diumenge, 24 de febrer de 2013

Matacans

El topònim Matacans és antiquíssim. En un document de l'any 889, quan el rei Odó concedeix la vall d'Artés al bisbe Godmar, es parla de la "villam Matacanis". Les diverses investigacions arqueològiques que s'han fet en aquest jaciment del Pla de Bages constaten una ocupació —ibèrica, romana i medieval— des del segle III a.C. fins el segle XVI. El jaciment es troba al Pla de Can Vila, a migdia de la vila d'Artés.


Per a un enògraf, la importància de Matacans —més enllà de la història i l'arqueologia— rau en que en aquest indret ancestral hi ha una vinya del celler Solergibert d'Artès i que d'aquesta vinya en surt un vi remarcable. Avui n'he obert una ampolla —tinc la copa al meu costat— i crec que és escaient que en parli en aquest blog. Em refereixo al Solergibert de Matacans 2011, que és un cupatge dels dos cabernets, criat dotze mesos en bona fusta, fet amb els millors raïms de la vinya de Matacans.

Quan he obert l'ampolla i, amb ànsia, he tastat el vi, he arrufat el nas, perquè s'allunyava força dels bons records que jo en tenia: Li calia aire. L'he decantat i he esperat una bona estona, durant la qual el vi ha fet un canvi espectacular.
Ara hi ha força i fruita, sobre un lleu fons de fustes que encara poden integrar-se millor —és tot just un 2011! El glop és voluptuós i combina sedositat i tremp. S'allargassa, és amorosit i consistent, ple de fruita madura i desposseït d'arestes, amb dolçor i fermesa, molt plaent en allò que en diuen el mid-palate. És jove, vivaç i saborós. Genera volums amplis sense cap indici de pesantor. És boníssim! Reivindicaria —si calgués— el vi de cabernet.

I si us agraden els contrastos i les antinòmies, si creieu que us podeu sostreure als prejudicis i les modes, tasteu el Conxita Serra 2002 del mateix celler Solergibert. És un merlot que es va criar dos anys complets en roure americà i que ens retorna a certs vins clàssics, plens de notes terciàries, gens decadents. És tot un altre món, un món de fustes aromàtiques ben esmorteïdes i complexos records de bosc; ric i estructurat, amb tabac i fruites en compota —sense ser dolces. Fluid, arrodonit, sedós i amb  força, com un Saint-Émilion classé.

De vins com aquest Conxita Serra se n'està perdent la mena perquè els esnobs els menyspreen. Si voleu ser un bon esnob us recomano que eviteu aquest vi: És un merlot —varietat no-nostrada i, per això, "per-ver-sa"—, de la collita 2002 —que tothom sap que va ser un any "do-len-tís-sim"—, criat en roure americà —mentre tothom sap que "el bo" és el francès—, amb 24 mesos de bóta —no és mitja-criança, sinó que és doble-criança—, d'un celler modest i gens mediàtic d'una DO modesta i poc mediàtica,...

dijous, 14 de febrer de 2013

Notícia del xarel·lo de Can Guilera

Can Guilera deu ser la masia més significativa de Sant Pau d'Ordal. Es troba a un extrem de la vila, encarada a migdia, una mica enlairada sobre el torrent de la Font del Raig. Diuen que ja apareix citada al segle XIV i que és la casa pairal dels Guilera. Si us la mireu bé, veureu prest que és una casa de llinatge i entendreu que la importància li ve d'avior.

Vaig visitar Can Guilera un dia de gener, fred i ple de nuvolades negres. Hi havia una gran sensació de silenci i els paisatges tenien punts de fuga allunyats. Era un dia rúfol i el poc sol que feia no escalfava gens. L'indret i la masia justificarien el viatge, però hi vaig anar perquè en aquesta masia en Josep Guilera hi elabora alguns vins que cal que apareguin en aquests Apunts d'Enografia de Catalunya. El celler duu el nom de Coma Romà.


Tinc la sort de poder tastar un parell o tres de vins que encara no estan acabats de fer del tot, com un interessantíssim Rosat 2012 d'ull de llebre, de molt bona mena i amb una personalitat ben marcada —és d'aquells rosats que agradaran molt a alguns i més aviat poc a alguns altres: Crec que agradarà als qui, com a mi, els plauen els blancs i no són amics de llepolies superficials. També tasto el xarel·lo nou, plaent i autèntic. Però el vi que destaca per damunt dels altres, el vi sorprenent i recomanable és el Coma Romà Xarel·lo Macerat 2011.


