equilibrades. Vi profund, plaent al nas, amb una estranya dialèctica entre calidesa i frescor. Fruita molt madura, cireres, potser móres, però cap nota apegalosa ni discordant. Més Califòrnia que Bordeus. A la boca és molt melós, amb sensacions vellutades i arrodonides, però amb molt de tremp i amb plenitud de sabor, que sembla emergir per estrats successius. Sensacions dolces, de plenitud, records d'espècies, fruita que em sadolla, riquesa elegant.

Una gran troballa que, si no hagués estat per en Josep Maria i en Gerard, potser no hauria arribat a conèixer.

diumenge, 17 de novembre de 2013

Plaers de cabernet —1—

Jutjar sense apriorismes és difícil. Ara mateix, parlar de cabernet català amb segons qui produeix ganyotes —en el millor dels casos— o menyspreu —força sovint. En aquestes actituds hi ha un component que no és gaire diferent del que feia que, no fa pas tants anys, més d'un cregués que un vi no podia ser prou bo si no duia "varietats nobles" —fa vergonya recordar-ho.

El cas és que jo no podria entendre la meva vida d'aficionat sense algunes ampolles de cabernet que em van marcar profundament, ara fa més de trenta anys. Médoc, tanmateix, però també Jean Leon i Mas la Plana —que en aquella època es deia "Gran Coronas Etiqueta Negra".


El Mas la Plana segueix essent un dels nostres grans vins, un vi que sovint "we take for granted". En record d'aquelles èpoques, cada any n'obro una ampolla d'una collita que hagi fet els deu anys. L'altre dia va ser un Mas la Plana 2003, un any de disbauxes meteorològiques que fan que cada 2003 que obrim pugui ser una sorpresa —de signe divers.

La copa va ser una Zwiesel 1872 Enoteca Bordeaux Premier Cru —una copa d'exquisida bellesa, la millor copa que tinc i una de les millors que hi deu haver. El vi era d'un roig força fosc, sense cap indici d'evolució excessiva, amb aromes característiques, càlides, denses, molt fruitades i vives. Hi havia notes de l'espectre animal, amb uns bons torrats —subtils i ben integrats— i una mica de fumat, en un conjunt complex i encara amb força.

Vaig anar-lo tastant amb plena calma, sense la distracció de cap menja. No cal que digui que donava, per damunt de tot, una sensació d'un cert classicisme. Amb l'aire, el líquid emanava records de fruita madura. A la boca era de textura sedosa, d'acció centrada al mig de la llengua —gairebé vellutat. Hi havia elegància i tremp, contenció i frescor sense exuberàncies ni sobremaduracions ni llepolies. Caràcter d'austera sequedat. Vi saborós que es mantenia a la boca sense cap aresta i persistia estona i estona...

(Continuarà.)

dimarts, 12 de novembre de 2013

Sant Cugat 1989: Vins Noé

La botiga Vins Noé de Sant Cugat del Vallès celebrarà aviat el seu vint-i-cinquè aniversari i ahir al vespre ens va obsequiar amb una festa a l'Auditori. En tots aquests anys, aquesta botiga i les persones que hi ha al capdavant —principalment l'amic Oleguer— han jugat un paper imprescindible en la meva formació com a aficionat al vi. Els he d'agrair moltes coses i, en canvi, són ells qui ahir van convidar-me a la seva festa on hi havia, a banda d'una bona colla d'amics i coneguts, un bé-de-Déu de vins del bo i millor.


En aquest blog parlo sempre de vinyes i vins, de varietats, madureses i criances, però res d'això podria existir sense la imprescindible baula de la botiga que ens presenta els vins i ens aporta el coneixement que ens els fa més delectables. Sovint, aquesta baula és deficient i feble i per això mateix ens hem d'alegrar quan hi ha una botiga de vins que fa la seva feina amb excel·lència.

Amb el pas del temps veig amb més claredat la gran significació que va tenir l'aparició de Vins Noé al Sant Cugat de finals dels vuitanta. La botiga, és clar, amb la seva filosofia avançada al seu temps, però també el Club de Vins —potser el primer de Catalunya— que, cada mes, em duia a casa mitja dotzena d'ampolles que m'anaven descobrint cellers, zones, varietats i sensibilitats que no coneixia. Aquest club em va ensenyar a acostar-me al vi amb la mentalitat —i els sentits— plenament oberts.

A la festa d'ahir hi havia vint cellers i més de seixanta vins per tastar. L'espai era ampli i agradable, perfecte per a la conversa i per al tast i els cellers ens oferien els seus millors vins. No puc parlar de tot el que vaig tastar —pràcticament tot era de la més alta qualitat— però sí que vull fer esment de quatre vins magnífics que representen quatre varietats:
  • Garnatxa: No em puc treure del cap aquesta meravellosa garnatxa que es diu La Fou de Batea 2008! Quina profunditat d'aromes! quina exuberància de fruita amorosida, fresca i embolcallant! Net i elegant, fluid i saborós, em va dur records d'aquella altra gran garnatxa que es diu Espectacle del Montsant.
  • Carinyena: L'Albert Costa en persona em va donar a tastar el gran Vall Llach 2006. Dens, càlid, madur, de cos immens en les tres dimensions, opulent i delectable, amb sentors d'arrop i llarguíssima persistència als sentits i a la memòria sensual.
  • Sauvignon blanc i semillon: Tots els vins de Castell d'Encús que vaig tastar ahir em van ser plaents, com si aquest celler es fes més perfecte amb cada nova anyada. Vull deixar constància del seu Taleia 2012, elegant i perfumat, estricte, fresc, complex, lleument greixós, molt estructurat. Magnífic! Cada collita que tasto d'aquest vi em sembla memorable, però potser aquest 2012 —any molt fresc!— serà el millor de tots?
  • Sirà: Feia temps que no tastava el gran sirà de la vinya de Garbet i ahir vaig tenir el goig de tenir a la meva copa el preciós Finca Garbet 2006. L'ampolla era acabada d'obrir i vaig haver de tenir paciència mentre el vi s'anava desenvolupant a la copa i anava generant —d'entrada, de manera incipient, després, a dojo!— perfums meravellosos, molt intensos, florals, espectaculars. El glop era ample, vellutat i fluid, extraordinàriament persistent, gran i poderós. Les sensacions de complexitat que generava van aïllar-me, per uns instants, de tot el que m'envoltava ahir al vespre, a la festa dels vint-i-cinc anys de Vins Noé.
Felicitats i llarga vida a Vins Noé!

dijous, 31 d’octubre de 2013

D'Els Guiamets i de Poboleda

Obro amb una certa tristesa l'ampolla de Isis 2004 que guardava des de feia temps. M'han dit que la Cooperativa d'Els Guiamets, que elaborava aquest vi potser des de la collita del 2000, ara ha hagut de tancar per problemes econòmics greus i no sabem si aquest vi de gran qualitat tindrà continuïtat en el futur. L'Isis estava assessorat per en Josep Lluís Pérez i ha estat, al llarg dels anys, un dels meus vins preferits. N'he obert un grapat d'ampolles i també n'he compartit algunes amb bons amics. Han anat apareixent en aquest bloc quan m'ha semblat que ja havien arribat a la seva maduresa. Recordo, per exemple, la gran qualitat de l'Isis 2001, quan ja tenia més de deu anys.


