diumenge, 27 de desembre de 2015

Pujol-Busquets, Grau, Carol: tres apunts


Un dels vins sorprenents i francament bons d'aquestes darreres setmanes ha estat el Merla 2014 d'Alta Alella. No descobreixo res de nou, perquè d'aquests nous vins d'Alta Alella —del seu «Celler de les Aus»— ja se n'ha parlat força. Però jo no els he conegut fins ara que he destapat una ampolla d'aquest monestrell potent i pur, amb una forta personalitat —que a mi m'ha semblat, no sé per què, una mica «italianitzant»—. Aromes de cuir, sabors diversos de fruita lleument confitada —figues? cireres?— i fins d'arrop, que contrasten magníficament amb la fluïdesa, la frescor, la dolça puresa d'aquest vi que en Josep Maria Pujol-Busquets ha sabut fer sense sulfurós, per a delícia nostra. Com em recorda la melmelada de cirera que fa cada any la meva dona, quan n'és el temps! (Per cert: quin és el motiu de que l'embotellin en una ampolla de cava i el tapin amb un tap d'aglomerat?)

* * * *



M'agrada molt la darrera collita del Vespres d'en Josep Grau, a Marçà, però aquest apunt serà sobre L'Efecte Volador 2014 perquè fa uns dies vaig compartir-ne una ampolla amb uns amics i vam estar una bona estona ponderant-ne les qualitats i els matisos. La component principal és la sirà però, ves per on, a la conversa anava sorgint cada cop amb més intensitat la comparació amb algunes mencías bercianes. Ens va semblar com si aquest vi de Marçà aconseguís unes certes propietats «continentals», una profunditat tensa, fluida, complexa —una certa mineralitat que també he observat en algun vi de Ronda.

* * * *


Els espumosos «d'autor» del celler Carol-Vallès duen el nom Guillem Carol i formen una col·lecció de tres vins en els quals la personalitat dels amos del celler s'expressa amb una àmplia llibertat. En tenia una ampolla de cadascun d'ells, d'un dia que em vaig arribar a la masia de Can Parellada, a tocar del petit nucli del Corral del Mestre, a les ondulades planes del Pla del Penedès. Vaig anar-hi a comprar una ampolla del seu monumental Millenium i no vaig poder deixar d'afegir-hi els tres «d'autor».

Tots tres m'han fet delir. Recordo, per exemple, el llaminer rosat de pinot noir —collita 2010— que va acompanyar unes bledes boníssimes. El color, l'olor, el sabor fresc, tot parla de pinot noir, fruitat i una mica juganer, de fina bombolla i un puntet de flors a l'aroma. I, en un registre molt més seriós i elegant, el xarel·lo-chardonnay 2008 amb quatre mesos de criança en bóta (el chardonnay): aroma fresca i densa, amb fruita —com el préssec— i una vitalitat magnífica. Sobre una bona estructura, tensa i pura, hi ha una fina bombolla que acompanya una certa dolcesa de fruita madura, que no decau en cap moment. Malgrat la llarga criança, no hi ha cap excés de fruits secs ni briox. Consistent, magnífic, amb personalitat.

dimecres, 23 de desembre de 2015

L'argument ancestral

No veig la manera de contradir l'argument d'en Rafael Sala sobre l'espumós ancestral. Les seves afirmacions em semblen irrefutables, clares com el seu Clar de Castanyer —o com el Vermell de Peguera que ha guanyat el Gran Vinari d'enguany—. Potser sí que el seu argument conté alguna fal·làcia, algun petit punt fosc, però jo no l'hi sé veure. I ningú m'ha donat raons creïbles que em facin dubtar. Hi estic una mica capficat.

Podeu llegir les argumentacions d'en Rafel Sala al seu propi blog però, si us sembla, miraré de resumir-les aquí mateix —espero, Rafel, ser fidel a la teva manera de pensar—. També podeu llegir els meus articles «Qüestionar els paradigmes» i «Vermell de sis dies» que contenen algunes notes sobre la filosofia d'en Rafel.

Ja coneixeu l'existència dels dos mètodes bàsics per elaborar vi espumós de qualitat: el mètode «champenoise» i el mètode «ancestral» i també sabeu que la diferencia essencial entre un i l'altre és el tiratge del primer mètode, que no existeix en el segon. En el tiratge s'addiciona sucre al vi base —és a dir, en certa manera es «chaptalitza» el vi— i s'embotella perquè aquest sucre faci una segona fermentació a l'interior de l'ampolla. Dit això, l'argument d'en Rafel Sala —que m'ha exposat ell personalment, amb la magnífica vehemència que el caracteritza— es podria resumir en aquests punts:
  • El Champagne es fa amb un vi base de graduació molt baixa que justifica plenament la chaptalització del tiratge.
  • Per fer vi espumós a Catalunya, pel mètode champenoise, és imprescindible fer-lo amb raïm verd perquè si es fes amb raïm completament madur, el sucre del tiratge donaria un espumós imbevible.
  • Ergo... si creiem que el millor vi és el que es fa amb raïm madur, el nostre clima desaconsella el mètode champenoise i, en canvi, no desaconsella pas el mètode ancestral. L'opció pel mètode champenoise que es va fer en el seu moment va ser un gran error.
Dit d'una manera una mica brutal: Imagineu que volem fer un vi tipus Borgonya al Priorat. Com que el Borgonya, sovint, es chaptalitza —és a dir, s'hi afegeix el sucre que no té, perquè pugi el grau alcohòlic— aquí també afegim sucre al vi, però per poder-ho fer, collim el raïm quan encara està immensament verd. Sembla ridícul, oi?

És clar que podríem fer una refutació empírica de l'argument, observant quins grandíssims espumosos fem a Catalunya pel mètode champenoise. Però, des d'un punt de vista estrictament lògic, l'excel·lència d'un important nombre dels nostres espumosos tradicionals no refuta l'argument, perquè el mètode ancestral és encara tan rar a Catalunya que potser —aquest «potser» és important— no ha tingut temps de mostrar tot el seu potencial.

Immers en aquestes cabòries, he rebut la visita d'uns amics —em temo que els he atabalat amb disquisicions que, segurament, no els interessaven gens—  i he destapat una ampolla de Albet i Noya Brut Natural 2013.


Aquest vi de les terrasses de Can Milà de la Roca, té, com a mínim, quatre particularitats que poden sorprendre les persones que encara estan acostumades a associar la paraula espumós amb la paraula cava:
  • No és cava, és Clàssic Penedès;
  • Està fet pel mètode ancestral, no pel mètode champenoise;
  • No conté sulfurós afegit;
  • Està fet només amb xarel·lo.
El vi ens va agradar moltíssim i vam trobar-hi una personalitat força singular. Va oferir-nos una sensació de gran maduresa, una bombolla finíssima i el nas impecablement xarel·lo —del bo!—. Ple de sabor, amb poc tons cítrics i encara menys tons d'autòlisi. Plenitud del xarel·lo, sensació de puresa, carbònic subtil, conjunt setinat.

Una bona ampolla per anar discutint a pleret sobre que si l'ancestral o el tradicional o si patatim o patatam.

dimecres, 16 de desembre de 2015

Trinitas: tres cares de la dolçor

Introitus

Si la nostra malvasia té un nom propi, es diu Jané Ventura —sense oblidar el subirat parent de l'Agustí Torelló—. Aquest celler ha treballat la malvasia al llarg de molts anys, en totes les seves elaboracions: dolç, sec, vi de palla, escumós... i jo tinc un grat record de les diverses i successives ampolles de malvasia de Sitges d'en Jané Ventura que he anat destapant al llarg del temps, algunes de les quals han passat per aquests apunts.

La darrera d'aquestes ampolles va ser una Malvasia 2014 amb què vaig donar la benvinguda a uns amics que vam tenir a dinar, l'altre dia. A l'etiqueta hi deia que n'havien fet 1.875 ampolles i que un 40% del raïm havia fermentat i s'havia criat en bótes noves de roure francès. Tonalitat groc clara, aroma pronunciada i franca —sense exotismes ni llepolies—, d'espectre ampli, sense notes fustenyes, amb un punt salí, molt sec. Hi ha unes lleus flors —com pètals de rosa—, però tot és prou seriós. Com que és malvasia, encara que sigui ben seca no pot deixar d'entrar a la boca amb una primera sensació de dolçor que contrasta amb la clara i pura tensió que es manifesta tot seguit.


Gloria Patri

Crec que vaig comprar l'ampolla de Martinet Degustació No.2 2005 en un dels primers Tasta Porrera. Després de tastar-ho pràcticament tot, em vaig decidir a comprar un parell o tres d'ampolles del que havia tastat i entre elles hi havia aquesta delícia de Mas Martinet. L'ampolla ha dormit uns anys al celler i ara ha tingut les seves hores de glòria —i parlo de glòria en tot el sentit d'aquesta paraula—.

És un vi ben negre —només amb una mica de vora granat—,  d'aroma densa i poderosa, de dolçor confitada, suau i persistent. Sembla que, als seus deu anys, hagi arribat a la plenitud, amb una perfecta integració de totes les virtuts, amb força i caràcter, amb fruita amorosida i tanins endolcits. Em fa pensar en algunes altres memorables ampolles que en Josep Lluís Pérez ha creat per a fer-nos més feliços. Amb els nostres amics, gairebé no ens sabem avenir de tan bo com és!


