diumenge, 29 de març del 2015

Temps d'eclecticisme

Repassant el meu quadern em costa veure-hi cap fil conductor que guiï el que he anat bevent en aquestes darreres setmanes. Jo, que en general tendeixo a una mena d'obsessiu ordre geomètric, he passat de les dolçors sàpides d'uns Valpolicella Ripasso (Bertani) a l'austera elegància dels mencía del Bierzo (Losada) o de Valdeorras (Rebolledo). Hi ha hagut Chablis delicats (Jean-Pierre Alexandre Ellevin) i algun Borgonya fresc (Simon Bize & Fils); i també algun Côtes-du-Rhône (la Mereuille) de fruitetes fresques i, al mateix temps, suaument càlides. Si, com escau a n'aquest bloc, em restringeixo als vins de Catalunya, això és el que trobo al meu quadern:


Hi ha vins que jo en dic "de colors", perquè generen un esclat de perfums i sensacions que semblen com les d'un dibuix força acolorit. Si no hi busquem cap fonda profunditat (i hi ha molts moments en què aquesta profunditat no ens hi fa cap falta) els trobem deliciosos i ens poden donar uns moments d'una certa complaença. Com aquest Cosmic 2014 (per què no hi posen l'accent?) de Parés Baltà. És xarel·lo i sauvignon blanc i és delicadament aromàtic. A la boca hi ha equilibri, frescor, fruita (préssec i fins una mica d'albercoc) i s'hi perllonga alguna aroma de flors. S'hi nota l'estructura del xarel·lo, però hi ha una certa exuberància. És un vi atractiu —fins addictiu— que convida a beure. Diria que és una novetat al catàleg de Parés Baltà.


L'altre dia vaig passar per Ca l'Estadant, a l'Alzinar, prop de Guardiola de Font-rubí i vaig comprar algunes ampolles dels vins espumosos que fa en Josep Maria Ferret Guasch —de la nissaga dels Ferret. Les poques ampolles seves que havia destapat fins ara m'havien interessat molt i ara em proposo conèixer millor aquests vins notables. Per exemple, fa poc que he destapat un magnífic Ferret Guasch Brut Nature Gran Reserva 2005, degollat fa un mes i mig. M'ha encantat! És cert que jo tinc una certa inclinació cap aquests vins de tan llarguíssima criança, però aquest diria que és un gran vi sota qualsevol criteri raonable. Immensa sedositat, volum persistent i amorosit, perfum subtil, netedat... No em cansaria de beure'n.

[La copa (ai la copa!) que he usat amb aquest vi espumós ha estat una Spiegelau Authentis. Dic això perquè de les copes que usem amb aquests vins n'hauríem de parlar un dia... estic preparant un article que es podria titular més o menys així: "La més dissortada de les copes".]


I vull acabar aquesta mena de calaix de sastre d'avui amb una ampolla memorable, d'un vi que ja havia begut fa un temps i que ara he tornat a "visitar", com diuen de vegades en anglès. És un Collbaix Singular 2007, el gran cabernet del Pla de Bages, que havia tingut desat fins un moment com ara. L'he decantat perquè tenia una mica de pòsit i també perquè he cregut que li aniria bé agafar aire. És un vi negre, negre, ple de sentors de compotes, amb una gran densitat. Opulent, sense perdre l'elegància. Càlid, especiat, madur, mediterrani, carnós, d'immensa dolçor. Hi ha un indici de regalèssia, d'herbes, hi ha una llargada sublim. I tot això, que és tan consistent i podria ser grofollut, en canvi éstà en perfecte equilibri, sense cap sequedat, cap aresta, cap reducció extemporània. Penso que, dintre del seu estil, podria ser el nostre millor cabernet.

dimarts, 24 de març del 2015

Els coneixeu?


Avui us proposo un test que consisteix en reconèixer de quins vins han sortit les 24 imatges que hi ha aquí al damunt. N'hi ha algunes d'evidents i alguna altra de força més difícil. Feu-ho sense mirar les solucions, però si voleu mirar-les, les trobareu molt avall en aquest mateix article.

