dimarts, 30 de juny del 2015

Garnatxa de postal

Bufava tramuntana el dia que vaig anar a conèixer la vinya de Bassedes. No em va costar gaire trobar-la, amb els indicis que tenia. Per estar-ne més segur, duia la postal.


El projecte «Vins de Postal» és una nou pas endavant en la sèrie de millores que s'han anat produint de manera constant els darrers anys a la Cooperativa d'Espolla. Més enllà de l'aposta clara per un nivell de qualitat superior, l'argument d'aquesta col·lecció és l'homenatge a uns viticultors concrets —que aniran canviant cada any— i a unes vinyes individualitzades. De moment, hi ha tres vins de postal: la Cardonera 2013 —carinyena blanca de més de vuitanta anys d'una vinya que hi ha a prop de la carretera d'Espolla al coll de Banyuls (una vinya que jo identifico amb l'origen d'alguns vins blancs memorables)—, el Beurac 2013 —vi blanc de lledoner roig d'una vinya entre Espolla i Sant Climent— i Bassedes 2011. En tots els casos, el nombre d'ampolles es situa en els tres dígits.


La vinya de Bassedes —que vaig visitar en aquell dia de tramuntana que he explicat més amunt— es troba a l'angle que té per vèrtex Sant Climent (amb més precisió: la Masia Carreras de Sant Climent) i per costats les carreteres d'Espolla i de Vilartolí. És una zona on hi havia hagut uns estanys i on hi ha vinyes significatives de Martí Fabra (us suggereix alguna cosa la combinació «estanys/Martí Fabra»?). Bassedes és una vinya de garnatxa, jove i menuda —no arriba ni a la mitja ha— propera al lloc on hi havia l'estany d'en Massot, en línia recta entre Sant Climent i el característic turó del Castellar Gran (529 m), que és el que es veu ben bé a la postal i a la meva fotografia.

El Bassedes 2011 és d'un roig intens i jo l'hauria fet més jove del que realment és. Fruita fresca, torrats i herbes boscanes —parlo, per exemple, del romaní— al nas, amb una mica massa d'incidència de la fusta (per al meu gust). A la boca és excel·lent: fluid i saborós, persistent i net. Forma part d'aquelles garnatxes tan fresques, elegants i lleugeres —com les d'Scala Dei, per entendre'ns—  que troben l'equilibri en l'equidistància entre la fruita suculenta, la llisor sense arestes i unes belles notes de criança. Sabor sense densitat ni enfarfegament que va realçar, l'altre dia al vespre, una de les primeres graellades de la temporada.

dijous, 25 de juny del 2015

De Can Felip Bord a l'Arboçar

La transició de la plana de Vilafranca al petit altiplà de l'Arboçar sembla molt poca cosa si la dibuixes sobre un mapa. Però si fas aquest trajecte, superes la serra de les Gunyoles i entres a la petita vall —de vinyes i boscos— on hi ha els tres nuclis de l'Arboçar, notaràs un canvi de terrer i de clima que no és pas negligible. El roquer i la flora et diu que ets al Garraf i la marinada t'indica que el mar no és lluny. Si remuntes les terrasses de vinyes entre la població i la serra —quatre-cents metres d'alçada— accediràs a un paisatge descomunal: La roca de Montserrat, les serres prelitorals (Collbaix, Miralles, Bufaganya...), la gran plana de Vilafranca... i, en l'altre sentit, el massís del Garraf i, més enllà, Sitges i el mar. I vinyes arreu! Més contínues a la plana i més clapejades de bosc a la banda del Garraf.



Si, des d'aquesta miranda privilegiada, poguéssim travessar en línia recta cap a Montserrat, potser passaríem per la Beguda Alta i trobaríem, encongides per la pressió urbanística de banda i banda, les vinyes que envolten la gran masia de Can Felip Bord. I entre aquestes vinyes, n'hi ha una de sumoll, de més de quaranta anys. Per què? Les vinyes de sumoll que sobreviuen al nostre país, totes tenen alguna història, alguna explicació que ens digui com és que no van sucumbir com totes les altres. Voltant pel país i parlant amb els cellers i els pagesos, vaig coneixent algunes d'aquestes històries —sovint són històries d'anar contra allò que en diuen «el progrés»— però la de can Felip Bord no la sé.

