dimarts, 26 de maig del 2015

Les tesis de Nicholas

«Podrem seguir gaudint del pinot noir?» Aquesta és la pregunta que es planteja la científica i enòloga Kimberly A. Nicholas en un article a l'edició del gener d'aquest any de Scientific American. És un article —de caràcter francament divulgatiu i, per tant, una mica superficial— sobre els efectes del canvi climàtic en l'elaboració de vi o, per ser més exacte, en la possibilitat de seguir fent els mateixos vins que s'han fet fins ara.

El títol parla del pinot i comença plantejant dubtes sobre si els seus estimats pinots de Carneros (Sonoma Valley) podran seguir mantenint el seu caràcter actual —o, fins i tot, seguir existint. I parla del pinot, és clar, perquè forma part del grup de varietats més sensibles a l'escalfament que que ja tenim aquí. De fet, però, el canvi climàtic afectarà totes les varietats —més o menys.

Nicholas ens recorda fins a quin punt el millor vi és com un miracle. Ho és perquè hi ha només una petita finestra en la que les diverses variables que mesuren les virtuts d'un gra de raïm arriben simultàniament al seu punt de saó. Principalment, és clar, els sucres que van creixent i l'acidesa que va baixant, però també els antocians i els tanins i miríades d'altres components —molts dels quals tenen un comportament no-lineal respecte de la llum i la temperatura! Aleshores —i aquesta és la seva tesi—, si la temperatura es desplaça ni que sigui un parell de graus, aquesta finestra pot tancar-se.

A l'article hi ha un mapa del món que ha elaborat un equip de la Universitat de Califòrnia, on es dibuixa de forma força detallada quines regions vinícoles actuals hauran de trobar la manera d'adaptar-se a les noves circumstàncies (canviant de varietats, actuant sobre l'arquitectura foliar, etc.) i quines noves regions vinícoles poden aparèixer (perquè són més fredes). Si fem zoom sobre Catalunya, veiem que totes les zones actuals estan pintades de color vermell fosc («Very likely to require adaptation») i algunes zones properes als Pirineus estan pintades de color blau clar («Very likely to be a new wine region»).

Per tal de saber de què parlem quan parlem, per exemple, d'una pujada de la temperatura de 2 graus, comparem tres localitats:
  • Torroja. Mitjana 14.9. Amplitud tèrmica 12.3.
  • Espolla. Mitjana 15.1. Amplitud tèrmica 11.3.
  • Tremp. Mitjana 12.5. Amplitud tèrmica 14.7.
I si pugem de Tremp a les vinyes de Castell d'Encús? No tinc les dades exactes, però si tenim en compte la diferència d'alçada, només per pura termodinàmica, hi pot haver uns 4 graus de diferència (que potser són menys pel fenomen de la inversió tèrmica).

Mentre llegia aquest article m'han agafat ganes de destapar alguna ampolla d'Encús i he trobat que tenia un -SO2 2012 —sauvignon blanc i una mica de semillon, parcialment fermentats en els ancestrals cups de pedra del celler i amb una llarga criança en bóta. Com el nom suggereix, més enllà de la seva vinificació radical, es tracta d'un vi sense sulfits afegits.

Trobo que és un vi que exemplifica les millors virtuts dels vins naturals —sense caure en les seves misèries. Salvatge i un xic massa evolucionat pel meu gust (havia d'haver pujat al celler a comprar-lo!), però amb unes aromes profundes i meloses, de raïm i de llevats. A la boca, un devessall de sabors contundents, una acidesa fresca de fruita àcida molt molsuda, un lleu torrat. Sensacions tàctils, de textures, impressionant densitat de sabor, matèria viva. Persistència.

