dilluns, 24 de juny del 2013

He begut un vi que es diu Joana

L'altre dia vaig tastar uns vins extraordinaris —carinyenes d'un país que fa les millors carinyenes del món— uns vins grandíssims que van sotragar els nostres sentits i ens van sumir en la meditació sensorial i també intel·lectual.

Això va ser fa uns dies. Avui, en canvi, he obert una ampolla d'un vi petit. Hem begut un vi que es diu Joana i, sense reptes intel·lectuals ni èxtasis metafísics, aquest vi petit ens ha donat una estona de felicitat senzilla. El país que fa les millors carinyenes del món també és bo i desitjable que faci vins petits i deliciosament bons com aquest que es diu Joana.


Feia olor de vi jove i net, de flors, de cosa lleugera i gràcil, olor de pell de fruita, com un pom de cireres. Bevíem sense elucubrar sobre el vi i la conversa fluïa amb facilitat. El vi que es diu Joana era pur i fruitat, immensament bevible. Líquid saborós, suc de fruita madura, directe, fresc i consistent, de marcada puresa. Vi per beure'n cada dia, sense mesura, vi sense recambrons. Vi que et dóna alegria en el moment del glop i que després t'incita als plaers de l'inici de l'estiu, com els vespres a la terrassa, el menjar a la brasa, la conversa i l'amistat.

En un moment donat m'aturo a pensar la falta que ens fa poder tenir vins com aquest. Tenir-ne un bon grapat que siguin així de bons —i que tothom en begui cada dia!


Aquest vi que es diu Joana el fan en Xavier Peñas i en Toni Coca al celler Sant Rafel, a Pradell de la Teixeta, a tocar de l'estació. Ja sé que potser hauria de parlar del seu Solpost —un dia ho faré, segur que ho faré— però avui em plau prendre nota en aquesta llibreta d'aquest vi petit i deliciós que es diu Joana.

dimarts, 18 de juny del 2013

Muricecs o muriacs


Els ratpenats han tornat a la nostra terrassa. Durant el dia s'apinyen, cap per avall, a recer d'una biga del sostre, fins que arriba l'hora de sortir a sopar. No sé on deuen haver passat l'hivern perquè unes golfes arrecerades de la casa del costat on hi estaven molt bé, ja fa un any que estan tancades. Jo sempre n'havia dit ratapinyades i ara sé que al Pallars —potser també a algun altre lloc— en diuen muricecs o muriacs. Ho he après arran de la cova que en diuen dels muricecs que està als cingles de Valentí, a tocar de la presa de Terradets. També, arran del segon vi del celler Mas Garcia Muret —que du el nom de Muriac i acaba de sortir al mercat.

Quan aquest celler novell de la conca de Tremp va treure el seu primer vi —un ull de llebre excel·lent que es diu Unua 2011— vaig dedicar-hi un article en aquests Apunts d'Enografia de Catalunya i ja vaig fer esment de "un sirà perfumadíssim i immensament arrodonit de la collita 2011 que s'ha criat fins fa poc en roure francès nou i sortirà al mercat cap a la primavera d'aquest any". Vaig tenir la sort de poder-lo tastar abans de ser embotellat i em va interessar molt. Per això, quan em van dir que el vi ja estava embotellat, no vaig voler esperar i, passant per Tremp, vaig comprar-ne alguna ampolla.


