dilluns, 30 de setembre de 2013

V — March — Archer


Aquest mes ha fet cinc anys exactes que vaig començar aquest blog que parla de l'univers enogràfic de Catalunya. A la velocitat amb que es belluga el ciberespai, cinc anys són un llarg període, en el que he seguit un camí d'aprenentatge que no té acabament i on cada dia sembla que tot just comenci a caminar per primer cop.

Vaig posar-m'hi el setembre del 2008 i l'espurna que m'hi va acabar d'empènyer va sortir de l'Empordà que, en aquell moment —quanta ignorància!— pensava que coneixia molt bé. Ara, després de més de dos-cents articles i amb centenars d'ampolles a la meva llibreta, cada cop sento més perplexitat quan m'adono de la magnitud d'aquest univers inextricable.

Des del 2008 fins ara, el canvi en l'apreciació que els catalans tenim del nostre vi ha estat espectacular, però tots sabem que hi ha mals endèmics que no remeten. Encara hi ha feina a fer, però penso que seria cínic dir que només em mou el servei al país. Aquesta intenció de servei hi és, però l'experiència personal d'aquest blog és molt més que això. És potser un (re-)trobar el meu país a partir de les vinyes, els vins i les persones que el fan.
Clamar no·s deu qui mal cerca e troba
Aquests dies he descobert l'edició de Robert Archer de l'obra completa d'Ausiàs March i xalo com la canalla perquè finalment puc llegir March —amb dificultat, amb molta dificultat— però amb alguna esperança d'intel·ligibilitat. Ara m'entretinc amb el poema LII que comença amb aquest vers que acabo de transcriure. M'hi acompanya un dels Microvins de La Vinyeta. Es tracta d'una carinyena del 2011 —nou mesos de bóta nova, de gra fi i torrat mig, segons diu l'etiqueta— que m'està semblant excel·lent. Diuen que procedeix de diverses parcel·les de vinyes velles de fins a cent anys, escampades pels camps de l'entorn de Mollet. 


És profund de color, dens d'aromes, madur i fins una mica confitat, sense perdre gens el tremp. Té fruita en abundància i m'amara de torrats, balsàmics, regalèssies i coses llamineres. Melós i sàpid, persistent i intens, amb calidesa de licor, sense ser gens ni mica licorós. En un primer moment, s'hi nota un cert impacte de la fusta nova, que pot predisposar-nos negativament. Però cal saber esperar una estoneta i aleshores trobarem aquest equilibri inexplicable que tenen  algunes carinyenes del nostre país, que són fluïdes i arrodonides, sense perdre la força que ens excita completament el sentit del gust. Sembla que vulguin representar aquell lloc comú de la "fera tendra". M'agrada molt.

dissabte, 28 de setembre de 2013

Payoya, melonera


No és un vi de Catalunya. Neix a les muntanyes de l'entorn de Ronda, a Andalusia —però el seu autor és aquest gran demiürg que es diu Josep Lluís Pérez. El vi du el nom de Payoya Negra 2010 —la payoya és una raça de cabra autòctona de la zona de Ronda i Grazalema— i procedeix d'unes vinyes excepcionals —ja veurem el perquè— d'una propietat de dues-centes ha que s'anomena "Finca la Melonera".

L'altre dia vaig obrir una ampolla d'aquest vi, però abans de parlar del vi en ell mateix, deixeu-me dir algunes coses sobre aquest projecte d'en Josep Lluís. És informació que he après de José Peñín i del mateix Josep Lluís Pérez. D'entrada, diguem que la melonera és una varietat autòctona d'aquella zona que pràcticament havia desaparegut i diguem que una part essencial del projecte consisteix en la recuperació d'algunes d'aquestes varietats ancestrals i en l'estudi de les seves hipotètiques virtuts enològiques. A més de la melonera que dóna nom a la finca i de la que ara hi ha 1.200 ceps, es conreen unes varietats que s'anomenen blasco, romé i tintilla de Rota. Aquestes varietats estan en una fase experimental i en el Payoya Negra només hi ha un 15% de tintilla —la resta és garnatxa i sirà. Les vinyes es troben al voltant dels vuit-cents metres d'alçada. Si tot això ja sembla prou engrescador, en José Peñín ens diu que en Josep Lluís està elaborant vi a la Melonera a partir de vinya "salvatge" —és a dir, vitis que no és vinifera!

