divendres, 27 de novembre del 2015

Novetats pallareses

El Pallars Jussà és una comarca vinícola de mida modesta. A banda de les extenses vinyes de Torres a Sant Miquel, a la solana de la Serra de Gurp, jo hi compto set cellers —que ara ja són vuit, perquè ja tenim el primer vi de El Vinyer—.

Si aneu de Tremp al coll de Montllobar trobareu, abans d'arribar a Fígols, unes vinyes que envolten un edifici que sembla un celler. L'indret és molt bonic. S'anomena el Pla de Nascala i es troba a uns sis-cents metres i escaig d'alçada. Si mireu la cartografia d'aquesta contrada hi trobareu una munió de topònims relacionats amb la vinya —testimoni fefaent de la llarga tradició vitivinícola de tota aquesta comarca del Prepirineu.

La vinya del Pla de Nascala —unes deu hectàrees a llevant del nucli de Fígols— pertany a la família Carmona i el seu raïm —merlot— anava fins ara tot ell a Torres. Deu fer un parell d'anys que vaig conèixer l'Eva Carmona Bardella i em va explicar la seva intenció d'elaborar un vi propi. A partir d'aquell moment, vaig estar atent a l'aparició d'aquest primer vi.

Finalment, tots aquells projectes comencen a esdevenir realitat. El celler es diu El Vinyer i el seu primer vi es diu Turritela 2014. Per esvair qualsevol dubte sobre el significat del nom, l'etiqueta mostra un dibuix d'una turritela, que és una cargolina fòssil molt abundant a la conca de Tremp. De fet, poc abans d'arribar a les vinyes d'aquest celler, la carretera passa per la Collada de les Cargolines.

És un merlot jove —encara que una petita part del vi hagi passat per bóta—, vermell viu, fresc i fruitat. El raïm deu haver estat veremat en el seu moment exacte de saó, perquè el vi té un caràcter franc que convida a beure, i és agradós, sense complicacions, senzill i net. Li dono la benvinguda en aquests Apunts d'Enografia i estaré amatent a tot el que aquest celler ens pugui oferir en el futur.


diumenge, 22 de novembre del 2015

Per un pa amb tomàquet

Sempre ens toca el rebre!

L'article editorial —«L'ull de l'ocell»— de la Guia de Vins de Catalunya d'enguany s'esplaia —amb el seu to de veu tradicionalment incisiu i fins una mica ofensiu— en el vilipendi dels bloguers. És un costum que té precedents il·lustres. L'insigne Robert Parker ja ens va dedicar, fa uns anys, unes amoroses paraules com aquestes:
«...the advent of many free Internet wine blogs, which usually do little more than raise the level of useless white noise to a deafening and confusing level of nonsense.»
O el respectable Dr. Chris Kissack —ell mateix és un bloguer— que, referint-se als bloguers, ens adjectivava d'una manera que en català traduiríem per «estómacs agraïts» i ens negava qualsevol valor crític —entre altres coses, perquè no publicàvem valoracions negatives.


Els autors de la Guia de Vins 2016 també s'apunten a algunes d'aquestes desqualificacions i, a més, hi introdueixen encara algun argument complementari. Ens dediquen un llarg paràgraf que comença fort:
«Per tal de no pagar [un professional com ells, s'entén], molts cellers es conformen que un bloguer vingui a fer-los un article a canvi d'un pa amb tomàquet.»
 I a continuació plantegen una objecció molt greu:
«...mentrestant [el bloguer] ha regalat la feina d'un professional  de la comunicació per aconseguir el que volia. [...] [el bloguer] potser mai ha valorat les conseqüències de la seva feina gratuïta.»
La conclusió és contundent:
«amb aquest tipus de relació [...] mai hi haurà una imatge clara ni seriosa del vi català.»
I què és el que ens queda, doncs? Els autors de la Guia 2016 ho tenen clar:
«Com a resultant de tot això, només hi ha tres mitjans que parlin seriosament de vi català.»
I els tres únics són vadevi.cat, cupatges.cat i la Guia. Punt!