Som-hi i que tingueu sort!

Si no us en sortiu, com a exercici de recuperació, us proposo comprar ampolles dels vins que no hagueu reconegut i repassar amb insistència.....

Les 24 solucions són més avall.........

més avall.........








més avall.........











més avall.........








més avall.........








més avall.........






més avall.........






Segur que ja voleu mirar les solucions? I si us hi esforceu una mica més?







Les solucions són 
















































































Amb una mica d'imaginació s'hi pot veure una rima d'ampolles. De fet, aquest logo és una imatge simplificada de la façana del celler Colet a Pacs del Penedès. Efectivament, la imatge ha sortit de l'etiqueta d'una ampolla de Colet Gran Cuvée 2009 —un vi espumós que m'ha donat moltes bones estones.

Aquesta potser és més difícil, a menys que hi reconegueu la silueta de Bellmunt del Priorat. Si aconseguim situar la vila d'on procedeix el vi, aleshores ja pràcticament tenim la feina feta: es tracta del dibuix que apareix a les ampolles del Celler Bartolomé. En particular, jo l'he obtingut d'una ampolla memorable de Primitiu de Bellmunt 2005. Un gran vi que neix a uns costers amb vinyes de garnatxa i carinyena antiquíssimes.
 
Aquest logo prové d'un gravat que hi ha a una pedra de la Borda de Cebrià, a sobre de Sort. És l'únic celler del Pallars Sobirà i es diu —ja ho sabeu— Batlliu de Sort. En aquella Borda, en Guillem, en Rabasa, en Ramon i l'Aleix hi fan un pinot perfumat i engrescador —i també un blanc de viognier i riesling que m'enamora. Aquesta etiqueta correspon a un biu negre 2012.

El que es veu aquí és una mena de tall geològic de SO a NE. Quin és el celler que decora es seves etiquetes amb diversos talls geològics de la zona de les seves vinyes? És el celler Orto Vins del Masroig. I aquesta imatge procedeix d'una de les joies del celler: un màgnum de Les Tallades de Cal Nicolau 2011, la delícia de picapoll negre que crea en Joan Asens.

Aquest curiós dibuix forma part d'una mena d'escut o blasó que apareix a les ampolles d'en Josep Foraster, el viticultor de Montblanc. La imatge forma part d'una ampolla de Josep Foraster collita 2012, que era un vi jove majoritàriament d'ull de llebre, completament deliciós.

No s'hi veu la cresta vermella, perquè hauria estat massa fàcil. Són els sarments i els gotims que surten de la cresta de la mena de gall que decora les ampolles del vi més fresc i llaminer de Mas Doix. Va ser un màgnum de Les Crestes 2010 que vam beure una colla d'amics, amb delit!

És una fulla daurada de garnatxa, oi? És la fulla que decora algunes etiquetes de Bàrbara Forés. Aquesta l'he tret d'una ampolla magnífica de El Quintà 2012 —de la que vaig parlar en aquest blog, no fa gaire.  
Si heu tastat el vi, segur que recordeu aquesta etiqueta de flors, colors, papallones i abelles. També és segur que recordeu el vi: joana, del celler Sant Rafel, al Pradell de la Teixeta. Fuita saborosa!
Aquest és dels més senzills, perquè de seguida hi reconeixem una imatge que hem vist moltes vegades. És la imatge que duen les ampolles de Llopart. Però si us hi fixeu una mica més, no és la imatge exacta dels vins espumosos de Llopart. Es tracta de l'etiqueta que duia l'edició especial Original 1887, un vi majoritàriament de parellada, amb més de cinc anys de criança. Magnífic!

Aquí tenim un fragment de la divertida etiqueta del Blanc selecció 15 vinyes de Jané Ventura. Un blanc que sempre em ve molt de gust.



