dimecres, 24 de juliol de 2013

El goig del tast vertical

El tast vertical —quan es tracta d'algun gran vi i s'hi poden tastar mitja dotzena de collites, o més— és un dels grans delits a que podem sucumbir. Si hi anem amb els sentits esmolats i si la nostra capacitat sensorial fos prou penetrant, això és el que podríem discernir-hi:

  • La variabilitat de les collites, de la saó de la terra, del règim de pluges i sol, de la vida del cep. Aquest és el factor principal, si realment estem parlant de vins —cada dia n'hi ha més— que volen que cada anyada reflecteixi l'essència d'aquell any concret. En canvi, si parlem d'un enòleg que malda perquè el seu vi es mantingui cada any igual a ell mateix, el tast vertical perdrà una bona part del seu encant. Hi ha qui diu —recordo haver-ne parlat amb en Carles Pastrana enfront d'una copa de Clos de l'Obac 2004 i una altra de Clos de l'Obac 2002— que només aquells vins que mantenen exactament el mateix cupatge any rere any poden proclamar que reflecteixen el valor de la collita.
  • L'evolució dels cupatges, dels mètodes de vinificació; l'addició —o subtracció—d'una nova partida de vinyes, el canvi de fustes, els profunds misteris bioquímics de la fermentació i la criança.
 
  • El canvi en les intencions de l'enòleg, percaçant nous paradigmes, aprenent a entendre millor les seves vinyes cada any que passa, llimant errors, gosant seguir nous camins. Fins i tot, el relleu generacional —com en aquell tast inoblidable de Clos Martinet del 1990 al 2004, quan vam arribar a la primera collita de la Sara.
  • El pas del temps, que tant m'emociona sempre! Parlo del pas del temps a un doble nivell. D'una banda, el pas dels anys, que fa que cada vi tingui una edat cronològica diferent i una edat de maduració que no sempre es correspon amb l'edat cronològica. Però també el temps a la copa perquè, en aquests tastos que involucren una colla de vins i s'allarguen algunes hores, els vins van canviant constantment —cadascun al seu propi ritme— i les converses i les valoracions a que donen lloc són infinites.

Tot això —i alguna cosa que em deixo— podríem haver experimentat l'altra nit, a les vinyes d'Arché-Pagès, mentre participàvem, al·lucinats, al convit generós d'en Bonfill i la Marta que, més enllà de llepolies que deixaré per algun altre article, va consistir en el tast complet de totes les collites d'aquest gran vi de l'Empordà que es diu Bonfill —com el nom de fonts del seu autor.


Al nostre costat teníem en Bonfill Arché (segons les dades de l'Idescat, a tot el país hi ha menys de cinc persones que es diuen Bonfill de nom de fonts) i al nostre davant hi havia les sis copes de Bonfill 2004, 2005, 2006, 2007, 2008 i 2009. Aquest gran vi de Capmany va començar com un 70/30 de garnatxa i cabernet i ha anat incorporant pas a pas la carinyena fins al moment actual en que el vi és pràcticament un 50/50 de garnatxa i carinyena.

Quan un grup de persones s'enfronten a un tast vertical, cadascú trobarà el seu punt d'equilibri en una collita més recent o més antiga. En el meu cas —ja sé que em fascinen els vins que han perdut una part de la seva corpulència una mica agressiva i l'han substituïda per una certa calma tensa— em va enamorar el 2005 i vaig també trobar virtuts delectables en el 2004 —no acabo d'estar d'acord amb en Plutarc quan diu que, quan ens anem fent vells, tendim a preferir els vins potents. Amb la collita 2006 va entrar la carinyena al cupatge del Bonfill i el vi és excel·lent —com ho són tots els de la sèrie— però em va semblar que estava en un cert moment d'indecisió. Ja he cantat les belleses del 2007 en un article d'aquest bloc i, després d'un ensurt inicial —per una "mala copa"— vaig poder-ne apreciar la força i la plenitud de sabor. El 2008, que podria ser el millor del tast, malgrat que encara reclami un temps d'ampolla per acabar de posar ordre a la gran matèria que conté, va despertar en tots nosaltres instants de profunda complaença. El 2009 encara és al celler i està força tancat en ell mateix. Només n'hi ha 2200 ampolles i n'hauríem de comprar alguna i oblidar-la a algun racó del nostre celler fins que tot el que duu a dintre esclati i es manifesti.

dissabte, 20 de juliol de 2013

Perfumada parellada

Dels blancs —tranquils o espumosos— que he anat bevent en aquest temps de calor i tempestes, en triaré un per aquest article d'avui.