He parlat de l'Arboçar i de Can Felip Bord. On vull anar a parar? És molt senzill. L'altre dia vaig poder conèixer en Joan Olivella i en Lluís Carsí, que formen el celler Vins de Foresta i fan unes poques ampolles d'un sumoll extraordinari que surt de la vinya de Can Felip Bord. També fan un xarel·lo i un marselan. Petites quantitats. Tria i cura extremes. Terrer i conreu. Preciosisme en la vinificació.

Parlem, però, del seu sumoll. En faré via, perquè no he pogut tastar el 2012 —ja no en queda ni una ampolla— ni tampoc el 2013 —no existeix. El 2014 encara trigarà força temps a sortir al mercat, i n'hi hauran molt poques ampolles: estem parlant de nombres de tres dígits. Però... hi ha un gran però, i és que en Joan i en Lluís van ser tan generosos de permetre'm tastar el Sumoll 2014 que ara reposa en unes poques botes —roure francès de diversos vins— al garatge de l'Arboçar que en podríem dir celler.

Aquest Sumoll 2014 —que encara s'està fent i conté una petita part de marselan (menys d'un 10%, diria)— em va semblar una delícia. Només acostar la copa al nas i ja em va envair la clara alegria de retrobar aquelles aromes tan fresques i florals i delicades que em fan delir tant. Aquella elegància. Aquella levitat. Aquelles cireres madures. Aquelles herbes com les que ensumàvem al capdamunt de la serra. A la boca ja marca caràcter i tremp, fluïdesa i acidesa. Deixem que es vagi fent! N'hi ha tant poc, que si en vull una ampolla —és clar que la vull!— em caldrà percaçar-la amb afany!


Avui que estic recordant aquell contacte brevíssim amb un sumoll que encara no puc heure, he destapat un Xarel·lo 2013, de Vins de Foresta, i n'estic gaudint ara mateix, amb tots els meus sentits. És el resultat de diversos components: Una vinya de xarel·lo de més de setanta anys, dues vinyes de xarel·lo més joves —«només» quaranta o cinquanta anys—, unes bótes on s'hi ha criat la meitat del vi i, finalment, l'addició d'una petita part de viognier —un encertat toc barroc en una estructura essencialment austera i clàssica. Un vi senyorívol, de bella presència —en anglès en diríem «assertive»— que, per ell mateix, ja justifica que aquests «apunts d'enografia» situïn Vins de Foresta al mapa enogràfic del nostre país.

dissabte, 20 de juny del 2015

Homenatge a Paul Truel

Homenatge a Paul Truel i també a Pierre Marcel Durquety. Homenatge al mestissatge i a la ciència de l'ampelografia. I al Domaine de Vassal, la mítica col·lecció ampelogràfica de Marsella, els orígens de la qual es remunten al 1876.

Truel i Durquety són dos investigadors (deuen tenir més de noranta anys, si és que encara són vius, que no ho sé) de l'INRA de Bordeus, que al llarg de la segona meitat del segle passat van fer una tasca enciclopèdica de reconeixement i classificació de varietats viníferes d'arreu del món i que també són els creadors d'una sèrie de varietats híbrides, algunes de les quals —per exemple, el marselan d'en Truel del 1961— han representat addicions valuoses a l'estoc de varietats que fan vi de gran qualitat.

He pensat en aquests dos personatges perquè he destapat una ampolla d'un vi força nou d'Albet i Noya que està fet amb les varietats marselan, arinarnoa i caladoc. La primera, poc o molt, ja la coneixia, però les altres dues m'eren desconegudes. Gràcies a aquesta ampolla, he après que «arinarnoa» és una paraula basca que significa «vi lleuger» i és una varietat que en Durquety va obtenir el 1956 per encreuament entre el tannat —la famosa varietat dels vins de l'Uruguay— i el cabernet. El caladoc és una varietat molt més estesa i la va obtenir per primera vegada en Truel el 1958 per encreuament entre la garnatxa i el malbec.


