dijous, 27 de febrer de 2014

Delejo pinot

Delejo pinot noir. Fa dies que no bec altra cosa. Per exemple, els de Michel Poulleau —que no pertanyen a aquestes pàgines. Avui mateix, he pujat a la borda de Cebrià a parlar amb en Ramon —de Batlliu de Sort— sobre els seus vins del 2013 i he tastat —entre altres coses— el pinot que esdevindrà el Biu 2013. Caldrà estar-hi amatent perquè el líquid que s'està criant ens aquests freds dipòsits del Pallars Sobirà anuncia ja ara mateix unes decidides virtuts d'elegància i complexitat. I encara caldrà estar més amatent a l'aparició —si s'arriba a confirmar— d'unes poques ampolles d'un nou vi que potser es dirà Nero 2013 i que és un pinot noir sense sulfurós, vinificat amb un 30% de la seva rapa: tastat en la fredor d'aquest vespre pallarès, de cara a les neus del Pic de l'Orri —que la llum baixa del sol tenyia lleument de magenta—, m'ha semblat una delícia —potser el vi del Batlliu que més s'acostarà a l'ideal de frescor, fruita, elegància i rectitud a què tendeix aquest celler pirinenc.


Repasso alguns vins de Catalunya fets amb pinot noir que tinc a l'abast. Per exemple, l'exquisit Acusp —la collita 2012 em sembla extraordinària— que, tanmateix, crec que mereix els honors de la guarda —cinc anys, o més, per veure fins on arriba la seva grandesa. O el pinot de Capçanes, que fa temps que no tasto, però que la primera ampolla que vaig destapar (crec que era un 2007) em va seduir i fins crec que va aparèixer en aquests apunts d'enografia. O encara el pinot de l'Abadia de Poblet —que potser no és el meu preferit, però té prou entitat i, a més, té la virtut de fer-nos evocar el binomi Císter-Pinot.

Parlant dels bernardins i del (de la?) pinot—la varietat que molts consideren com la més arcaica de totes —, hi ha una teoria que afirma que el pinot noir podria ben bé ser una varietat ancestral de Catalunya —una teoria que podria fer emmudir els que estigmatitzen els vins catalans fets amb pinot acusant-los de no ser prou nostrats. La teoria és plausible, però potser és indemostrable. Afirma que quan els monjos del Císter van venir a Poblet el 1150 ja duien sota el braç una de les seves possessions més preuades: els ceps de pinot noir de la seva Borgonya. Potser sí o potser no, potser van començar a vinificar les varietats que hi havia a la Conca de Barberà en aquell moment. Però no sembla més natural imaginar que els monjos preferissin la seva estimada pinot?

Tanmateix, he acabat obrint l'ampolla d'Abadia de Poblet 2009 i ara tinc aquest vi a la copa —una Riedel Vinum Borgonya que no m'acaba de fer el pes. És un vi clàssic, agradable, que pel meu gust marca massa una cert estil de fusta amb torrats conspicus que amaguen la fruita. Però dit això, el vi em va seduint més i més a cada glop i ben aviat vaig trobant que m'agrada l'indici de "caixa de puros", l'equilibrada i fresca suavitat, l'acidesa ben col·locada.

dimecres, 26 de febrer de 2014

Gewürztraminer i la innominada

Vaig passar per Parés Baltà i em van dir que acabaven d'enllestir la nova collita del Gewürztraminer de la Marta i la Maria Elena —es diu Ginesta 2013—, que és un vi que m'havia agradat molt en les seves collites anteriors. Avui, a casa, n'hem obert una ampolla i ens hi hem delit d'allò més.

Gewürztraminer! Us creureu que podria recordar el dia exacte, el lloc i la companyia quan vaig tastar el primer Gewürztraminer de la meva vida? La impressió que em va produir va ser tan forta que encara la recordo vívidament. Fa trenta-quatre anys. Jo vivia a Suïssa, conduïa un esportiu anglès clàssic de dues places i escalava muntanyes de quatre mil metres —a l'hivern. Però tenia ben poc coneixement del que és el vi, i encara menys del que és el vi blanc. (No hem d'oblidar que no fa pas tants anys d'aquella època en què beure vi blanc es considerava poc "viril".) Vaig anar a passar una setmana en un centre de recerca de Schwarzwald que era —encara ho és— la imatge exacta de la "torre d'ivori" on diuen que volen viure els científics. Al vespre, les discussions científiques anaven acompanyades d'un nombre indeterminat d'ampolles de vi que cercàvem al celler del centre. Un col·lega meu va destapar una ampolla de vi blanc i em va convidar. Mai no havia tastat res d'igual i la meva cara va posar de manifest la meva sorpresa. El meu amic em va dir: "Es ist doch ein Traminer!" —i des d'aleshores ja no vaig poder parar de meravellar-me amb els vins diversos que ens ofereix la terra.

