dimecres, 26 de març del 2014

Bombolles de glòria

Un dia vaig tastar l'Assemblage i me'n vaig tornar addicte.

En Sergi Colet m'explica que, curiosament, són moltes les persones que, com jo, "entren" als vins de Colet "des de dalt": un bon dia ensopeguen amb el Colet Assemblage Extra Brut i l'impacte d'aquest vi escumós magnífic i d'immensa personalitat els obre el camí a voler conèixer les diverses ofertes d'aquest celler —que, com molt bé sabeu, viu (bé) fora de la regulació cava. I és el cas que Colet fa fins a vuit vins escumosos —DO Penedès— que comparteixen unes bases comunes i, al mateix temps, es diferencien notablement els uns dels altres.

Com que jo no puc entendre el vi sense conèixer la terra concreta on neix i sense conèixer els afanys de les persones que el crien, vaig anar-me'n a Can Romaní, a l'indret que en diuen el Samuntà, a la masia on la família Colet conrea la vinya des de fa —pel cap baix— dos-cents trenta anys. I vaig tenir el privilegi de que m'hi acompanyés en Sergi, que és l'artífex d'aquesta magnífica realitat que és el celler Colet, les seves vinyes i els seus vins.


El dia s'ha llevat amb una lleu gebrada, però ara és càlid. La vinya encara no ha despertat del seu son hivernal, però als ametllers ja han explotat les flors. És un indret on sembla que s'hi hagi d'estar bé. Escolto embadalit com en Sergi em parla de l'agricultura que respecta la terra, del control de la superfície foliar, de la coberta vegetal, de l'optimització de l'esporgada, dels climes diversos, dels sòls i l'aigua. M'exposaria al ridícul si intentés reproduir aquí els ensenyaments d'en Sergi Colet, però sí que puc resumir el que va dir en un únic concepte: Només es pot fer la viticultura que fa ell —i, per sort, un nombre creixent de viticultors d'excel·lència que tenim al país— si treballes per entendre què està fent i què necessita cada terrer i cada cep.


No parlaré avui de tots i cadascun dels vins de Colet —prou que aniran apareixent, ara i adés, en aquests apunts. He dit que n'hi ha vuit, dels quals dos són producte d'una fascinant col·laboració amb la gent de Navazos. Tots es distingeixen per una bombolla molt subtil i absolutament embeguda, que acarona, per una elegància neta i flonja, per una persistència que convida a la pausa i la reflexió, per una qualitat sòlida. Dit això que val per a tots, cadascun expressa uns mons diversos, cadascun és ell mateix.


Ara a la copa —una Spiegelau Authentis, ja ho tinc clar—  hi tinc el Colet Gran Cuvée 2009 —i com m'hi delecto! 13.500 ampolles, chardonnay, macabeu i una mica de xarel·lo, degollat fa tres mesos. La bombolla és finíssima i no fuig; l'aroma és fruitada i melosa, amb una petitíssima sensació de greix i cap nota discordant. Hi ha riquesa, fruita i netedat, hi ha un carbònic immensament manyac i, tot plegat, dóna sensació de plenitud, d'elegància i d'equilibri. És un vi de llarga criança, però no és gens oxidatiu i és a les antípodes de qualsevol afectació, de qualsevol pesantor, de qualsevol superficialitat. Crec que ja he dit abans que les seves bombolles són una carícia; crec que ja he dit abans que incita a la serenor i a la reflexió... fins diria que a la pau. No he de patir gens perquè perdi les seves virtuts encara que romangui una llarga estona a la copa.

Tinc algunes altres ampolles de Colet al meu celler —l'Assemblage, tanmateix, però també el bonic Vatua!— i crec que les aniré obrint en moments de gran tranquil·litat, al vespre,  amb la música de Jessica Williams o Bill Evans, per exemple —o amb aquell The Melody at Night, With You, de Keith Jarrett, que reservo per a ocasions molt especials...

dissabte, 22 de març del 2014

Costers màgics: El Grinyó

El proper dijous hi ha a Scala Dei una jornada dedicada als costers de vinya en què, segons el programa de la jornada, s'analitzaran els costers des de diverses perspectives: com a patrimoni cultural heretat, com a element paisatgístic, com a alternativa de conreu i com a opció d'elaboració de vins amb trets identificadors propis. Si m'és possible, hi assistiré, perquè els costers de vinya del Priorat i els vins que donen em tenen el cor robat i perquè considero que aquests costers són una part valuosíssima del que en Martí i Pol en va dir "l'àmbit de tots els àmbits".


