dijous, 29 d’agost de 2013

Quadern de vacances —2—

Segueixo amb les anotacions en aquest "quadern de vacances" que parla de vins i vinyes.

Quan em vénen a veure alguns amics, de vegades els proposo d'anar al Mas d'en Coll, a Roses, que és una masia antiga, esplèndidament restaurada, envoltada de vinyes. Es tracta d'un projecte del celler Espelt, del que ja vaig donar notícia en aquest bloc, fa uns anys, en aquest article. La visita d'aquest conjunt vitivinícola empordanès —que s'anomena Coll de Roses— és molt recomanable i la instal·lació audiovisual que conté és, en la meva opinió, la millor que he vist en els cellers que conec.

Quan duc alguns amics a Coll de Roses, sempre els faig pujar, abans o després de la visita, al capdamunt de Mas Fumats, perquè és el lloc on millor es pot apreciar l'esplèndida situació d'aquesta finca a la plana del golf de Roses.

Tenim, doncs, un audiovisual de gran qualitat, una masia amb una llarga i interessant història, de presència notable, una finca amb una situació privilegiada i uns vins que venen molt de gust —principalment el blanc de macabeu i chardonnay. Cada estiu hi vaig algun dia.

Quan es tracta de compartir alguna ampolla, fora dels àpats, potser mentre esperem que el que tenim a la graella arribi al seu punt de cocció, aquest estiu gairebé sempre m'he decidit pel Verd Albera de Martí Fabra. És un vi jove, d'exquisit perfum, on hi predomina el moscatell, que està acompanyat —en consonància amb la filosofia d'aquest celler— d'altres varietats com la garnatxa blanca, la garnatxa roja i, potser, el chardonnay i el picapoll. És un vi que m'agrada més pres abans de l'àpat, però aquest estiu també ha acompanyat algunes plates de gloriosos tomàquets amanits.


L'estiu empordanès ple de les delícies enològiques que he anat explicant —i d'altres que potser apareixeran algun dia en aquests Apunts d'Enografia de Catalunya— ha tingut un breu parèntesi pallarès en que he tastat —a la Fonda Farré, de Baro— el Vi Bord 2012 del celler Batlliu de Sort. És la tercera collita d'aquest vi descarat i rebel i jo diria que és la millor anyada i l'anyada que més incita a la golafreria. Pinot noir i sirà, juntament amb el clima del Pallars Sobirà, l'alçada de les vinyes i les idees dels quatre responsables d'aquest celler únic fan un vi diferent, llaminer i perfumat, desbordant de fruita, i amb una personalitat que, si era encara una mica imprecisa en el 2010 i el 2011, ara ja té una bona consistència.

dilluns, 26 d’agost de 2013

Quadern de vacances

No és un quadern de multiplicacions i divisions, com els que fèiem de petits, sinó un quadern amb ampolles de vi que ens han acompanyat en aquestes vacances que ja s'acaben. Només un recordatori de coses bones que hem anat bevent...


Per exemple, hem tornat a visitar en Galo de Setzevins, al seu celler d'Espolla, i l'Octubre 2010 ha estat a la nostra taula, quan a la brasa s'hi coïen les patates, les albergínies i les cuixes de xai. Aquesta collita que encara no havia tastat m'ha tornat a semblar magnífica! El 2010 té molt poc sirà i és gairebé un 50/50 de garnatxa i carinyena. M'ha semblat important decantar-lo perquè es pugui mostrar en tota la seva potència-sedosa, el seu arrodoniment dens i saborós. També vàrem obrir el "vi petit" del celler, Nèstor 2011 que devia ser ben bo, però va passar totalment inadvertit perquè els nostres sentits en van sadollar amb la sorprenent qualitat de l'Octubre: una petita joia oculta de l'Empordà.

