dimecres, 25 de juny del 2014

Viatge al país del morenillo —3—

La tercera —i, per ara, la darrera— etapa d'aquest viatge al país del morenillo em du a Batea que és on la gent de Vins Piñol elaboren el seu Finca Morenillo.


Anar a Batea i autolimitar-se a un únic celler i un únic vi sembla impossible, quan hi ha tantes coses delectables per conèixer en aquesta vila de vins formidables. Anar-hi sense prou temps per passejar —a l'hora de la fresca— per la Vila Closa o per la Vall de Vinyes, ser capaç de passar de llarg de La Fou, Tern o Altavins, és com una bestiesa. Però això és el que vaig fer, perquè la Sheila Ulldemolins m'esperava a Piñol i el seu morenillo —per no parlar del Mather Teresina o L'Avi Arrufí— que només havia tastat en una única ocasió, m'havia deixat esblaimat.

He de confessar que no tinc gaire experiència dels vins del celler Piñol. De fet, he obert més ampolles de Piñol a Wisconsin que no pas a Catalunya: la meva botiga habitual no té aquest vins i en canvi la botiga que tenia més a prop la temporada que vaig viure a Madison, Wisconsin, sempre tenia vins de Piñol —ni que fossin els més bàsics. Per disminuir la meva ignorància, la Sheila em va fer un curset accelerat i delectable, de bóta en bóta, d'anyada en anyada, de la garnatxa del Mather a la carinyena de l'Avi, passant per uns dolços que maregen per la seva qualitat de sabor, i sense oblidar la monumental garnatxa blanca que hi ha a l'Avi Arrufí blanc —de la que parlaré algun dia no gaire llunyà. I en aquest periple de delícies també vaig anar a raure al Finca Morenillo: el 2013 que encara no ha entrat a la bóta i el 2012 que n'acaba de sortir.

Avui, recordant aquell viatge i aquelles estones a les fondàries del celler de Batea, he obert una ampolla de Finca Morenillo 2010. Són dues mil ampolles d'un vi singular que procedeix d'una vinya centenària i s'ha criat quinze mesos en roure francès. He obert aquesta ampolla i l'hem compartida i ens ha tornat a seduir. La tonalitat és fosca —de Bàrbara Forés a Piñol, passant per Vins del Tros, hem anat pujant en intensitat de color a cada pas. Al nas té allò que abans en dèiem bouquet i que ara hauria de descriure com una elegant i clàssica combinació d'aromes del bo i millor de les fustes, de les herbes (potser un romaní molt tènue?), de les compotes. El bevem i sentim el seu pas vellutat i, nogensmenys, la seva fruita madura. El plaer és llarg, sedós, de textura suau i sabor ple, prou fresc. Hi ha una dialèctica —també en podríem dir un equilibri— entre les sensacions de densitat i les de lleugeresa gràcil —i les primeres es resolen en les segones. És cert que algunes persones podrien trobar-hi una expressivitat excessiva de la fusta, essencialment a nivell aromàtic, però en el meu cas, a cada nova glopada d'aquest vi formidable, més em semblava que estava bevent un gran vi.


Ja sé que sóc massa simple —ximple?— però si El Templari de Bàrbara Forés em transportava Roine amunt, si Lo Morenillo de Vins del Tros em feia pensar en el Po, aquest Finca Morenillo de Piñol, en alguns moments, me l'imaginava al Duero. Quins tres vins més diversos! Com que només hi ha tres (o cinc, a molt estirar) vins de morenillo al món, no tenim un estàndard on comparar-los —un estàndard que, tot sigui dit, més aviat ens empobriria que no pas altra cosa. Quan tenim al nostre davant tres vins magnífics, però que cadascun s'expressa en una direcció diferent, gairebé equidistants una de l'altra, com un triangle equilàter, quin hem de proclamar "campió"? Jo els triaria tots a l'hora!

dijous, 19 de juny del 2014

Vermell de sis dies

El dimarts, de manera totalment casual i inesperada, vaig trobar-me amb en Rafael Sala —i al cap de pocs minuts ja érem asseguts a una taula, amb una ampolla de la seva més recent novetat. En Rafael Sala, per si ara no us ve al cap, és l'autor del Clar de Castanyer i el pioner dels escumosos de mètode ancestral. Vaig dedicar-li un article en aquest mateix blog, fa més de quatre anys, quan el vaig conèixer per primera vegada i vaig quedar sorprès pels seus vins, per les seves idees i per la seva personalitat.