Parlaré avui d'aquest 2004, com a record i homenatge als amics d'Els Guiamets. D'entrada, m'avergonyeix dir que l'he decantat malament, perquè no me n'he adonat de la bona quantitat de pòsit que hi havia a l'ampolla. El color és vermell molt fosc, gairebé negre (no feu cas de la fotografia, que ara Blogger té el costum de modificar el color i la lluminositat de les fotografies que hi penjo...), i les aromes són profundes i confitades, molt meloses, acostant-se a l'arrop i al "panses i figues". Per sota d'aquesta potència, hi ha també indicis d'herbes d'olor, càlides, que també suggereixen tons mentolats. Gran corpulència i extracció al límit, fruita llaminera i densa; potència, pes i força. Acabament una mica rústic (potser per la meva poca cura a l'hora de decantar).

No conec amb gaire profunditat el Doix, aquest gran vi de Poboleda. Una vegada, vaig compartir una ampolla de 2004 amb els companys d'un grup de tast que ens reuníem cada mes durant set anys —i he tastat, de manera no sistemàtica, algunes altres collites. Tenim la sort de tenir un país de vins que és immens en la seva multiplicitat i difícilment el podrem mai abastar en tota la seva diversa extensió.


Del celler on neix el Doix, he obert avui un Salanques 2004 que havia estat al meu celler esperant que li arribés l'hora. Ha resultat ésser una ampolla immensament seductora i magnífica! A nivell d'aroma, hi havia tipicitat i exactitud i convidava a ensumar a pleret, endarrerint el glop. Tot incitava a aturar els rellotges, a suspendre la pressa, a contemplar els canvis que el vi anava experimentant a la mateixa copa. Hi havia equilibri entre fruita ja ben amorosida i torrats subtils. A la boca, ens va sorprendre el seu cos d'aspecte lleuger —més gràcil del que esperàvem—, saborós i molt fluid, de continguda elegància.  Les sensacions tàctils eren brunyides, amb notes dolces. El conjunt ens parlava clarament del Priorat.

[La paraula "salanca" s'utilitza per designar diverses plantes. En aquest cas, segurament fa referència a la Salix purpurea, que també s'anomena sarguera, saule, saulic, sàlic o vimetera vermella. A Poboleda hi ha un Barranc de les Salanques i unes vinyes a un indret que du el nom de Salanques de l'Apotecari.]

divendres, 25 d’octubre de 2013

Blancs de roja

Un dels microvins del 2012 de La Vinyeta és un vi blanc fet amb garnatxa roja. A l'etiqueta hi llegeixo 14.5 graus i si això us sembla un indici de que a l'ampolla hi pot haver un vi "bestial" (ara se'n diu "freaky"), us he de dir que no aneu pas errats. És un vi poderós, de traç gruixut, de virtuts que s'expressen amb contundència —un vi escrit amb negreta— un vi que estic content d'haver conegut.


Hi ha vins traçats amb tiralínies fi, estrictes i elegants, primmirats i delicats. Els bevem amb respecte i concentració —potser amb una certa fredor. I n'hi ha d'altres que són més descarats i exuberants, generosos i formidables, que ens sotraguen i ens fascinen. Aquesta garnatxa roja —procedent de vinyes molt velles, segons em va explicar en Josep Serra— vinificada en blanc, és un vi d'aquesta segona mena.

A la vista hi trobo uns lleus reflexos rogencs, i la llàgrima és notable. L'aroma és impactant —hi ha fruita blanca dolça i una certa tipicitat de negre. Corpulència aromàtica i mida descomunal que anuncien la sotragada que rebrem quan fem el primer glop. La sensació inicial és d'una gran i saborosa esfera que omple la boca i satura el gust. A continuació hi ha pes i densitat, i van sorgint notes més diverses —alguns tocs amargosos, alguna sensació secant. És un vi en el que hi ha moltes coses juntes i pot donar una sensació una mica aclaparadora. No és apte per als llepafils, però els més hedonistes hi trobaran —així ho crec— unes importants dosis de plaer.

Ahir al vespre, gràcies a la generositat d'en Galo i l'Anna, vaig poder tastar un parell més de blancs de roig. Per ser més exacte, vaig tastar tots els Blanc de Roig que s'han fet —perquè aquest és precisament el nom que du el vi blanc de carinyena roja que s'ha elaborat, en algunes ocasions, al celler Setzevins d'Espolla. Vaig parlar-ne en un article, fa uns anys. Els únics Blanc de Roig que han existit han estat els 2006 i el 2007 i són tant interessants —encara ara o, potser, precisament ara que ja han arribat a una edat considerable— que m'agradaria que en un futur poguéssim tornar a gaudir d'alguna nova collita d'aquest vi.

D'aquells anys 2006 i 2007 ja no en queda pràcticament cap ampolla, però ahir encara en vam poder obrir una de cada i meravellar-nos-en. El 2006 no va tenir cap criança en fusta i està iniciant la seva decadència —després de set anys!— però ho fa amb completa dignitat, perquè és encara ben net i és fresc i té tremp i és ple de boniques notes de fruits secs. Si saps acceptar la seva incipient oxidació, et recompensa amb aromes de gran multiplicitat. El 2007 sí que va passar per bóta i si ja em va sorprendre i agradar quan el vaig tastar ara fa un parell d'anys, ahir a la nit em va semblar que, definitivament, és un  gran vi. Té un daurat net i és equilibrat d'aromes, molt atractiu, en un espectre que va de les notes lleument untuoses a les herbes i les fruites diverses, incloent la poma àcida. És fresc i llarguíssim, formidable en la seva qualitat, elegant en la seva força.

dissabte, 19 d’octubre de 2013

Pastures of Plenty

Encara hi ha alguna botiga de música. Per exemple, a la plaça de l'Ajuntament de Figueres, on vaig trobar l'altre dia una edició antològica amb més de seixanta cançons d'en Woody Guthrie —glorioses com Pastures Of Plenty o This Land Is Your Land, i terribles com les de la sèrie del Dust Bowl, fins arribar a un antifeixista Jarama Valley —amb la tonada de la vall del riu vermell— que fa posar la pell de gallina. I també hi apareixen les vinyes d'Oregon:
Dig the beets from your ground, cut the grapes from your vine
To set on your table your light sparkling wine
He passat hores senceres escoltant aquesta veu que em parla —amb un fil de veu afeblit i distorsionat pel temps— d'una terra promesa i cruel, i ho fa des de l'amor per aquesta terra i els seus malaguanyats habitants —amb compassió i amb coratge. Penso que mai no podré entendre Bob Dylan —el Dylan dels orígens i també, molt especialment, el Dylan més recent— sense conèixer a fons Woody Guthrie. Penso en el necessari amor al país propi:
My land I'll defend with my life if it be
Cause my pastures of plenty must always be free

Si penso en l'abundància dels camps i les vinyes, retorna a mi el record d'un tast recent en el que en Joan Asens ens va guiar —amb coneixement i passió—  a través dels seus vins, de l'Orto al Blanc Brisat i amb diverses anyades de les monumentals Singularitats d'Orto: Palell, Les Pujoles, La Carrerada i Les Tallades de Cal Nicolau. La garnatxa peluda, la carinyena vella, l'ull de llebre i el màgic picapoll negre d'abans de la fil·loxera. Vaig quedar tan colpit per aquella nit de glòria que he volgut posseir algunes de les meravelles que en Joan Asens, en Jordi i en Josep Maria Beltran i en Josep Maria Jové conreen al Masroig. Tinc al meu davant un màgnum de Les Tallades 2011 que a mi, de tots els vins delectables d'aquest celler, em sembla el més íntimament deliciós, el més captivadorament sublim.

