dijous, 29 de maig del 2014

Ratpenats, Ratpenat

Cada temporada, a un racó del sostre d'una terrassa de casa —al Pallars— hi tinc un grupet de ratpenats. Potser abans en venien més que ara. Passen l'hivern arrecerats a les golfes d'una casa propera fins que es desperten i vénen al meu balcó. Cap al vespre, comencen el seu gran tiberi d'insectes.

El Celler Credo, en col·laboració amb el Museu de Ciències Naturals de Granollers, treballa en la recuperació dels ratpenats a les vinyes, com a elements de suport en el control de les plagues. I nosaltres, els fidels seguidors de tot allò que es gesta a can Credo, som doblement afortunats. En primer lloc, perquè cada nou pas del celler en el més estricte respecte a la natura ens du un cert consol a tots. En segon lloc, perquè el celler celebra aquesta iniciativa amb la creació d'un nou vi —els beneficis del qual aniran en part al projecte.

El vi es diu Ratpenat 2013 i és el primer vi de macabeu del celler. És una petita cuvée de 1.649 ampolles elaborades amb un bon treball de maceració, fermentació en bóta no nova i criança en aquesta mateixa bóta durant uns tres mesos. Com en els altres vins del Celler Credo, s'utilitza l'ampolla més lleugera del mercat —només 390 g de vidre— per reafirmar, si cal, el compromís d'aquest celler amb la sostenibilitat.


Macabeu. El celler que representa —per a mi i un reduït grup de seduïts adeptes— la més profunda puresa del xarel·lo, ara ens ofereix un vi de macabeu. A la família egrègia de l'Estrany, el Capficat, el Can Credo i l'Aloers —amb les seves exquisides i elegantíssimes etiquetes blanques— ara s'hi afegeix un parent diferent, d'etiqueta negra com la nit i d'una altra nissaga. No ens n'hem d'estranyar. Pensem que Can Credo és la cara tranquil·la de Recaredo i que els insignes Brut de Brut i Reserva Particular tenen el macabeu com a base fonamental: El macabeu també forma part, amb el xarel·lo, del codi genètic de Recaredo, des de 1924.


M'agradaria dir que sóc ara en aquella terrassa pallaresa on hi nien els ratpenats, però no hi sóc. Però tinc una copa de Ratpenat 2013 al meu costat i sóc al Vallès, escoltant els "Children's Songs" de Chick Corea. Jo hi trobo el ple caràcter de can Credo. És estricte, de densitat fresca, d'acidesa equilibrada. S'intueix la maceració, algun indici cítric, matisos amargs, raïm fresc. Hi ha aromes de fruites intrigants que podrien ser albercoc o potser lichi —sense aquell perfum fat que de vegades té el lichi. En qualsevol cas, l'aroma d'aquest vi és profunda i, dintre de la seva austeritat, seductora. Sense ser untuós, omple la boca i hi persisteix. No és dens de cos, sinó dens de sabor, sense perdre fluïdesa. Vi sense cap afectació ni cap concessió a les modes més xarones.

dilluns, 26 de maig del 2014

giovane, come un frutto che è ricordo e stagione...

Una garnatxa de gran puresa i sabor, profundament deliciosa i amb poca fusta, seria una definició abreujada  —i massa superficial— del nou vi d'Orto: Terra Roja 2012.


Si se'm permet fer una mica de paròdia de Josep Pla, afirmaria que la contribució dels germans Beltran, en Josep Maria Jové i en Joan Asens al benestar de la nissaga humana, al plaer dels sentits i de l'enteniment, és monumental i indiscutible. El cas és que crec que això és veritat, perquè sense els vins que ells fan a Orto el nostre panorama enogràfic seria força més pobre i nosaltres seríem una mica menys feliços. Els vins d'Orto, —del Blanc Brisat al quinta-essencial Les Tallades de Cal Nicolau— són potser els nostres vins més purs i "verticals". Recordem que, a la geometria, la paraula "ortogonal" fa referència a la perpendicularitat, a l'angle recte, a la verticalitat, al concepte d'isometria —que significa "igualtat de distàncies" i també "absència de deformació". Els geòmetres parlem de "transformació ortogonal" per referir-nos a una transformació que preserva completament les propietats geomètriques i lineals de l'espai, sense alterar-ne ni els angles ni les distàncies...

Per tot això, quan vaig saber que del celler d'Orto n'acabava de sortir un nou vi, vaig córrer a comprar-ne una ampolla que he obert avui mateix i que ara tinc al meu costat, en una copa borgonya. No sé si l'efecte de la copa borgonya en els vins d'Orto és físicament mesurable o és simplement psicològic —que no vol pas dir que sigui menys real, ben al contrari!— però a mi aquests vins sempre m'indueixen a buscar a l'armari aquestes copes més ventrudes i de boca petita.

