dissabte, 25 d’octubre del 2014

De Porrera, de Bellmunt i del Molar

Les Eres del celler Joan Simó sempre està entre els quatre o cinc vins de Porrera que prefereixo.

Anar tastant els vins de Porrera d'una manera més o menys sistemàtica —any rere any— no és pas difícil. Tenim, com a mínim, la «nit de les carinyenes» i el «tasta Porrera» i, a banda d'aquestes cites més o menys obligades, sempre que puc faig una escapada a Porrera, ni que sigui per poder tornar a mirar el poble des del coster de Sant Antoni, o resseguir la llera del Cortiella fins la Garranxa. I a cada visita hi ha alguna cosa o altra a tastar; i a cada visita hi ha algunes ampolles que m'enduc al meu petit celler —on puc deixar que vagin arribant, a pleret, al que em sembla que és la seva maduresa, que jo situo cap els vuit o deu anys.


L'anyada 2005 al Priorat va ser fresca i molt seca i les collites van ser curtes. Va nevar un parell o tres de vegades i l'estiu va ser suau, amb nits una mica fresques. Un bon grapat de vins d'aquell any són ara excel·lents. Per això, quan l'altre dia vaig destapar una ampolla de Les Eres 2005 —que havia comprat a Porrera, feia uns quants anys— les meves expectatives —la meva il·lusió— eren altes. I no van ser defraudades.

Aquest vi d'en Gerard Batllevell neix a tres vinyes de tres municipis diferents. La carinyena procedeix d'una vinya de coster molt vella que hi ha a Porrera; la garnatxa peluda ve de Bellmunt, també d'una vinya molt vella; finalment, el cabernet —que també ve d'una vinya que, per ser cabernet, és de les més velles que podem trobar al Priorat— neix al Molar.

Decantador, copes de les que fan honor al vi, menges discretes i relativament neutres —que no emmascarin el plaer d'aquest priorat— i, per damunt de tot, uns sentits amatents, una atenció desperta i un deixondiment  adient, estaven tots a punt per aquest 2005 que ens feia delir. Vermell ben fosc, flaire poderosa, de les que omplen l'espai. Hi ha matisos torrats ben integrats, fruita lleument compotada, maduresa equilibrada, indicis de fusta perfumada, de prunes madures, de figues dolces, de regalèssia. Aquests indicis de bon vi s'han anat confirmant a cada glop, amb aquella composició de força i suavitat que tan plaent resulta quan es manté en ple equilibri. En algun moment, sembla de vellut, sense deixar de ser ben corpulent; fluid sense deixar de tenir tremp; porrerà, sense deixar de ser fresc.

El proper Les Eres serà, quan toqui, el del 2007 —vaig saltar el 6, potser injustificadament. El bon record d'aquest vi d'avui em fa esperar amb delit el moment de destapar la nova ampolla. De l'Especial dels Carners no en tinc —ai las!— cap ni una.

dilluns, 20 d’octubre del 2014

De la vinya 21

Parlo de la parcel·la 21 de la vinya del celler el Molí, a la falda del turó de Collbaix, al Pla de Bages. És una vinya de cabernet —ja n'he parlat en un article extens— que dóna fins a tres vins excepcionals, fets tots tres amb els mateixos raïms, però amb l'art d'enòlegs diferents: D'una banda, l'U d'Urpina, d'en Joan Soler i en Gerard Escudé; d'una altra, el Blunt, d'en Ricard Sans i en Joan Soler; finalment, el Collbaix Singular, d'en Josep Maria Claret i en Gerard Escudé —el vi més emblemàtic del Celler el Molí.

