dijous, 26 de desembre del 2013

Vins de Nadal


A casa meva per Nadal sempre som una bona colla —ahir érem exactament una dotzena— i mengem i bevem en abundància, seguint les tradicions de l'escudella, la carn d'olla, el xai, el capó... És un dia per compartir vins que no reclamin un protagonisme exagerat —que en un dia de Nadal no obtindrien. Els vins de Nadal —així és com ho veig jo— han de ser vins de festa i no pas vins de meditació.

Aquestes són les ampolles que hi ha haver ahir a la nostra taula. Una elecció personal tan vàlida i aleatòria com la de qualsevol altra llar.

La copa de benvinguda —a mida que els parents anaven arribant— va ser de la nova malvasia seca de l'Hospital Sant Joan Baptista: Blanc Subur 2012. El vi és fresc i simple, lleument aromàtic, amb un moderat volum a la boca i unes notes sàpides que sorprenien una mica els convidats i cridaven —per uns instants— la seva atenció. La copa va ser una Schott-Zwiesel de vi negre amb disseny dels anys vuitanta: impecable a nivell de qualitat del cristall, però amb una forma que ara ja no consideraríem encertada per a un negre. Crec que s'adeia perfectament a aquesta malvasia.

Quan seiem a taula és el moment d'obrir les ampolles de Recaredo Brut Nature 2008, un vi del que no cal que digui res: qualitat plenament garantida, plaer a tots els nivells —com més atenció li dediques més profunditat hi trobes— i el valor d'un celler compromès plenament amb el respecte a la terra i la vinya. Malauradament, em va tocar servir-la amb les nefastes "flautes", unes copes que cada dia que passa em semblen més equivocades i que vull substituir el més aviat possible. [Em costa molt trobar una copa per a vins espumosos que m'agradi. Quan la trobi, us ho explicaré. És segur que entre els lectors d'aquest blog hi ha gent experta que em podia aconsellar.]

El plat principal era de xai i el vi va ser Les Crestes 2010 màgnum de Mas Doix. Conté garnatxa i carinyena de les vinyes més joves d'aquest celler de Poboleda, i també una mica de sirà. Evidentment, es tracta del "vi petit" de Mas Doix, i està lluny de la profunda complexitat d'un Salanques o un Doix —però us asseguro que aquest màgnum em va agradar moltíssim i va complir a la perfecció la missió d'acompanyar la festa. Abans de servir-lo, vaig decantar el vi i vaig tornar-lo a l'ampolla, i aquesta oxigenació va fer que mostrés tota la seva expressivitat —que era prou alta. La copa era la meva copa habitual —la de cada dia— que és una Schott-Zwiesel Cru Classic.

I a l'hora dels torrons vaig oferir la garnatxa Carratell del Celler de Capçanes i el moscatell El Vi del Vent 2012 de Mas Vicenç. Aquest segon vi m'ha agradat molt cada vegada que l'he tastat: el seu perfum deliciós a l'olfacte i el seu equilibri de sensacions dolces i seques al gust són magnífics! La copa va ser una Schott-Zwiesel antiga, d'aquelles que abans eren "de vi blanc" i ara més aviat les usaríem per als dolços.

En aquests dies també hi ha hagut alguns regals. En particular, he rebut un bell i pertorbador anagiros fet amb fusta de brosimum guianense i signat per un artista suís. Més rellevant per al contingut d'aquest blog és l'altre regal que, per sorpresa, vaig rebre el dia del meu aniversari: l'ampolla 058/850 del nou vi de Mas Doix fet amb la carinyena d'una vinya centenària i singular, plantada l'any 1902:

divendres, 20 de desembre del 2013

Apunts a mà alçada —2—

A la primera part d'aquest article vaig parlar d'algunes vins blancs que havia tastat a la festa de presentació de la Guia de Vins de Catalunya d'enguany. Ara continuaré amb alguns vins negres, després de tornar a recalcar que només vaig tastar una ínfima part del que era present a la mostra, amb especial predilecció per a vins que m'eren poc coneguts.

