dijous, 28 de gener del 2016

Què és el «cruxilló»?

Remenant al soterrani de casa la meva mare vaig trobar un llibrot empolsegat i d'aspecte vetust que duia el títol «Tratado práctico de viticultura y enología españolas. Tomo I: Viticultura». L'autor és un personatge amb una certa importància a l'enologia que es deia Juan Marcilla Arrazola. L'any de publicació, un ja llunyà 1942.

El vaig espolsar —borra, fongs, polseguera...— i vaig fullejar-lo. Ràpidament vaig anar a parar als capítols on descriu quines són les varietats principals a cada regió vinícola. Pel que fa a Catalunya (pàgines 113 a 116), diu això: Les varietats blanques principals són xarel·lo, macabeu, parellada i malvasia, i a continuació va descrivint les propietats d'aquestes varietats i les seves denominacions. Cap sorpresa.

Quan parla de les varietats negres de Catalunya, comença dient que les principals són la carinyena, la garnatxa i la sumoll i afegeix que la primera és predominant al Camp de Tarragona, la segona ho és a l'Alt Empordà i la tercera ho és al Penedès. A continuació, afirma que també hi ha quantitats importants d'aquestes tres varietats: monestrell, mataró i picapoll. Aquí ja hi trobo alguna cosa estranya, perquè a mi sempre m'havien dit que la monestrell i la mataró són la mateixa varietat. Observem l'aparició del picapoll negre en aquesta llista on no es parla del picapoll blanc. Finalment, afegeix que, en menor escala, també trobem a Catalunya «cruxilló» i mandó.  Fixeu-vos que l'ull de llebre no apareix a la llista. 

Tenim, doncs, que segons una obra de viticultura que fou de referència en el seu temps, les varietats negres tradicionals catalanes són vuit: carinyena, garnatxa, sumoll, monestrell, mataró, picapoll (negre), cruxilló i mandó. De tots aquest noms, n'hi ha un que jo no havia sentit anomenar mai de la vida. Què és el «cruxilló»?

Una consulta al Gran Oracle (Google) dóna una única ocurrència de la paraula «cruxilló», que ens remet a una gran obra de referència com és el llibre «Datos para un avance sobre la viticultura de la provincia de Tarragona» que va publicar el 1915 en Claudio Oliveras Massó —el primer director de l'estació enològica de Vilafranca—. Aquesta obra és interessantíssima perquè repassa, poble a poble, l'arribada de la fil·loxera i quines varietats es van plantar després de la plaga. El cruxilló hi apareix unes poques vegades, amb ortografies lleugerament diferents: cruxilló, crosilló, croxilló, crusilló, cruixent.

Quedem-nos amb aquesta darrera opció: «cruixent». Aquesta paraula apareix al DLC i a l'Alcover-Moll amb el significat de «cep d’una varietat que dóna raïm negre». El diccionari català-valencià-balear hi afegeix que és una paraula usada al Camp de Tarragona, al Priorat i a Lleida.

La importància d'aquest llibre és doble. L'autor va enviar un qüestionari a cada poble preguntant quines eren les varietats «pròpies», les que s'han cultivat sempre. El llibre recull les respostes, poble per poble i així podem saber quines eren aquestes varietats pròpies i també podem saber com en deien a cada poble. Posem un exemple: Poboleda. Com a varietats majoritàries citen la garnatxa i la carinyena, i com a varietats menors citen les blanques pansal, escanyavella, tendral, macabeu, malvasia, monestrell i trepat, i la negra picapoll.

És interessant observar que l'espúria paraula «samsó» no apareix enlloc.

El cruixent apareix poques vegades i, en alguns casos, apareix com a sinònim de carinyena. Però no sempre és així. Per exemple, si consultem l'entrada de Constantí hi llegim que la varietat negra principal és el sumoll i les secundàries són carinyena, garnatxa, mataró, ull de llebre, cruixent, picapoll i «planta bona». No puc concloure, doncs, que el cruixent del DLC i de l'Alcover-Moll sigui la carinyena. Si ho fos, potser podríem eliminar aquest ridícul «samsó» i substituir-lo per «cruixent». Molt millor encara fóra que s'imposés el sentit comú i a les etiquetes hi constés, amb totes les lletres, CARINYENA.

