divendres, 30 de desembre de 2016

Planetes de carinyena blanca

El culte dels idòlatres de la proscrita carinyena blanca sembla que es va estenent. En aquest blog he anat recorrent els escassos vins —sempre de l'Empordà— fets amb aquesta varietat tan mal coneguda. Són vins excel·lents i, en algun cas concret, vins decididament sublims. Ara, al Priorat, l'Ester i en Carles —ja sabeu de qui parlo— s'incorporen al culte d'aquest raïm heterodox.

Tinc a les mans un Planetes de Nin 2015. L'etiqueta proclama que és un «vi blanc de varietats antigues», però es tracta d'un eufemisme, perquè quan destapes l'ampolla, al tap hi llegeixes les paraules prohibides «carinyena blanca». La primera collita va ser la del 2014, que em va passar desapercebuda, però a la darrera edició del Tasta Porrera vaig trobar-me amb aquesta novetat fascinant: un vi de carinyena blanca sortit de la terra i de les mans d'aquesta parella d'orfebres que són l'Ester Nin i en Carles Ortiz. A Porrera, malgrat la gernació inevitable que acudeix a aquesta cita, vaig poder parlar breument amb ells, amb una copa del seu vi a les mans, i vam quedar per trobar-nos, amb més calma, quan sigui possible. Vaig retornar a casa amb un munt de sensacions que aniran apareixent —sense cap ordre premeditat— en aquests Apunts d'Enografia... i amb algunes ampolles que aniré destapant quan em vinguin de gust.


Se'm pot retreure que en aquests Apunts no he parlat gaire dels vins de l'Ester. És cert que em costa fer-ho, que no goso, que no m'hi atreveixo. Potser és el síndrome de Mateu 8:8 (allò de «no sóc digne...»), o potser és que cada vegada que m'enfronto a aquests vins m'hi perdo, em quedo perplex i acabo vacil·lant entre l'èxtasi i el rebuig. Com que no sé explicar-ho gaire bé, posaré un símil literari: no us passa que llegint Ausiàs March, al mig d'un poema que us està deixant absolutament perduts i freds, hi trobeu un vers que us exalta fins l'infinit?

Si comparo aquest vi amb les carinyenes blanques de l'Empordà —amb quina altra cosa les puc comparar?— veig un paral·lelisme amb els paisatges d'aquests dos indrets. Més lineals, més endreçats, més «espirituals» els vins de l'Empordà i més terrenal, més salvatge, més tortuós aquest de Porrera. És d'un groc mat i emet aromes d'una gran multiplicitat, que no es destrien fàcilment. Un toc subtil d'anís, algunes herbes en infusió, però tot sempre molt «neutre» —no neutre d'absència, sinó neutre en la riquesa!—. A la boca també és molt atípic i fuig de qualsevol concessió a l'amabilitat, a la facilitat. Pur i amb un caràcter «primigeni». Gran volum i una dolçor peculiar que a mi em recorda fortament la del dàtil.

Fóra fàcil —i injust— enllestir la nota de tast amb una senzilla adscripció del vi a la nissaga dels anomenats «vins naturals», i és cert que en una primera lectura ràpida podem encasellar les característiques aromàtiques i sàpides d'aquest Planetes en els paràmetres dels vins naturals, però jo aquí hi trobo una excel·lència que l'eleva per damunt de qualsevol esquema simplista.

Mentre tinc aquest vi a la meva copa, la memòria em porta records d'una ampolla de Génération XIX que vaig beure fa uns mesos. Però la memòria és la més enganyosa de les nostres sensacions i és segur que aquesta comparació no és res més que una suggestió....


dilluns, 26 de desembre de 2016

Dies màgnum

Ara fa poc vaig poder (re-)tastar diversos vins de Can Feixes i vaig tornar a pensar que potser aquest celler que està entre els termes de Cabrera d'Anoia i Mediona és un dels més «underrated» que tenim al Penedès. És una finca magnífica, un autèntic «château» que, amb modèstia i constància, sense grans propagandes, ens ha anat donant ampolles excel·lents, d'una manera consistent i sòlida. Són vins que he anat bevent, repetidament, al llarg dels anys. De la finca de Can Feixes en surt un dels nostres millors chardonnays i també alguns màgnums —de vi negre i d'espumós, pel que jo sé— que, ara que els he tastat, m'han semblat francament notables. Van ser aquests màgnums els que vàrem destapar enguany a la taula de Nadal.  


L'Huguet Brut Nature Màgnum 2006 és un vi espumós de llarga criança —sota la regulació «cava»— que es basa en la parellada, complementada amb macabeu i pinot noir —tots procedents de la pròpia finca—. La versió màgnum representa una selecció sobre el Brut Nature «estàndard» del celler i té una criança més llarga. La singularitat del cupatge li dóna una equilibrada combinació de subtilesa i cos, i una certa distinció, fins i tot un punt de sorpresa. Ja fa temps que vaig abominar les «flautes de cava» i aquest Nadal, finalment, ja no n'hi ha hagut a la taula de Nadal: aquest magnífic vi de Can Feixes el vam anar bevent —a l'aperitiu, amb els entrants i, un altre cop, amb el pollastre— en una copa de vi blanc que li esqueia perfectament.

Amb la carn d'olla vam substituir el Brut Nature per un altre màgnum del mateix celler: Can Feixes Reserva Màgnum 2005. Un altre vi excel·lent, clàssic i en un bon punt d'evolució. No descobreixo res si dic que té un clar caràcter bordelès —i no ho dic gens ni mica com un demèrit, sinó ben al contrari—. El cupatge inclou l'ull de llebre, el merlot i el cabernet, amb una mica de petit verdot. Una gran ampolla d'aquelles de «vi de beure», òptima per a un dinar de Nadal.


Al conegudíssim «Schicke mir ein Blatt», de Brecht, el poeta demana a l'estimada el regal d'una fulla, «però d'un arbust que no creixi a menys de mitja hora de casa teva...». A mi m'agrada seguir aquesta requesta quan penso en alguna ampolla per a un dia de festa, i sovint m'arribo a algun celler recercant aquell màgnum escadusser que potser no comercialitzen, aquella ampolla que no es troba a la botiga. Per exemple, un parell de dies abans de Nadal vaig anar a Mas Comtal, a Sant Cugat Sesgarrigues, i els vaig demanar si havien embotellat algun màgnum del seu monumental Petrea blanc 2009.  N'havien fet molt poquets, però van tenir l'amabilitat de vendre-me'n un i aquesta ampolla va ser el nostre vi principal el dia de Sant Esteve.


Gran, gran vi! No sé si l'eufòria d'aquests àpats tan entranyables m'obnubila, però aquest chardonnay tan dens, que ja m'havia semblat interessant alguna altra vegada que l'havia tastat —recordo la qualitat de la collita 2005— ara encara m'ha semblat més perfecte, més ben perfilat, amb més equilibri i llargada, potser per les virtuts de l'ampolla màgnum. Quin contrapunt més excels a la cassola de rap amb llagosta d'aquest Sant Esteve. Una ampolla absolutament memorable!

Un bon amic em deia que tresorejar ampolles en un celler només té sentit si es tracta d'ampolles màgnum. Segurament, era una exageració, però aquests tres màgnums que he comentat —juntament amb un bon grapat d'altres que he begut al llarg dels anys— em convencen de la importància que els cellers produeixin ampolles com aquestes, quan el vi que contenen s'ho mereixi.

Bon any! I molts bons màgnums!

[Una mala notícia per als amants de les textures voluptuoses del Petrea blanc: crec que, després de la collita 2009, hi haurà un lapse de quatre collites sense Petrea blanc. Aprofitem aquest 2009 mentre n'hi hagi!]

dilluns, 19 de desembre de 2016

De Can Credo a Cal Tiques

Potser si hagués nascut a la vora del Loira, potser si fes vins negres —que al nostre país sembla que atorguin un plus de prestigi a qui els fa—, potser si no fos una persona de tan exquisida modèstia, potser si estigués una mica menys a la vinya i una mica més als actes socials —jo espero que no ho faci mai!—, potser si fóssim tots menys gasius en reconèixer els mèrits dels nostres grans winemakers.... aleshores potser sí que en Joan Rubió seria un gran personatge de la viticultura, conegut i admirat per tothom.

Si m'aturo a pensar tot el que li devem, no me'n sé avenir. Crec que, des de fa uns quinze anys, en Joan Rubió és el responsable del bé de Déu de grans ampolles que es fan a Recaredo. No pas ell tot sol, és clar, que hi ha tot un equip, i uns terrers màgics, i una història, i una voluntat, però ell ha estat allà, amb la seva passió per la vinya, per l'agricultura natural, per la puresa en els vins. Pensem en els vins de Can Credo, aquests cinc evangelis que, des de cinc angles diferents, proclamen la grandesa del xarel·lo. Pensem en els espumosos —sense oblidar el precís Turó d'en Mota, exacte com un tiralínies— i en tantes ampolles que a mi em sembla que m'han fet més savi, més entenimentat, millor.


En Joan, des de la collita 2015, ha començat a fer els seus propis vins a la seva masia pairal de Cal Tiques, al veïnat de Muscarola, a mig camí entre Vilafranca i la Múnia. Ens trobem, doncs, a l'inici d'un projecte personal que comença amb les petites parcel·les de vinya de xarel·lo i macabeu que en Joan té escampades a un entorn proper de la masia, entre la Rovira i Ratera, i que continuarà amb monestrell i sumoll i encara amb alguna altra varietat sorprenent que anirem coneixent. La producció és minúscula i l'exigència, no cal dir-ho, és altíssima. Treballa molt acuradament les maceracions i utilitza bótes de cinc-cents i àmfores —terrissa roja i terrissa blanca d'en Carles Llarch—.

No cal que digui quin interès vaig sentir quan vaig conèixer l'existència d'aquest nou projecte! En Joan, amablement, em va convidar a casa seva i, d'aquesta manera, un dia a mitjan novembre ell i jo som al minúscul Turó de Can Rigol on un sol tebi ens acompanya mentre anem resseguint amb la mirada tota aquesta comarca, reblerta de vinyes i de masies. Després, anem a trepitjar les vinyes, on les pluges que —finalment!— han xopat el sòl, han fet néixer, entre els ceps, una esponerosa tofa d'herbes. Jo identifico la ravenissa i el trèvol i en Joan me n'explica unes quantes més que, lamentablement, no puc retenir a la meva memòria. M'explica també com cadascuna d'aquestes herbes insignificants ens transmet un missatge sobre l'estat del sòl, i com poden arribar a modificar-ne les propietats. M'agrada escoltar-me'l, encara que, interiorment, m'avergonyeixi de la meva gran ignorància de les arts del conreu.


