dijous, 31 de juliol de 2014

Thule

Dues setmanes sense tastar el vi. He estat en una illa inhòspita sense vinyes ni oliveres, sense arbres, sense horts, modelada pels vents, el gel i el volcanisme. No hi ha pràcticament res de tot allò que nosaltres, en el nostre món, pensem que és connatural a la vida humana. Ja he parlat del vi i l'oli, i dels arbres i els boscos. Tampoc no hi creix ni un enciam ni unes bledes ni un tomàquet i amb prou feines alguna patata. Les muntanyes són informes i sense personalitat definida. No hi ha camins i, de fet, hi ha pocs llocs on s'hi pugui caminar —encara que estiguis disposat a lluitar contra els elements.


Aquest lloc inhòspit té —no cal dir-ho— un encant especial i salvatge per als que hem nascut al paral·lel 41. Però a mi em va costar força imaginar haver de prescindir de coses que duem tan al nostre interior com l'alternança del dia i la nit ("Urget diem nox et dies noctem" diu un rellotge de sol que veig cada dia), o dels productes de la terra que ens semblen més elementals, com la immensa varietat de verdures i fruites extraordinàries que collim, com el vi.


Ara que he tornat, em sembla com si encara trobés més admirables els productes del nostre entorn. M'he sadollat de préssecs, d'amanides. He demostrat la meva golafreria amb un grapat d'escamarlans grossos, acompanyats amb una ampolla de les que fan a Gramona. He obert vins negres simples, primitius, com el descarat vi jove de Les Sorts, i vins blancs prims i eteris, com la parellada gràcil de Visendra. Vins que em confirmen, d'alguna manera subliminal, que sóc al meu país.


Avui he tornat a escoltar les paraules de Salvat-Papasseit dites amb la veu rotunda  i moderadament fatxenda de l'Ovidi Montllor. Per exemple, "Tot l'enyor de demà", on el poeta parla del vi "que de tants dies no he begut". Aquest viatge meu a l'illa inhòspita m'ha comportat una certa epifania d'aquest país nostre que sembla talment fet a la mida humana.

diumenge, 27 de juliol de 2014

Coses correctes i apropiades

Si passeu per Garriguella, atureu-vos un moment a la Cooperativa i compreu unes ampolles de la nova col·lecció que han estrenat enguany. Es diuen, genèricament, Gerisena —un antic nom romà (o iber) de Garriguella— i representen, ara mateix, el màxim nivell de qualitat dels vins d'aquesta cooperativa que ja fa temps que segueix un camí ascendent notable.

Al llarg dels anys, he obert una bona quantitat d'ampolles de Puntils —fins ara era el millor vi de la Cooperativa de Garriguella— que m'han acompanyat magníficament mantes vespres d'estiu, o revetlles de carn (o sardines!) a la brasa. Els Puntils encara existeixen, però ara a la cooperativa han acabat de reblar el clau amb aquests Gerisena magnífics. Podria ser, fins i tot, que la sèrie dels Puntils s'hagi ressentit una mica d'aquests germans grans perquè, presumiblement, la millor fruita ara va al Gerisena —no ho sé.


El Gerisena rosat 2013 està fet amb garnatxa roja i té un color atractiu i sorprenent —fa goig a una taula d'estiu. A la boca és ben llaminer i té força i sabor, potència i un pes considerable que no li impedeix mostrar-se fresc i fluid. Aquest equilibri entre una certa fruita fresca, gairebé dolça, que convida a la gormanderia, i el tremp, l'acidesa i la netedat que la sustenten, fa que vingui molt de gust.


El Gerisena selecció 2012 és un negre de cabernet, merlot i garnatxa, vermell fosc, madur i especiat, encara amb alguna nota una mica massa fustenya al nas —potser li aniria bé una mica més de guarda— però ben plaent. Hi ha uns tanins endolcits que omplen la boca amb tremp i amb sabor. És viu i complex, persistent a la boca, arrodonit i sòlid. Diria que té allò que els anglesos anomenen "grip". És un vi que ens ha acompanyat a taula diverses vegades i sempre ens ha ajudat a gaudir del bon menjar i de la bona companyia —tal com cal.