Aquesta garnatxa d'Orto és d'un color vermell lluent i evoca les prunes i les cireres. L'aroma és neta i calma, elegant però planera. Lleugeresa, puresa, ordre. Un vi fresc que vaig bevent amb una certa avidesa i que sembla senzill —com semblen senzilles (sense ser-ho gens) les maniobres d'un artesà ensinistrat i destre. És coherent amb la filosofia de les grans obres d'Orto i evoca mons frescos i lleument ingràvids. Deixa una certa persistència en els sentits i en la memòria, come un frutto che è ricordo e stagione...

[Les paraules del títol han sortit d'un conegudíssim poema de Pavese que comença amb les paraules "Terra rossa..."]

dilluns, 19 de maig del 2014

Vins de la Noguera Ribagorçana

A l'esquerra de la Noguera Ribagorçana, prop d'Albesa i a tocar del riu i de les restes de la vil·la romana del Romeral hi ha una esplanada de vinyes en l'indret d'una antiga gravera. El contrast amb els il·limitats camps de cereals d'aquesta zona —esquitxats de tant en tant per una parcel·la de fruiters— és força gran. El cultiu d'aquestes vinyes és biodinàmic i quan hi vaig ser semblava que els éssers vius ho agraïen i s'hi sentien a gust. Els ceps, tanmateix, però també les flors, les herbes, les abelles i els ocells hi habitaven en plena abundància. Una àliga ens observava des de ben amunt. El dia era sec i fresquet i les aromes que emanaven de la ufanosa coberta vegetal que hi ha entre els ceps —i del jardí de plantes aromàtiques que trobem al cap de la vinya— tenien una presència certa i deliciosa.


He vingut a visitar aquesta vinya amb l'Ivà Gallego —que és l'enòleg que en té cura— i les seves explicacions em recorden coses que he sentit a dir a en Joan Rubió, del Celler Credo, persona que respecto profundament. La vinya de La Gravera és un petit illot —una dotzena d'hectàrees allunyades de qualsevol altra vinya— en un mar de cereals i fruiters, i també és un petit illot de conreu respectuós amb la terra i amb la vida en un mar de conreus que, possiblement, no segueixen aquests mateixos paràmetres.


El celler es diu La Gravera —el seu lema és "el vi que neix de les pedres"— i fa uns vins excel·lents. N'he parlat en aquests apunts en alguna ocasió escadussera i estava esperant el moment de visitar la vinya i el celler des del moment que vaig tastar la primera ampolla d'Ónra. Vaig tenir clar que aquell nivell de qualitat no podia ser obra de l'atzar i volia conèixer el lloc i el com de tot plegat. El que he vist, el que he tastat i el que tinc ara mateix a la meva copa em confirmen que tenim un projecte conceptualment ben sòlid i el que més il·lusió em fa és pensar que, possiblement, el millor d'aquest celler encara està venint.


El blanc Ónra-MoltaHonra 2011 és un garnatxa blanca i sauvignon blanc criat vuit mesos en bótes de cinc-cents de fusta bona. Em sembla que és un gran blanc de guarda, que caldrà deixar a l'ampolla i que si ara ja és dens, elegant i madur, potser d'aquí un parell d'anys —o vuit!— serà un vi que ens acostarà a l'exaltació dels sentits.

Ara prefereixo parlar de l'Ónra-MoltaHonra negre 2010 que tinc a la copa i que em sedueix a cada petit glop. Està fet amb garnatxa i cabernet i s'ha criat en bótes de 225 litres. He deixat que s'airegi una bona estona i ara genera un ventall d'aromes penetrants de fruita madura i melosa. Hi ha profunditat i m'aporta aquelles sensacions de plena opulència que són tant plaents —sense cap desviació en el perillós terreny del que és apegalós. Hi ha torrats molt subtils i notes netes de vainilla. Quan l'ensumo una llarga estona em tempta descriure'l com a "gloriós". Força espècies i una lleu sensació de fustes aromàtiques. A la boca, l'atac és de sabor ple i de tremp i, a continuació, sembla vellutat, amb textura i opulència, persistent. La fruita hi segueix essent, però ara hi ha també uns tanins equilibrats i dolços. Hi ha força sense feixuguesa. M'acompanya perfectament en aquest vespre encalmat. En tinc una altra ampolla que seguirà tancada alguns anys més.