He comprat algunes ampolles dels vins de Cal Tiques —n'hi ha poques!— i, quan les vagi destapant, segur que en parlaré en aquest blog. De moment, acabo l'article amb alguns comentaris esquemàtics.  El Tiques 2015 és un xarel·lo amb una important maceració estàtica, sense sulfurós afegit, que és molt viu, molt expressiu, molt tens i una mica rebel. Va canviant a la copa i ens aporta una riquesa de sensacions complexes i fruitades. Només 650 ampolles i una graduació alcohòlica de 10.5 graus. Aquesta graduació tan atípica és compartida pels quatre vins que van sortir de la collita 2015 i a mi em du records d'ara fa vint-i-set anys, quan vivia a Alemanya i vaig aprendre a estimar alguns vins amb poc alcohol.

L'Essencial 2015 és extraordinari. Molt aromàtic, equilibrat, ample, llarguíssim. Més clàssic que el Tiques, comparteix amb ell la tensió. La maceració és més curta, la precisió és més gran. L'Obstinat 2015 du a l'extrem la tècnica de maceració —també amb una mica de rapa—. Al nas, anís i altres herbes i a la boca es comporta amb gran austeritat, una mica tancat en ell mateix, monolític i enigmàtic, extremat. Finalment, el Joanots 2015, en contrast amb els tres xarel·los anteriors, és un vi de macabeu d'una vinya de trenta anys de mitja hectàrea.  870 ampolles d'un vi de gran puresa, elegant i «vertical», profundament estricte i contingut. Una interpretació interessantíssima del macabeu, executada pel mestre Joan Rubió.


dilluns, 12 de desembre de 2016

Ximenis de Poboleda

La presència de la varietat Pedro Jimeno —així és com n'hem de dir, segons els experts, mal ens soni estrany— està documentada de prou antic com perquè no hi hagi cap dubte a l'hora de considerar-la una varietat tradicional. Al Priorat i, especialment, a la zona de Poboleda, sempre s'ha conreat i no recordo qui va ser que em va dir que en deien «ximenis» (però el diccionari d'en Xavier Favà no recull aquest terme).

Malgrat aquest arrelament innegable, em sembla que ben poca gent relacionaria els termes Pedro Jimeno i Priorat, i no els hem de culpar perquè fins ara aquesta varietat no ha aparegut gaire a les etiquetes. És per això que trobo molt interessant que hi hagi persones valentes que vulguin fer vins monovarietals amb aquests ceps aparentment heterodoxos.

La llista de vins cent per cent Pedro Jiménez és petitíssima. Només em ve al cap l'Odysseus de Puig Priorat, a Gratallops (amb un raïm que potser ve d'algun coster de vinya vella de Poboleda). Si relaxem l'exigència de monovarietal, podrem parlar del Genium, de Poboleda, que també ve d'un coster de vinya vella, del Pedra de Guix, del Terra de Cuques, etc. No en coneixia cap altre... fins ara que la Cooperativa de Poboleda —del grup Cellers Unió— ha presentat el nou Roureda Llicorella Pedro Ximénez 2015.


És un vi blanc sense fusta que té el qualificatiu de Vi de Vila de Poboleda. L'altre dia en vaig destapar una ampolla, amb interès per voler aprendre què em podia aportar aquest raïm tan desconegut —en vinificació com a vi de taula sec— quan es presenta sense la «protecció» de cap altra varietat que ens aporti algun referent on agafar-nos.

Més enllà de l'expectació que associem a la novetat, aquest vi m'ha semblat força interessant i mereix ben bé un apunt en aquest blog. El to és un groc una mica pujat sense estar gens fora de lloc. Visualment, s'intueix que és untuós perquè marca una bona llàgrima. Les aromes són netes i denses, de fruita melosa. Quan l'ensumo, la ment se me'n va cap el moscatell —però immediatament rectifico, perquè no és pas com el moscatell, ni tampoc com la malvasia—. És ben bonic, és «diferent». A la boca hi entra amb una sensació de gran dolçor de fruita potent i exuberant. Penso que he fet bé de beure'l en una copa prou gran, perquè en una copa petita —les que en diuen «de vi blanc»— aquest vi patiria un excessiu constrenyiment. Hi ha força pes i, cap al final, alguna sensació lleugerament rústica.

Tant de bo que aquest vi serveixi perquè es continuï investigant amb el Pedro Jimeno i es segueixin explorant les seves virtuts!

dimarts, 6 de desembre de 2016

Els vins de Terra de Marca

El xarel·lo de Terra de Marca neix a una vinya d'uns seixanta anys i de prop d'una hectàrea que hi ha a tocar de la llera del riu de Foix, a la Roqueta, en una zona una mica obaga a redós de l'estrep on hi ha el castell de Castellet. El macabeu neix a una vinya encara més vella de la partida de les Conilleres, a Cal Roig, on el torrent de cal Biel, que baixa de l'altiplà de cal Garranxina, entra a la plana al·luvial. 


Els vins de Terra de Marca neixen també de l'especial sensibilitat d'en Raimon i l'Ana que han retornat la masia de cal Minguet, a la Múnia, als seus orígens vitivinícoles, llargament oblidats. En aquest celler relativament nou ells dos i l'Anna Puig —l'enòloga i investigadora de l'IRTA-Incavi— fan, entre altres coses, un parell de xarel·los i un vi espumós de molt llarga criança, en el que també el xarel·lo hi té un paper dominant. Gràcies a la darrera Cimera del Xarel·lo vaig poder conèixer els seus dos vins tranquils i em van interessar fins el punt que crec que van justificar, ells tots sols, que jo aquell dia m'enfilés fins el Santuari de Foix.

La fascinació que em van generar aquests dos xarel·los —es diuen, no ho amaguem més, Solitud i Ur— va fer-me buscar una ocasió de visitar el celler i les vinyes i, finalment, gràcies a l'amabilitat de l'Ana i en Raimon, un dia de finals d'octubre, just després que un front de pluges escombrés el país de sur a nord, vam trobar-nos a la vinya del Castellet, enfangant-nos a la terra sadollada d'aigua i contemplant els ceps recargolats, d'una austera i aspra bellesa.


Tinc al celler ampolles de Solitud i Ur i crec que un dia donaran lloc a algun article en aquest blog, però avui hem destapat un Terra de Marca Brut Nature Gran Reserva 2007 per acompanyar —o ser acompanyat per— un rosbif que es fonia a la boca, i s'escau que parli d'aquest vi espumós. El llarg temps de criança no l'ha fet envellir, sinó fer-se més estricte, més concentrat, més amorosit. És extraordinàriament viu, és saborós, és persistent. Les clàssiques virtuts del xarel·lo hi són molt presents i és un vi que podríem anomenat «fet», auster, elegant. No enlluerna amb cap artifici, perquè és serè i parla amb claredat als que estimem l'ordre i l'estructura.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Excepcional #11

Temps era temps que no em perdia cap nova edició de la sèrie ExEx de Perelada. Algunes van ser ampolles importants en el meu camí d'aprenentatge. Alguna —també— em va desconcertar i/o decebre. Després, diverses circumstàncies —incloent-hi el preu— van fer que no hagi seguit la sèrie completa. Ara hi he tornat, amb aquest Ex Ex 11 que es presenta com un vi en el que, segon expliquen, «l'elaboració ha seguit el concepte de vi natural».


Tots creiem que a l'interior dels grans cellers hi ha mil ampolles singulars, excepcionals i experimentals, provatures de tota mena que no arriben mai a les botigues. En tots aquests anys, he tingut alguna prova que això és cert —per exemple, quan a can Torres em van permetre tastar algunes coses que havien de romandre ocultes—. Per això mateix, em sembla que hem d'estar agraïts al celler Perelada per donar-nos l'oportunitat, amb la sèrie ExEx, de tastar alguna d'aquestes ampolles experimentals que, altrament, estarien fora del nostre abast.

Presentem aquest ExEx 11: 2.781 ampolles de la collita 2013, sense sulfits afegits, amb llevats autòctons, sense clarificat ni filtrat, amb raïms blancs i negres vinificats conjuntament. Hi ha carinyena, garnatxa, macabeu i garnatxa blanca, i el vi es va criar tretze mesos en bótes de 300 de segon vi. N'he destapat una ampolla aquest migdia, acompanyada d'uns (sublims) fesols de Santa Pau amb orella de porc que ha cuinat la meva dona, amb la intenció d'obtenir un plat que s'adigui a les característiques —presumptes— d'aquest vi de l'Empordà.  En podríem dir «maridatge enocèntric». Com que l'he decantat massa descuradament —mea culpa!— he hagut de filtrar-lo amb un mocador de fil.


El color és més aviat mat i les aromes són directes i primàries, amb notes de verdura, d'herbes i de fruita. Al fons de tot, hi ha alguna cosa confitada, alguna mica de farigola. Entra a la boca amb força neta i fluida, amb un caràcter viu que recorda vins casolans d'antany. En podríem dir «rústic», si entenem aquest adjectiu de manera no pejorativa. És lleument setinat —en el seu punt just—. És deliciós. A partir d'un punt, sembla que s'adhereixi al paladar i s'acabi amb una certa sensació assecant. Potser la barreja de varietats el fa eclèctic, però té unes virtuts notables que podríem resumir en la paraula «autenticitat». Em sap greu no haver-lo deixat airejar més estona, perquè la copa que va quedar fins l'hora de sopar em va semblar més perfeccionada, més delectable.

És una ampolla que fa que ens qüestionem sobre moltes coses. No vull entrar a discutir-ho en profunditat i ho deixaré només amb una pregunta —una pregunta molt difícil, inquietant—: Si el vi natural és això, totes aquelles coses immensament plaents que trobem en el vi i que jo trobo a faltar en aquesta ampolla, són coses «artificials»?

dimecres, 23 de novembre de 2016

Caminada entre les vinyes i el primer 2016

El dia que he tastat el primer vi de l'any —acabat de fer, presentat per Sant Martí, com diu la tradició— ha coincidit amb el dia que hem anat a caminar per les vinyes de Subirats, les que hi ha als ondulats vessants que baixen de Cantallops a Sant Sebastià dels Gorgs. Potser els ceps —totes les tonalitats dels grocs i els rogencs— ja han superat el moment de màxim preciosisme, però la caminada ha estat molt bonica, en un ambient solitari —algun pagès que esporgava, algun ciclista, i ningú més—, fresc i molt benigne.