Lumen Hilare

Tinc la sort que va ser el mateix Joan Asens qui em va explicar l'elaboració del seu Dolç d'Orto Blanc 2014. Em va dir que alguns ceps, quan senten el perill de la sequera, sacrifiquen alguns grans esparsos i deixen que s'assequin perquè la resta de grans del gotim tinguin l'aigua que els cal. En Joan, aleshores, recull aquests grans que s'han fet panses i, en lloc de descartar-los, els transforma en unes minses quantitats d'un elixir gloriós que es recull en unes poquíssimes ampolles de només 375 ml. Diu que li calen uns quatre quilos de panses per a cadascuna d'aquestes ampolletes. Les panses fermenten durant uns quinze dies i després les passa una mica per la premsa. La varietat principal és la garnatxa blanca, però la vinya —que és força vella— té ceps de tota mena, fins de varietats de raïm de boca.

El perfum és immens i recorre la fruita assecada —l'albercoc— la pell de llimona, el fonoll... No ho sabria pas enumerar tot, ni de bon tros! I a la boca... els mil diversos efluvis de la dolçor —que és i no és dolça, ja ho sabeu— ens sadollen plenament. Si els nostres amics són dels que coneixen el plaer d'aquests líquids de glòria, fa alegria tenir a punt una petita ampolla com aquesta i compartir-la amb ells, a l'hora de la sobretaula.   


dimecres, 9 de desembre de 2015

Dinar amb Bertha

El nou celler d'en Pep Torres on es fan els Bertha està en un lloc privilegiat, entre la riera de Lavernó i La Salada. Una mica enlairat —imperceptiblement enlairat—, just el que cal per poder tenir una vista lliure d'obstacles. I Montserrat hi té una presència prou substantiva. L'edifici, jo el trobo molt bonic i tot hi convida a aturar-s'hi un moment i prendre-hi un parell de copes. M'hi arribo en el moment exacte en què els núvols, que havien tapat completament el sol tot el matí, desapareixen ràpidament, empesos per un ponent sec.


És extraordinària la capacitat que tenen els vins espumosos de poder acompanyar amb absoluta dignitat gairebé qualsevol àpat, de principi a fi, per complicat que sigui el menú. De fet, quan el menú és massa variat i divers i m'atabala haver de pensar en diversos vins, sovint em decanto cap els xampanys. L'altre dia ho vaig fer amb ampolles de Bertha, fent un recorregut per alguns dels vins més característics d'en Pep Torres.

Als entrants —un desori de coses saboroses, un barrija-barreja que anava de l'hummus al foie i de les gambetes al paté de carxofes— vam destapar el Bertha brut nature 2012, que s'hi adeia perfectament. És un espumós força bo. Havia estat degollat el setembre i té les tres varietats tradicionals, si bé hi domina una mica el macabeu. D'entrada, sembla fresc i fàcil de beure —i ho és— però de seguida li trobes algunes coses més, una certa profunditat aromàtica, una bonica integració, una suavitat. Tantes ampolles com n'haguéssim tingut, tantes n'hauríem begut. 


Amb el plat principal vam passar al Bertha Cardús 2011. El plat era ben contundent —un mole poblano deliciós— però el Cardús no es va deixar intimidar i va excel·lir en tot moment. És un cava amb les tres varietats pràcticament equilibrades i amb un temps de criança considerable. El resultat em va semblar magnífic. Densitat, sabor, una lleu untuositat, un equilibri de gran qualitat, una lleugeresa sense minva de pes ni de persistència.


Finalment, a la sobretaula, quan ja no estem assedegats ni inquiets, destapem una ampolla d'un vi que feia temps que volia conèixer: Bertha Max 2006. Aquí tenim ja un cava amb una criança llarguíssima —que, estranyament, no certifica la data de degollat a l'etiqueta—. El cupatge és d'un 40% de chardonnay (fermentat en bóta), un 30% de xarel·lo, un 20% de macabeu i un 10% de pinot noir. Se'n van fer dues mil ampolles. La copa, que fins ara era una Spiegelau authentis (no pas la flauta estreta, sinó la model 85, que em sembla molt encertada), l'hem canviada per una delicada Riedel Veritas, que és la que faig servir per a les més velles reserves: és una copa molt elegant i també molt exigent amb l'espumós.

I aleshores, després de gaudir de l'àpat i de la bona companyia, comencem aquella fase tan plaent de conversa relaxada, d'una certa indolència, on un espumós antic i sòlid troba la calma i la reflexió necessàries per poder mostrar tot el que té a dins. El Max 2006 té un color groc marcat i una bombolla ínfima. L'aroma és neta i elegant, i més aviat poc explícita. Com a molt, una mica de brioix o de poma al forn. A la boca, la sensació de corpulència és important, saborosa i molsuda, però ben compensada pel pessigolleig gràcil de les bombolles finíssimes, que acompanyen i acaricien. El sabor persisteix i arriba un punt que apareixen uns lleus matisos de la gamma dels amargosos, ben bons. Convida a la degustació, a la meditació i a la bonhomia.


dijous, 3 de desembre de 2015

Carretells centenaris

Un carretell, segons el DLC, és una bóta petita d'uns 30 litres, però el que jo no sabia és que aquesta paraula, que està documentada des del segle XIV Unum carratell modicum plenum vino, llegim a un Manual del Vicariat de Girona del 1361— està encara ben viva al Priorat i s'utilitza, per antonomàsia, per referir-se a les bótes on els vins rancis fan la solera.

Vaig aprendre això en una de les activitats més interessants que he fet en aquests darrers mesos. La DO Montsant i l'Ajuntament de Falset van convèncer uns quants falsetencs perquè ens obrissin els seus cellers privats i ens deixessin tastar els seus preuats vins rancis, d'unes soleres amb una història que es perd en l'antigor, més enllà dels cent cinquanta o dos-cents anys enrere.


Van ser unes visites inaudites que, més enllà de la seva singularitat evident, van fer-me reflexionar sobre qüestions enològiques i, encara més, sobre qüestions antropològiques. Anem per parts:

Des d'un punt de vista enològic, aquests vins que van passant d'un carretell antiquíssim al següent, en una sèrie de recipients de fusta que han contingut, ininterrompudament des de fa més d'un segle, vi ranci, sembla que haurien de pertànyer a la teratologia de la química orgànica i de la microbiologia. Quins processos inversemblants s'hi han produït al llarg dels anys? Quins cicles misteriosos de decadència i regeneració han sofert? Com és possible que, sigui el que sigui el pòsit que hi ha en aquells carretells vetustos, el vi, no només no es malmeti, sinó que adquireixi virtuts incomparables?

En Pere Pi de cal Cristo, amb els seus carretells.
Com que és impossible que, al llarg de tantíssims anys, aquests vins rancis mai no s'hagin fet malbé, teníem davant nostre una constatació empírica de la regeneració d'un vi. Vaig poder-ne parlar una estona amb la Sara Pérez —que ens acompanyava en les visites i ens explicava, fins on és possible de saber, alguns dels processos que tenen lloc a l'interior d'aquests carretells— i ella em va confirmar que, efectivament, el vi pot sofrir processos de regeneració que reverteixin etapes de degradació. Com deia abans, entrem en les profunditats de la química orgànica i de la microbiologia.

En Francesc Perelló i els seus deliciosos vi ranci i mistela.
Des d'un punt de vista antropològic, l'existència d'aquests carretells que han anat passant de generació en generació, planteja unes reflexions que poden estar plenes d'enyorament. Jo mateix, què tinc dels meus besavis? De la majoria d'ells, pràcticament res de res. Potser d'algun d'ells en tinc un llibre, una fotografia, fins i tot un moble. I dels rebesavis? No en sé ni el nom ni l'origen, ni tinc cap objecte a casa que hagi estat mai a les seves mans. En tot cas, les engrunes de record que jo tinc dels meus avantpassats no es poden comparar amb uns objectes vius i dinàmics, que exigeixen cura constant i mantinguda, com són uns carretells on s'hi cria el vi ranci. Encara més: amb llargues visites a arxius històrics, amb recerques als arxius parroquials, he pogut anar reconstruint una mica la història de la meva família. I hi he trobat una mica de tot: pobresa extrema, prosperitat fugissera, migracions, herències i desherències, fàbriques i colònies, guerres i destrucció. Tot això és incompatible amb la transmissió ininterrompuda —més de dos-cents cinquanta anys, en el cas de l'Antoni Vaqué— d'uns carretells i el vi ranci de solera que contenen.

En poques paraules: aquests vins rancis que encara hi ha a les cases i masies del Priorat —i d'altres llocs del país—, amb orígens que es perden a l'antigor, són purs trossos d'història humana.

L'Antoni Vaqué al seu antiquíssim soterrani
Els vins que ens vam acostar als llavis i vam beure amb respecte eren extraordinaris, però no en el mateix sentit que ho puguem dir d'un vi de taula més o menys excel·lent. Ho eren per la seva raresa, per la seva diversitat i per la insondable profunditat d'aromes i matisos sàpids que hi havia en alguns d'ells. Recordo, per exemple, el vi d'en Pere Pi, que era un elixir reconcentrat, amb tantes coses a dintre que semblava impossible poder-les destriar. La seva anàlisi semblava no tenir fi. I era un vi rabiüt, dur, amb tots els tons de la dolçor, tots els tons de l'amargor, tots els tons de les nous verdes, els fruits secs, les mels diverses...

