divendres, 27 de febrer del 2015

Catedral del vi

Quan parlem de les nostres «catedrals del vi» ens referim als cellers modernistes que en Cèsar Martinell i en Pere Domènech van construir arreu del país al primer quart del segle XX. Però fa poc vaig estar en una altra mena de catedral, molt més antiga, molt més primigènia. Si els cellers modernistes són com la Sagrada Família, el lloc on vaig ser potser seria com Sant Pere de Rodes, com Santa Maria de Ripoll...


És una nau closa, antiga, fosca, immensa. Fa una certa basarda. Una nau on, amb tota seguretat, sempre hi ha hagut vi. Vi del bo i millor. Quan al segle XIII es va construir l'església de Scala Dei —el monestir cartoixà ja existia des del 1203— els immensos delmes que els monjos recaptaven de tot el que després se'n digué el Priorat s'emmagatzemaven en aquesta nau amb aspecte de cripta o de catedral profana on es retia culte al vi del Priorat. I aquest culte, amb totes les vicissituds dels vuit segles que han transcorregut, s'ha mantingut fins avui i ara es reafirma amb força, de la mà del nou cellerer que ara governa la catedral enològica de Scala Dei: en Ricard Rofes


El capital enològic que tresoreja Scala Dei és incommensurable. Pensem que al llarg dels segles, el monjos van poder anar esbrinant on són els millors terrers del Priorat i encara ara podem trobar registres antiquíssims de les garnatxes de les vinyes que en Ricard conrea. És cert que aquest capital potser encara no ha estat explotat en tota la seva profunditat, però jo no puc deixar de recordar algunes ampolles de Cartoixa de Scala Dei dels setanta que, personalment, van marcar de manera indeleble la meva relació amb el vi de Catalunya.

Encara conservo l'etiqueta de l'ampolla que, fa més de trenta anys, em va fer descobrir el Priorat
Ara la glòria de Scala Dei esclata en les seves garnatxes singulars i precioses —vins escassos de vinyes que es diuen Sant Antoni, el Mas Déu, Artigots, la Creueta, als peus dels cingles de la Serra Major del Montsant, en terrenys d'argiles i pedra calcàrea, a sis-cents metres d'alçada. Vins que en Ricard vinifica seguint uns paràmetres sorprenents que recreen condicions de l'antigor. Vins delicadíssims que, com correspon al lloc sagrat d'on procedeixen, generen culte.

Sobre els mètodes de vinificació que en Ricard aplica a les seves millors garnatxes, se n'ha parlat prou en diversos blogs, però a mi m'ha resultat molt útil poder escoltar directament en Ricard. Deixeu-me que faci alguns apunts: Viticultura molt acurada d'unes vinyes velles i prou altes. Fermentació a temperatura no constant —amb perfil de dents de serra—. Fermentació amb la rapa que, per tal que la rapa aporti al vi uns tanins adients, exigeix el control d'una nova variable que és el nivell de maduració de la pròpia rapa. Ús exclusiu de dipòsits de ciment. Criança en tonells —allò que sovint en diem «foudres».

Imagineu, doncs, quina emoció va sentir un idòlatra de la garnatxa com sóc jo, en aquesta catedral del vi, quan el cellerer Ricard m'anava fent ofrena d'aquests líquids divins que es trobaven en diversos estadis de la seva evolució. Ara, podria caure en el ridícul de voler pontificar, de memòria, sobre les virtuts diverses de cadascun d'ells —d'un Mas Déu 2013 en dipòsit de ciment versus un Sant Antoni 2013 en tonell; d'un Artigots 2014 o encara d'un nou vi blanc preciosíssim de garnatxa i chenin que està reposant en un tonell d'aquella cripta. Però no faré res de tot això, perquè conec les meves limitacions i conec els paranys de la memòria. Que cadascú que llegeixi això begui el seu propi calze convenientment omplert amb alguna d'aquestes garnatxes i, en absoluta pau i recolliment, cerqui la seva pròpia benaurança.