La ravenissa blanca entapissava l'espai entre les fileres dels ceps i les fulles que encara no havien caigut posaven un rivet daurat a les vinyes que ens envoltaven per tot arreu. Un parell de conills que hi havia al mig del camí s'han esperat que estiguéssim ben a prop per fugir rabents. Tota la vinya es preparava per al gran repòs i nosaltres no podíem deixar de pensar en Espriu: «el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes» —encara que no siguem a l'hivern—.


La ravenissa, segons em va explicar un dia en Joan Rubió, amb la seva modesta i encertada saviesa, ens parla de l'estat del sòl on creix la vinya i, amb les seves arrels llargues i fines, genera camins per a l'oxigenació de la terra.


Vam sortir —la meva dona i jo— de la part de baix de Sant Pau d'Ordal, de la banda de can Guilera on en Joan Guilera fa el seus Coma Romà, i vam anar a buscar la carena de la Serra dels Xops, que ens va dur a Sant Sebastià dels Gorgs. Allà, una inesperada coincidència ens va permetre visitar a fons el monestir. Tornem per les partides del Serral i la Pineda i, finalment, no ens podem estar d'aturar-nos a can Vendrell de la Codina —és a dir, al celler Albet i Noya, que tantes i tan bones ampolles ens ha donat, al llarg del temps!—.


Però, de fet, jo del que volia parlar avui és de la primera ampolla de 2016 que hem destapat, a l'hora de dinar. Ha sigut una ampolla del vi novell del Celler Masroig.


Quin vi més bo! He escrit a la meva agenda que «és el millor vi novell embotellat que he begut mai». Cal remarcar la paraula «embotellat» perquè és clar que he tastat una munió de vins tant o més bons que aquest, però els he tastat al celler, eren a dins d'un dipòsit i no estaven pas destinats a sortir al mercat per Sant Martí, sinó que la seva destinació era la criança i s'havien de convertir en un Doix o un Les Eres —per dir dos noms més o menys a l'atzar—. És un vi tan bo que no em fa res fer els ulls grossos al màrqueting del celler que els empeny a dir, a la contraetiqueta, coses d'aquelles que ara sembla que siguin imprescindibles per «vendre» el producte: que si és un vi «bandarra» i tal i qual....

M'ha produït una gran alegria beure aquest vi —com l'any passat, que el primer vi va ser el novell de la Cooperativa de Bot— i no només pel vi en ell mateix, sinó perquè representa que —finalment!— comencem a tenir vins novells de qualitat. Crec que aquesta qualitat és una condició indispensable per aconseguir que el públic es sumi al delit de beure, cada any per Sant Martí, el vi novell. Hem de deixar enrere els fiascos d'aquells «novells» que pretenien entabanar un consumidor que era tractat com a un imbècil i se li demanava que s'apuntés a imitacions de la gasòfia d'un Beaujolais Nouveau.

dijous, 17 de novembre de 2016

Partides del Priorat

Fa molts anys —abans de començar a escriure aquest blog— em va agafar la dèria de voler conèixer totes les vinyes del Priorat. Diligent, vaig començar per Porrera i, a base de caminar i preguntar, de mirar fotos aèries i cadastres, vaig anar coneixent on era Terracuques, lo Fonellàs, la Peixera o les Escomelles. Aviat vaig entendre que no me'n sortiria en un temps raonable, però vaig començar a dibuixar un mapa de vinyes i partides.

Porrera des del Coll Major
Aquell esborrany va quedar arraconat quan la DOQ Priorat va publicar un mapa propi on hi ha assenyalades totes les vinyes —indicant també quines són vinyes velles— i on s'hi delimita la zona de cada vila. El mapa també conté un bon nombre de topònims corresponents a les partides més conegudes. Aquest mapa, encara que sigui potser massa esquemàtic i encara que no estigui georeferenciat, és una eina magnífica per saber de què parlem quan parlem dels terrers diversos del Priorat:

Mapa de vinyes i viles de la doq Priorat. La versió gran us la podeu descarregar aquí.
Aquest mapa és un bon primer pas, però a mi m'agradaria que anéssim més enllà. Afortunadament, ja fa un temps que al Butlletí de la doq —es diu ViP— hi van apareixent mapes més detallats de cadascuna de les viles, amb la subdivisió en partides i amb el nom de cada partida. En alguns casos, també hi ha indicades les parcel·les cadastrals i un cert nombre de topònims més específics —els lieu-dit de les vinyes de França—. Tal i com passava amb el mapa global, aquests nous mapes ni són digitals ni estan georeferenciats, però són una excel·lent eina de cara a la conservació i fixació dels noms tradicionals de cadascuna de les partides. L'autor d'aquests mapes és el geògraf Òscar Borràs.

La partida de l'Alsera, a Torroja. Cada vegada que hi passo a prop, m'hi embadaleixo. La vinya de la part superior de la fotografia és la que apareix a la capçalera d'aquest blog.
Per tal de fer més assequibles els mapes de partides als afeccionats a l'enografia —és a dir, als lectors d'aquest blog—, poso aquí enllaços directes a cadascun d'ells.

divendres, 11 de novembre de 2016

Emocions sentides a can Credo

Elegància
Les definicions que conec de la paraula elegància inclouen sempre la senzillesa. A la wikipedia es defineix l'elegància com una bellesa que mostra efectivitat i simplicitat inusuals; el DLC parla d'executar alguna cosa de manera neta i simple. Als amics de can Credo sempre els he vist atènyer la difícil elegància amb una increïble facilitat aparentment innata. El to de veu, el refinament sense afectació, la bonhomia sense la que no hi ha elegància possible, la senzillesa també sense afectació —que n'és d'odiosa aquella espúria senzillesa afectada!—. Cada vegada que m'han convidat al celler del carrer Tamarit hi he trobat una elegància incomparable, fonamentada en allò que és senzill, sobri, autèntic i bo, sense oripell.  

El Turó d'en Mota és un dels vins més elegants que conec. No en bec tot el que el meu esperit voldria, d'aquest vi de salut —física i espiritual— però quan n'he pogut destapar alguna ampolla tots els que ens hem aplegat al seu voltant hi hem trobat aquella bellesa pura i simple de la veritable elegància. Fa uns dies que ja és disponible la collita 2005 —que, com va passar amb la del 2002, ha sortit abans que la de l'anyada anterior— i vaig tenir la sort de ser convidat a la presentació que es va fer a la fondària de la cripta on jeuen les ampolles de les successives anyades d'aquest vi que va néixer el 1999. En aquesta cripta d'absolut silenci, unes Zalto delicadíssimes —receptacles gairebé virtuals, de frangible elegància— contenien, per al nostre delit, un Turó d'en Mota 2005 que en Jordi Mata acabava de degollar. 
 

Autenticitat
Recordo una vegada que en Ton Mata definia ell i el seu equip com a «elaboradors de vi blanc de criança» i m'explicava que el mètode de doble fermentació que fa néixer el xampany és la sublimació del concepte de criança i la millor manera d'agermanar el vi blanc i el temps. També em deia que «encara no coneixem els límits dels xarel·lo». Autenticitat: es defineix com l'expressió de la veritat i, en el cas del vi, aquesta veritat comença a la vinya, entesa —com ho fan a Recaredo— com un tot format per sòl, plantes, fauna, temps... Compromís: amb l'agricultura natural, amb el respecte a la vida, amb la qualitat d'un procés de criança impol·lut.

Els 10 anys de criança ni l'han enfosquit ni li han llevat vivor. Puresa fresca i linealitat extrema. Sobrietat absoluta: cap barroquisme, cap amanerament, cap pesantor, cap d'aquells tics d'alguna criança massa forçada. Alguna lleu aroma com de fonoll, o de camamilla, la serenor del millor xarel·lo, la bombolla que fins oblides que hi és —no pren cap protagonisme!—, una estranya i deliciosa dolçor —per donar-li un nom, potser poc acurat—, una gran i incisiva tensió, una dialèctica entre els matisos de l'acidesa —deliciosament cítrica—  i els de l'amargor; austeritat mística, reforçada per aquesta Zalto tan oberta, tan fina i tan lleugera, una copa extremada i atípica per a un vi espumós —a mi m'ha encisat—, que allunya qualsevol faramalla i ens concentra en allò que és essencial d'aquest xarel·lo insigne. 


Esplet
No sé si hi ha alguna banda del país on aquesta paraula encara sigui viva. Fa referència a abundor i plenitud, al conjunt d'una collita abundant, a allò que s'ha obtingut amb esforç. Com el fruit de la vinya del Turó d'en Mota i el vi preciós que, deu o dotze anys després, podem acostar-nos als llavis. Un fruit que no és pas abundant en quantitat, però sí que és ple d'un profund plaer que sembla il·limitat — «encara no coneixem els límits dels xarel·lo», deia en Ton—. Per tornar-ho a constatar, degollen alguna ampolla de Turó d'en Mota 1999, que a mi em sembla que és la millor de les collites que ja estan fetes (no he tastat la 2002), i ens l'ofereixen al tast. És molt gran! Fa uns cinc o sis anys, vaig poder fer un tast vertical de la 1999, la 2000 i la 2001 i ja aleshores em va semblar que la 1999 —la primera de la nissaga Turó d'en Mota— tenia un encís especial.

Ara que aquell vi del 1999 ja du 199 mesos —es diu de pressa!— a l'ampolla, m'ha tornat a semblar una valuosa joia, un d'aquells vins que em nego a voler analitzar o descriure perquè no vull perdre'm ni un instant de l'estona beatífica que el tinc a la boca i els meus sentits en reben els seus efectes que em sadollen amb el gran «esplet de la vera beneuyrança».


dissabte, 5 de novembre de 2016

Carinyena roja d'Espolla

Un dels vins més plaents que he begut aquests darrers dies no és ni blanc ni negre ni rosat:


Ja l'havia tastat el mes de juliol (vegeu aquest article) i, en aquell moment, m'havia limitat a dir que el trobava «estrany i singular, amb una força i unes virtuts que són francament difícils d'encasellar en els paradigmes més coneguts. Captiva pel seu atreviment, però es fa difícil d'analitzar.» I prometia parlar-ne més endavant, quan en destapés una ampolla i tingués el temps necessari per intentar entendre'l. L'altre dia que la meva dona va cuinar un mero a la planxa vaig pensar que aquest peix de textures tan especials i sabor tan complex podia admetre bé un vi que també és ben especial i complex.