Si penseu que amb aquests anys podia haver disminuït el seu entusiasme, la seva vehemència o la seva capacitat d'innovació —en aquell article jo parlava d'una aproximació al vi "more geometrico"— us equivoqueu de ple. Està pletòric de força, satisfet que el seu lideratge en el mètode ancestral tingui ara tants seguidors, i engrescat en una nova sèrie de vins que està elaborant a la Conca de Barberà "amb viticultura del temps de Pere el Cerimoniós". Segueix abominant el enòlegs, la criança en fusta, el vi fet amb raïms verds o collits a màquina ("These liquids are not wines!"), l'excés de concentració ("Reclamo poder beber sin oír: 'Le faltan unos años', 'esperemos a que se abra', 'tiene cuerpo y aroma de cuero' — y demás sandeces que se dicen delante de una copa de vino oscuro como la pez"), l'excés de tanins ("sabe a todo menos a la uva que lo parió"), els que escrivim sobre vi ([they] "don't remember that wine is made from grapes when producing their comments"), els cupatges... És un plaer escoltar-lo parlar de vins!

El vi que vam beure junts el dimarts —el mateix que tinc ara a la meva copa, mentre escric això— es diu Vermell de Peguera 2013. Per entendre aquest vi podem fer dues coses:
  • El mètode ràpid i directe consisteix en llegir el que hi diu a l'etiqueta: "Monestrell madur collit i seleccionat a mà, macerat sis dies amb només 50% de la brisa". I això és el que és el vi —exactament. 
  • El mètode llarg i laboriós —i apassionant— és començar a estudiar la viticultura del temps de Pere el Cerimoniós i preguntar-nos una cosa tan simple com aquesta: Com és que en aquell temps no es parla mai de "vi negre"? I podem seguir amb el "Llibre del Secrets de Agricultura" del 1618 on es classifiquen els vins en "claret de dos dies, claret de tres dies i vermell de cinc a set dies". Per sort, en Rafael ha escrit tot això en un article que us recomano de llegir ara mateix: "El vino rojo o vi vermell"


Aquest vi vermell de sis dies procedeix dels raïms (collits a principis de novembre) d'una vinya entre Poblet i la Serra de Prades i s'ha vinificat a Barberà de la Conca. Dintre d'aquest mateix concepte el seguirà un vermell de vuit dies de cabernet franc i merlot —no pas en cupatge, sinó vinificats conjuntament, com diu en Rafael que s'ha de fer.

Ara que estic bevent —gairebé amb addicció— el vermell de monestrell de sis dies, què us diré? Em fa "recordar que el vi es fa amb raïm", tanmateix. La sensació és completament neta, fresca, saborosa, lleugera (malgrat els seus més de 14 graus), agradable, persistent, directa. L'aroma és notable: només de destapar l'ampolla ja tota la cambra fa olor de vi bo. I és fruitat, però d'una manera peculiar que em costa d'explicar. Perquè no em fa pensar en cap fruita concreta que no sigui el propi raïm. Probablement, això és el que pretenia en Rafael Serra.

diumenge, 15 de juny del 2014

Viatge al país del morenillo —2—

He deixat Gandesa i he pujat a l'altiplà de la Terra Alta, a Vilalba dels Arcs —país de templers i front d'innombrables guerres—, a uns 450 metres sobre el mar. És un país d'hiverns freds i estius amb temperatures força contrastades i, potser per això mateix, els carrers del nucli antic del poble sembla que facin pinya els uns amb els altres. Vaig al Carrer Major, a la casa Granyena, on he quedat amb en Joan Ramon Bada, del celler Vins del Tros


Tot el carrer Major de Vilalba té un cert aire sòlid i ancestral, però la casa on s'ha instal·lat aquest celler relativament nou és especialment senyorívola. Hi ha una tradició que afirma que Sant Vicent Ferrer va predicar des del balcó d'aquesta mateixa casa —potser contra els jueus, o a favor del d'Antequera—  (la "Gran Geografia Comarcal de Catalunya" del 1981 ho afirma sense cap prova documental i ara Internet —la Grandíssima Cotorra— ho va repetint cegament, com si ja fos una veritat innegable).  La casa està en renovació per encabir-hi els projectes —que són molts— d'aquest celler que és un dels més interessants de la Terra Alta i és on fan un dels tres vins de morenillo que han motivat el meu viatge.


Però amb en Joan Ramon no parlem pas ni de casa Granyena ni de les prèdiques d'en Vicent Ferrer, sinó que parlem de vins. A la sala de bótes em fa tastar els líquids que esdevindran Tremenda i Señora Carmen. I més enllà, d'unes grans àmfores de terrissa, un morenillo amb el que està experimentant. Ell és un viticultor inquiet que ara fa sis petites cuvées diverses, totes de gran qualitat —quina immensa garnatxa blanca és el 100X100!— i encara em va fer tastar un parell de vins nous dels que no em correspon parlar-ne ara.