Un vi que neix a prop dels mil metres d'alçada, en una de les zones que alguns experts qualifiquen amb un «Very likely to be a new wine region».


dimecres, 20 de maig del 2015

Panoràmica del lledoner roig

En podríem dir garnatxa roja, però li escau més el nom de lledoner roig que és com en diuen a l'Empordà. De fet, en Carlos dels Vilars ens explica que, antigament, aquest era el «lledoner»—és a dir, la garnatxa— per antonomàsia de l'Empordà. Ara es veu que n'hi deu haver unes setanta hectàrees a tot el país —la majoria són a l'Empordà— de les que en surten una dotzena mal comptada de vins inequívocament de lledoner roig (sense comptar els vins dolços). Els vàrem poder tastar i comentar gairebé tots en una jornada memorable que van organitzar en Ramon Roset i en Jaume Pallàs, amb la col·laboració del celler Espelt i d'un bon nombre de cellers de l'Empordà.


És una varietat ancestral, perfectament adaptada als sòls pobres i els climes eixuts. Els viticultors encara fan una certa distinció entre el lledoner realment roig que es troba a les vinyes més antigues —a La Vinyeta en tenen una de noranta anys!— i el lledoner de pell una mica més clara o grisa que es troba a les vinyes que es van plantar més recentment —parlem encara d'uns cinquanta anys— que sembla que procedeix de la garnatxa grisa del Rosselló. S'acostuma a vinificar en blanc i en alguns casos, com veurem, en rosat.


Al tast hi havia els viticultors de cadascun dels cellers, que van explicar els seus vins amb el coneixement i l'estimació del qui parla d'allò que és més propi. L'ambient serè que generava l'àmplia sala superior d'Espelt —amb els finestrals encarats a la plana de l'Empordà, farcida de vinyes— ens va permetre fer un tast reflexiu i amable, com cal. Espelt —els amfitrions— ens van presentar les anyades 13 i 14 del seu Lledoner Roig. En Jordi Esteve de Celler d'en Guilla ens oferí el Vinya del Metge 2014 (rosat) i l'Edith 2013. L'Albert Amat de La Vinyeta ens va dur l'introbable Microví Torrats 2013. De Vinyes dels Aspres va venir en David Molas amb l'Oriol 2014. També vam tastar el Gerisena Rosat 2014 de la Cooperativa de Garriguella i el Confiança 2014 (rosat) que fa en Salvador Batlle al celler Còsmic. En Pau Albó va dur-nos la novetat del celler cooperatiu d'Espolla que es diu Finca El Beurac 2013. En Toni Roig va presentar-nos el Singulars 13.02 (del que ja vaig parlar en un article en aquest bloc) i, finalment, la Carme Casacuberta va cloure el tast amb el seu Vd'O 7.13 (que també ja ha sortit en aquest bloc). Si haguéssim pogut incloure en el tast el vins de Mas Estela i de Setzevins, crec que hauríem pogut dir que el tast arribava a un nivell ecumènic!

Un dels grans encants del tast —permeteu-me que ho digui— va ser que no es tractava de cap xou enoturístic per a esnobs displicents ni, passant a l'altre extrem, tampoc no era cap exhibició mediàtica amb finalitats comercials. Com que pràcticament tots els presents eren cellerers, viticultors i enòlegs simultàniament, i parlaven entre ells dels seus propis vins, l'acte tenia una autenticitat molt agradable.   


