dimecres, 20 de març del 2013

Dues bótes d'en Miquel Palau

Sovint, les identitats es construeixen a partir de tòpics o paradigmes que acceptem com a simplificadors d'una realitat molt més complexa i polimorfa. Pensem, per exemple, en l'etiqueta —reductora, trivialitzadora— de «mediterrani» amb que es classifica els nostres vins. És còmode —i grollerament erroni— encasellar els nostres vins en els adjectius que ja sabeu: gruix, alcohol, sobreextracció, manca d'elegància, etc. Arribats en aquest punt, potser cal posar sobre la taula els vins de les dues bótes que en Miquel Palau ha fet per a Abadal, dintre del programa Paisatges 1883.  Una bóta de sumoll i una bóta de mandó, un parell de vins singulars que, tot i estar fets amb varietats ancestrals del nostre país, contradiuen amb contundència els tòpics anteriors.


El Sumoll 2011 —400 ampolles d'un vi fermentat en bóta oberta i criat durant quatre mesos— té un color força més fosc del que hom esperaria d'un sumoll i al nas és ben característic, amb cireres i grans de raïm, amb austeritat àcida. És peculiar i atractiu, amb molt de sabor i amb fruita —però no fruita dolça. Mentre el tasto, no em puc treure del cap l'aroma de les cireres. L'atac és plaent, dels que et fan gairebé tancar els ulls. No és el millor sumoll que he tastat, però és un vi molt interessant. Un vi fet amb una varietat absolutament nostrada que, en canvi, ens mostra virtuts que res tenen a veure amb els ridículs tòpics dels vins «mediterranis».


El mandó és una varietat que havia estat molt comuna a la nostra terra però que ara ha desaparegut pràcticament del tot. La història que m'han explicat —si no és certa, algú em corregirà— parla d'una vinya vella de mandó que hi havia al Montgrí, descoberta per la gent d'Empordàlia just abans que fos arrasada per les màquines excavadores. Varen tenir el temps just de veremar el raïm que va donar lloc a un miler d'ampolles d'un Mandó 2004 d'Empordàlia absolutament irrepetible. Aquesta mateixa vinya desapareguda va donar lloc a la vinya de mandó de Mas Candí de la que surt el seu Can 28, i també a la petita vinya experimental del celler Abadal, d'on ha sortit aquesta ampolla de Mandó 2010 d'Abadal.

Sigui així o no ho sigui, feu-ne via d'anar a Santa Maria d'Horta d'Avinyó a veure si encara sou a temps d'aconseguir alguna de les quatre-centes ampolles d'aquest vi, perquè aquest mandó m'ha arribat a corprendre. Quin vi magnífic! Quin vi iconoclasta! Ple d'aromes subtils i suggeridores, de fruitetes, de bosc, de cafè, sempre discretes. Quina sorpresa a la boca! Sabor, fluïdesa, puresa, elegància i caràcter. Fresc i fins i tot «fred», afruitat però a la manera del vins de nord enllà. Esvelt, deliciós, diferent —molt diferent.

Tinc al meu costat la copa amb aquest mandó d'en Miquel Palau i escolto «La Piémontoise» de Couperin. Penso que m'agradaria que continués l'experimentació amb el mandó i que puguem seguir tastant vins que vagin en la direcció d'aquesta elaboració d'Abadal. Serà apassionant veure fins on es pot arribar amb aquesta varietat que ja havíem donat per morta i enterrada.