Diria que aquest vi agraeix la decantació i que cal vigilar bé la temperatura perquè no apareguin notes ardents. El nas —potent, fruitat, dens sense ser confitat— m'evoca records propers, com si en Josep Lluís dugués el Priorat amb ell. Herbes mediterrànies, pedra, profunditat, força que arriba a saturar el sentit del gust, matèria i textures. Malgrat tot, frescor i llarguíssima persistència a la boca. Un vi ben interessant però del que jo esperava —després de conèixer l'ideari del projecte—alguna cosa més insòlita, algunes notes més "tel·lúriques", d'aquelles que et trenquen els esquemes i et desconcerten. Potser caldrà esperar que les antigues varietats autòctones de la finca la melonera vagin agafant el protagonisme.

dimecres, 18 de setembre de 2013

Avantatges de la superstició

Que n'és de senzill aixoplugar-se a l'ombra condescendent de la superstició!

De petit, la mare em feia senyar cada matí, abans de sortir al carrer. Jo hi accedia de manera distreta i, si l'examen m'anava malament o aquell company ganàpia m'intimidava, quin petit consol trobava jo en pensar que aquell dia, potser, havia oblidat senyar-me o ho havia fet sense posar-hi plenament l'ànima!

La superstició ens dóna seguretat quan ens enfrontem a l'horror de la nostra ignorància o al vertigen de l'atzar. Si no ens toca la rifa, ens consolem pensant que és per haver tingut mandra d'anar a comprar el dècim a Sort, o perquè no hem estat prou amatents a triar-ne un que acabi en una "bona" xifra. Una malaltia lletja pot ser la conseqüència lògica del pecat i si invoquem Santa Bàrbara cada dia de tempesta, segur que ens lliurarem del llamp. En dubteu? Tingueu en compte que la meva àvia va seguir tota la seva vida aquesta senzilla precaució i mai no va ser tocada per un llamp. Us sembla poca evidència?

Que n'és de fàcil la superstició i que difícil que és la ciència! Entendre el funcionament dels virus i les lleis de la genètica —i, sobretot, acceptar que no ho sabem tot ni sobre els virus ni sobre la genètica—, això sí que és difícil! Atribuir als astres la nostra sort o els nostres errors, quin consol!


De totes les supersticions —crosses que s'usen per por de la ciència i de la ceguesa de l'atzar— n'hi ha dues —deixant de banda la religió mal entesa— que ocupen un lloc important en la nostra cultura (o incultura) actual. Són l'homeopatia i l'astrologia. La primera consisteix en l'explotació comercial —molt lucrativa!— de l'efecte placebo. La segona pretén que els avatars de la nostra vida vénen condicionats per certes disposicions —sovint més imaginàries que no pas reals—  dels astres a la volta celeste.

L'astrologia està entrant amb força al món del vi i ho fa pel mateix camí que han usat sempre totes les supersticions: volen donar explicacions màgiques al que la ciència encara no pot dilucidar completament.

La situació, en essència, és ben senzilla: les sensacions que ens produeix un vi varien al llarg del temps. Obrim una ampolla avui i trobem el vi aromàtic i equilibrat; n'obrim una altra —del "mateix" vi—  la setmana que ve i ens sembla que és menys aromàtic i menys equilibrat. Què ha passat?

La major part d'aquestes variacions tenen una explicació psicològica i/o fisilògica, però és possible que hi hagi també variacions objectives en el vi —causades, amb alta probabilitat, per la complexitat de les reaccions químiques que es produeixen a l'interior de cada ampolla, reaccions que la ciència enològica anirà entenent mica a mica. No és gens estrany, doncs, que aquestes variacions s'hagin observat amb més força en els vins no filtrats que s'han elaborat de la manera més natural possible. Atribuir aquestes variacions a la posició —aparent— de Júpiter respecte del trígon d'Àries és, pura i simplement, superstició.

Tinc bons amics que tenen coneixements enològics molt sòlids i que, malgrat això, creuen en aquestes supersticions astrològiques. He de dir que són coses perfectament compatibles. Que un porter extraordinari  com en Víctor Valdès es senyi abans de cada partit, ni disminueix el seu mèrit ni —encara menys— demostra que si ens senyem aturarem les pilotes que ell atura...

diumenge, 15 de setembre de 2013

Comamillana

Vaig anar a l'indret de Comamillana a l'hora de cap al tard, en un dia de tramuntana suau, suficient per pintar de blau intens el cel i deixondir el cos, cansat de dies de xafogor i calitja.

 
Comamillana és una partida que es troba al triangle que tindria com a vèrtex les viles de Mollet de Peralada i Sant Climent Sescebes i el Priorat de Santa Maria de l'Om. En aquest triangle hi ha, a més de Comamillana, les partides Les Coromines, Les Auledes i Els Pardalets. És lloc de vinyes i, segons em deia en Santi Roig —del celler Roig-Parals— és d'on tradicionalmentment sortia el millor vi blanc d'aquesta banda de l'Empordà.