Però potser el que —pel motiu que sigui, que ja sabem que en això del vi la psicologia és qui acaba manant— el que més m'ha agradat ha estat el Gerisena blanc 2013. És un vi de garnatxa blanca, amb maceració pel·licular i una mica de criança en fusta —i m'ha semblat boníssim. D'aroma penetrant, densa i melosa, impecablemnent neta, de raïm madur i amb altes coses diverses, complexes, indestriables, elegants. Rotund i opulent, amb un cos sàpid impressionant, fluid i prolongat. Potser, quan he obert l'ampolla —avui mateix— no esperava una garnatxa blanca tan profunda, un vi que incités tant a la meditació.

Quan he buscat a Internet —aquest estri que ens pot fer semblar, instantàniament, savis (de pacotilla)— el significat de la paraula "gerisena", a més d'aprendre que és el nom que en Jeroni Pujades va donar a un hipotètic assentament a Garriguella (que no em queda clar si era romà o iber), he sabut que és també una paraula de l'antic anglosaxó que significa "allò que és correcte i apropiat". És a dir, es miri com es miri, podem dir que aquests vins de l'antiga Gerisena són ... gerisena!


dilluns, 21 de juliol de 2014

Ni cristià ni jueu

Ètnic: Pagà. Així ho defineix el Fabra del 32. També, en segon lloc: "relatiu a la raça". El mot "ètnia" no hi apareix. Ho busco a l'edició actual del DLC i veig que el significat "pagà" ha passat al segon lloc per darrera de "relatiu a l'ètnia", mentre que "ètnia" és una "comunitat humana definida per criteris culturals o lingüístics".

He obert una ampolla d'ètnic 2007, del celler el Masroig i, mentre gaudeixo de cada glop d'aquest vi que tant m'agrada, em qüestiono com és que la paraula "ètnic" ha arribat a adquirir el significat actual —de què tant s'abusa—, un significat que Fabra, possiblement, ni coneixia ni sospitava. En trec una mica l'entrellat llegint el New Oxford —el meu segon diccionari de capçalera. Resulta que procedeix del grec "ethnos" —nació— que va donar "ethnikos" que significava, efectivament, "pagà". A partir d'aquí es va utilitzar la paraula "ètnic" per referir-se als que no eren ni cristians ni jueus. I, molt posteriorment, va adquirint els significats actuals fins el punt que ara poques persones entendríem una frase en què "ètnic" s'utilitzés en el seu sentit de "pagà"[Cal que digui que jo no sóc pas un expert en aquests temes i, per tant, demano que ningú es prengui tot això com si fos doctrina certa.]

El mateix New Oxford dóna, entre els significats de la paraula "ètnic", aquest: "belonging to a non-Western cultural tradition", el significat que, xaronament, s'usa i s'abusa repetitivament avui dia.

A l'etiqueta de l'ètnic 2007 hi diu que està fet amb carinyena i garnatxa de "vinyes antigues". Em pregunto per què es diu ètnic. No deu pas voler dir que sigui un vi pagà —ni cristià ni jueu—, o potser si. Potser és un vi que pertany a una comunitat humana definida per criteris culturals o lingüístics? Potser és un vi que no pertany a la "tradició cultural d'Occident"? Elucubracions!

Ara mateix, al meu davant, hi tinc un objecte de fusta que m'estimo molt i que fàcilment classificaríem com a "ètnic". És un finestró tradicional fet pels toraja de les Cèlebes —bellíssim— que em va regalar un estudiós d'aquelles cultures.