Començaré per uns vins monumentals com són les tres garnatxes singulars de Scala Dei: La Creueta, Sant Antoni i Artigots. Perfum exquisit, perfecció, immensitat plena. No els havia pogut tastar fins ara i més enllà d'un enlluernament sobtat, vaig percebre que em caldria molt més temps, molta més reflexió —podria dir meditació— per assimilar tot el que hi ha en aquestes escasses ampolles. La conversa amb en Ricard Rofes —breu i intensa— em va ajudar a acostar-me a la filosofia que presideix la refundació d'aquest celler ancestral.

Vinya al Pla del Diego (La Morera del Montsant)

Seguint amb singularitats excelses, en Joan Ignasi Domènech em va fer tastar el vi de dos màgnums que contenien dues microvinificacions —una garnatxa i una carinyena— que, malgrat que encara els faltava una bona estada a l'ampolla, deixaven l'esperit en suspens durant uns instants màgics. Si el Teixar ens enlluerna, aquestes petites joies amagades al celler de Capçanes potser ens poden acostar a tocar unes engrunes de felicitat.

Cabernet sauvignon, merlot i cabernet franc és el que diuen que hi ha al Reserva Real 2009 —però no vaig poder treure l'entrellat de la proporció en que participen aquestes varietats en el resultat final, perquè Torres va ser potser l'únic celler que —ai las!— no va estar representat a la mostra per cap persona responsable dels seus vins. És una llàstima, perquè m'agradaria poder conèixer més a fons aquest vi exquisit, complex i clàssic que tan poques vegades he tastat. A l'etiqueta hi diu que surt d'unes vinyes de "Santa Maria d'Agulladolç" i, en canvi, l'única capella coneguda amb un nom similar és la de Santa Margarida d'Agullàdols.... En qualsevol cas, aquest vi que ens diuen que tant va plaure a un cert monarca —d'aquest fet li ve el nom— a mi, que sóc dels que creuen que aquestes monarquies puden, també em plau extraordinàriament.

Del celler Cal Batllet, de Gratallops —que abans coneixíem amb el nom de celler Ripoll-Sans— el vi que més em va emocionar va ser el Torroja Ronçavall 2010 que és un extraordinari monovarietal de carinyena d'una vella vinya de coster que —si no em confonc— és la que es troba a la falda del turó de Montjuic, a tocar del Mas de la Coma. És un vi d'una única bóta, fresc, delicat, perfumat i elegantíssim que, com passa amb les diverses joies que descric en aquestes ratlles, exigeix un tast més reflexiu del que vaig poder fer l'altre dia.

I podria anar seguint... Podria parlar del Cara Nord negre 2012, el vi del nou celler d'en Tomàs Cusiné a les muntanyes de Prades. És un vi de garnatxa, sirà i garrut que neix a una vinya d'unes sis ha que hi ha al Serret de la Mina (es diu així perquè a l'altra banda de la carena hi ha les antigues mines de plom de Vallclara), entre vuit i nou-cents metres d'altitud, amb orientació SE, prop de Poblet —que és on es fa la vinificació. Em va agradar molt el caràcter aromàtic, fi, fluid i saborós d'aquest vi que voldré seguir amb atenció perquè hi vaig trobar un no-sé-què d'innovador, una certa puresa. I parlar dels vins d'en Tomàs Cusiné em pot dur a comentar que vaig poder tastar per primera vegada el Finca Comabarra 2010 —cabernet, garnatxa i sirà de màxima qualitat, exquisit, immensament arrodonit i ben equilibrat, amb unes espectaculars sensacions de dolça plenitud...