 

Si passem ara del que és més transcendent al que potser és més efímer —i no necessàriament menys plaent—, podria parlar d'una novetat d'enguany al celler Castillo Perelada (sic): el blanc de macabeu i sauvignon blanc que du el nom de Jardins 2012. D'aroma fresca, una mica cítrica, poc complexa però atractiva, molt bevible, molt "estiuenc", precís, amb una mica de tot i un equilibri entre allò que és simplement fresc i allò que ja aporta més volum i fins un punt de sedositat. He de confessar que n'hem obert moltes ampolles, amb tota mena de peixos a la brasa: orades, pagres, llobarros, verats...


Dels vins negres joves, no n'he begut cap aquest estiu que es pugui comparar amb el Samsó 2012 d'en Roger, de Gelamà. Pràcticament estava acabat d'embotellar i el vam airejar amb ganes. Quines sensacions de fruita poderosa i càlida! Quina explosibilitat de sabor i de cos! Quanta matèria primigènia! Si volguéssim ser estrictes, potser el vi és massa gran, massa indòmit, però tant se val! Entapissa la boca i té una llarga persistència, fruitada i càlida. Aquell dia, a la brasa, hi havia una generosa quantitat de sardines, grosses i turgents, molt llamineres.

Si voleu gaudir de l'estil de Vinyes d'Olivardots sense enfrontar-vos ni al preu ni a la complexitat dels seus grans vins, ara teniu la possibilitat de comprar el "petit vi" del celler, que es diu Finca Olivardots 2011. Crec que us agradarà molt perquè hi trobareu la qualitat d'aquest celler de Capmany, en un producte més lleuger, més simple. Crec que hi predomina la varietat sirà i la Carme m'explica que més endavant també hi haurà un Finca Olivardots blanc. Va ser el vi de la gran paella d'arròs carnaroli de l'Estany de Pals amb sipions i calamarsons d'un dia de fortes tempestes que ens van alliberar de la xafogor.

divendres, 23 d’agost de 2013

Vins dels Aspres: Banyuls

Hi ha dos Banyuls, i jo parlaré aquí de Banyuls dels Aspres, que és on hi ha —a la carretera que va cap a Sant Joan la Cella— l'important celler Château Montana. L'entorn és molt bonic i el celler és considerable, amb una part antiga ben agradable que conté un museu amb velles eines de viticultura, i una part de nova construcció que és on es fan les vinificacions. S'organitzen visites guiades amb tast de tota la gamma de vins —que és ben extensa— i estem parlant, doncs, d'un celler amb una certa entitat —que s'hauria de reflectir en la qualitat dels vins.


Sense tenir-ho previst, em vaig trobar visitant aquest celler al mig d'un petit grup de turistes i considero que aquesta experiència em va resultar molt instructiva —no pas per les explicacions de l'hostessa, que eren força superficials, sinó per les preguntes dels meus companys de visita, que em van sorprendre per la profunda ignorància de les arts de la vinya i el vi que manifestaven. És bo, de tant en tant, "tocar de peus a terra" i constatar que moltes de les coses que donem per sabudes potser no ho són tant com creiem...


Com he dit, vaig poder tastar tots els vins del celler —menys un, ja en parlaré— i, francament, els vins més bàsics que duen noms com La Soif des Hommes, La Fontaine des Demoiselles o Le Rouge Eternel, em van semblar ben poca cosa: cabernets i merlots amb aquelles notes verdes tan molestes. Tot va començar a canviar amb un blanc (sec) de moscatell que es diu L'Autre Blanc —melós i fresc, perfumat i bevible— i, encara més, amb dos vins que vaig trobar francament interessants i dels quals me'n vaig endur unes ampolles.


D'una banda, m'ha agradat força un vi negre que es diu Silencio 2011 i està fet amb sirà, carinyena i garnatxa. No sé pas com se li deuria acudir aquest nom al propietari, Patrick Saurel, el cas és que aquest vi amb denominació Els Aspres té un color vermell fosc i unes aromes potents i netes, especiades i madures, consistents i malgrat això, fresques. A la boca és ben interessant, amb un pes equilibrat i una certa elegància fresca, melosa, lineal i de textures atractives. El sabor es concentra principalment al mig del pas de boca. És un vi atractiu i amb caràcter i amb un cert arrodoniment lliscant.