El vi —ja és hora que el presenti— és L'Escumador 2014, de la sèrie Vins de Postal de la Cooperativa d'Espolla. El nom, com sempre passa en aquests vins, és una referència directa a la vinya on neix. La partida de l'Escumador es troba a tocar d'Espolla, a la carretera que puja cap el coll de Banyuls. És un racó bellíssim que fa com una cubeta, una petita conca plena de vinyes ufanoses. Les 383 ampolles d'aquest vi s'obtenen dels ceps esparsos de carinyena roja que hi ha, escadussers, entre la resta de ceps. La vinificació, per maceració carbònica amb gotims sencers, ha donat lloc a un «vi taronja» de tonalitat marcada i reflexos vermellosos.

Les aromes són atípiques però molt plaents —em farien ballar el cap en un tast a cegues!— però hi destrio la pell de taronja, un petit indici de caramel, alguna sensació boscana, potser el préssec... Una varietat —carinyena roja— sense referents i una vinificació heterodoxa li donen un caràcter intrigant. I, certament, no hi ha cap aroma fora de lloc. A la boca és incisiu i ple, amb una acidesa cítrica no exempta de voluptuositat. És diferent, singular, extraordinari, deliciós, addictiu. És complex sense deixar de ser pur. Hi trobo alguna cosa de les que em fan estimar el sumoll. Estic encantat d'haver-lo conegut.

dissabte, 29 d’octubre de 2016

Carinyenes velles i vermut

No sabria dir quantes hectàrees en queden, però les vinyes de carinyenes molt velles, a l'Empordà, són un petit i preuat conjunt de petits trossos, esparsos, salvats in-extremis i extraordinàriament valuosos. Donen lloc, ja ho sabeu, a un reduït nombre de vins que, els que tenim la sort de conèixer-los, els considerem excel·lents i memorables. N'hi ha pocs, ni ha poques.

En canvi, a l'altra banda de l'Albera, al Rosselló, Déu n'hi do quantes vinyes de carinyena centenàries —o, si més no, molt velles— podem trobar. Us heu preguntat mai quin pot ser el motiu d'aquesta disparitat entre un costat i l'altre de la carena?

Vaig plantejar-li aquesta pregunta a la Marjorie Gallet, al seu celler Le Roc des Anges, a Montner. Aquest celler té unes vinyes de carinyena extraordinàries, alguna de les quals es va plantar fa més de cent anys. La resposta que va donar la Marjorie a la meva pregunta sobre l'existència de tantes vinyes velles de carinyena no me l'hauria imaginat mai. Em va sorprendre i m'agradaria compartir-la amb els lectors d'aquest blog.

L'explicació es troba en el vermut Byrrh. Aquesta beguda —vi, mistela, cacau, cafè, quina, pell de taronja amarga— s'elabora a Tuïr des del 1866 i molts de nosaltres recordem els seus clàssics anuncis com a «Vin Tonique». La visita al centre de producció, amb el famós tonell d'un milió de litres, pot ser més interessant que la degustació d'una beguda que jo no crec haver tastat mai.

Resulta, doncs, que aquest vermut Byrrh comprava una ingent quantitat de raïm als pagesos rossellonesos...amb preferència per la carinyena! D'aquesta manera, quan es van haver de replantar les vinyes després de la fil·loxera, es van replantar, en gran part, amb carinyena. Fa una mica més de cent anys.  


El celler Le Roc des Anges fa tres monovarietals de carinyena molt notables. Es diuen Reliefs, Les Trabassères (ai, l'ortografia natural!) i 1903. Provenen de vinyes diferents, sempre sobre les pissarres de Montner, sempre amb l'exquisida mineralitat i l'elegància que aquest celler sap imprimir als seus vins. El 1903 (que és el que no he tastat), procedeix efectivament d'una vinya datada d'aquell any llunyà. Les Trabassères 2014 és un vi molt gran, de profunda complexitat, que encara reclama més temps a l'ampolla. El Reliefs 2014, quan el vaig tastar al celler, em va enlluernar per la seva subtilesa. Avui n'he destapat una ampolla.

El Reliefs 2014 que tinc ara a la meva copa és intens de color i l'aroma és esmorteïda i subtil, de farigola i romaní i amb una mineralitat difícil de descriure. És lluny de qualsevol ardència, de licors i de dolçors apegaloses. M'hi sembla trobar aquell punt una mica bla que sovint prové de la criança en ciment o en terrissa. Més al fons, hi ha fruita —pruna?— i aquell tremp auster de la carinyena. Fluid i ben sedós, saborós sense llaminadura, líquid pur. Hi ha aquella regalèssia tan característica, hi ha elegància, hi ha caràcter. I el glop es prolonga, i es manté en el record. Convida a la reflexió i a beure amb atenció i respecte. Fóra ben malaguanyat per a fer-ne vermut!

diumenge, 23 d’octubre de 2016

Encara hi ha espai per a un blog no professional?

L'extinció de devinis.org ha tornat a despertar en mi la reflexió sobre si encara hi ha espai per a blogs no professionals sobre vins i, en particular, per a blogs que parlin dels vins de Catalunya. El bloc de l'amic Joan Gómez Pallarès ha seguit el camí d'altres blogs que jo llegia habitualment. N'hi ha que han desaparegut i n'hi ha d'altres que s'han professionalitzat. Mica a mica, l'espai dels blogs d'opinió completament no-professionals s'ha anat empetitint. No els vull comptar, però som ben pocs els que quedem dempeus.


Aquests «Apunts d'Enografia de Catalunya» que esteu llegint van començar l'any 2008, en una situació immensament diferent de la d'ara —en tots els aspectes—. En aquella època, jo llegia quotidianament blogs sobre vi, com el wine-journal.com d'en Neal Martin i el thewinedoctor.com d'en Chris Kissack. Ja sabeu com han acabat. En Neal Martin va ser contractat per Parker i el blog d'en Kissack s'ha convertit en un blog professional, només per a subscriptors. I tant un com l'altre abominen dels bloguers no professionals com jo:
«There are [bloggers] that do it as a vehicle to further their personality, essentially a vehicle for selling themselves and their glamorous lifestyle that you too can buy into. I personally find [them] rather superficial.» (Neal Martin)
«Sadly the world is not big enough for a legion of wine writers[...], because wine worth writing about appeals to a miniscule percentage of the buying public that seems much larger because of both your unbridled enthusiasm and the romantic, quasi-religious nature of wine itself. My advice is to spend an hour standing in the aisles of a supermarket noting what Joe Public buys and why they buy it.» (Neal Martin)
«...the advent of many free Internet wine blogs, which usually do little more than raise the level of useless white noise to a deafening and confusing level of nonsense.» (Robert Parker)
«... the lifestyle blogger who, while writing glorious reports, and posting prolifically on social media, must bear in mind with the comments they make that next year’s dinner invitation hangs in the balance?» (Chris Kissack)
Deia que en aquell any 2008 la situació del vi a Catalunya —del vi com a professió— res tenia a veure amb la d'ara. Ara tenim —gràcies a Déu— una legió de professionals (reals o would-be!): sommeliers, periodistes, gestors, consultors, organitzadors d'«events», dinamitzadors d'enoturisme, mediàtics... I s'organitzen una miríada d'actes que en aquella època no podíem ni imaginar: caminades a les vinyes, veremes en família, shows, maridatges, visites teatralitzades, fires fins a l'infinit...

Google tampoc no ens ajuda. Busqueu a Google informació sobre algun vi que us interessi: us adonareu que Google us presentarà en primer lloc mil opcions professionals que mai del món no us donaran informació de primera mà sobre aquest vi. Trobareu mil pàgines «escrites» per robots informàtics que només busquen el vostre clic per alimentar el seu compte de publicitat. Després, mil pagines més amb les mateixes frases —paraula per paraula— extretes de la nota de premsa del celler. Si hi persevereu, més avall, molt més avall, potser sí que hi trobareu encara alguna persona humana que compartirà amb vosaltres alguna experiència personal i directa sobre aquest vi, sobre les persones que el fan, sobre les vinyes on neix... Quan aquests quatre bloguers ho deixem córrer, s'haurà acabat.

Deu ser inevitable que tots els blogs vagin desapareixent? No, definitivament no ho és. Us explicaré per què ho dic.

La gran afició de la meva vida ha estat i és la muntanya: l'excursionisme, l'alpinisme, l'escalada, l'esquí de muntanya,... Doncs bé, en aquest món de la muntanya, els blogs no professionals encara tenen una presència immensa. Si m'interessa, per exemple, saber com es puja tal pic des de tal vall, sempre trobaré un (o dos, o una dotzena) de blogs de persones com jo que han pujat aquell pic i els ve de gust explicar com s'ho han fet. Itineraris, horaris, consells, fotografies, vivències... Aquests blogs encara estan magníficament vius i estalvis i tenen una utilitat innegable. Jo també n'escric un: Muntanyes, camins, traces.


No penso abandonar aquests «Apunts d'Enografia de Catalunya». Possiblement, ja no fan el servei al país que potser feien fa set o vuit anys —jo em pensava que el feien—. Possiblement, ja els llegeix poca gent (no crec que les set mil i escaig visites mensuals que Google m'atribueix siguin reals). Possiblement, arribarà aviat un dia que aquests apunts només seran el meu vinologue personal.... Tanmateix...

...crec que seguiré tastant, bevent, aprenent, gaudint.... i explicant-ho en aquest blog.

Salut!

divendres, 14 d’octubre de 2016

Vi de tardor

Fa anys que l'estiu s'allarga massa i ens escatima la tardor, que per a mi és el temps de beure pinot noir. No sé d'on em ve aquesta dèria. Deu tenir a veure amb les meves primeres ampolles de pinot, ara deu fer uns trenta-cinc anys? O amb aquells Blauburgunder de la tardor del 89, a Göttingen? Potser sí que el pinot és un vi de tardor, si més no en la seva expressió més clàssica: gerds, humitat, sotabosc humit, bolets... Un vi fred que vol un clima més ... de tardor. Un vi delicat que m'imagino sempre amb una llum tamisada, amb una certa fresca. Poc color, poc taní, però una «voluptuositat freda» —com la que Dalí atribuïa a la mort—, o una «bellesa freda» —com la que Bertrand Russell atribuïa a les matemàtiques—. Un vi allunyat de la mediterraneïtat, de la llum enlluernadora i dels seus colors excessivament càlids.

Desvariejo una mica: això que he dit deu ser ben bé un clixé. De fet, hi ha tantes expressions del pinot! Però sí que és cert que jo, que bec pinot molt de tant en tant, encara el segueixo veient com un vi de tardor i ara, que encara que no ho sembli som a la tardor, vaig destapant alguna ampolla de pinot —entre Nova Zelanda i la Côte de Nuits passant, és clar, per Catalunya— i n'obtinc un plaer punyent, penetrant.


