dijous, 31 d’octubre del 2013

D'Els Guiamets i de Poboleda

Obro amb una certa tristesa l'ampolla de Isis 2004 que guardava des de feia temps. M'han dit que la Cooperativa d'Els Guiamets, que elaborava aquest vi potser des de la collita del 2000, ara ha hagut de tancar per problemes econòmics greus i no sabem si aquest vi de gran qualitat tindrà continuïtat en el futur. L'Isis estava assessorat per en Josep Lluís Pérez i ha estat, al llarg dels anys, un dels meus vins preferits. N'he obert un grapat d'ampolles i també n'he compartit algunes amb bons amics. Han anat apareixent en aquest bloc quan m'ha semblat que ja havien arribat a la seva maduresa. Recordo, per exemple, la gran qualitat de l'Isis 2001, quan ja tenia més de deu anys.


Parlaré avui d'aquest 2004, com a record i homenatge als amics d'Els Guiamets. D'entrada, m'avergonyeix dir que l'he decantat malament, perquè no me n'he adonat de la bona quantitat de pòsit que hi havia a l'ampolla. El color és vermell molt fosc, gairebé negre (no feu cas de la fotografia, que ara Blogger té el costum de modificar el color i la lluminositat de les fotografies que hi penjo...), i les aromes són profundes i confitades, molt meloses, acostant-se a l'arrop i al "panses i figues". Per sota d'aquesta potència, hi ha també indicis d'herbes d'olor, càlides, que també suggereixen tons mentolats. Gran corpulència i extracció al límit, fruita llaminera i densa; potència, pes i força. Acabament una mica rústic (potser per la meva poca cura a l'hora de decantar).

No conec amb gaire profunditat el Doix, aquest gran vi de Poboleda. Una vegada, vaig compartir una ampolla de 2004 amb els companys d'un grup de tast que ens reuníem cada mes durant set anys —i he tastat, de manera no sistemàtica, algunes altres collites. Tenim la sort de tenir un país de vins que és immens en la seva multiplicitat i difícilment el podrem mai abastar en tota la seva diversa extensió.


Del celler on neix el Doix, he obert avui un Salanques 2004 que havia estat al meu celler esperant que li arribés l'hora. Ha resultat ésser una ampolla immensament seductora i magnífica! A nivell d'aroma, hi havia tipicitat i exactitud i convidava a ensumar a pleret, endarrerint el glop. Tot incitava a aturar els rellotges, a suspendre la pressa, a contemplar els canvis que el vi anava experimentant a la mateixa copa. Hi havia equilibri entre fruita ja ben amorosida i torrats subtils. A la boca, ens va sorprendre el seu cos d'aspecte lleuger —més gràcil del que esperàvem—, saborós i molt fluid, de continguda elegància.  Les sensacions tàctils eren brunyides, amb notes dolces. El conjunt ens parlava clarament del Priorat.

[La paraula "salanca" s'utilitza per designar diverses plantes. En aquest cas, segurament fa referència a la Salix purpurea, que també s'anomena sarguera, saule, saulic, sàlic o vimetera vermella. A Poboleda hi ha un Barranc de les Salanques i unes vinyes a un indret que du el nom de Salanques de l'Apotecari.]

divendres, 25 d’octubre del 2013

Blancs de roja

Un dels microvins del 2012 de La Vinyeta és un vi blanc fet amb garnatxa roja. A l'etiqueta hi llegeixo 14.5 graus i si això us sembla un indici de que a l'ampolla hi pot haver un vi "bestial" (ara se'n diu "freaky"), us he de dir que no aneu pas errats. És un vi poderós, de traç gruixut, de virtuts que s'expressen amb contundència —un vi escrit amb negreta— un vi que estic content d'haver conegut.


Hi ha vins traçats amb tiralínies fi, estrictes i elegants, primmirats i delicats. Els bevem amb respecte i concentració —potser amb una certa fredor. I n'hi ha d'altres que són més descarats i exuberants, generosos i formidables, que ens sotraguen i ens fascinen. Aquesta garnatxa roja —procedent de vinyes molt velles, segons em va explicar en Josep Serra— vinificada en blanc, és un vi d'aquesta segona mena.