Encara em va enamorar més el ranci que l'Antoni Vaqué va extreure per a nosaltres del seu carretell principal. Són uns carretells sense aixeta perquè, com bé va explicar ell mateix, «mai no havia vist que s'usés una aixeta per omplir un carretell, només per a buidar-lo».  Tenia gairebé tota la complexitat del d'en Pere Pi, però estava més arrodonit, més bevible. Podia provocar l'èxtasi.

Vaig cloure la meva jornada particular amb un «retorn al present»: el ranci Carratell del Celler de  Capçanes, un ranci ben bo, amb torrats, fruits secs, xocolata, mentolats, cacau... i amb frescor, amplada, complexitat i una dosificació ben aconseguida de les sensacions dolces: una delícia. 

La Montse Barceló i els seus preuats carretells.

divendres, 27 de novembre de 2015

Novetats pallareses

El Pallars Jussà és una comarca vinícola de mida modesta. A banda de les extenses vinyes de Torres a Sant Miquel, a la solana de la Serra de Gurp, jo hi compto set cellers —que ara ja són vuit, perquè ja tenim el primer vi de El Vinyer—.

Si aneu de Tremp al coll de Montllobar trobareu, abans d'arribar a Fígols, unes vinyes que envolten un edifici que sembla un celler. L'indret és molt bonic. S'anomena el Pla de Nascala i es troba a uns sis-cents metres i escaig d'alçada. Si mireu la cartografia d'aquesta contrada hi trobareu una munió de topònims relacionats amb la vinya —testimoni fefaent de la llarga tradició vitivinícola de tota aquesta comarca del Prepirineu.

La vinya del Pla de Nascala —unes deu hectàrees a llevant del nucli de Fígols— pertany a la família Carmona i el seu raïm —merlot— anava fins ara tot ell a Torres. Deu fer un parell d'anys que vaig conèixer l'Eva Carmona Bardella i em va explicar la seva intenció d'elaborar un vi propi. A partir d'aquell moment, vaig estar atent a l'aparició d'aquest primer vi.

Finalment, tots aquells projectes comencen a esdevenir realitat. El celler es diu El Vinyer i el seu primer vi es diu Turritela 2014. Per esvair qualsevol dubte sobre el significat del nom, l'etiqueta mostra un dibuix d'una turritela, que és una cargolina fòssil molt abundant a la conca de Tremp. De fet, poc abans d'arribar a les vinyes d'aquest celler, la carretera passa per la Collada de les Cargolines.

És un merlot jove —encara que una petita part del vi hagi passat per bóta—, vermell viu, fresc i fruitat. El raïm deu haver estat veremat en el seu moment exacte de saó, perquè el vi té un caràcter franc que convida a beure, i és agradós, sense complicacions, senzill i net. Li dono la benvinguda en aquests Apunts d'Enografia i estaré amatent a tot el que aquest celler ens pugui oferir en el futur.


diumenge, 22 de novembre de 2015

Per un pa amb tomàquet

Sempre ens toca el rebre!

L'article editorial —«L'ull de l'ocell»— de la Guia de Vins de Catalunya d'enguany s'esplaia —amb el seu to de veu tradicionalment incisiu i fins una mica ofensiu— en el vilipendi dels bloguers. És un costum que té precedents il·lustres. L'insigne Robert Parker ja ens va dedicar, fa uns anys, unes amoroses paraules com aquestes:
«...the advent of many free Internet wine blogs, which usually do little more than raise the level of useless white noise to a deafening and confusing level of nonsense.»
O el respectable Dr. Chris Kissack —ell mateix és un bloguer— que, referint-se als bloguers, ens adjectivava d'una manera que en català traduiríem per «estómacs agraïts» i ens negava qualsevol valor crític —entre altres coses, perquè no publicàvem valoracions negatives.


Els autors de la Guia de Vins 2016 també s'apunten a algunes d'aquestes desqualificacions i, a més, hi introdueixen encara algun argument complementari. Ens dediquen un llarg paràgraf que comença fort:
«Per tal de no pagar [un professional com ells, s'entén], molts cellers es conformen que un bloguer vingui a fer-los un article a canvi d'un pa amb tomàquet.»
 I a continuació plantegen una objecció molt greu:
«...mentrestant [el bloguer] ha regalat la feina d'un professional  de la comunicació per aconseguir el que volia. [...] [el bloguer] potser mai ha valorat les conseqüències de la seva feina gratuïta.»
La conclusió és contundent:
«amb aquest tipus de relació [...] mai hi haurà una imatge clara ni seriosa del vi català.»
I què és el que ens queda, doncs? Els autors de la Guia 2016 ho tenen clar:
«Com a resultant de tot això, només hi ha tres mitjans que parlin seriosament de vi català.»
I els tres únics són vadevi.cat, cupatges.cat i la Guia. Punt!

A mi, de tota aquesta rècula de desqualificatius, potser el que em fa mes mal, el que trobo més absurd, és el que ens acusa de prendre la feina als professionals. Mare de Déu! Com pot ser que pensin que els quatre bloguers i mig que encara publiquem articles que llegeixen mitja dotzena d'amics estem prenent la feina als professionals? I, més encara, com pot ser que no se n'adonin en quins temps vivim? Que potser encara es publiquen enciclopèdies, o mapes de carretera, o encara es fabriquen càmeres fotogràfiques compactes? Oi que no? Oi que tothom fa servir instruments gratuïts com wikipedia, googlemaps i la càmera del mòbil? Podem lamentar-nos dels mals temps que corren per als diaris de paper, les guies turístiques de paper i, en general, per a la cultura tradicional, però no s'hi val a carregar les culpes sobre els bloguers o els autors de la wikipedia.

D'altra banda, també els blogs s'acosten ràpidament a la seva data de caducitat, perquè ara té molta més influència un twitt de mitja dotzena de paraules que no pas un llarg article a un blog, que ha necessitat una inversió de temps i diners immensa.

Sempre he defensat la Guia de vins de Catalunya —amb tots els seus clarobscurs, tanmateix— i, en particular, el seu article editorial  «L'ull de l'ocell» que, normalment, conté un bon nombre de veritats com punys. I també sé que la inclusió de paràgrafs que semblen destinats a perdre amics el més ràpidament possible forma part de l'estil literari dels autors —un estil que no és el meu, però que jo respecto—. Però aquests atacs innecessaris i estèrils als pocs bloguers que seguim defensant, divulgant i exaltant els vins catalans potser se'ls podien haver estalviat, perquè tots som en una mateixa barca i tots remem en la mateixa direcció. O, si més no, això és el que vull pensar jo, en la meva infinita innocència.

PS: Per si algú té por que jo tingui algun conflicte d'interessos a l'hora de parlar de tal o tal vi, vull deixar clar que sí, efectivament hi ha hagut exactament tres cellers (en els deu anys que fa que em dedico a tot això) que m'han convidat a pa amb tomàquet: Recaredo, Pardas i Mas Blanc i Jové. És més, crec que a més del pa amb tomàquet, també em van obsequiar amb una mica de fuet i/o pernil. Deu ser per això que m'agraden tant els seus vins, oi?     

dimecres, 18 de novembre de 2015

Garnatxa, la de mil veus

Estic rellegint «Gualba, la de mil veus» i no he pogut evitar de fer aquest petit joc de paraules amb la nostra estimada garnatxa. Però aquest joc de paraules no és cap estirabot sinó que vol retre homenatge a aquesta qualitat polimorfa que veig als nostres vins de garnatxa, que fa que s'expressin amb mil veus diverses.

Al mateix volum on hi ha el «Gualba...» d'en Xènius hi ha també el conegudíssim —i abusadísim— «La ben plantada» que, si el «Gualba...» em suggereix la garnatxa —sensualitat, barroquisme, dualitat bé/mal, forces desfermades—, la Teresa mig neoclàssica em suggereix el xarel·lo. Però d'això ja en parlarem un altre dia.

La garnatxa, fet i fet, deu ser ara la base de la meva dieta vínica, i repassant els darrers apunts de la meva llibreta, vaig trobant vins de garnatxa tan diversos entre ells que en podríem ben bé trobar un per a cada estat d'ànim, per a cada anhel. Per exemple, l'Aires de Garbet de l'article anterior i tants d'altres que recorren un ample ventall de possibilitats i característiques.

Però ara que acabem de viure la diada de Sant Martí, potser escau que parli d'un vi novell, la primera ampolla de 2015 que ha arribat a la meva taula. Sant Martí, la matança del porc, el vi novell, la branca de pi a la taverna. Sí, jo encara havia vist la branca de pi, perquè jo vaig néixer fa més de seixanta anys a la vora de l'Hostal de la Bona Sort, al carrer de Carders, i recordo perfectament la branca de pi que hi havia al damunt de la porta d'entrada d'aquest antic hostal gòtic...


El Novell de Bot 2015 és relativament recent en el catàleg de l'Agrícola Sant Josep de Bot, a la Terra Alta. És una garnatxa veremada el 18 de setembre i convertida en un vi fragant i poderós, a temps per a la diada de Sant Martí. L'etiqueta —força sorprenent— ret homenatge als pagesos que treballen les vinyes d'on surt aquest líquid roig intens, i ho fa amb les imatges i els noms de tres d'ells: en Faustí Aros, de la vinya de la Travessa, en Joan Lluís Sastre, de la vinya del Riuamunt i la Pepita Cortiella, de la vinya de l'Aucalà. Són vinyes de fins a cinquanta anys.