Que l'esperit d'en Woody Guthrie ens ensenyi a apreciar el bé-de-Déu de vins que surten de les nostres vinyes i de la saviesa dels nostres pagesos!
Where that good rain falls a plenty
Where the crops and orchards grow
I'm gonna hit that Oregon Trail this coming fall.

dijous, 10 d’octubre de 2013

Al capdamunt

Hi ha una dita anglesa que afirma que "things are simple at the top". Potser també es podria aplicar a alguns vins. Ho vaig pensar l'altre dia quan dues ampolles excel·lents em van donar aquesta sensació de simplicitat a que al·ludeix la dita anglesa. No estic pas dient que els vins siguin simples —de cap de les maneres!— sinó que, quan arribes a tastar alguna cosa que és al capdamunt, la seva qualitat se't fa diàfanament aparent, sense complicacions innecessàries ni mals efectes de perspectiva.


La primera d'aquestes dues ampolles era un Ferrer-Bobet 2005 —no pas el Selecció Especial, sinó el vi més "bàsic", el que ara du el subtítol "vinyes velles"— de la que crec que va ser la primera collita d'aquest celler.

És una ampolla que em recorda el moment en que vaig descobrir els vins d'en Sergi Ferrer-Salat i en Raül Bobet. Ens trobàvem regularment una colla de companys per anar tastant priorats, de tres en tres, però sense defallir, i vam arribar al moment d'obrir una ampolla de Ferrer-Bobet Selecció Especial 2005  —era el 19 de novembre del 2008. No el vaig entendre. Era "diferent" als altres priorats que tant ens havien emocionat. Però vaig tenir la intuïció que en aquella ampolla hi havia alguna cosa que un dia entendria i de la que un dia m'enamoraria. Vaig tenir l'encert de desar al celler una segona ampolla, esperar cinc anys i ara, en aquest moment, obrir-la, compartir-la i tocar l'èxtasi amb les puntes dels dits.

2005: Hivern sec, primavera seca, neu al gener i al març, collita curta, estiu suau. M'expliquen que va ser una de les collites més escasses en molts i molts anys. El cas és que quan he obert alguna ampolla d'aquella collita —no en dec tenir gaire més enllà d'una dotzena— sempre hi he trobat coses valuoses i memorables.

Si hagués d'expressar amb paraules —tan insuficients!— les sensacions d'aquest Ferrer-Bobet 2005, m'entretindria explicant que al nas hi trobaves una estranya perfecció feta de fruita melosa i també fresca, sense cap aresta, amb amorosida potència. A banda de bona fruita hi havia també notes d'herbes, d'alguna flor subtil, i de terra —és a dir, de roquers i de terreny, de món mineral. Tot hi era present amb elegància. El glop era fluid, saborós i persistent, amb tanins endolcits, fresc i poderós —delectable. Cada component estava al seu punt de saó. I també, com que "things are simple at the top", era fàcil i amable de beure, amb diversos nivells de sabor i sense cap desviació de la rectitud ni —gosaria dir— de la puresa.

Va ser una d'aquelles ampolles que et fan tancar els ulls i pensar, per uns instants, que
Després, si així ho vols i t'agrada,
[...]
et serà lícit de sentir-te culte
i, a estones, qui sap si felicíssim.
  
[He parlat d'una segona ampolla. La deixaré per una propera ocasió.]

divendres, 4 d’octubre de 2013

Ampolles obertes


Repassant les meves llibretes trobo un bon grapat de vins que no han sortit en aquest blog, potser perquè eren massa escadussers per donar lloc a un article complet. Però tampoc no fóra just que no rebessin ni una simple menció. Als fulls del meu quadern hi he trobat això:
  • Les Conques és el petit celler ecològic d'en François Douville al poble rossellonès de Vilamulaca. Vaig arribar-m'hi un dia d'aquest estiu i vaig endur-me els negres Toine 2012 i Anatole 2011 i el blanc Bohème 2011. L'Anatole em va sembla força interessant, amb un punt cremós de bona qualitat sobre un fons de fruita, i el Bohème —macabeu i garnatxa blanca amb una criança parcial en bóta— em va semblar el més notable dels tres. Hi vaig trobar algunes de les virtuts dels vins naturals —i també algunes de les seves limitacions— amb una clara presència de les mares, amb bon sabor i una certa plenitud, una certa personalitat.
  • No sabia que els amics del Batlliu de Sort també havien fet un Vi Bord 2012 blanc. Si passa com amb el negre, haureu d'anar fins al Pallars per tastar-lo, perquè diuen que és un vi que no baixarà d'allà dalt. Igual com em va passar amb el Vi Bord negre 2012, aquest blanc també m'ha semblat interessant, agradable i digne de ser conegut. Encara més: m'ha semblat que posseeix una qualitat sorprenent i unes virtuts atípiques. L'aroma, per exemple, et deixa una mica desconcertat per la seva originalitat. Deu ser riesling i viognier —suposo. A la boca té un volum important i un atac amorosit i com untuós. És consistent i delectable.
  • Laltre 2010 és el "vi petit" del celler La Gravera d'Alfarràs, de monestrell, garnatxa i merlot. Quina sorpresa més agradable! Ja he tastat diversos vins d'aquest celler i sempre els he trobat molt bons. Caldrà que algun dia els tasti de manera més sistemàtica i, segurament, generaran un article en aquest blog. Lleuger i ben afinat, amb fruitetes i cireres. A la boca sorprèn per una certa lleugeresa elegant, equilibrada i prolongada, saborosa i exacte. Apunta maneres de vi més gran. 
  • Ai els vins de Terroir al Límit! Moments propers a l'èxtasi es combinen amb fracassos lamentables. Em sap greu dir-ho —no acostumo a publicar comentaris obertament negatius— però he begut ben bé tres ampolles d'en Dominik que han estat completament decebedores. La darrera va ser ahir mateix i era un Torroja 2007 que feia temps que esperava la seva nit de glòria —que va resultar ser la seva nit de fiasco. Ple de contradiccions internes: El nas brutejava, l'atac tenia records d'excel·lència i a continuació el vi moria abans de superar la part davantera de la boca, acomiadant-se amb notes clarament lletges.
  • La paraula "belat" és un anagrama de "Albet" i és el nom que du el vi més singular i escàs del celler Albet i Noya. Fa poc en Joan Massana em va convidar a tastar el Belat 2007 i el cert és que em va semblar un vi important, que m'agradaria tornar a tastar amb més concentració. Recordo (no vaig prendre notes) unes aromes força complexes, en la línia dels torrats, tabac, cuir i també allò que s'acostuma a anomenar "animal" —tot força interessant. També recordo un punt de fruita llaminera, alguna nota balsàmica. A la boca, fruita densa i una mica vellutada, substancial.
  • Uns dels vins més memorables d'aquest inici de tardor ha estat una ampolla d'Artigas 2004 —60% de garnatxa, 35% de carinyena i 5% de cabernet— que feia uns anys que dormia al meu celler. El color era de cirera, moderadament fosc; l'aroma era càlida però neta, molt amorosida però amb un lleu toc especiat i un indici de cuir —sense decadència ni vellesa. A la boca, deliciosament lliscant, amb acidesa fresca i, al mateix temps, sensacions càlides; amb l'elegància que sempre tenen els vins de Mas Alta. Permanència impecable a la boca, amb acció central i projecció lineal. Un vi perfectament polit —en el sentit de "net" i també en el sentit de "brunyit"—, elegant i llarg. Amb perfum de flors ja plenament obertes. Mentre el vaig bevent, amb deler, penso si és millor ara que té prop de deu anys i la seva fruita s'ha esmorteït i s'ha apagat, o era millor quan era més jove. No crec que aquesta pregunta tingui una resposta simple i, si la té, tant se val!