Dels que llegiu aquest blog, algú ha sentit les paraula «cruixent» o «cruixilló» amb referència a una varietat negra?

dissabte, 23 de gener del 2016

Sant Antoni a Bot

Des de fa quatre anys, al petit municipi de Bot (fonètica: Bòt), a la Terra Alta, el dia de la tradicional festa de Sant Antoni s'ha recuperat la «Festa del Vi Novel i de l'Oli Nou». Vaig anar-hi, convidat per la benemèrita Agrícola Sant Josep i, en particular, per en Jaume Martí i en Joaquim Aguiló, i vaig descobrir unes tradicions i un ambient d'autenticitat agrícola que no coneixia. També vaig conèixer —i re-conèixer— els vins de la cooperativa i vaig poder copsar el que aquesta institució ha fet i fa per al seu municipi i per a tots nosaltres. L'he anomenada «benemèrita» i em sap greu que aquesta paraula tingui, per a les persones que ja hem arribat a una certa edat, unes connotacions que més aviat ens repugnen, però és el qualificatiu que he trobat que millor li escau perquè, segons el diccionari, benemèrit vol dir «que ha conquistat mèrit, digne d’honor pels seus serveis».


Després de la missa, la festa comença amb la «subhasta de la fusta». Segons m'han explicat, els vilatans deixen a la porta de casa seva llenya a discreció, aquesta llenya s'aplega a la plaça —quan hi vaig ser jo n'hi havia una bona quantitat— i el lot complet es subhasta entre la gent que fa rotllana al contorn de la plaça. A banda de la llenya, hi ha veïns del poble que treuen a subhasta pastissos o llaminadures que han fet a casa —els tradicionals redorts de Bot—, fruita, verdura, vi, oli. L'espectacle, senzill i natural, és ben bonic de veure: els qui tenen alguna cosa per subhastar, van donant voltes cantant-ne el preu i esperant que les successives ofertes el vagin fent pujar. D'aquesta manera es subvenciona la festa.

Bot: subhasta de la fusta.

A la tarda, la festa es fa a la cooperativa i el protagonisme és per als vins i l'oli. Una munió de botencs fan cap al celler cooperatiu on hi troben el pa, l'oli nou, el pernil, la botifarra i, tanmateix, els vins. Els forasters érem ben pocs. La temperatura era freda —com ha de ser en la festa d'un dels barbuts— però jo vaig trobar-hi un caliu extraordinari. A les converses amb els pagesos vaig aprendre moltes coses sobre aquesta subzona de la Terra Alta —les ondulades vinyes de la vall del Canaletes, els barrancs que hi desaigüen, les oliveres mil·lenàries de la varietat empeltre, la vida de la Cooperativa...


Se'm fa difícil explicar en poques paraules la transcendència de l'Agrícola Sant Josep —transcendència per a Bot, per a la Terra Alta i per al nostre país vitivinícola—. Cinc-centes hectàrees de vinya, més de tres-cents socis (en un poble de sis-cents habitants!), prop de dos-cents viticultors, vi (tres milions i mig de quilos de raïm), oli, ametlles, préssecs, olives, secció de crèdit, economat, un equip de direcció jove, dinàmic i efectiu... L'Agrícola és una part consubstancial de la vida d'aquest poble.

Parlem de vins, com escau a aquest blog, que dels vins de Bot en podríem dir moltes coses, totes elles positives. Qui no ha begut alguna ampolla del seu Llàgrimes de Tardor negre? Però la cooperativa té molts altres vins menys coneguts que caldria reivindicar. Per exemple, el Llàgrimes de Tardor Blanc, una extraordinària garnatxa blanca amb una llarga criança en bótes noves de roure francès. O el gran Plana d'en Fonoll Selecció que, en un article en aquest blog, jo vaig anomenar La joia de Bot. També, la gamma dels diversos Plana d'en Fonoll, o el Novell de Bot, la garnatxa jove de què vaig parlar en aquest altre article. I encara, last but not least, el Brau de Bot en Bag-in-Box.

D'alguns d'aquests vins i de la seva significació, en parlaré en algun article proper. I quan parlo de «significació» no em refereixo només al vessant purament organolèptic o hedonista, sinó que vull dir que sovint crec que les institucions com la cooperativa de Bot i altres de similars que tenim al país podrien jugar un paper crucial en la necessària normalització del consum de vi català. És un tema prou profund com per deixar-lo per a altres articles successius.

Bot a la vall del Canaletes, amb el Puig Cavaller a la dreta.

diumenge, 17 de gener del 2016

Beneïda mutació

La mutació és inherent a la vida i es produeix sense pausa, però els seus ritmes no són els nostres i per això només veiem una foto fixa d'un mar genètic sempre en moviment. Diuen que al Rosselló, ara fa una mica més de cent anys, una mutació espontània va donar lloc a la carinyena blanca. M'han explicat que a la banda de l'Empordà que toca a l'Albera, aquesta varietat es va estendre fins el punt de ser la varietat blanca majoritària, ara fa molts anys. Es veu que també n'hi va arribar a haver al Priorat. Després, es va anar perdent ràpidament i ara, si en volem conèixer el caràcter i les virtuts, hem d'anar al Rosselló i al Languedoc —on és poc més que escadussera—... o bé percaçar les poques ampolles que alguns cellers valents de l'Empordà omplen amb el fruit d'alguns escassos ceps vellíssims que encara es conserven.