Penso que un vi del Masroig que es digui ètnic hauria de tenir la bellesa que jo trobo en aquest finestró: Un traç gruixut —però ferm—, un arrelament cultural amb el país, una relació directa amb el terrer. I potser aquest vi —que m'agrada, i tinc al celler, i vaig bevent en collites successives— té aquestes qualitats. És roig fosc, de vora ben vermella i nas molt potent, de cuir i de fruita madura sobre un fons lleument torrat (que m'hi fa nosa). Una mica d'olivada, una mica de bosc. A la boca, impacte de sabor i de fruita poderosa, molt de tremp, molta força. Però després, el vi s'allargassa extraordinàriament i es manté a la boca amb una gran solidesa —com si es mastegués, però sense cap pesantor. Boníssim i rabiüt, amb trempera i amb una llarga persistència. Ha reposat potser un parell d'anys al meu celler i avui l'he decantat una estona abans de beure'l. Crec que les dues coses li han anat bé.

L'última copa d'aquesta bona ampolla la tinc ara aquí amb mi i la vaig assaborint a pleret.

diumenge, 6 de juliol de 2014

Lluita o conflicte?

"Underrated" no és exactament la paraula que li escau. Més aviat, jo en diria "absent" o "invisible". Parlo de Clos d'Agon, un vi català —de les vinyes de Mas Gil, a Calonge— amb poquíssima presència social i que jo, en canvi, des que el vaig tastar per primera vegada —la collita 2001, ja fa força temps!— sempre l'he tingut en una especial consideració. Vaig parlar d'aquest celler en un article en aquest blog el setembre del 2010, i també en algun altre apunt, amb motiu d'alguna ampolla de Clos d'Agon que he anat obrint.

Els propietaris d'aquest celler són un grup de sis suïssos entre els que hi ha en Silvio Denz —propietari de Château Lafaurie-Peyraguey i altres cellers de Bordeus i la Toscana. Els enòlegs són en Miguel Coronado i l'Antonio García i, des dels inicis, el celler ha estat assessorat per en Peter Sisseck. Com he dit abans, és un celler que no té gaire ressò mediàtic, però els seus dos vins principals —Clos d'Agon blanc i negre— són magnífics i jo sempre en tinc alguna ampolla al celler.


Avui, pel motiu que sigui —cal algun motiu per destapar una bona ampolla?— hem obert un Clos d'Agon 2004 i la sensació d'enjòlit dels tres que érem a taula encara és present. Em feia por que aquest dia xafogós, amb l'amenaça d'alguna tempesta alliberadora que no s'acaba de decidir a rompre, no fos apropiat per a un vi d'aquesta mena. No ha estat així i, amb una mica de cura amb la temperatura i una estona de decantació, hem pogut apreciar aquesta ampolla sense entrebancs. En el seu desè aniversari, aquest vi de Calonge s'ha manifestat en estat de glòria.

18.343 ampolles. 25% de cabernet sauvignon, 27% de cabernet franc, 20% de merlot i 28% de sirà. Vint mesos en bóta nova de roure francès. Llegeixo a les meves notes que es va embotellar el 12 de juny del 2006 (però no sé d'on vaig treure aquesta dada, ni si és correcta).

M'ha semblat més elegant, més fresc, que el 2003 —que era excel·lent, però potser era excessivament dens. D'un roig viu, d'aroma sumptuosa, complexa i neta, que suggeria riquesa i maduresa. Torrats subtils i una miqueta de canyella plaent. A la boca hi he trobat aquell equilibri dolç entre jovenesa i evolució i m'ha sorprès la seva frescor lliscant —que feia un cert trompe-l'œil amb les sensacions aromàtiques. Profunditat, força, sobrietat, tacte sedós, sabor que persisteix. Pes exacte, evolució exemplar. M'ha semblat una gran ampolla.