dilluns, 30 de setembre de 2013

V — March — Archer


Aquest mes ha fet cinc anys exactes que vaig començar aquest blog que parla de l'univers enogràfic de Catalunya. A la velocitat amb que es belluga el ciberespai, cinc anys són un llarg període, en el que he seguit un camí d'aprenentatge que no té acabament i on cada dia sembla que tot just comenci a caminar per primer cop.

Vaig posar-m'hi el setembre del 2008 i l'espurna que m'hi va acabar d'empènyer va sortir de l'Empordà que, en aquell moment —quanta ignorància!— pensava que coneixia molt bé. Ara, després de més de dos-cents articles i amb centenars d'ampolles a la meva llibreta, cada cop sento més perplexitat quan m'adono de la magnitud d'aquest univers inextricable.

Des del 2008 fins ara, el canvi en l'apreciació que els catalans tenim del nostre vi ha estat espectacular, però tots sabem que hi ha mals endèmics que no remeten. Encara hi ha feina a fer, però penso que seria cínic dir que només em mou el servei al país. Aquesta intenció de servei hi és, però l'experiència personal d'aquest blog és molt més que això. És potser un (re-)trobar el meu país a partir de les vinyes, els vins i les persones que el fan.
Clamar no·s deu qui mal cerca e troba
Aquests dies he descobert l'edició de Robert Archer de l'obra completa d'Ausiàs March i xalo com la canalla perquè finalment puc llegir March —amb dificultat, amb molta dificultat— però amb alguna esperança d'intel·ligibilitat. Ara m'entretinc amb el poema LII que comença amb aquest vers que acabo de transcriure. M'hi acompanya un dels Microvins de La Vinyeta. Es tracta d'una carinyena del 2011 —nou mesos de bóta nova, de gra fi i torrat mig, segons diu l'etiqueta— que m'està semblant excel·lent. Diuen que procedeix de diverses parcel·les de vinyes velles de fins a cent anys, escampades pels camps de l'entorn de Mollet. 


És profund de color, dens d'aromes, madur i fins una mica confitat, sense perdre gens el tremp. Té fruita en abundància i m'amara de torrats, balsàmics, regalèssies i coses llamineres. Melós i sàpid, persistent i intens, amb calidesa de licor, sense ser gens ni mica licorós. En un primer moment, s'hi nota un cert impacte de la fusta nova, que pot predisposar-nos negativament. Però cal saber esperar una estoneta i aleshores trobarem aquest equilibri inexplicable que tenen  algunes carinyenes del nostre país, que són fluïdes i arrodonides, sense perdre la força que ens excita completament el sentit del gust. Sembla que vulguin representar aquell lloc comú de la "fera tendra". M'agrada molt.

dissabte, 28 de setembre de 2013

Payoya, melonera


No és un vi de Catalunya. Neix a les muntanyes de l'entorn de Ronda, a Andalusia —però el seu autor és aquest gran demiürg que es diu Josep Lluís Pérez. El vi du el nom de Payoya Negra 2010 —la payoya és una raça de cabra autòctona de la zona de Ronda i Grazalema— i procedeix d'unes vinyes excepcionals —ja veurem el perquè— d'una propietat de dues-centes ha que s'anomena "Finca la Melonera".

L'altre dia vaig obrir una ampolla d'aquest vi, però abans de parlar del vi en ell mateix, deixeu-me dir algunes coses sobre aquest projecte d'en Josep Lluís. És informació que he après de José Peñín i del mateix Josep Lluís Pérez. D'entrada, diguem que la melonera és una varietat autòctona d'aquella zona que pràcticament havia desaparegut i diguem que una part essencial del projecte consisteix en la recuperació d'algunes d'aquestes varietats ancestrals i en l'estudi de les seves hipotètiques virtuts enològiques. A més de la melonera que dóna nom a la finca i de la que ara hi ha 1.200 ceps, es conreen unes varietats que s'anomenen blasco, romé i tintilla de Rota. Aquestes varietats estan en una fase experimental i en el Payoya Negra només hi ha un 15% de tintilla —la resta és garnatxa i sirà. Les vinyes es troben al voltant dels vuit-cents metres d'alçada. Si tot això ja sembla prou engrescador, en José Peñín ens diu que en Josep Lluís està elaborant vi a la Melonera a partir de vinya "salvatge" —és a dir, vitis que no és vinifera!

Diria que aquest vi agraeix la decantació i que cal vigilar bé la temperatura perquè no apareguin notes ardents. El nas —potent, fruitat, dens sense ser confitat— m'evoca records propers, com si en Josep Lluís dugués el Priorat amb ell. Herbes mediterrànies, pedra, profunditat, força que arriba a saturar el sentit del gust, matèria i textures. Malgrat tot, frescor i llarguíssima persistència a la boca. Un vi ben interessant però del que jo esperava —després de conèixer l'ideari del projecte—alguna cosa més insòlita, algunes notes més "tel·lúriques", d'aquelles que et trenquen els esquemes i et desconcerten. Potser caldrà esperar que les antigues varietats autòctones de la finca la melonera vagin agafant el protagonisme.

dimecres, 18 de setembre de 2013

Avantatges de la superstició

Que n'és de senzill aixoplugar-se a l'ombra condescendent de la superstició!