El vi que tinc ara a la copa, mentre escric això, és un blanc que ve d'unes vinyes velles de garnatxa blanca i garnatxa grisa —varietat propera, si no igual, a la garnatxa roja— i s'ha criat en fusta. Es diu L'Astre Blanc 2011 i va guanyar una medalla d'or al concurs de les garnatxes del món. Quin vi més ben equilibrat! Hi ha equilibri entre la dolçor de la fruita i el final lleument amargós, també entre la lleugeresa fresca i una certa densitat, i també n'hi ha entre la puresa dels elements primaris i el pes de la criança amb les mares. Té una llargada important, mantenint sempre el caràcter net i plaent. L'únic aspecte on no arriba a l'excel·lència és, potser, el vessant aromàtic —m'ha semblat que hi havia poca expressivitat. Tanmateix, un vi deliciós i força interessant, d'exquisida elegància.

També cal tenir en compte el Moscatell de Ribesaltes d'aquest mateix celler, que va acompanyar-nos l'altre vespre, mentre menjàvem, golafres, formatges del Mas Marcè, de Siurana d'Empordà. Finalment, cal dir que aquest celler de Banyuls fa també una cuvée superior que es diu L'Astre Noir i no he tastat... però intentaré fer-ho aviat.

dilluns, 19 d’agost de 2013

Vins dels Aspres: Sant Joan la Cella

El topònim Els Aspres apareix a banda i banda de la serra de l'Albera. Pel costat de migdia, és una denominació una mica imprecisa que inclouria municipis com Cantallops —recordem el celler Vinyes dels Aspres— o Espolla. Pel costat nord, Els Aspres és una estructura supramunicipal amb centre a Tuïr que és també una denominació d'origen vinícola amb uns quaranta cellers i una superfície de vinyes impressionant. Hi ha cellers destacables al mateix Tuïr i a viles com Santa Coloma, Terrats, Forques, Vilamulaca, Paçà, Tresserra, Sant Joan la Cella, Brullà i Banyuls dels Aspres. És una important comarca vitivinícola —presidida per la presència imponent del Canigó— que convé conèixer. 


M'agradaria anar reduint la meva ignorància sobre els vins del Rosselló —la comarca, no l'AOC— i, per fer-ho, he anat recorrent les ondulades rutes d'aquesta zona, de celler en celler. He tastat coses que no m'han emocionat gaire —hi deu haver força més d'un centenar de cellers, de tota mena— però, ara i adés, he anat a raure a algun celler que sí que m'ha interessat i del qual s'escau que parli en aquest bloc.


Per exemple, el celler Jaubert & Noury o Château Planères, a tocar de la vila de Sant Joan la Cella, al mig d'un vinyar de seixanta ha.


D'aquest celler m'han interessat els vins que es diuen "La Romanie", un nom una mica estrany que, segons els propietaris del celler, fa referència a "la important romanització d'aquesta zona" (potser es refereixen, de fet, a la importància del romànic?). La Romanie negre 2009 està fet amb un 50% de monestrell, un 30% de sirà i un 20% de garnatxa, i s'ha criat el bóta. A la boca té una certa elegància fluida i saborosa, relativament austera. És equilibrat i ben bo, amb un nas de cireres i també alguna nota de verdura —que no tocaria que hi fos, penso jo. La Romanie blanc 2011 és un vi de malvasia i crec recordar que té una mica de vermentino. També busca l'elegància, amb acidesa fresca i alguna nota floral.