Deixeu-me que, de tot aquest bé de Déu de vins delectables, en triï només quatre per fer-ne un apunt una mica més personalitzat.
  • Oriol dels Aspres 2014, d'uns ceps de 38 anys que procedeixen de la zona dels Aspres, al Rosselló. Fermentat en inoxidable i criat sobre les mares durant tres mesos, també en inoxidable. Sempre m'ha agradat l'Oriol d'en David i cada collita en destapo una o dues ampolles. Però en aquesta collita del 2014 jo hi trobo alguna cosa que me'l fa encara més plaent. Potser és un efecte de la frescor d'aquell estiu o d'una intenció de conservar mes la puresa del lledoner. La fruita recorda la pera o, encara més, la poma, i a la boca és amable i complex, dens i pur, arrodonit. Hi ha tot un equilibri de textures que s'expandeixen a la boca, amb un lleu punt d'untuositat, sense perdre la puresa. 
  • Microví Torrats 2013. D'unes vinyes de 90 anys, va començar la fermentació en inoxidable i la va acabar en bótes de roure francès de tres-cents litres de torrat mig, en les que s'hi va criar durant tres mesos. És un vi molt més tel·lúric, ple de caràcter. Al nas hi ha complexitat, densitat, gran maduresa i indicis de dolçor melosa. I, aleshores, al tast em sorprèn amb unes virtuts fresques, fluides, netes i delicioses. El conjunt és atípic i radical, ple de força, memorable.
  • Singulars 13.02 de Mas Llunes. És d'una vinya de més de setanta anys, amb sòl de pissarra. Després de tres hores de maceració amb les pells, una part va fermentar en una bóta de roure francès i s'hi va criar durant cinc mesos, i l'altra es va premsar suaument i va fermentar en inoxidable. El resultat és extraordinari i em va enamorar. El vi estava en perfecte equilibri entre la puresa i la profunditat, entre l'elegància i una certa personalitat. Net i ple de sabor, sense cap dissonància. Un sabor que persistia llargament a la boca i als sentits. Potser encara està millor que ara fa prop d'un any, quan el vaig tastar per primera vegada. Que bé que en tinc una ampolla a casa!
  • Vd'O 7.13 de Vinyes d'Olivardots. Quan la Carme treu un nou Vd'O, ja em poso a l'aguait i em deleixo! Aquest vi procedeix dels vells ceps de la vinya de Comamillana (*), plantats el 1924. Va fermentar en una bóta nova de cinc-cents litres i s'hi va estar divuit mesos en contacte amb les mares. El vaig tastar al celler el novembre de l'any passat (vegeu aquest article) i, usant la mateixa paraula que vaig escriure aquella vegada, em va embadalir. Poc més puc afegir: caràcter estricte, complex, magnificent. Potència i fruita, sabor i volum, polidesa impecable, austeritat i exactitud. Emoció, introspecció, meditació... 
(*) Aquí em vaig equivocar. Vegeu aquest article posterior.

dissabte, 16 de maig del 2015

Criança sota l'aigua

Què hem d'esperar d'una ampolla de vi que ha passat set mesos a vint-i-dos metres de profunditat a les aigües de l'embassament de Sant Antoni, al Pallars Jussà?


L'Ajuntament de Tremp i la majoria de cellers dels dos Pallars han volgut fer aquesta prova de «criança subaquàtica». Ara fa uns set o vuit mesos, un grapat d'ampolles del Batlliu de Sort, Vila Corona, Mas Garcia Muret, Terrer de Pallars, Sauvella, Cal Borrech i Castell d'Encús, van submergir-se a l'embassament de Sant Antoni. Des d'un punt de vista tècnic i logístic, l'empresa és més complexa del que pot semblar a primera vista. En primer lloc, va caldre trafegar el vi a una ampolla de xampany, que pugui aguantar la pressió que hi ha a més de vint metres de profunditat. Aquestes ampolles, evidentment, es van haver de tapar amb un tap hermètic, de tipus corona, i es van haver d'identificar amb una etiqueta de metall. Finalment, la immersió i la recuperació de les ampolles —tasques que són força complexes—va necessitar la feina de bussos especialitzats.

La setmana passada, quan a Tremp es celebrava la Festa de Primavera, l'Ajuntament i els cellers van organitzar un tast comparatiu de les ampolles submergides amb les ampolles equivalents que havien romàs als cellers. Va ser una activitat molt ben organitzada i enormement instructiva, a la que vaig tenir l'honor de ser-hi convidat.


Tornem, doncs a la pregunta inicial. Quina diferència hi ha, realment, entre una ampolla en un celler i una ampolla submergida a l'aigua? Podríem parlar de l'absorció dels rajos còsmics per l'aigua o del suau bressar de les ampolles al llac, però si volem tocar de peus a terra, crec que només trobarem tres factors a tenir en compte a les ampolles submergides: la foscor, la temperatura i el tancament hermètic. Tres factors que, tanmateix, poden reproduir-se fàcilment a un celler, sense necessitat de recórrer a un embassament. Però també hem d'acceptar que beure vi d'ampolles que han estat submergides al mar o a un llac és més poètic, més mediàtic i més divertit, oi que sí?