Mes enllà de la joia del primer 2015, aquesta garnatxa descarada m'ha —ens ha— deixat exultants! A més, per motius de salut, feia dies que no tastava el vi —ni podia fer-ho ni em venia de gust— i la garnatxa nova de Bot ha trencat —ha esmicolat!— el meu trist dejuni—. Fa uns anys, quan era més jove i més ruc que ara, jo deia que aquests vins no m'agradaven. Ara, per sort, he après a valorar millor algunes coses i, encara que hi ha molts vins novells que gens no em plauen, sí que n'hi ha alguns que sembla que em revifin i m'exaltin.

L'hem pres fresc i ben ventilat i des del primer moment tota la cambra s'ha omplert d'aquelles aromes que en diem primàries i potser sí que són aromes que portem d'alguna manera gravades al nostre ADN, des de fa més de cent segles. El color és preciós i net i el vi, a la boca, és una glopada de fruita líquida, punyent, persistent i saborosa. I no hi ha agressivitat, ni astringències innecessàries. Tot és directe, tot convenç al primer cop d'ull, al primer glop. Perfum a dojo, de vi i de raïm. Llaminer i directe. I tanmateix, amb l'aire el vi no decau sinó que encara sembla que es torni una mica més afinat, una mica més sedós. Un vi que té la seva pròpia veu... una de les mil veus de la garnatxa!

dijous, 12 de novembre de 2015

Garnatxa de Garbet —2—

Vaig donar notícia de la garnatxa de la vinya de Garbet ara fa prop d'un any, en un article  en aquests «Apunts d'enografia de Catalunya». Es tractava d'un vi rosat —Superlative 2012— molt interessant, però que pràcticament no va arribar al mercat. Ara la cosa va de bo: tenim la primera collita d'una vi negre fet amb garnatxa de la vinya de Garbet, un vi que, com ara explicaré, és substancial i notable. Es diu Aires de Garbet 2012.


Sovint, quan sóc a l'Empordà, m'arribo a Garbet, principalment si hi bufa una mica la tramuntana, o si el temps està una mica rúfol —sense que sigui desagradable—. També hi passo quan, amb la bicicleta, faig la ruta dels tres colls —Sant Antoni, el Frare i els Belitres— per anar a Portbou. L'indret, no cal dir-ho, és tota una icona del nostre paisatge. Quan vaig aconseguir una ampolla d'Aires de Garbet 2012, abans de destapar-la, encara vaig tornar a Garbet, a l'horabaixa, un dia que la pressió turística que tan enterboleix aquestes contrades màgiques s'havia relaxat una mica. Amenaçava pluja i les nuvolades fosques s'alternaven amb les ullades de sol. La platja amb un mar tibant com el vidre, el veler fondejat, la pineda vora el mar, el xalet i el port de Joan... i, al damunt de tot això, les terrasses de sirà i garnatxa de la muntanya dels Canons i, més al fons, el Puig del Falcó i el Puig Pelat. Aquest era el paisatge: ara poseu-hi les llums, la tramuntana, quatre gotes de pluja, el xisclar de les gavines —i l'ampolla de garnatxa que ens esperava a casa.


Vaig decantar el vi, i trobo que calia fer-ho, perquè el vi anava guanyant matisos i expressivitat a mida que passava el temps. Com definiria aquesta garnatxa? Quin model o paradigma segueix? Si cadascuna de les nostres millors garnatxes és un món, a quin món pertany aquesta garnatxa de Garbet? Les respostes no són fàcils. Vegem: No és la garnatxa poderosíssima, primigènia i directa; no és la garnatxa fresca i lineal; no és la garnatxa confitada i densa...

Ja he dit que les aromes estan, al principi, una mica contretes i són discretes, elegants, indirectes. Però, quan el vi va agafant aire, tot s'amoroseix i van sorgint notes més complexes, de manera successiva. En algun moment, hi noto algunes tonalitats mentolades —no em feu massa cas, que el meu nas no és cap gran cosa— i a continuació hi ha una mica de fusta aromàtica i les notes de criança —sempre ben equilibrades— van agafant un cert protagonisme. Quan entra a la boca, enlluerna i té aquell punt d'alegria que és tan propi de la garnatxa llaminera. Aleshores ve el sabor, a dolls, com d'un nèctar fluid —sense cap de les connotacions apegaloses que sovint associem a aquesta paraula—. Tot es troba en equilibri, en la seva exacta mesura. La llargada de les sensacions que genera és notable i l'evolució que va fent al decantador i a la copa, és com un travelling cinematogràfic que va recorrent la història del vi, de la vinya al celler, de la fruita als lleus torrats que apareixen al final, quan la copa ja és gairebé buida. Una copa que, en aquest cas, va ser la Zwiesel 1872 Roger Viusà «Priorat».

Aquesta garnatxa, com Garbet, té una certa personalitat pròpia i no m'agradaria comparar-la amb altres garnatxes sublims que neixen a la Terra Alta, al Montsant o al Priorat.

divendres, 6 de novembre de 2015

Plany per la garnatxa d'Empodà

Què en farem de la garnatxa ambre, de Garriguella, de Cantallops, d'Espolla o Sant Climent? Per què som tan pocs els qui ens delim pel dolç fruit del lledoner roig de l'Albera? Potser aquest líquid amorós, afable, d'aromes antigues, persistents i profundes, no s'adiu a l'estil esnob i fugisser que ara cal estrafer, al vertigen del canvi constant que ara cal adoptar, a les mistificacions que ara cal pontificar d'un dia per l'endemà.

Qui —quan, on— beu a pleret una copa menuda de garnatxa d'Empordà? Qui troba aquest moment de repòs per a un plaer tan clàssic? A quina celebració, a quina diada, es destapa una d'aquestes ampolles de preu petit i valor monumental?

Tinc un amic que coneix el plaer d'aquests nèctars i m'explica que una copa de garnatxa és l'acompanyant diari del seu esmorzar. Quan jo era petit, també en prenia una copa per esmorzar, perquè era de mena escardalenc i una mica nyicris. Com em delia per la copeta —petita, de vidre gravat que feia unes espigues— i amb quina fal·lera em menjava l'ou cru —preludi de la copeta— que em faria fer gran!

A l'estiu, a la masia on els padrins estiuejaven, algun dia venia el mossèn i els padrins em cridaven perquè li fes l'amistat. Aleshores, jo veia, al damunt de la tauleta de la sala en penombra, la copa amb el seu líquid color de mel i la seva aroma que jo ja coneixia. D'aquell vi no me'n donarien —ja ho sabia— ni que fos per apaivagar l'instant de fàstic que sentia a l'hora de besar la ma del mossèn. O quan venia a passar la tarda la senyora Déu, o les germanetes Sala. Quan venia la senyora Déu tots havíem de fer veure que anàvem ben nets i que sabíem menjar bé, i que érem polits —encara que, quan ja dúiem un parell de mesos a la masia, ens haguéssim convertit en bestioles mig salvatges—. I aleshores sí, a l'hora de les postres, amb la coca que havia pastat el padrí o amb les lioneses que duia la senyora Déu, la canalla rebíem la nostra petita ració del líquid daurat que era dolç —però ho era d'una manera diferent a com ho eren el codonyat i el cabell d'àngel que feia el padrí.

I què diré del codonyat? Vam ser l'altre dia a la Fira del Codony de Tremp i vam poder comprar unes miques de codonyat que m'han fet retrobar records que creia oblidats. A casa, al vespre, la senzillesa d'un tall de codonyat de l'Obrador de Llimiana, d'un tall de Sarró de Montbrú i d'una copa —o dues— del Vi de Panses 2006 de Vinyes dels Aspres —indescriptible en la seva monumental qualitat— ens van fer sentir una mica més a gust amb nosaltres mateixos, ens van fer alentir el ritme, anar a dormir amb pau.

Cal que trobem el temps, el «mood», per recuperar la garnatxa més quotidiana, la garnatxa de les postres, la garnatxa de la celebració, la garnatxa dels petits plaers austers i continguts. És difícil, perquè tot ens empeny en la direcció contrària, però ens aniria bé de trobar alguna petita pau, algun petit repòs, amb la companyia d'una bona, clàssica, coneguda, amorosa, ampolla de garnatxa d'Empordà.

Vi de Panses 2006 de Vinyes dels Aspres, codonyat de l'Obrador de Llimiana, formatge de Montbrú, copa Zwiesel 1872 «The First»

dimecres, 28 d’octubre de 2015

Pinot noir de la Serra de Prades

Al capdamunt de la Serra de Prades, entre els set-cents cinquanta i els mil metres d'altitud, hi ha només unes petites parcel·les de vinya. Per exemple, n'hi ha a les partides del Mas de Monner i de la Serra, i també hi ha una vinya —els Aubacs— que deu fer una hectàrea i mitja a l'obaga de la Coma, al davant mateix de Vilanova de Prades. Encara en trobarem una altra a la partida de les Planes, allà on el riu de Prades fa un revolt entre el Maset dels Plans i el Molí del Viles, on hi ha una petita resclosa. Algunes d'aquestes vinyes isolades i esparses —potser totes, no ho puc afirmar amb completa seguretat— pertanyen a un petit celler de Vilanova de Prades que es diu Vega-Aixalà. Un celler que mereix una certa atenció.