Sento que el vi que tinc a la copa és un vi important que cal tenir en compte, però hi ha alguna altra cosa al celler de La Gravera que, quan surti a la llum, haurem d'esmentar i valorar. Al terme de Castelló de Farfanya, a l'indret que es diu les Carenilles, darrera la Serra Llarga, hi ha una petitíssima parcel·la de vinya del segle dinou. Són uns ceps esparsos i de soca torturada que, estranyament, han persistit fins ara —en una zona on pràcticament la vinya va desaparèixer fa força temps. Alguns són de garnatxa i també hi ha tot un ventall de varietats diverses: xarel·lo, macabeu, trobat... i alguna altra que no havia sentit mai. El celler està vinificant la minsa producció d'aquesta vinya —fusta d'acàcia, fusta de castanyer, ous de terrissa de la mateixa terra de la vinya— i en un moment indeterminat podrem tastar les primeres ampolles —molt poques!— d'una sèrie de vins que duran el nom de La Pell. Caldrà estar-hi amatent.

divendres, 9 de maig del 2014

L'any dotze, segons l'he vist a Falset


De totes les infinites activitats de la Fira del Vi de Falset, enguany només he pogut assistir al que s'anomena "Tast de Professionals" en què els cellers de les dues denominacions de la comarca presentaven la collita 2012. Les tres o quatre hores que vaig estar tastant els vins que se'ns oferien em resulten insuficients per avaluar de manera mínimament seriosa totes les qualitats que hi havia en aquelles ampolles, però sí que voldria presentar alguns comentaris que, sense pretendre ser opinions fermes i definitives, poden contenir —així ho espero— algun element d'interès.

  • No hi era tot el que m'hauria agradat tastar i potser hi havia coses que no m'hauria calgut tastar. Tanmateix, hi havia molta —moltíssima— qualitat aplegada en aquelles sales del Castell del Vi, amb alguna excepció escadussera i, en certa manera, sorprenent.
  • Entre els cellers més grans es distingia una certa divisió —prou marcada— entre uns vins més "tradicionals" i uns altres vins molt més "lleugers" i frescos. Era fascinant anar alternant entre uns i altres. 
  • Pren força la tendència a menys fusta nova i a bótes més grans. Comença a ser significativa la utilització dels "foudres" (en direm així fins que no estandarditzem una paraula catalana per aquestes bótes tan grans). 

  • Em va sorprendre fins a quin punt la majoria dels vins eren molt més "bevibles" del que jo hauria esperat. Es tractava gairebé sempre de mostres de bóta que encara s'han d'anar fent. Aquí podríem iniciar aquella discussió que agrada tant els britànics sobre si uns vins que són tan atractius tan aviat no arribaran a evolucionar com s'esperaria d'ells.
  • Vaig trobar la més gran qualitat en els cellers de més reputació. El que vull dir és que sempre em fa il·lusió descobrir algun vi emocionant en un celler poc conegut i aquesta vegada això no m'ha passat. Cal dir que no he tastat pas tots els vins —calculo que vaig tastar poc més d'un 40% del què hi havia— i no puc descartar que aquest vi existeixi.
  • Si vull parlar de vins concrets, en trobaria molts i no tinc prou espai per esplaiar-m'hi convenientment, però heus aquí alguns records d'allò que vaig tastar al Castell del Vi: 
  • Si busco la fidelitat a un estil i a uns terrers, aniria cap al Mas Sinén o al Porrera de Vall Llach. Són vins de maduresa, densitat i caràcter. El primer estava encara força tancat dintre seu, mentre que el Vi de Vila era més expressiu i t'omplia la boca de fuita saborosa. Si vull carinyena pura, hi havia el Cims de Porrera —magnífic i gairebé emocionant— i de les garnatxes d'Scala Dei jo em vaig delir amb el Sant Antoni: vi de meditació, vi de cos i esperit, sublim. I si parlem de garnatxa, no puc deixar de recordar la deliciosa Dosterras d'en Josep Grau que, una vegada més, m'ha semblat exuberant de plaer de bona fruita. El celler Mas Alta també segueix fidel al seu estil i a la seva qualitat. Quines sensacions perfumades i elegants tenia La Basseta!
  •  Terroir al Límit presentava l'Arbossar —carinyena d'una vinya orientada a l'obaga— i Dits del Terra —carinyena d'una vinya orientada a la solana— i jo em quedaria a ulls clucs amb aquest segon, ple de sentors d'herbes i de fruites, prodigiosament profund i llarg al pas per la boca. Entre els vins més grans hi havia el Ferrer Bobet vinyes velles que, una anyada més, segueix en l'altíssim nivell a que ens ha acostumat. Potser el vi més perfumat i elegant, sense renunciar a la força i al caràcter del terrer.
  • En l'apartat de les perplexitats, podria parlar de la sorprenent lleugeresa del Finca Dofí d'aquesta collita i, encara més, d'Els Escurçons que, aquest any, ha estat criat completament sense fusta —en ous de ciment— donant lloc a un resultat peculiar i "discutible" —en el millor sentit d'aquesta paraula. He passat moments de gran delit amb les ampolles d'Els Escurçons que he anat obrint al llarg dels anys i aquest 2012 tan radicalment diferent dels anteriors m'espanta. És segur que aquest vi pot enamorar algú però en mi va sembrar allò que en diuen "la llavor del dubte". Per sort, el Camí Pesseroles sí que tenia les virtuts que jo cobejava —si bé encara estava massa cantellut i haurà d'anar-se afinant mica en mica. I el Mas Martinet era extraordinari en la seva clàssica profunditat i em va refer de l'esglai dels escurçons...
  • I el Clos Mogador? Em va semblar el Primus Inter Pares del tast. Fins en el meu tastar atrafegat i maldestre, sense el necessari recolliment, la complexitat d'aquest vi se'm va fer aparent de manera manifesta. Em van dir que, el 2012, també una part del Mogador s'havia criat en foudres. Em deleixo pensant en l'hipotètic moment, d'aquí uns anys, en què obro una ampolla de Clos Mogador 2012.