A mi, de tota aquesta rècula de desqualificatius, potser el que em fa mes mal, el que trobo més absurd, és el que ens acusa de prendre la feina als professionals. Mare de Déu! Com pot ser que pensin que els quatre bloguers i mig que encara publiquem articles que llegeixen mitja dotzena d'amics estem prenent la feina als professionals? I, més encara, com pot ser que no se n'adonin en quins temps vivim? Que potser encara es publiquen enciclopèdies, o mapes de carretera, o encara es fabriquen càmeres fotogràfiques compactes? Oi que no? Oi que tothom fa servir instruments gratuïts com wikipedia, googlemaps i la càmera del mòbil? Podem lamentar-nos dels mals temps que corren per als diaris de paper, les guies turístiques de paper i, en general, per a la cultura tradicional, però no s'hi val a carregar les culpes sobre els bloguers o els autors de la wikipedia.

D'altra banda, també els blogs s'acosten ràpidament a la seva data de caducitat, perquè ara té molta més influència un twitt de mitja dotzena de paraules que no pas un llarg article a un blog, que ha necessitat una inversió de temps i diners immensa.

Sempre he defensat la Guia de vins de Catalunya —amb tots els seus clarobscurs, tanmateix— i, en particular, el seu article editorial  «L'ull de l'ocell» que, normalment, conté un bon nombre de veritats com punys. I també sé que la inclusió de paràgrafs que semblen destinats a perdre amics el més ràpidament possible forma part de l'estil literari dels autors —un estil que no és el meu, però que jo respecto—. Però aquests atacs innecessaris i estèrils als pocs bloguers que seguim defensant, divulgant i exaltant els vins catalans potser se'ls podien haver estalviat, perquè tots som en una mateixa barca i tots remem en la mateixa direcció. O, si més no, això és el que vull pensar jo, en la meva infinita innocència.

PS: Per si algú té por que jo tingui algun conflicte d'interessos a l'hora de parlar de tal o tal vi, vull deixar clar que sí, efectivament hi ha hagut exactament tres cellers (en els deu anys que fa que em dedico a tot això) que m'han convidat a pa amb tomàquet: Recaredo, Pardas i Mas Blanc i Jové. És més, crec que a més del pa amb tomàquet, també em van obsequiar amb una mica de fuet i/o pernil. Deu ser per això que m'agraden tant els seus vins, oi?     

dimecres, 18 de novembre del 2015

Garnatxa, la de mil veus

Estic rellegint «Gualba, la de mil veus» i no he pogut evitar de fer aquest petit joc de paraules amb la nostra estimada garnatxa. Però aquest joc de paraules no és cap estirabot sinó que vol retre homenatge a aquesta qualitat polimorfa que veig als nostres vins de garnatxa, que fa que s'expressin amb mil veus diverses.

Al mateix volum on hi ha el «Gualba...» d'en Xènius hi ha també el conegudíssim —i abusadísim— «La ben plantada» que, si el «Gualba...» em suggereix la garnatxa —sensualitat, barroquisme, dualitat bé/mal, forces desfermades—, la Teresa mig neoclàssica em suggereix el xarel·lo. Però d'això ja en parlarem un altre dia.

La garnatxa, fet i fet, deu ser ara la base de la meva dieta vínica, i repassant els darrers apunts de la meva llibreta, vaig trobant vins de garnatxa tan diversos entre ells que en podríem ben bé trobar un per a cada estat d'ànim, per a cada anhel. Per exemple, l'Aires de Garbet de l'article anterior i tants d'altres que recorren un ample ventall de possibilitats i característiques.

Però ara que acabem de viure la diada de Sant Martí, potser escau que parli d'un vi novell, la primera ampolla de 2015 que ha arribat a la meva taula. Sant Martí, la matança del porc, el vi novell, la branca de pi a la taverna. Sí, jo encara havia vist la branca de pi, perquè jo vaig néixer fa més de seixanta anys a la vora de l'Hostal de la Bona Sort, al carrer de Carders, i recordo perfectament la branca de pi que hi havia al damunt de la porta d'entrada d'aquest antic hostal gòtic...


El Novell de Bot 2015 és relativament recent en el catàleg de l'Agrícola Sant Josep de Bot, a la Terra Alta. És una garnatxa veremada el 18 de setembre i convertida en un vi fragant i poderós, a temps per a la diada de Sant Martí. L'etiqueta —força sorprenent— ret homenatge als pagesos que treballen les vinyes d'on surt aquest líquid roig intens, i ho fa amb les imatges i els noms de tres d'ells: en Faustí Aros, de la vinya de la Travessa, en Joan Lluís Sastre, de la vinya del Riuamunt i la Pepita Cortiella, de la vinya de l'Aucalà. Són vinyes de fins a cinquanta anys.

