Rocallís

De tot arreu m'arriben
sentors de terra molla.
Bec, golut,
la llum esplendorosa del crepuscle.

Diria que aquests són els versos inicials de Els Bells Camins, d'en Miquel Martí i Pol que, per alguna associació mental, m'han vingut a la memòria aquest vespre que hem decidit obrir una ampolla de El Rocallís de la collita del 2006.

Recordo que he trepitjat més de dues i més de tres vegades aquesta vinya calcària, rocallosa, que és a tocar mateix de la masia de Can Ràfols. És una vinya plantada amb ceps d'una varietat sense nom que va crear Luigi  Manzoni els anys trenta del segle passat, com a creuament de riesling i pinot blanc. Manzoni la va designar amb la notació 6.0.13 però ara tothom en diu «incrocio Manzoni»  perquè, fet i fet, és la més coneguda de les varietats que va crear el professore de Conegliano. Si la varietat, doncs, no podrà tenir mai el prestigi que tenen les que poden presumir d'un origen que es perd en la nit dels temps, el cert és que al nostre país es fan un parell o tres de bons vins amb aquesta varietat, dels que n'hi ha un que a mi m'encanta: El Rocallís de Can Ràfols dels Caus.

Llegeixo a l'etiqueta que el 2006 en Carles Esteve només va fer 1.192 ampolles d'aquest vi prodigiós, i ara que han passat sis anys —un temps que només m'atreveixo a esperar en alguns vins blancs que m'ofereixen plena confiança— jo diria que està en la plenitud de les seves virtuts. El color s'ha daurat lleument i les aromes que emet són profundes, complexes, marcades i netes, en equilibri exacte entre fruites i flors. Hi ha densitat sense cap nota licorosa, hi ha un puntet de fumat, un toc cremós, un conjunt harmònic i ben madur. L'atac és ple i voluptuós, sense pèrdua de tremp, sense destensió. Al mig-gust comencen les notes més cítriques que després s'expandeixen en tot de matisos amargosos.

Que bé que li ha anat l'espera d'aquests anys! Quines indesxifrables transformacions li ha calgut superar per arribar a aquest moment de plenitud! No hi ha cap símptoma d'oxidació ni de pesantor en aquest «camí de perfecció» cap a la complexitat. És fresc, amb una mica de pell de llimona i una mica de pera, sense cap rastre de fusta cantelluda ni d'alcohol destriat ni molt menys d'allò que en diuen «fruites exòtiques», ni d'altres bajanades.

Mentre gaudim d'aquesta ampolla, molt lentament, tenim al nostre davant un pom de peònies que s'han obert sense decadència i la seva presència s'adiu tant amb la bellesa del vi que, a l'hora del crepuscle, ens identifiquem, goluts, amb en Martí i Pol i bevem —creiem beure—  la llum esplendorosa del crepuscle.