De petit, la mare em feia senyar cada matí, abans de sortir al carrer. Jo hi accedia de manera distreta i, si l'examen m'anava malament o aquell company ganàpia m'intimidava, quin petit consol trobava jo en pensar que aquell dia, potser, havia oblidat senyar-me o ho havia fet sense posar-hi plenament l'ànima!

La superstició ens dóna seguretat quan ens enfrontem a l'horror de la nostra ignorància o al vertigen de l'atzar. Si no ens toca la rifa, ens consolem pensant que és per haver tingut mandra d'anar a comprar el dècim a Sort, o perquè no hem estat prou amatents a triar-ne un que acabi en una "bona" xifra. Una malaltia lletja pot ser la conseqüència lògica del pecat i si invoquem Santa Bàrbara cada dia de tempesta, segur que ens lliurarem del llamp. En dubteu? Tingueu en compte que la meva àvia va seguir tota la seva vida aquesta senzilla precaució i mai no va ser tocada per un llamp. Us sembla poca evidència?

Que n'és de fàcil la superstició i que difícil que és la ciència! Entendre el funcionament dels virus i les lleis de la genètica —i, sobretot, acceptar que no ho sabem tot ni sobre els virus ni sobre la genètica—, això sí que és difícil! Atribuir als astres la nostra sort o els nostres errors, quin consol!


De totes les supersticions —crosses que s'usen per por de la ciència i de la ceguesa de l'atzar— n'hi ha dues —deixant de banda la religió mal entesa— que ocupen un lloc important en la nostra cultura (o incultura) actual. Són l'homeopatia i l'astrologia. La primera consisteix en l'explotació comercial —molt lucrativa!— de l'efecte placebo. La segona pretén que els avatars de la nostra vida vénen condicionats per certes disposicions —sovint més imaginàries que no pas reals—  dels astres a la volta celeste.

L'astrologia està entrant amb força al món del vi i ho fa pel mateix camí que han usat sempre totes les supersticions: volen donar explicacions màgiques al que la ciència encara no pot dilucidar completament.

La situació, en essència, és ben senzilla: les sensacions que ens produeix un vi varien al llarg del temps. Obrim una ampolla avui i trobem el vi aromàtic i equilibrat; n'obrim una altra —del "mateix" vi—  la setmana que ve i ens sembla que és menys aromàtic i menys equilibrat. Què ha passat?

La major part d'aquestes variacions tenen una explicació psicològica i/o fisilògica, però és possible que hi hagi també variacions objectives en el vi —causades, amb alta probabilitat, per la complexitat de les reaccions químiques que es produeixen a l'interior de cada ampolla, reaccions que la ciència enològica anirà entenent mica a mica. No és gens estrany, doncs, que aquestes variacions s'hagin observat amb més força en els vins no filtrats que s'han elaborat de la manera més natural possible. Atribuir aquestes variacions a la posició —aparent— de Júpiter respecte del trígon d'Àries és, pura i simplement, superstició.

Tinc bons amics que tenen coneixements enològics molt sòlids i que, malgrat això, creuen en aquestes supersticions astrològiques. He de dir que són coses perfectament compatibles. Que un porter extraordinari  com en Víctor Valdès es senyi abans de cada partit, ni disminueix el seu mèrit ni —encara menys— demostra que si ens senyem aturarem les pilotes que ell atura...

diumenge, 15 de setembre de 2013

Comamillana

Vaig anar a l'indret de Comamillana a l'hora de cap al tard, en un dia de tramuntana suau, suficient per pintar de blau intens el cel i deixondir el cos, cansat de dies de xafogor i calitja.

 
Comamillana és una partida que es troba al triangle que tindria com a vèrtex les viles de Mollet de Peralada i Sant Climent Sescebes i el Priorat de Santa Maria de l'Om. En aquest triangle hi ha, a més de Comamillana, les partides Les Coromines, Les Auledes i Els Pardalets. És lloc de vinyes i, segons em deia en Santi Roig —del celler Roig-Parals— és d'on tradicionalmentment sortia el millor vi blanc d'aquesta banda de l'Empordà.

Si heu sentit a parlar del "Roure de Comamillana", heu de saber que aquest arbre singular es troba —naturalment— en aquesta mateixa partida. És un exemplar bonic, però no crec que el puguem qualificar com a "arbre monumental" —si espereu alguna cosa espectacular, us decebrà.


He anat a l'indret de Comamillana buscant una vinya més que centenària —diuen que es va plantar l'any 1900— de garnatxa blanca, garnatxa roja i carinyena blanca. He seguit les instruccions de la Carme Casacuberta —de Vinyes d'Olivardots— i, després d'un parell de marrades, he trobat la vinya en aquesta horabaixa d'agost en que l'Albera és veu propera i nítida, per efecte de la tramuntana.


Amb els raïms de carinyena blanca d'aquesta vinya, triats acuradament gra a gra, l'equip de Vinyes d'Olivardots va elaborar, amb la verema del 2011, el primer varietal de terrer blanc del celler: Vd'O 6.11. Jo vaig tenir el plaer de tastar aquest vi en una ocasió magnífica, de la que vaig parlar en un article recent en aquest mateix bloc. Avui mateix, per celebrar coses que no cal dir, n'he obert una ampolla i he assaborit a pleret les subtils notes de préssec blanc i de flors, les sensacions àmplies, sedoses, fluïdes i persistents, —l'austeritat, el secretisme— l'elegància i una bellesa una mica amagada —que el vi em va donant, poc a poc.


Tinc a la copa, doncs, un gran vi de carinyena blanca, una varietat escassa i valuosa que encara es conserva en algunes velles vinyes de l'Empordà. Em produeix tristor pensar que és un vi doblement proscrit. D'una banda, el nom "carinyena" no té dret a aparèixer a les ampolles de vi fetes amb carinyena —dret legal, vull dir, perquè dret de debò el té tot. A més, la carinyena blanca, és una varietat que no està "reconeguda" —"no existeix"— malgrat que el vi que ara estic bevent procedeix d'una vinya de més de cent anys. Ens caldria tenir més seny!

dijous, 5 de setembre de 2013

Entre Pradell i la Torre

Sóc al Pradell de sempre
i acordo
el ritme del respir
al compàs d'aquest aire.
Llegeixo el poemari Enyoro la Terra — El Pradell de sempre d'en Xavier Amorós mentre tinc a la copa l'exquisida garnatxa blanca que fan en Xavier Peñas i en Jordi Coca al celler Sant Rafel, al Barranc del Pas, entre Pradell i la Torre, al Priorat. Recordo l'última vegada que vaig visitar aquella vall —va ser abans de l'estiu i tot l'aire era molt net, sense cap soroll, i feia una mica de fresca. Encara no coneixia els poemes d'en Xavier Amorós i ara vi, poemes i record em retornen a aquell matí recent i a aquells indrets grandiosos i íntims a un mateix temps.
Perquè aquest
és el meu veritable palau,
i no tinc altre marbre
que el tapàs obstinat.