Escriure tot això m'ha fet delir per destapar jo mateix alguna ampolla de les que es fan a Scala Dei. Només en tinc una, un Sant Antoni 2010 que vaig comprar a Escaladei mateix ara fa mig any. Però em reca una mica destapar-lo perquè en Ricard em diu que ell el veu com un vi de guarda i jo tinc tendència a creure-ho. En parlarem —si-Déu-vol!— d'aquí a deu anys.

Notes:
  1. Internet és com un gran lloro que va repetint qualsevol error o malentès que es publiqui una sola vegada. Si feu una cerca, trobareu mil pàgines que afirmen que la vinya de Mas Déu es troba a vuit-cents metres d'alçada, però si consulteu un mapa veureu que en realitat es troba entre 600 i 620 metres d'alçada.
  2. Hauríem de substituir la paraula francesa «foudre» per la seva millor equivalència en català. N'he parlat amb en  Gerard Codina (Escola d'Enologia) i ell proposa «tonell» i crec que té raó.
  3. Res no és perfecte! Si mireu bé les etiquetes d'aquestes garnatxes singulars de Scala Dei hi trobareu —ai las!— un diacrític que s'inclina cap el costat que no toca.

diumenge, 22 de febrer del 2015

Indrets del Siurana: El Mas d'en Blei

Al Priorat hi ha racons que al visitant ocasional —a mi mateix— passen fàcilment desapercebuts. Per exemple, el Mas de l'Extrema, que és un antic mas que hi ha al terme de Poboleda, al capdamunt del barranc de les Esplugues, i fou un dels masos importants de la zona. O també el Mas d'en Blei, ran de la llera del Siurana, davant per davant del Mas d'en Miqueló.

A la zona aquesta del Mas d'en Blei, a mig camí entre l'Hostal del Pubill (en diuen «la venta») i Poboleda, el Siurana fa un meandre pronunciat. Justament en aquest meandre, en un terreny que, curiosament, pertany al terme municipal de la Morera de Montsant, hi ha el mas que ara ha estat reconstruït totalment i convertit en un celler. L'indret, encara que es trobi a poc més de cinc-cents metres d'una de les carreteres principals del Priorat, és recollit i tranquil, i ofereix una sensació d'aïllament molt superior a la que podríem imaginar. L'accés es fa des de la carretera del coll de les Marrades i a l'entorn del mas hi ha diverses hectàrees de vinya jove de les que surten els dos vins del celler: Blei (negre) i Blei Clos Martina (blanc).

Quan puges al capdamunt dels bancals de les vinyes —seguint una pista que ens duria al Mas de l'Extrema que he mencionat abans i, si seguíssim més enllà, travessant la carena, al Mas d'en Sinén, on s'hi fan uns vins que m'encanten— arribes en un mirador privilegiat sobre els graus i les cingleres de la Serra Major del Montsant. Tens la Morera al davant i a llevant, més enllà, la vila de Siurana.


He visitat aquest mas i aquest celler amb en Jordi Torrella, que n'és l'enòleg, i en Xavier Subirós, viticultor del Celler de l'Era —que és com un celler germà d'aquest. Tenia força interès en conèixer aquest projecte relativament novell —crec que la primera collita va ser la del 2010— perquè a la Fira de Falset havia tastat els vins i m'havien agradat fins el punt que vaig fer-ne un petit apunt en aquest blog.

El Blei està fet amb una base de garnatxa complementada amb carinyena i una mica de cabernet franc. El Clos Martina és essencialment garnatxa blanca fermentada en bóta nova de roure francès de tres-cents litres i criada uns sis mesos en bóta. També conté una interessant addició de Pedro Ximénez i una mica de pansal —que és xarel·lo, però en Jordi m'explica que el gra d'aquest pansal del Priorat té unes característiques prou diferenciades de les del xarel·lo d'altres bandes. Se'n fan unes quatre mil ampolles.