Galeria de bevedors

• A ha tastat centenars de grans vins i els ha escopit tots. 
• B diu que només li agrada la garnatxa, però dinou de cada vint vegades no la sap distingir de la sirà.
• C afirma que no hi ha res com el xampany francès (una vegada li van regalar una ampolla de Mum Cordon Rouge). 
• D beu vi perquè pensa que és la manera més fina d'emborratxar-se.
• E troba defectes en tots els vins que beu. Tothom el té per un gran entès. 
• F diu meravelles de tot de vins abominables i el seu prestigi de gran gourmet és estratosfèric. 
• G voldria ser un expert en vins, però pensa que no ho serà mai perquè li agraden tots. 
• H fa que sí amb el cap quan es parla de vi català, però fa temps que s'ha acostumat al Señorío de los Llanos crianza. 
• I diu que el vi blanc és només per a les dones, i quan ho diu no té sentit del ridícul. 
• J se sent molt segur d'ell mateix perquè du a la cartera una tarjeta amb la llista de les grans anyades del segle vint.
• K demana un Priorat, «però que sigui Gran Reserva».
• L finalment ha après a fer rodar el vi a la copa sense esquitxar-se, però ara veu que tothom ja ha après a fer saltar el vi amunt i avall.
• M té fama d'entesa en vins i escriu una novel·la on beuen un cava «acabat d'embotellar».
• N entra decidit en una botiga de vins i demana un Raimat Clamor del 2003.
• O té un celler ple de Lafites i Petrussos, perquè s'ho pot permetre, i se'ls beu en copes de cristall de bohèmia, gruixudes, còniques i de color vermell. Caríssimes. 
• P cada vegada que beu vi s'hi fixa molt però mai no ha aconseguit entendre ni un borrall de què és el que està bevent. 
• Q fa anys que té una ampolla de Vega Sicilia a la cuina  —al costat del forn— i pensa que quan es decideixi a obrir-la serà per caure de cul.
• R col·lecciona grans vins en un magnífic celler que té, però mai no troba el moment d'obrir-los. 
• S finalment ha aconseguit el seu somni de poder beure un vi de 100 punts Parker i ara no sap què dir-hi. 
• T aquest matí ha tastat seixanta vins i per dinar és feliç amb una canya de cervesa. 
• U quan entra en una casa identifica al moment quin desodorant du cadascú, què hi ha per sopar i quines restes de menjar hi ha al cubell de les escombraries.  Però li fa peresa aplicar les seves capacitats al món del vi. 
• V afirma convençut que no hi ha ningú que realment entengui de vins, i ell mateix és una de les persones que conec que més hi entenen. 
• W beu Erasmus i Manyetes, Pavie i Clos-de-Bèze, però no aconsegueix retrobar el gust del pa-vi-sucre que li donava la mare per berenar, quan era petit. 
• X pregunta en un fòrum d'Internet quin valor pot tenir al mercat l'ampolla de Gran Feudo rosat del 1978 que ha trobat a la masia dels avis. 
• Y pot estar dues o tres hores parlant de vins sense dir ni una frase que no sigui un tòpic. 
• Z ha decidit no fer cas ni dels bloggers ni de les guies de vins i ara beu feliç.

(Basat en 26 històries reals.)

Primícies: collita del 2011

La Fira del Vi de Falset s'ha convertit en un esdeveniment de magnitud monumental, inabastable en la seva totalitat. De tots els tastos —llaminers i desitjables— que s'hi fan, aquest any m'ha agradat poder anar al que en diuen «Tast de Professionals» on uns vuitanta cellers presentaven el seu vi del 2011. En certa manera, ho podríem entendre com la versió catalana dels primeurs bordelesos (d'aquí ve el títol que he posat a aquest article), però amb molt més de sentit —segons la meva opinió.

És difícil imaginar res que pugui ser més atractiu per a l'aficionat al vi que aquest tast de vins que encara no estan acabats i que, en molts casos, són encara mostres de bóta! Poder anar coneixent aquests líquids primerencs, poder-ne parlar amb les persones que en són responsables, anar de celler en celler fent només un parell de passes, comparar, olorar, contrastar, descobrir, redescobrir, beure allò que encara no és, acostumar-se a entendre les virtuts del vi que tot just ha acabat la criança a la bóta —o ni això.

Em meravella —i també em genera escepticisme— llegir les grans pontificacions que escriuen els prescriptors que, cada any per aquesta època, ens valoren els primeurs de Bordeus, zona per zona i vila per vila. Jo no ho podré pas fer. En primer lloc, perquè una valoració com aquesta supera la meva capacitat —encara més si l'he de fer «a mà alçada». En segon lloc, perquè apuntar unes tendències a partir d'unes mostres, si es vol fer amb rigor, exigeix una anàlisi estadística feixuga que destriï aquestes hipotètiques tendències de les variacions mostrals. No faré, doncs, cap valoració genèrica —blanket statements, en diuen en anglès— però sí que parlaré d'alguns vins concrets.