Difícil? Si sou observadors, hi reconeixereu el pont sobre el Cortiella que hi ha a Porrera i hi veureu, a l'esquerra del dibuix, els porxos on hi ha el celler Joan Simó. He reproduït aquest dibuix a partir d'una etiqueta del gran Les Eres 2005 de la que ja vaig parlar fa poc.

Què hi fa aquest senyor tan ben vestit a l'etiqueta d'un vi? Hi és perquè és el seu vi: el senyor és en Jean Leon i l'ampolla és un Vinya Gigi 2012, un dels nostres vins de chardonnay més notables.


Aquí si que ningú ha fallat! Un dofí d'or, coronat, que juga amb una ampolla de vi? Clar que sí! El dofí és l'Álvaro Palacios i l'ampolla és un Finca Dofí. Més en concret, un extraordinari Finca Dofí 2005 que vaig destapar fa poc i que no oblido fàcilment.


Són les divertides marietes del Pardas Rupestris, un vi blanc magnífic, de xarel·lo, malvasia de Sitges, macabeu i fins xarel·lo vermell, criat en tonells de castanyer. Un dels grans productes d'aquest celler amic.


Potser aquesta imatge no és prou coneguda, però els que heu tastat aquest vi singular i màgic —i escàs— segur que no heu oblidat ni el vi ni el dibuix que hi ha a l'etiqueta: és un Estrany 2011 del Celler Credo. És un xarel·lo de profunda maceració i forma part de la col·lecció de sis interpretacions del xarel·lo que surten de l'Obrador de Can Credo.

Aquí reconec que m'he passat, perquè aquest és potser massa difícil. No estic segur de què representa —potser unes llavors?— però és un dibuix que apareix a les etiquetes de l'intrigant Rión 2012 d'Albet i Noya.
És un fragment d'un dibuix clàssic que apareixia en un anunci dels camions Dodge. I també és la imatge que han triat a Vins del Tros per a l'etiqueta del seu Te la Dedico, el vi de garnatxa blanca i chenin amb una llarga criança amb les mares.
A tots els exàmens hi ha una pregunta fàcil. Qui no reconeix aquí la clàssica silueta d'Erasme? i com a conseqüència, qui no ha pensat en un dels nostres priorats més grans? Efectivament, és una imatge que ha sortit de l'etiqueta d'un Clos Erasmus 2002 que vam beure amb uns amics, ja fa un cert temps.

És la barraca de la vinya de Manyetes i l'he reproduïda a partir d'una bella ampolla de Manyetes 2005. Què més cal dir per als que esteu sota l'encís dels vins d'en René?



Vaig tenir la sort de conèixer els vins d'en Joan Ramon Escoda —i a n'ell mateix— en el mateix moment en què van sortir les ampolles de la seva primera collita. Aquesta imatge —segur que ho heu endevinat— és d'una ampolla de Les Paradetes 2004 que vaig beure fa molt de temps. Garnatxa, carinyena i sumoll amb un breu pas per bóta francesa.

És la roda que decora les ampolles d'un vi que he anat bevent al llarg dels anys i que, en la meva opinió, és un dels nostres grans cabernets: Mas Vilella de Jané Ventura.



Ara que ja es va acabant el test, surten les preguntes més senzilles: Aquest és el dibuix del Braó, el celler Acústic, un vi excel·lent de vinyes velles de garnatxa i carinyena. 
Aquí hi reconeixereu el dibuix que decora les etiquetes dels vins de Abadia de Poblet, uns pinot que fa anys que bec regularment i que ara haurem de seguir amb molta atenció perquè m'han dit que se'n farà càrrec en Ricard Rofes.


