dijous, 28 de novembre del 2013

Vi de la Laietània

Al temps de Titus Flavius Domicianus no hi havia ni twitter ni blogger, però Marcus Valerius Martialis publicava cada any un volum dels seus Epigrames, que s'hi acosten força. Entre els temes d'en Marcial —sexe, vicis i vida quotidiana a la Roma del seu temps— hi ocupa un lloc important el vi: Potser l'hauríem d'anomenar el primer "wine blogger" de la nostra cultura. Als epigrames hi trobem alguns dels tics dels bloggers actuals. Per exemple, la mitificació d'una denominació d'origen o d'una collita aparentment immortal. Com la collita del 121 aC que apareix sovint als Epigrames —escrits dos segles després de la collita!

Marcial parla sovint dels vins del que ara és Catalunya —no sempre de manera laudatòria. S'ha citat sovint l'Epigrama XXVI del primer llibre on recomana a una persona que beu en excés que no malbarati cap vi excel·lent, sinó que
A copone tibi faex Laletana petatur,
Si plus quam decies, Sextiliane, bibis.
és a dir, que begui "merda (faex) de la Laietània". Així denigrava Marcial el vi que es feia a la regió que va del Maresme al Vallès Occidental.

Per contradir Marcial, el celler Can Morral fa un macabeu que es diu Martialis i du el subtítol de "Vi laietà".


Can Morral és una masia que es troba a la clotada de la Riera del Morral del Molí, a cavall de les comarques del Vallès Occidental i el Baix Llobregat, entre Santa Maria de Vilalba i Ullastrell. Fins fa quatre o cinc anys, els fruits de les vinyes del mas anaven a alguna de les grans empreses del Penedès, però ara el celler embotella el seu propi vi —hi ha un negre jove, un espumós i el blanc Martialis—, vinificat sota la direcció dels amics de Mas Candí. El Martialis —que és el vi més interessant del celler, amb molta diferència— procedeix d'una vinya de macabeu de seixanta anys (anava a dir-ne "vella", però en diré "adulta" perquè és l'edat que tinc jo...).


Vaig anar a Can Morral en un dia de pluges ferotges que exigien aixoplugar-se i no em van permetre poder visitar la vinya de macabeu del Martialis, però vaig veure com el que serà el Martialis 2013 s'està criant en una bordelesa i en una bóta de castanyer. Ara mateix estic bevent l'ampolla de Martialis 2012 que vaig comprar al celler —només se'n van fer 940 ampolles: en contrast amb el que passava al temps d'en Marcial, ara el "vi laietà" és força escàs. 

El vi m'ha sorprès i m'ha encantat. Em va sorprendre perquè trobo que —per dir-ho d'una manera poc acurada però clara— és un vi que "xarel·leja" és a dir, que està fet seguint uns paradigmes que s'acosten més als dels bons xarel·los del Penedès que no pas als dels macabeus clàssics. L'aroma és fresca i cítrica i a la boca hi ha puresa, austeritat, linealitat, plenitud. Pellofa de raïm i pell de llimona. Caràcter estricte sense concessions a les modes ni a les llaminadures, amb un final amb notes amargoses ben fines. El vi va evolucionant a la copa i trobo que hi ha qualitat. En algun moment, no puc evitar de pensar en els xarel·los de Mas Candí o, fins i tot, de Can Credo.

Benvolgut Marcus Valerius Martialis: Entendries aquest vi laietà fet dinou segles després de la teva mort? Jo crec que sí i crec que et faria escriure uns epigrames magnífics que ràpidament serien trending topic a tot l'imperi!


diumenge, 24 de novembre del 2013

Or, Espriu, carinyena

Mira que passes sense saviesa
pel vell camí fressat, tan sols un cop,
i que la veu de sobte cridarà
el secret nom que porta en tu la mort.
No tornaràs. Recorda, no t'apartis,
mentre fas via, del que tan senzill
és d'estimar: aquest blat i la casa,
el blanc senyal de barca dins el mar,
el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes,
l'ombra d'un arbre damunt l'ample camp.
Oh, sobretot estima la sagrada
vida de l'arbre i la remor del vent
a les branques que s'alcen vers la llum! 
He estat a Poboleda a l'hora del capvespre i la visió de les vinyes del Mas de les Pereres m'ha recordat un vers d'Espriu que ens diu què és allò del què no ens hem d'apartar —i ens diu que hem d'estimar. Mentre mirava aquestes vinyes daurades duia a l'esperit dos vins que encara s'estan fent, dues carinyenes —que no són ceps d'or, sinó de carboncle!—  de vinyes centenàries de virtuts que transcendeixen el meu pobre llenguatge. 