I m'aturaré aquí perquè penso que ja dec estar cansant el lector. Deixeu-me acabar amb un vi deliciós i molt sorprenent, un vi d'ull de llebre fet amb maceració carbònica que no me'n sabia avenir de bo que era! Es diu Encantats 2012 i el fan tres viticultors joves de Blancafort dels quals només sé que es diuen Gerard, Ricard i Dani i han creat un celler que es diu Gerida. Diré que jo, que no sóc pas gens sospitós de ser amant dels vins de maceració carbònica, em trec el barret davant d'aquest prodigi de fruita i perfum —que quan és a la boca es resol amb una complexitat inesperada i plaent.

diumenge, 15 de desembre del 2013

El vi nou i Brecht

Cada any hi ha un dia —enguany va ser ahir— que obrim la primera ampolla del vi nou, del vi de l'any. Independentment que ja hagi tastat vi de l'any a un o altre celler, obrir la primera ampolla té per a mi un cert sentit de començament, d'inici. Gaudirem d'aquesta collita durant deu anys —o força més, si podem— i aquesta ampolla és exactament la primera d'una llarga sèrie. 

Normalment, quan això passa, fem l'antic gest de brindar. Normalment —no sé ben bé per què— em vénen al cap els versos d'un dels poemes de les Buckower Elegien de Bertolt Brecht:
Ohne schwere Krankheit, ohne schwere Feindshaft.
Genug Arbeit.
Und ich bekam meinen Teil von den neuen Kartoffeln
Den Gurken, den Spargeln, der Erdbeeren.
Ich sah den Flieder in Buckow, den Marktplatz von Brügge
Die Grachten in Amsterdam, die Hallen von Paris.
Ich genoss die Freundlichkeiten der lieblichen A.T.
Ich las die Briefe des Voltaire und Maos Aufsatz über den Widerspruch.
Ich machte den Kreidekreis amb Schiffbauerdamm
L'ampolla era un Josep Foraster Collita 2013 d'un roig intens i d'una aroma indòmita, de sabors que inciten al plaer i a l'acció. He de dir que els primers vins que vaig tastar d'aquest celler de Montblanc —era la collita del 1998— no em van semblar gaire reeixits. Ara, tanmateix, he canviat d'opinió. Mai no sabré si és el celler o jo qui ha canviat en tots aquests anys. Potser ho hem fet els dos —en paral·lel. En qualsevol cas, ara sí que tinc una certa addicció als vins de Mas Foraster —al seu trepat i al seu ull de llebre jove. La setmana passada vaig obrir una ampolla del Collita 2012 i em va semblar que era un vi jove del bo i millor —després vaig llegir que havia guanyat un Vinari d'Or.


Neix a la vida la collita 2013. Que per molts anys puguem anar-ne obrint ampolles! Salut!

dilluns, 9 de desembre del 2013

Apunts a mà alçada —1—

La festa de la Guia de Vins de Catalunya d'enguany va ser una orgia de grans vins i grans cellers, que sadollaven amb escreix els més vehements desitjos de qualsevol adorador dels vins de Catalunya. Hi vaig ser i, deixant de banda el goig de retrobar tants amics, hauria pogut tastar fins extenuar-me en el plaer. Vaig limitar-me a tastar les propostes que em resultaven menys conegudes. Avui, en aquest article, passo en net alguns dels "apunts a mà alçada" que vaig poder fer en aquella jornada memorable.

Dibuix de ceps d'or al capvespre (Poboleda)

Si parlem de vins blancs, he de fer esment del gran Edetària 2011, estructurat, equilibrat, profund. He tingut la sort de poder tastar aquest vi un parell de vegades en una mateixa setmana i sempre m'ha semblat immens en la seva elegància rotunda. No coneixia els vins de Mas d'en Blei i gràcies a la festa de la Guia vaig poder tastar el seu Clos Martina 2012 —garnatxa blanca i una mica de pedro ximenez i pansal— que em va semblar excel·lent, amb una untuosa potència perfectament en equilibri amb la fruita i l'acidesa. O també el centXcent 2011 de Vins del Tros, una altra important garnatxa blanca de la Terra Alta, d'un celler que mereix un article complet —que espero escriure algun dia. Del Celler Batllet, de Gratallops, voldria fer esment del seu aromàtic Escanyavelles 2011. És un "Vi de Vila" de Gratallops fet amb aquesta varietat tradicional —tradicionalment menystinguda. I si us plau tastar alguna cosa atípica, podeu obrir una ampolla de la nova varietat experimental d'Albet i Noya: Rion 2012. A mi em va dur records de riesling i a la boca em va sorprendre el seu volum net.