D'aquest vi en Josep només en va fer 784 ampolles —i ara no en queda ni una. Surt d'una vinya de xarel·lo plantada fa uns seixanta anys, que es diu La Milana. Recordareu que Albet i Noya té un vi que du precisament aquest nom, perquè el raïm surt d'una vinya d'aquest mateix veral. Com indica el mateix nom del xi, hi va haver maceració, però va ser molt breu, i una part del vi es va criar uns quatre mesos en roure francès.

Ara mateix tinc a la meva copa aquest xarel·lo macerat de Comà Romà i vaig flairant, ara i adés, el seu perfum de pètals de flor lleument marcits, auster, i aquella miqueta de préssec blanc, atenuat i net. Es beu amb molt de plaer, però té la seriositat del xarel·lo autèntic, de cos sense cantells, que duu records d'ametlla i persisteix a la boca amb un puntet de greix. El tinc al meu davant i em costa de descriure'l, perquè no té estridències ni focs d'artifici, que tot ell és equilibri i una certa gravidesa. M'incita al silenci.

Quan vaig marxar de Can Guilera vaig aturar-me uns moments a la vinya que hi ha a la cruïlla amb la carretera general. Al cel el combat de núvols i llums era espectacular. Seguia fent fred i lluny, nord enllà, s'endevinava la presència del torb. En aquests moments en que el paisatge se t'imposa amb tota la seva energia, desitges amb força que aquest país nostre pugui seguir el seu propi camí, deslliurat de servituds odioses.


diumenge, 10 de febrer de 2013

Bellvissos

Los Bellvissos són els costers que hi ha a l'esquerra del barranc del Metge i del riu de Siurana, entre els 250 i els 400 metres d'alçada, al terme de Gratallops. La toponímia oficial recull els noms Bellvís d'en Jaumet i Bellvís d'en Polida. Aquests costers els podeu veure perfectament des de la carretera que va de Gratallops a Torroja si quan sou a la vora de les vinyes de l'Ermita mireu cap a llevant, cap a l'altra banda del riu.

Fa un parell de dies vaig obrir una ampolla de Partida Bellvisos 2005 que tenia ben desada des de fa uns anys. És el vi —escàs, cobejable, intens— que fan la Sara i en René a partir dels vells ceps de garnatxa i carinyena que hi ha en un d'aquests bellvissos. (Potser la "s" sonora al nom del vi respon a la pronúncia local.)

És recomanable que, si un dia anem de Gratallops a Torroja, ens aturem un moment i contemplem el coster d'on surt aquest vi. I encara és més recomanable que, quan ho fem, tinguem a mà el valuós llibre El curiós món dels vins del Priorat, d'en Ferran Mestres, que dedica un capítol a aquesta vinya:
"Aquest coster va restar abandonat en una data indeterminada entre els anys 70 o 80. La Sara Pérez i en René Barbier [...] van anar gestant la idea de recuperar aquell vessant original i característic. El coster era plantat amb Garnatxa Peluda i Carinyena molt velles que es trobaven en estat crític[...]. Per això era engrescador participar en la recuperació d’aquests ceps, tot i que semblava una tasca ingent. A més aquest coster és especialment fred, humit i obac, la llicorella apareix recoberta de molsa en les parts més frescals. [...] La Partida dels Bellvissos és la força del serè, que puja endimoniat per la canalització natural del riu de Siurana, l’herba humida, el llentiscle del sotabosc d’obaga, la florida primaveral."
Però la Partida dels Bellvissos no és només una bonica història del Priorat sinó que és un projecte viu del que n'anirem sentint a parlar en els propers temps. Fa pocs dies, la Sara i en René em van fer conèixer el Partida Pedrer 2011, fet amb les vinyes joves de garnatxa dels Belvissos. Són dues mil ampolles d'un vi aromàtic, fresc, fluid, net i persistent, ple de caràcter, que s'ha fet (parcialment) amb gotims sencers —recuperant, així, una pràctica del Priorat ancestral— i s'ha criat en àmfores de terrissa i en bótes. I encara hi haurà més coses, perquè en René em va dir que estan treballant en un Partida Bellvisos Blanc. Quan la inquietud es troba amb el coneixement en resulta, sovint, l'excel·lència.