És una edició especial de Llopart commemorativa dels 125 anys del primer cava que va fer en Jaume Llopart el 1887. És un brut nature, es diu Original 1887 i d'entrada ja sorprèn perquè la varietat majoritària és la parellada —de fet, montònega— que representa el cinquanta per cent del cupatge. La resta es reparteix a parts iguals entre xarel·lo i macabeu. La criança ha estat de més de cinc anys i les vinyes tenen totes més de cinquanta anys. La presentació d'aquest cava és molt atractiva i està etiquetat amb una reproducció de la primera etiqueta del 1887. L'ampolla que vaig obrir havia estat degollada el desembre de l'any passat. La guardava per alguna ocasió escaient perquè intuïa que es podria tractar d'un vi força interessant —i no em va decebre gens!

El vi té un to daurat, però lleu, gens cridaner. L'hem begut en una copa Riedel Vinum chardonnay perquè aquests escumosos de llarga criança m'agraden més en una copa d'aquestes que no pas en les flautes habituals —coses meves.

L'espectre aromàtic m'ha semblat exquisit. Del bo i millor que recordo en aquests darrers temps. Per anar olorant a pleret i anar-hi trobant nous matisos a mida que la bombolla es fon sense que el vi decaigui. Hi ha una mica de pastisseria, una mica de mel, alguna nota cítrica —tot molt ben equilibrat i net.

A la boca s'hi troben les virtuts de la llarga criança —que agradaran més a uns que a altres, però a mi m'encanten. La bombolla, arribat en aquest punt, ja gairebé s'ha fos, però acarona la boca. Hi ha un equilibri excel·lent entre l'amplada de sabor i la netedat. Passa el temps i quan ja fa estona que l'ampolla és oberta encara m'agrada més. Hi ha pes de criança i fondària sense cap nota pesada, licorosa ni fada. El pas de boca és molt precís, molt expressiu, sense perdre la necessària austeritat.

Mentre tasto aquest vi que m'agrada tant, em retrec a mi mateix la poca atenció que dedico als nostres grans vins espumosos.

*  *  *

Vaig escrivint aquest article i vaig donant voltes a la pregunta de si l'hauria d'acabar amb allò que els americans en diuen «disclosure». Aquí la teniu: aquesta ampolla me la va regalar el celler. Un dia van trucar a la porta de casa meva i em van lliurar una ampolla de Llopart Original 1887. En contra del que pensen alguns amics meus, aquesta situació és molt poc, molt poc, molt poc habitual. Quan succeeix, tampoc no faig cap gran escarafall perquè, si us he de ser sincer, no trobo cap mal en que els cellers donin alguna facilitat als que difonem als vents d'Internet les epístoles dels vins catalans. No puc imaginar que si aquesta ampolla de Llopart l'hagués pagada amb els meus diners, hi hagués trobat cap virtut diferent.....

diumenge, 14 de juliol de 2013

Les constants de l'Univers

Els físics es pregunten per què les constants bàsiques de l'Univers tenen precisament els valors que tenen —i no uns altres. Aquestes constants són les que governen les lleis del nostre Univers i una ínfima variació ens portaria a un Univers absolutament diferent del nostre.

No se sap el motiu que fa que aquestes constants siguin com són. Una teoria parla de que no hi ha un Univers, sinó molts —infinits— i que en cada un d'aquests universos les constants tenen valors diferents —tots els valors possibles. Vivim en l'Univers on les constants tenen els valors que ens permeten existir, afirma aquesta teoria dels Multiversos.


Què té a veure tot això amb l'enografia?

Hi he pensat perquè recentment he pogut fer dos tastos que, rotundament, pertanyen a universos diferents. Vins amb "constants cosmològiques" desfasades una de l'altra.

El primer tast es deu a la generositat d'en Julien —el cap d'aquell indret de culte que es diu La Part dels Àngels— i contenia una dotzena de vins de l'Ardecha, la Turena, el Jura, el Roine, el Beaujolais... Els noms eren Jouret, Villemade, Bornad, Lapierre, Thévenet pare i fill, Dutraive, Souhaut, Dard & Ribo, Sanzay... No tocaria parlar d'aquests vins en el meu bloc, però no puc deixar d'anotar les sensacions perfumades i fresques del magnífic cabernet franc Les Poyeux 2010 d'Antoine Sanzay, ni l'elegància austera i tensa, la linealitat estricta del Morgon 2011 de Thévenet —un vi extraordinari que ara mateix tinc a la copa, mentre escric això. I, encara, el privilegi de tastar i comparar, un al costat de l'altre, els dos Morgon 2012 de Lapierre —el deliciós, fresc, fruitat, aromàtic, llaminer, tens i pur vi "normal" i l'immensament més pur, més elegant, més profund, més seriós vi "sense sulfurós afegit". Són vins d'un altre Univers, on les constants de la física —i del plaer— són unes altres de ben diferents.