Entre els vins que em fan delir —quan arriba la fresca i els dies es van fent curts— hi ha l'Acusp de Castell d'Encús. Neix a la més alta de les vinyes d'Encús, a la carena de la Costa Ampla, encimbellada entre el barranc de Seròs i el de les Bruixes, al Pallars Jussà. És una vinya petita que està ben bé a més de nou-cents metres d'alçada. Sovint, a l'hivern, la cobreix la neu. Quan faig el camí del Pirineu, m'hi enfilo a veure-la. Procuro no perdre'm cap collita d'aquest vi insigne, i fins n'atresoro, amb infinita gasiveria, algun màgnum.

L'altre dia vaig destapar una ampolla d'Acusp 2012 que havia arribat al seu òptim estat de saó.  Vermell, perfumat i delicat: tabac, gerds, net i clàssic. Fresc i confitat —en el sentit que pot ser-ho un pinot, vull dir— elegant. Realitat o imaginació, hi notava sentors de sotabosc humit, notes torrades. A la boca, linealitat, precisió, fluïdesa i sabor. Tanins finíssims i equilibri. Aquella dolçor tan particular del bon pinot, que no contradiu l'acidesa fresca.

No m'estranya gens que aquells que sucumbeixen a l'encís del pinot arribin a un punt que cap altra cosa els abelleixi!

divendres, 7 d’octubre de 2016

Classificacions: El Rosselló

Els francesos estan molt cofois de les classificacions dels seus vins —hauríem de dir «de les seves vinyes»— i el fet és que aquestes classificacions que tenen una història tan llarga han tingut una influència incontrovertible en la creació del paisatge enogràfic de França. Vull dir tot allò dels premiers crus i els deuxièmes. Aquí sembla que no ens agraden gaire aquestes coses.

He pensat en tot això perquè he trobat, a La Revue du Vin de France, una proposta de classificació que afecta a vins catalans. En parlaré més endavant, però deixeu-me que comenci preguntant-me si les classificacions poden influir els nostres consumidors.

Jo veig diversos tipus de consumidors:
  • Els impermeables. Sempre han begut el mateix i no pensen canviar. Beuen, diguem, Marqués de Cáceres i Blanc Pescador, i quan van convidats toleren amb resignació aquells vins estranys que els ofereixen.
  • Els que compren l'ampolla de vi com qualsevol altre producte del súper: per una etiqueta atractiva, per un preu d'oferta. Són l'objectiu del màrqueting dels creadors de la gran quantitat de vins de marca blanca que han omplert, en molt poc temps, les lleixes de les nostre botigues. Sembla que amb aquests consumidors les do o les indicacions de qualitat no hi tenen gaire a fer.
  • Els que retenen tres o quatre noms mediàtics (Rueda, verdejo, roble,...). En aquest grup seria possible que la publicitat hi incidís, però costarà molt. Si he de fer cas del que veig al meu entorn més immediat, sembla que el nom que més ha penetrat és el de «Montsant». Visca!
  • Els curiosos, que volen tastar coses noves, però sovint no gosen ni saben cap on tirar. Aquests potser encara no són prou nombrosos, però formen un col·lectiu que sí que és molt permeable a la publicitat ben enfocada (vull dir la publicitat basada en el coneixement del vi).
  • Els experts, que encara són tan pocs que no tenen gaire significació comercial. Lamentablement.
Les classificacions, les guies, les puntuacions, els premis, la zonificació de les do, els vins de vila, de finca, de paratge, etc. sí que són útils de cara als consumidors del penúltim grup, el dels «curiosos». Per a tots aquests, doncs, reprodueixo aquí una proposta de classificació de La Revue du Vin de France. En un article titulat «Vins du Languedoc et du Roussillon: Ils méritent un classement» proposen una classificació dels vins negres d'aquestes regions en tres categories. Si ens fixem només en els vins del Rosselló, la llista queda així:

Premiers crus 
  • Domaine Gauby (Calce)
Deuxièmes crus
  • Domaine Jean Gardiés (Espira de l'Aglí)
Troisièmes crus
  • Clos du Rouge Gorge (La Tor de França)
  • Le Roc des Anges (La Tor de França)
  • Le Soula (Prunyanes)
  • Olivier Pithon (Calce)
  • Clos des Fées (Vingrau)
  • Domaine de la Rectorie (Cotlliure)
  • Coma del Mas (Cotlliure)
  • Domaine Matassa (Montner)
  • Sardà-Malet (Perpinyà)
  • La Casenove (Trullars)
Què us sembla? Jo no puc opinar gaire, però després alguna ampolla de Clos des Fées i d'una copa de La Petite Sibérie, jo col·locaria aquest celler un graó més amunt (com a mínim).

Un deuxième?
Els curiosos —com jo— ja tenim, doncs, alguna cosa on agafar-nos per començar a conèixer els injustament oblidats grans vins del Rosselló. Si seguiu aquest blog ja haureu vist que he parlat recentment de Gardiés i de Le Roc des Anges. I també vaig publicar un article sobre Le Soulà. De Gauby i de La Casenove fa temps que no en destapo cap ampolla. Els altres aniran venint. Som-hi!

diumenge, 2 d’octubre de 2016

Els noms del vi

Va ser una coincidència.

Fa poques setmanes, vaig publicar en aquest blog un article titulat «Com és que podem decantar una garnatxa, però mai una carinyena?», on explicava algunes perplexitats que havia tingut quan vaig voler conèixer la normativa sobre el gènere de les diverses varietats de raïm i dels vins a què donen lloc. En aquell article citava en Xavier Favà i TERMCAT. Després de publicar l'article, vaig voler parlar amb els responsables del TERMCAT i em van dir que coneixien el meu article i que, precisament, havien estat treballant en el tema que jo plantejava i estaven a punt de treure un dels seus «Diccionaris en Línia» sobre les varietats vitivinícoles.


Han passat uns pocs dies i, efectivament, ja tenim aquest nou diccionari del TERMCAT. Tothom el pot consultar, però jo explicaré en aquest blog quines són les conclusions a què arriben els experts.
  • Recullen aquests noms de varietats: airén, alvarinyo, boval, cabernet, carinyena, cartoixà, chardonnay, chenin, garnatxa, garró, garrut, gewürztraminer, godello, lledoner, macabeu, malbec, malvasia, mandó, marseguera, merlot, monestrell, montònec, montònega, moscatell, pansa blanca, parellada, pedro ximenes, picapoll, pinot noir, requena, riesling, samsó, sauvignon, sirà, subirà parent, sumoll, syrah, tintorera, trepat, ull de llebre, verdejo, vinyater, viognier i xarel·lo. Alguns d'aquests noms admeten adjectius: cabernet franc, lledoner pelut, etc. 
  • Com hem vist, els noms de varietats s'escriuen sempre en minúscula, fins i tot en el cas que siguin paraules d'altres idiomes en els quals s'escriuen amb majúscula inicial. Jo ja ho feia, excepte per al riesling que jo escrivia Riesling.
  • Pel que fa al gènere gramatical (que, si ho recordeu, era el punt que més perplexitat em va generar, tal com vaig recollir a l'article citat) es corregeix el que diu el diccionari normatiu i es dóna llibertat per utilitzar el femení o el masculí en els raïms i en els vins de les varietats de nom femení. Textualment:  «En els casos en què s'ha constatat vacil·lació, que són els dels substantius acabats en a àtona (carinyena, garnatxa, malvasia, etc.), el Consell Supervisor ha optat per l'assignació del doble gènere (nom masculí o femení), que dóna llibertat d'ús als parlants.» Per tant, a partir d'ara, sí que podem decantar una carinyena.
  • Es confirma que hem d'escriure «monestrell» i no pas «monastrell» (com estava fent jo en aquest blog), si bé es constata l'existència d'aquests segona paraula. Per tant, en aquest blog, a partir d'ara, ja no parlaré de cap més monastrell. 
  • S'accepta samsó com a sinònim de carinyena, si bé reconeixen que «Aquesta qüestió es troba encara (2016) en procés de debat entre els professionals». Jo no sóc pas un professional, però sí que rebutjo aquesta equivalència. 
  • Pel que fa al sirà, —«per petició dels especialistes»— es desdiuen de la nota terminològica que vaig comentar en el meu article i aproven la denominació syrah com a sinònim principal de sirà. Jo en seguiré dient sirà.
  • No hi apareix «moscat» ni com a variant. Jo, d'acord amb els criteris d'en Xavier Favà, parlaré de moscat quan el productor l'anomeni així.
  • Ens podem preguntar quin criteri s'ha utilitzat per fer la tria de les varietats. Com és que hi ha l'airén i no hi ha, per exemple, l'escanyavelles —que, per cert, sí que surt al DLC—? La resposta és que s'han inclòs només les varietats autoritzades a Catalunya segons el decret 740/2015. 
A la pàgina web del TERMCAT hi podeu trobar la informació completa, però em sembla que aquest resum que n'he fet pot ser prou útil.

dimarts, 27 de setembre de 2016

Les carinyenes de Cedó-Anguera

Recordo bé la primera vegada que vaig visitar Cedó-Anguera. Tampoc no fa pas tant de temps però, com han canviat les coses! En aquella època —jo tot just començava amb la dèria de voler recórrer sistemàticament el país coneixent els vins i els cellers— en aquella època, dic, quan algú com jo trucava a les portes d'un celler i explicava que era allà per conèixer els seus vins i les seves vinyes, no sabien què volia dir ni sabien què n'havien de fer de mi. Era un temps de projectes incipients. Recordo que vaig passar pels Guiamets —on Acústic començava a caminar—, per Darmós —on les Vinyes d'en Gabriel eren un autèntic garatge que amagava uns vins que em van enamorar—, i, quan vaig entrar a la Serra d'Almós, vaig aturar-me al que semblava un celler en construcció: Cedó-Anguera.

Fins on he pogut, he anat seguint les successives collites d'aquest celler i, més recentment, m'han enlluernat les seves carinyenes d'unes vinyes que es van plantar ara fa uns seixanta o setanta anys, en terreny calcari a uns dos-cents cinquanta metres altitud. Les he tastades en dues ocasions al Tast de Professionals de Falset i ahir, finalment, vaig destapar-ne una ampolla de cada —perquè estem parlant de dos vins— a casa, al vespre, amb uns amics que ja sabia que són dels que es deleixen per aquesta nostra carinyena excelsa, vull dir la gran carinyena vella que encara tenim, esparsa, al nostre país.