La meva opinió és que el que estàvem fent  —com va dir en Tomàs Cusiné— era comprovar l'efecte de la criança en ampolla tapada amb tap de suro, a la qual cosa jo potser hi afegiria el possible efecte d'una climatització més o menys estricta (en el sentit de mantenir la temperatura estable a 12 graus) al celler.

El tast va ser interessantísim! La sensació que jo tenia era la de disposar d'una mena de «màquina del temps» que em permetia tastar simultàniament un mateix vi en dos estadis diferents de la seva evolució. Vull dir que els vins que havien estat al llac, semblava que s'haguessin «congelat» en la seva expressió de fa set mesos, mentre que els que s'havien quedat al celler havien anat creixent —vull dir «criant»— de la manera habitual.

Il·lustraré el que dic amb dos exemples:
  • Un vi blanc delicat. Jo l'havia tastat fa poc menys d'un any i l'havia tornat a tastar un parell o tres més de vegades, la darrera ara deu fer un mes (és un vi que m'agrada molt). En aquest segon cas, recordo que vaig apuntar al meu quadern que em semblava que el vi havia seguit una evolució que li havia fet perdre la seva puresa inicial. En el tast de Tremp, el vi que havia estat al llac concordava perfectament amb el meu record del vi d'ara fa poc menys d'un any, mentre que el vi del celler concordava —això no és cap sorpresa— amb el vi que jo havia begut fa unes setmanes. Conclusió: per al meu gust personal, hauria estat millor que aquest vi s'hagués embotellat amb un tap hermètic.
  • Un vi negre de guarda (que també sempre m'ha agradat molt). Aquí la situació era exactament oposada a l'anterior. El vi del llac estava encara massa tancat  —allò que en diem «tancat»— mentre que el vi del celler era, per al meu gust, més arrodonit, més complex, més expressiu. Conclusió: en aquest cas, la criança tradicional en ampolla tapada amb tap de suro està perfectament justificada. Cap sorpresa!
No vull repassar cadascun dels vins individuals —no és el moment— però no puc deixar de fer esment de la meravellosa qualitat de l'ancestral de sauvignon blanc que es diu Taïka 2012, ni de la saborosa calidesa i les aromes impecables del sirà que es diu Muriac 2011. Ni tampoc no puc deixar d'anotar, és clar, el meu agraïment als amics dels cellers dels Pallars per haver dut a terme aquesta «performance».

divendres, 8 de maig del 2015

Postals de Falset 2015

Després d'unes hores al que es coneix com el Tast de Professionals 2015 al Castell del Vi de Falset, el que em ve més de gust no és pas escriure llargues disquisicions ni interminables notes de tast, sinó enviar unes quantes postals com aquestes:

Em va encantar aquest Vespres 2014, fet amb un 90% de garnatxa i un 10% de carinyena i criat lleugerament en un tonell de dos mil litres. El fa en Josep Grau a Marçà i jo encara no el coneixia. Elegant, fresc i subtil, d'aparença —només aparença— simple. Una de les bones sorpreses de la diada.
La vella garnatxa peluda d'on surten les poques ampolles que hi haurà de Teixar 2013 deu seu com una cosa sobrenatural, perquè les delicadeses a què dóna lloc són tant sublims que, mentre el tenia a la boca, pensava si era el millor vi de tota la mostra. Fa temps que els vins de Vinyes Domènech m'emocionen a cada tast.
El que serà el Porrera 2013 de Vall Llach ja està a punt de passar a l'ampolla. L'esperit d'aquesta casa tan honorable hi és en tota la seva plenitud: dolçor embriagadora i maduresa completa. Quin vins més grans!
Els vins de Ferrer-Bobet tenen una elegància i una autenticitat que em fan delir. Aquesta vegada m'ha agradat conèixer el primer vi que fan amb les vinyes joves pròpies. Es diu, simplement, Ferrer Bobet 2013 i hi domina la carinyena. Fresc, equilibrat, deliciós.
Quin preferiu? El Manyetes 2013, intens i complex, o el Mogador 2013, dens, clàssic i càlid? Jo cada vegada em decanto més cap al Manyetes. Potser perquè és 100% carinyena? o perquè, en aquest moment tan prematur, s'ofereix millor al tast que no pas el Mogador?
Una altra gran i inesperada sorpresa. Una petita producció experimental del celler Gratavinum: Àmfora 2013, amb un 85% de carinyena i un 15% de garnatxa, criat en àmfora de terrissa. Perfum deliciós, sensacions fluides i fruitades. Un petit —o gran!— miracle!
La carinyena del Clònic 2013 de Cedó-Anguera és magnífica! Clàssica, balsàmica, deliciosa. Per algun motiu, fins ara m'havia passat desapercebuda.
Martinet! Els dubtes que em van generar els vins de l'any passat, s'han repetit aquest any. Els Escurçons 2013 em fa dubtar entre l'èxtasi i la perplexitat. El Camí Pesseroles 2013 feia de molt mal beure: es trobava en un estadi que exigeix repòs. El Clos Martinet 2013: aromes encisadores, clàssic i poderós, de llarga vida.