El vi amb aquestes tres varietats que ens ofereix el celler d'Albet i Noya es diu Ocell de Foc 2013 i s'ha criat un any en bótes de roure francès. M'ha semblat un vi notable i m'ha aportat algunes sensacions sorprenents. Per exemple, a nivell aromàtic no s'adiu als perfils més o menys típics. Potent i suggeridor, sense ser massa càlid ni massa fruitat, amb una mica d'herbes, com de romaní, i una fruita en segon pla, esmorteïda. També m'ha sorprès a la boca, amb una gran blanor —blanor de suau, no de tou— i un caràcter saborós i serè, amb cos, amb fluïdesa. Bo i plaent. El glop és sorprenent, embolcallant, ple de sabor i de consistència. Lluny de la garnatxa i lluny del cabernet. Molsut i dòcil. Agradable, agraït i agradós.

És digna de reconeixement la feina que fan a Albet i Noya per recuperar varietats oblidades i per introduir-ne d'altres que són poc conegudes.

dilluns, 15 de juny del 2015

Bombolles diverses

Malaguanyat qui només troba solaç en un únic paisatge!

Vull parlar avui de dues ampolles de xampany que, cadascuna en el seu univers sensorial, m'han donat delit. Dues ampolles de dos universos ben diferents.

D'una banda, un Raventós i Blanc De La Finca 2011, d'un celler que fa anys que mereix tot el meu respecte —com a mínim des d'una ampolla memorable de Reserva Personal 2001 que va ser la que va fer-me obrir els ulls, ja fa un temps. El vi neix a les vinyes que hi ha entre el turó del Serral i el llac, lleument exposades al nord. La meitat és xarel·lo, la resta és macabeu i una mica de parellada d'una vinya de més de quaranta anys. El conreu és biodinàmic. No hi ha licor d'expedició. Va ser degollat fa cinc mesos. L'hem begut en unes Riedel Veritas.

Això són fets. El problema és com podria descriure el que no és factual sinó sensorial! Parlo del repte amb què acaba un conegut poema d'en Ferrater:

«has vist els cossos
i les distàncies. Ara calcula
les masses, les libracions dels cors.»



Si volgués acostar-me a un impossible càlcul de les «libracions dels cors» potser diria això: El color hi és present, la bombolla és fina, les aromes són elegants i subtils —cítrics i un raïm net i fresc. Hi ha un lleu perfum de flors. Hi ha un tremp acerat i incisiu. La magnífica integració dels elements sorprèn quan saps que «només» és un 2011. Defuig l'espectre aromàtic de l'autòlisi.

A la boca hi ha una solidesa que no es contradiu ni amb la lleugeresa, ni amb el frescor, ni amb l'expressió «lineal», «dreta», del sabor. Hi ha una forta sensació seca —no assecant— i alguna nota amargosa i escaient. Un xampany per anar degustant a pleret, que demostra com és possible de combinar el rigor i la delícia.

* * * * *

I en un altre extrem de l'espectre sensorial —però també ben amunt en les escales del plaer i la qualitat— hi posaria el Vall de Ferret 2004 que vaig destapar fa uns dies. Com l'anterior, és un vi que cal beure amb concentració i una certa serenitat. Un 2004! Collita memorable! A més de la parellada, el xarel·lo i el macabeu, també incorpora pinot noir i chardonnay. La criança, no cal dir-ho, ha estat extremadament prolongada. És el vi insígnia d'en Josep Maria Ferret Guasch —un xampany al que confesso tenir una certa devoció.