Si hagués de destacar alguns 2011 del Montsant, potser començaria per la carinyena de vinya vella del Gènesi, del celler Vermunver, perquè em va agradar molt la seva amplitud aromàtica i s'hi intueix un bon potencial per a créixer; o la generosa complexitat de Les Sorts vinyes velles del Masroig, que encara és a la bóta i ja m'enamora; o la garnatxa peluda del Teixar, saborós i ric de matisos, amb un cos fresc que tindrà molta vida pel davant; i també un vi nou —primícia en els dos sentits de l'expressió— que es dirà Cerveroles i el fan al celler Ficària amb els raïms d'una parcel·la que abans anava al seu Pater —fresc i elegant, encara clos en ell mateix; o el Solpost —pur, saborós i aromàtic, si bé encara s'ha d'integrar força més— d'un interessant celler de Pradell de la Teixeta que es diu Sant Rafel. I què us diré del Tros Negre de l'Alfredo Arribas!? Un vi que està com en una altra dimensió i que defineix, per ell mateix, un estil propi. Immensament aromàtic, lleument confitat, amb belles notes de pastisseria, llarg, fluid i elegant —amb aquella estranya i preciosa levitat que tenen sempre aquests Trossos.

I els priorats? Si hagués de parlar com cal de tot el que vaig tastar i de tots els glops de plaer que vaig fer, em caldrien massa pàgines! Quin país de vins que tenim! Parlaré, per exemple, del Cirerets de Mas Alta, un vi que cada collita m'agrada molt. Em va semblar entendre que el 2011 no hi haurà Creu Alta i el Cirerets agruparà, per tant, els raïms que hi haurien anat. Al nas té la netedat fina que ja he trobat altres vegades en aquest vi elegant i bell. Podria parlar de la garnatxa desbocada i poderosa que encara descansa a unes bótes del celler Burgos-Porta, que és un prodigi d'expressió de fruita i ja se li veu la qualitat característica d'aquest celler de Poboleda. Aquest Mas Sinén garnatxa, quan s'acabi de conjuminar, crec que serà boníssim. 

Clos Martinet i Clos Mogador són descomunals en la seva immensitat i de poc serveix que ara els adjectivi. Clàssics i —possiblement— il·limitats. Habitant un altre univers sensorial hi tenim Els Escurçons i Camí Pesseroles: Radicals, complicats i complexos —que no és el mateix— definint per ells mateixos tot un determinat estil —o potser hauria de dir dos estils— de priorat, que ja deu ser el 3.0. Aquí la Sara utilitza sàviament la rapa del raïm amb resultats sorprenents i, en el bon sentit de la paraula, al·lucinògens.

I voldria acabar parlant de la mostra de bóta de la carinyena de Cims de Porrera que vaig poder tastar —espectacular i extraordinària en la seva potencialitat, que l'Adrià haurà d'acabar d'educar, de criar. Si aquesta carinyena delectable és una mostra representativa de les carinyenes de Porrera al 2011, crec que ens podem considerar afortunats.

Collita del 2003

El Tast del Decenni es fa cada any a Falset a la Fira del Vi. Es tracta de tastar vins de fa deu anys i enguany tocava enfrontar-se amb l'estranya collita del 2003. Si penso en aquell any em ve al cap la terrible onada de calor d'aquell estiu, però recordo també que va ser l'any que vaig passar una temporada a Wisconsin —de l'agost del 2002 al febrer del 2003— treballant a la universitat, mentre els meus fills anaven a l'escola pública de Madison i aprenien a viure en un món ben diferent del que els era habitual. Quan vàrem tornar a casa, jo encara vaig marxar un mes més a Zürich, a l'Escola Politècnica. 2003 va ser aquell any que tampoc no vaig poder arribar a la punta Nordend del Monte Rosa, amb esquís, amb uns companys del Club Alpí Suís.