dilluns, 4 de maig del 2015

Taballera, Nívia, Llavors

El massís del Cap de Creus sembla dur, eixorc, ferreny i purament mineral una bona part de l'any, però en aquests dies és un jardí de flors i d'olors penetrants i càlides. He fet el camí del Port de la Selva a la cala Taballera (Tavallera? Tavellera?) per Sant Baldiri i hi havia flors arreu —de plantes que m'avergonyeix no saber dir pel seu nom. Si el paisatge visual era esplèndid, també ho era tant o més el paisatge aromàtic.


Quan vaig tornar a casa, tenia a punt una ampolla de Nívia 2013 —el vi de Mas Llunes que l'estiu passat vaig tenir el privilegi de tastar en totes les seves collites (vegeu aquest article). Havia tingut desada aquesta ampolla des d'aquell moment, perquè vaig pensar que al vi li aniria bé una mica més de repòs.


La darrera collita d'aquest vi escàs i preciós té un estil una mica diferent a les anyades anteriors, amb la presència del macabeu i la garnatxa roja al costat de la garnatxa blanca i la carinyena blanca. Un estil que pot semblar més lleuger, més fresc, més amorosit, però segueix sent estricte i subtil, ben equilibrat. Com em ve de gust aquest vi empordanès després de caminar pels terrenys del Cap de Creus, en plena florida! Ametlla tendra, pera, volum harmònic, lleu nèctar... Es fa present a la boca amb personalitat, textures untuoses però ingràvides, subtileses de fruita, sabor que es perllonga. Vi per a ser decantat i ser begut —amb atenció, com escau als grans vins— quan hagi perdut una mica la fredor. El record de les sentors del matí m'ha quedat tan gravat a la memòria que el Nívia sembla que me les retorni.

Ara feia dies que no venia a l'Empordà i no m'he pogut estar de voltar per alguns dels meus cellers amics.  He tornat a casa —no cal dir-ho— carregat d'ampolles que sé que em faran delir. La Vinyeta*, Martí Fabra, Mas Llunes, la Cooperativa de Garriguella...

De La Vinyeta m'he endut una ampolla de Llavors blanc 2014, un vi que mai no havia tastat. Crec que és la segona collita. És un macabeu de vinyes velles, amb una mica de xarel·lo, amb un parell de mesos de bóta.


El vi té una tonalitat relativament pàl·lida i l'aroma és molt subtil: neta, fresca, amb només una mica de fruita blanca i un lleu indici de fumats. A la boca m'ha semblat superb! Austeritat, equilibri, molt de sabor sense cap concessió a l'exuberància ni als focs d'artifici. I dóna al paladar unes sensacions tan plenes, tan rodones, que m'ha enamorat. Un d'aquells blancs màgics que mentre el tens a la boca et va «dient coses» diverses i successives, i sembla que mai no hagi d'arribar a cap decadència, cap eixutesa. M'agradaria tornar-lo a tastar d'aquí a uns mesos, o un any —perquè ara, amb només un parell de mesos a l'ampolla, potser les aromes han sofert un cert tancament o implosió. En qualsevol cas, avui ja m'ha semblat excel·lent.