El Ginesta potser és el millor Gewürztraminer del nostre país. N'hi ha d'altres que estan força bé, però el Traminer corre sempre el perill de caure en una certa banalitat i els que realment l'estimem volem que tingui una marcada puresa d'aromes. Crec que això es dóna en el vi de Parés Baltà. Si realment us abelleix, feu-ne via perquè només n'hi ha sis mil ampolles i realment és un vi excel·lent. No l'hem de comparar amb els Gewürztraminer d'Alsàcia —més eteris i encara més florals— sinó que l'hem d'acceptar com un producte valuós en ell mateix i, ara que el tinc a la meva copa, us asseguro que jo el trobo delectable i encertat.

Parlar de Gewürztraminer em du a pensar en el Riesling i, encara que al nostre país hi ha algun Riesling interessant —Ekam i Biu, per exemple— hi ha un altre vi que, sense ser Riesling, me'l recorda profundament. És el nou blanc d'Albet i Noya que es diu Marina Rión 2012 i està fet a partir d'una varietat innominada que aquest celler de l'Ordal ha recuperat a partir d'algun cep antic escadusser.  


Aquest vi em va cridar l'atenció a la mostra de la Guia de Vins de Catalunya i vaig anar al celler a comprar-ne alguna ampolla. L'aroma és molt atractiva, amb flors i cítrics i matisos difícils de descriure —que sempre són nets i incisius— i una estranya contradicció entre un atac gràcil i un pas de boca amb pes. A la meva llibreta vaig escriure-hi "refrescant i enigmàtic", adjectius de conjunció poc habitual. Quina suavitat al tast! Quin tremp! Vi llarg i impecable, que recorda les virtuts del Riesling —ja ho he dit— i que suggereix que aquesta varietat innominada podria ser una autèntica joia.

dijous, 20 de febrer de 2014

Un altres pioners

Feia molt de temps que no obria una ampolla de Cristiari i avui que he tornat a beure aquest vi —que per a mi, en un moment, va ser significatiu— he pensat en l'escassa memòria que tenim dels pioners. Certament, hi ha hagut un cert reconeixement —completament merescut— dels pioners del Priorat, però poca cosa més. Aquest Cristiari blanc que van crear l'Hermenegildo Porta i el malaguanyat Joan Milà també va ser, d'alguna manera, un vi pioner.

Regirant la meva col·lecció, l'etiqueta de Cristiari més antiga que he trobat no du any de collita i no puc saber quan va ser que vaig descobrir aquest vi. Devia ser potser cap el 89 o el 90. En aquella època jo vaig passar algunes llargues temporades a Alemanya i els vins blancs alemanys eren el meu referent absolut. Vaig aficionar-me molt al Müller-Thurgau i no me n'avergonyeixo: Ja sé que la varietat "noble" és el Riesling, però sigui perquè sóc republicà de mena, sigui perquè el Riesling "només és bo quan és molt bo" (ja m'enteneu) jo tenia més tirada cap el creuament de Riesling i una altra varietat —sobre la que s'ha discutit molt si era tal o qual— que el Dr. Müller va fer a finals del XIX. Per comparació amb els "meus" vins alemanys, els blancs que es feien al nostre país em deixaven totalment indiferent. Aleshores va arribar el Cristiari d'en Joan Milà.

Feia molt de temps que no obria una ampolla de Cristiari —ja ho he dit— i l'altre dia que passava per la conca d'Artesa vaig recordar aquell vi i vaig desviar-me per Baldomar. Els ametllers i els cirerers estaven rabiosament florits i la temperatura era molt benigna: era una d'aquestes situacions de migjorn que estan sovintejant aquest hivern.