L'estiu del 2003 —ho recordareu, suposo— va ser tòrrid, amb temperatures extremes que van dificultar enormement la viticultura. Per acabar-ho d'espatllar, després va començar a ploure i refrescar —25 litres per metre quadrat el 18 d'agost a Porrera, 30 el primer d'octubre—, el raïm va tenir dificultat per madurar bé, principalment les carinyenes de zones més obagues, i hi va haver una important pansificació. Algunes vinyes es van veremar el novembre. Els resultats van ser molt diversos. Al llarg dels anys he tastat vins del 2003 poc agraciats i també n'he tastat alguns de magnífics. Va ser un any en que el factor humà va ser decisiu.

El tast es va fer a la seu del VITEC en unes condicions òptimes i en un dia extraordinari. Vam poder tastar disset vins del 2003, priorats i montsants, sempre a cegues. També hi havia un «outsider» que va resultar ser un Châteauneuf-du-Pape de Chapoutier, completament mort. Poder fer un tast com aquest és un plaer i un privilegi.

La tria de vins del 2003 —que, a priori, desconeixíem completament— va donar vins força diferents, entre els quals n'hi havia quatre o cinc que eren magnífics i tres o quatre que havien perdut tota la seva harmonia —si és que mai l'havien tingut. La resta de vins presentaven, en diversos graus, combinacions interessants de virtuts i mancances.

Com és natural, em plau més parlar dels vins més reeixits: no hi haurà cap sorpresa. Per exemple, Les Sorts Vinyes Velles, del Celler el Masroig, que va resultar que procedia d'una ampolla màgnum. Un altre vi excel·lent va ser el Vall Llach —complex, potent, saborós, madur (una mica sobre-madur), llarg— un vi que expressava tan bé el seu caràcter que penso que un bon tastador gairebé el podria haver endevinat. Ja sabem que aquesta maduració confitada del Vall Llach no agrada a tothom, però jo, que de vegades l'hedonisme em domina el seny, el vaig trobar boníssim. El Clos Fontà va ser també un dels grans vins del tast: Viu, complex, sedós, elegant i llarg, amb saborosa corpulència. El Mas Doix tenia un nas força més contingut, amb algunes boniques notes confitades i també d'herbes boscanes. Era un vi que s'acostava a la perfecció.

Vaig sentir una forta alegria quan es va revelar que el vi que, de tots els disset, més m'havia impressionat per la seva qualitat era un Mas Sinén 2003, la primera collita d'en Salvador i la Conxita, de Poboleda. I em vaig alegrar per ells, però també per mi: En aquest bloc he lloat, més d'una vegada, les virtuts dels vins de Mas Sinén i, en la meva inseguretat innata, em feia por que hagués desenvolupat un cert reflex condicionat incontrolable que em feia jutjar els vins d'en Salvador i la Conxita amb poca objectivitat. El tast a cegues ha esvaït aquest escrúpol injustificat. El vi generava aromes de gran multiplicitat i elegància i em va semblar més equilibrat i amb més nervi que els altres. Tanins espectaculars i bona fruita. Un vi important i molt viu. Plaent i en plena forma.

El 2004 vaig tornar al Monte Rosa amb esquís, amb els mateixos companys del 2003. Tampoc no vam arribar al cim, però ens hi vam acostar moltíssim. Potser ja no em sento amb forces de tornar a intentar el Monte Rosa amb esquís, però d'ara en un any, si Déu vol, tornaré al Tast del Decenni de Falset. Ja em deleixo pensant en els vins de la gran collita del 2004 que hi podrem tastar.