La meva afició al nostre país i als seus vins —i la redacció d'aquests Apunts d'Enografia— m'han dut a conèixer alguns dels nostres costers més màgics, minerals i rudes. Avui vull esmentar aquí una singular vinya de coster de Bellmunt que es diu el Grinyó. Deu fer cap una hectàrea i mitja, en un pendent exagerat, de llicorella. Té garnatxa i carinyena a parts iguals i els ceps són d'aspecte vetust i noble. Vaig anar-hi cap a l'horabaixa, fa prop d'un any, amb l'Antonio Rodríguez, que em va explicar que es tractava d'una vinya antiquíssima, de les primeres que es van plantar al Priorat després de la fil·loxera. Al fons treia el cap el campanar de Santa Llúcia. Aquesta vinya singular, juntament amb un parell de vinyes més —els Molins i el Mas de Caldera— formen el patrimoni territorial i històric de la família Bartolomé-Vernet i del Celler Bartolomé.


El record d'aquella visita al Grinyó m'ha dut a voler destapar avui una ampolla de Primitiu de Bellmunt 2005, que és el gran vi que l'Antonio elabora al seu celler de Bellmunt, en petites quantitats. Ja sabeu que l'anyada 2005 ha donat vins fenomenals. Va ser una any de sequera i rendiments escassos, d'hivern fred, de retard vegetatiu. Una anyada de gran concentració que, juntament amb la del 2004, forma una d'aquelles parelles extraordinàries i profundament contrastades que de tant en tant ens ofereix la natura.

Aquest Primitiu de Bellmunt 2005 està fet amb garnatxa i carinyena gairebé a parts iguals, i només n'hi va haver 5.900 ampolles. Avui, quan ja ha complert els vuit anys, és gairebé negre, amb llàgrima generosa i aromes de fruita molt madura i de compota, complexes i denses, penetrants, potents, endolcides i amb ple tremp. Tot hi està perfectament integrat i tot hi és en abundància: Forces en equilibri.

És un vi d'una mida considerable que a la boca sorprèn per ser immensament bla —utilitzo l'adjectiu bla en el seu segon significat de "suau al tacte, dolç, benigne" (DLC)— i al mateix temps, ple d'un sabor que sadolla fortament els sentits. Persistent, dens i càlid, entapissa la boca i hi roman. Em vénen al cap paraules com nèctar, bàlsam, vellut. Té un punt de cremós, de tridimensional. Em fa pensar en el mite de la fera benigna i dòcil.

M'alegra que tinguem costers com el Grinyó i persones que en sàpiguen treure vins com aquest.

dimecres, 19 de març del 2014

La vinya esparsa

Caminant per la muntanya, sovint en llocs inversemblants, trobes alguna vinya esparsa. Per exemple, quan vaig anar a la muntanya del Turp, que és un cim molt característic de l'Alt Urgell que s'alça més de mil metres per damunt del Congost dels Esplovins, vaig baixar fins als solitaris masos de Sant Joan de les Anoves (podeu trobar un relat de la meva excursió al meu altre blog: muntanya.jaumeaguade.cat). Just abans d'arribar-hi, em va sobtar trobar-me, en aquest indret inesperat, una petita vinya, aparentment encara en ús:


Temps era temps, la vinya era arreu del nostre país, no necessàriament com una explotació comercial, sinó en molts casos com un conreu per al consum propi. Ara això pràcticament ha desaparegut. No sé si aquells ceps que vaig trobar a les Anoves, a 940 m d'alçada, encara donen origen a alguna quantitat de vi que arriba a la taula del pagès que en té cura. Per exemple, el cens agrari del 2009 parla de 28 ha de vinya a l'Alt Urgell (que inclouen 18 ha de regadiu al Pla de Sant Tirs que m'he entretingut a buscar, sense èxit).


Si voleu pujar a la Mola de Colldejou des de la Torre de Fontaubella, potser decidireu fer-ho per la canal del Corb (podeu seguir, per exemple, l'itinerari que vaig publicar a muntanya.jaumeaguade.cat). Aleshores, en un terreny que també està totalment desproveït de vinya, hi trobareu, a cinc-cents metres d'alçada, a la zona de la cabana de Cal Mitger, una vinya petita que us sorprendrà. De fet, al terme de la Torre només hi ha tres trossos de vinya: aquesta que s'enfila a l'obaga de la Mola, una que hi ha arran de la carretera TV-3001, i la que trobareu quan entreu al poble des del Pradell —i dóna lloc a un vi del què vaig parlar aquí. Es tracta, doncs, de vinyes esparses, malgrat que ara ja no ens trobem a l'Alt Urgell, sinó a la comarca del Priorat.