El segon tast és de vins del nostre propi Univers, del nostre "país petit" —de l'Empordà. Un tast que potser encara és més extraordinari i que també es deu a la generositat d'una persona, en aquest cas la Carme de Vinyes d'Olivardots —i a la bona feina d'en Ramon Roset i en Jaume Pallàs. Conscient que m'arrisco a fer-vos caure en el terrible pecat d'enveja que farà que us cusin els ulls al segon cercle del Purgatori, explicaré que en aquest tast inoblidable vam poder beure, comparar i discutir tots els "varietals de terrer" Vd'O que han existit, alguns que existiran i fins algun que potser no existirà.

Ja coneixeu l'altíssima qualitat dels Vd'O i, si seguiu una mica aquests meus Apunts d'Enografia, ja sabreu com m'agraden aquests vins, des d'aquell llunyà juliol del 2008 en que vaig tastar la primera collita del 2006 de Vinyes d'Olivardots i vaig quedar-ne enamorat.

Si voleu un relat complet i acurat d'aquell tast, el podeu llegir al bloc d'en Ramon Roset. Però, encara que ell ja ho hagi dit millor que jo, deixeu-me que m'esplaï en el record d'alguns d'aquells vins. En primer lloc, els que duen el dígit "1", que són les carinyenes de la "Vinya de l'Avi" de Vilamaniscle i "El Roquer" de Rabós, en terrenys de pissarra. El clàssic 1.07, el complex i voluminós 1.08, l'extraordinari 1.09 —concentradíssim, aromàtic, cremós, arrodonit, madur, especiat...— i el misteriós 1.10 que ara mateix és força difícil de beure però podria representar la màxima expressió d'una carinyena salvatge, poderosa i inoblidable —en funció de com evolucioni.

El dígit "2" identifica les carinyenes de sauló de la centenària vinya de "l'Hort d'en Joan", a Capmany i, ni que sigui per un petit marge, són potser els vins més excelsos d'Olivardots. Quin plaer ens van donar el 2.08 i el 2.09, dos vins que freguen la perfecció! Dos vins que són a la llista dels millors vins de carinyena que es puguin fer al món! El 2.08 és monumental, però jo diria que el 2.09, amb el temps, l'arribarà a superar. No hi haurà 2.10 perquè aquesta vinya, que és la darrera que es cull a la finca, pels volts del dia del Pilar, aquell any va rebre els assots d'una pluja ferotge.

L'únic "3" que s'ha fet és el 3.08, que és un sirà espectacular —malgrat que procedeix d'unes vinyes de només 6 anys. Un vi immens i plaent, un vi que enlluerna, un vi de sapiditat densa i amb un impacte aromàtic que no deixa indiferent ningú. Més alegre, sense aquella dignitat austera que t'acosta al terrer de les carinyenes, però bo, molt i molt bo!

Tastem també un 4.09 —un cabernet que és un bon cabernet, però ha de créixer molt si vol acostar-se als seus companys— i un 5.10, que és una deliciosa garnatxa, perfumada i elegant, pura fruita líquida, amb força per anar creixent amb el temps. I vam tastar alguna altra cosa, com una mostra de bóta d'un hipotètic 2012, l'any del foc, que impressionava perquè ens feia reviure aquell desastre.

I la sorpresa va ser un 6.11, que és una carinyena blanca de la vinya centenària de Comamillana, prop de Mollet, criat vuit mesos amb les mares, en inoxidable. És un vi interessantíssim, de nas bonic, elegant i peculiar, amb unes qualitats a la boca que el fan delectable —sedós, equilibrat, arrodonit, saborós, elegantíssim, subtil i diferent. Un vi escàs que convida a la meditació.