És un territori on hi pot haver un centenar de dies de glaçada a l'any i la temperatura mitjana anual es situa per sota dels deu graus. La presència de la neu no és un fet insòlit. A més d'això, l'oscil·lació tèrmica és elevada. Pel que fa al sòl, hi trobem molta llicorella com la que defineix el Priorat vinícola.

El celler Vega-Aixalà es va crear fa una dotzena d'anys i segueix sent un celler de dimensions modestes, en un indret que té una situació singular. L'enòleg en en Martí Magrinyà —que ja coneixem per la seva feina al celler Clos Pons—. Produeixen una sèrie de vins que m'ha sorprès molt positivament —ja en parlarem—, però el que em va moure a viatjar fins Vilanova de Prades va ser el delit de conèixer el seu vi de pinot noir.

Ja sé que més d'un fa escarafalls quan sent parlar de pinot noir a Catalunya però, què voleu que us digui, a mi el pinot noir m'enamora —quan està ben fet— i, com que sé que un bon pinot només es pot aconseguir amb una dedicació i un entusiasme immensos, quan en trobo un d'aquells tan frescos i aromàtics, tan purs —un Acusp, un Biu, per exemple— em vénen ganes de felicitar qui l'ha fet i d'agrair-li els instants de felicitat que el seu esforç em dóna.


Crec que La Font dels Aubacs 2012 que he begut avui neix a la vinya dels Aubacs que he explicat abans, a uns vuit-cents setanta-cinc metres d'altitud, amb orientació nord i nord-est. La vinya es veu ben bé des del poble mateix. Ha tingut uns vuit mesos de criança en bóta i té un vermell translúcid i una llàgrima discreta. N'hi ha poquíssimes ampolles: menys de cinc-centes. L'aroma té aquelles fruites característiques, és deliciosa i neta, perfumada i amable; però no és gens superficial i la criança —que no emmascara la puresa sensorial del vi— li deu haver donat aquella elegant multiplicitat que transcendeix la simple delícia de la fruita fresca.

A la boca, el vi es converteix en un plaer fluid i saborós, de tanins subtils, lleu, ingràvid, pur i, per als que, com deia en Salvat-Papasseit, «en sabem el pler», addictiu. Quan s'escalfa una mica, apareixen uns torrats molt i molt suaus, que es barregen amb aquelles notes tan típiques —de «capsa de puros», en dèiem abans—, amb magranes i cireres un pèl àcides. Hi ha una aparent simplicitat, que és com una picada d'ullet adreçada als devots d'aquesta mena de vins.  

Per fer-li els honors que es mereix, he begut aquest vi amb una copa «borgonya» —la Riedel Vinum Pinot Noir que apareix a la fotografia— i he aprofitat l'estona per escoltar «Creation» que és l'últim treball d'en Keith Jarrett, amb una selecció dels seus concerts de l'any passat a Tokyo, Toronto, Paris i Roma.  Han estat uns bons moments.

dijous, 22 d’octubre de 2015

Esteve i Gibert, a can Panxa

El terreny ondulat que baixa del Turó de les Mentides a l'Anoia és un petit país de vinyes, presseguers i boscos, ple d'amagades raconades. Els torrents del Bou, del Sot, de la Pubilla, de la Bruixa; masies com can Milà de la Roca, la Bardera, can Llopard de la Costa, can Panxa; partides com la Fassinaire, el Pou Vermell, la Planeta. El viatger distret —com jo mateix tantes vegades que he passat per aquí sense fixar-m'hi gaire— no s'acaba de fer càrrec del què hi ha i hi ha hagut en aquestes paisatges amables, encarats a tramuntana i a la roca poderosíssima de Montserrat.


Fa uns dies vaig visitar can Panxa i les seves vinyes, perquè m'hi va convidar l'Albert López, l'enòleg del celler Esteve i Gibert. És un celler de dimensions modestes que ha nascut de la reconversió —gradual i ben administrada— de les vinyes d'en Josep Esteve Gibert, de can Panxa. El dia era magnífic, bufava un airet del nord que temperava l'acció del sol i la vista cap a les planes de l'Anoia i el riu de Bitlles, fins a Montserrat, era extraordinària. Malgrat que la diferència d'altitud entre can Panxa i el fons de la vall no és gran cosa, la sensació d'estar enlairats i sotmesos a un clima diferent és notòria. També per a les vinyes.


El celler té una vinya de xarel·lo de més de vuitanta anys, una vinya de merlot, i també té macabeu, garnatxa, sumoll blanc, albarinyo... sempre en quantitats petites. A més, té arrendada una vella vinya de sumoll de la que potser n'hem d'esperar coses interessants. Aquestes vinyes s'aniran sumant al projecte de l'Albert de manera successiva, quan el raïm que donin tingui el nivell que ell exigeix als seus vins. Ell treballa de manera força artesanal, sempre amb fermentacions espontànies i sense afegir llevats.


Quan vaig acostar al nas i als llavis la copa d'Origen 2012 —el xarel·lo sense fusta de la vella vinya de can Panxa— vaig saber immediatament que amb l'Albert m'hi entendria. La vista esplèndida, la bonança del dia, els camps i les vinyes, predisposaven al gaudi, però la qualitat del que tenia a la boca sublimava tota l'experiència i li donava el seu autèntic valor —jo no havia vingut aquí només a mirar el paisatge—. El vi em va sorprendre i em va semblar un gran xarel·lo, un xarel·lo dels que a mi m'agraden, amb una netedat absoluta d'aromes i amb aquella austera estructura en boca, no exempta d'una certa untuositat. Em va quedar clar que L'Albert pertany a aquesta nova generació de «joves mestres del xarel·lo» que estan fent vins d'una irreprotxable autenticitat.

Després del «xoc» d'aquest Origen 2012, encara es pot anar més enllà: Les Vistes 2012 —de la mateixa vinya, però amb una criança en bóta de castanyer de cinc-cents litres—.  Magnífic! Tota la puresa de l'altre vi, però amb més profunditat, amb més complexitat, amb una mica més de greix, de fonoll, amb algun record d'ametlles. Vins frescos, estrictes en la seva linealitat, d'absoluta puresa —la criança amb fusta de castanyer els ha aportat just el que els cal per expressar-se plenament, sense tòrcer gens ni mica la seva rectitud, sense afegir-hi cap màcula, cap pesantor.


Ara tinc al meu celler una ampolla de cadascun dels tres vins que, a dia d'avui, comercialitza el celler Esteve i Gibert. Per sopar he destapat L'Antana 2011, un merlot criat dotze mesos en bordeleses de 225 del que se'n van fer menys de dues mil ampolles. És un merlot que m'ha agradat molt, amb un nas força net que aconsegueix esquivar aquells notes herbàcies que, desgraciadament, són tan freqüents en alguns merlots catalans i quediuen que vénen de les pirazines —però no totes les pirazines són iguals—, i dóna fruita molt madura, perfumada i intensa —com escau a un bon merlot—, densa i complexa. A la boca és dolçor voluminosa i tanins setinats, que omplen i tenen pes i tot és fresc i viu, estructurat i potent. Es queda una mica curt al final —tot s'ha de dir— en un moment en què una certa sequedat, una certa astringència, prenen un protagonisme excessiu. Un vi que vull seguir en les successives collites que, vist el que he vist, poden ser remarcables.

dimecres, 14 d’octubre de 2015

La joia de Bot

El moment de «descobrir» el Plana d'en Fonoll Selecció ja ha passat perquè, després de guanyar el Vinari d'Or 2014 de la seva categoria —un premi plenament merescut—  tothom que està amatent al bo i millor que es fa al país coneix aquest vi, l'ha tastat i n'ha gaudit amb tota la plenitud. Però el vi encara no havia sortit mai en aquests «apunts» i, en general, no he dedicat als vins de la cooperativa Sant Josep de Bot l'atenció que mereixen. Avui, com que he destapat una esplèndida ampolla de Plana d'en Fonoll Selecció 2006, corregiré una mica aquesta mancança.

La plana de Bot des del Coll del Moro, amb el massís dels Ports al darrera.
Crec que la primera collita d'aquest vi més destacat de l'Agrícola Sant Josep va ser la del 2004, però les seves característiques han anat evolucionant amb les successives collites. Ara és un vi que té un prestigi, un vi de producció limitada —el 2006 van ser menys de cinc mil ampolles—, de llarga guarda, un vi que només s'elabora quan la collita és excel·lent. La base és la carinyena, que constitueix un 30% del cupatge, amb el sirà i el cabernet. Una mica de merlot i una mica de garnatxa completen l'assemblatge —que pot anar variant a les collites posteriors.

És clar que és un vi de la Terra Alta, però els seus autors han preferit inscriure'l a la DO Catalunya. L'explicació que m'han donat és que, encara que l'origen del vi sigui la Terra Alta, encara que des de tots els punts de vista legals pugui anomenar-se Terra Alta, ells creuen que el seu vi no respon a la idiosincràsia més estricta d'un Terra Alta i li escau més una denominació com la de Catalunya. No hi tinc res a objectar.

Ja havia tastat el Plana d'en Fonoll Selecció 2006 fa un temps i avui sabia, per tant, que em plauria molt. Però quan tens tota una ampolla —i, el que és encara més important, tot el temps del món— per ensumar, tastar, compartir, enraonar, contrastar... és quan realment pots acostar-te de debò a allò que el vi et pot ensenyar. L'he decantat —ho recomanen a l'etiqueta— i encara l'hem deixat un breu temps a la copa, ensumant ara i adés. La copa és la Scott-Zwiesel Cru Classic #1, la meva copa de cada dia per als vins negres de criança —una copa magnífica en el seu segment de preu.