Ara que escric això i desgrano aquests records no tinc a la meva copa —no puc tenir— l'hipotètic vi d'aquestes vinyes esparses del nostre país. Tampoc no tinc motius per pensar que aquests vins, si existeixen, siguin mínimament acceptables. A la copa hi tinc tota una altra cosa: Abadal 3.9 2007 i em delecto amb les seves aromes potents, confitades, de torrats i regalèssia, amb la seva densitat cremosa, els seus tanins dolços... suavitat, opulència, amplada... Però el pensament corre cap a les vinyes esparses i salvatges que trobem en algun moment, anant d'excursió per les nostres muntanyes.

dimarts, 11 de març del 2014

Blancs a la llista

"La llista" vol dir els 695 vins catalans que en Luís Gutiérrez ha tastat i puntuat per a Robert Parker. És una llista —ja ho he dit en altres ocasions— que admet diverses lectures, que té una importància comercial immensa i que cal conèixer —sense cap submissió ni sacralització. Defensar —com ho faig jo— que (1) els vins són intrínsecament in-ordenables i (2) les seves valoracions són tan il·limitades com ho som les persones i els nostres moments diversos, defensar això no està en contradicció amb voler fer lectures crítiques d'aquestes llistes, com la que faré avui.

No parlaré d'Arrels —la xarxa en va plena!— sinó que repassaré els vins blancs que en Luís Gutiérrez ha volgut situar al capdamunt dels seus 695 vins.

Al punt més alt, amb 94 punts, hi ha tres vins monumentals:
  • Hi tenim la collita 2010 del nostre gran chenin blanc: La Calma, de Can Ràfols, un vi del què ja he cantat les lloances més d'una vegada en aquestes notes —un dels meus blancs "de capçalera", que m'ha acompanyat en ocasions diverses i que, poc o molt, sempre tinc al meu celler. No oblidaré el màgnum de la collita 1999 que vaig tastar quan complia deu anys de vida.
  • Clos Nelín 2011 és un altre dels blancs de 94 punts. Garnatxa blanca, macabeu i escanyavelles, el terrer de Gratallops i la màgia d'en René Barbier. Recordo una ampolla d'aquest vi extraordinari que vaig poder destapar al mateix celler, amb en René fill, fa quatre o cinc anys. Havíem estat "tocant el cel" amb Mogadors i Manyetes i després —com diuen que fan a DRC— en René va servir el Clos Nelín, que jo no havia tastat mai: quin sobreeixir de sensacions!

  • I la trinca la completa el gran Pedra de Guix 2010 d'en Dominik Huber, que és una garnatxa blanca amb una certa aportació de Pedro Ximénez. Com que és un vi que sempre he tastat "a peu dret", no puc aportar cap nota subjectiva, més enllà del convenciment que és un vi d'intensa complexitat (encara que per al meu gust potser hi he trobat una mica massa de domini de la fusta).
Si ara baixem un graó fins els 93 punts, en Luís Gutiérrez hi situa 6 vins. Hi ha la collita 2011 del Pedra de Guix i un blanc d'Alemany i Corrió que du el nom de Cargol Treu Vi 2012 —la Irene i el Laurent s'enjogassen força amb els noms dels seus vins— del que res no diré, perquè encara no l'he tastat. Hi ha dos xarel·los que jo aprecio moltíssim i que em plau trobar en aquests llocs d'honor: Nun 2012 i Can Credo 2010 —prou que n'he anat parlant en aquests apunts! Per a mi representen l'apoteosi del xarel·lo, la seva essència més perfecta —amb dues interpretacions diverses i divergents. També hi ha el deliciós i espiritual riesling d'Encús Ekam 2012.


El vi que completa aquest grup de sis vins de 93 punts és un vi que m'ha sorprès trobar-lo aquí. No pas perquè no s'ho mereixi —ben al contrari!— sinó perquè, malgrat que a  mi em va meravellar quan el vaig conèixer, em semblava que, potser per la seva petita producció, no era massa conegut. Em complau que, ben amunt de la llista, hi hagi el vi que la Carme va fer a Vinyes d'Olivardots a partir de la carinyena blanca de Comamillana i que du el nom de V d'O 6.11. Vaig parlar-ne a bastament en aquest article: Comamillana.

Hi ha quinze vins qualificats amb 92 punts i entre ells hi trobo alguns vins d'immens plaer, de profunda qualitat, alguns vins que estimo incondicionalment. Per exemple, Taleia 2012, Masia Carreras 2011 o encara El Rocallís 2010. També el Tros 2011 de l'Alfredo, el Clos d'Agon 2011, Els Amelers 2012... Quin bé de Déu! Alguns d'aquests blancs de glòria els tinc al meu celler i em deleixo esperant el moment de destapar-los.