Miríades d'universos en el planeta enogràfic.

dilluns, 8 de juliol de 2013

Solstici amb carinyena del 2006

Faig sovint la ruta que va de Mollet a Sant Climent i gairebé sempre m'aturo uns instants en el collet on hi ha el cementiri. Sé que les vinyes que tinc al meu voltant són del celler Martí Fabra i hi dono una ullada. A l'esquerra de l'estreta carretera —anant cap a Sant Climent— hi ha unes vinyes velles d'on surt el Masia Carreras. A l'altra banda, hi ha ceps de varietats blanques i la vinya d'on surt L'Oratori. Gairebé sempre, la vista és àmplia i bonica —principalment si hi bufa una mica de tramuntana, la justa per netejar les humitats sense que ens faci corrugar les celles.


Sovint hi trobo motius per fer alguna foto. Per exemple, en aquest any tan especial en que la vegetació estava més ufanosa que mai i la neu del Canigó posava una nota sorprenent a la imatge de la brotada dels ceps.

Ara, quan escric aquest apunt, encara que ja hagi començat l'estiu, fa força fresca —gairebé fred. Penso en un vi càlid, fet, dens i aromàtic i em ve al record la vinya del cementiri, entre Mollet i Sant Climent, on tantes vegades m'he aturat. Obro —obrim, perquè no sóc pas sol a beure— una ampolla de Masia Carreras 2006 que feia uns anys que guardava al celler. És un vi —ja ho sabeu— fet amb la carinyena d'aquestes vinyes velles que sempre m'aturo a mirar i amb un cert percentatge de merlot.

Me l'esperava càlid —pel record que tenia d'altres ampolles i d'altres collites— i ho era força. Hi havia la potència aromàtica de la fruita ben madura i algunes notes més complexes, de cacau i compotes —llàgrima marcada—densitat d'aromes. Després, textures sedoses, fluïdesa, caires roms. Genera una bona sensació de volum a la boca i s'hi manté amb elegància. En algun moment, s'acosta perillosament al penya-segat de les sensacions ardents.

El 2006 va ser un any molt sec —a l'Empordà hi va haver entre un vint i un trenta per cent menys de pluja que la mitjana— i força càlid —principalment el juliol, amb una anomalia positiva que a l'Empordà es va enfilar fins els +4 graus. En canvi, el setembre sí que va ser plujós, amb un parell d'episodis ben forts entre el 12 i el 15 i entre el 22 i el 24. Penso que potser el Masia Carreras 2007 deu ser més equilibrat que aquest 2006.

dimarts, 2 de juliol de 2013

Cornucòpia

Com el mateix Zeus bevent de la cornucòpia que li ofereix la tendra Amaltea, així jo bevent de la copa que conté el vi sumptuós.


Per celebrar-ne el desè aniversari, he obert una ampolla de Gran Claustro 2003 de Castillo Perelada (sic) i la seva riquesa m'ha dut a començar aquest article amb una frase desmesurada i ampul·losa —potser ridícula— en que jo mateix em comparo amb el déu Zeus nodrit per la nimfa Amaltea que li ofereix el corn de l'abundància del que sobreïx tota la riquesa de la natura. El cas és que ara que ja han passat vint-i-quatre hores —la copa ja és buida— encara m'emociona rememorar les virtuts d'aquest vi magnífic.

Onze mil sis-centes setanta ampolles i cent noranta-nou màgnums, cinquanta per cent de cabernet sauvignon, vint per cent de merlot, quinze per cent de garnatxa, quinze per cent de carinyena (sí, a l'etiqueta encara s'hi pot llegir «carinyena», amb totes les lletres!), quinze mesos en bótes noves de roure d'Allier i, a la contraetiqueta, la signatura d'en Javier Suqué. Color granat molt fosc, nas molt càlid, molt dens, amb sensació d'opulenta maduresa. Li escau l'adjectiu anglès «assertive» perquè la seva elegància, la seva bellesa, s'imposen sense subtileses, sense timideses, rotundament. Maduresa completa i càlida, sense decadència. Suavitat vellutada i estructurada. Extensió en les quatre dimensions de l'espai-temps. Força que es manté tensionada al pas de boca, mentre tots els nostres sensors humans reben estímuls de plaer. Dóna sensació d'opulència, de riquesa, de calidesa mediterrània, de gruix i de pes. Elixir —que segons el DIEC2 significa «Substància que els alquimistes suposaven capaç de prolongar la vida indefinidament i/o de transmutar els metalls en or».

Ja no tinc ni 1999, ni 2000, ni 2002 ni 2003 d'aquest Gran Claustro que fan a Peralada. He preservat el 2001 —que intueixo que potser serà gran— per algun dia que pot arribar. Fa goig poder beure, de tant en tant, un vi que t'impacti d'aquesta manera.