A continuació, deixem els racons frescos de l'antic casal on reposen i es crien els vins i anem una mica més enllà del carrer Major, fins una vinateria que també forma part del celler, on tindrà lloc un tast memorable. Un a un anem tastant els diversos vins del celler, a pleret, amb plenitud del delit. La gloriosa garnatxa blanca m'enlluerna. La garnatxa negra del Señora Carmen és poderosa i llaminera i em sembla que s'anirà fent més i més gran a l'ampolla, amb el pas del temps. I la carinyena de Tremenda! Els tinc ara tots dos al meu celler, per deixar que es vagin fent. I Lo Morenillo 2012 —el motiu principal de la meva visita— em va generar una seducció especial.


Ara, a casa meva, he obert una ampolla de Lo Morenillo 2012 per rememorar l'estona passada a Vilalba dels Arcs, gaudint de l'hospitalitat d'en Joan Ramon. Avui ha fet molta calor i em feia por que això m'impedís apreciar correctament aquest vi. Però ara, al vespre, alguna tempesta llunyana està aportant un cert deixondiment a l'ambient. No vull caure en la simplicitat de voler comparar aquest morenillo amb el de Bàrbara Forés, però sí que he de deixar escrit que són dos vins molt allunyats en l'espectre sensorial —vull dir que no s'assemblen en res de res.  El de Bàrbara Forés em fa viatjar mentalment Roine amunt, mentre que aquest de Vins del Tros em du records del Piemont. Si la meva ignorància d'aquells vins no fos tan monumental com és, potser podria ser més explícit. El color és força pujat —en Joan Ramon ho atribueix a l'edat de les vinyes, que tenen uns noranta anys— i al nas hi trobo herbes com la farigola i el romaní i altres aromes poc típiques. Tot en ell em sorprèn. Una part del vi s'ha criat —uns pocs mesos— en bótes noves i l'altra en una petita àmfora. Només n'hi ha 1.140 ampolles. A la boca és "dòcil", amb una dolçor poc habitual i un caràcter que fuig dels paradigmes dels vins del nostre país. Em sembla fràgil i delicat, escassament tànnic, deliciosament arrodonit. Hi ha moments en què sembla de seda.

dimarts, 10 de juny del 2014

Viatge al país del morenillo —1—


He viatjat al país del morenillo per mirar d'entendre millor el significat i la història d'aquesta varietat que tant m'està emocionant. Sóc a l'obaga de la Serra de Pàndols, a 400 metres sobre el mar, a la vinya d'on va sortir el primer morenillo embotellat —i m'hi ha dut la persona que va tenir la saviesa i el coratge de fer aquest vi. És la Carme Ferrer, del celler Bàrbara Forés, d'on va sortir, fa uns pocs anys, un vi que ens va sorprendre a tots i que molts hem après a estimar. Es tracta —ja ho sabeu— d'El Templari, un "vi vermell" que du una major part de morenillo i una part menor de garnatxa. Va ser, en certa manera, el primer vi de morenillo que es va embotellar, i dic "en certa manera" perquè el morenillo ja hi era, a la Terra Alta i zones properes i, barrejat amb la garnatxa, bé que devia anar a parar a alguna ampolla o altra.

La vinya és a l'indret del Mas d'en Tomaset i deu tenir unes 4 hectàrees. Hi ha garnatxa i morenillo. Ja he dit que el lloc és una mica obac, envoltat de bosc de pinassa, i a l'hivern la carena de Pàndols li lleva el sol una bona part del dia. La vinya és jove, recuperada a partir dels ceps de morenillo que la Carme va trobar en alguna o altra vinya. És una varietat que tenia ben bé tots els números per desaparèixer. Tardana, de gra molt gros i amb poc color, les seves virtuts subtils no podien manifestar-se a la Terra Alta que, fins fa ben poc, (mal-)vivia d'uns paradigmes enològics ben diferents dels que la morenillo podia oferir. Per això mateix hem de celebrar el pas endavant —força agosarat, en el seu moment— que va fer Bàrbara Forés quan ens va oferir la primera ampolla d'El Templari —crec que devia ser a la collita 2007.


Ara hi ha (només) tres o quatre vins a la Terra Alta —és a dir, al món— fets amb morenillo. Per això aquest viatge tindrà tres etapes a tres cellers essencials del país. Cellers que també fan —com fa Bàrbara Forés— garnatxes blanques espectaculars i altres vins monumentals. De fet, amb la Carme no ens podem estar de visitar algunes vinyes velles de garnatxa blanca, ni de tastar aquesta delícia que es diu El Quintà i s'està acabant de fer a les fondàries del centenari i senyorial casal del carrer Santa Anna, a Gandesa.