Ja he parlat manta vegada dels que vinifiquen la ingrata carinyena blanca: La Vinyeta, Mas Llunes, Mas Pòlit, la Cooperativa d'Espolla, Vinyes d'Olivardots, Còsmic, i potser algun altre. Són poques ampolles i, generalment, magnífiques. La seva raresa les fa encara més precioses.  N'he destapat algunes els darrers dies i vull donar-ne notícia en aquests Apunts.

Per exemple, el Singulars 13.01 de Mas Llunes, que neix en una vinya molt vella en un coster de pissarra. És un vi que ara està en un moment magnífic. Sorprèn trobar tanta aroma en una varietat tan poc exuberant. Hi ha una mica de fumats, de cítrics, d'herbes com el fonoll o la farigola —però tot és discret—. A la boca hi trobem una dialèctica tensa entre l'acidesa desfermada —típica de la varietat— i unes notes untuoses i sàpides molt agradables. Hi ha volum i puresa —rectitud—, discreció, elegància i tremp. És un referent en l'exclusiu club dels vins de carinyena blanca.


A La Vinyeta vinifiquen la carinyena blanca d'una vinya de noranta anys i, per al nostre delit, no paren d'experimentar i d'oferir-nos ampolles que exploren les potencialitats d'aquesta varietat en totes les direccions possibles. Per exemple, el Microví Carinyena Blanca Brisada 2014, de la que només n'han fet 378 ampolles.  És un vi radical, sorprenent, poderós. Mineral —molt mineral, mineral com la pedra, «pedregós»—, sever, complex, amb algunes aromes d'herbes de les que hi ha a les nostres pinedes vora el mar. Hi ha i volum i un indici de terra, una fantàstica puresa aspre i una dolçor que es va transformant en un ventall de tonalitats amargoses. Un tros de vi, esquerp i magnífic!

I, en un altre extrem de l'espectre, tenim el Microví Carinyena Blanca «Torrats» 2014, també de La Vinyeta.  Aquest qualificatiu de «torrats» fa referència a la criança de tres mesos en bótes de roure francès de torrat mitjà, amb les mares i amb battonage. Hem d'esperar, doncs, una carinyena blanca amb la complexitat i el setinat que hagi adquirit en aquesta criança en fusta. El to és groc clar i sí que hi pots descobrir unes aromes subtils que assenyalen la fusta, però la integració és perfecta i ens ha de fer reflexionar sobre la capacitat de la carinyena blanca per millorar en bóta.

En contrast amb el vi anterior —el brisat— en aquest exemple hi ha menys radicalitat, menys sorpreses —en una paraula, més classicisme—. Préssec d'aigua, marcada acidesa cítrica, sabor plaent i dens. Només mig miler d'ampolles, que també han nascut a una vinya de noranta anys, una de les poques que ens queden d'aquella mutació que, en un altre temps, va omplir la banda més septentrional de L'Alt Empordà.  


És molt difícil d'entendre que la DO Empordà no autoritzi aquesta varietat ancestral, significativa, singular i, per si amb això no n'hi hagués prou, distintiva

dilluns, 11 de gener del 2016

Pur xarel·lo

La nissaga dels espumosos cent per cent xarel·lo és reduïda però també és molt distingida. Sense pensar-ho gaire, em vénen al cap el Turó d'en Mota de Recaredo, la Capella de Juvé y Camps, el Torre Galimany de Segura Viudas, el Segunyola de Mas Candí —que mai no he tastat—, el Sabaté i Coca Reserva Familiar de Castellroig, el monovarietal de Codorníu o l'Ancestral Nosodos+ d'Albet i Noya. O, encara, l'Argila de Mas Bertran. Tots ells, no cal dir-ho, vins molt considerables. M'agradaria dedicar alguns articles a aquests vins —també com a incentiu per tornar-ne a destapar alguna ampolla— i començaré, per exemple, pel vi d'aquest celler de Sant Martí Sarroca —Mas Bertran—, relativament nou, però prou conegut dels que estimem a) el xarel·lo i b) les coses ben fetes.


Vaig poder tastar els diversos Argila en un tast que es va organitzar a l'Espai Penedès de Barcelona. Hi havia les collites 2010, 2011 i 2012 de l'Argila de xarel·lo (només el primer vi es pot considerar que ja està «fet») i les collites 2012, 2013 i 2014 de l'Argila de sumoll. Finalment, hi havia un 2011 de cupatge que serà una novetat en algun moment d'aquest any 2016. Tots són espumosos amb denominació «Clàssic Penedès».