Ja no sabré mai si l'obertura d'aquella ampolla de Partida Bellvisos 2005 va ser prematura. La vaig decantar i li va anar bé perquè mica a mica el vi anava generant aromes de tota mena, boscanes, minerals, torrades, complexes i subtils, sense cap concessió a l'amanerament ni a la fruiteta llaminera i fàcil. És un vi que exigeix una lectura atenta i que a la boca és tàctil, ple de matèria i de textura, amb capes sàpides successives. Sòlid i radical. Autèntic i terrenal. Mentre el vaig tastant, em venen al cap unes paraules que em va dir en René, ja fa molt de temps: "Jo no persegueixo la perfecció, percaço l'autenticitat". Torno a passar la paraula a en Ferran Mestres, que ho sap dir millor que jo:
"A nivell aromàtic es pot considerar aquest vi un prodigi de complexitat, un extens compendi del paisatge i la vida d’aquest racó. La Sara i en René [...] cerquen extreure tota la riquesa aromàtica de la pell del seu raïm [...] cercant però una extracció delicada [...] per evitar els murs tànics que dificulten la percepció aromàtica del vi. [...]També fugen de les premaceracions en fred, mètode que consideren artificial i que comporta una certa uniformització de la fruita del raïm i que va en detriment de l’expressió de l’originalitat de vinyes de paisatge únic."
Si obriu una ampolla d'aquest vi, us sorprendrà trobar que el tap no du imprès el nom del celler, sinó que només hi ha l'any i la paraula Ariadna. És el nom de la filla gran de la Sara i en René.  

dimecres, 6 de febrer de 2013

Etiquetes i memòries

 Fa trenta anys que conservo —no en diria col·leccionar— les etiquetes dels vins que vaig bevent. Moltes d'aquestes etiquetes em duen memòries especials. Per exemple, un Traminer 1989 de l'Elbtal. Va ser l'any que va caure el mur. Jo no era a Berlin, però sí que era a una ciutat a tocar de la frontera amb la DDR. Acabava de néixer la meva filla i immediatament —la criatura tenia un mes— vam marxar els tres a viure sis o set mesos a Alemanya. Totes les parets cridaven "Zusammensetzung sofort!" Va ser una època plena d'experiències —amb molta son i molt poc son. Jo ja havia viscut alguns mesos a Alemanya i havia començat a conèixer i apreciar els seus vins gloriosos. Però va ser en aquesta estada més llarga quan me'n vaig enamorar definitivament. També vàrem viure l'obertura de la frontera i vàrem assistir a l'espectacle inoblidable del retrobament. Milers de persones venien de l'altra banda i eren rebudes amb abraçades i llàgrimes pels de la nostra banda. Aquesta etiqueta d'una ampolla del 1989 —una ampolla que, d'altra banda, no era excepcional en cap sentit—, em recorda aquell moment. Observeu que a l'etiqueta hi diu clarament que aquesta ampolla no es pot comercialitzar perquè és un "salari en espècies".

*  *  *

Recordo amb força claredat un viatge que vaig fer al Priorat el 1984, quan ja sentia la curiositat del vi i m'intrigaven aquells vins tan "bèsties" que s'hi feien. Tinc mitja dotzena de diapositives d'aquells dies, on hi surt la meva dona i el nostre "Ford Fiesta" que era la nostra petita finestra al món.

Vam anar va raure a Scala Dei i vam comprar algunes ampolles del seu vi de la collita 1976. Aquell vi em va obrir paisatges de sabors que no sabia que existien. Ara llegeixo (per exemple, aquí) que a dia d'avui aquest vi es considera mític. Per a mi ho va ser —amb tota seguretat.

Qui pogués retrobar aquells moments on tot era nou i tot semblava possible! Jo tenia trenta anys i totes les ambicions intactes.

*  *  *

I, anant més enrere en el temps (sense arribar al pa-vi-i-sucre de la meva infantesa, ni a la copeta de vi ranci cada matí, perquè jo era una criatura que no em feia prou) he de parlar del vi d'Alella, del que fèiem a casa i del de la Cooperativa. El nom era Marfil i l'ampolla era alsaciana. És una ampolla que forma part del meu imaginari perquè a casa meva, com a tantes altres llars, el vi era dins d'un porró o d'una ampolla de "graciosa", excepte els diumenges en que a taula hi havia alguna ampolla estreta i punxeguda —característica— de vi d'Alella.

És clar que no tinc cap etiqueta d'aquelles ampolles dels diumenges dels seixanta, però sí que en conservo una de l'any 1975, d'una edició especial de garnatxa i pansa blanca. Era un vi dolç i recordo vagament, malgrat els anys i anys que han passat, que em va semblar una delícia.

Com deia en Pla, es difícil imaginar la nostra vida sense els diversos vins que l'han anat acompanyant.