Vull parlar avui de dues ampolles de xampany que, cadascuna en el seu univers sensorial, m'han donat delit. Dues ampolles de dos universos ben diferents.
D'una banda, un Raventós i Blanc De La Finca 2011, d'un celler que fa anys que mereix tot el meu respecte —com a mínim des d'una ampolla memorable de Reserva Personal 2001 que va ser la que va fer-me obrir els ulls, ja fa un temps. El vi neix a les vinyes que hi ha entre el turó del Serral i el llac, lleument exposades al nord. La meitat és xarel·lo, la resta és macabeu i una mica de parellada d'una vinya de més de quaranta anys. El conreu és biodinàmic. No hi ha licor d'expedició. Va ser degollat fa cinc mesos. L'hem begut en unes Riedel Veritas.
Això són fets. El problema és com podria descriure el que no és factual sinó sensorial! Parlo del repte amb què acaba un conegut poema d'en Ferrater:
«has vist els cossos
i les distàncies. Ara calcula
les masses, les libracions dels cors.»
Si volgués acostar-me a un impossible càlcul de les «libracions dels cors» potser diria això: El color hi és present, la bombolla és fina, les aromes són elegants i subtils —cítrics i un raïm net i fresc. Hi ha un lleu perfum de flors. Hi ha un tremp acerat i incisiu. La magnífica integració dels elements sorprèn quan saps que «només» és un 2011. Defuig l'espectre aromàtic de l'autòlisi.
A la boca hi ha una solidesa que no es contradiu ni amb la lleugeresa, ni amb el frescor, ni amb l'expressió «lineal», «dreta», del sabor. Hi ha una forta sensació seca —no assecant— i alguna nota amargosa i escaient. Un xampany per anar degustant a pleret, que demostra com és possible de combinar el rigor i la delícia.
* * * * *
I en un altre extrem de l'espectre sensorial —però també ben amunt en les escales del plaer i la qualitat— hi posaria el Vall de Ferret 2004 que vaig destapar fa uns dies. Com l'anterior, és un vi que cal beure amb concentració i una certa serenitat. Un 2004! Collita memorable! A més de la parellada, el xarel·lo i el macabeu, també incorpora pinot noir i chardonnay. La criança, no cal dir-ho, ha estat extremadament prolongada. És el vi insígnia d'en Josep Maria Ferret Guasch —un xampany al que confesso tenir una certa devoció.
És d'un groc ja notable i la bombolla és gairebé imperceptible. És ple de densitat. Ametlles i brioixos, vinós i voluminós. Saborós, lleument untuós, amb bona acidesa. Bombolletes que acaronen i no distreuen dels fonaments del vi. Nèctar? Potser s'hi acosta. Quan el tens a la boca sents uns records de fruits secs i una sensació seca que es resol en cítrics. El sabor s'allargassa i persisteix. Mentre l'anem bevent —també amb les Riedel Veritas que ara m'he acostumant a usar amb els grans xampanys— penso que el definiria com a més «material», més «terrenal» que el Raventós i Blanc, que és més «cerebral». És clar que va per un altre camí. És clar que és tota una altra cosa. És clar que va néixer set anys abans.
Un cop l'ampolla és buida, aquest Vall de Ferret 2004 impregna els sentits amb alguna cosa que, estranyament, roman a la memòria.