Mes enllà de la joia del primer 2015, aquesta garnatxa descarada m'ha —ens ha— deixat exultants! A més, per motius de salut, feia dies que no tastava el vi —ni podia fer-ho ni em venia de gust— i la garnatxa nova de Bot ha trencat —ha esmicolat!— el meu trist dejuni—. Fa uns anys, quan era més jove i més ruc que ara, jo deia que aquests vins no m'agradaven. Ara, per sort, he après a valorar millor algunes coses i, encara que hi ha molts vins novells que gens no em plauen, sí que n'hi ha alguns que sembla que em revifin i m'exaltin.

L'hem pres fresc i ben ventilat i des del primer moment tota la cambra s'ha omplert d'aquelles aromes que en diem primàries i potser sí que són aromes que portem d'alguna manera gravades al nostre ADN, des de fa més de cent segles. El color és preciós i net i el vi, a la boca, és una glopada de fruita líquida, punyent, persistent i saborosa. I no hi ha agressivitat, ni astringències innecessàries. Tot és directe, tot convenç al primer cop d'ull, al primer glop. Perfum a dojo, de vi i de raïm. Llaminer i directe. I tanmateix, amb l'aire el vi no decau sinó que encara sembla que es torni una mica més afinat, una mica més sedós. Un vi que té la seva pròpia veu... una de les mil veus de la garnatxa!

dijous, 12 de novembre del 2015

Garnatxa de Garbet —2—

Vaig donar notícia de la garnatxa de la vinya de Garbet ara fa prop d'un any, en un article  en aquests «Apunts d'enografia de Catalunya». Es tractava d'un vi rosat —Superlative 2012— molt interessant, però que pràcticament no va arribar al mercat. Ara la cosa va de bo: tenim la primera collita d'una vi negre fet amb garnatxa de la vinya de Garbet, un vi que, com ara explicaré, és substancial i notable. Es diu Aires de Garbet 2012.


Sovint, quan sóc a l'Empordà, m'arribo a Garbet, principalment si hi bufa una mica la tramuntana, o si el temps està una mica rúfol —sense que sigui desagradable—. També hi passo quan, amb la bicicleta, faig la ruta dels tres colls —Sant Antoni, el Frare i els Belitres— per anar a Portbou. L'indret, no cal dir-ho, és tota una icona del nostre paisatge. Quan vaig aconseguir una ampolla d'Aires de Garbet 2012, abans de destapar-la, encara vaig tornar a Garbet, a l'horabaixa, un dia que la pressió turística que tan enterboleix aquestes contrades màgiques s'havia relaxat una mica. Amenaçava pluja i les nuvolades fosques s'alternaven amb les ullades de sol. La platja amb un mar tibant com el vidre, el veler fondejat, la pineda vora el mar, el xalet i el port de Joan... i, al damunt de tot això, les terrasses de sirà i garnatxa de la muntanya dels Canons i, més al fons, el Puig del Falcó i el Puig Pelat. Aquest era el paisatge: ara poseu-hi les llums, la tramuntana, quatre gotes de pluja, el xisclar de les gavines —i l'ampolla de garnatxa que ens esperava a casa.


Vaig decantar el vi, i trobo que calia fer-ho, perquè el vi anava guanyant matisos i expressivitat a mida que passava el temps. Com definiria aquesta garnatxa? Quin model o paradigma segueix? Si cadascuna de les nostres millors garnatxes és un món, a quin món pertany aquesta garnatxa de Garbet? Les respostes no són fàcils. Vegem: No és la garnatxa poderosíssima, primigènia i directa; no és la garnatxa fresca i lineal; no és la garnatxa confitada i densa...