Mentre vaig bevent —glop a glop, sense cap pressa ni neguit— el Muriac 2011, a la terrassa pallaresa on hi niuen els ratpenats, mentre la Noguera brama amb immensa força, revinguda pel desglaç d'aquest any de neu de 2013, em vénen records del grandíssim sirà de Vinyes d'Olivardots. Aquest sirà de Llimiana és una altra cosa, però té també unes bones virtuts. Per exemple, un nas ben aromàtic, impregnat de vainilles acurades, d'alguns torrats, de fruits secs. És cert, però, que el vi tot just està acabat d'embotellar i jo hauria d'haver estat més pacient i hauria d'haver sabut esperar alguns mesos —o anys— abans de sucumbir al delit d'obrir-lo. Però he de dir que ja està bellament polit i que la seva força s'estén per la boca com un líquid saborós i delicadament cremós, però al mateix temps amb un marcat «gruix». Hi ha un interessant contrast entre aquestes notes cremoses, potser làctiques, i la força dels tanins descontrolats i poderosos. I també hi ha fruita, molta fruita, com un suc de fruita vermella i madura, fluid i agradable. És vermell, però molt i molt fosc. Penso: Que n'és de bo! Penso: N'hauria de guardar alguna ampolla per d'aquí un parell d'anys. Penso: Si segueix creixent, potser la Noguera es desbordarà.

dijous, 13 de juny del 2013

El vi de la Mola de Colldejou

La Torre de Fontaubella es troba a trenta kilòmetres de Reus. Així ho proclama una monjoia antiga que hi ha a l'entrada del poble, venint de Pradell de la Teixeta. La Torre és un municipi petit, en superfície i en habitants. L'indret dóna una sensació de vall closa, d'espai recollit, on la presència de la Mola de Colldejou es fa notar amb força. Hi ha una sensació de pau i de silenci que em fa evocar el Priorat de primers dels anys setanta, quan m'hi vaig acostar per primera vegada, amb el parsimoniós tren que anava fins a Móra.


La monjoia que dic es troba arran d'una vinya petita, d'exactament una hectàrea, de garnatxa jove. A la Torre pràcticament no hi ha cap més vinya, si exceptuem una petita vinya vella que hi a al peu de la Mola, entre la canal Fosca i la canal del Mig. Fa molts anys, el municipi tenia una gran quantitat de petites destil·leries que utilitzaven el ferrocarril per exportar el seu producte. Ara ja no s'hi fa vi, però la vinya de garnatxa de la monjoia sí que dóna lloc a un vi força interessant que no havia tastat mai i que ha estat el motiu que m'ha dut fins aquest lloc allunyat de les diverses «rutes del vi», en un dia immensament lluminós de primers de juny.


Em reben en Josep i l'Olga, a Ca la Mònica i, amb una copa d'Orígens 2011 al davant, comencem a parlar de la seva vinya i el seu vi. Jo anava sobre segur, perquè en Nani —que no se li escapa res i té un nas molt fi— ja havia parlat d'aquest vi en el seu bloc Viníssim. El nom oficial del celler és Mont Prior i a les etiquetes hi ha un bonic drac modernista. La primera collita va ser la de l'any 2009 i la vinificació es fa al celler Ronadelles, de Cornudella, sota la direcció enològica de l'eixerida Eva Prim —de qui ja vaig parlar, fa molt de temps, en un article en aquest blog (que, ves per on, és el segon article més «clicat» de tota la història del blog). En surten unes mil cinc-centes ampolles de vi, fet amb la garnatxa jove de la Torre i un quinze per cent de carinyena del celler Ronadelles, criat en bótes de tercer o quart vi. Vam estar tastant el 2011 perquè el 2010 —que és el preferit d'en Josep— ja està exhaurit. Es veu que la vall de la Torre, a uns quatre-cents metres d'alçada té, per influència de la Mola, un clima més fresc que, per exemple, el de Falset, i això es nota en el vi d'aquesta petita vinya.

Explicat així, sembla un projecte «d'aficionats». Quan tastes el vi te n'adones que la cosa va força de veres.
 

Avui, a casa, he obert una ampolla d'Orígens de Mont Prior 2011 i he pogut confirmar que, l'altre dia, el vi em va agradar per alguna cosa més que per l'influx de l'entorn de la vall de la Torre de Fontaubella que, tanmateix, predisposava al gaudi. Aquest 2011 té força cos i un volum que s'eixampla a la boca i et dóna onades i onades de sabor. Hi ha un bon equilibri i una trajectòria una mica cremosa, ben agradable. Líquid fluid carregat de sabor de fruita madura i delicadament complexa. És un vi amb una presència important que s'allarga molt i molt i deixa a la boca un excel·lent record. Bellament arrodonit. Aromàticament l'he trobat una mica més discret.