Avui, doncs, he destapat una ampolla d'Argila 2010 sabent ja una mica què m'hi trobaria. No m'ha decebut gens. El raïm procedeix d'una vinya de seixanta-cinc anys, és un brut nature i la meva ampolla es va degollar fa divuit mesos. Llegeixo que n'hi fa 6.673 ampolles. El resum breu de tot plegat podria ser dir que és un gran xarel·lo. Amb tota l'estructura i tota la personalitat i la tensió que aquesta varietat ancestral pot aportar.

Hi ha una certa intensitat de color, no excessiva, i la bombolla és fina. L'aroma, com ha de ser, és ben neta, amb fruita blanca i raïm, anís, fonoll, lleus cítrics subtils, alguna nota de fumats... L'austeritat del xarel·lo, sòlida; la seva «assertiveness», característica. La llarga criança ha treballat positivament a favor del vi, sense fer màcula. A la boca hi ha un sabor ple, estructurat i persistent, que sorprendrà els qui estiguin més acostumats als espumosos joves i lleugers. Hi ha pes i tensió i volum, i uns amargosos subtils complementen bé l'esquema. Curiosament, el vi, tot i la seva complexitat, és molt bevible, molt plaent. Als amants del xarel·lo, aquest vi els farà feliços.

Com a mostra de la seva solidesa, puc dir que el vam acompanyar amb un codonyat amb Roquefort.

dimecres, 6 de gener del 2016

Àpats de festa i (alguns d') els seus vins

Són dies de destapar moltes ampolles. Algunes —força significatives—, de fora del nostre país: Génération XIX 2012 d'Alphonse Mellot, Échezeaux 2006 de Robert Arnoux, Pago de los Capellanes Reserva 2001, Amarone 2011 de Villa Arvedi... D'altres —la majoria—, de Catalunya, i de tres d'aquestes ampolles vull deixar record en aquests Apunts.

Carn d'olla i Saó
Fa anys que vam tornar a l'escudella i la carn d'olla «completa», és a dir amb tots els ingredients que jo recordo de quan era petit, sense oblidar —mai de la vida!— l'exquisida orella de porc, ni el morro, la cua, els cigrons, la col, la patata...

Jo penso —no em feu massa cas, que no tinc cap títol d'expert en maridatges— que la carn d'olla, en contra del que pugui semblar en un primer moment, no requereix pas un vi massa «contundent». L'ampolla que vaig triar va ser una mica especial: un màgnum del 2008 que feia uns anys que descansava al meu celler: Saó «Guinovart» 2008, de Mas Blanch i Jové. Va ser una de les primeres collites d'aquest celler de la Pobla de Cérvoles. Justament quan el celler començava, vaig anar-lo a visitar (vegeu aquest article) i vaig aconseguir aquest excel·lent màgnum que ara ens ha acompanyat magníficament.


El vi està fet amb garnatxa, cabernet i ull de llebre, i és perfumat, elegant, viu, ric i pur. Maduresa (primària) que ha anat madurant (en l'altre sentit de la paraula) en aquests anys dins de l'ampolla màgnum. Deliciós, equilibrat, amb el pes just i una fluïdesa clàssica i delicada —sense ser fràgil—. Quina gran ampolla per al dia de Nadal!

Cuixa de porc i Biu
La nit de Cap d'Any va estar presidida per una (desmesurada) cuixa de porc feta al forn —amb la seva cotna, deliciosa fins a límits que transgredeixen el pecat de gola— i el vi va ser un pinot noir lleuger i gràcil que, curiosament, va adir-se perfectament amb la grossa bèstia.


El celler Batlliu de Sort acaba de treure la collita 2014 del seu Biu Negre i està boníssim. Ni sé quantes ampolles n'hem buidat! És vermell, força clar, i és ple de perfum fresc, de flors i cireres. A la boca hi trobo l'acidesa fresca i neta, que «neteja la boca». És clar que no hi ha gaires tanins, ni confitats, ni pes, i potser és per això que complementa tan bé el sabor greixós del porc. Aquest Biu Negre 2014 m'ha recordat fortament una ampolla recent: Les Perrières 2012 de Bize & Fils.

Intimitat i Recaredo
I quan els convidats marxen i ens quedem sols la meva dona i jo, arriba el moment de destapar una ampolla de les que mereixen silenci, introspecció, tranquil·litat. Com el Recaredo Reserva Particular 2004. Un dels monuments enològics de Catalunya. Una ampolla de la que res no diré perquè, a mida que un vi es va acostant a la divinitat, més difícils —o inútils— són les paraules:
...vidi cose che ridire
né sa né può chi di là sù discende

(Paradiso, Canto Primo)