No vull ni puc escriure un article erudit sobre aquests dos vins que avui he gosat destorbar en el seu repòs: un a una cambra d'una casa de Porrera, l'altre a l'interior de la roca del subsol de Poboleda. M'ha pertorbat la seva bellesa. Em sembla que seran molt grans i no vull fer res més ara sinó deixar apuntat aquí el que serà el seu nom, quan finalment neixin:

Vall Llach Mas de la Rosa 2012
1902 de Mas Doix 2012

Amén, amén!

dimecres, 20 de novembre del 2013

Plaers de cabernet —2—

Si a l'article anterior parlava d'un vi que tothom coneix, fins el punt —deia— que ja el donem per descomptat —we take it for granted— avui parlaré d'un altre gran vi de cabernet que potser no és gaire conegut i en el qual tots els paràmetres contrasten profundament amb els del Mas la Plana.

L'altre cabernet immensament plaent que he begut en aquests dies de novembre procedeix d'una vinya que potser podríem qualificar de màgica: la parcel·la 21 del celler El Molí, a la falda del turó de Collbaix, al Pla de Bages. El vi es diu U d'Urpina. Fem-ne la presentació:

 

  • La parcel·la 21 és una extraordinària vinya de cabernet que sembla que posseeix una especial virtut. Forma part de la propietat del celler El Molí i els seus raïms donen lloc al Collbaix Singular, un vi del qual ja he parlat en algun altre article.
  • Aquesta parcel·la podríem dir que és "multiús" —com si parléssim de Montrachet, però diferent— perquè dóna lloc a tres vins elaborats per separat per persones diferents —tots tres d'un altíssim nivell, entre el bo i millor que el cabernet dóna al nostre país. Un d'aquests vins ja l'acabo de dir: Collbaix Singular, d'en Josep Maria Claret i en Gerard Escudé. L'altre és el Blunt, d'en Ricard Sans i en Joan Soler. El tercer és l'U d'Urpina.
  • L'elaboració d'aquest vi forma part del projecte de la Fundació Ampans que des del 1965 desenvolupa al Bages una tasca de servei a les persones amb discapacitat.
  • La vinificació de l'U d'Urpina es fa a les instal·lacions del celler El Molí —igual que el Singular i el Blunt. Els responsables enològics són en Joan Soler (La Fou) i en Gerard Escudé (10 Sentits). Parlem, doncs, d'un vi "de bona família", perquè els seus pares són uns autèntics mestres de l'ofici de fer vi, amb un currículum impressionant.
  • La fermentació es fa en bóta oberta i la criança —divuit mesos— es fa en bótes noves Cadus de gra extrafí. Jo mateix, que he tingut el privilegi de visitar el celler i tastar una bona quantitat de mostres de bóta, discutint amb en Gerard les virtuts de cada una d'aquestes bótes, sóc testimoni de la immensa cura que tenen aquests enòlegs a l'hora de triar les seves fustes.
  • De la collita 2010 de l'U d'Urpina només se n'ha fet 1.300 ampolles. Si en trobeu alguna, no us la deixeu perdre.
Tastar aquest vi que m'era desconegut va donar-me un gran plaer. En primer lloc, per la qualitat aromàtica, amb torrats elegants i sensacions opulentes i equilibrades. Vi profund, plaent al nas, amb una estranya dialèctica entre calidesa i frescor. Fruita molt madura, cireres, potser móres, però cap nota apegalosa ni discordant. Més Califòrnia que Bordeus. A la boca és molt melós, amb sensacions vellutades i arrodonides, però amb molt de tremp i amb plenitud de sabor, que sembla emergir per estrats successius. Sensacions dolces, de plenitud, records d'espècies, fruita que em sadolla, riquesa elegant.

Una gran troballa que, si no hagués estat per en Josep Maria i en Gerard, potser no hauria arribat a conèixer.

diumenge, 17 de novembre del 2013

Plaers de cabernet —1—

Jutjar sense apriorismes és difícil. Ara mateix, parlar de cabernet català amb segons qui produeix ganyotes —en el millor dels casos— o menyspreu —força sovint. En aquestes actituds hi ha un component que no és gaire diferent del que feia que, no fa pas tants anys, més d'un cregués que un vi no podia ser prou bo si no duia "varietats nobles" —fa vergonya recordar-ho.

El cas és que jo no podria entendre la meva vida d'aficionat sense algunes ampolles de cabernet que em van marcar profundament, ara fa més de trenta anys. Médoc, tanmateix, però també Jean Leon i Mas la Plana —que en aquella època es deia "Gran Coronas Etiqueta Negra".


El Mas la Plana segueix essent un dels nostres grans vins, un vi que sovint "we take for granted". En record d'aquelles èpoques, cada any n'obro una ampolla d'una collita que hagi fet els deu anys. L'altre dia va ser un Mas la Plana 2003, un any de disbauxes meteorològiques que fan que cada 2003 que obrim pugui ser una sorpresa —de signe divers.