Si aneu a la Torre de Fontaubella —a caminar per la Mola de Colldejou o pel barranc dels Estrets o simplement a gaudir d'aquesta raconada privilegiada—mireu d'aconseguir alguna ampolla d'aquest vi: Crec que us vindrà de gust.

dissabte, 8 de juny del 2013

Del Montmell al Rotllat

La serra del Montmell separa la plana del Baix Penedès de la vall del Gaià, s'enfila fins els 861 metres del Puig de la Talaia —que forma part de la llista que s'anomena «els 100 cims»— i tanca dintre seu la petita vall de la Juncosa, que és on hi ha, a quatre-cents metres d'alçada, les vinyes que donen lloc al Finca els Camps, el bon ull de llebre de Jané Ventura. A l'altra banda de la carena, tocant a la Bisbal, hi ha una masia del segle XVI envoltada de les vinyes de cabernet d'on surt el Mas Vilella, un vi que, des que vaig tastar la collita 1999, sempre m'ha interessat.(*)

Tinc desades algunes ampolles d'aquests vins i l'altre dia vaig obrir-ne una de cada, d'unes collites que ja es podrien considerar prou madures. D'una banda, el Mas Vilella 2003 —a l'etiqueta hi diu «serra del Rotllat» i hi ha una roda— i de l'altra, el Finca els Camps 2005 —a l'etiqueta hi diu «serra del Montmell» i hi ha una guineu—. Bé, si volem ser acurats, a l'etiqueta del Finca els Camps 2005 hi diu Serra del «Momtmell», cometent una errada d'impremta d'aquelles que, si es tractés d'algun segell clàssic, faria créixer el valor de l'etiqueta.


El Finca els Camps 2005 m'ha plagut moltíssim. Per la seva força, per la densitat aromàtica que desprenia, per les diverses sensacions elegants que la criança —a la bóta i a l'ampolla— li havia aportat. Hi havia indicis de tabac, de fustes bones, embolcallades per la fruita amorosida i madura —no pas fruita tendra, sinó més aviat fruita cuita i macerada. Que bo que era a la boca! Sedositat lliscant, gran volum, lleugeresa, elegància. Potser un punt de sensació assecant però, fent la suma total, un gran vi de plaer per al que ha valgut la pena esperar fins aquest moment.


A les collites més recents de Mas Vilella hi ha una petita proporció de sumoll, però no sé si en la collita del 2003 també hi havia sumoll o no. En principi, aquest és un vi de cabernet, potser un dels millors del nostre país. Dit això, també he de dir que aquest Mas Vilella 2003 em va semblar com si ja estigués una mica cansat. Cal recordar que el 2003 va ser l'any de la gran calorada i, enològicament, va ser un any de clarobscurs. Ara bé, en aquesta ampolla sí que hi havia molt bones sensacions, un bon nivell de complexitat, un pas de boca sedós, arrodonit i prolongat, una elegància innata. Però no aconseguia emocionar-me. Potser l'havia d'haver obert fa un parell d'anys...

(*) La masia, als mapes i als nomenclàtors oficials, hi consta com a «Cal Vinella» i tenim, doncs, una discrepància curiosa entre el nom oficial de la masia i el nom que li donen els seus actuals propietaris. Casualment, tinc un exemplar de l'obra «Masies de la Bisbal del Penedès i Rodalies» d'en Benjamí Català Benach, que és una obra que fa un repàs històric, gràfic i arquitectònic de les masies d'aquesta zona. La primera de totes és, precisament, «Cal Vilella» —escrit exactament així. Això em fa pensar que la nomenclatura «Can Vinella» és potser un error. Un error molt lamentable perquè, un cop aquest nom s'ha plasmat en els mapes oficials, es va reproduint indefinidament.