Ara tinc a la meva copa el Cristiari blanc 2013, un cupatge de Müller-Thurgau i incrocio Manzoni que em resulta molt i molt agradable. Al nas és perfumat i net, amb fruita blanca i raïm, i una certa puresa. A la boca és melós, però ben equilibrat d'acidesa —i el lleu punt dolcenc que s'insinua no trenca la rectitud del conjunt, ans la complementa. Substancial i saborós, una mica "diferent" (ja sé que aquest adjectiu no vol dir res... però tots l'utilitzem, alguna vegada), amb una mica de pes, amb equilibri.


diumenge, 16 de febrer de 2014

Agullàdols i el seu vi

La capella de Santa Margarida d'Agullàdols —en direm així perquè és com apareix a les bases toponímiques de l'ICC— es troba al Terme de Baix de Mediona, envoltada de vinyes, en una finca ds Torres, que són el qui la van reconstruir. És d'un bonic estil llombard i, juntament amb la masia adjacent, les vinyes —jo hi compto unes vint-i-cinc ha—, el xiprer, les palmeres i la muntanya de Montserrat al fons, constitueix un indret d'excepcional bellesa.

Dec a aquesta esglesiola i a una intranscendent errada d'impremta el privilegi d'haver pogut gaudir d'una experiència enològica memorable, relacionada amb un vi fastuós de Torres que es diu Reserva Real.


Es dóna la circumstància que a la pàgina torres.cat, al lloc on es presenta aquest vi, es diu —o es deia— que procedeix d'unes vinyes de la finca de "Santa Maria d'Agulladolç" —un topònim sobre el que no vaig poder trobar cap referència. Vaig posar-me en contacte amb Torres per fer-los esment d'aquesta errada i, com no podia ser de cap altra manera, vaig aprofitar per demanar-los informació sobre el seu Reserva Real —un vi que, si descarto una ampolla de la collita del 1998 que vaig compartir amb uns amics i un parell de tastos que he pogut fer en ocasions aïllades, em resultava força desconegut.


Torres és un univers descomunal, massa gran per aquest blog petit, que es va fent amb dies i hores de parlar amb pagesos i enòlegs, de trepitjar vinyes, de passar estones a cellers de mida humana. Torres, en canvi, té una mida tan gegantina que ultrapassa les limitacions d'aquests apunts i, d'altra banda, algunes de les coses que fa m'interessen ben poc. Cal afirmar, però, que aquest imperi té també al seu interior petits regnes autònoms, comarques amb personalitat pròpia, finques i vins notables —i aquests petits regnes sí que haurien d'aparèixer en aquests apunts. Per exemple, el Mas la Plana —un dels meus vins de referència— ha aparegut mantes vegades en aquestes pàgines.


La meva demanda d'informació va rebre resposta de la Vinyet Almirall"PR Manger" de Torres i persona d'extrema amabilitat i predisposició a l'empatia— i la seva resposta va venir acompanyada d'una invitació a una entrevista amb en Joan Calvet, que és l'enòleg responsable del Reserva Real i del Mas la Plana. Com hauria dit en Woody Allen, tot allò que sempre havia volgut saber sobre aquests dos grans vins, i no havia gosat preguntar, ara podria tenir resposta. No havien passat ni dos dies i, en un matí rúfol i fred —que va acabar donant pas a un sol benigne i radiant— la Vinyet, en Joan i jo sèiem en el pavelló que presideix, des del capdamunt del seu turonet, l'imperi Torres a Pacs del Penedès.


No va ser una disquisició purament teòrica, sinó que en Joan va il·lustrar les seves explicacions amb quatre exemples pràctics: Reserva Real 2009 —la collita que ara és al mercat—, Reserva Real 2011 —encara en període de criança en ampolla—, una mostra de bóta que anirà al cupatge del Reserva Real 2013, i Mas la Plana 2010 —que està a punt de sortir al mercat. Evidentment, les tres hores a Torres no m'han convertit pas en un expert en Reserva Real, però sí que m'han donat uns certs elements de judici que considero molt valuosos.