El vi es diu Solpost Blanc 2011 i s'ha criat cinc mesos en roure francès. En Xavier me'n va parlar amb un to de veu reverencial i discret —jo només coneixia els seus vins negres— i ara que el tinc a la copa em sorprèn i em meravella. La paraula solpost fa referència a l'hora del dia en que el sol ja s'ha post i em sembla que és una paraula que encara és ben viva a les Illes. Si aquests cinc mesos de bóta us espanten, no heu pas de patir, que el vi és netíssim d'aromes, incisiu, cítric i floral, consistent, elegant, amb algun indici de fruites seques.


Té alguna cosa d'especial al tast. Entra com una esfera de sabor intens —allunyat del que és licorós i també del que és fusteny— de bella puresa, que sorprèn i enlluerna. Té aquell equilibri inestable i preuat entre la dolçor i la força, i té caràcter. Quan l'intento explicar amb paraules —quina altra cosa puc fer?— em vénen a la ment termes com elegància, seriositat, pes i equilibri. Jo l'inclouria en aquella categoria dels blancs que en diuen "reductius" (penso, per exemple, en el Nun, però aquest Solpost és potser més amable). Malgrat tota la càrrega sàpida que m'aporta, és fresc i delicadament floral, i aquest punt de fruita dolça que em dóna al primer moment es resol en sensacions de cos, de volum, amargoses, austeres. Llegeixo en Xavier Amorós:
Reviu en mi la set
i ignoro el sortilegi
que desencisa l'aigua.

dijous, 29 d’agost de 2013

Quadern de vacances —2—

Segueixo amb les anotacions en aquest "quadern de vacances" que parla de vins i vinyes.

Quan em vénen a veure alguns amics, de vegades els proposo d'anar al Mas d'en Coll, a Roses, que és una masia antiga, esplèndidament restaurada, envoltada de vinyes. Es tracta d'un projecte del celler Espelt, del que ja vaig donar notícia en aquest bloc, fa uns anys, en aquest article. La visita d'aquest conjunt vitivinícola empordanès —que s'anomena Coll de Roses— és molt recomanable i la instal·lació audiovisual que conté és, en la meva opinió, la millor que he vist en els cellers que conec.

Quan duc alguns amics a Coll de Roses, sempre els faig pujar, abans o després de la visita, al capdamunt de Mas Fumats, perquè és el lloc on millor es pot apreciar l'esplèndida situació d'aquesta finca a la plana del golf de Roses.

Tenim, doncs, un audiovisual de gran qualitat, una masia amb una llarga i interessant història, de presència notable, una finca amb una situació privilegiada i uns vins que venen molt de gust —principalment el blanc de macabeu i chardonnay. Cada estiu hi vaig algun dia.

Quan es tracta de compartir alguna ampolla, fora dels àpats, potser mentre esperem que el que tenim a la graella arribi al seu punt de cocció, aquest estiu gairebé sempre m'he decidit pel Verd Albera de Martí Fabra. És un vi jove, d'exquisit perfum, on hi predomina el moscatell, que està acompanyat —en consonància amb la filosofia d'aquest celler— d'altres varietats com la garnatxa blanca, la garnatxa roja i, potser, el chardonnay i el picapoll. És un vi que m'agrada més pres abans de l'àpat, però aquest estiu també ha acompanyat algunes plates de gloriosos tomàquets amanits.


L'estiu empordanès ple de les delícies enològiques que he anat explicant —i d'altres que potser apareixeran algun dia en aquests Apunts d'Enografia de Catalunya— ha tingut un breu parèntesi pallarès en que he tastat —a la Fonda Farré, de Baro— el Vi Bord 2012 del celler Batlliu de Sort. És la tercera collita d'aquest vi descarat i rebel i jo diria que és la millor anyada i l'anyada que més incita a la golafreria. Pinot noir i sirà, juntament amb el clima del Pallars Sobirà, l'alçada de les vinyes i les idees dels quatre responsables d'aquest celler únic fan un vi diferent, llaminer i perfumat, desbordant de fruita, i amb una personalitat que, si era encara una mica imprecisa en el 2010 i el 2011, ara ja té una bona consistència.

dilluns, 26 d’agost de 2013

Quadern de vacances

No és un quadern de multiplicacions i divisions, com els que fèiem de petits, sinó un quadern amb ampolles de vi que ens han acompanyat en aquestes vacances que ja s'acaben. Només un recordatori de coses bones que hem anat bevent...


Per exemple, hem tornat a visitar en Galo de Setzevins, al seu celler d'Espolla, i l'Octubre 2010 ha estat a la nostra taula, quan a la brasa s'hi coïen les patates, les albergínies i les cuixes de xai. Aquesta collita que encara no havia tastat m'ha tornat a semblar magnífica! El 2010 té molt poc sirà i és gairebé un 50/50 de garnatxa i carinyena. M'ha semblat important decantar-lo perquè es pugui mostrar en tota la seva potència-sedosa, el seu arrodoniment dens i saborós. També vàrem obrir el "vi petit" del celler, Nèstor 2011 que devia ser ben bo, però va passar totalment inadvertit perquè els nostres sentits en van sadollar amb la sorprenent qualitat de l'Octubre: una petita joia oculta de l'Empordà.

 

Si passem ara del que és més transcendent al que potser és més efímer —i no necessàriament menys plaent—, podria parlar d'una novetat d'enguany al celler Castillo Perelada (sic): el blanc de macabeu i sauvignon blanc que du el nom de Jardins 2012. D'aroma fresca, una mica cítrica, poc complexa però atractiva, molt bevible, molt "estiuenc", precís, amb una mica de tot i un equilibri entre allò que és simplement fresc i allò que ja aporta més volum i fins un punt de sedositat. He de confessar que n'hem obert moltes ampolles, amb tota mena de peixos a la brasa: orades, pagres, llobarros, verats...


Dels vins negres joves, no n'he begut cap aquest estiu que es pugui comparar amb el Samsó 2012 d'en Roger, de Gelamà. Pràcticament estava acabat d'embotellar i el vam airejar amb ganes. Quines sensacions de fruita poderosa i càlida! Quina explosibilitat de sabor i de cos! Quanta matèria primigènia! Si volguéssim ser estrictes, potser el vi és massa gran, massa indòmit, però tant se val! Entapissa la boca i té una llarga persistència, fruitada i càlida. Aquell dia, a la brasa, hi havia una generosa quantitat de sardines, grosses i turgents, molt llamineres.

Si voleu gaudir de l'estil de Vinyes d'Olivardots sense enfrontar-vos ni al preu ni a la complexitat dels seus grans vins, ara teniu la possibilitat de comprar el "petit vi" del celler, que es diu Finca Olivardots 2011. Crec que us agradarà molt perquè hi trobareu la qualitat d'aquest celler de Capmany, en un producte més lleuger, més simple. Crec que hi predomina la varietat sirà i la Carme m'explica que més endavant també hi haurà un Finca Olivardots blanc. Va ser el vi de la gran paella d'arròs carnaroli de l'Estany de Pals amb sipions i calamarsons d'un dia de fortes tempestes que ens van alliberar de la xafogor.

divendres, 23 d’agost de 2013

Vins dels Aspres: Banyuls

Hi ha dos Banyuls, i jo parlaré aquí de Banyuls dels Aspres, que és on hi ha —a la carretera que va cap a Sant Joan la Cella— l'important celler Château Montana. L'entorn és molt bonic i el celler és considerable, amb una part antiga ben agradable que conté un museu amb velles eines de viticultura, i una part de nova construcció que és on es fan les vinificacions. S'organitzen visites guiades amb tast de tota la gamma de vins —que és ben extensa— i estem parlant, doncs, d'un celler amb una certa entitat —que s'hauria de reflectir en la qualitat dels vins.