A la vista hi trobo uns lleus reflexos rogencs, i la llàgrima és notable. L'aroma és impactant —hi ha fruita blanca dolça i una certa tipicitat de negre. Corpulència aromàtica i mida descomunal que anuncien la sotragada que rebrem quan fem el primer glop. La sensació inicial és d'una gran i saborosa esfera que omple la boca i satura el gust. A continuació hi ha pes i densitat, i van sorgint notes més diverses —alguns tocs amargosos, alguna sensació secant. És un vi en el que hi ha moltes coses juntes i pot donar una sensació una mica aclaparadora. No és apte per als llepafils, però els més hedonistes hi trobaran —així ho crec— unes importants dosis de plaer.

Ahir al vespre, gràcies a la generositat d'en Galo i l'Anna, vaig poder tastar un parell més de blancs de roig. Per ser més exacte, vaig tastar tots els Blanc de Roig que s'han fet —perquè aquest és precisament el nom que du el vi blanc de carinyena roja que s'ha elaborat, en algunes ocasions, al celler Setzevins d'Espolla. Vaig parlar-ne en un article, fa uns anys. Els únics Blanc de Roig que han existit han estat els 2006 i el 2007 i són tant interessants —encara ara o, potser, precisament ara que ja han arribat a una edat considerable— que m'agradaria que en un futur poguéssim tornar a gaudir d'alguna nova collita d'aquest vi.

D'aquells anys 2006 i 2007 ja no en queda pràcticament cap ampolla, però ahir encara en vam poder obrir una de cada i meravellar-nos-en. El 2006 no va tenir cap criança en fusta i està iniciant la seva decadència —després de set anys!— però ho fa amb completa dignitat, perquè és encara ben net i és fresc i té tremp i és ple de boniques notes de fruits secs. Si saps acceptar la seva incipient oxidació, et recompensa amb aromes de gran multiplicitat. El 2007 sí que va passar per bóta i si ja em va sorprendre i agradar quan el vaig tastar ara fa un parell d'anys, ahir a la nit em va semblar que, definitivament, és un  gran vi. Té un daurat net i és equilibrat d'aromes, molt atractiu, en un espectre que va de les notes lleument untuoses a les herbes i les fruites diverses, incloent la poma àcida. És fresc i llarguíssim, formidable en la seva qualitat, elegant en la seva força.

dissabte, 19 d’octubre del 2013

Pastures of Plenty

Encara hi ha alguna botiga de música. Per exemple, a la plaça de l'Ajuntament de Figueres, on vaig trobar l'altre dia una edició antològica amb més de seixanta cançons d'en Woody Guthrie —glorioses com Pastures Of Plenty o This Land Is Your Land, i terribles com les de la sèrie del Dust Bowl, fins arribar a un antifeixista Jarama Valley —amb la tonada de la vall del riu vermell— que fa posar la pell de gallina. I també hi apareixen les vinyes d'Oregon:
Dig the beets from your ground, cut the grapes from your vine
To set on your table your light sparkling wine
He passat hores senceres escoltant aquesta veu que em parla —amb un fil de veu afeblit i distorsionat pel temps— d'una terra promesa i cruel, i ho fa des de l'amor per aquesta terra i els seus malaguanyats habitants —amb compassió i amb coratge. Penso que mai no podré entendre Bob Dylan —el Dylan dels orígens i també, molt especialment, el Dylan més recent— sense conèixer a fons Woody Guthrie. Penso en el necessari amor al país propi:
My land I'll defend with my life if it be
Cause my pastures of plenty must always be free

Si penso en l'abundància dels camps i les vinyes, retorna a mi el record d'un tast recent en el que en Joan Asens ens va guiar —amb coneixement i passió—  a través dels seus vins, de l'Orto al Blanc Brisat i amb diverses anyades de les monumentals Singularitats d'Orto: Palell, Les Pujoles, La Carrerada i Les Tallades de Cal Nicolau. La garnatxa peluda, la carinyena vella, l'ull de llebre i el màgic picapoll negre d'abans de la fil·loxera. Vaig quedar tan colpit per aquella nit de glòria que he volgut posseir algunes de les meravelles que en Joan Asens, en Jordi i en Josep Maria Beltran i en Josep Maria Jové conreen al Masroig. Tinc al meu davant un màgnum de Les Tallades 2011 que a mi, de tots els vins delectables d'aquest celler, em sembla el més íntimament deliciós, el més captivadorament sublim.