Entre aquests quinze vins n'hi ha un de ben singular, una sorpresa inesperada. Parlo del Biu Blanc de Noirs 2010, dels amics del Batlliu de Sort. Va ser el primer vi blanc d'aquest celler: un pinot noir vinificat en blanc. Era —ho vaig escriure aquí i encara aquí, en el seu moment— un vi salvatge, que superava tots els esquemes i que —gosaria dir— poca gent va beure i encara més poca gent va entendre. Encara l'he tornat a tastar, fa pocs dies, al bell mig del Pallars, a dos mil metres d'alçada: Al·leluia!

dijous, 6 de març del 2014

Rubió de Sòls


Se'ls coneix com els Rubions i n'hi ha tres: el de Dalt, el del Mig i el Rubió de Baix, que també es pot anomenar Rubió de Sòls. Són a la riba esquerra del Segre, poc abans de l'aiguabarreig amb la Noguera, en una comarca de contrastos —entre la placidesa dels conreus i l'aspror de les serralades.

L'indret de Rubió de Sòls és especialment colpidor. Hi arribem per la frau on hi ha l'antiquíssim santuari de Santa Maria de Salgar i una mica més enllà, quan la vall s'eixampla mínimament, ens trobem amb la visió formidable del turó amb les restes del que fou el poble i el castell de Rubió de Sòls. També hi trobem unes vinyes joves.


Vaig anar-hi ara fa poc, en un dia de temps canviant i magnífic: es va posar a ploure quan hi vaig arribar i després vaig poder gaudir d'unes nuvolades fotogèniques i d'un aire netíssim. Només per viure aquests paisatges ja podia donar el viatge per bo, però vaig tenir una recompensa encara més alta, perquè vaig conèixer la Judit Sogas i el seu interessant projecte enològic: un nou celler que estic content de poder presentar en aquests apunts d'enografia, perquè crec que serà un celler que haurem de tenir present d'ara endavant.

És un projecte basat en el xarel·lo —ja és engrescador— que neix de la feina personal d'una enòloga amb un bon grapat d'anys d'experiència al Penedès. Unes quatre o cinc ha de xarel·lo, treballades amb gran cura, amb la intenció de fer un vi d'alta qualitat —i també d'alta autenticitat. La primera collita és la del 2012: mil cinc-centes ampolles d'un vi que va seguir un procés que comença a la cambra refrigerada, inicia la fermentació en els dipòsits i a mitja fermentació passa a la bóta de roure francès on s'hi està uns cinc mesos. Després d'aquest període de criança en fusta, la Judit prefereix que el seu vi estigui encara deu mesos a l'ampolla abans de sortir al mercat. En total, doncs, un mínim de 15 mesos de criança i d'aquí li ve el nom: Xarel·15.

Si us arribeu fins la restaurada capella de Sant Eudald podreu tenir una bonica vista de les vinyes d'aquest celler —que ha adoptat el nom tradicional d'aquest antic nucli de població: Rubió de Sòls. Des d'aquí mateix teniu diverses opcions excursionistes. Per exemple, podeu seguir l'estret del Mu fins la presa de Camarasa. Finalment, quan aquests paisatges salvatges i, al mateix temps, humanitzats per segles de conreus —i de lluites, perquè no hem d'oblidar que estem en un territori de frontera— us hagin sadollat, aleshores podeu destapar alguna ampolla de Xarel·15 i viure aquests paisatges des d'una altra dimensió.


Al vespre, a casa meva, omplo la copa amb aquest xarel·lo que acabo de "descobrir" i m'hi esplaio. La primera cosa que tinc clara és que el caràcter xarel·lo és inequívoc i cap artifici no l'emmascara —com ha de ser i com a mi m'agrada. A continuació, penso en els cinc mesos de bóta i constato que el vi no ha caigut en cap dels paranys que sovint la fusta posa al vi: a la bóta hi ha guanyat tot el que cal i res del que no hi ha de ser. Com escau al xarel·lo, l'aroma és continguda, fresca, amb algun lleu indici d'herbes del seu terrer. A la boca hi ha un punt de greix, un punt de pes, una "verticalitat" impecable, un arrodoniment suau.


El bec a pleret. M'interessa i em convida a una certa relaxació, i m'agrada saber que encara en tinc una segona ampolla. Ara és potser l'únic xarel·lo de la Noguera, però la gent de Vinyes Trobades ja havien anat localitzant alguns ceps escadussers çà i llà a la Noguera, i això fa pensar que el xarel·lo, una de les nostres varietats més pròpies, també havia estat important en aquestes terres del Segre. Aquest "renaixement" a Rubió de Sòls és una excel·lent notícia.