Ja he expressat en alguna ocasió en aquests apunts d'enografia que tinc una certa afecció al Singular, però l'altre dia vaig poder fer l'interessant —i plaent!— exercici de destapar conjuntament una ampolla de Blunt 2009 i una altra de Singular 2009 que havien estat esperant al meu petit celler. Volia fer, potser, un exercici sobre el pes relatiu de la vinya versus l'enologia, però el cert és que —a banda d'unes diferències més o menys acadèmiques, de les que només s'aprecien quan tens les dues copes una al costat de l'altra— els dos vins s'adequaven a uns paradigmes molt similars i assolien, tots dos, un nivell de qualitat impressionant. Digueu-ne, si voleu, «la victòria de la vinya sobre el celler» —o deixem-ho en que els quatre enòlegs (dos per a cada vi) segueixen línies relativament paral·leles.


Deixaré de banda les diferències —que mai no afecten res d'essencial— i parlaré del que uneix aquests dos vins. Un d'ells és potser una mica més fresc, amb menys presència de la fusta, mentre que l'altre té una calidesa exuberant i unes aromes de la millor fusta. Inevitablement, un dels dos —«no recordo» quin— m'ha agradat una mica més que l'altre, però tant se val!

El color és d'un vermell molt fosc i les aromes són potents, d'espècies i compotes, denses, amb móres i figues i amb aquelles notes etèries de fusta bona que tan plaents poden arribar a ser. A la boca, explossió de sedes, sabor immens, pes de fruita amorosida i confitada, tanins immensament dolços sense perdre el tremp. Persistència del sabor a la boca i a la memòria. Tan polit i tan gruixut al mateix temps!

Són vins que cal tastar per ells mateixos —jo no trobo que combinin gaire bé amb menjars sofisticats— i són vins que m'agradarà tornar a tastar d'aquí a deu anys. Hi ha opulència i potser una certa desmesura però, la sensació vellutada és tan marcada! Són vins, també, de tast lent, a pleret, que agraeixen l'aire —els he decantat— i que amb el pas del temps van mostrant nous valors. En algun moment, emeten unes notes torrades, de tabac, de fusta molt fina i aromàtica, perfectament integrades en la pròpia estructura del vi. Són vins molsuts —i molt!—, profunds, densos, de molt bona criança, espectaculars.

Estimo els vins fràgils, delicats i subtils, gairebé frèvols, però em sadollo també amb aquests vins d'opulències desfermades.

Amb aquests dos vins magnífics i ben personals, i amb l'adició de l'U d'Urpina que tant em va agradar, aquesta vinya 21 que hi ha sota el turó de Collbaix, i en Joan, en Gerard, en Ricard i en Josep Maria —que són els qui els signen— em sembla a mi que mereixen una menció especial en aquests apunts d'enografia.

dimecres, 15 d’octubre del 2014

«luxuriously self-indulgent»


Vull parlar de Vall-Llach, de viognier, d'una vinya del capdamunt de la Sentiu, d'un vi que es diu «aigua», d'un projecte de l'Enric Costa, de Porrera i de les coses meravelloses que hi fan les seves gents, els terrers i les vinyes. I m'empeny a fer-ho que abans d'ahir vaig beure una ampolla de la darrera collita del vi blanc descomunal de l'Albert Costa i el seu equip: Aigua de Llum 2013.

En Parker, quan parla dels millors viognier, sovint usa la paraula «decadent» per referir-se a un cert caràcter aromàtic d'aquest cep. És una paraula de significats contraposats perquè, si bé pot fer referència a «allò que decau», també significa —segons el  New Oxford— «luxuriously self-indulgent» —i aquí ja ens acostem més a les característiques de la viognier. La meva experiència personal amb els vins de viognier és limitadíssima, però alguns dels vins blancs que més recordo, alguns dels que m'han marcat, estaven fets amb aquest cep de virtuts «decadents» —és a dir, luxosament plaent, desbocat, pròdig, ociós. Recordo la sorpresa quan vaig tastar, deu fer un grapat d'anys, el vi blanc de Rosa Maria Torres, a Sarral. Recordo —vívidament!— algunes ampolles de Guigal que em van obrir, en el seu moment, nous horitzons sensorials.