Que l'esperit d'en Woody Guthrie ens ensenyi a apreciar el bé-de-Déu de vins que surten de les nostres vinyes i de la saviesa dels nostres pagesos!
Where that good rain falls a plenty
Where the crops and orchards grow
I'm gonna hit that Oregon Trail this coming fall.

dijous, 10 d’octubre del 2013

Al capdamunt

Hi ha una dita anglesa que afirma que "things are simple at the top". Potser també es podria aplicar a alguns vins. Ho vaig pensar l'altre dia quan dues ampolles excel·lents em van donar aquesta sensació de simplicitat a que al·ludeix la dita anglesa. No estic pas dient que els vins siguin simples —de cap de les maneres!— sinó que, quan arribes a tastar alguna cosa que és al capdamunt, la seva qualitat se't fa diàfanament aparent, sense complicacions innecessàries ni mals efectes de perspectiva.


La primera d'aquestes dues ampolles era un Ferrer-Bobet 2005 —no pas el Selecció Especial, sinó el vi més "bàsic", el que ara du el subtítol "vinyes velles"— de la que crec que va ser la primera collita d'aquest celler.

És una ampolla que em recorda el moment en que vaig descobrir els vins d'en Sergi Ferrer-Salat i en Raül Bobet. Ens trobàvem regularment una colla de companys per anar tastant priorats, de tres en tres, però sense defallir, i vam arribar al moment d'obrir una ampolla de Ferrer-Bobet Selecció Especial 2005  —era el 19 de novembre del 2008. No el vaig entendre. Era "diferent" als altres priorats que tant ens havien emocionat. Però vaig tenir la intuïció que en aquella ampolla hi havia alguna cosa que un dia entendria i de la que un dia m'enamoraria. Vaig tenir l'encert de desar al celler una segona ampolla, esperar cinc anys i ara, en aquest moment, obrir-la, compartir-la i tocar l'èxtasi amb les puntes dels dits.

2005: Hivern sec, primavera seca, neu al gener i al març, collita curta, estiu suau. M'expliquen que va ser una de les collites més escasses en molts i molts anys. El cas és que quan he obert alguna ampolla d'aquella collita —no en dec tenir gaire més enllà d'una dotzena— sempre hi he trobat coses valuoses i memorables.

Si hagués d'expressar amb paraules —tan insuficients!— les sensacions d'aquest Ferrer-Bobet 2005, m'entretindria explicant que al nas hi trobaves una estranya perfecció feta de fruita melosa i també fresca, sense cap aresta, amb amorosida potència. A banda de bona fruita hi havia també notes d'herbes, d'alguna flor subtil, i de terra —és a dir, de roquers i de terreny, de món mineral. Tot hi era present amb elegància. El glop era fluid, saborós i persistent, amb tanins endolcits, fresc i poderós —delectable. Cada component estava al seu punt de saó. I també, com que "things are simple at the top", era fàcil i amable de beure, amb diversos nivells de sabor i sense cap desviació de la rectitud ni —gosaria dir— de la puresa.

Va ser una d'aquelles ampolles que et fan tancar els ulls i pensar, per uns instants, que
Després, si així ho vols i t'agrada,
[...]
et serà lícit de sentir-te culte
i, a estones, qui sap si felicíssim.
  