La densitat d'aromes és elegant i múltiple, sense sobre-amplificació. Una mica de compota, una mica d'herbes boscanes d'olor, un rerefons una mica balsàmic. Sensació de maduresa i, al mateix temps, d'austeritat. Cap ardència, cap verdura, cap fusta, cap brutedat. A la boca hi ha una densa suavitat, no exempta de força. Aquí sí que la carinyena ja s'expressa una mica més. Hi ha una bella dialèctica entre el que és melós i el que és rabiüt (en el sentit de ferm, sense arribar a ser aspre). Per damunt de tot, hi ha una perfecta integració de tots els components i de totes les varietats. Els tanins, la fruita ben madura, l'acidesa, l'estructura, el pes... Sensacions de corpulència, incisives, que conviuen amb una fluïdesa amable i setinada.

Vi per a la taula i per a la sobretaula. Si n'obriu una ampolla per als vostres amics, feu-ho en un dia que no hi hagi pressa. I teniu-ne a punt una segona ampolla... com a mínim.

Post-scriptum: En aquest blog, mai no parlo de preus, però em sembla que avui ho faré, perquè trobo que el preu d'aquest vi atempta contra qualsevol principi de la lògica o del sentit comú, i només es pot explicar per la situació paradoxal que viu el nostre país en tots els àmbits. És un vi de gran qualitat, de producció curta, de llarga criança, d'una collita de fa nou anys, i és un vi que ha guanyat el primer premi del concurs més important del país. Malgrat tot això, l'ampolla que surt a la fotografia la vaig comprar per menys de vint euros. En un país «normal», en un país que estimés i valorés les seves coses més essencials, aquesta ampolla costaria dues, tres o quatre vegades més. Com a consumidor amb recursos econòmics limitats —com tanta gent— podria estar content de poder accedir a aquesta ganga, però com a ciutadà trobo que alguna cosa no està funcionant prou bé. Potser és un problema d'autoestima.

dijous, 8 d’octubre de 2015

Itinerari amb vinyes

Eren les vuit del matí tocades i feia una mica de fresca, però no gaire. He descarregat la meva bicicleta de carretera —que ja fa anys que ha passat de ser «antiquada» a ser «clàssica»— al darrere del celler Rendé-Masdéu, a l'Espluga de Francolí i he començat a enfilar la preciosa carretera que va a Prades pel coll de les Masies. Una boira espessa oculta els paisatges, però m'ha semblat que se n'aniria aviat. Quan pedalejo ran de la muralla que separa les vinyes d'Abadia de Poblet de les de Milmanda, només el Castell de Riudabella sura per damunt del mar de boires, però el sol ja escalfa prou i comença a llepar els ceps arrenglerats de Milmanda. Les vinyes van apareixent rengle a rengle.

La carretera entra al barranc del Tillar i s'acaben les vinyes. La pujada és franca i agradable; no fa ni fred ni calor. Quan comencen les llaçades, ja veig al capdamunt del vessant del Serrat de la Mina les dretes vinyes de Cara Nord, encimbellades entre els vuit-cents cinquanta i els nou-cents cinquanta metres d'altitud. El terreny és de llicorella de color marró. Contradient el nom del celler, aquestes vinyes estan encarades a migdia-llevant, però penso que «Cara Nord» fa referència a que les vinyes són efectivament a la banda més septentrional de les serres de Prades.



Quan deixo enrere aquestes vinyes, entro a l'altiplà de Prades i no veig cap vinya enlloc —sóc a la ratlla dels mil metres. Segueixo en direcció al coll d'Albarca i ben aviat se m'apareix el vessant de llevant del massís del Montsant, on tantes caminades he fet. Perdo alça ràpidament i torno a trobar vinyes, cada vegada més. M'estic acostant a Ulldemolins, on la Cooperativa ha iniciat una certa recuperació que m'agradaria que s'anés consolidant. Hi passo pel costat i veig com un pagès hi entrega la verema. La sentor que desprenen els munts de brisa és forta i característica i, per a mi, deliciosa, perquè em retorna als estius de la meva infantesa —diuen que l'olor és el sentit que millor es fixa a la memòria.

Remunto les crestes de la Llena —només tres quilòmetres, però una mica drets— i m'aturo al mirador a menjar quatre galetes, abans de començar el descens per la carretera del Vilosell. Al km 14 trobo la primera vinya —L'Escala— que crec que és de Cérvoles, però no ho puc assegurar. A partir d'aquí la vinya torna a agafar protagonisme. Passo pel davant de Mas Blanc i Jové i em ve a la memòria el màgnum que tinc al celler, esperant amb paciència que li arribi el seu moment. Quan entro a la Pobla de Cérvoles passo pel davant del celler Cérvoles, que tantes belles ampolles m'ha proporcionat, però que no he seguit a les darreres collites. Ara està sota la direcció d'en Tomàs Cusiné i espero que desenvolupi completament el seu potencial.


M'aturo a la plaça del Vilosell a omplir la cantimplora a la font, al davant del celler d'en Tomàs Cusiné. També s'hi nota que és temps de verema. Agafo una carretera secundària que passa prop de les vinyes on neixen els  magnífics «finques», uns vins admirables que respecto profundament.

Quan arribo a Vallclara, em decideixo a remuntar les rampes de Vilanova de Prades que em resulten una mica feixugues. A Vilanova, l'olor de verema prové del celler Vega-Aixalà. A l'altra banda de la vall, a uns nou-cents metres d'altitud, en terrenys de llicorella encarats al nord, hi ha la vinya d'on surt el pinot noir d'aquest celler, que dóna lloc al seu La Font dels Aubacs. M'aturo uns instants a contemplar com descarreguen la verema que arriba amb un tractor i m'expliquen que tenen un grup de suecs veremant, per esport.

Ara sí que ja enfilo el descens a la vall fins que torno a trobar les vinyes de Milmanda i les de Poblet.

Explico aquest periple de vinya en vinya en homenatge a les nostres vinyes i als nostres viticultors, que percacen la qualitat en un mercat malagraït i magre de rendiments, en un país que beu poc vi i que beu vi que no procedeix, majoritàriament, de les nostres vinyes; un país que massa sovint sembla que es menystingui a si mateix...

diumenge, 4 d’octubre de 2015

Inusual

És inusual trobar grans vins de merlot a Catalunya. És inusual que un celler comenci a comercialitzar un vi dotze anys després de la collita. És inusual que un celler tingui a la venda collites de fa quinze o vint anys. És inusual que aquestes collites encara ens sorprenguin per la seva frescor. És inusual trobar llargues criances que no emmascarin les aromes de les herbes boscanes ni les virtuts diverses de les successives collites. És inusual que s'utilitzin només fermentacions espontànies amb llevats propis. És inusual trobar a Catalunya cellers amb un autèntic esperit de «château». És inusual trobar vins que segueixin els paradigmes clàssics de la «rive droite». És inusual fer vins que només s'expressaran plenament quan hagin passat molts anys...

Tot això és inusual perquè hi ha pocs cellers com Can Ràfols dels Caus. I pocs vins com el seu Caus Lubis que ara celebra el vint-i-cinquè aniversari. 


Amb motiu d'aquesta efemèride, en Carlos Esteve —que sempre és tan generós a l'hora de compartir els tresors que hi a Can Ràfols— organitza una sèrie de tastos verticals d'algunes collites escollides d'aquest vi clàssic que, potser per aquest mateix classicisme, massa vegades «we take it for granted». El primer d'aquests tastos va tenir lloc fa pocs dies, en l'entorn excel·lent d'una sala de l'hotel OMM i en unes condicions ambientals òptimes que permetien tastar lentament i conscientment, com a mi m'agrada. Les collites que vam poder tastar van ser, per aquest ordre, 2003 —la més «jove» que és ara al mercat—, 2004, 2006, 1999, 1998 i 1997. Una ocasió memorable!

Aquest merlot de tanta distinció neix a la vinya del Ros, que va ser plantada el 1983. La primera collita va ser la del 1990. A la base de la filosofia que regeix el Caus Lubis hi ha principis com aquests: Fermentació espontània amb llevats autòctons; producció molt limitada; criança en roure de Tronçais; vi de llarga guarda; prendre com a model els millors productes de Pomerol i Saint-Émilion; fidelitat al que el sòl, el clima i la flora del Garraf ens pot oferir; aposta decidida per l'excel·lència.


Com que crec que la primera qualitat d'un tastavins ha de ser l'honestedat, he d'admetre que no estic prou capacitat per fer una valoració acurada d'aquests sis Caus Lubis que vaig tastar l'altre dia —pel simple motiu que el conjunt total de grans vins de merlot de més de deu anys que he tastat a la meva vida és massa petit. Un cop declarades les meves limitacions, que cadascú prengui les meves notes amb un cert grau d'escepticisme. Només parlaré de tres dels vins que vam tastar. Que també són els tres que més em van seduir.

Per exemple, el 2003, en el que hi vaig reconèixer una elegància clàssica —encara més sorprenent si recordem les característiques de l'anyada— i una frescor magnífica. El color no és massa fosc i les aromes insinuen el romaní i la farigola. La llarga criança no ha matat la fruita madura i fresca —i això és una característica de tots els vins que vam tastar. A la boca té aquell volum de fruita líquida i amorosida, aquella «esfera» que simbolitza el millor del merlot. L'evolució que ha fet el vi a l'ampolla és neta i integradora. La sensació de classicisme és impressionant i entra en col·lisió amb la hipervaloració de la joventut que ara s'ha convertit en el paradigma més socialment acceptat. Podríem arribar a dir que aquest mateix classicisme potser li tanca moltes portes en els ambients més esnobs...