És d'un groc ja notable i la bombolla és gairebé imperceptible. És ple de densitat. Ametlles i brioixos, vinós i voluminós. Saborós, lleument untuós, amb bona acidesa. Bombolletes que acaronen i no distreuen dels fonaments del vi. Nèctar? Potser s'hi acosta. Quan el tens a la boca sents uns records de fruits secs i una sensació seca que es resol en cítrics. El sabor s'allargassa i persisteix. Mentre l'anem bevent —també amb les Riedel Veritas que ara m'he acostumant a usar amb els grans xampanys— penso que el definiria com a més «material», més «terrenal» que el Raventós i Blanc, que és més «cerebral». És clar que va per un altre camí. És clar que és tota una altra cosa. És clar que va néixer set anys abans.

Un cop l'ampolla és buida, aquest Vall de Ferret 2004 impregna els sentits amb alguna cosa que, estranyament, roman a la memòria.

dimarts, 9 de juny del 2015

Dos de Poboleda

En Manolo Hidalgo i la Josefina Albert tenen vinyes a tres punts cardinals de Poboleda. Al Nord, al Barranc de Collbeix, que és el que baixa de la Morera cap el Maset del Rufino. Al Sud, al Barranc de la Comadecases, més enllà de Mas Sinén. A l'Oest, al Barranc de les Salanques, a sota del Tossal d'en Matabous, en unes terrasses on hi ha el celler.

He tastat els seus vins —que tenen un nom una mica atípic, com 1270 A Vuit— any rere any i n'he fet alguna menció escadussera en aquests apunts. Sempre hi he trobat glops de plaer, coses endreçades, qualitat. Ara que he destapat, al vespre a casa, escoltant el «Book of Ways» de Keith Jarrett —el mateix dia que ell feia setanta anys— un 1270 A Vuit del 2008, voldria fer-ne un apunt més complet.


La base d'aquest vi és la garnatxa (prop de la meitat) i la resta és cabernet, sirà, merlot i carinyena. Quan el decanto ja començo a gaudir-ne, perquè tota la sala s'omple d'aromes confitades que inciten a omplir la copa —però me n'estic, perquè sé que paga la pena esperar una mica. Fruita amb vi, romaní, una mica de compota, algun suau torrat. Un fons com de cireres —tot molt madur. A la boca, com s'intuïa, textures plenes de sabor, dolçor equilibrada per l'acidesa, potència que sadolla. També, potser, una certa indefinició varietal —un cert eclecticisme. Una ampolla que acoloreix aquest vespre d'homenatge a Jarrett.

* * * * *

I com que una cosa porta l'altra... ara que han passat uns dies he tornat a destapar una ampolla que va néixer a Poboleda, aquest cop al celler d'en Jordi Masdéu i l'Alessandro Marchesan: Mas la Mola. Aquests vins també els he pogut anar tastant i sempre els he trobat del bo i millor de Poboleda. En Jordi també és l'autor dels vins de Molí dels Capellans —el seu trepat sempre m'ha semblat excel·lent!— a Barberà de la Conca.


El Mas la Mola 2009 d'avui m'ha encantat i ha tensat alguns ressorts que creia tenir mig endormiscats. Potser tres setmanes sense cap ampolla de Priorat és una quaresma massa llarga!

Quin vi més ben endreçat i més plaent! Aromes amorosides, confitades, denses, complexes, nets, prioratines. Un conjunt ben integrat amb indicis —lleus, elegants— de regalèssia, de bosc, de cuirs, de torrats. Plenitud que es va desenvolupant a la copa, a pleret.

No m'ha sorprès, perquè ja m'ho esperava i m'hi delia. És ben bonic veure com el glop dóna una certa fluïdesa, una certa lleugeresa aparent, que es va expandint, llaminera i melosa. El pes que marca és equilibrat. El sabor és ben gran i es manté sense perdre les virtuts, sense decandir-se. És deliciosament arrodonit però té caràcter o, com en diuen els que escriuen en anglès, «grip». Un vi molt bo que simula levitats i ofereix profunditats.

* * * * *

Dos vins exquisits de Poboleda. Em fa recança pensar que la majoria d'aquestes ampolles es destapen lluny del nostre país.