Els dos vins procedeixen de la mateixa vinya però han estat criat de dues maneres diferents. En el primer cas, amb la criança tradicional en bóta; en el segon, amb àmfora de terrissa. El Clònic 2013 bóta és d'un vermell brillant i les aromes respecten moltíssim el caràcter auster de la carinyena. Són ben netes i són discretes i exactes. Hi ha notes lleus d'herbes i alguna nota etèria —potser més suggerida que no pas declarada— del món mineral. Amb el temps, algun acord torrat molt suau es fa patent. El glop es comporta de manera setinada i el sabor és fresc i ple, de pura carinyena. Flueix sense agressivitat, però també sense excessiva blanor —vull dir que té prou tremp, però no violenta els nostres sentits—. El sabor es prolonga sense màcula i, a mi i als meus amics, ens va satisfer enormement. Se'n van fer unes dues mil cinc-centes ampolles.

Segons com, a mi m'ha exaltat més el Clònic 2014 àmfora. Té aquell punt amorosit, esmorteït, mat, que dóna la criança en terrissa i és saborós i molt net, fluid però amb un cos «ben proporcionat». Té el tremp de la bona carinyena, en té el sabor, però sempre combinats amb una amable lleugeresa. És molt interessant adonar-se fins a quin punt la poderosa corpulència d'una carinyena vella pot ser reconduïda —feta dòcil— per aquesta criança. Farigola, frescor, fruita. Carinyena singular, deliciosa, setinada, que suggereix —com ho diria?— ... serenitat. Jo, que sempre dic que estimo les carinyenes denses, profundes i rabiüdes, les carinyenes més indòmites, em sorprenc enamorant-me d'aquest Clònic que m'ofereix, d'una manera més plàcida, tot el millor sabor d'aquesta varietat tan nostra. Se'n van fer unes quatre-centes ampolles: val la pena heure'n ni que sigui només una.          

dilluns, 19 de setembre de 2016

Monastrell del nord

En un article del mes passat (el podeu llegir aquí) parlava dels possibles orígens empordanesos del monastrell relacionant-los amb Sant Pere de Rodes. També parlava d'alguns vins exquisits que es fan amb aquesta varietat i aconsegueixen expressar subtileses i elegàncies delicades. Mentre l'escrivia, pensava en els vins de monastrell que es fan encara més al nord, a l'altra banda de l'Albera, que sé que n'hi ha molts i alguns són —en aquests mateixos registres d'equilibri i frescor— magnífics. Vaig tenir ganes d'anar-los a buscar i l'endemà mateix vaig viatjar fins els contraforts de les Corberes, al límit entre el Rosselló i la Fenolleda, més concretament a les vinyes que hi ha entre Espirà de l'Aglí i Vingrau, on en Jean Gardiés elabora alguns vins extraordinaris.


El celler és magnífic i mereix ser visitat. Es troba a la plana de l'Aglí, al lloc on les argiles passen a ser esquists grisos, i està envoltat de vinyes i pinedes. Una altra part de les vinyes del celler —les més velles— es troba més amunt, cap a Vingrau, en els terrenys calcaris al peu de les Corberes. L'agricultura és ecològica. La criança es fonamenta en el ciment, el roure francès i austríac i els grans tonells. El tracte que vaig rebre va ser exquisit. Em van donar a tastar la gamma completa del celler i vaig tenir l'agradable sorpresa que el tast es va fer en unes magnífiques Zalto.


Els vins d'en Jean Gardiés —tots ells— són d'una qualitat molt gran i, tanmateix, són deliciosos. No parlaré de tots: Les Falaises, en particular, requereix un article individual, que espero escriure quan, d'aquí un temps, destapi l'ampolla que ara tinc desada al celler. Parlaré —aquest és el tema d'avui— dels seus vins de monastrell, que neixen a les vinyes que envolten el chai.

El monastrell d'en Jean Gardiés dóna lloc a dos vins. Un vi sense fusta, monovarietal, sense sulfits afegits: Je cherche le ciel 2014; un altre vi amb divuit mesos de criança en bótes de sis-cents, cupatge amb garnatxa i carinyena: La Torre 2013. A banda del tast que vaig fer al celler mateix —els vaig trobar magnífics!— aquests darrers dies d'estiu he destapat una ampolla de cadascun dels dos i són ampolles que m'han satisfet intensament. Parlem-ne amb una mica més de deteniment.


Je cherche le ciel 2014 és un d'aquells vins que ja són immensament atractius al primer glop. Però aquí el punt important és que el vi va molt més enllà d'aquest primer plaer efímer. És d'un vermell fosc i l'aroma és pura i vivaç (val a dir que sempre he trobat que els bons vins sense sulfurós tenen un punt de «cosa viva» que es perd una mica en els seus equivalents amb sulfurós). Hi ha una sentor com d'espècies (de pebre, principalment), de pruna, de tabac... i quan agafa aire encara es fa tot ell més complex. Hi ha lleugeresa i simplicitat (aparent). Hi ha frescor, fluïdesa i linealitat sense cap aresta ni cap aspror. Tanins que li donen tremp sense entorpir el pas de boca llaminer, fruitat i setinat.

La Torre 2013 és excel·lent. Té un color granat fosc ben bonic i les aromes són penetrants, complexes, denses, madures, fruitades. Hi ha una potència que no compromet ni la netedat, ni la delicadesa, ni l'harmonia de tots els ingredients. Hi ha una sensació que, més que mineral, sembla de terra, de terrer. Ni el més mínim indici fusteny ens distreu del glop amorosit i fluid, ple de caràcter, «lluminós». Quan busco descriptors per a les seves aromes, sí que trobo les herbes del nostre país, el bosc... però a mida que vaig bevent cada vegada penso més que, encara que sembli una ocurrència ridícula, aquest vi fa «olor de vi»: primigeni, pur, autèntic, meravellós.

Visca el monastrell, si pot donar aquestes joies!

dimecres, 14 de setembre de 2016

L'Estrany no m'és estrany...


Si sou com jo i us enamora l'Estrany del Celler Credo, us recomano que tingueu una mica de paciència i deixeu que vagi creixent i amorosint-se en algun lloc fresc i tranquil. Per exemple, ara podríeu destapar, com he fet jo avui aquest vespre, una ampolla del 2012 —tampoc no fa tant de temps!— i, a pleret, deixar-vos seduir pels seus infinits matisos. [De vegades em sorprèn que en català no tinguem, com en francès o en portuguès o en anglès, una paraula com «nuança», procedent del francès nuer i, en darrera instància, del llatí nubes. Aquesta paraula aniria bé en aquest moment, per parlar de la immensa multiplicitat d'aromes subtils que aquest vi tan singular ens pot arribar a suggerir.]

El amics del Celler Credo —que s'autoproclamen com a xarel·listes i a fe de Déu que ho són!— formen un dels tres o quatre noms més sòlids del (petit i extraordinari) món del xarel·lo. He seguit els seus vins des del primer dia i, del Miranius al Can Credo, passant pel Capficat o l'Aloers, les seves ampolles m'han donat alguns dels moments de major exaltació que he experimentat amb una copa de xarel·lo. M'enamora l'Estrany —el brisat de la colla—, encara que el Can Credo pugui ser més perfecte, el Capficat més pur o l'Aloers més fresc. L'Estrany és d'una riquesa i d'una complexitat que ell sol podria, si calgués, reivindicar el xarel·lo als ulls del món. I encara més si deixeu que maduri una mica a l'ampolla.

Aquest vespre pensava escriure sobre uns monastrells excel·lents que he begut aquests darrers dies d'estiu, però per sopar he buscat a la nevera una ampolla d'Estrany 2012 i ara veig que deixaré els monastrells per un altre dia. Que n'és de bo aquest líquid daurat i preciós! Diuen que n'han fet 1.198 ampolles i ja sabeu que aquest vi es macera llargament amb les pells del raïm. El resultat, quatre anys després, és una multiplicitat exquisida d'aromes —pell de taronja, fruits secs, mels, herbes, llimona... què sé jo, pobre de mi!— i unes sensacions amorosides, meloses, profundament saboroses... sempre sense perdre la seriositat equilibrada i pura que jo exigeixo al xarel·lo.

És un gran vi, que s'acosta a una estranya (!) perfecció. Hi ha aquella bonica dialèctica entre sabor i puresa, entre volum/greix i acidesa/frescor, amb notes que, al mateix temps, poden ser meloses i acerades. I encara hauríem de parlar de l'amargor, que és una de les virtuts del bon xarel·lo. Aquella àmplia gamma de matisos —nuances?— que pot arribar a mostrar l'amargor, sempre plaents! Hi ha cos i també aquella cosa més volàtil, més fresca —esperit?— que el contrapunta. És deliciós, pur i inefablement «ple». Excita la totalitat de la boca amb la seva riquesa amorosida, melosa i lleument untuosa; s'hi manté mentre va generant onades successives de sabor net, i després es va resolent poc a poc en múltiples tonalitats de l'univers dels amargosos, que es van difuminant lentament.

I a aquest prodigi s'hi arriba amb una viticultura sense fertilitzants químics, ni pesticides ni herbicides: Can Credo és un referent en l'agricultura ecològica al nostre país.

[He manllevat el títol —no caldria dir-ho— del conegudíssim «Sol i de dol» de J. V. Foix.]

dissabte, 10 de setembre de 2016

El preu de tot plegat

Si volgués resumir l'article d'avui en una única foto, escolliria aquesta:


El que vull dir és que les persones que ens agrada gaudir de tot allò que és exquisit —els vins meravellosos, però no només els vins— se'ns acostuma a representar com éssers força menyspreables: displicents, perepunyetes, greixosos, envellits, ridículs, creguts, sexualment impotents, bavallosos... i, per damunt de tot, fastigosament rics. Hi ha ambients —tots nosaltres ho sabem— on manifestar un interès per un bon vi servit en una bona copa genera automàticament mostres inequívoques de desdeny: ens anomenen «gourmet» amb una ganyota de fàstic.

S'equivoquen. La demostració està en el molinet de pebre.

Un molinet de pebre! Hi algun altre estri més senzill que aquest? L'esforç que representa comprar-ne un —que ens farà servei pràcticament tota la vida— és infinitesimal (el de la fotografia, un Peugeot Ouessant, val uns quaranta euros, i n'hi ha de força més barats) i, en canvi, les lleixes dels supermercats estan plenes de potets de pebre mòlt que són unes pólvores insípides i inodores que res tenen a veure amb l'aroma i el sabor d'un pessic de pebre acabat de moldre.