Sobre el 1997, podríem discutir si ja mostra un indici de decadència. Jo crec que no, més aviat em sembla que es troba en el seu zenit. Les aromes són complexes, amb alguna nota vegetal i alguna cosa com si fos mineral, com de pedra i terra del Garraf. A la boca té aquella dolçor melosa, aquella «completesa» que només el temps pot arribar a donar —si la dóna. Com un nèctar elegantíssim, madur, perfectament fet, definitiu.

El 1999 em va donar els millors moments del tast. Per a mi, era el millor de tots a nivell aromàtic i potser també va ser el que més em va plaure a la boca —juntament amb el 1998—. La complexitat d'aromes —sense cap nota discordant— era espectacular, amb una bona representació de les herbes que hi ha a l'entorn de la vinya. Adjectius com grandesa, opulència i elegància li escauen completament. Les textures setinades que s'allargassen impressionen profundament. Hi ha la sensació d'estar bevent un vi que ha fet una evolució absolutament impecable que l'ha dut a la seva màxima i millor expressió. 

dimarts, 29 de setembre de 2015

Astres de carinyena

A Catalunya s'hi fan els millors vins de carinyena del món —fins allà on jo puc saber. D'entre les moltes delícies que les velles vinyes de carinyena ens ofereixen, hi ha un petit grup de vins autènticament monumentals. No vull fer-ne una llista tancada —sempre me'n descuidaria algun— però penso en ampolles de la magnitud d'un Mas de la Rosa, un 1902, un Selecció Míriam, un Planassos, un Les Tosses, un Vd'O...

Després d'un tast que vaig fer fa uns dies, penso que potser tindrem ben aviat un nou astre en aquesta constel·lació olímpica. He de dir que considero la meva opinió com a provisional —procedeix d'un tast breu i «a peu dret»— i l'hauré de confirmar quan el vi sigui al mercat i en pugui heure una ampolla.

Es tracta d'un vi del 2013 de Mas Ígneus que encara no té nom (espero que el desafortunat nom «Costers de Carignan» que figurava a l'ampolla que vaig tastar sigui rebutjat). El cas és que el vi em va captivar com poques vegades. Quina riquesa i profunditat d'aromes! Quina fondària insondable de sabor! Quin doll de plaer!


El celler Mas Ígneus ha jugat un cert paper en la meva vida d'aficionat al vi. Vaig iniciar-me al Priorat —fa ja un grapat d'anys— amb ampolles de Scala Dei, Clos Martinet i Mas Ígneus. Buscant entre els meus papers, encara he trobat, per exemple, l'etiqueta d'un 98 de Mas Ígneus. Em sorprèn, doncs, que aquest celler no hagi tingut en aquests apunts la presència que mereix.



Mentre espero que arribi la carinyena sublim de Mas Ígneus, he destapat una ampolla del magnífic Coster de l'Ermita 2012 i, com que l'ocasió s'ho mereix amb escreix, he usat la Zwiesel 1872 Roger Viusà «Priorat» —una copa que haurà de tenir un article complet en aquest blog, un article que espero escriure un dia.


No he de descobrir aquest vi, prou conegut dels que vivim captivats pels nostres priorats. Avui l'he trobat poderós, ple de fruita, net, madur, ben afinat per una criança impecable que ha integrat màgicament tots els components d'aquest gran vi. A la boca és setinat i corpulent, fresc i viu, llarguíssim, sense cap aresta ni màcula que en disminueixi el plaer. Per als adoradors de la garnatxa, una autèntica deïtat, una deessa la virtut de la qual persisteix insistentment en els sentits i en la memòria.

Però també he de dir —i puc equivocar-me— que el vi de carinyena que protagonitza aquest article em va semblar més gran que aquesta molt gran garnatxa. Espero poder-ho confirmar un dia.

dilluns, 21 de setembre de 2015

Com ho celebrarem?


La magnitud del que tenim en joc aquest diumenge és tan monumental que parlar de quins vins beurem si arriba el moment de celebrar la victòria pot semblar una frivolitat. La dignitat i la vida, el benestar dels nostres fills, la supervivència d'una nació i una cultura, la nostra llengua, els camps i els conreus, les ciències i les arts... la democràcia: Això i moltes coses més dependran de les decisions que prenguem cadascun de nosaltres aquest diumenge, al davant de l'urna.

Però aquest és un blog de vins i si, com espero i desitjo, el diumenge fem el primer pas —imprescindible i necessari— cap a la Llibertat, ho voldrem celebrar. Com quan va morir el tirà assassí —o molt més encara! Com no van poder fer mai els nostres pares, ni els nostres avis. I ho celebrarem amb vins de la nostra pàtria. Contra la por, contra l'odi, contra els llops.

Sempre m'ha resultat difícil triar vins de celebració. Si seguiu el meu blog, ja haureu vist que m'agrada el beure relaxat, contemplatiu; m'agraden els vins que exigeixen uns sentits esmolats i amatents. L'apoteosi d'una celebració com la que volem fer aquest diumenge al vespre —amb amics, amb els meus fills— predisposa a destapar les més grans ampolles, una cornucòpia de proporcions mitològiques. Però moltes d'aquestes ampolles contenen elixirs que conviden més a la meditació que a l'eufòria desfermada.


Encara no ho tinc del tot decidit, però podríem destapar vins com, per exemple, una Jeroboam d'Embruix 2010 de Vall Llach. Pel Priorat, per en Lluís Llach, perquè amb una ampolla tan gran en tindrem a dojo per a tothom, perquè aquest vi ha seguit en paral·lel l'extraordinària mobilització que, del 2010 ençà, ens ha dut a poder ara exercir el dret a la llibertat. I també, és clar, perquè és un vi de força i de terrer, i perquè aquestes ampolles grosses s'adiuen amb l'exultació i l'optimisme.


L'altra ampolla que tinc a punt per a la festa és la sublim Garnatxa Solera de Mas Llunes. És un vi del que vaig parlar-ne en aquest blog ara fa tres anys, quan aquest vi encara era pràcticament desconegut. Després va guanyar el premi absolut de la primera edició del Vinari i aquest any torna a estar entre els finalistes del premi. No cal que en canti les lloances perquè tothom que l'ha pogut tastar en alguna ocasió no l'oblidarà fàcilment. Elixir celestial per a una nit de caixa o faixa! També m'agrada que sigui un vi fet pel mètode de solera, perquè em sembla una metàfora apropiada que ens farà recordar que el que guanyem el diumenge no ho hem fet nosaltres sols, sinó que s'haurà guanyat per l'acumulació de tots els afanys dels patriotes d'anys i segles.

I també cal que hi hagi bombolles! En aquest capítol és on encara no he pres cap decisió definitiva.

Crec que a la meva vida només he viscut dos moments que es puguin comparar al de diumenge —si el diumenge vencem— i cap dels dos és més transcendent. El primer va ser la mort biològica del dictador —que lamentablement, segueix exercint un domini tirànic abassegador sobre les nostres vides, quaranta anys després. El segon, la caiguda del mur de Berlín i la reunificació d'Alemanya, que vaig poder veure en directe perquè jo estava vivint a una ciutat propera a la frontera amb la DDR. Distrec la meva impaciència i la meva angoixa mentre espero el diumenge, pensant en la festa que farem, i en els seus vins.

dijous, 17 de setembre de 2015

Tap, copa, vi: elBlanc XXV

Potser algun dia hauria de parlar del tap de suro, i potser aquest dia serà avui, perquè he destapat una ampolla de elBlanc XXV 2013 i m'he trobat amb un tap magnífic, un autèntic regal per a la vista i el tacte, un tap de primeríssima qualitat que, mentre anava gaudint del vi, no podia deixar de tenir a la mà. Natural, renovable, sostenible —el tap de suro té una petjada de CO2 negativa!—, tradicional, microporós, segur, valuós... i, en aquest cas, perfecte, bellíssim.


Quan una ampolla m'obsequia amb un tap com aquest, ja començo a sentir-me recompensat. És clar que és el vi qui farà —o no— que l'ampolla sigui memorable. Però, si el vi és gran, un tap com aquest, encara que no hagués contribuït gens ni mica a la qualitat del vi que clou, ja el consideraria un plaer afegit, gens menyspreable.

Mentre jugo amb aquest tap gairebé perfecte recordo, per exemple, els taps escarransits i vulgars que he trobat en algun gran château de Bordeus, o el lamentable tap de silicona que tapava un borgonya força interessant que vaig beure no fa gaire. 

Comparació entre l'escarransit tap d'un Lafite i el magnífic tap de l'Albet i Noya.

Com que crec que aquest vi singular d'Albet i Noya em plaurà, trio una de les millors copes que tinc: la Zwiesel 1872 Enrico Bernardo 122.

L'altre dia, un bon amic em recriminava que sovint parlo de copes sense mostrar cap imatge. Per posar-hi remei, aquí al costat tenim una fotografia d'aquesta copa contenint el blanc d'Albet i Noya.