La copa va ser una Zwiesel 1872 Enoteca Bordeaux Premier Cru —una copa d'exquisida bellesa, la millor copa que tinc i una de les millors que hi deu haver. El vi era d'un roig força fosc, sense cap indici d'evolució excessiva, amb aromes característiques, càlides, denses, molt fruitades i vives. Hi havia notes de l'espectre animal, amb uns bons torrats —subtils i ben integrats— i una mica de fumat, en un conjunt complex i encara amb força.

Vaig anar-lo tastant amb plena calma, sense la distracció de cap menja. No cal que digui que donava, per damunt de tot, una sensació d'un cert classicisme. Amb l'aire, el líquid emanava records de fruita madura. A la boca era de textura sedosa, d'acció centrada al mig de la llengua —gairebé vellutat. Hi havia elegància i tremp, contenció i frescor sense exuberàncies ni sobremaduracions ni llepolies. Caràcter d'austera sequedat. Vi saborós que es mantenia a la boca sense cap aresta i persistia estona i estona...

(Continuarà.)

dimarts, 12 de novembre del 2013

Sant Cugat 1989: Vins Noé

La botiga Vins Noé de Sant Cugat del Vallès celebrarà aviat el seu vint-i-cinquè aniversari i ahir al vespre ens va obsequiar amb una festa a l'Auditori. En tots aquests anys, aquesta botiga i les persones que hi ha al capdavant —principalment l'amic Oleguer— han jugat un paper imprescindible en la meva formació com a aficionat al vi. Els he d'agrair moltes coses i, en canvi, són ells qui ahir van convidar-me a la seva festa on hi havia, a banda d'una bona colla d'amics i coneguts, un bé-de-Déu de vins del bo i millor.


En aquest blog parlo sempre de vinyes i vins, de varietats, madureses i criances, però res d'això podria existir sense la imprescindible baula de la botiga que ens presenta els vins i ens aporta el coneixement que ens els fa més delectables. Sovint, aquesta baula és deficient i feble i per això mateix ens hem d'alegrar quan hi ha una botiga de vins que fa la seva feina amb excel·lència.

Amb el pas del temps veig amb més claredat la gran significació que va tenir l'aparició de Vins Noé al Sant Cugat de finals dels vuitanta. La botiga, és clar, amb la seva filosofia avançada al seu temps, però també el Club de Vins —potser el primer de Catalunya— que, cada mes, em duia a casa mitja dotzena d'ampolles que m'anaven descobrint cellers, zones, varietats i sensibilitats que no coneixia. Aquest club em va ensenyar a acostar-me al vi amb la mentalitat —i els sentits— plenament oberts.

A la festa d'ahir hi havia vint cellers i més de seixanta vins per tastar. L'espai era ampli i agradable, perfecte per a la conversa i per al tast i els cellers ens oferien els seus millors vins. No puc parlar de tot el que vaig tastar —pràcticament tot era de la més alta qualitat— però sí que vull fer esment de quatre vins magnífics que representen quatre varietats:
  • Garnatxa: No em puc treure del cap aquesta meravellosa garnatxa que es diu La Fou de Batea 2008! Quina profunditat d'aromes! quina exuberància de fruita amorosida, fresca i embolcallant! Net i elegant, fluid i saborós, em va dur records d'aquella altra gran garnatxa que es diu Espectacle del Montsant.
  • Carinyena: L'Albert Costa en persona em va donar a tastar el gran Vall Llach 2006. Dens, càlid, madur, de cos immens en les tres dimensions, opulent i delectable, amb sentors d'arrop i llarguíssima persistència als sentits i a la memòria sensual.
  • Sauvignon blanc i semillon: Tots els vins de Castell d'Encús que vaig tastar ahir em van ser plaents, com si aquest celler es fes més perfecte amb cada nova anyada. Vull deixar constància del seu Taleia 2012, elegant i perfumat, estricte, fresc, complex, lleument greixós, molt estructurat. Magnífic! Cada collita que tasto d'aquest vi em sembla memorable, però potser aquest 2012 —any molt fresc!— serà el millor de tots?
  • Sirà: Feia temps que no tastava el gran sirà de la vinya de Garbet i ahir vaig tenir el goig de tenir a la meva copa el preciós Finca Garbet 2006. L'ampolla era acabada d'obrir i vaig haver de tenir paciència mentre el vi s'anava desenvolupant a la copa i anava generant —d'entrada, de manera incipient, després, a dojo!— perfums meravellosos, molt intensos, florals, espectaculars. El glop era ample, vellutat i fluid, extraordinàriament persistent, gran i poderós. Les sensacions de complexitat que generava van aïllar-me, per uns instants, de tot el que m'envoltava ahir al vespre, a la festa dels vint-i-cinc anys de Vins Noé.
Felicitats i llarga vida a Vins Noé!