diumenge, 11 de gener del 2015

Chardonnay, ara que ja no és moda

—Quin chardonnay de Catalunya em recomanes?

M'ho va preguntar un amic i, d'entrada, no vaig saber què contestar-li, perquè he passat un temps allunyat dels chardonnay del nostre país —potser cansat de tota una munió de chardonnays sense suc ni bruc que es feien. No vaig trigar a recordar tres o quatre noms de cellers que feien els meus chardonnays catalans de referència i vaig sentir una mica de delit de tornar-los a tastar.

Ja fa anys que sempre celebro els meus aniversaris amb una bona ampolla de Borgonya. Aquest any l'ampolla era un chardonnay d'aquelles dues vinyes minúscules que hi ha a continuació de la vinya de le Montrachet, per la banda de Saint-Aubin, i que es diuen «La Dent De Chien» —un 1er Cru 2007 de Chateau de la Maltroye dels que resten fixats a la memòria: si no fos que en aquest blog toca que parli de vins de Catalunya, com m'hi esplaiaria!

Entre una cosa i l'altra, vaig decidir anar a comprar una ampolla d'un chardonnay del que tenia molts bons records: el que fan al celler Huguet de Can Feixes, a Cabrera d'Anoia.  No es tractava gens ni mica de fer cap comparació amb el Chassagne-Montrachet —cap d'aquestes comparacions que es fan sovint i que a mi em semblen ben absurdes— sinó, simplement, de beure i gaudir d'un vi que, fa anys, m'havia donat moments memorables. També em movia —ho puc dir— el petit enjòlit de comprovar si ara que fa força temps que no tasto cap chardonnay català, aquest vi encara despertaria en mi sensacions similars a les d'antany.


Tinc a taula, doncs, un Can Feixes Chardonnay 2007 —la mateixa anyada del Chassagne-Montrachet, que aquests vins demanen i agraeixen l'acció del temps. És un vi amb uns vuit mesos de criança i, per dir-ho curt, és deliciós i solemne. La tonalitat és ben daurada i desprèn un ventall d'aromes que enamora i va de la fruita embolcallant i sedosa als torrats i fumats elegants i discrets, o les notes lleument mantegoses. Cap amanerament —tot és net i amorosit, però ben consistent.

A la boca hi ha una certa dualitat —marcada, però ben resolta— entre un volum una mica untuós i una sensació molt fresca al centre de la boca. Líquid i saborós, però amb una gran estructura i una forta personalitat. «Terrenal», però amb esperit. A mida que l'ampolla es va buidant i els sentits es van afinant (?!) aquest contrast entre les sensacions als laterals de la boca (de greix, de volum, de seda) i les sensacions el centre de la llengua (acidesa, fluïdesa, frescor i fruita) es fa més i més notori i plaent. En algun moment, hi ha un cert perfum de flors, clàssic i net. El final lleugerament abrupte és la mínima distància que li manca per arribar a l'absoluta excel·lència.

Potser l'obsolescència de la moda del chardonnay escamparà la palla i deixarà —esperem— allò que cal que romangui.