El que no sé d'aquest vi, el que em resulta misteriós, és per què es diu "Agon" —ἀγών— paraula que va associada als significats de lluita o conflicte.

dimecres, 2 de juliol de 2014

Supersticions tòxiques

Si llegiu les lliçons sobre agricultura antroposòfica de Rudolf Steiner del 1924 veureu que pràcticament tot aquest llarguíssim text esotèric consisteix en elucubracions com aquestes (cito textualment):
  • L'esperit s'obre camí a la naturalesa física mitjançant el sulfur, que és en realitat el substrat de l'esperit.
  • Inicialment, la planta que creix a la terra només té el cos físic i el cos eteri, però no té el cos astral; però l'element astral l'ha d'envoltar per totes bandes. La planta no floriria si no fos tocada des de l'exterior per l'element astral.
  • Tot allò que és silícic conté forces que no vénen de la terra sinó dels planetes distants —Mart, Júpiter, Saturn. Però els planetes més propers —la Lluna, Mercuri i Venus— envien forces a través del que és calcari.
  • Reconeixem la influència astral sobre els cossos eteri i físic quan veiem coses organitzades segon el nombre 7: els 7 òrgans del cos físic, els 7 processos de la vida...
  • Definitivament, els arbres són col·lectors de substància astral.
  • etc. etc. etc.
A partir d'aquesta massa ingent de barbaritats, el Gran Esotèric Steiner fa una sèrie de recomanacions més o menys concretes que culminen en les seves famoses nou preparacions —que cal enterrar al camp, o bé diluir fins a "concentracions homeopàtiques". Per exemple:
  • (500) Banya de vaca prenyada (que ja hagi parit alguna vegada) farcida de fems.
  • (501) Banya de vaca farcida de pols de quars barrejada amb aigua de pluja.
  • (502) Bufeta de cérvol mascle farcida d'herba conillera.
  • (503) Intestí de vaca farcit de camamilla.
  • etc.
Si us ve de gust llegir un article sobre aquestes irrisòries supersticions —que farien enrabiar el mateix Goya— escrit ni més ni menys que per un membre del Equipo Navazos, us recomano aquest text.


Seria lògic que les elucubracions agrícoles d'en Steiner tinguessin ara la mateixa importància que totes les seves altres creacions esotèriques, antroposòfiques, reencarnacionals, rosacreuanes, i espiritistes —és a dir, gens ni mica d'importància— però no ha estat així i avui dia una certa versió de les seves teories, combinades amb l'astrologia més rància —els horòscops i el zodíac i nicieses d'aquesta mena— té una important influència en una part de l'agricultura i, en particular, en la viticultura, l'enologia i, fins i tot, el mateix consum de vi.

Cal dir, però, que per molta aversió que sentim cap a les supersticions, hem d'adonar-nos que hi ha supersticions que poden tenir efectes positius. Si bé és cert, per exemple, que les religions han generat odi i violència en quantitats descomunals, també és cert que hi ha moltes persones que, inspirades per la religió, duen una vida de santedat admirable. En el cas de la viticultura, com a norma general, els seguidors de Steiner, deixant de banda si practiquen o no les arts màgiques del Gran Esotèric, segueixen una agricultura de gran qualitat i respecte pels processos naturals. No només no fan mal a ningú si enterren a les seves vinyes les banyes de vaca o les bufetes de cérvol, sinó que fugen dels processos agrícoles més nocius i obtenen una fruita de característiques òptimes.

Ara bé: cada vegada trobo més exemples del que en podríem anomenar "superstició tòxica": enologia basada en l'obscurantisme radical que tot ho supedita a uns principis teosòfics absurds —fins el punt de malmetre miserablement el perquè de tot plegat: el vi. Vaig tenir-ne un exemple ara fa poc, quan vaig visitar una vinya magnificent i, després que m'expliquessin la gran energia astral que s'acumulava en ella, vaig poder tastar un vi que no sé si és que estava massa tocat per l'esperit o anava sobrat de l'element astral...