dimarts, 6 de maig del 2014

Més amunt

La vinya del celler Cara Nord, a les muntanyes de Prades, arriba als 900 m d'altitud. Les vinyes de Batlliu de Sort són a 925 m d'altitud, que és la mateixa que la de la vinya més alta de Castell d'Encús. Les vinyes de Torres al Pallars Jussà s'enfilen fins els 950 m, mentre que la vinya experimental de Torre del Veguer a Bolvir, a la Cerdanya, es situa a una altitud de 1.180 m.

A l'Alt Urgell també hi ha alguna vinya altíssima. Per exemple, a Alinyà, a l'indret de Cal Galtanegra, hi ha una vinya de poc més de 1 ha, a 1.310 m d'altitud. A Montanissell —a 1.175 m d'altitud—  i a Montan de Tost —a 1.125 m d'altitud— hi ha dues vinyes que són de les que vull parlar avui.

Com que tinc el mal costum de no llegir les notes de premsa, no em vaig assabentar en el seu moment del projecte d'aquestes dues vinyes de l'Alt Urgell. Un dia que em recreava fent una visita virtual a la Vall de la Vansa —és a dir, jugant amb GoogleEarth— vaig trobar-me, en el lloc més inversemblant, el que era clarament la imatge d'una vinya. És una parcel·la de 1.3 ha a l'indret anomenat Parebé, just el lloc on la sinuosa carretera LV-4001 acaba de remuntar el Solà de Montan i entra a les planes on hi ha el petit poble de Montan de Tost.

Havia trobat una vinya. Ara calia trobar el viticultor i, potser, el vi. No va ser gaire difícil. Ben aviat el fil em va dur al Xavier Ribes, viticultor al Penedès, nascut a Montan i artífex d'aquesta agosarada vinya de l'Alt Urgell, una de les més elevades del país. Vàrem parlar una estona molt llarga. De la vinya de Montan, però també de les espectaculars vinyes que en Xavier té al Garraf, d'on han sortit —jo no ho sabia— alguns vins que recordo molt bé. Em va explicar l'estimació que sent per les seves vinyes del Garraf —"les més emblemàtiques de tota la DO", va dir— i com va preparar la seva aventura urgellenca. Anys enrera ja havia empeltat ceps al Penedès recollint varietats de sarments de parres de l'Alt Urgell per tal de comparar maduracions. Finalment, a Montan hi va plantar Gewürztraminer i Riesling i també uns pocs ceps de fins a deu o dotze varietats més —incrocio Manzoni, chardonnay, sauvignon blanc, godello, ull de llebre, merlot...— amb caràcter experimental.

I d'aquesta vinya i d'una altra de minúscula que hi ha a Montanissell en surt un vi que du el nom de Carisma i  el segell Montant i Ssell. És un cupatge de Gewürztraminer i Riesling i s'elabora a un celler de Vilalba dels Arcs, a la Terra Alta.


Vaig trobar una ampolla de Carisma 2012 a la La Bodega de Tremp i ara que l'he oberta trobo que m'agrada força. Potser hi trobo a faltar aquelles aromes més característiques del Gewürztraminer i més aviat l'hauria classificat com a Riesling. Sensacions cítriques fresques i també una certa untuositat lleu, amb un bon volum de fruita blanca com la pera o el préssec blanc, i una mica de raïm. Persistència i equilibri. Netedat i textures lliscants i suaus, ben sustentades per una acidesa en el seu punt just. Hi ha una qualitat que m'incita a tastar les properes collites d'aquest vi que neix tan amunt —a 1.125 m sobre el nivell del Mediterrani, a una comarca del Prepirineu on les vinyes havien anat desapareixent.