Ja he dit que les aromes estan, al principi, una mica contretes i són discretes, elegants, indirectes. Però, quan el vi va agafant aire, tot s'amoroseix i van sorgint notes més complexes, de manera successiva. En algun moment, hi noto algunes tonalitats mentolades —no em feu massa cas, que el meu nas no és cap gran cosa— i a continuació hi ha una mica de fusta aromàtica i les notes de criança —sempre ben equilibrades— van agafant un cert protagonisme. Quan entra a la boca, enlluerna i té aquell punt d'alegria que és tan propi de la garnatxa llaminera. Aleshores ve el sabor, a dolls, com d'un nèctar fluid —sense cap de les connotacions apegaloses que sovint associem a aquesta paraula—. Tot es troba en equilibri, en la seva exacta mesura. La llargada de les sensacions que genera és notable i l'evolució que va fent al decantador i a la copa, és com un travelling cinematogràfic que va recorrent la història del vi, de la vinya al celler, de la fruita als lleus torrats que apareixen al final, quan la copa ja és gairebé buida. Una copa que, en aquest cas, va ser la Zwiesel 1872 Roger Viusà «Priorat».

Aquesta garnatxa, com Garbet, té una certa personalitat pròpia i no m'agradaria comparar-la amb altres garnatxes sublims que neixen a la Terra Alta, al Montsant o al Priorat.

divendres, 6 de novembre del 2015

Plany per la garnatxa d'Empodà

Què en farem de la garnatxa ambre, de Garriguella, de Cantallops, d'Espolla o Sant Climent? Per què som tan pocs els qui ens delim pel dolç fruit del lledoner de l'Albera? Potser aquest líquid amorós, afable, d'aromes antigues, persistents i profundes, no s'adiu a l'estil esnob i fugisser que ara cal estrafer, al vertigen del canvi constant que ara cal adoptar, a les mistificacions que ara cal pontificar d'un dia per l'endemà.

Qui —quan, on— beu a pleret una copa menuda de garnatxa d'Empordà? Qui troba aquest moment de repòs per a un plaer tan clàssic? A quina celebració, a quina diada, es destapa una d'aquestes ampolles de preu petit i valor monumental?

Tinc un amic que coneix el plaer d'aquests nèctars i m'explica que una copa de garnatxa és l'acompanyant diari del seu esmorzar. Quan jo era petit, també en prenia una copa per esmorzar, perquè era de mena escardalenc i una mica nyicris. Com em delia per la copeta —petita, de vidre gravat que feia unes espigues— i amb quina fal·lera em menjava l'ou cru —preludi de la copeta— que em faria fer gran!

A l'estiu, a la masia on els padrins estiuejaven, algun dia venia el mossèn i els padrins em cridaven perquè li fes l'amistat. Aleshores, jo veia, al damunt de la tauleta de la sala en penombra, la copa amb el seu líquid color de mel i la seva aroma que jo ja coneixia. D'aquell vi no me'n donarien —ja ho sabia— ni que fos per apaivagar l'instant de fàstic que sentia a l'hora de besar la ma del mossèn. O quan venia a passar la tarda la senyora Déu, o les germanetes Sala. Quan venia la senyora Déu tots havíem de fer veure que anàvem ben nets i que sabíem menjar bé, i que érem polits —encara que, quan ja dúiem un parell de mesos a la masia, ens haguéssim convertit en bestioles mig salvatges—. I aleshores sí, a l'hora de les postres, amb la coca que havia pastat el padrí o amb les lioneses que duia la senyora Déu, la canalla rebíem la nostra petita ració del líquid daurat que era dolç —però ho era d'una manera diferent a com ho eren el codonyat i el cabell d'àngel que feia el padrí.

I què diré del codonyat? Vam ser l'altre dia a la Fira del Codony de Tremp i vam poder comprar unes miques de codonyat que m'han fet retrobar records que creia oblidats. A casa, al vespre, la senzillesa d'un tall de codonyat de l'Obrador de Llimiana, d'un tall de Sarró de Montbrú i d'una copa —o dues— del Vi de Panses 2006 de Vinyes dels Aspres —indescriptible en la seva monumental qualitat— ens van fer sentir una mica més a gust amb nosaltres mateixos, ens van fer alentir el ritme, anar a dormir amb pau.

Cal que trobem el temps, el «mood», per recuperar la garnatxa més quotidiana, la garnatxa de les postres, la garnatxa de la celebració, la garnatxa dels petits plaers austers i continguts. És difícil, perquè tot ens empeny en la direcció contrària, però ens aniria bé de trobar alguna petita pau, algun petit repòs, amb la companyia d'una bona, clàssica, coneguda, amorosa, ampolla de garnatxa d'Empordà.

Vi de Panses 2006 de Vinyes dels Aspres, codonyat de l'Obrador de Llimiana, formatge de Montbrú, copa Zwiesel 1872 «The First»