Potser no és un fet gaire conegut, però la varietat PX, que rutinàriament associem als vins dolços d'Andalusia, és una varietat tradicional del Priorat, i encara més de la banda de Poboleda. En diuen «ximenis» i s'hi conrea des de temps immemorial. Tinc la sensació que en aquest Clos Martina hi juga un bon paper i penso que la idea del celler d'incorporar a la intensitat de la garnatxa, les fresques aromes de la ximenis i l'estructura del xarel·lo, és plenament reeixida.


Evocant aquests indrets de l'esquerra del Siurana, he destapat avui una altra ampolla de Clos Martina 2012 perquè volia tornar a sentir aquelles aromes denses i boniques que recordava de quan vaig anar al Mas d'en Blei. De pera i préssec de vinya, de fruits secs, de plantes com el fonoll, de les mares del vi —profundes i fresques, netes, dignes de ser ensumades a pleret. Hi ha força continguda i elegant. Hi ha un equilibri notable entre l'opulència de l'atac i l'austeritat en què es resol en el pas de boca. Hi ha un cert component de sorpresa, un lleu enjòlit, que potser prové —qui ho sap!— d'aquest ximenis prioratí i del pansal atípic...

dilluns, 16 de febrer del 2015

L'Era de la Maria

Se'n diu l'Era de la Maria, però el nom enganya, perquè és un coster. Un coster mineral i molt rost, de poc gruix de terra, amb ceps que ja no se sap quan va ser que algú els va plantar. N'hi ha de garnatxa i de carinyena, i algun de picapoll negre —fins alguna garnatxa blanca, escadussera. Són ceps vells, al límit de la supervivència, que destil·len lentament la força dels roquers on claven els fiblons de les seves arrels.

Si voleu observar bé aquesta vinya podeu fer com ho faig jo, que sempre que vaig a raure a Porrera no marxo sense haver-me enfilat a Sant Antoni. Aleshores, tindreu la vinya al vostre davant, a l'altra banda del Cortiella. Si hi aneu quan els ceps tenen els colors de la tardor, tindreu una imatge com aquesta:

L'Era de la Maria des de Sant Antoni, el novembre del 2009
Vaig tornar a trepitjar aquesta vinya ara fa poc, però aquesta vegada m'hi va acompanyar en Gerard Batllevell, el propietari i viticultor. Va ser en un dia més aviat rúfol, quan encara a les obagues hi havia força neu de la que va caure el 4 de febrer d'enguany. Els colors de la terra i del cel accentuaven la sensació de mineralitat de la vinya. Diguem que d'aquesta vinya de llicorella aspre —i d'un altre coster de Bellmunt— en surt un vi que a mi fa temps que m'agrada molt. Parlo de Les Eres. Recordo que en aquest blog he escrit apunts sobre Les Eres 2005, 2006 i 2007 —tots ells magnífics— i ara tinc al celler 2007 i 2009, i em sap greu haver-me perdut les collites més antigues, com la del 2004 que diuen que ara, en el seu desè aniversari, està esplèndida.

L'Era de la Maria, a l'hivern
Quan tornem al celler sembla que vol sortir un solet que gairebé no escalfa. En Gerard em parla de les virtuts de les garnatxes i les carinyenes de cada parcel·la —de l'extrem de la Garranxa, ben bé sota el Molló, fins el coster de Bellmunt o la mateixa vinya de l'Era— i passem de la teoria a la pràctica amb els vins de la collita del 2014, que puc assaborir abans que iniciïn la seva criança a la bóta. Hi ha coses ben bones —ja us ho podeu imaginar— però a mi el què em té el cor robat són aquestes carinyenes de Porrera de vinya vella, setinades i rabiüdes al mateix temps, amoroses i plenes de tremp, fondes sense més límit que la pròpia sensibilitat de cadascú!