Ahir al vespre —un vespre, a casa, com qualsevol altre— em va acompanyar una copa d'Hermitage blanc del 2009. Un 80% de marsanne i un 20% de rousanne d'unes vinyes de més de quaranta anys; vint-i-quatre mesos en bóta. Daurat, dens, fresc, elegant, llarguíssim. Una certa opulència cremosa però, en conjunt, auster i impecable. Fruita fresca, torrats, cítrics, textures setinades, equilibri. No era un Hermitage estratosfèric: Tardieu-Laurent, tanmateix un négociant, però una maison que m'ha proporcionat moltes estones de plaer, a un preu ben assequible. Aquesta ampolla la vaig comprar a l'avançada i em va costar uns trenta euros. La copa, doncs, surt a 5€.

Estic llegint els contes d'en Melville —ahir al vespre, amb l'Hermitage, el preciós i inquietant «Bartleby the Scrivener»—. Llegir aquestes obres clàssiques pot sortir de franc, però com que jo només llegeixo llibres de paper, em va caldre comprar Billy Budd & Other Stories, de Wordsworth Classics, per dos euros i 29 cèntims. La part que vaig llegir ahir al vespre devia valdre, doncs, aproximadament 1€.

La música que vaig escoltar van ser les suites per a violoncel números 4, 5 i 6 de Bach, en la interpretació de Lluís Claret el 1993 a l'Auditori Nacional d'Andorra. No cal que faci cap comentari sobre aquesta música gloriosa, però sí que voldria explicar com la relaciono amb el vi. Si l'escoltem, i pensem que tota aquella complexitat aparentment infinita neix de fregar quatre simples cordes, no ens serà difícil comparar-la amb alguns vins excepcionals que sembla que ens obrin profunditats intricades que semblen insondables, obtingudes a partir d'un simple suc de fruita fermentat. Pel que fa al preu de la música, fa de mal dir. Quan vaig comprar aquests dos discos em devien costar uns sis o set euros, que caldria dividir per les vegades que, en els moments de màxima quietud, els he escoltat. Podem afirmar que el cost és pràcticament zero, però deixem-ho amb cinc cèntims.

Quin és, doncs, el preu de tot plegat? El preu de gaudir d'aquests plaers exquisits? Fem números:


És a dir, ni displicents, ni perepunyetes, ni greixosos, ni envellits, ni ridículs, ni creguts, ni sexualment impotents (encara), ni bavallosos... i, tanmateix, no pas fastigosament rics. Simplement, encantats de la vida!

dilluns, 5 de setembre de 2016

Com és que podem decantar una garnatxa, però mai una carinyena?

De la varietat que es coneix com a Syrah o Shiraz, jo en aquest blog sempre n'he dit sirà, però no he estat consistent en el seu gènere i veig que de vegades he parlat del sirà i altres vegades he parlat de la sirà. Fins a quin punt això és correcte o apropiat?

La resposta la trobem en un apunt (23 d'octubre de 2014) del TERMCAT al seu blog: Com s'adapta al català el manlleu syrah, nom de vi, cep i raïm? Hi llegim que el terme normalitzat es, efectivament, sirà. Fins aquí, tot és prou clar i crec que hauríem de fer el possible per tendir a utilitzar sempre aquest terme.

I el gènere? Aquí la lectura de l'apunt al blog del TERMCAT és molt interessant i dóna lloc a diverses consideracions. Copio textualment:

Com a denominació de raïm i de vi, sirà té gènere masculí d’acord amb l’ús documentat majoritàriament en català i amb la informació del diccionari normatiu, en què tots els noms de raïms i de vins es recullen com a masculins. Com a denominació de cep, s’opta també pel masculí, malgrat que en francès syrah és una forma femenina i en català (i també en altres llengües) hi ha una certa vacil·lació, tenint en compte que els noms de ceps són majoritàriament masculins i que el masculí és el gènere no marcat i a què es tendeix en casos d’indeterminació. 

Aquí hi ha dos temes que podem tractar per separat. D'una banda, aquest text ens informa que, en català normatiu, quan parlem de raïm i de vi, totes les varietats són masculines. Ai caram! Confesso que no ho sabia pas. Ràpidament, vaig al Diccionari de l'IEC i confirmo aquesta afirmació sorprenent. Al DIEC hi apareixen una vintena de varietats: garnatxa, carinyena, malvasia, monestrell (sí, monestrell i no pas monastrell), xarel·lo, pansa, etc. En cada cas, hi ha tres significats: com a planta, com a raïm i com a vi. Com a planta, el gènere varia (la malvasia, el picapoll), però com a raïm i com a vi, el gènere, sempre, és el masculí. De fet, hi ha una única excepció: al vi de garnatxa, el DIEC admet els dos gèneres: Podem decantar una garnatxa, però no podem decantar una carinyena.

Estem dient, doncs, que si volem seguir estrictament la normativa de l'IEC, hauríem de dir i escriure frases com aquestes: «A Alta Alella, el pansa ja està ben madur», «Destaparem un malvasia d'en Gerard Jané». Hauríem de dir:
  • «Quines carinyenes més ufanoses!» (parlant d'una vinya).
  • «Quin carinyena més madur!» (parlant d'un raïm)
  • «Quin carinyena més corpulent!» (parlant d'un vi).
Em costa d'entendre. A més, el fet que el femení s'accepti a la garnatxa, sembla indicar que no hi ha realment cap impediment filològic perquè les varietats amb planta de gènere femení puguin donar, també, vi de gènere femení.


Si tornem a l'apunt al blog del TERMCAT, veurem que la planta sirà també proposa que es consideri de gènere masculí, però l'argument que dóna és que, en casos d'indeterminació, s'opta pel masculí.

Per aclarir tot això, potser ens hauríem d'adreçar al que potser és el màxim especialista en els ampelònims, és a dir, els noms de ceps i raïms: en Xavier Favà i Agud. D'aquest autor podem consultar dues obres fonamentals: Els noms de ceps i raïms a la lexicografia catalana del segle XX. Algunes propostes per al DIEC (a Estudis romànics 25 (2003), IEC) i Diccionari dels noms de ceps i raïms: l'ampelonímia catalana (IEC, 2001). Aquestes obres no resolen el nostre problema ni, evidentment, parlen del sirà, però hi trobem moltes propostes interessants que, lamentablement, no han arribat al DIEC.

Llegir el Diccionari és molt interessant. Hi trobem consideracions com aquestes.
  • Proposa monastrell en lloc de monestrell, i ho justifica amb arguments que em semblen prou consistents. (Per això jo he adoptat monastrell en aquest blog.)
  • En el cas de la carinyena, proposa que s'admetin també les variants carinyana (que troba a Cotlliure, Santa Coloma de Farnés i Menorca) i caranyena (que troba a Riudoms, Porrera i Gandesa). De fet, explica que «observo que la forma normativa carinyena és, territorialment, la més esparsa i la menys antiga»: En un document del segle XIV, en aragonès, ja hi apareix la forma «carañena». I ara voldrien que en diguéssim samsó!
  • Pel que fa al moscatell, proposa que s'inclogui al diccionari normatiu la variant moscat, documentada al segle XIV i que encara és viva a una zona que va de Cotlliure a la Conca de Tremp.
En resum, que encara no s'ha dit la darrera paraula sobre aquest tema. Jo, personalment, seguiré escrivint monastrell, utilitzaré moscat quan el productor en digui així, i anomenaré en femení els raïms i els vins fets amb varietats on el cep tingui gènere femení. És a dir, si una carinyena ho necessita, la decantaré.

dimarts, 30 d’agost de 2016

Lledoner del nord

Els uns articles recents he cantat les excel·lències d'alguns vins de lledoner roig que es fan a l'Empordà. Això m'ha dut a recordar que la gran zona d'aquesta varietat es troba més al nord, a l'altra banda de l'Albera, allà on diuen que va néixer aquesta mutació de la garnatxa i on l'anomenen garnatxa grisa.(*) A partir d'aquí, vaig vèncer una incomprensible mandra que sovint ens impedeix travessar aquesta infame frontera i vaig anar a Montner, buscant l'excel·lència del lledoner roig als límits septentrionals del país.


Montner es troba al Rosselló, prop dels límits amb la Fenolleda, al darrere de la muntanya del Mont Ner o Montnegre. Aquesta zona privilegiada és una illa de pissarres entre els calcaris de les Corberes i les argiles de la plana rossellonesa. Té, doncs, un terrer molt interessant en el que la roca mare es troba força a prop de la superfície. Hi ha un munt de cellers —de l'omnipresent Bernard Magrez a l'enfant terrible Tom Lubbe— però jo he anat a veure la Marjorie Gallet al seu nou celler (fins fa poc feia els seus vins al local que ara ocupa en Tom Lubbe, al nucli mateix de Montner) a la carretera que uneix Montner amb la Tor de França, que ja pertany a la Fenolleda. El celler de la Marjorie i l'Stéphane du el nom de Le Roc des Anges i les seves vinyes són petites parcel·les repartides pel terme de Montner.  Entre aquestes parcel·les n'hi ha una de carinyena plantada el 1903 i d'altres de carinyena i de garnatxa que ja tenen uns seixanta anys.


Seria massa feixuc voler encabir en una única entrada el aquest blog tot el que vaig aprendre, tot el que vaig tastar, en la llarga estona passada a Le Roc des Anges. Com que, si tot va bé, hi haurà aviat un article sobre la immensa carinyena de vinya vella d'aquest celler, ara em puc limitar a fer alguns apunts —i a parlar del seu vi de lledoner roig—. Si ho volgués resumir —es pot resumir el multidimensional món de la viticultura de qualitat?— parlaria de vinyes velles sobre sòl de pissarra amb poc gruix de terra; de viticultura ecològica; de dipòsits de ciment i bótes grans (l'estàndard és la tradicional bóta borgonyona de 600) de diversos vins; de percaça de l'elegància, la subtilesa, l'equilibri, la mineralitat i l'autenticitat; d'aspirar a aconseguir la maduresa sense l'excés de grau (és possible?); de rendiments baixos; de transgressió amb les rutines ordinàries del Rosselló massa malmès (en alguns casos) per la quantitat sense suc ni bruc. la Marjorie i l'Stéphane posen a la pràctica aquella màxima que afirma que menys és més: menys grau, menys extracció, menys fusta, menys battonage, menys mares, menys taní...

Si parlem ara dels blancs d'aquest celler, diré que en fan tres. En primer lloc, Llum, que és una delícia de garnatxa blanca i grisa, amb una mica de macabeu. Després, un macabeu pur molt mineral, contingut i estricte que es diu L'Oca. Finalment, una garnatxa grisa pura de vinyes plantades el 1954, que també incorpora el raïm d'alguns ceps de garnatxa grisa que hi ha dispersos a la vinya de carinyena del 1903. Aquest tercer vi —l'ampolla que hem destapat avui, aprofitant que una lleu tramuntana ha fet fora la xafogor d'aquests darrers dies— es diu Iglesia Vella (ai las!).