L'Aigua de Llum 2013 —que potser encara no ha arribat als mercats, o és a punt de fer-ho— és un vi immens, un luxe auto-indulgent refinat i sublim. És un d'aquells vins —no n'hi ha tants— en què una copa et sadolla plenament. D'aroma potent però «recta», de fruita com l'albercoc, de fruita melosa i de marcada presència, amb alguna nota floral perfumadíssima. Tot amb neta puresa, tot sustentat en una base d'acidesa cítrica que li fa d'esquelet i li dóna frescor.

Com vam gaudir els que abans d'ahir vam compartir aquesta ampolla! Ni recordo què menjàvem, perquè aquest blanc de Porrera va curullar completament el nostre esperit. El vi entrava a la boca amb una amplitud fresca i embolcallant, magnífica, i hi mantenia l'estructura temps i temps, donant notes de mel, de préssec, de dolçor elegant. N'allargàvem voluptuosament el plaer. Tanta densitat sàpida! Tanta força!

A primer d'any vaig destapar una ampolla d'Aigua de Llum 2008 (i en vaig parlar en aquest article) i em va semblar magnífic. Però diria que aquest 2013 és potser més profund, més elegant. Si en podeu heure una ampolla, cerqueu la companyia idònia per beure-la, aïlleu-vos de qualsevol altra influència —és un «vi de meditació»— i practiqueu el decadentisme més desfermat, la luxurious self-indulgence més completa.

divendres, 10 d’octubre del 2014

Delit bàsic

Fa pocs dies, la meva dona va cuinar un plat d'extremada senzillesa: arròs amb espinacs i porros. Els ingredients eren de bona qualitat i el resultat va ser exquisit, magnífic. Mentre el menjàvem amb delit, discutíem que l'art-ciència de la cuina es justifica quan pot anar més enllà d'aquest punt —d'aquest «nivell base». Vull dir que cal saber fins on  pot arribar a ser bo allò que no té cap artifici, per tal d'exigir a l'art que, a partir d'aquest nivell de plaer, intenti assolir cotes més altes.

Podem dir alguna cosa semblant de l'enologia?

Vaig trobar un indici de resposta a l'ampolla de vi que ens va acompanyar en aquell mateix dinar de l'arròs amb espinacs i porros. Pertany a la col·lecció Paisatges 1883 del celler Abadal, que està formada per una sèrie de vins experimentals —diferents cada any— que el celler elabora en quantitats molt petites i que poden respondre a conceptes diversos. En aquest cas, el vi es diu Mas Arbosar 2013 i les característiques de la seva elaboració requereixen una mica d'explicació.

A les finques del celler Abadal, a Horta d'Avinyó, hi ha unes tines de pedra seca del segle XIX, on en el seu temps s'hi fermentava el vi. A la vinya de Mas Arboset (que potser s'hauria d'escriure «Arbocet»?) n'hi ha una i aquest vi s'ha creat en aquella tina ancestral, de la manera més primitiva  —gairebé en diríem «nostàlgica»— imaginable. A la vinya hi ha una barreja de ceps de varietats antigues i residuals, negres i blanques, conegudes i desconegudes. A l'etiqueta es fa esment del sumoll, la pansera, el punxó fort, el garnatxot i el mandó, però n'hi ha més. Sense sortir de la vinya, la verema es va dipositar a la tina —alguna mica de rapa hi devia entrar—, es va trepitjar i es va deixar fermentar a sol i serena. Curiosament, la temperatura, de manera natural, no va pujar gaire amunt. El 27 de març d'enguany, les 528 ampolles d'aquest vi es van omplir amb el resultat d'aquest «retorn al segle XIX» que ens proposa en Miquel Palau.

Tal com passava amb l'exemple del meu arròs amb espinacs i porros, aquest vi de Mas Arbosset, si és reeixit, ens pot marcar un «nivell base», de manera que l'art-ciència de l'enologia només es justificaria a partir, com a mínim, del nivell de plaer que ens pugui donar aquest vi. M'explico?  