Sense tenir-ho previst, em vaig trobar visitant aquest celler al mig d'un petit grup de turistes i considero que aquesta experiència em va resultar molt instructiva —no pas per les explicacions de l'hostessa, que eren força superficials, sinó per les preguntes dels meus companys de visita, que em van sorprendre per la profunda ignorància de les arts de la vinya i el vi que manifestaven. És bo, de tant en tant, "tocar de peus a terra" i constatar que moltes de les coses que donem per sabudes potser no ho són tant com creiem...


Com he dit, vaig poder tastar tots els vins del celler —menys un, ja en parlaré— i, francament, els vins més bàsics que duen noms com La Soif des Hommes, La Fontaine des Demoiselles o Le Rouge Eternel, em van semblar ben poca cosa: cabernets i merlots amb aquelles notes verdes tan molestes. Tot va començar a canviar amb un blanc (sec) de moscatell que es diu L'Autre Blanc —melós i fresc, perfumat i bevible— i, encara més, amb dos vins que vaig trobar francament interessants i dels quals me'n vaig endur unes ampolles.


D'una banda, m'ha agradat força un vi negre que es diu Silencio 2011 i està fet amb sirà, carinyena i garnatxa. No sé pas com se li deuria acudir aquest nom al propietari, Patrick Saurel, el cas és que aquest vi amb denominació Els Aspres té un color vermell fosc i unes aromes potents i netes, especiades i madures, consistents i malgrat això, fresques. A la boca és ben interessant, amb un pes equilibrat i una certa elegància fresca, melosa, lineal i de textures atractives. El sabor es concentra principalment al mig del pas de boca. És un vi atractiu i amb caràcter i amb un cert arrodoniment lliscant.

El vi que tinc ara a la copa, mentre escric això, és un blanc que ve d'unes vinyes velles de garnatxa blanca i garnatxa grisa —varietat propera, si no igual, a la garnatxa roja— i s'ha criat en fusta. Es diu L'Astre Blanc 2011 i va guanyar una medalla d'or al concurs de les garnatxes del món. Quin vi més ben equilibrat! Hi ha equilibri entre la dolçor de la fruita i el final lleument amargós, també entre la lleugeresa fresca i una certa densitat, i també n'hi ha entre la puresa dels elements primaris i el pes de la criança amb les mares. Té una llargada important, mantenint sempre el caràcter net i plaent. L'únic aspecte on no arriba a l'excel·lència és, potser, el vessant aromàtic —m'ha semblat que hi havia poca expressivitat. Tanmateix, un vi deliciós i força interessant, d'exquisida elegància.

També cal tenir en compte el Moscatell de Ribesaltes d'aquest mateix celler, que va acompanyar-nos l'altre vespre, mentre menjàvem, golafres, formatges del Mas Marcè, de Siurana d'Empordà. Finalment, cal dir que aquest celler de Banyuls fa també una cuvée superior que es diu L'Astre Noir i no he tastat... però intentaré fer-ho aviat.

dilluns, 19 d’agost de 2013

Vins dels Aspres: Sant Joan la Cella

El topònim Els Aspres apareix a banda i banda de la serra de l'Albera. Pel costat de migdia, és una denominació una mica imprecisa que inclouria municipis com Cantallops —recordem el celler Vinyes dels Aspres— o Espolla. Pel costat nord, Els Aspres és una estructura supramunicipal amb centre a Tuïr que és també una denominació d'origen vinícola amb uns quaranta cellers i una superfície de vinyes impressionant. Hi ha cellers destacables al mateix Tuïr i a viles com Santa Coloma, Terrats, Forques, Vilamulaca, Paçà, Tresserra, Sant Joan la Cella, Brullà i Banyuls dels Aspres. És una important comarca vitivinícola —presidida per la presència imponent del Canigó— que convé conèixer. 


M'agradaria anar reduint la meva ignorància sobre els vins del Rosselló —la comarca, no l'AOC— i, per fer-ho, he anat recorrent les ondulades rutes d'aquesta zona, de celler en celler. He tastat coses que no m'han emocionat gaire —hi deu haver força més d'un centenar de cellers, de tota mena— però, ara i adés, he anat a raure a algun celler que sí que m'ha interessat i del qual s'escau que parli en aquest bloc.


Per exemple, el celler Jaubert & Noury o Château Planères, a tocar de la vila de Sant Joan la Cella, al mig d'un vinyar de seixanta ha.


D'aquest celler m'han interessat els vins que es diuen "La Romanie", un nom una mica estrany que, segons els propietaris del celler, fa referència a "la important romanització d'aquesta zona" (potser es refereixen, de fet, a la importància del romànic?). La Romanie negre 2009 està fet amb un 50% de monestrell, un 30% de sirà i un 20% de garnatxa, i s'ha criat el bóta. A la boca té una certa elegància fluida i saborosa, relativament austera. És equilibrat i ben bo, amb un nas de cireres i també alguna nota de verdura —que no tocaria que hi fos, penso jo. La Romanie blanc 2011 és un vi de malvasia i crec recordar que té una mica de vermentino. També busca l'elegància, amb acidesa fresca i alguna nota floral.

Mentre tasto aquests dos vins que es fan —amb cura, coneixement i voluntat d'excel·lència— a tocar de l'Empordà, no puc deixar de pensar en allò que diem sovint que

El vi és cultura

i me n'adono que no es tracta pas d'una frase retòrica sinó d'una veritat gran com un temple. En efecte, si no parlem de cultura, quina explicació tindrien aquests dos vins transvestits? Aquests dos vins que busquen l'excel·lència a partir d'aniquilar el seu caràcter mediterrani —el monestrell prim i fred i la malvasia que va guanyar una medalla d'or a algun concurs de Paris, potser a base d'imitar els paradigmes culturals del Loire— com els podem entendre si no és que s'han sotmès a unes exigències culturals —i potser econòmiques— que només que travessem l'Albera ja deixen de ser vàlides?

Aquest celler també fa una gamma de vins més senzills i un vi negre amb un 50% de carinyena de vinyes centenàries, sense criança en bóta, que s'anomena La Coume d'Ars i que, malgrat que el vaig tastar amb il·lusió, d'alguna manera no va acomplir les expectatives —potser per motius culturals?

dimarts, 13 d’agost de 2013

La baula trencada

Aquest estiu ja duc una llarga sèrie de problemes amb les poques ampolles que he comprat als establiments que tinc al meu entorn. Una gran part de les ampolles que entren a casa meva les he adquirit als cellers, però sempre arriba un moment que no tinc cap altra opció i he de fer el que, en principi, és el procediment "normal": vaig a un comerç que tingui, més o menys, un bon aspecte, i compro les ampolles que necessito en aquell moment. Els resultats —em sap greu dir-ho— són gairebé sempre desastrosos: la baula trencada a la cadena entre nosaltres i els excel·lents vins que es fan al nostre país és aquesta munió de comerços nefastos on les ampolles es van morint prematurament per la calor i els maltractaments.