Pot semblar difícil, però la pista la dóna la muralla que es veu en primer terme i que potser identificareu pels seus merlets com la de Poblet. Aleshores, ja ho teniu: He tret el dibuix d'un Grans Muralles 2000, que és l'anyada que va mancar en el tast vertical de l'any passat... però jo ja havia fet els deures abans.

dilluns, 16 de març del 2015

De Plini el Vell a Parker Junior

Prop de dos mil anys de «guies del vi» —o encara més, si comptem Cató— transcorren entre el Llibre XIV de la Naturalis Historia de Plini el Vell (24dC a 79dC) a la Parker's Wine Buyer's Guide de Robert Parker Jr. I resulta divertit —molt divertit!— constatar quantes coses segueixen ben igual entre aquestes dues obres. I ara ho podem fer amb força més facilitat perquè l'editorial entrecomes acaba de publicar l'obra de Plini en una traducció catalana de la Mònica Miró Vinaixa.


Mireu quins temes toca Plini al segle primer i decidiu vosaltres mateixos si és o no gaire diferent del què escrivim ara els bloggers i els prescriptors del món enològic:
  • La globalització: «tots els productes, fins i tots aquells que abans estaven amagats, han passat a ser d'ús generalitzat».
  • La importància de la multiplicitat de varietats. En descriu desenes i desenes, i se'n riu de Virgili perquè «només esmenta quinze espècies de raïm».
  • La transcendència del terrer: «és l'origen i el terreny allò que importa, i no pas el raïm». «La mateixa vinya, segons els llocs, dóna productes diferents»
  • Contra la importació indiscriminada de varietats foranes: «algunes plantes tenen tant d'afecte pels seus llocs d'origen que deixen tot el seu renom en aquests indrets i no traspassen enlloc més la seva perfecció».
  • La necessitat d'adequar la varietat al terrer: «En un terreny que es consideri excel·lent i ben exposat al sol, planteu l'aminea petita [...] en un terreny més gras o més exposat als núvols, planteu l'aminea gran». «No hi ha cap vinya [a banda de l'helvennaca] a què escaigui millor un sòl magre».
  • El debat entre la quantitat i la qualitat: «[La conseminia] fa vi abundant, però de taula». «l'arceraca [...] és molt resistent a les pluges i a l'envelliment, ara bé, produeix un vi que dura amb prou feines un any i és ordinari, de poc valor»
  • El delit per les puntuacions i classificacions. En primer lloc, ordena les varietats segons la seva qualitat. Posteriorment, ordena també els vins segons un rànquing. Ara bé, recorda que «fins i tot entre els vins que pertanyen al mateix cup, l'un és superior a l'altre, ja sigui en funció de la gerra, ja sigui per una circumstància fortuïta» —cada ampolla és un món, diríem nosaltres— i acaba amb una frase que tots els prescriptors diem sovint: «cadascú es farà a si mateix jutge en aquestes qüestions sobre la primacia».
  • La dialèctica terrer/enologia. «La qualitat dels vins que hem esmentat fins aquí s'explica pel tipus de terreny. Entre els grecs, en canvi...» i segueix parlant de diverses tècniques que s'usen per fer vins d'una o altra mena. 
  • Viticultors famosos, i famosos que es fan viticultors. «Acili Estènel, que va conrear, a tot estirar, seixanta jovades de vinya i les va vendre per 400.000 sestercis». «Va tenir una gran fama Vetulè Egíal, renom encara més gran pel favor de què gaudia entre els homes públics». I fa esment de Sèneca que diu en una carta que havia comprat unes vinyes capaces de donar 160 àmfores de vi per jovada. 
  • Biodinàmica? «Els vins febles, cal conservar-los en gerres enfonsades a terra [...] És prohibit obrir-les si no fa un bon dia, i també quan bufa l'austre, o quan hi ha lluna plena». 
  • Els sommeliers i la seva retòrica: «un llibert del diví August, molt expert a l'hora d'establir judicis en qüestions de paladar i encarregat de fer el tast del vi durant els àpats, va dir a un hoste a propòsit del vi del país que a ell aquell gust li resultava nou i que el vi no es trobava entre els coneguts...».
...i tantes altres coses que trobareu interessants si llegiu —us ho recomano— aquest llibre. Per exemple, una cosa que Plini fa millor que nosaltres i és dir que de vi n'hi ha de quatre colors: blanc, groc, roig i negre. O també aquesta afirmació que ens confirma que no estem pas parlant de vins ordinaris:
«quo tenuius, eo odoratius»
és a dir, «com més lleuger és un vi, més perfumat resulta».