Arribo al celler al matí, un dia de mercat, però el carrer Santa Anna està ben tranquil. Una mestressa que em veu dubtar al davant de la gran portalada em diu "toqui el picador, que no tenen timbre!". Però la porta és oberta i em trobo amb un edifici notable, amb una entrada a cada banda, que dóna sensació de silenci i endreç. Com tantes cases del nostre país, al subsol hi havia els cups —o trulls— on s'hi feia el vi, que ara s'han transformat en sales de bótes.


En una de les sales de criança tastem el morenillo nou —i també la garnatxa blanca— abans d'entrar a la bóta i abans, és clar, de maridar-se amb la garnatxa negra per donar lloc al Templari 2013. El color és vermell translúcid; l'aroma és delicada, de fruites i flors, de frescor; el glop és encisador. Tot passa en uns instants que persistiran a la memòria, però no sé expressar amb paraules. M'agradaria poder tenir al meu abast, ara que escric aquestes ratlles, una copa d'El Templari. Però la collita del 2011 s'ha exhaurit —és un vi escàs— i la del 2012 encara és al carrer Santa Anna de Gandesa.

dimecres, 4 de juny del 2014

Llicorella de l'Albera

A la paret del meu despatx hi tinc un póster editat per la DOQ Priorat amb el lema "In Llicorella we trust". No crec que haguem de sacralitzar cap sòl en concret, però és lícit preguntar-se on podem trobar —fora del Priorat— sòls de llicorella com els que ens donen aquells vins que tant estimem. Si el Mapa de Sòls de Catalunya —que no s'ha de confondre amb el mapa geològic— estigués acabat, podríem contestar aquesta qüestió sense moure'ns de casa, però no és així i ens cal anar a mirar-ho sobre el terreny.


Per això he pujat avui al coll de la Serra de la Baga d'en Ferran, entre Vilamaniscle i la Vall de la Balmeta, perquè és cert que els terrenys de l'Albera entre Rabós i el Cap de Creus tenen sòls de llicorella. És un dia de tramuntana —no gens forta, més aviat agradable— i els horitzons són claríssims. L'alçada és de 250 metres sobre el mar i hi ha una vinya que és del celler Mas Pòlit, de Vilamaniscle.
 

El mas Pòlit és una edificació que apareix documentada des del 1333. El seu actual copropietari —en Josep Lluís Iglesias— ha publicat una interessant monografia sobre la història d'aquest mas i de les seves vinyes, que pot entendre's també com una breu història del vi a Catalunya —i, més especialment, a l'Empordà— des del punt de vista del mas Pòlit. També ha iniciat la recuperació de l'elaboració de vi al mas.


Crec que la primera collita de Mas Pòlit va ser la del 2004. Quan va aparèixer, vaig comprar-ne un parell d'ampolles i vaig tenir la dissort que el vi no em va semblar gens encertat. No puc saber si aquelles ampolles eren realment representatives de la qualitat del celler, el cas és que vaig deixar de banda Mas Pòlit fins aquest moment que, mogut per la curiositat —i pel consell d'algun bon amic— he tornat a tastar els vins de Mas Pòlit —què dic tastar! beure'n diverses ampolles!— i estic content d'haver-ho fet, perquè el Mas Pòlit 2012 m'ha semblat excel·lent.


El vi té majoria absoluta de garnatxa i la resta és cabernet i sirà. Se n'han fet prop de sis mil ampolles i la criança ha estat de nou mesos en bóta nova. Només acostar la copa al nas ja em fa pensar que hi tinc alguna cosa interessant, perquè l'aroma és densa, melosa i penetrant, sense pesantor, amb regalèssia i alguna nota torrada. A la boca la densitat és notable però fluïda i hi ha moments en què l'anomenaria vellutat. Les notes més cremoses de la fusta són prou agradables, però quan l'airejo una mica va sortint millor la fruita —la pruna molt madura— i el sabor s'expandeix. Crec que un cert temps a l'ampolla faria que aquesta vainilla i aquests torrats s'integressin millor al conjunt, que ara mateix ja és prou notable. Estic content d'haver retrobat aquest celler empordanès.

També elabora una carinyena blanca —d'una vinya molt vella—, que em deleixo per tastar. Però n'han fet molt poques ampolles i encara no n'he trobada cap. Ja arribarà el moment que, si el vi em plau —com espero i desitjo— en parlaré en aquests Apunts.