Si heu sentit a parlar del "Roure de Comamillana", heu de saber que aquest arbre singular es troba —naturalment— en aquesta mateixa partida. És un exemplar bonic, però no crec que el puguem qualificar com a "arbre monumental" —si espereu alguna cosa espectacular, us decebrà.


He anat a l'indret de Comamillana buscant una vinya més que centenària —diuen que es va plantar l'any 1900— de garnatxa blanca, garnatxa roja i carinyena blanca. He seguit les instruccions de la Carme Casacuberta —de Vinyes d'Olivardots— i, després d'un parell de marrades, he trobat la vinya en aquesta horabaixa d'agost en que l'Albera és veu propera i nítida, per efecte de la tramuntana.


Amb els raïms de carinyena blanca d'aquesta vinya, triats acuradament gra a gra, l'equip de Vinyes d'Olivardots va elaborar, amb la verema del 2011, el primer varietal de terrer blanc del celler: Vd'O 6.11. Jo vaig tenir el plaer de tastar aquest vi en una ocasió magnífica, de la que vaig parlar en un article recent en aquest mateix bloc. Avui mateix, per celebrar coses que no cal dir, n'he obert una ampolla i he assaborit a pleret les subtils notes de préssec blanc i de flors, les sensacions àmplies, sedoses, fluïdes i persistents, —l'austeritat, el secretisme— l'elegància i una bellesa una mica amagada —que el vi em va donant, poc a poc.


Tinc a la copa, doncs, un gran vi de carinyena blanca, una varietat escassa i valuosa que encara es conserva en algunes velles vinyes de l'Empordà. Em produeix tristor pensar que és un vi doblement proscrit. D'una banda, el nom "carinyena" no té dret a aparèixer a les ampolles de vi fetes amb carinyena —dret legal, vull dir, perquè dret de debò el té tot. A més, la carinyena blanca, és una varietat que no està "reconeguda" —"no existeix"— malgrat que el vi que ara estic bevent procedeix d'una vinya de més de cent anys. Ens caldria tenir més seny!

dijous, 5 de setembre de 2013

Entre Pradell i la Torre

Sóc al Pradell de sempre
i acordo
el ritme del respir
al compàs d'aquest aire.
Llegeixo el poemari Enyoro la Terra — El Pradell de sempre d'en Xavier Amorós mentre tinc a la copa l'exquisida garnatxa blanca que fan en Xavier Peñas i en Jordi Coca al celler Sant Rafel, al Barranc del Pas, entre Pradell i la Torre, al Priorat. Recordo l'última vegada que vaig visitar aquella vall —va ser abans de l'estiu i tot l'aire era molt net, sense cap soroll, i feia una mica de fresca. Encara no coneixia els poemes d'en Xavier Amorós i ara vi, poemes i record em retornen a aquell matí recent i a aquells indrets grandiosos i íntims a un mateix temps.
Perquè aquest
és el meu veritable palau,
i no tinc altre marbre
que el tapàs obstinat.


El vi es diu Solpost Blanc 2011 i s'ha criat cinc mesos en roure francès. En Xavier me'n va parlar amb un to de veu reverencial i discret —jo només coneixia els seus vins negres— i ara que el tinc a la copa em sorprèn i em meravella. La paraula solpost fa referència a l'hora del dia en que el sol ja s'ha post i em sembla que és una paraula que encara és ben viva a les Illes. Si aquests cinc mesos de bóta us espanten, no heu pas de patir, que el vi és netíssim d'aromes, incisiu, cítric i floral, consistent, elegant, amb algun indici de fruites seques.


Té alguna cosa d'especial al tast. Entra com una esfera de sabor intens —allunyat del que és licorós i també del que és fusteny— de bella puresa, que sorprèn i enlluerna. Té aquell equilibri inestable i preuat entre la dolçor i la força, i té caràcter. Quan l'intento explicar amb paraules —quina altra cosa puc fer?— em vénen a la ment termes com elegància, seriositat, pes i equilibri. Jo l'inclouria en aquella categoria dels blancs que en diuen "reductius" (penso, per exemple, en el Nun, però aquest Solpost és potser més amable). Malgrat tota la càrrega sàpida que m'aporta, és fresc i delicadament floral, i aquest punt de fruita dolça que em dóna al primer moment es resol en sensacions de cos, de volum, amargoses, austeres. Llegeixo en Xavier Amorós:
Reviu en mi la set
i ignoro el sortilegi
que desencisa l'aigua.