Quin vi he triat per acompanyar-me en la lectura d'aquest llibre? Podria ser un Amarone de Valpolicella, com a la fotografia que encapçala l'article —pel fet de ser italià, o per la gran importància que té, en el llibre d'en Plini, el vi de panses. També podria ser l'Amphora 2014, el nou xarel·lo de Parés Baltà, sense sulfurós —vi natural—, nascut a les vinyes de Cal Miret i criat en grans àmfores de terrissa. O també podria ser —de fet, així és com ha sigut— una ampolla digna de ser recordada de Banyuls 1998 de La Tour Vieille, carregada de matisos sàpids i d'aromes intemporals. Un vi que crec que hauria agradat al mateix Plini —i potser també al sommelier del diví August!


dimecres, 11 de març del 2015

Bombolles sense xerinola

Algun dia haurem de valorar si hi hem guanyat o hi hem perdut amb la imatge de banalitat que, sistemàticament, interessadament, s'ha associat al vi escumós. I haurem d'aclarir si les mateixes estratègies comercials que han permès que alguns venguessin milions d'ampolles, són les que han comportat els preus miserables als pagesos, i les que han tancat —o, si més no, obstruït severament— els mercats exteriors al bo i millor dels nostres escumosos. N'hi ha prou amb viatjar una mica per aprendre quina és la imatge que es té d'aquests vins, per exemple, al Japó, al Regne Unit o al Canadà: barats, barateria, banals, succedanis, cheap. 

Segurament, no em pertoca a mi dilucidar aquestes qüestions, ni tampoc no vull parlar d'aquesta «denominació» que a qualsevol observador imparcial ha de semblar forçosament nefasta. Una organització administrativa que, si les coses van com han d'anar —si arribem aviat a la nostra República—, té els dies comptats i el nom de la qual —comença per «c»— no tornarà a aparèixer en aquest blog.

Dic això perquè la situació em sap greu cada vegada que destapo una ampolla d'algun dels nostres vins escumosos que més estimo, i dic això també perquè jo, personalment, contemplo aquests grans vins com a motiu d'introspecció —i no pas de xerinola.

Aquest vespre, per exemple, he tornat a escoltar unes músiques que produeixen en mi sensacions d'aïllament, de lleu malenconia —però no pas una malenconia ploramiques, sinó una malenconia més existencial, més còsmica. Una d'aquestes obres és Her First Dance, de Misha Alperin, amb Anja Lechner al violoncel i Arkady Shilkloper amb la trompa. I per acompanyar aquesta música —lleument pertorbadora, entre amenaçadora i poètica— he destapat una ampolla de Blanca Cusiné 2009 (degollat ara fa uns sis mesos).


És un vi que neix a la finca de les Torres, prop dels set-cents metres d'alçada, en un altiplà sobre la riera de Pontons. Està fet amb chardonnay i un pinot noir que va fermentar en bóta. I és una delícia! Amb bombolla fina i aromes molt netes que conviden a ensumar a pleret, amb fruita com la pera i fruits secs tendres, amb uns lleus indicis de pastisseria i una sensació de «maduresa fresca». Un vi idoni per a una estona de repòs —sense indolència— com la que em proporciona el piano de l'Alperin. Al tast, sorprèn l'equilibrada barreja de corpulència i volatilitat, la intensitat del sabor, el delicat acompanyament de la bombolla, que resta en un segon pla. Cap pesantor oxidativa. Un lleu tacte untuós, una qualitat que persisteix... cap xerinola.