Quan he tornat a casa, al vespre, hem compartit amb la meva dona una ampolla de Les Eres 2010. Hi ha qui pot pensar que un gran vi com aquest demana una ocasió «especial», una festa, però sobre aquest tema, jo sóc més del parer d'en Maragall:
«Ella digué son nom; llavors la vella,
que li era a la vora, va dir: —Per quin sant és?—
I respongué l'amiga amb els ulls riallers:
—Això rai, tant se val, la santa és ella.—»
 És ben clar: No cal que sigui cap festa per destapar una ampolla de Les Eres: «la festa és ella».

dimarts, 10 de febrer del 2015

Hem fet el tomb

Quan jo era petit, sovint passava llargues temporades al llit, malalt. Vaig perdre innombrables dies d'escola i vaig aprendre tots els matisos del tedi —incloent la lleu sensualitat de la febre, de què ens parla, per exemple, en Thomas Mann. Però sempre arribava un moment que la meva mare em mirava i exclamava: «aquest nen ha fet el tomb». Jo sabia que això volia dir deixar l'escalforeta dels llençols i tornar a la fredor de l'escola dels anys cinquanta del segle passat. També volia dir que ja no hi haurien més injeccions temibles ni supositoris repugnants —i que la dolçor anisada del xarop seria substituïda pel vi ranci, que jo cobejava. Vindrien els esmorzars amb l'ou cru i la copeta de vi ranci, i els berenars amb el pa amb vi i sucre, perquè calia que em refés.

Potser sí que ara el vi català «ha fet el tomb»: El darrer informe sobre el consum de vi a Catalunya ens diu que les DO catalanes «guanyen per majoria simple». Pot semblar poca cosa, però és la primera vegada que passa, i és lògic que ens n'alegrem. Però tampoc no hem de caure en el miratge de creure'ns que la «gran paradoxa del vi català» ja està superada. Aquesta paradoxa —que és fruit de la nostra innata tendència a l'auto-odi, l'auto-menysteniment i l'auto-destrucció— és la que ens atorga l'estrany honor de ser l'única regió productora de vins de qualitat del món que —ves per on!— consumeix preferentment vins de fora de la regió.


Matisem-ho amb cura: quan dic que guanyem per majoria simple vull dir que si sumem totes les vendes de totes les DO catalanes superem cadascuna de les altres DO. És ben poc! De fet, si suméssim les dues DO no catalanes que més venen a Catalunya, ja superaríem la suma de totes les DO catalanes. Vaja: que la unió de totes les DO catalanes tindria majoria simple si totes les altres DO anessin separades. Mireu si n'estem, de malament, encara!

Cal seguir treballant intensament. S'ha fet una bona feina a diversos nivells, però manca —escandalosament— la baula final, que és la que posa el vi a l'abast de la mà del consumidor, que certament no compra allò que no pot comprar. M'agradaria saber com es fa, això, però sóc un inepte total en els assumptes del màrqueting i no puc fer altra cosa que seguir escrivint aquest blog que va néixer, ara fa uns cinc anys i mig, com a modesta i personal reacció contra la «gran paradoxa».

Potser no caldria que ho digués, però deixeu-me acabar aquest article posant l'èmfasi en que la fervent invitació que faig constantment a consumir i apreciar els nostres propis vins res té a veure ni amb l'autarquia (en el sentit més pejoratiu de la paraula) ni amb cap mena d'odi o animadversió envers els productes de fora. Mai de la vida! És un privilegi poder gaudir d'un gran mencía del Bierzo, o un sàviament mineral Sancerre. Però aquesta apreciació de l'univers enogràfic cal fer-la sempre des d'un lloc concret, des d'un país que puguem anomenar casa nostra i que haguem trepitjat i estimat profundament. El vi és com un tros del nostre paisatge...