Tenim, després del tap, un altre plaer estètic i sensorial previ al vi —una copa feta a mà, d'un cristall finíssim, ingràvida com l'aire, perfectament equilibrada, visualment esplèndida, de mida i proporcions impecables.

I després del tap i de la copa, arribem al vi —sempre pas a pas, sempre lentament, a pleret.

La base de elBlanc XXV és el viognier, però també inclou dues varietats una mica insòlites. Una és la vidal, que coneixem bé els amants del vi de gel d'Okanagan, al Canadà, però que jo no crec haver tastat en cap altre vi català. És una varietat que podem qualificar d'estranya, perquè és un híbrid, però no un híbrid de dues varietats de la mateixa espècie vitis vinifera —com el marselan, per exemple— sinó un híbrid de varietats de diverses espècies, incloent espècies americanes com la vitis rupestris. La tercera varietat de elBlanc XXV és la Marina Rión que és una varietat ancestral redescoberta i batejada pel celler Albet i Noya, que en fa un vi monovarietal (vegeu aquest article).

Una part del vi ha fermentat i s'ha criat en bótes i la resta ho ha fet en inoxidable, sobre les mares. Només n'hi ha dues mil set-centes ampolles.


L'aroma és alhora complexa i austera i aquelles tonalitats una mica barroques i decadents que són típiques del viognier (vegeu aquest article) queden totalment compensades per les sensacions àcides, lleument florals i de fruita fresca que potser procedeixen de la vidal i la Marina Rión. Antagonisme total amb altres viognier que també admiro —com el Vall Llach, per exemple. Aquí tot és net, elegant, fins una mica senyorívol. A la boca sí que hi ha una certa moderada exhuberància, molt plaent, sostinguda per una estructura notable, sense cap desviació snob. No és recomanable per als que volen blancs fàcils i enganyosament aromàtics.

Tap, copa, vi. En paraules de Miquel Martí i Pol: «Tot el que és bell incita a la bellesa».

dimecres, 9 de setembre de 2015

Tocat —a quatre mans

En Santi Roig i la Mariona Parals tenen algunes vinyes extraordinàries de les que ja he parlar més d'una vegada en aquest blog. Per exemple, la vinya que es diu «el peixet» —a la zona que es coneix com el garrigal de Peralada— que ja deu haver complert els cent anys. D'aquesta vinya en surt el Camí de Cormes, un vi monovarietal de carinyena que és l'estrella del celler Roig-Parals. Manta vegada he fet la lloança del Camí de Cormes (vegeu aquest article, o aquest altre), però avui no en parlaré, sinó que parlaré d'un altre vi que també neix —en part— en aquesta vinya antiga i és una obra a quatre mans, de virtuts diferents.

La centenària vinya del peixet, a Mollet de Peralada, just abans que arribi la pluja
Ja sabeu que en Toni Coca —que no cal que us presenti— i en Santi Roig van iniciar fa uns anys una col·laboració que, com a primer resultat, va donar lloc a un vi tan interessant com el Tocat de l'Ala. En aquest article podeu trobar-ne una descripció. I, si llegiu fins el final de l'article, arribareu en un punt on jo especulava que aquest vi no podia ser encara la culminació del projecte en comú, perquè esperava que arribarien coses superiors.


Aquesta «cosa superior» ja és aquí i es diu Tocat i Posat 2012. L'altre dia vaig anar fins Mollet i vaig comprar-ne una ampolla. És un vi excel·lent però, anem pas a pas. És meitat i meitat de garnatxa i carinyena de vinyes molt velles. La carinyena ve de la mateixa vinya del Camí de Cormes i la garnatxa ve d'una altra vinya que no he pogut identificar. Se'n fan poques ampolles. El color és vermell prou fosc, però deixa passar la claror. El vaig decantar i no estic convençut que calgués haver-ho fet. Al primer moment, l'aroma subtil de fruita madura dóna unes sensacions fresques i elegants que —no he pogut evitar-ho— m'han fet pensar en algun dels vins del Montsant que admiro, com els que fa l'Alfredo Arribas. Després, l'espectre es fa més ample, només una miqueta més confitat, sense cap desviació cap a la llaminadura ni a la fruita exuberant i sobre-madura. Té alguna cosa de la regalèssia. És pur, exacte, ple.

L'entrada a la boca —en diuen «l'atac», però aquí aquest terme bèl·lic em sembla fora de lloc!— l'entrada a la boca, deia, és espectacular i escau parlar de sedositat, d'absència d'arestes, de frescor fluid que, malgrat això, dóna sensació de volum, de tridimensionalitat. Manté aquella elegància que —ja ho he dit abans— tenen alguns Montsant del bo i millor. És garnatxa i carinyena i aquesta dualitat ens presenta una certa contradicció. Segurament, el cupatge augmenta el plaer i la perfecció però també, inevitablement, perdem alguna cosa en caràcter, en tipicitat i en allò que, per dir-ho d'alguna manera, en podríem dir «terrer».

Aquest Tocat i Posat 2012 m'ha produït una molt bona impressió. Si el comparo mentalment —potser un dia els podré comparar realment— amb el seu germanastre Camí de Cormes, penso que no tenen res a veure l'un amb l'altre.


Com que vaig anar fins a Mollet de Peralada, vaig aprofitar per comprar també un Tocat de l'Ala Blanc 2014, que encara no havia tastat mai. És fet amb garnatxa blanca i macabeu, també a quatre mans entre en Santi i en Toni. Em va satisfer molt i molt! Aromes de raïm net i fruita blanca, expressiu sense ser apegalós ni tenir cap aroma artificiosa o equívoca. A la boca hi ha volum i sabor ple i una mica —només una justa miqueta— d'untuositat. Equilibrat de pes, una certa dolçor bona, atractiu, fresc i interessant. Amb aquesta sensació de cosa ben feta que sempre tenen els vins d'en Toni Coca.

dimarts, 1 de setembre de 2015

Apunts de vacances

El beure d'aquestes vacances ha estat tranquil i lliure de tot neguit, sense cap pla preconcebut. La llibreta, molts dies, ni l'he oberta: he pres poques notes. Les ampolles s'han anat succeint sense seguir cap estructura. Bones ampolles —gairebé sempre—, ampolles excepcionals —ben poques—. No he pogut estar-me d'anar a tal o tal vinya: contemplar la vinya de Garbet  des del Borró, o les del Pla de Palau des dels Obertins.

Només puc escriure uns apunts disconnexos i fragmentats.


• Visito Bell-lloc, a sobre de Palamós, prop de les restes del Castell de Vila-romà, i hi trobo en Pep Trallero que rep la verema d'un monastrell que serà un xampany. Em parla de la finca, dels vins que s'hi fan i dels que s'hi faran, i em guia per l'extraordinària arquitectura de metall del celler enterrat. La Pepi Marin m'ofereix un tast de la fragant malvasia (amb una mica de xarel·lo) que han fet —i ja han exhaurit. Els qui vam conèixer els vins del Serrat de Montsoriu —i enyorem aquells Vinya Ilària i aquells Vinya dels Tons— mirem amb interès el què en Pep pugui fer a Bell-lloc.


• Torno a la Vinyeta i compro un Punt-i-apart 2013, que destapo un vespre que ha refrescat una mica i la tramuntana s'ha endut la humitat. L'aroma és densa i confitada i vessa de fruita madura, però a la boca es manté fresc i amorosit, amb sensacions dolces, complexes i persistents, i una trempera neta, saborosa.

• Miro si a Pau encara els queda oli. No els en queda, però m'enduc una ampolla d'Antima 2013 que és fluid, fruitat, cremós i agradable. El trobo més fresc que altres anys.


• Parlo amb en David-Albert Serra de Mas Romeu per saber si ja puc aconseguir en primícia una ampolla del vi que descansa amb pany i forrellat al celler de Palau-saverdera. Em respon que encara no, però ara com a mínim ja puc anomenar el vi pel seu nom: Puig de Guàrdies 2012. És el topònim de la vinya d'on surt aquest vi que m'ha generat tanta expectativa.

• Un dia que passo per Capmany entro a la botiga de Pere Guardiola i en surto amb un assortit dels seus vins —com faig cada any, poc o molt. Tots em vénen prou de gust, però aquest any m'ha sorprès el Floresta 3B8 2011. És un vi de carinyena amb un 30% de garnatxa i també sirà i merlot, criat dinou mesos en bótes de tres-cents litres de roure francès. Té la força d'una carinyena ben amansida, sentors de canyella i cacau, glop carnós i ple de sabor, interessant complexitat.

• Vénen a sopar uns amics i els rebo amb una novetat de Mas Llunes: Àuria 2014, que és un vi de moscatell, dolçament fragant —però amb olor de net!—, fresc i deliciós. És un magnífic «vi de benvinguda», que refresca l'esperit, incita a la bonhomia i denota hospitalitat i acollença.

• Vaig a Sant Climent a saludar en Joan Fabra i els seus pares. Compro una mica de totes les delícies que fan en aquella santa casa. També el Masia Carreras blanc que acaben d'embotellar, un vi gran —un blanc de guarda— del que procuro no perdre'm cap anyada.


• Tornant de Portbou, a l'horabaixa, contemplo els darrers rajos de sol que tenyeixen de daurat les aspres roques de Cap Ras. La  platja de Garbet ja s'ha buidat de gent. La vinya de Garbet és a l'ombra. Corre una mica d'aire fresc. Tinc una ampolla d'Aires de Garbet 2012. Em trobo força bé. Ha estat un estiu prou feliç.