Els xarel·los de Can Credo —2—

A la primera part d'aquest article vaig parlar dels tres vins blancs del Celler Credo que duen els noms de Miranius, Aloers i Can Credo. Simplificant moltíssim, adjectivava el Miranius com a «modest», l'Aloers com a «bell» i el Can Credo com a «perfecte». Ara toca parlar dels dos vins que completen la sèrie i en diuen «de l'obrador de Can Credo». Són vins de producció minúscula —440 ampolles d'un i 660 de l'altre— i caràcter experimental, molt interessants, de virtuts sorprenents i en els que hi podrem trobar —si som prou afortunats de tenir-ne alguna ampolla— la sublimació de la filosofia de les gents de Recaredo.

• Estrany 2011 és un blanc de maceració amb les pells —més d'una setmana— de tonalitats daurades, nas sorprenent i meravellosament perfumat. Sorgeix d'una vinya molt vella i passa només dos o tres dies a la bóta. A la boca desplega una complexitat incomparable, tot un ventall de notes amargoses, característiques i diverses, que cal llegir poc a poc. Hi ha força cítrica i un grandíssim nervi. Hi noto puresa i rauxa, en perfecta dialèctica, hi noto l'autenticitat de Can Credo i la netedat del millor xarel·lo. Si he parlat dels altres vins com «el perfecte», «el modest» i «el bell», potser d'aquest en podria dir «el barroc» —pensant més en la música que en l'arquitectura. La meva relació amb aquest vi va néixer fa dos anys, quan en Ton Mata i en Joan Rubió em van donar a tastar un increïble vi blanc de llarga maceració que havien fet a la collita del 2003 —el vi tenia, doncs, uns vuit anys— i em van explicar que estaven treballant per tornar a fer un vi com aquell. Més endavant, un dia que vaig ser al celler, vaig poder tastar el que ara és aquest Estrany 2011 i també el que serà l'Estrany 2012 i, des d'aquell moment, vaig estar pendent de la sortida al mercat d'aquest vi que avui és formidable i del qual penso deixar reposar una ampolla fins d'aquí uns anys. Si, quan arribi el moment d'obrir-la, encara segueixo amb aquesta dèria d'escriure sobre Enografia de Catalunya, us en parlaré. Segur.
• Capficat 2012 és potser el vi més introvertit i més polièdric de tota la sèrie i és el que s'acosta més a l'enologia natural (no té sulfurós afegit). El seu nom juga amb l'equívoc. En sentit estricte, «capficat» és el sarment d'un cep que s'enterra per obtenir un nou cep. Fora de la viticultura, «capficat» té el sentit que tots coneixem. I si mirem com està escrit a l'etiqueta —una etiqueta que, per cert, té un dibuix preciós— pot suggerir-nos un vi on no s'hi ha ficat cap ingredient aliè. Què us diré d'aquest vi! El tinc ara mateix a la meva copa.... Ja fa una hora que l'he decantat i és ara quan em sembla que dóna tot el que du a dintre. Sorprenents notes fumades, herbes, cítrics, amargosos, fins algun indici mineral... però tot està una mica amagat, com «capficat». Em recorda vins de nord enllà.

Cinc vins meravellosos. L'apoteosi  del xarel·lo —amb cinc interpretacions diferents. Uns vins per a la seducció intel·lectual. Uns xarel·los que jo, personalment, beuria sense cap acompanyament, sense cap maridatge. Només amb música —Purcell o Teleman. A pleret, amb els sentits esmolats. Amb «intel·ligència sensorial».

Vull acabar fent una observació que pot semblar secundària però no ho és —a Recaredo res no és secundari. Fixeu-vos en les ampolles que han triat per aquests vins: no estan sobredimensionades ni en la mida ni en el pes. De fet, potser són de les més lleugeres del mercat. Han decidit que siguin així per motius d'estalvi d'energia i jo els ho agraeixo. Crec que cal superar l'etapa en que cada vi intenta atraure l'atenció dels compradors amb ampolles ampul·loses, de mida exagerada i pes descomunal. L'opció del Celler Credo s'adreça directament al comprador intel·ligent al que no cal seduir amb fatxenderies.