El «vi de tina» era boníssim! Tenia un color vermell no massa fosc i l'aroma era una bonica barreja d'herbes, fruita tendra, maduixa, móra... sense cap cosa estranya ni impura. Retornava a la memòria imatges antigues, oblidades, fluïdes i fresques. Era un vi que refrescava la boca i convidava a beure i allunyava les cabòries i les sofisticacions. Delits de fruita, frescor àcida, trempera, naturalitat.

He begut —tanmateix!— vins molt més profunds i complexos i «de culte» que aquest Mas Arboset 2013, però aquesta ampolla, d'alguna manera, ha posat en moviment en mi —i en la meva dona, amb qui la vaig compartir— alguns ressorts primigenis que potser tenia mig rovellats. Potser alguna cosa del vi, que bevem des de fa tants segles, ha acabat marcant algun racó del nostre codi genètic, i vins com el d'avui ens desperten algun instint profund, algun delit bàsic.

diumenge, 5 d’octubre del 2014

Cartoixà de Masmolets

De la novel·lesca vida d'Elionor d'Aragó, senyora de Valls, voldria destacar un episodi que fa referència al vi i, més que al vi, a la manera com els catalans hem entès sempre el concepte de «igualtat davant de la llei». Resulta que el vi que entrava a la vila de Valls havia de pagar una taxa a la Universitat de Valls i la reina —que diuen que bevia vi de Gratallops, d'on era senyor el seu germà Joan— ja feia uns mesos que vivia a Valls i encara no pagava aquest impost. Els vilatans, reunits en Consell, van proclamar una declaració que afirmava que tothom estava sotmès a l'impost, fos rei o plebeu. Hi ha haver una revolta contra la reina —es va estar a prop de calar foc al seu castell— que finalment va haver d'acceptar que havia de pagar l'impost com tothom.

Llegeixo aquestes històries arran d'unes ampolles de vi que he begut aquests dies —un vi que procedeix de Masmolets, un agregat de quatre cases a redós de l'església de Sant Roc, entre Valls i el coll de Lilla, que pertanyia, precisament, a la Universitat de Valls, una institució de la que no en coneixem pas l'erudició, però de la que sí que ens ha arribat el seu zel en exigir que fins els reis compleixin amb les obligacions fiscals...


A Masmolets hi un celler poc conegut que du el nom de Mas Bella, arrel d'uns avantpassats —Maria Bella i Joan Bella— que apareixen citats en algun document notarial antic. Vaig visitar el celler fa un parell de mesos i vaig comprar algunes ampolles dels diversos vins que elaboren. Les he anat bevent al llarg de l'estiu i m'ha semblat que aquest celler fa alguns vins que hem de tenir en compte. Per exemple, els dos vins blancs i, més en particular, el xarel·lo de criança que es diu Bella Blanc Cartoixà 2013.


Ja sabeu que «cartoixà» és una de les moltes denominacions que té el xarel·lo al llarg del nostre país. Aquest xarel·lo, que he estat bevent avui mateix —amb un bonic gall de Sant Pere— m'ha agradat molt i el fet de procedir d'un celler que jo no coneixia, encara ha afegit a la seva qualitat un component de sorpresa. El vi ha passat per una breu criança en bóta francesa i té una tonalitat lleument daurada. Pel que fa a les aromes, m'agrada perquè hi ha un bon equilibri entre les diverses dimensions possibles: alguna fugissera nota torrada, un puntet melós i llaminer, la presència de la fruita madura i fresca, una certa densitat consistent... S'hi nota una acurada acció de les mares, una acidesa cítrica, una sensació de mossec de fruita llaminera. Com olorar un gotim madur, un bol ple de llimes verdes...

L'altre vi blanc del celler també està força bé. És un macabeu-parellada d'aromes sòbries —de pera, de raïm— elegants i netes; i a la boca hi ha una certa puresa fluïda, saborosa, austera, justa.