Mentre tasto aquests dos vins que es fan —amb cura, coneixement i voluntat d'excel·lència— a tocar de l'Empordà, no puc deixar de pensar en allò que diem sovint que

El vi és cultura

i me n'adono que no es tracta pas d'una frase retòrica sinó d'una veritat gran com un temple. En efecte, si no parlem de cultura, quina explicació tindrien aquests dos vins transvestits? Aquests dos vins que busquen l'excel·lència a partir d'aniquilar el seu caràcter mediterrani —el monestrell prim i fred i la malvasia que va guanyar una medalla d'or a algun concurs de Paris, potser a base d'imitar els paradigmes culturals del Loire— com els podem entendre si no és que s'han sotmès a unes exigències culturals —i potser econòmiques— que només que travessem l'Albera ja deixen de ser vàlides?

Aquest celler també fa una gamma de vins més senzills i un vi negre amb un 50% de carinyena de vinyes centenàries, sense criança en bóta, que s'anomena La Coume d'Ars i que, malgrat que el vaig tastar amb il·lusió, d'alguna manera no va acomplir les expectatives —potser per motius culturals?

dimarts, 13 d’agost de 2013

La baula trencada

Aquest estiu ja duc una llarga sèrie de problemes amb les poques ampolles que he comprat als establiments que tinc al meu entorn. Una gran part de les ampolles que entren a casa meva les he adquirit als cellers, però sempre arriba un moment que no tinc cap altra opció i he de fer el que, en principi, és el procediment "normal": vaig a un comerç que tingui, més o menys, un bon aspecte, i compro les ampolles que necessito en aquell moment. Els resultats —em sap greu dir-ho— són gairebé sempre desastrosos: la baula trencada a la cadena entre nosaltres i els excel·lents vins que es fan al nostre país és aquesta munió de comerços nefastos on les ampolles es van morint prematurament per la calor i els maltractaments.


Dic que em sap greu dir això perquè, escampats pel territori, hi ha una colla de botigues que sí que fan les coses ben fetes i no m'agradaria que aquest comentari les impliqués de cap manera. Parlo d'una altra mena de llocs que, malauradament, són la majoria.

Per exemple, el supermercat on compro tot el que em cal d'alimentació mentre sóc de vacances a l'Empordà. Hi compro tota mena de productes i n'estic ben content, pel que fa a la varietat de l'oferta —molt superior a la mitjana— i pel que fa a la qualitat del producte fresc. A l'apartat de vins —important, sobredimensionat— hi ha una sorprenent presència de bons vins de l'Empordà —per sort o per desgràcia. Dic "per sort o per desgràcia" perquè, si deixo de banda alguna ampolla de vi blanc 2012 —que no ha tingut temps de malmetre's— la majoria de les altres ampolles que hi he comprat m'han sortit malament.

Què és el que passa? No em correspon a mi fer el diagnòstic però, encara que la temperatura a l'interior del supermercat és força fresca, suposo que en algun moment de la cadena les ampolles deuen estar sotmeses a alguna calorada o a canvis de temperatura repetitius. D'altra banda, no costa gaire adonar-se que els clients d'aquest supermercat no compren la mena de vins que estic discutint aquí i, per tant, aquestes ampolles es van esllanguint a les lleixes cada dia que passa —malaguanyades!

És trist, però la conclusió és que si un comerç de vins té poques referències, només les que es venen més fàcilment, no hi trobem vins catalans interessants. D'altra banda, si una bona oferta de vins de l'entorn, atractius i singulars, no va acompanyada de (a) una clientela que els compri a un ritme apropiat i (b) una climatització rigorosa i estable, aleshores el desastre està garantit.


Observo com els turistes omplen el carretó amb licors i sangries i amb algunes ampolles de vins sense pare ni mare, mentre passen pel davant de les ampolles d'Arché-Pagès, Olivardots, Martí Fabra... M'agradaria convidar-los a comprar alguna ampolla d'aquestes —potser un Cartesius o un Malaveïna— però penso que si em fessin cas i s'enduguessin a casa una ampolla cansada i oxidada, ombra lamentable del que hauria de ser, el mal encara seria més gran.