Iglesia Vella 2014 és un vi d'una puresa i d'una subtilesa que poden arribar a desconcertar. M'ha recordat força les sensacions que em produeix l'Espenyallucs i em fa pensar si en la seva criança no hi ha intervingut el ciment o la terrissa (vaig oblidar de preguntar aquest detall a la Marjorie). Són aquella mena de vins que, per tastar-los, cal desacostumar-se a la sobre-saturació. (És com amb la fotografia: ara és tan senzill crear fotos amb colors super-saturats que de vegades trobem insípides les fotografies que usen una paleta delicada i més natural.)  Al nas, de manera molt subtil, hi ha aromes de préssec d'aigua, de romaní i d'algunes altres herbes. Molt al fons, un record de les mares, una mineralitat. Exigeix parar molta atenció, però val la pena fer-ho. A la boca, puresa, volum, frescor, lleu textura, gran llargada sense màcula i una acidesa cítrica delicada i ben present. És un vi auster —potser massa?— sense cap concessió al traç gruixut, ni a la voluptuositat mediterrània. 


(*) Ja sé que la garnatxa roja empordanesa no és exactament el mateix que la garnatxa grisa rossellonesa, però tampoc no és forassenyat tractar-les conjuntament en un article com aquest, que no pretén ser tècnic.

divendres, 26 d’agost de 2016

Miscel·lània

L'estil que intento donar als articles d'aquest blog i el nivell d'exigència que m'imposo fan que molts vins que hi ha a la meva llibreta no acabin sortint al blog. Alguns —massa!— no hi surten perquè no els trobo prou interessants i d'altres —que sí que mereixerien la publicació— simplement no hi surten perquè van quedant ajornats. Avui faig un repàs de les pàgines recents de la meva agenda i publico uns quants apunts breus de vins d'aquests que no han sortit en aquest blog d'enografia de Catalunya, però tenen prou interès per poder-hi ser.


  • Segna de Cor 2014 del celler Le Roc des Anges, de Montner (un celler al qual dedicaré un o dos articles ben aviat). Vi vermell, deliciós, de fruita i herbes boscanes i també amb algunes notes minerals. Elegant, saborós i subtil, suggereix lleugeresa i fa simple allò que no és trivial. Criat en ciment, amb poca extracció i poc grau, ha adquirit una plenitud fluida. Tanins finíssims. Garnatxa acompanyada de carinyena, sirà i monastrell, en sòl de pissarra.
  • Quest 2011 2012 2013. Vaig passar uns dies al Pallars i vaig aprofitar per fer una petita vertical del Quest d'Encús, destapant aquestes tres ampolles. Va ser molt interessant poder constatar l'evolució d'aquest vi al llarg de tres anys consecutius. Al 2011 hi vaig trobar coses que no em van agradar gens. El 2012 era força millor (encara més quan feia vuit hores que estava destapat). Corpulent i concentrat, madur i confitat, amb una certa sequedat final. El 2013, sense tenir la riquesa del 2012, era el més atractiu dels tres, amb més fruita i més frescor. Vins que m'han fet reflexionar i m'han generat perplexitats i dubtes.
  • El Mentider 2015. Em sorprèn la densitat del color d'aquest trepat de vinyes molt velles i m'enamora la seva fruita fresca, líquida i llaminera, els tanins ni massa prims ni massa aspres, el lleu toc d'herbes mediterrànies, aquell caràcter «incisiu» i «lluminós»... Magnífic!
  • Amic 2011. Fa molts anys que tinc una predilecció especial pel Clos d'Agon i encara tinc al meu celler diverses collites d'aquest gran vi. Potser per això mai no m'havia decidit a tastar l'Amic, per no enterbolir el record que tinc del seu germà gran. És un error, perquè ara que he destapat una ampolla d'Amic 2011 hi he trobat força coses de les que em fan estimar el Clos d'Agon. Càlid, confitat, dens, sedós, clàssic, vellutat...
  • Ginesta 2015. És el meu Gewürztraminer català preferit i cada any hi ha algun moment que una ampolla (o dues) d'aquesta delícia de Parés Baltà il·lumina alguns instants de companyonia o germanor (és un vi que acostumo a compartir amb amics, sovint com a benvinguda). M'ha semblat que aquesta darrera collita és potser encara més perfecta que les anteriors. Em té el cor robat.  
  • Estrany 2011. M'agrada guardar aquest vi un cert temps i ara que vaig destapar-lo vaig trobar-hi coses extraordinàries. Subtil i complex, amb la forta estructura del millor xarel·lo, amb herbes, mel i ametlles, però amb impecable netedat. A la boca, un equilibri increïble entre el glop melós i potent i una intensa acidesa cítrica, una certa textura de terra. Elegant i «estrany».
  • Les Gallinetes 2014 és un vi d'en Josep Foraster que té un caràcter benèfic. Garnatxa i sirà, amb ull de llebre i cabernet, i cinc mesos en bótes de roure francès. És un vi relativament senzill, però és molt agradable i té una acidesa i un cert caràcter llaminer i directe que m'han fet triar-lo en més d'un àpat que demanava aquestes virtuts. 
  • Regina 2015. Quantes vegades he volgut escriure tot un llarg article sobre aquest vi immens, i mai no m'hi he posat! Garnatxa negra amb un 10% de garnatxa blanca. Vinya de 90 anys. Sis mesos en bótes de roure alemany i austríac. Nas d'una intensitat i una puresa fora de mida, amb una fruita tan tendra i tan fresca, tan amorosida! És un vi excepcional, de grandiosa profunditat, que encara va creixent a cada copa successiva que bec, al·lucinat i totalment rendit als seus encants. No sé com expressar-lo.
I acabaré amb un parell de vins que no pertanyen a l'àmbit d'aquest blog, però no em sé estar d'incloure'ls:
  • Podere San Cristoforo petit verdot 2010 és un curiós monovarietal de petit verdot fet en aquesta cantina de Gavorrano que, més enllà de l'interès que té tastar un vi d'aquestes característiques, m'ha semblat una delícia. Fresc i fluid, amb lleus notes de farigola i una estructura elegant i seriosa, d'aparença senzilla. Tot ell té un caràcter que en podríem dir «fred», tot ell és equilibri i mesura. 
  • Charme 2007. En una certa ocasió d'aquelles que considerem especials, vaig destapar aquesta ampolla que feia temps que tenia desada al celler. Ja fa uns grapat d'anys, quan amb una colla d'amics vam tastar els vins d'en Dirk Niepoort, alguns d'ells es van enlluernar amb el Batuta —que no cal dir que és magnífic— però a mi em va seduir força més l'elegantíssim Charme i vaig proposar-me de comprar-ne alguna ampolla. El 2007 que vaig destapar és una de les quatre o cinc collites que vaig tresorejar i puc dir que és un dels vins que, recentment, més m'ha emocionat. L'aroma, penetrant i complexa, exigeix atenció perquè és subtil. A la boca: impressionant en la seva discreció, en el seu encant delicat i saborós. Immensament amorosit, allunyat de qualsevol força barroera, apel·la directament l'intel·lecte i, en l'estona que el mantens a la boca, convida a tancar els ulls i sentir com el pas del temps s'interromp.

divendres, 12 d’agost de 2016

Cementiri de Sant Climent

De Mollet de Peralada surt una carretereta estreta que remunta una costa i de seguida baixa a Sant Climent, sempre entre vinyes, excepte un breu tram on travessa una pineda i, a continuació, un camp d'oliveres. Al punt més elevat hi ha el cementiri de Sant Climent Sescebes, amb les seves parets blanques que reflecteixen amb força el sol de l'estiu. Si hi bufa la tramuntana —i aquest agost ha bufat pràcticament deu dies seguits—, la blancor del cementiri ressalta encara més amb l'atzur intens del cel, el verd de les vinyes i el blau-verd metàl·lic de les oliveres. És una ruta que no en canso de visitar.

Aquestes partides es coneixem com l'Oratori, els Pedreguers, els Plans, els Pardalets... i d'aquestes vinyes en surten vins extraordinaris que duen el segell de Martí Fabra, Roig Parals, Vinyes d'Olivardots... Just al darrere del cementiri, hi ha una petita vinya de raïm blanc que va ser plantada l'any 24 del segle passat i conté ben barrejats, com era normal en aquells temps, ceps de varietats diverses, com la garnatxa blanca i la garnatxa roja, la carinyena blanca, o fins i tot el picapoll. D'aquesta vinya singular —Camí de Mollet— n'ha sortit el Vd'O 7.13 de Vinyes d'Olivardots.


El Vd'O 7.13 —recordem que aquesta nomenclatura indica que és la collita 2013 del setè vi de la sèrie Vd'O— té alguna cosa de mític, com correspon a allò que és valuós i escàs o inabastable. La producció va ser minimal: una única bóta de cinc-cents litres, i la impressió que va causar en les persones que el van tastar quan encara era possible trobar-ne una ampolla va ser notable. Per exemple, va guanyar un Vinari de Plata 2015 i va quedar al capdamunt del podi de la Guia de Vins de Catalunya 2016. Jo mateix, que el vaig tastar dues vegades, vaig fer-ne esment en aquest article del novembre del 2014 i en aquest altre del maig del 2015. Per sort, jo en tenia una ampolla i ara, quan el vi ja és a punt de complir els tres anys i deu ser gairebé impossible d'aconseguir, l'he destapada i l'hem compartida en el dinar d'avui.


Aquest lledoner roig es va criar vuit mesos en una bóta nova de cinc-cents litres, amb les seves mares. Respecte als tastos que vaig fer el 2014 i el 2015, he trobat que conserva la seva magnificència, però que s'està acostant perillosament a l'oxidació. Però també s'ha amorosit encara més i, com és natural, ha transmutat les característiques més fruitades cap a coses més complexes. Del préssec a l'albercoc, els fruits secs i la mel, per exemple. 


 El color és groc marcat i les aromes són denses i meloses. És clar que no agradarà als que prefereixen els blancs frescos i gràcils, però la sensació de plenitud que ens dóna el seu glop, voluminós i amb mil cares, pot acostar-nos a l'èxtasi o, com a mínim, no ens deixarà indiferents. Nectari, enlluernador, cremós, es manté sòlidament a la boca, fins que es resol en alguna nota cítrica que s'allargassa. Aquell vi que, ara fa un any i mig, estava contingut en les seves exuberàncies, ara s'ha desfermat i es mostra opulent i descarat.