...I si aquests arguments —sentimentals, de terrer i de paisatge— no us acaben de fer el pes, en diré un altre: Cada ampolla de vi català que comprem és una contribució al benestar dels nostres pagesos i a la salut de les terres del nostre país.... I si l'ampolla és d'un dels moltíssims vins excel·lents que tenim, també és una contribució a la salut del nostre esperit.

diumenge, 1 de febrer del 2015

Bo i millor. Trinca de delícies

L'etiqueta fa patxoca i és atractiva. El contingut encara ho és més. Dono la benvinguda a un nou Porrera —un Vi de Vila del 2009 de Cims de Porrera, fet amb carinyena i garnatxa de vinya jove (segons diu l'etiqueta, amb una tipografia cridanera). La idea dels «vins de vila» m'agrada i em faria il·lusió que s'arribés a consolidar, que sentíssim als restaurants com es demana un «Porrera», un «Batea», un «Capmany»... Però tampoc no cal anar més de pressa del què el públic vulgui assumir.

Quina sorpresa aquest vi! Que n'és de bo! Sé que no m'hauria de meravellar que l'Adrià i en Marc hagin fer aquest redimoni de vi, perquè fa temps que tasto coses seves —parlo de mostres de celler— que em deixen sense esma, però és que no estem pas parlant del «grand vin» del celler, sinó d'un vi de preu modest... i virtuts descarades i sensuals.

Negre i opac com la nit absoluta, amb aromes que esclaten amb força només destapant l'ampolla —aromes de fruita molt densa i d'allò que diem de vegades, encara que no sapiguem gaire què vol dir: mineral. La densa llàgrima fa vitralls modernistes a la copa. Sensació de pedra —de pedra impregnada de vi del Priorat més clàssic. M'esbalaeix trobar tanta força en un vi sense que sigui ardent, ni licorós, ni caramel·litzat. Vi per beure en estat de rauxa —o amb ganes d'assolir-lo. Un cop és a la boca, l'esclat de sabor no és gens simple: està moderat per unes textures típicament prioratines. Excita els sentits i dóna una certa sensació d'autenticitat, de país, de terrer.


El segon vi d'aquesta trinca d'avui és un vi de l'Empordà que ja fa anys que em dóna bons moments de plaer, però que sovint em sembla que estic bevent-lo abans d'hora, que li aniria bé una llarga estona de repòs a l'ampolla. Ara em sembla que sí que he sabut esperar com cal, perquè he destapat un 2007, que és un any en què es van fer grans vins en aquella zona. El vi el fa en Joan Fabra a Sant Climent: Martí Fabra Selecció Vinyes Velles 2007. Conté una fruita dolcíssima que recorda la compota o millor el codonyat —amb una mica de pedra i una mica de bosc i de les plantes que en defineixen les sentors. Hi ha densitat expressiva, que s'ha potenciat amb la decantació. Hi ha un fons de fusta torrada, però el que domina és la dolçor blana. Quina opulència a la boca! Quina maduresa! Com un arrop, però amb prou tremp.


I el que completa la trinca ve del Vilosell, de les vinyes que hi ha entre el nucli urbà i el coll de Targa, d'una partida que es coneix com a Comabarres, per sobre dels set-cents metres d'alçada.  Així, el nom d'aquest vi d'en Tomàs CusinéFinca Comabarra 2010— que pot fer una certa gràcia perquè recorda una denominació australiana, està plenament justificat perquè recull (amb una petita distorsió, potser) el topònim real de l'indret on es cull el raïm.

La base d'aquest vi és el cabernet, acompanyat de garnatxa i sirà i forma part de la sèrie de «Finques» d'en Tomàs Cusiné —una sèrie a la que hauré de dedicar algun dia l'espai que es mereix. Aquesta ampolla la vaig destapar en unes circumstàncies que no permetien ni el tast reposat i reflexiu ni, encara menys, la redacció d'unes mínimes notes de tast, però no vull deixar d'anotar en aquests «Apunts...» la seva immensa qualitat, la seva elegància profunda i la sensació d'equilibri que transmet: «ars est celare artem».