A la festa també vaig tenir l'oportunitat de tastar un vi blanc mític que mai no havia tastat: Vinya Llisarda 2001. Em va semblar emocionant —per l'extrema complexitat de les seves aromes, per la fresca i sedosa plenitud del seu pas per boca.

Aparentment, va ser el gran dia dels blancs de garnatxa.

Els apunts de vins negres aniran a l'article següent.

dimarts, 3 de desembre del 2013

La vinya del Mas de la Rosa

L'Albert Costa m'ha acompanyat fins la Roca d'en Pere, al capdamunt de la vinya del Mas de la Rosa, allà on neix el barranc de les Escomelles, al terme de Porrera. Fa un vent glaçat i les llums van canviant a cada moment. No fa gaires dies que la vinya es va veremar —el celler Vall Llach l'acostuma a veremar a primers de novembre. La sensació de pau i de natura mineral és intensa. L'Albert em confessa que aquest és exactament l'indret on puja quan vol deixondir l'esperit.


Els ceps —principalment carinyena, però també garnatxa i uns quants ceps de cabernet— llueixen els colors de la tardor, accentuats per la força nítida de la llum. Encara hi ha algun gotim escadusser, dolcíssim. El sòl és un immens trencadís de llicorella.


Potser aquesta és una de les vinyes més velles de Porrera —ja ha fet els cent anys. Al mig hi ha les restes del que fou el Mas de la Rosa on, temps era temps, es vinificava el raïm d'aquesta vinya, de manera que era el vi bo i fet el que calia carregar fins el poble, i no pas els gotims.


El pendent d'aquests costers és exagerat. Costa mantenir-hi l'equilibri —imagineu si, a més, cal arrossegar la portadora amb la verema! Els ceps són esquifits i ens parlen de la duresa del terreny on han sobreviscut tots aquests anys. Calen ben bé quatre ceps per arribar a omplir una ampolla de vi —en els millors anys! Aquest cap de barranc i aquests costers podrien ser el símbol del Priorat tel·lúric i de la seva capacitat de destil·lar la roca per fer-ne un vi reverenciable.


Aquesta vinya que feia temps que volia conèixer té un magnetisme especial —com la Tena, com la vinya de l'Espectacle. Els seus raïms han anat donant, cada anyada, la millor carinyena del celler Vall Llach. És per això que, a partir de la collita 2010, aquest celler elabora el seu vi principal únicament amb aquesta vinya. El gran Vall Llach que coneixem i admirem des de la primera collita del 1998 ara es diu Vall Llach Mas de la Rosa i du el qualificatiu de "Vi de Finca Qualificada".


Fa sol, però el vent potent i fred va penetrant-me mica a mica. No sé quant de temps hem estat aquí dalt. De tornada al celler, l'Albert em mostra unes poques bótes que contenen el fruit d'enguany de la vinya del Mas de la Rosa: potser no en sortiran més de cinc-centes ampolles. Les botes —obertes, en posició vertical— esperen que la natura iniciï espontàniament els processos de la fermentació. A Vall Llach ho fan sempre així, em diu l'Albert. Amb infinit respecte, tasto el most que un dia serà Vall Llach Mas de la Rosa 2013 i la seva immensa matèria fa vertigen —elixir dolcíssim i profund.


Al Priorat hi ha vinyes i cellers —i persones!— que fan vins de qualitat descomunal. Entre aquests, n'hi ha alguns que, a més, pouen les seves virtuts en les més veritables essències d'aquesta terra. Vall Llach n'és un exemple imprescindible i emblemàtic.