divendres, 20 de desembre del 2013

Apunts a mà alçada —2—

A la primera part d'aquest article vaig parlar d'algunes vins blancs que havia tastat a la festa de presentació de la Guia de Vins de Catalunya d'enguany. Ara continuaré amb alguns vins negres, després de tornar a recalcar que només vaig tastar una ínfima part del que era present a la mostra, amb especial predilecció per a vins que m'eren poc coneguts.

Començaré per uns vins monumentals com són les tres garnatxes singulars de Scala Dei: La Creueta, Sant Antoni i Artigots. Perfum exquisit, perfecció, immensitat plena. No els havia pogut tastar fins ara i més enllà d'un enlluernament sobtat, vaig percebre que em caldria molt més temps, molta més reflexió —podria dir meditació— per assimilar tot el que hi ha en aquestes escasses ampolles. La conversa amb en Ricard Rofes —breu i intensa— em va ajudar a acostar-me a la filosofia que presideix la refundació d'aquest celler ancestral.

Vinya al Pla del Diego (La Morera del Montsant)

Seguint amb singularitats excelses, en Joan Ignasi Domènech em va fer tastar el vi de dos màgnums que contenien dues microvinificacions —una garnatxa i una carinyena— que, malgrat que encara els faltava una bona estada a l'ampolla, deixaven l'esperit en suspens durant uns instants màgics. Si el Teixar ens enlluerna, aquestes petites joies amagades al celler de Capçanes potser ens poden acostar a tocar unes engrunes de felicitat.

Cabernet sauvignon, merlot i cabernet franc és el que diuen que hi ha al Reserva Real 2009 —però no vaig poder treure l'entrellat de la proporció en que participen aquestes varietats en el resultat final, perquè Torres va ser potser l'únic celler que —ai las!— no va estar representat a la mostra per cap persona responsable dels seus vins. És una llàstima, perquè m'agradaria poder conèixer més a fons aquest vi exquisit, complex i clàssic que tan poques vegades he tastat. A l'etiqueta hi diu que surt d'unes vinyes de "Santa Maria d'Agulladolç" i, en canvi, l'única capella coneguda amb un nom similar és la de Santa Margarida d'Agullàdols.... En qualsevol cas, aquest vi que ens diuen que tant va plaure a un cert monarca —d'aquest fet li ve el nom— a mi, que sóc dels que creuen que aquestes monarquies puden, també em plau extraordinàriament.

Del celler Cal Batllet, de Gratallops —que abans coneixíem amb el nom de celler Ripoll-Sans— el vi que més em va emocionar va ser el Torroja Ronçavall 2010 que és un extraordinari monovarietal de carinyena d'una vella vinya de coster que —si no em confonc— és la que es troba a la falda del turó de Montjuic, a tocar del Mas de la Coma. És un vi d'una única bóta, fresc, delicat, perfumat i elegantíssim que, com passa amb les diverses joies que descric en aquestes ratlles, exigeix un tast més reflexiu del que vaig poder fer l'altre dia.

I podria anar seguint... Podria parlar del Cara Nord negre 2012, el vi del nou celler d'en Tomàs Cusiné a les muntanyes de Prades. És un vi de garnatxa, sirà i garrut que neix a una vinya d'unes sis ha que hi ha al Serret de la Mina (es diu així perquè a l'altra banda de la carena hi ha les antigues mines de plom de Vallclara), entre vuit i nou-cents metres d'altitud, amb orientació SE, prop de Poblet —que és on es fa la vinificació. Em va agradar molt el caràcter aromàtic, fi, fluid i saborós d'aquest vi que voldré seguir amb atenció perquè hi vaig trobar un no-sé-què d'innovador, una certa puresa. I parlar dels vins d'en Tomàs Cusiné em pot dur a comentar que vaig poder tastar per primera vegada el Finca Comabarra 2010 —cabernet, garnatxa i sirà de màxima qualitat, exquisit, immensament arrodonit i ben equilibrat, amb unes espectaculars sensacions de dolça plenitud...

I m'aturaré aquí perquè penso que ja dec estar cansant el lector. Deixeu-me acabar amb un vi deliciós i molt sorprenent, un vi d'ull de llebre fet amb maceració carbònica que no me'n sabia avenir de bo que era! Es diu Encantats 2012 i el fan tres viticultors joves de Blancafort dels quals només sé que es diuen Gerard, Ricard i Dani i han creat un celler que es diu Gerida. Diré que jo, que no sóc pas gens sospitós de ser amant dels vins de maceració carbònica, em trec el barret davant d'aquest prodigi de fruita i perfum —que quan és a la boca es resol amb una complexitat inesperada i plaent.