[He parlat d'una segona ampolla. La deixaré per una propera ocasió.]

divendres, 4 d’octubre del 2013

Ampolles obertes


Repassant les meves llibretes trobo un bon grapat de vins que no han sortit en aquest blog, potser perquè eren massa escadussers per donar lloc a un article complet. Però tampoc no fóra just que no rebessin ni una simple menció. Als fulls del meu quadern hi he trobat això:
  • Les Conques és el petit celler ecològic d'en François Douville al poble rossellonès de Vilamulaca. Vaig arribar-m'hi un dia d'aquest estiu i vaig endur-me els negres Toine 2012 i Anatole 2011 i el blanc Bohème 2011. L'Anatole em va sembla força interessant, amb un punt cremós de bona qualitat sobre un fons de fruita, i el Bohème —macabeu i garnatxa blanca amb una criança parcial en bóta— em va semblar el més notable dels tres. Hi vaig trobar algunes de les virtuts dels vins naturals —i també algunes de les seves limitacions— amb una clara presència de les mares, amb bon sabor i una certa plenitud, una certa personalitat.
  • No sabia que els amics del Batlliu de Sort també havien fet un Vi Bord 2012 blanc. Si passa com amb el negre, haureu d'anar fins al Pallars per tastar-lo, perquè diuen que és un vi que no baixarà d'allà dalt. Igual com em va passar amb el Vi Bord negre 2012, aquest blanc també m'ha semblat interessant, agradable i digne de ser conegut. Encara més: m'ha semblat que posseeix una qualitat sorprenent i unes virtuts atípiques. L'aroma, per exemple, et deixa una mica desconcertat per la seva originalitat. Deu ser riesling i viognier —suposo. A la boca té un volum important i un atac amorosit i com untuós. És consistent i delectable.
  • Laltre 2010 és el "vi petit" del celler La Gravera d'Alfarràs, de monestrell, garnatxa i merlot. Quina sorpresa més agradable! Ja he tastat diversos vins d'aquest celler i sempre els he trobat molt bons. Caldrà que algun dia els tasti de manera més sistemàtica i, segurament, generaran un article en aquest blog. Lleuger i ben afinat, amb fruitetes i cireres. A la boca sorprèn per una certa lleugeresa elegant, equilibrada i prolongada, saborosa i exacte. Apunta maneres de vi més gran. 
  • Ai els vins de Terroir al Límit! Moments propers a l'èxtasi es combinen amb fracassos lamentables. Em sap greu dir-ho —no acostumo a publicar comentaris obertament negatius— però he begut ben bé tres ampolles d'en Dominik que han estat completament decebedores. La darrera va ser ahir mateix i era un Torroja 2007 que feia temps que esperava la seva nit de glòria —que va resultar ser la seva nit de fiasco. Ple de contradiccions internes: El nas brutejava, l'atac tenia records d'excel·lència i a continuació el vi moria abans de superar la part davantera de la boca, acomiadant-se amb notes clarament lletges.
  • La paraula "belat" és un anagrama de "Albet" i és el nom que du el vi més singular i escàs del celler Albet i Noya. Fa poc en Joan Massana em va convidar a tastar el Belat 2007 i el cert és que em va semblar un vi important, que m'agradaria tornar a tastar amb més concentració. Recordo (no vaig prendre notes) unes aromes força complexes, en la línia dels torrats, tabac, cuir i també allò que s'acostuma a anomenar "animal" —tot força interessant. També recordo un punt de fruita llaminera, alguna nota balsàmica. A la boca, fruita densa i una mica vellutada, substancial.
  • Uns dels vins més memorables d'aquest inici de tardor ha estat una ampolla d'Artigas 2004 —60% de garnatxa, 35% de carinyena i 5% de cabernet— que feia uns anys que dormia al meu celler. El color era de cirera, moderadament fosc; l'aroma era càlida però neta, molt amorosida però amb un lleu toc especiat i un indici de cuir —sense decadència ni vellesa. A la boca, deliciosament lliscant, amb acidesa fresca i, al mateix temps, sensacions càlides; amb l'elegància que sempre tenen els vins de Mas Alta. Permanència impecable a la boca, amb acció central i projecció lineal. Un vi perfectament polit —en el sentit de "net" i també en el sentit de "brunyit"—, elegant i llarg. Amb perfum de flors ja plenament obertes. Mentre el vaig bevent, amb deler, penso si és millor ara que té prop de deu anys i la seva fruita s'ha esmorteït i s'ha apagat, o era millor quan era més jove. No crec que aquesta pregunta tingui una resposta simple i, si la té, tant se val!