Efectivament, el Reserva Real procedeix de les vinyes que hi ha a la finca de Santa Margarida d'Agullàdols. Se'n fan només unes mil cinc-centes ampolles cada any i és un cupatge de cabernet sauvignon —que és la varietat prioritària— cabernet franc i merlot. Si comparem amb el Mas la Plana, haurem d'observar que aquest vi és un monovarietal de cabernet sauvignon, que la seva producció és molt més àmplia i que neix d'un sòl al·lubial —més, diguem-ne, bordelès— mentre que Agullàdols es troba en una zona de pissarres del Cambroordovicià. La vinificació i la criança —no cal dir-ho— es fan amb la màxima cura i sense estalviar esforços ni recursos per aconseguir un vi que, fet i debatut, deu ser el vi més exclusiu del celler. Ara que els he tastat un al costat de l'altre, gosaria situar-lo per damunt del Mas la Plana.


Les meves opinions sobre els vins que vaig tastar aquell dia a can Torres tenen molt poc interès, però no puc deixar de recordar que em va impressionar la seva complexitat aromàtica, la suavitat sense pèrdua de fruita, l'opulència i una certa sensació de perfecció. [Utilitzo la paraula "perfecció" no en el sentit de sublim o immillorable, sinó com un qualificatiu que té per a mi un sentit molt concret que ara no tinc temps de desenvolupar.] És un vi que aspira (i exigeix) una llarga guarda —si bé no tant com aquell 1998 que vaig tastar fa anys. El cabernet del 2013 que acabava d'entrar a la bóta contenia una matèria fruitera impressionant i serà apassionant veure com en converteix en el Reserva Real 2013.

dissabte, 8 de febrer de 2014

Vins imaginats

Llegeixo amb delit i plaer el llibre que conta la varietat de les diferents nacions del món "en clar i bon ordre, tal com misser Marco Polo, ciutadà savi i noble de Venècia, les descriu puix que ell les ha vistes amb els seus ulls", en la traducció de Manuel Forcano, i penso que potser m'agradaria destapar alguna ampolla de vi. Escolto Garbarek-Connors-Taylor-DeJohnette al seu enigmàtic "Places" de 1977 i vaig pensant com podria ser el vi que em vindria de gust.

Potser l'imagino vermell translúcid, lleuger, ingràvid, elegant i esvelt, només amb un toc d'aroma de flors i un mínim indici cremós. Dret com un regle, lliscant com l'argent viu —sumoll, o mandó, o pinot.

Uns instants després, començo a imaginar-lo roig i saborós, turgent, que vessi de fruita jove i potser efímera, molt fresc, que gairebé el beguis a mossegades, que ja se t'obri completament al contacte amb els llavis.


Ara començo a pensar en un vi blanc d'aquells que fa dies que no he tastat, un Auslese gairebé completament espiritual, immensament concentrat i al mateix temps intangible i místic. Raïm sublimat, pou sense fons de sensacions. Aquestes imatges em duen —per contrast— a pensar en un blanc més terrenal, com una garnatxa opulenta, o un macabeu que ha conegut a fons la bóta i és melós i fresc i em concedirà, de ben segur, unes estones de plenitud sensual, un rejoveniment de tots els sentits, uns instants de beatitud mediterrània.

Mentre misser Marco va a l'encontre del Kublai Khan, mentre sona punyent el saxo d'en Jan Garbarek i jo no em decideixo a aixecar-me a prendre una ampolla de vi del celler, torno a imaginar un vi negre i ara em vénen a la ment idees de regalèssia, d'herbes del nostre país, de bàlsams amb uns tocs de pedra, de terra humida. Un vi ja bo i fet, negre com la tinta i com la fondària sense fons. Un vi amb textura, però no pas amb arestes, un vi com el vellut i com la llicorella.

Potser als viatges de Marco Polo els escau alguna mica d'exotisme: alguna varietat llunyana que em sorprengui o alguna vinificació a la que no estigui acostumat o també, en consonància amb l'antigor del text que llegeixo, podria obrir alguna ampolla d'aquelles que esperes que ja hagin envellit més enllà dels seus límits raonables, un vi apagat que tot just conservi l'esquema d'allò que fou però que al llarg dels anys hagi adquirit matisos inimaginables.

Tanmateix, decideixo que em cal alguna cosa més simple i retorno a la idea d'algun blanc jove, potser un xarel·lo auster i lineal com un tiralínies o, posats a fer, amb una mica de criança —castanyer, o acàcia. O un blanc de maceració —préssec de vinya, fonoll i raïm— que s'allargassi a la boca, que em deixondeixi i em captivi...

Vins imaginats... Idees fetes de records de vins que hem anat bevent: El vi constitueix un element inseparable de la vida (Josep Pla).