Dic que em sap greu dir això perquè, escampats pel territori, hi ha una colla de botigues que sí que fan les coses ben fetes i no m'agradaria que aquest comentari les impliqués de cap manera. Parlo d'una altra mena de llocs que, malauradament, són la majoria.

Per exemple, el supermercat on compro tot el que em cal d'alimentació mentre sóc de vacances a l'Empordà. Hi compro tota mena de productes i n'estic ben content, pel que fa a la varietat de l'oferta —molt superior a la mitjana— i pel que fa a la qualitat del producte fresc. A l'apartat de vins —important, sobredimensionat— hi ha una sorprenent presència de bons vins de l'Empordà —per sort o per desgràcia. Dic "per sort o per desgràcia" perquè, si deixo de banda alguna ampolla de vi blanc 2012 —que no ha tingut temps de malmetre's— la majoria de les altres ampolles que hi he comprat m'han sortit malament.

Què és el que passa? No em correspon a mi fer el diagnòstic però, encara que la temperatura a l'interior del supermercat és força fresca, suposo que en algun moment de la cadena les ampolles deuen estar sotmeses a alguna calorada o a canvis de temperatura repetitius. D'altra banda, no costa gaire adonar-se que els clients d'aquest supermercat no compren la mena de vins que estic discutint aquí i, per tant, aquestes ampolles es van esllanguint a les lleixes cada dia que passa —malaguanyades!

És trist, però la conclusió és que si un comerç de vins té poques referències, només les que es venen més fàcilment, no hi trobem vins catalans interessants. D'altra banda, si una bona oferta de vins de l'entorn, atractius i singulars, no va acompanyada de (a) una clientela que els compri a un ritme apropiat i (b) una climatització rigorosa i estable, aleshores el desastre està garantit.


Observo com els turistes omplen el carretó amb licors i sangries i amb algunes ampolles de vins sense pare ni mare, mentre passen pel davant de les ampolles d'Arché-Pagès, Olivardots, Martí Fabra... M'agradaria convidar-los a comprar alguna ampolla d'aquestes —potser un Cartesius o un Malaveïna— però penso que si em fessin cas i s'enduguessin a casa una ampolla cansada i oxidada, ombra lamentable del que hauria de ser, el mal encara seria més gran.

dimecres, 24 de juliol de 2013

El goig del tast vertical

El tast vertical —quan es tracta d'algun gran vi i s'hi poden tastar mitja dotzena de collites, o més— és un dels grans delits a que podem sucumbir. Si hi anem amb els sentits esmolats i si la nostra capacitat sensorial fos prou penetrant, això és el que podríem discernir-hi:

  • La variabilitat de les collites, de la saó de la terra, del règim de pluges i sol, de la vida del cep. Aquest és el factor principal, si realment estem parlant de vins —cada dia n'hi ha més— que volen que cada anyada reflecteixi l'essència d'aquell any concret. En canvi, si parlem d'un enòleg que malda perquè el seu vi es mantingui cada any igual a ell mateix, el tast vertical perdrà una bona part del seu encant. Hi ha qui diu —recordo haver-ne parlat amb en Carles Pastrana enfront d'una copa de Clos de l'Obac 2004 i una altra de Clos de l'Obac 2002— que només aquells vins que mantenen exactament el mateix cupatge any rere any poden proclamar que reflecteixen el valor de la collita.
  • L'evolució dels cupatges, dels mètodes de vinificació; l'addició —o subtracció—d'una nova partida de vinyes, el canvi de fustes, els profunds misteris bioquímics de la fermentació i la criança.
 
  • El canvi en les intencions de l'enòleg, percaçant nous paradigmes, aprenent a entendre millor les seves vinyes cada any que passa, llimant errors, gosant seguir nous camins. Fins i tot, el relleu generacional —com en aquell tast inoblidable de Clos Martinet del 1990 al 2004, quan vam arribar a la primera collita de la Sara.
  • El pas del temps, que tant m'emociona sempre! Parlo del pas del temps a un doble nivell. D'una banda, el pas dels anys, que fa que cada vi tingui una edat cronològica diferent i una edat de maduració que no sempre es correspon amb l'edat cronològica. Però també el temps a la copa perquè, en aquests tastos que involucren una colla de vins i s'allarguen algunes hores, els vins van canviant constantment —cadascun al seu propi ritme— i les converses i les valoracions a que donen lloc són infinites.

Tot això —i alguna cosa que em deixo— podríem haver experimentat l'altra nit, a les vinyes d'Arché-Pagès, mentre participàvem, al·lucinats, al convit generós d'en Bonfill i la Marta que, més enllà de llepolies que deixaré per algun altre article, va consistir en el tast complet de totes les collites d'aquest gran vi de l'Empordà que es diu Bonfill —com el nom de fonts del seu autor.


Al nostre costat teníem en Bonfill Arché (segons les dades de l'Idescat, a tot el país hi ha menys de cinc persones que es diuen Bonfill de nom de fonts) i al nostre davant hi havia les sis copes de Bonfill 2004, 2005, 2006, 2007, 2008 i 2009. Aquest gran vi de Capmany va començar com un 70/30 de garnatxa i cabernet i ha anat incorporant pas a pas la carinyena fins al moment actual en que el vi és pràcticament un 50/50 de garnatxa i carinyena.

Quan un grup de persones s'enfronten a un tast vertical, cadascú trobarà el seu punt d'equilibri en una collita més recent o més antiga. En el meu cas —ja sé que em fascinen els vins que han perdut una part de la seva corpulència una mica agressiva i l'han substituïda per una certa calma tensa— em va enamorar el 2005 i vaig també trobar virtuts delectables en el 2004 —no acabo d'estar d'acord amb en Plutarc quan diu que, quan ens anem fent vells, tendim a preferir els vins potents. Amb la collita 2006 va entrar la carinyena al cupatge del Bonfill i el vi és excel·lent —com ho són tots els de la sèrie— però em va semblar que estava en un cert moment d'indecisió. Ja he cantat les belleses del 2007 en un article d'aquest bloc i, després d'un ensurt inicial —per una "mala copa"— vaig poder-ne apreciar la força i la plenitud de sabor. El 2008, que podria ser el millor del tast, malgrat que encara reclami un temps d'ampolla per acabar de posar ordre a la gran matèria que conté, va despertar en tots nosaltres instants de profunda complaença. El 2009 encara és al celler i està força tancat en ell mateix. Només n'hi ha 2200 ampolles i n'hauríem de comprar alguna i oblidar-la a algun racó del nostre celler fins que tot el que duu a dintre esclati i es manifesti.