dijous, 5 de març del 2015

La caseria de les Moreres

Quan baixeu del Coll d'Alforja cap a Cornudella o Poboleda, segur que us heu mirat una masia d'aspecte noble, molt conspícua, que hi ha prop de l'aiguabarreig de l'Arbolí i el Siurana, envoltada de vinyes. Després dels espessos boscos de l'obaga del Molló, quan la carretera arriba al fons de la vall, hi ha una plana d'un terreny clarament més fèrtil i, al seu bell mig, un edifici de planta quadrada, coronat d'una mena de cimbori que deu donar llum a un pati o escala central. És el Mas de les Moreres, una edificació de gran elegància que està catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Si hi pareu més atenció —o si, com jo, teniu la sort que us convidin a visitar aquest mas— us adonareu que més que d'un mas individual, hem de parlar d'una autèntica caseria («aplec d'algunes cases que no arriba a formar un poble», (DCVB)). El nucli central està format per diversos masos i edificis —el Mas d'en Rodés, el Mas de Can Secúries i el mateix Mas de les Moreres, que sembla el cap i casal—  i també hi ha una capella i dos cellers. Però, més enllà d'aquest nucli central, si seguim la vall de l'Arbolí aigües amunt, anirem trobant masos i masets —de la Garra, de la Maria Teresa, de l'Antònia, de l'Estanquer...— i fins a cinc molins. Tot sembla indicar, doncs, que podem parlar d'un autèntic veïnat, de la història del qual, lamentablement, no n'he pogut trobar gens d'informació.

El Mas de les Moreres, catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya
He dit que en aquest mas hi ha dos cellers. Un d'ells és el Cingles Blaus, del que fa temps que no tasto els vins. L'altre és un celler força nou que crec que mereix la nostra atenció: se'n diu el Celler de l'Era i ocupa unes naus de mida generosa al darrere de la masia principal.


El celler té diverses parcel·les de vinya escampades per la mica de vall que fa l'Arbolí. Ens trobem en una zona que pertany a la DO Montsant i, encara que hi ha una mica de tot, el sòl és més fèrtil que en altres zones properes. Hi ha bancals, costers i terrenys planers, d'al·luvió. Hi ha garnatxa, carinyena i sirà, i també una mica de cabernet i merlot. El conreu de les vinyes i la vinificació són l'obra d'en Xavier Subirós i en Jordi Torrella, però la tasca d'enòleg que ha desenvolupat en Jordi en les poques collites que s'han fet fins ara passarà a les mans d'en Joan Asens —un motiu extra perquè els devots d'en Joan seguim amb atenció l'esdevenidor d'aquest celler i els seus vins.


Els dos vins d'aquest celler es diuen Bri i Mim i tots dos m'han semblat francament interessants —de fet, força més que simplement «interessants»: crec que són vins notables que m'agradarà anar seguint. Com que s'escau que avui he destapat un Mim 2010 —que és el vi principal del Celler de l'Era— faré un petit apunt sobre les seves virtuts. Està fet amb un 70% de garnatxa i la resta és carinyena i n'hi ha poc més de dues mil ampolles, amb certificació ecològica (com tot el celler). Comparteix algunes coses amb el Bri 2010, però en el Mim tot és més profund, més complex, una mica més confitat. Hi ha una base de fruita molt madura, però també hi ha alguna cosa que en podríem dir «mineralitat», un tremp, un matís de tinta, de pedra. A la boca hi ha un caràcter que ara no trobo cap altra paraula per definir-lo que no sigui  l'anglesa «assertiveness». Cos i densitat de sabor, però d'una manera vellutada, fluida i fresca. Hi ha una sensació de dolçor i hi ha longitud i amplada. M'ha sorprès —potser perquè no m'esperava un vi tan magnífic. L'he decantat i crec que li ha anat bé. És un vi que convé tastar i beure amb una certa atenció deliberada i conscient, com escau als grans vins.

Ara que conec les virtuts d'aquest vi, cada vegada que baixi del coll d'Alforja cap a Poboleda, miraré el Mas de les Moreres amb uns altres ulls. Per a mi, la identificació del vi amb el paisatge —amb el petit país— és essencial. Aquest és també l'esperit d'aquest blog d'enografia de Catalunya.