dilluns, 3 de juny del 2013

Història d'una ampolla de vi de Poboleda

Les circumstàncies en que vaig conèixer en Josep Ramon Nebot i el seu vi Tocs van ser molt especials i en tinc un bonic record. Era la tardor del 2007 i jo estava treballant al PIMS de Vancouver en un projecte que volia relacionar els grups p-compactes amb els grups de Kac-Moody. Aquesta feina m'ocupava completament —si exceptuem alguna escapada a Whistler o a algun parc natural proper, i si exceptuem les estones que, al vespre, dedicava a obrir alguna bona ampolla de la zona d'Okanagan Valley. En aquella època, aquest blog d'enografia de Catalunya encara era només una fantasia.

No ens coneixíem de res, però un dia vaig rebre un correu d'en Josep Ramon que em citava tal dia a tal hora a tal hotel de dowtown Vancouver. Hi acudeixo, ens saludem i m'entrega una ampolla de Tocs 2004 que ha dut des de Catalunya. No entenc res. Dono les gràcies, ens acomiadem i retorno al meu apartament de Kitsilano amb l'ampolla de Priorat que he aconseguit, com per art de màgia.

Quan, després d'un parell o tres de dies, vaig deixar de banda els vins d'Okanagan i vaig obrir el Tocs 2004, vaig sentir unes sensacions properes a l'enyor. Feia mesos que era al Canadà i aquell vi del Priorat em va aportar —encara ho recordo com si fos ahir— unes aromes mediterrànies i unes rememoracions del meu país que em van emocionar. El contrast amb els vins d'Okanagan que estava bevent —que eren ben bons, però no deien res als meus sentiments— va ser fulminant. No sé si aquest enlluernament per l'ampolla de vi de Poboleda era només fruit de l'enyorament. Crec que no. Crec que, més aviat, és quan som aquí, a Catalunya, que donem per fet que el Priorat existeix —«we take it for granted»— i no l'apreciem en tot el seu valor. El vi era magnífic.

Més recentment, he parlat força vegades amb en Josep Ramon i he anat tastant les successives collites del seu vi remarcable. El celler es diu Terres de Vidalba i està assessorat per en Josep Lluís Pérez. Les vinyes són a l'indret del Barranc de la Bruixa, que és un barranc que desaigua al Riu de Siurana —segur que les heu vistes mil vegades: Quan aneu de la Venta del Pubill a Poboleda, just en el moment que a la vostra esquerra hi teniu el que fou el celler de Mas Perinet, a la dreta hi veureu un barranc amb bancals de vinya, que és d'on surt el Tocs. És curiós observar que aquestes vinyes del Barranc de la Bruixa pertanyen al terme municipal de la Morera de Montsant però, des d'un punts de vista vitivinícola, estan incloses al terme de Poboleda.


He obert una ampolla de Tocs 2007. És un vi de garnatxa, amb cabernet i sirà, de color de cirera madura, d'aquelles que tenen la pell tan fosca. L'he decantat —crec que he fet ben fet— i m'ha donat aromes potents i vives, de la gamma de les fruites negres i els xarops; també notes balsàmiques. Quan remeno la copa —encara que no faci mesos que estigui vivint a la vora del Pacífic— potser hi intueixo el record de les herbes del nostre país i fins una mica d'olor de terra. Fusta impecablement integrada en el conjunt. A la boca és molt melós, però aquesta sensació està ben compensada per un tremp i una acidesa exactes. Els tanins són extraordinàriament polits, dolcencs. Sorprèn el contrast entre el cos que sembla lleuger i la poderosa densitat de sabor que genera. Dóna sensació d'equilibri. El nas suggereix voluptuositats que després, a la boca, es resolen amb elegància i seny.

Diuen que hi ha coses que no apreciem fins que no les perdem —o, com a mínim, fins que no ens les mirem des d'una certa distància. També diuen que hi ha coses que, quan ets lluny de casa, poden excitar els ressorts de la remembrança. Coses, per exemple, com els vins de Poboleda.